tag:blogger.com,1999:blog-102175352024-03-04T20:04:22.951-08:00on em pruu l'urpa duc(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.comBlogger287125tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-85780643725242627172023-01-23T07:21:00.003-08:002023-01-23T07:21:24.979-08:00tres faules més
<blockquote>
<br><br><br>
31. (<i>Faulella dels Colordegosxarneccomfuig</i>.)<br><br><br>
Na Lleopoldina Colordegosxarneccomfuig i el seu home, en Gustau, amb llurs plançons, ben jovenets bessons, en Palamedes i en Nicomedes, festejaven un aniversari o altre, i, mentre el periscopi epilèptic de l’esperó del gramòfon era l’ham que enxampava els peixets de les notes de les cançons, i el disc de musica era un cavall esperonat cap a l’apoteosi de la fi de la simfonia, al capdavall cascú dels quatre s’hi avé, que allò, aquell vehement orbitar de les notes, esbalaeix i, et duu, retrospectivament, a la reminiscència de les vicissituds sofertes quan el profà infantó degué caure a la bassa probàtica que hi havia enmig del poble, i llongament i tortuosament no s’hi negava.<br><br>
Tractaren els pobletans d’esbrinar qui fos l’infantó, i trobaren que ningú no en podia donar detalls, altre que el minyó era esguerradet i anava amb crosses, i semblava força malalt, i que qui sap, doncs, d’on no havia sortit ni on anava, ni si de fet no anava darrere la plantificació, la verificació, la realització en pròpia pell, el vanitós, de qualque mena de miracle, com cap d’aquells que hom llegeix a la faules tan carallots d’antics pagans llibres crèduls.<br><br>
Tot i que els Colordegosxarneccomfuig eren casolans rai, i no s’aventuraven mai fora tantost es fes fosc, aquell vespre apagat els etzibava la densa boira injeccions de coratge. Entre tots trencaren, trepitjant-lo, el disc traïdor en mil bocins, i llavors, ben recollits, un dels bessons fou l’encarregat de llençar’ls (lliscant com sargantana, i vist doncs per no ningú) bassa endins.<br><br>
Cal dir que feia dotze o tretze anys, on el mateix dia on els bessons Medes no foren nats, al cap d’hores que ells dos no haguessin sortit del trau del niu de la Poldina, per a sorpresa i horror de tothom, s’esqueia d’eixir’n un altre, un altre infant, força degenerat, aquest, amb un cos tot desmanegat, amb prou feines reconeixible com a humà. D’arrencada, com dic, aquell arronyacat renoc el volien abocar encontinent a les escombraries, però en veure que no era ni mort encar, decidiren per curiositat de guardar’l, ben desat fora dels ulls de ningú, sobretot per a escatir i alfarrassar bé què se’n feia, com es transformava (com es rematerialitzava amb el pas del temps i l’evoluir del genoma), el condemnat afoll qui els queia damunt.<br><br>
No cregueren pas que valia la pena ni de donar-li un nom. Sempre l’anomenaren, posteriorment, l’Escarransit. I prou.<br><br>
Després, doncs, vertiginosa ascensió (entengui’s descensió) del carismàtic (entengui’s el contrari, el repugnant i antipàtic) magre i monstruós Escarransit entre la família, la qual el mantenia constantment ben amagat tots aquells vuit o nou anys on no existí.<br><br>
Al capdavall s’esqueia, ai, llas, que l’Escarransit era un intel·lectual. No hi havia pitjor aberració que un intel·lectual, ni al món en general ni per a qualsevol desafortunada família de tindre’n cap, el somni de la qual família, com tota altra com cal, l’objectiu final, és d’ésser normal, d’ésser com tothom altri, és a dir, de passar-hi (per l’existència) sense distincions de cap mena, sense fer-hi gaire o millor gens de soroll, esperant el premi del més enllà, i au.<br><br>
Tanmateix, l’ens abjecte qui els havia malauradament tocat era rebutjat amb totes les de la llei. Com més brillava, més visceralment hom no l’odiava. Era un obstacle per a la convivència; tots els qui al voltant no hi vivien romanien ara en perill d’esdevenir víctimes terribles de les seues pèrfides maquinacions.<br><br>
Car tothom sap prou com són, els intel·lectuals. Si tothom al món és un malparit, si més no, els qui prou en som, tenim l’excusa que som més aviat curtets de gambals i no arribem a més, però els intel·lectuals no, ells són malparits tot sabent que en són, i podrien no ésser-ho, car se les saben totes, és a dir, llur malignitat l’imposen a consciència. Totes llurs traïdories contra la humanitat són perpetrades a propòsit. Demaneu-vos qui ha inventades les troballes més assassines de la història, i els verins i els gasos tòxics artificials, i no cal dir les guerres i els genocidis organitzats, i els programes d’esclavatge i d’arrucament (o ‘educació’) generalitzats. Els elegits del cervell privilegiat, ca? Els intel·lectuals, no fa? Oi? I és clar! Justa la cusca fusta, tot aclarit!<br><br>
L’intel·lectual Escarransit (quina vergonya la nostra!) calia que ningú no en sapigués mai re. Ens dèiem sovint que potser fora hora de considerar amb tota seriositat la seua eliminació, no fos cas que aviat inventés mètodes malèfics de carregar’s la família sencera, és a dir, d’eliminar’ns ell a nosaltres, i de la faisó més subtil, és a dir, inconspícuament i imperceptible, com foten els maleïts savis, d’esquitllèbit i part l’esquena.<br><br>
Ça com lla, allò que férem, com a família, tantost, molt precoç, començà de voler fer el primer pas, fou encadenar’l a un llit de ferro que teníem a un racó del soterrani, prop d’un eixidiu reixat perquè s’hi escapessin les aigües en cas d’inundació, i així, ben amagadet, no se l’ensopegarien mai cap de les visites que haguéssim de suportar.<br><br>
Els anys inicials de la seua estada hipogea, el monstre romangué estàtic. Llavors, tot d’una notàrem ressons d’activitat boja, s’havia tornat un escarràs de la feina, senties el coble ferri, la cadena, que es bellugava amunt i avall, a fortes estrebades.<br><br>
Allò que no sentírem mai fou ni un gemec ni una veu ni un plany. Era un diguem-ne follet qui mai no deia absolutament re. Ni els molt escadussers electricistes ni els desembussadors de cagadores o aigüeres qui algun cop vam haver de cridar perquè apariessin re, no el van sentir mai udolar d’ençà del racó més fosc del soterrani. Així ningú mai no en conegué, ja ho he dit, l’existència, tot i que n’hi havia, d’homenots vulgars dedicats a les feines més humils, doncs, qui l’haurien pogut sentir i doncs veure’s (qui sap!), llurs simples cors, llavors, moguts de pietat. I les misèries que hauríem endurades aleshores, vós, horroritza de pensar-hi ara. Sort que els pecs, a part de pecs, són lloscs.<br><br>
Allò que no sabíem és que el condemnat anòmal s’havia espavilat per a fer córrer el llit de ferro bo i ficant-hi, adossant-hi, pseudo-rodes fetes exprés amb els elements trobats part de terra, com ara grava i i guix i greix, i així era capaç de fer-lo relliscar amunt i avall del soterrani, d’on llavors s’apropiava dels objectes abandonats que hi trobava. Això sempre ho feia fora del moment únic (tret que sovint ens n’oblidàvem i tot, i hi havia dies que havia de romandre, què hi farem, dejú) on li portàvem un bocí pa i alguna cotna, i el got de vi agre de costum.<br><br>
De fet l’acte fastigós de nodrir’l l’efectuàvem tan ràpidament com no ens era factible. No hi trigàvem gens, horroritzats, com dic. Cada dia més lleig ni grotesc, i inhumà. Sense dir-li re, car ningú mai no saludà l’execrable, jaquíem el recapte tan de pressa i cautelosament com sabíem, i vet ací per què no ens n’adonàvem que, mentrestant, havia ginyat un procediment per a fer rodar el seu llit de penitent.<br><br>
Així, no sabíem, fins després que es negués a la bassa, que havia trobada una antiga enciclopèdia de volum únic que s’havia apresa aparentment sencera de cor, amb la qual no solament s’havia ensenyat ell mateix d’escriure, car jaquí darrere plecs de tractats científics (científics, i doncs, per definició, malèfics) (que cremàrem tantost no els trobàrem, per tal de no jaquir’n, del seu viure de podrit, enlloc cap traça), sinó que (amb quin llum ni amb quina minsa llum que s’hagués sabut fer filtrar de qui sap on?) de la qual n’aprengué també, es veu, tot de física i sobretot de química, i, així es veu — oi? — que barrejant certs productes químics extrets de mig eixuts pots de pintura, i insecticides i mata-rates en pots rovellats, i d’altres restes de líquids i cremes fastigosos, es féu (es construí?) combinacions erosives i dissolvents extremadament agressives que eslleiren o esllenegaren àdhuc unes quantes de baules de la cadena, de tal faisó que es bellugava furtivament com i per on volia, i segurament de nits hauria pogut violar silentment el pany del soterrani i, com una serp, hauria, si hagués volgut, pogut occir’ns i àdhuc abans estenallar’ns (començant per la boca sencera) d’un en un mentre clapàvem. Que no ho fes, això és l’estrany, sobretot en algú de la seua detestable condició ni aberrant constitució.<br><br>
