vegetarians tastier indeed

darrera pregària d’extremunciat. dels milers i milers de conys que llepem al llong d’una llonga vida crues llepolies esteses per les eres més o menys abruptes o llises dels nostres estadis de duració ens en recordem amb afecte enyorívol del primer, del segon, del tercer dels vint o trenta primers aquells que et duien en safata de migdiada (ah intimitats en llençols ressuats i camisoles arregussades) mares, padrines, minyones, tietes i cosines... mes me’n record aitambé i molt especialment del teu Amélie... sainte Amélie. totes les granades mestresses se’n riuen si ja et veien de petit grufar rere les esmegmàtiques tòfones, entre els tendres replecs de les minyonetes: “Aquest xiquet té el nas més escorniflaire del món!” i si et demanen: “Morrosdefiga!” respons amatent: “L’honor és tot meu, per a servir-la!” boca a boca, doncs, t’hi abocaves (el joc de la ressuscitació és un joc on tothom vol ficar-hi). i no fem sinó seguir antics preceptes que els més midonats de sempre han compel·lits prou és sabut, tot i qui n’hi ha qui inútilment ho amaguen, que tot cardenal ha de xumar el cony de la regina a l’alta hora on el menstru raja més fort (d’ací ve el porpra). (ah de prop, pintoresca fragilitat on el paisatge, avial, roman petrificat des del principi!) en vinc de mena ningú m’esbiaixaria la girada i per sempre pus pertanyc a la secreta congregació dels servidors de la deessa. de bolla innocent (mes tot s’escau en escaure’s) quan ja havia fets els trenta-dos i havia deixat ja doncs d’ésser l’home enlairat ans heroic qui fui molt breument gràcies a déu (oh buidor més fofa com qui es vanta més es vanta) car hi ha aitampoc enveja més grossa que l’enveja que el famós et duu perquè anònim no-ningú pots llepar en felicitat incòlume anònims conys tants com te’n rotin? havia canviats els bolquers a una filla meua i abans de tornar-la a embolicar li fiu un estimet alat al conyarrí. allò et donà un pessigolleig precís tímidament demanares si te’n faria un d’igualet ho fiu i hi gaudires bontròs... al bany maria de l’estimet perllongat rebregat, entortolligat... mes cal dir que bontròs del gastronòmic plaer així mateix fou meu millor plat mai no tastat. la setmana i mitja d’estiu abans no te n’haguessis de tornar a l’internat convertida als misteris tornares cada dia per al petit tractament dels meus llavis sedosos i la meua llengua assídua. llepar no és bombardejar altre que amb la muda mes ben loquaç, expressiva llengua. llavors nous conys vingueren a ésser llepats tostemps a l’horitzó les onades o les serralades hi són geps delicats de dones milions rere milions qui s’eixarranquen. l’èxtasi totjorns fou-hi mutu (com podria ésser d’altra manera si així som construïts amb llavis a la xarranca i al vult) boca a boca, t’hi abocaves (ressuscitació és el nom de l’operació) i com més prohibit (entre gent demoníaca qui només breguen perquè ningú – ni ells – de gaudi n’ensumin mica) més sucós el coneixes, car “The most forbidden of fruits the juiciest” – ah, i és clar, retut parlant de fruits prou tost hi subscric així mateix: “Vegetarians taste better” mes poc me’n desdic (força equànime “car prou cal allerar la mateixa oportunitat a tothom”) això dic, gens me’n desdic de tots els altres. fóra de tocat del bolet gens pairar’s del que tant t’abelleix jatsia lleu i breu afer unes vint-i-cinc o vint-i-sis ivarçoses llepades i una tutia al pap o dolcíssim lletovari o animador combrec que reïx a fer-te’l ferri (el pap) i ensems vellutat (ah les milers de tonalitats del boquet i els milers de suquets de l’agror sacrosanta – ah la flaire d’etèria santedat – a fons aspirem-ne les guaridores essències – reomplim-ne als pits els exhaurits anaps – les deleroses freixures – umflem-les de bell nou amb les sentors vaginals – oh divinals mixtures) conys en cues de femelles de totes mides doncs, i aps n’hi ha aitan poques de pútrides gairebé no cap per poc que sàpigues triar. i així anar fent i a cascuna la vull fer sentir deessa adorada durant l’embagament existencial els meus morrets a la seua carranxa com mana l’antiga dita epigrafiada als monuments més colts: “God is coming and is she pissed!” mes cert és que... al biaix d’aitanta de delitosa vicissitud el teu, Amélie, sempre romangué imprès entre els escollits. a cap de les analectes dels meus dies de lent escaguitxament el teu hi manca i adu... ara que agonitz és el teu entre els primers i potser el primer i el darrer alfa i omega òmfal agònic millor: lambda a l’omega iota a l’òmicron punta de llengua al cul de l’adorada pa àzim consagrat més bo que fulla d’enciam amanit que m’obr de bat a bat les portes del cel de l’oblit.