sota llençol florejat

La veritat Li dic al meu fill: això no pot ser. Per esbrinar la veritat m’he disfressat de captaire. Cada vegada que veig un home pròsper atansar-se’m a donar-me res em crec que ell sóc jo i el captaire ell. Això ens passa als millors captaires. Per esbrinar el misteri que envolta la meua padrina doncs, això altre de per què estudia tan aferrissadament per les nits àrab (on m’ha contestat que per a parlar amb les àvies a la plaça contesta que no em convenç gens) m’he disfressat de captaire. Tortet a la meua cantonada de captaire he vista ma padrina aparèixer amb el vestit tot negre i el paraigua tot groc viu que duu normalment com surt de casa. Mes avui, aquest migdia viu en ésser atrapada pels meus ulls inquisitius abans no ha arribada a la plaça encara a l’alçada del pont gairebé al bell mig ha badat el paraigua tot groc viu s’ha desposseïda del vestit tot negre que la tapava tota, a l’estil de les mores més elegants (les moretes qui sota el llençol negre són esveltes d’allò més, i flairoses i escalfadetes) i ha esdevinguda, ma padrina, Supermà. Amb el vent que ha bufat part davall el seu bon paraigua groc badoc allò li ha donat prou embranzida perquè s’envolés. Enjòlita, la meua padrina aleshores ha desplegada la seua immensa capa tota d’un blau molt viu amunt amunt amunt enllà la barana del pont i amunt, i enllà enllà enllà avall amunt avall amunt enllà fins a perdre’s de vista una taca tota de blau viu en un fons total de cel tot vermell tot vermell viu, mai tacat de res altre que la seua capa blava vivament com més anem més menuda perduda en el cel vermell.

Tots peixos novament Ens cabussem al món dels absents i al capdavall fem buit. Micoia trepidants, tol·lem per finestra rodona de vidres emboirats el món subaquàtic. Si ens vèiem novament visitats! delegem. Mes si ens vèiem de bell nou visitats per rotllanes de peixos qui llavors s’esllavissen s’esvomeguen com mocs al voltant i llavors se’ns esfigassen a les mans quan voldríem ballar-hi sardanes... (O només voldries conèixer’n el parer: què me’n dieu d’aquest món?) se t’esconillaven sense respondre s’esmunyien gens riallers se’ns esquitllaven i tombàvem el cap i quan tornàvem a reguardejar entre els tels de baf continu als vidres desnivellats de la finestra... Ja no hi són només hi ha el dens plom desfet de l’aigua orba que no emmiralla re.