Uns fulls que ens llegírem esborronats, abans de fotre’ls també al foc, i que trobàrem encar més tard enfonyats a una clivella d’un dels murs plorosos del soterrani, potser donaran idea de l’àvol consirar seu, típic d’un altre escarransit intel·lectual, quelcom d’immensament repulsiu, habitual en la gent retardada, perversa i aberrant, qui hom ha nascuda (per a llur dissort i sobretot per a la dissort de la humanitat) amb un cervell hiperdesenvolupat, i per això llavors han estudiat massa, i no els ha fet cap profit, i als qui en patim les conseqüències encar menys, és clar.<br><br>
«Un altre jorn sense gens de glòria n’és arribat. En deixondir’m del son feixuc i inquiet, letal tamborinada al cor, toc de rendició, d’esparpall. Un cor que diu ‘<i>fava! fava! fava!</i>’.<br><br>
«Tremolins a totes les cabines del cervell, la duramàter mateixa envaïda per quina oradura de monstruositats, ni quin estofat d’abominacions, ni quin batibull d’aberracions. I ara, al cap de dues hores, pitjor. El seny espatllat del ruïnós cloquer del meu cor engega esbojarradament el seu desguitarrat ‘<i>xamelicloc! xamelicloc! xamelicloc!</i>’ i cuid romandre-hi ert.<br><br>
«Com posar-hi remei? Com deseixir-me’n? Crani superflu, vacuïtat presonera on tot es desrenga, closca permeable perquè l’avolesa osmòtica en fils primets no ixi inconfessable com pinyolets del gotim en el bes de la qui, tot veremant estrènuament, no se t’atansa, somni impossible.<br><br>
«Es diu Satana, que en el seu llenguatge em sembla que vol dir sastressa, tot i que anc no m’ho ha volgut certificar. Sempre m’ha respost amb un somriure alhora burleta i enigmàtic. De totes les dones, la pus lasciva, la pus intel·ligent i bella, i doncs la pus insultada, mes alhora, de totes les barjaules, la pus defensada per l’heroi qui, mercès a ella, no esdevinc. Somni d’idiota, com em correspon.<br><br>
«Ja havent eixit castrat del cony de ma mare, quina quirra més eixorca, la meua. Ja la pots sacsar, de re no serveix, tret potser a part de qualque rar subtil pronunciament de conflagració verbal, un lleig soroll d’escanyat, assenyaladament, no res semblant a l’objectiu vital per a la qual, en persones més realitzades, no ha estada concebuda pels daus de la natura.<br><br>
«La diguem-ne (molt pietosament) essència o tímida aigüeta (seminal?) que molt estroncadament mai no m’ix de la derisòria sanguinyoleta és, més aviat (si som sincers), polsim d’antiga deshabitada teranyina.<br><br>
«Tant se val. Car què hi som, a l’univers? A l’univers, la terra sencera (l’esfèrula), no és sinó mitjanet arganell clafert ensems d’ous i de cranis. Cranis menjats per paràsits. Ous d’ominosa esgarrifadora desclosa. Més val no pensar-hi.<br><br>
«Esfèrula de xerri, piloteta de merda acabada de cagar, i ja plena de puces de merda, les quals ni ens n’adonem, del bastó que ens burxa ni de qui burxi amb aqueixa burxa, cascú, com tota altra puça de merda, pres pel neguitós desig de tastar-hi més merda, i prou. Quadre tètric, més val tancar-hi els ulls.<br><br>
«Tots els meus eidòlons, el reguitzell de ‘jos’ qui project, romanem inerts, avergonyits, derisoris, insignificants, davant la llau de merda que cada cos no crea mentre viu. Mentre la mort, son ull de peix mort ens fita, present, tothora de dalt del seu coll tes.<br><br>
«Merda i mort, binomi essencial, fora del qual, el buit etern.<br><br>
«Sangfós mes emfàtic, abans de jaquir-hi el cadàver potser caldria prendre en consideració la possibilitat que em volgués aviat desempouar d’aquesta contrada que em limita massa. Què hi ha enllà dels murs...?<br><br>
«Qui sap, un pic no haig descobert el nou món, dubtosament posat com un estaquirot davant totes les altres races, manifestament inferiors, si sabré pas què cony fer’n ni fer-hi. Altre potser que, amb els meus mètodes d’implacable intel·lectualitat, esclavitzar’n els hàbils (perquè m’ajudin si cal en les meues inquisicions) i liquidar’n la resta.<br><br>
«Crec que, amb un cop de cap, assajaré de fer’n, per a començar, un petit i fàcil experiment. Com he vist a la història enciclopèdica del món que sempre han fet els escassos més perspicaços (d’entre naltres, els feliços ‘infeliços’, a fe que mal col·locats, extraviats a la cagada esfèrula) amb els pecs aborígens, després d’estudiar’ls una mica, que els han mesos (ficats) a usos favorables.<br><br>
«Aquesta és la meua intenció, per a començar, com dic. Qui sap.<br><br>
«Veure’n les imatges, als fulls del llibre únic, t’inspiren la idea que llurs peus, i sobretot els dits de llurs peus, oi que ofereixen un rampeu a les rels de certs arbres locals?<br><br>
«Haig decidit doncs de plantar’n un munt ací i allà, en diferents saons, no fos cas que les cames se’ls arrelessin, i qui sap llavors de debò quina mena d’arbre, ben esporgat de caps i d’altres membres inútils, no n’espletàvem.<br><br>
«Enraon en plural car, mentrestant, amb els pocs elements hàbils, he format un plec d’adeptes robotitzats, és clar.<br><br>
«I més tard, què? I si ens trobem que de cames no n’arrelen de fet gaires? Per allò que sembla a primer cop d’ull, precisament potser únicament i amb prou feines les dels més degenerats dels autòctons, els peus i dits dels quals és palès que són més desproporcionadament grossos i llargueruts, a tall dels maleïts follets qui no són sinó llors, xarnecs, híbrids, mesclats de planta i de pelut quadrúpede...<br><br>
«Llurs sanguinyoletes esporgades, ara sense saba ni bava, perquè no se’ns reprodueixin massa adeleradament a cop de llavor llençada al vent, els colpim a ritme de síl·labes perquè aprenguin, com ens havien promès, de comunicar’ns llurs sensacions, o els amenacem amb un sobtat petarrelleig d’espurnes. <i>Malhaja!</i> Comminatoris.<br><br>
«En tost de superpoders, per a ells prou els allerem, molt generosament, infrapoders; s’ho han guanyat. I un altre de llurs infrapoders serà el de rebre de valent sense que nogensmenys no els afecti gaire, i sovint, ases dels cops, acostumats a rebre garrotades de garrots arrencats a llurs branques, encar millor que no gaire, no gens.<br><br>
«La meua quirra escarransida esdevé, maquinant-hi, no diré pas resurrecta, més cert que, de flàccida i lànguida, passa a rítmica i galtuda, a, com qui diu, mig endurir’s com nus a la gola, i àdhuc un fluix farinós amb tasts de marrofí no se’n des....»<br><br>
Ecs, el fàstic, el fàstic! Les horroroses escriptures! Prou teníem raó la família de cremar-ho tot. Allò que cap intel·lectual mai desbudella és horrorós. Nosaltres, rai. Férem ben fet. Cap recança, al contrari.<br><br>
I mai més aitampoc no escoltarem orquestres maleïdament incriminatòries. Això, també, segur, vós. Per aquestes!<br><br><br>
(<><><>)<br><br><br>
32. (<i>Faulella d’en Bob Utxesa, poeta esgarrapat</i>.)<br><br><br>
Escolteu, setanta o vuitanta anys m’ha costat caure del ruc. Setanta o vuitanta anys fotent de ‘poeta’ i trompant babaus.<br><br><br>
«<i>Oh merda reblanida<br>
Escolta mes cançons...<br><br>
Car tu sols en fots cas.<br><br>
Ara me n’adon<br>
Que no són pas millors...<br><br>
Que les que canta el gos</i>.»<br><br><br>
Hola, bon dia, nois, soc en Bob Utxesa (nom figurat) i, ja ho veieu, ho reconec; tota la meua ‘producció’ és caca. I no pas caca dura — caca tova, caca llefiscosa, enganxifosa, de la més fastigosa.<br><br>
Ara em retrataré una mica. I llavors em moriré. I aqueix és el retrat que ficareu al meu clot, el jorn dels poms de flors. La meua fama haurà durada allò que duren els poms a marcir’s. I au.<br><br>
Vaig néixer, vull dir, perdó, em varen cagar al món, en una família qualsevol... El caganiu de tretze germans. No parlaré pas ara mateix d’ells. El meu retrat és del lamentable individu.<br><br><br>
«<i>Aqueixa canalla són tots artistes...<br>
El petitó més que ningú...<br>
Ocell albí gairebé albat...<br>
(Li anava d’un pèl que sortit del cau horrorós encar bleixés)<br>
S’encanta amb les hortènsies, les nimfees<br>
Ah i amb els endolls...<br>
(La substanciosa fatalitat de l’electromagnetisme el té fetillat).<br><br>
A la cuina hi és el faldilletes<br>
Entre les xiquetes el femelletes<br>
Qui es capté com si portés cada moviment coreografiat d’avançada...<br><br>
De jovenet fou fonyegat a fons per tota mena de molt digna ni honorable autoritat...<br>
Bòfies de tot pèl, capellanufes de tot grau, mestres-tites a feixines i garbons...<br>
I una mà (als collons) d’“oncles” de por...<br>
