a fer-s'hi la vida com tot bon jovencell

és la ciutat qui bull i jo vull bullir-hi lluny de la tribu, desembarques vora el parc on l’instructor proletari de golf voldria que t’hi apuntessis per “quatre rals” i un “esdevenidor per aventura qui-sap-lo brillant” mentre crida doncs instruccions als minyons qui ensinistra molt enfeinat li dic que gràcies que potser quan estigui col·locat i tiraré envant. pels vessants rere els matolls hi ha boldrons de soldats qui s’amaguen de llur comandant qui s’esgaripa pels encontorns (amb quatre elements de la policia militar qui han calades les baionetes) i burxa amb un bastó de manar molt a les mates i als caus. em sembla que els mals sorges tots suats s’escapoleixen tot plegat només per a un vespre de disbauxa. ara entraré al pati d’aquest altre pany de cases i ah, l’emoció cort dels miracles revisitada drapaires, esmolets, paraigüers pellaires, i na Glòria, a qui cal anar-li darrere i les altres marcolfes passades de moda i els qui rosteixen coloms i els captaires enamorats qui en un raconet es bequetegen i, si la catipèn et deixava atansar-t’hi, els senties bonir part de dins parrupant o roncant com gats felicets ho trobí excel·lent collonut, d’allò més ambientat. hi havia per la finestra l’etern partidet de carrer em diuen que hi ha un vell vigilant amb permís de carrabina qui paga els infants generació rere generació perquè permetin que hi jugui l’estaquirot gairebé un gegantàs si mai fes un gol, el vigilant el mataria és que de petit l’estaquirot havia mort el germanet del militar vigilant quan l’estaquirot gegantí, llavors xitxarel·let havia fet un gol i el germanet deia que “havia esset de trampa”. sap el qui em parla els dies de la seua vida diu: “me’n queden tants” em va dir una xifra esfereïdora trenta-quatre al capdavall em regala un feix de fulls grocs cadascun val per un dia em diu que els empri de paper torca-culs cada matí, i així comptaré amb ell sempre solidari. em diu, endeví que no em preocupi tampoc quant al fat que espera l’estaquirotàs el vigilant el perdonarà aviat ja en tindrà prou és també massa vell, i el gegant així mateix es troba malalt de greu malaltia i al capdavall ves, què algun dia cal dir prou i doncs també a això que m’imagini cada dia un partidet d’ençà de fa cinquanta anys el militar tot armat al caire del camp i molt mudat, amb l’uniforme d’alt grau. entrí doncs a la sala dels malalts metges i cos d’infermeria hi anaven de bòlit – hi havia malalts de tots colors – amb la passa, ictèrics abúlics, anèmics, de sang pobra, de sang putrefacta, de sang explosiva... i dins el pati del costat tothom hi és de l’edat de fer diners tothom hi és per guanyar’s les garrofes i surar, i fer’s la vida. en dues banyeres bessones que de primer em pensava que eren segregades – dones en una en l’altra homes – me n’adoní que tot hi era promiscu i el sexe hi prosperava. un home dins l’aigua se la xuclava tot sol s’havia vinclat de tal manera (semblava algú qui treballés al circ) el seu cap apareixia entre les seues cuixes i el seu virot entrava i sortia pel cony de la seua boca dementre que tocant a mà una parella molt més correcta ella l’hi xuclava al mascle el mascle xuclava el pit de la veïna i les dues banyeres hi seran ocupades si fa no fa i voldria cabre-hi. per això sóc a la percaça de cap cambra de part de per allí. el primer dispeser, un vell malcarat m’envia a pastar a fang amb mitja paraula “cambra lliure no en tinc cap fuig!” – com si no hi pertanyc. a una de les dues banyeres on xauxinen els promiscus, un home amb un rostoll de barba negra, d’aspecte brutal em fa l’ullet jo em faig l’estreta o pus tost l’orni gens afalagat, pus tost una molleta espantat i ara passaré doncs al pati del costat prou podem força llum qui hi entra per les amples vidrieres i em ficaré a la cua nova diuen que hi ha una cambra per llogar on s’estan els artistoides els poetastrucs com jo els pintorastres malastrucs i no diguem els escultorinyolis i els novel·listerris de pa torrat però em diu el qui pre-tria que els costarà de fer’m admetre hi ha massa gent de palesa categoria a la cua perquè l’admès sigui algú com jo, d’on que hauré encara de rondar patis fins que no m’acceptaran al molt més net dels oficinistes amb dret tanmateix d’accés als patis dels costats i sobretot de somorgollar’ns a les banyeres dels promiscus que és al capdarrer tot el que volia, vós en arribar a la ciutat de tantes de meravelles.