Llurs grollers ditots li recacejaven les cavitats...<br><br>
Sobre, per a no ésser menys que els altres, se la pelava a tot instant per un foradet a la butxaqueta...<br><br>
Tots ho veiem arribar: “Aquest xiquet serà poeta.”</i>»<br><br><br>
(...)<br><br><br>
(<i>Estranyament, m’atreien els foscs forats de cova. Com qui diu els replecs de cony a la terra. Amb una soga a la butxaca, car sempre pensava en avencs als quals t’estimbes i dels quals cal eixir. O potser perquè potser salvaria cap dona segrestada pels bàrbars, i (ella) em permetria toqueigs qui-sap-lo misteriosos. I amb qualsque provisions — una banana, una taronja — per tal de sobreviure si m’hi perdia, sense haver encar trobat els tresors i els argents presos pels lladres als museus. Enyorant la cuina, pobrissó, entre laberints grotescs, la flaire casolana de les truites d’espinacs</i>...)<br><br><br>
Doncs bé, quan creia ésser al darrer repetjó, <i>rabbis, priests, preachers, popes, ministers, khatibs, muftis, and the rest of them damned misfits, shit-scattering infrahuman machines</i>... Clergues, corbs de mals averanys (compreneu). Reguitzells enormes, tribals i ridículament enemistats. En sortien pertot. Per cada escletxa i per cada osca, i sobretot per cada forat de cul a la cova... Abans d’anar-me’n, els oïa entonar:<br><br><br>
«<i>Aquest neguit al bec del vit<br>
Aquest desfici a l’orifici<br>
Aquest prurit aquest prurit<br>
Cardar i fer fills el nostre ofici.<br><br>
Qui és el masoc i qui és el sàdic?<br>
Soc avui qui rep i entoma<br>
O el qui prou pel cul dona...?</i>»<br><br><br>
(...)<br><br><br>
La meua infantesa fou feliç. Com a ma mare, m’abellia pler de llegir. Llegia de tot. Tots allò que em queia a les mans o als ulls, tant pagant com d’estranquis. Érem a una dictadura ferotge i els llibres eren prohibits. Els amagatalls on els desàvem, la mare i jo, eren molt putes. No els revelaré pas ara. No fos cas que encar ens hagin de servir. Els vents que tornen a córrer no foten gens de gràcia...<br><br><br>
(<i>Petit record força escaient</i>.)<br><br><br>
D’una revolada, m’he embotit sencer a la boca aquell paperet cridaner; encontinent me’l menjava, paperot rutilant, full de llibre negre, de l’obituari on a un lloc o altre s’hi devia perdre, podrit, el meu nom. Un nom que tantost hom no me n’empastifava, com qui t’hi unta part damunt, arreu, repulsiva merda, de tota manera oblidí.<br><br>
L’oblidí. Oblidà instantàniament el meu cos el mal nom que li clavaven insolents amb metzinosa agulla.<br><br>
—<i>Sediciosos catalogadors, catalogueu-vos aquesta!</i><br><br><br>
(...)<br><br><br>
(<i>Per a donar una idea d’allò que, com ara embruixat tanmateix, llegia — i en conseqüència escrivia — per a mostra, uns botons — de plom — a la babalà</i>.)<br><br><br>
(<i>Les mil-i-una nits resumides</i>.)<br><br>
Nit sense fi<br>
Al llit me n’aní<br>
Ben acotxat m’hi gití.<br><br>
Per a poder-m’hi adormir<br>
Sòpit conte m’hi contí.<br><br>
Conte que en el somni on m’endinsí<br>
Sense adonar-me’n perllonguí.<br><br>
I el conte feia així<br>
I llavors així...<br>
I així... i així... i així...<br><br>
Mil tombarelles fins que no l’espitxí.<br><br><br>
(...)<br><br><br>
<i>Ací fa cap el cavaller audaç:<br>
No dubta pas davant tothom ficar’s<br>
Lo dit la mà lo colze l’avantbraç<br>
Al nas al nas al nas</i>.<br><br><br>
(...)<br><br><br>
<i>Som-hi amb la rebel·lió dels otòlits<br>
Copsa’t amb mans de pèmfig i impetigen<br>
Cos naufragat s’ha acabat rebre nòlits<br>
Món tremolós tot hi és caure i vertigen.<br><br>
Torta mangala entre esbalçats monòlits<br>
Raons i lògiques sols t’enfastigen<br>
I els sorolls són tots enfarfecs insòlits<br>
I tot t’impedeix de tornar a l’origen.<br><br>
Quelcom t’asfixia... Et manca l’oxigen<br>
Cap migranyós van ressonant-hi còlits</i>.<br><br><br>
(...)<br><br><br>
Catiu macip, n’Orfeu<br>
S’adormí als bracets d’en Morfeu<br>
I en Morfeu allò aprofitant<br>
El donà pel ses mentrestant.<br><br>
Un culet adés sense màcula<br>
Fet malbé ara com els colls<br>
D’aquell altre cràpula — en Dràcula<br><br><br>
(...)<br><br><br>
Encar decumbent<br>
Tornant a veure els pretèrits esdevenidors.<br>
Car el futur és el passat.<br><br>
El somni i el malson prestigiosament<br>
I indefinidament represos<br>
Com pels corredors sens fi<br>
Als reguitzells interminables<br>
D’acolorides altes coruscants pantalles<br>
On sense atur tot no es reesdevé<br>
Tot no es reesdevé...<br>
Tot no es reesdevé...<br>
Tot no...<br><br><br>
(...)<br><br><br>
De grandet, la revenja idiota. Vaig ésser pec, obtús i obsés, abassegador de toms i toms. En acabat d’haver-ne fruït amb prou feines d’uns quants, la vida ja no donava per a pus; els altres se’ls haurà de llegir la mare qui va parir el diable.<br><br>
—<i>Ai, tanoca, on vas? Els llibres, diu! No en fa poques, de belles horetes, que això ja no es porta, manoi</i>.<br><br>
Mon pare, flequer, pencava tota la nit, i només pujava a clapar a l’hora on esmorzàvem. Prenia llavors l’esmorzar i en acabat es ficava al llit.<br><br>
Si pujava del forn content, i el matí era clar i esmorzàvem al balcó, i sortia el sol, ens cantava “els bítels”. <br><br>
“<i>Here comes la son<br>
Turururu<br>
Here comes la son... i ara et dic<br>
Això rai!</i>”<br><br>
I amb la seua son, assolelladament, se n’anava a la cambra a fer-hi, ben merescut, havent ben treballat, satisfet ell, fins vers migdia, el seu son.<br><br><br>
(<i>També, aqueixos records dels parents i veïns</i>.)<br><br>
Tocant a ca nostra hi havia el terreny polsegós on el gravador de marbres i granits, i sobretot de lloses tombals, hi treballava cantussejant.<br><br>
Era l’home més xiroi i feliç de l’univers. Totes semblaven pondre-li perennement i generosa. Potser perquè subliminarment es veia en certa manera amic de la mort? Qui sap? Això és una interpretació idiota que em puja ara mateix.<br><br>
Fos com fos, tant se val, arreu on anava sempre portava amb cor la joia, el goig, l’optimisme, estranya benedicció del seu amable tarannà. Quan entrava a la nostra botiga a comprar’s un bocí de coca o un panet amb xocolata, hi entrava la més dolça primavera, tant se val el temps que fotés fora.<br><br>
(Amb el lliurador sempre curull, a la nostra botiga no enganyàvem mai cap client; amb els qui ens demanaven que els lliuréssim, ara no ho sé, allò que fos — hi portàvem de tot, en sacs mig plens, a un racó darrere el taulell — farines, segons, llavors, grans, àdhuc fems naturals — cap ni un, que jo sàpiga, mai se’n va plànyer.)<br><br>
Quan jugàvem a bimba entre les seues creacions pètries, l’home feliç de les pedres tombals, ens tolerava perfectament, tot i que de cops ens digués gentilment que en aquell moment havia de burinar delicadament i volia que sortíssim, i ja tornaríem més tard, a part, és clar que la pols de pedra no ens fora gaire bona per a les nostres tendres freixures.<br><br>
Per cert, com es deia aquell altre client? Bon botànic, es pentinava amb cards. Vegetarià, dels qui mai no bufen gaire cullera per principi. On els de més dels altres, molts repel·lents, menjàvem vísceres i en cagàvem, ell rai, cagava verd i sovint es veu que balsàmicament flairós i tot.<br><br>
D’aquelles deixalles palingenètiques, bo i cagant a l’hort, aquell bon home en treia un nou món; tot, tan immensament adobat pels fems inestroncables, tornava a créixer, i molt més esponerós.<br><br>
El seu hort és delícia i meravella. Com qui amb trepig ferm xipolleja en tolls inescandallables i continus de renocs en gelatina, a dreta i esquerra hi esguardes selves més salvatges totes soles encetar-se. I allò és glòria.<br><br>
Àdhuc un garrinet seu (qui es deia Jutge, me’n record perfectament) li’n grufava rere les tòfones, i, selecte, li’n trobava prou, i de cadmi estortes i tot.<br><br>
Ara, a l’home de les verdures, qui, amb el seu barret xinès verd, caminava, fent saltirons de gaig, o mig ballant cancan, pels viaranys improvisats entre aquelles inèdites orografies com més anàvem més fantàstiques de runam i brutícia, com ara en el present infaust, no li n’endevinava mai tampoc el nom, sí ves.<br><br>
Els gossos qui li guardaven l’hortet es deien Mossegalilull i Anfonzalzullals (vegetarians? m’estranyaria un ou!); la seua cabra (omnívora!), amb cara de sàtir, és clar, es deia Pontífex. Ell, però...? Mataquelcom.<br><br>
Car prou feia anys; un cop, em sembla que sí, que si fa no fa me l’havia dit, i sinó el nom, el cognom, mes ara que em matessin si me’n recordava. Mataquelcom, com dic. Assassí d’Algú o Altre, d’una Ètnia, o una Secta, o Superstició, o Tribu. Un d’aqueixos cognoms tan agressius que la gent porta encar impunement (i innocentment?) (qui sap).<br><br>
Quan me’l trobava, li deia, —<i>Com anem, Matacretins?</i> (O li deia, —<i>Com va la cosa, Mata-xarnecs?</i>) (O li deia, —<i>Totes us ponen, Matajueus?</i>)<br><br>
I ell només se’n reia part dessota el nas, i m’ullava com si li fes pena, com si em digués, pensant-ho tan fort que gairebé ho senties, —<i>Carallot, ben de plànyer sou</i>.<br><br>
I de lluny en lluny, hi rumiava (em caldria rumiar-hi encar). Matamosques? Mata-rates? Mataparents? Mataflamencs, Matallums, -llaunes? -lluernes? -llops?<br><br>
No hi havia res a fer. Cala buida cada cop. Dels meus fantàstics viatges assassins sempre en tornava amb els collons nus i el sarró buit. Quin paperot més trist de desmemoriat!<br><br>
Crec que tot aquell mes sencer fou pluviós i nivós. La meua mixa no surt pas de son asil vora la llar. Que què hi llegia...?<br><br>
No crec que en sabés, tot i que semblava entendre perfectament les imatges. I al voltant de les imatges es contava la història, qui sap si sovint més interessant que no la que contaven els fulls sense imatges.<br><br>
Pensava, com el més savi dels savis, que tot allò que no és ficció, prou més val evitar-ho. El món de la realitat històrica vessa pertot arreu de greus malparits qui foten les pitjors bretolades i destruccions entre la humanitat i la resta de la natura.<br><br>
En esguard doncs de l’espectral ficció ignorada, la versió veritable de la mixa al seu tron ben escalfat és carismàtica, i catàrtica. Catàrtica. Car prou catarsi cal, vós. Les vides en manquen esborronadorament.<br><br>
Crec que és, fet i fet, l’emblemàtica anècdota sobre l’ànec dotat de tics i d’altres força blasmables trets. No cal dir que hi ha dins la felina historieta les dosis escaients d’anagnòrisi i de peripècia degudes i ben pesades.<br><br>
—L’ànec...?<br><br>
—Sí...?<br><br>
—Era lleig?<br><br>
—Ben joliu i formós.<br><br>
—Era cigne?<br><br>
—Era ànec.<br><br>
—Ponia ous d’or?<br><br>
—Això crec que ho feia una polla. No. Una oca.<br><br>
—Ah. Potser un pingüí?<br><br>
—No. Oca.<br><br>
—Doncs... No és pas l’ocell que durant el temps on cova els ous enmig de l’oceà calma les aigües?<br><br>
—L’alció? Vas lluny d’osques.<br><br>
—Doncs...<br><br>
—Prou. No t’escarrassis ni et capfiquis. Ara t’ho dic.<br><br>
Se n’era un ànec ple de recursos per a viure bé. Es feia el te amb els mitjons bruts que trobava estovant-se a lavabos i pitxers. I la sopa amb les calces de les minyones amb mala setmana, les calces que s’estovaven en galledes sota el safareig de l’eixida.<br><br>
Una altra cosa que li agradava de fer, a l’ànec eixelebrat, era de robar un camió, com més gros millor, i conduir’l molt esbojarradament quan la boira era immensament espessa.<br><br>
Ací la mixa, esfereïda de només pensar-hi, si n’era de contenta, llavors, de no voler haver sortit en aquella traïdora calamarsada.<br><br>
—<i>Tan bé, tu, que s’està a ca d’una ben calenteta!</i> — bleixava, satisfeta.<br><br>
Era com son amic el talp. Hores de lleure, de cops el talp sortia a la finestra, i si ensumava en la feixugor del temps la presència d’ombres mortals, de corbs, voltors, astors o esparvers (no pas és clar que els albirés prou bé), ell, sense recança, tranquil·lament, s’enfonyava de bell nou al cau, i au, no ha passat re. <i>Quieta non movere</i>. No fotéssim malbé la pau que hem atesa. A casa, sense invasors, s’hi està tan bé. Ben mantinguda, els engronys hi són mínims, saps? Qualque parent disfressat de proditòria serp, ep, això (per dissort) també.<br><br>
I consirava (la mixa? el talp? el corb? jo? tots quatre?) potser en el visible augment generalitzat d’estupiditat i violència degut a la pol·lució (carbó, freó, benzina) diguéssim del plom en els maleïts vehicles de mort... Vehicles letals per a anar molt més de pressa on...? Vers l’enlloc definitiu, és clar.<br><br>
De petit, amb un arc i viratons fets de les barnilles d’una ombrel·la, quina calamitat! Havia mort, malastruc, el darrer dels ocells fènix!<br><br>
Encar tot culpable i tremolenc, m’he ficat al laboratori negre, a recollir-hi les monstruoses brutícies. Negres resclums, rasclums, fums, ferums. Negres portes falses que et surten de trascantó i llavors et duen a infamants espectacles d’on, tragitant ans trontollant, tantost no pots prou n’ixes.<br><br>
Paperets parlants qui pels negres esglaons i per les relliscoses rajoles negres rellisquen com si posseïssin doncs potetes, i que de cops xerren i et diuen, tanmateix aglossos, es veu, mes no pas gens alàlics, estranyes confidències, i doncs què fas...?<br><br>
Hi confies, i com un carallot els tornes contesta, i s’estableix embriònica taba, que pot tornar’s àdhuc mig interessant, i esdeveniu gairebé íntims molt coneguts amiguets, durant si més no els curts trajectes per corredors i escales.<br><br>
Un dels relliscosos paperets t’adverteix que vigilis, crec.<br><br>
Crec, dic, car no pas que entengués gaire bé (sovint gens ni mica) allò que cap dels paperets trobats escadusserament ací i allà, bo i transitant (ells, els relliscosos papers) enfeinadament pels laberints del negre laboratori, semblava voler dir-me.<br><br>
Mes alhora és ben cert que mai tampoc no he entès gaire cap paper de tots els que et trobes pel món, ni tampoc, ni cal dir, encar menys, els papers que ningú fot — les façanes, els fictes posats, dels disfressats qui et parlen i qui no et parlen — però, home, sí ves, aquell (paperot) qui davallava amb mi ara em feia l’efecte d’avisar’m, oi...? Que parés compte amb l’opulent ogressa (aquesta era la novetat) qui corria darrerement pel laboratori, la qual, havent après de lletra últimament, si t’enxampava tendia a fer-te oir (i pitjor, a fer-te patir) barbaritats rai.<br><br>
Negra opulent ogressa d’inoxidabilitat palesa qui acarona vastituds de saó efímera, t’hi perds com en galàxia perduda entre infinits. Que no et vagi darrere; per això no la perdis de petja, fes-li tu darrere. Aqueixa és l’estratègia, la tàctica guerrera que millor funciona. Si algú ha de clavar ganiveta part l’esquena que siguis tu, no pas ella, ferotge.<br><br>
Fes-te tot negre en paret tota negra, arrambat com llord paperet, i sobretot per comptes de mai rebre-la davant, que et rebi sempre tombant-se. Car, com en tot, qui en sap escaujar ans escorcollar l’esclau (ço és, m’entens, el solc, la petjada) obté la clau, ço és, el desllorigador que resol qui fos (o no fos) el misteriós espectral animalot qui pel negre laberint no ens volia sobtadament morts.<br><br>
Les fosques vicissituds en la foscor em forneixen perplexitat a manta. I al capdavall per què hi he vingut tan mudat? Hi soc segurament en previsió d’un altre imminent enterrament.<br><br>
Tots els morts de vides prèvies em venen a l’esment i se’m fiquen afetgegats al crani, com si ja no hi cabés ni cap ungla ni cap queixal més, atapeïts tan estretament que em dic que tost esclataré, com cementiri massa clafert, esclataré en una erupció d’ossos mal rostats.<br><br>
Car cada mort, astora-te’n, cada mort, prou un horrorós experiment de cos transsubstanciat pel despietat prisma del temps. Podrides figues en podrit cofí, ja ho dic, cadàvers amuntegats en cementiri curull a vessar.<br><br>
Qui no anorrea la mort? Tanta de gent qui coneguí i ara desfigurats pel podrimener que insidiós se’ls instal·lava al pinyol. <i>Wen vernichtet nie der Tod?</i> Qui se n’escapolia, faduc, d’encetar el mal pas? Qui se n’estalviava, d’ara fotre el pas fatal...?<br><br>
Ningú... Ningú... Ningú...<br><br>
Quin paper hi faig? Epilèptic trepitjava al buit. Enjòlit en la buidor ingràvida. Atrocitats atlètiques me’l duen a l’apoteosi del batzac més atrotinador.<br><br>
Defensa’t, si pots encar; si encar et roman mica d’adí, de substància.<br><br>
Desfet, en agonia, avorreix la impenetrabilitat de la foscor, fen amb els glavis roms dels teus dits balbs els murs del trau que se’t tanca i tanca i tanca, indefectible — cilindre de metall punxut.<br><br><br>
(<i>Aviat acabaria moderadament boig</i>.)<br><br><br>
Vaig tot de blanc, com si soc (abans no fos cuit!) mon oncle el pastisser, qui, de per riure, i per a fer por als companys del forn, es va esmunyir en un dels calaixos de la màquina de coure pa, i es va embotir dins la pasta preparada, i com els altres trigaven, s’hi adormí (devia anar una mica pet), i s’ofegà en la pasta ja apujada, i, sense que els altres se n’adonessin de re, llavors, sí ves, pastat de valent, i a bocinets fou cuit.<br><br>
Doncs això. Amb samarreta primeta blanca i pantalons del pijama primets i blancs, tanmateix, eh, ara mateix? Què hi vinc a fer, tot sufocat, sota la lleugera pluja?<br><br>
Veig que soc al pati, millor dit, al prat força extens que hi ha rere la casa pairal, i m’hi haig de sentir per força tot estrany, amb ulls erràtics, fora de lloc, neguitosament conscient que entre els boldronets de gent si fa no fa tranquil·la i com cal qui s’hi passegen, havent sortit del menjador un cop acabaven de dinar, hi soc de més.<br><br><br>
(<i>Aviat aviat... Cauria deprimit, esdevingut conscient de tanta de mentida arreu</i>.)<br><br>
Prou sé d’on em ve tot aquest empegueïment meu. Em cou encar la vergonya d’haver trempat (encar ara veig que la pluja m’humiteja els fins pantalons del pijama i la cigala se m’hi marca tota grosseta, de tal faisó que no sé pas com oferir l’esquena a tothom), d’haver trempat, dic, ara mateix, a despit meu, mes sense poder-hi fer altre, massa excitat eròticament, en veure, tot baixant de dalt, a la cuina, l’espectacle força impressionant del pare de família altrament tan digne i reeixit a la vida, bon negociant i amb una anomenada important, petonejant els colls dels dos xiquets qui abraçava amb cada braç, un a cada banda, amb un dels xiquets qui no devia haver fets els dotze anys, l’altre potser els vuit, i els dos menuts, petonejats tan amatòriament en indret tan sensible, sense vergonyeta, desbraguetadets, i pelant-se els deliciosos vitets trempadets, com s’hi rabejaven, luxuriosets, pobrissons, com gatetes qui acaronadetes ronquen de felicitat, i ho feien els tres, l’home granat i il·lustre i benestant, i els noiets desvergonyidets, davant els qui encar eren xerrant postprandialment (anava a dir pòstumament) al menjador, els quals tanmateix no en fotien cap cas, trobant-ho tot ben natural, no pas com jo, carallot, qui he fugit, part darrere, per la porta de la cuina, al prat, sense pensar que queien gotes ni com anava vestit, havent-me tot just llevat de la migdiada i havent baixat a la cuina ara ni me’n recordava per què.<br><br><br>
(<i>Ara vingué l’atac de depressió. Arriba un instant, sortint de la feliç infantesa, on te n’adones. Tota felicitat era oblit o era farsa. La realitat és roent com ferro roent que roentment et penetra recte amunt. Horrible</i>.)<br><br><br>
Pansit, hi soc com al museu. Tots els museus, hom s’hi mor d’angúnia i de fastig. Cap objecte no et lleva ni mica el pansiment. Llavors, és clar, gens interessat pel que s’hi esdevenia, m’hi absentí. M’absentí del món, del viure, alienat, segurament paranoic, o millor, esquizofrènic.<br><br>
M’esmunyia fora com ombra relliscosa, i ningú no em trobaria pas a mancar. Que hi fos o no hi fos no canviava re entre els reunits qui admiraven això o allò, o s’admiraven (o ho deien) ells amb ells.<br><br>
Fora hi ha herbes i còdols, cels i horitzons; hom hi respira, bufetejat pels vents i, ara i adés, millor encar, ventissament humiliat per les gegantines dones nues, translúcides, amazones imponents, de força suprema i d’esplèndid to, qui corren imperioses per comes i prats.<br><br>
I els aniries darrere i en la foscor caus i recaus, mants de penya-segats avall. I avall.<br><br>
Tornes a ésser al reialme de les amebes. Se t’han acabats els trucs, ni els tripijocs, ni d’altres rares receptes per a la supervivència; ara que, anònim, t’enfonses irremeiablement en la incisió darrera, que es tancarà com es tanca tota nafra a la crosta impàvida de la terra, ço és, amb més terra damunt, amb més foscor davall, amb més oblit total, immers en el no re, només imaginativament et creus mig ressuscitar.<br><br>
I, espectral, arramasses els ossos, esbarriats a fragments tot al voltant, i et tornes si fa no fa a reunir, i t’afegeixes a la cua inhospitalària i incandescent d’un reguitzell de pobres desgraciats com tu...<br><br>
Això dels indrets <i>sacrecs</i>, vull dir, sacres... Això dels indrets sacres, ecs, vós. Súmmum de l’estupiditat per a atreure i entabanar tots els babaus datspelsac arreplegats pels llocs més infames del món.<br><br>
De lluny (mai no m’hi atansaria, desertor), albirava els cretiníssims pelegrins qui s’atansaven a l’objecte ‘sacre’ amb la mateixa devoció que les mosques serven per les latrines.<br><br>
I llavors, marginat? Res. Car, des del racó, calia cridar, i com més fort millor, perquè t’entenguessin, m’estimava més de callar. La cridòria m’ofèn el sensori i em fastigueja l’intel·lecte.<br><br>
Al capdavall, prou me n’adonava que tota aquella gent estaven carregats de foteses, i per això també més valia jaquir-ho córrer.<br><br>
En canvi — <i>Ep, vós!</i> — em sobta una veuarra d’homenot rude i barroer, i m’he tombat tot aprensiu, i ara hi queia, el qui bramava era n’Ananies (oi que m’havia dit Ananies? A tots ops, un nom o altre que aleshores m’havia sonat a “ase”), n’Ananies, el rude garatgista de vora l’hostal, on anit m’havia aturat pel fet que l’automòbil començava, molt amenaçador, de fer’m figa a la carretera. Ara em venia tot a l’esment. M’havia dit n’Ananies que caldria esperar l’endemà, que li calien certes peces que hauria d’anar a cercar enjondre.<br><br>
—Ah, digueu, digueu. Com anem?<br><br>
—Haureu de vindre amb mi; us vull ensenyar quelcom.<br><br>
Li vaig darrere. Em duu al seu garatge on, ficat cap per avall, la carraca del ‘meu’ automòbil rau enlaire, suportat per dos amples i cepats pilons de ferro. Em diu que s’hi coneix un ou i afirma que: —<i>Veieu?</i><br><br>
—Ho veig, ho veig — fenyc (o fingeixc), sense veure re.<br><br>
—Eix eix ix.<br><br>
—Eix eix? Ix?<br><br>
—Ix, ix.<br><br>
—Ix? D’on?<br><br>
—De l’uix, collons. De l’uix rodó on hauria d’enfilar’s. Eix eix ix d’uix. D’eix uix. Ara us ho mostr. Ull viu... D’antuvi, i això si mai reeixia a penetrar-hi d’ell mateix, sense que jo l’ajudés, com ara, el pobre ho feia ballant-hi; ballant-hi, ca...? Hi boquejava, balder rai. Balder, batzoler. Batzoler, eix eix, a l’uix, hi ix; hi ix; ho veieu...? I llavors és clar. Un eix no pas prou règeu. I eixes ballestes, què me’n dieu...? No pas prou règees. Gens règees, no? De fet, tot, tot hi és massa tou, bla, flàccid, destrempat, en eix cony de màquina vostra.<br><br>
—Això mateix em diu sempre la dona — li confès.<br><br>
—Hà, tothom la deu plànyer.<br><br>
—Al contrari, ja em perdonareu.<br><br>
—Amb una màquina feta de què? Hom diria que de gelees, de mocs, de qualque immunda matèria emètica, o excrementícia, tot plegat de re prou sòlid ni mascle ni consistent; veieu això...? I això...? I això...? Massa moll, massa flonjo, massa tovet, massa anèmic, massa desmaiat.<br><br>
I ara m’ompl de confusió, car cada cop que dic que diu “això”, en realitat diu un nom o altre, molt abstrús, indesxifrable, de cap element mecànic o del mecanisme diguem-ne de tipus, o de tall o de coll, motorístic; de fet, el brut bordegàs, me n’avia un reguitzell esborronador, de mots tècnics d’ocult maquinisme, i el cap ja em curulla d’interrogants, i em sembla que els interrogants se’n sobreïxin i m’hi facin banyes i tot al front. Veig serps qui em suren pertot arreu. Soc un serpentari amb serpentines serps qui se’m passegen per les vius esclarides dels nervis o em neden a les humitats dels ulls.<br><br>
—Al contrari, al contrari. Alçaprems de molt erecte acer sempre la trameten a paradisos, com se’n diu, orgàsmics; dona, ella, de molt bon coratge i bell tarannà. Podeu ficar-hi messions sense por.<br><br>
—Qui?<br><br>
—Qui?<br><br>
—Hò. Qui? Ah, la vostra dona. Això rai, no cal que me’n féssiu cap dibuix. Amb el posat pagueu, i amb allò que hom prou pot ja guipar amb el vostre pijama tot xop. Messions, ficar-hi; i el que ragi, dic jo, per cabalós que fos, supòs.<br><br>
—I tant, i tant. Suposeu ver. Em volia agenollar davant els dos vitets (dels infantons) tan eix..., tan eix..., eix... eixeridets.<br><br>
—Si sols fos l’eix! Eix automòbil l’haurem de llençar. Tot sencer, ecs, vós, no pas millor que cap garbó de fems.<br><br>
—Prou ho sé, prou, prou.<br><br>
Me’n tornava capcot, i pensiu. Com n’Hèrcules, feixugament heroic, devers la cuina, com qui diu distretament, no fos cas que encar hi fossin.<br><br><br>
(<i>Car, com veieu, en l’endemig, m’havia casat. Eixit de la clínica dels comes insulínics i els xocants electroxocs, m’havia jaquit ensarronar fàcilment</i>.)<br><br><br>
—Com anem, noia?<br><br>
—De putamare, i vós, minyó?<br><br>
—Doncs ja ho veieu, millor, molt milloradet; si més no, de moment no l’estic palmant.<br><br>
—Això rai. Tant se val. Quatre dies, capdecony.<br><br><br>
(<i>Suputat pels seus majors ja prou ben esquerat, el jovencell es desclou el cinyell i viu prou a lloure uns quants de mesos fins que, desil·lusionat, cap jup, no ha de tornar al ramat i a la via fressada de sempre</i>.)<br><br><br>
(<i>Li componc ximpleries com aqueixa:)<br><br>
«Bella amiga, així és amb nós —<br><br>
mai vós sens manguis, mai eu sens vós</i>.»<br><br>
No hi havia indret al món més dolç.<br><br>
I ara, sovint, la dona, per qualque petit tort que es veu que li feia sense pas voler gens, quin odi ferotge llavors no em duu, i com les ungles seues m’esgarrapen. I la sentiríeu escridassar-se, rajolins de sang em davallen de les orelles. M’ofeg; davant seu no gos pas ni bleixar.<br><br>
De la imatge que al cervell em faig de mi mateix, els mots cruels de la deessa n’han fet un ésser mític. Mític en la dejecció, submissió, anihilació. Un ninot fet de draps bruts, un microscòpic heroi qui rau al fons tot fosc de la més ínfima insignificança, l’absoluta nul·litat. Depenc ara del paràsit gegantí qui se’m volia enganyadorament simbiòtic, i ja ho veieu, se m’ha cruspit pràcticament sencer.<br><br>
En tot cas, tanmateix, aquest tort que es creu que li faig avui es veu que és massa grossa. No. Vagaré eternament, a peu o a marrameus, per boscúries i foscúries, per planúries i serralades, lluny de tothom. No puc tornar pas a la seua presència sense el seu automòbil.<br><br>
Companys, comprendreu. Oi? Oi...? No, ho féssiu, us n’absteniu, si us plau. Per què em couríeu? Segur que (quatre ossets) no soc gens bo.<br><br><br>
(...)<br><br><br>
(<i>Aprofitem-ne l’avinentesa i enraonem-ne breument, d’aquella petita escaiença mística, amb barba blava espessa, retirat provisionalment al convent</i>.)<br><br><br>
<i>Teste me ipso</i>, en soc testimoni, no pas debades feia llavors jo mateix d’encaputxat pare Stan.<br><br>
Les monges dominicanes explicant-los a les xiquetes que de vegades el dimoni, disfressat de pare Stan, potser vindria de nit, en forma d’íncub amb sotana sense re sota, a cardar-se-les vulguis no vulguis, i que què pebrots, canalla, calia fer llavors...? Doncs re, fer força bondat i dir-li l’endemà al pare Stan (el de debò) que calia que les purifiqués amb un bon massatge angelical com els que ell sol sabia donar, tant a monges com a molt obedients deixebles.<br><br>
Hom se n’atipava. A part que ocres durícies sospitoses se’m desenvolupaven a indrets crucials a causa de tants de tels virginals no haver de toldre ni prendre, tempestuosament rai, damunt màrfegues escasses en cambres de ferro nu i d’un fred malsà.<br><br>
De més a més, si mai et descobrien, et linxaven desconeguts i forasters, i t’insultaven més tard qui-sap-lo al mentider molt lacònic epitafi que et plantificaven sobre.<br><br>
«<i>Podrit lligamosques, en vida ja prou cagat, per por d’infectar’ns, ni les mosques no ens hi volem cagar</i>.»<br><br>
Els malignes farsants de les sotanes s’arraïmen promiscus i pareixen tota mena de monstruoses butllofes. A llurs grapes graponeres tothom hi esdevé ninot idiota, sigui beneitament santificat, sigui al puta avern gitat.<br><br>
Amoltonats i en orgasmes barroers, presos en una follia de crueltats, allò que es van empescant, per a l’alienació definitiva dels ximples betzols devots, esdevenen, en urpes dels saigs, mecanismes de tortura ensems mental i corpòria.<br><br><br>
(<i>Així, complint el meu destí, em comptava entre els rebutjats, com alguns qui, amb pocs calers i tot, tanmateix no ens hem jaquits mai temptar per l’estúpid conformisme, i no hem perdut mai el temps treballant</i>...)<br><br><br>
Treballar, ecs, vós, res més inútil ni desgraciat al món.<br><br>
No fotis mai re. Nega’t a vinclar’t al poder usurpat dels qui et volen ninot de paper (de fumar) sense essència ni substància, sense voler, sense raó. Només ets una mica lliure quan et negues a obeir i a servir i a fotre allò que els gens (del teu àcid desoxiribonucleic) volen que fotis, car els gens són els tirans i tu per a ells no ets re, un esclau sense gens de lliure albir, una carcassa on ells viatgen durant l’efímera durada de la teua merdosa vida.<br><br>
Tant se val. Assumíssim-ho. Hom em relinqueix. Esplenètic, maragdí. Hom m’arracona a cap remota infecta foscor polsegosa perquè hi giqui d’un puta cop allò que em roman de llebrosa pell.<br><br>
De fet, com s’esdevé sovint, tot es capgira, i, upa-li, vós, per comptes de crebar-hi, hom hi reneix.<br><br>
Reialmes de la solitària fam; lluny de tot enrenou; remot, a recer del sòlit flagell de les dones xerraries, de llur canalla entremetedora i lladra; car quan tot espai mental és envaït per l’inconseqüent, pel negligible, com et guariries...? Només, ulls clucs, als indrets més allunyats, heus prou lleure per a anar-te’n ben avall, al pou del cervell inescandallable, a retre-hi les foscors, silencis, ombres, de l’alleugeriment més necessari.<br><br>
Vas de mal borràs, has fet el darrer malbargany, i ep, tot d’una t’ha tocat el premi gros de la salut florida. De funerari, a ben xiroi i de safari.<br><br>
Cert que imprans (ço és, dejú dejunet) no hi veig de cap ull, i qui sap què hi veig llavors al teatret fantàstic que hi veig a l’altre pany de mur...<br><br>
No, no, vós, escolteu! Cal menjar, cal menjar. Cal menjar el que sigui, mes menjar, menjar quelcom, ca...? Si els queviures al sarró s’exhaureixen, què...? Ontocom on en trobis. Bolets de cova...? Segurament. Peixets, batracis, llangardaixos rostidets a les brases...? I tant.<br><br>
Així, àdhuc on soc, hom imprans no resta si prou sap on trobar allò que caigui; el món pareix teca arreu; el món, vull dir, la terra, és una mare sense aturall, pareix incessantment. I cuques t’arriben i les llavors dutes pels vents, i els ossos, els ossos; els ossos sobretot d’aviram que amb les ungles aprens de descolgar. Soc un rei troglodita, rostant buits ossets on a les articulacions els darrers rovellats tendrums hi són tanmateix altament nutrients. Així que, dejú no pas; berenant o sopant segons allò que hi trobes de si fa no fa païble, bo i arrossegant-te en el teu trajecte sempre sorprenent. Triomf dels ossos, esdevens com qui diu diguem-ne ossípar, parit pels ossos; un grier de pedra picada el teu; ossos de pardals, de grives i de merles, i de tords tots torts i prims, i de voltors, vós, tant se val...<br><br>
Tants d’ossos d’aviram, n’absorbia la noció, els meus (propis ossos) se’m buidaven de substància — em sembla que aviat m’envolaré.<br><br>
Car si és cert que allò que em nodreix em construeix, com diu la dita, prou dec anar esdevenint ocell; ocellot desnerit, magriscolis, això rai, mes ocell al capdarrer.<br><br>
No, però espera’t; bo i recobrant forces, aprenc així mateix, amb un cop de drapot, de fer-ne caure dels qui s’aventuren per curiositat al meu cau oblidat — muricecs sobretot, ocells honoraris, ells. En plegues tants com te’n cauen, i te’n van caient, com més anem, més.<br><br>
I ara? Ara som on som. Après benaurada delitescència, ja no pas dubtós ni claudicant, ans amb pas irrevocable, tot dret cap al teatret dels afores.<br><br>
El teatret de l’altra veritat, no pas el més autèntic que, bo i fent córrer el magí, no veia a la paret del pou on em llençaren perquè d’un cony de cop ja hi expirés.<br><br>
Que em bòmbon si no faig sempre el mateix. Em perdia si no ho feia... Em deia, en vòrtex rodant, per vertigen pres, —<i>On soc? A quin món visc? No reconec re!</i><br><br>
La meua millor aventura és no tenir-ne cap. I en acabat? En acabat, res — flors i violes.<br><br>
Pel que em roman, res no am pas més que la rutina, que d’aixecar’m i fer el mateix que fiu ahir, i d’acotxar’m i de continuar el mateix somni. Cada jorn i cada nit, les mateixes dues cerimònies, sense desviació ni una. Car no hi ha millor aventura que la de la rutina, la repetició “infinitament” repetida... fins a la sobtada fi. D’això en dic felicitat.<br><br>
La fórmula és sagrada: “pànem et circenses”; convertida per al meu cas en: “òssem et teatretes”. Esplèndid. Meravellós.<br><br>
Ara, ja ho he dit, cada migdia, emprenc el llarg camí que travessa si fa no fa tota la immensa llargada de l’abocador gegantesc de la metròpoli.<br><br>
«<i>Anc no anant-hi alís<br>
Ni quan al teatret et tocarà de seure sota quequejant colís</i>.»<br><br>
Abocador al fons de la cova, canyet ocult, tresor il·limitat. Bo i passejant, tot arrupit, arrossegant-me, vaig ensumant, tàctil, si puc aprofitar re de tot allò que hom de lluny no hi llençava.<br><br>
«<i>Hi ha un piano de maneta tot fet malbé a la vora del rònec passadís.<br>
No en faig gens de cas, com no en faig gaire tampoc d’aquell brut derelicte de gran automòbil gris</i>.»<br><br>
Un automòbil rovellat, buit de sostre, on dos bous grossos també tot grisos no dormien, i d’on justament no s’aixequen, com enormes paràsits d’un cadàver a mig podrir.<br><br>
Ara, home, veus? Dels munts de roba vella i pudent, i dels munts d’escombraries procedents dels magatzems de queviures, rai. Car hom es vesteix, menja, i en un mot viu, de tot allò que altri, de molt lluny, a la cosmòpoli irrespirable, fastiguejat no llença. Palès.<br><br>
Hom se n’aprofita d’allò millor; bo i sabent triar, és clar.<br><br>
Al teatret dels indigents, totes les actrius hi són meuques ben vellarres, tots els actors bohemis moribunds; els crocs d’on pengen els minsos decorats, rauen raguts i corroïts; tot cuida ensorrar’s, i tanmateix, nefaris, macabres, ballarins, la peça continua sense descans, altre que per a recollir, entre acabar i recomençar, les quatre penyores o els quatre pistrincs llençats pel públic de captaires.<br><br>
Cars actors i actrius! Ells, és conegut, són tots marietes; elles, totes gallimarsots; alguns dels marietes serven i tot més d’un ofici, i potser mig professen també d’arlots — si uns addictes a fer mal, els altres addictes a rebre’n.<br><br>
Ull viu si t’hi atanses gaire... Abruptament embrionàries, les meucarres hipertrofiades, cascuna es reneix monstre vivaç. Els fas la farina ben blana, si et plau. A sobre, tothom hi va si fa no fot armat.<br><br>
Com adés les ombres dels fiblons, i potetes, i palps i cercs, de cuques, i vermina i menuts simbionts teus, no et contaven, mímics, l’argument nu i cru a les parets mig fosques de la cel·la, i, bufó hiperbòlic, l’albedo fosforescent del llangardaix albí, de soterrani, no et feia espetegar de riure amb la seua inconsolable confessió tan candorosa, també els pollosos tots pintats de blanc qui, reiteratius, actuen al teatret de l’altra realitat, tan meravellosament cacofònics, pèssims, com lúbriques larves qui, rítmiques, seduïdes pels exasperats músics del crim, et suggereixen les més voluptuoses ni eufòriques follies, i et trauen de la monòtona misèria, amb insòlits visatges de trets tot nafrats per sobtades rels preses de flames, boscs escopinats per cap volcà ocult, i tot us fa gaudir, espectadors tronats, els organismes a tesa consumits; la bròfega cerasta qui erèctil s’empassa sencers els despesos i els esquelètics; els queixals esperonats per tics i badalls que, a so de monocords bombardins, ixen com expel·lits llambordins; els murs de toves als cims dels fons on ronca, com espinada de drac, la serralada blava, i on la silueta d’un dimoni amb acordió emergeix del fum per a fer’ns la més còmica feredat — mà morta que truca a la porta...<br><br>
S’aixequen, mercurials, vents hipogeus. La basarda s’espesseeix. Arrecera-t’hi. Ben arronsat al mur, enfonsa-t’hi tant com pots.<br><br>
A vèrtexs ressonants, et rabeges ara oint declamar el carismàtic, explosiu, Bob Delsrots, fent d’heroi malvat o bo, mentre na Clarinda Bufalilull, antiga dominatriu, qui adés cada acabalat ni poderós masoquista no jaquia en acabat clafert de blaus i nafres; i, pitjor, de malalties inerradicables, havent-los fet ingerir senceres caldes caguerades que els buidava directament del seu molt eixeridet ull del cul a llurs bocasses adeleradament badades, hi és la diva, de cuirs abillada, tota ensivellada.<br><br>
Cal dir que, naturalment, els apunyalaments hi són autèntics, i les morts conseqüents també molt agòniques. I que quan hom es caga al cap d’un altre, la merda que raja del cul hi és de debò debò, i ho és de debò debò — és merda fresca, com la que adés rajà del cul de na Clarinda.<br><br>
Els nostres morts (els nostres caiguts al teatret de l’altra vida) els cremem en petites somortes pires, enceses en clots estratègics, els cadàvers mig sebollits d’escombraries, per les comes i valls al bell cor de les serralades immenses d’aqueix abocador subterrani aparentment sens fi.<br><br>
Els espectadors, com voltors amb aclucalls i de qui els nervis òptics només semblen reeixir a desxifrar els trucs irrisoris de qualque altra pel·liculeta de por, balbes riallades expel·lim tant quan és adient i prou s’escau com no pas.<br><br>
Cada cop la peça és curteta i els espectadors (curtets, com s’hi escau), al cap de tretze o catorze representacions, ens la sabem gairebé de cor. Asseguts, si fa no fa prou afetgegats, als rostolls d’antics falguerars rostats per dents d’herbívors bípedes, sovint, si ens roman prou alè, flairoses carronyes, la repetim ensems, amb els deplorables histrions sobrevivents i àdhuc sense.<br><br>
Foren els millors anys. Un no ningú qui pertot s’esmuny desapercebut. Escolteu, tants d’emigrants de qui el cos i el nom no desapareix als deserts i als oceans, un de més (el meu) què hi fa? Qui se n’adona ni se’n cura mica? Ningú. Imperceptible. Inconspicu. Fantasmagòric. Jo.<br><br>
Un altre insignificant trematode qui fa la seua feineta sense fotre cas de re altre. Seguint la bona via, i au, prou.<br><br>
Els trematodes semblem omniscients, amb tots els mètodes que al llarg de milions d’anys no hem anat descobrint per a sobreviure les males putes qui som. Hom n’hauria d’admirar astorat les piruetes, les transformacions, els viatges de cos a cos parasitat, i alhora, és clar, els infectats, no dic pas que sense raó no puguin pas estar-se de maleir’ns, a l’hora de la veritat, quan el mal que causem com els malparits qui dic que som els corroeix el cor.<br><br><br>
(<i>Corpresos, atesa una certa edat, ens adonem que ragem cendres abans d’hora, i que pertot on passem un seguici de taques de pols grisa ens empaita</i>.)<br><br><br>
Trampejant entre tant de crèdul fanàtic carallot massa capficat en ses dèries diàries, ja ho veieu, arribava a les meues velleses i tot. Com dèiem els clàssics més intel·ligents que no els malparits qui escrigueren els llibrots de les altres mentides, <i>mundus vult decipi, ergo decipiatur</i>.<br><br>
Atès que és evident que la gent són tan datspelcul que paren la boca, adelerats que hom els datpelculeixi, més val que no els desencantéssim (és perillós de desencantar ningú de prop), i més val doncs que ho féssim, vós. Datpelculéssim-los, i tothom content.<br><br>
«<i>Si se l’empassaven, la teua escòria, bé.<br><br>
I si doncs no, doncs què...?<br><br>
També, home, també</i>.»<br><br>
Escaientment, el dia que vaig fer els noranta, em passejava, poc abans migdia d’un jorn gris i fred de gener, pels carrers poc sovintejats que hi ha prop el parc, quan un parell de noietes qui xerrant i rient eren a punt d’entrar a casa llur, aparentment em reconeixien i es declaraven ‘afeccionades’ a mes nicieses ni pigrícies, i tot d’una se m’ofereixen de súcubs molt seductrius.<br><br>
«<i>Si puges amb nosaltres, ens ficarem al llit tots tres ensems</i>.»<br><br>
Eren molt joves, una l’en feia setze, l’altra catorze o tretze. Els vaig dir: —<i>Sorry, ladies. You are too old for me</i>.<br><br>
No crec que m’entenguessin. Ni elles, ni ningú a qui ho haguessin, fotent-se’n, contat. No pas que no n’estigui habituat. (Incomprensible fins als mèdols ronyosos de tota projecció circumdant ectoplasmàtica.)<br><br><br>
«<i>Enllardufat, sollat, llord i llardós, aïllat, mediocritat.<br>
Soc un datpelsac.<br><br>
Al cul del sac que dic hi rac quan soc el gat<br>
Qui duen a esclafar al bonyegut tronc d’arbre.<br><br>
Macabre demacrat, el gat m’ha esgarrapat<br>
Em venia a l’esment d’alçar-li un monument.<br><br>
Capat, sense apendicles,<br>
Arrapat a romanents del derelicte<br>
Em dic que res més banal que d’ésser un animal.<br><br>
Amb un vestit que no és sinó escorça,<br>
Enlloc no n’hec, dret de gallorsa.<br><br>
Harmòniques esfèrules, llurs insòlits ressons<br>
M’empenyen a clarianes on ja hi dansen menairons.<br><br>
Cor de corall, acompanya’m al ball.<br>
Deu ésser que tota la plebs duu els aclucalls.<br><br>
Quin sant s’ha penjat?<br>
Hec l’idíl·lic païdor d’un rat.<br><br>
Rellotge màgic, soc un esvoranc sense boç<br>
On tot allò que hi caigui, esdevé trits i sucós.<br><br>
Nutrient i continu i ben aprofitat:<br>
Soc el bon pantòfag retratat</i>.»<br><br><br>
Vora l’estació de Pennsylvània, desvagat, fent temps que l’hora s’atansi de tornar avall, tot d’una, de bell nou, la mateixa vella boja qui, si mai em veu, crida, tota esparrufada ni esvellegada, per les finestres, —<i>Help! Help!</i><br><br>
I qui en fa cas? Ningú. I per què se m’adreça sempre a mi? Sempre he musclejat i prou. —<i>Es tut mir leid, aber</i>...<br><br>
Mes hi insisteix, soc el triat. Mentre tothom altri passa per ningú molestat (i a tots ops si algú el crida, és meuca venusta), jo, per la meua banda, ves, què hi farem, no ho puc evitar, el deure m’ho manaria: Me n’haig d’ocupar, de la bruixa enfurismada.<br><br>
Li ho faig entendre per signes. «Tota fractura ens enforteix.
Les nostres fractures són com les dels més hàbils crustacis; esdevenen, en omplir’s, molt més fortes que no la resta de l’arnès a l’exoesquelet.»<br><br>
M’ha entès? No m’ha entès? Algú de part dedins, se l’ha enduta de la finestra.<br><br>
«<i>He romàs sol, com un estaquirot.<br>
Com ara mateix, trist paperot</i>.»<br><br><br>
(<><><>)<br><br><br>
33. (<i>Faularra del parruf tot esparrufat, per a l’aprehensió i apreciació de totdeu i quisvulla</i>.)<br><br><br>
A l’hostal apellat, amb nom força subversiu, assenyaladament, “A l’Atzucac dels Malsons”, en Pratverd hi conegué l’Esparrufada.<br><br>
L’Esparrufada era una parroquiana coneguda de tota la població i àdhuc de tot la contrada.<br><br>
Li va dir per què ho feia.<br><br>
«Sempre m’esparruf davant tothom qui s’ho mereixen i m’ho demanen a silents crits desesperats de llurs tanmateix defectius sistemes mentals. Minyonets, capellanots, colltorts i moralistes, hipòcrites en general qui volen fer creure tothom que ells no caguen; també certs malalts marietes qui odien les femelles; i totes les autoritats, és clar, tota la purrialla traïdora a la humanitat, i qui s’ocupa de fer obeir les injustes, insultants, molt repel·lents, lleis de la “justícia” imposada per les avaricioses classes maleïdes.<br><br>
«Per què m’hauria d’avergonyir, ni per què hauria d’amagar el meu parruf, com si fos un pecat! Un magnífic, sempre natural parruf, parit ensems per déu i sobretot per ma mare?<br><br>
«Fora anar contra natura, i fora avorrir allò que em fa femella, quan d’ésser femella no hi ha orgull més gran!<br><br>
«La femella és creadora en tots els sentits, és l’únic instrument del déu de veritat, del déu de la natura.»<br><br>
En Jaume Pratverd li confessava més tard l’admiració que duia a l’Esparrufada al seu company de feina i molt bon veí, n’Idomeneu Ça-xona.<br><br>
En Pratverd i en Ça-xona, dos veterans mesquiters, creien, amb tota la raó, com n’Esperança (l’Esparrufada) mateixa, que no hi havia al món ni ofici ni feina que et fes fes més feliç, ni sobretot entenimentat i savi, que el de mesquiter o higienista, o escombriaire. Ço és, feien la feina que els convenia. Ells, amb llur treball (com el d’ella, la dona rebel qui s’esparrufa davant tothom sense excepció, i com més estret ni estirat, pitjor, vull dir, més provocadorament), fonamenten el bon funcionament — són els tres membres essencials — d’una societat ideal, i doncs alliberada de les grapes maleïdes dels criminals qui sempre pugen amunt, havent enganyats els imbècils de sota.<br><br>
«Quan els qui recollim la merda fem vaga, qui més s’emprenya són els més bruts i repugnants, ço és, els qui més merda no produeixen!»<br><br>
«Com ho arreglaríem?»<br><br>
«Vols dir, què cal fer de tota mena de temple, ni de templet, ni d’indret maligne d’adoració de fantasmes cruels i datspelcul, ço és, de tot edifici religiós (ço és, supersticiós) dedicat fanàticament a acollonir i enruquir (encar més!) els ignars, ço és, els productors de merda...?»<br><br>
«Ecco-lì, vull dir, això mateix, minyó!»<br><br>
«Doncs, collons, prou ho saps! Què altre que delir’l fins que no en romangui record, i, damunt, atès que els empastifadors de cervells i les autoritats entabanadores (els dos grups malèfics sempre de coll) els feien (els temples d’adoració idiota) tan cèntrics com podien, i per tant no els podem convertir en abocadors de tota les brutícies de la societat (on adés hi havia la merda “espiritual”, ara que hi hagi, ben adientment, la merda sana i natural, i prou), si més no doncs, construir-hi indrets públics per al desenvolupament de les intel·ligències, per minses que encar no siguin.»<br><br>
«“Per llurs merdes els coneixereu”, noi.»<br><br>
«O millor, “Et dic allò que cagues i tothom sap qui ets”.»<br><br>
«I encar, “Em dius el que cagues i et diré qui ets.”<br><br>
Érem hipogeus, bo i fent netes les clavegueres, quan, al meridià zenital, de dalt estant, algú ens trametia, es veu, a cops d’esclop a cap canonada, o potser simplement a la tapa de ferro ran del carrer, un reiteratiu es-o-es (S.O.S).<br><br>
S’esqueia que fos el gran metge, n’Esteve Espectacle, aquell qui (cèlebrement entre nosaltres, els estorts) repartia píndoles abortives com qui reparteix confits. Se les treia de la butxaca i les llençava on s’arraïmaven les femelles a la rampinya.<br><br>
Sostenia que les dones magnífiques, com ara n’Esperança, són les resistents perfectes, les qui diuen: «Hò i tant, inútils macarrons! Mil vegades ‘sí’ al cony! Sense el cony, què! Mort eterna arreu, desgraciats!»<br><br>
Amb les píndoles màgiques, totes les dones, ara alliberades, alliberaren també el parruf. Ja era hora, els parrufs volem aire lliure, els parrufets com déu mana (com els barrufets ídem) amem la llibertat, volem viure sense haver d’anar amb la cara tapada davant un món ja prou pec!<br><br>
I al mateix temps, és clar (molt important!), amb això, en el procés d’alliberament, les femelles, llurs parrufs, els alliberaren de totes les potingues fastigoses que els malmeten i els desnaturalitzen, i els corroeixen (els maleïts invasors els voldrien, no tan solament esclavitzats, morts del tot). Els desaferraren dels congrenys letals de les modes, i les cremes, i ‘dutxes’ i ‘lavatges’ i ‘milloraments’ de caire cirurgià i depilador, i merdes i rucades així; els estorcien, com dic, de tot allò que els fa malbé, de tots els execrables invents dels qui odien les dones.<br><br>
«Correu, amagueu-me!»<br><br>
N’Espectacle ens demanava ajut perquè es veu que la bòfia invasora (totes les bòfies en són, però aquella encar més àvol ni agressora, més estrangera).<br><br>
Cal dir que tenia raó a no confiar-se’n gens, de la bòfia. Qui és el boig qui s’hi confiaria? Tret que ell amb més raó, com veurem.<br><br>
Car l’E.E. ja l’havien liquidat una vegada. Liquidat sense cap justificació. Atrapat per les urpes malignes per llur malèvola ‘justícia’.<br><br>
Tothom sap com són els ‘justs’ i ‘justiciers’. Malalts del cervell, criminals molt cruels. Llur creences delirants. Ecs, fills meus, ecs. Pensar-hi ja em solleva, bullents, els budellots, allò em duria a parir fins a mèdols exorbitants, sinó que el meu tremp obtundent em frena com cal.<br><br>
És clar, no va poder demostrar, l’Estevet, davant aquell tribunal de togues i perruques, i corones de merda tant als retrats com als caps dels molt llords jutges, no va poder provar, dic, doncs, l’Estevet, que no es trobés en tal data a tal hora a dos indrets separats per milers de milles.<br><br>
Es veu que les càmeres l’havien enxampat cometent a tot trot un tort escandalós; l’havien vist entrar al bordell més car d’allà baix i anar de cambra en cambra occint clients a tot tret viu.<br><br>
Era el mateix jorn i la mateixa hora on ell, el molt digne doctor Espectacle, era a casa seua allà dalt, ben lluny, a una vila col·locada mig món enllà, bo i celebrant-hi l’aniversari de la seua filla de sis anyets.<br><br>
Aquests eren els fets, acceptats oimés tant per l’acusació com pels jutges al tribunal. Absurdament, ara li tocava a ell, acusat de l’assassinat massiu de peixos grossos xarrupant parrufs d’esclaves, al mateix temps que gaudia de l’escalf familiar, li tocava a ell, dic, que no era, doncs, ell mateix a les dues bandes, tant a l’una com a l’altra, bo i realitzant, ensems, alhora, unànimement, simultàniament, ambdues tasques.<br><br>
«Com puc demostrar una cosa tan il·lògica? Només si s’escau que un bessó meu, per a mi desconegut fins ara, no féu el greu tort del qual se m’acusa...»<br><br>
«Que fos el teu bessó encar t’acusaria amb més gravetat, desgraciat, que no ho veus?»<br><br>
«Mes, senyor jutge, oi que se n’adona que no puc ésser jo, el meu cos, qui es trobi al mateix temps en dos indrets, i menys en dos indrets separats per distàncies gairebé astronòmiques.»<br><br>
«Ah, astronòmiques! Còsmiques! Ja ens coneixem. Amb aquesta mena de mots és com si presentessis la teua confessió. Crec que no cal parlar-ne més. Que et pengin, i endavant.»<br><br>
«Un instant, si us plau! Ja ho sé que la humanitat ha arribat a un estadi de desenvolupament vers diguem-ne la glòria, on ni la lògica ni la ciència no valen ni un pet d’all. Així i tot... <i>Ahem</i>. Prou la boníssima religió que ens guia a tots com déu mana, hi deu tindre quelcom a dir, de favorable, pel que fa a la innocència d’un innocent, o no?»<br><br>
«Has tornat a caure al bertrol, datpelsés! Precisament els exemples d’ubiqüitat són ramat en les religions, i sobretot en l’única veritable — la nostra! Àdhuc les herètiques religions més modernes, com ara les científiques, on hi ha heretges qui creuen en la ‘teoria’ de les subpartícules nuclears, on oi que a part de les ‘ubiqüitines’...»<br><br>
«No, no, senyoria, perdó, les molècules escombriaires anomenades ubiqüitines són una altra cosa...»<br><br>
«Silenci!»<br><br>
La interrupció li valgué, pobre Espectacle, una immensa garrotada al cap de la part del saig qui tenia més a la vora. Continuava el jutge:<br><br>
«A part les partícules subatòmiques de la religió de les més terribles increïbles collonades, la dels ‘quanta’ que em sembla que en diuen... (Quanta ximpleria! Ja ho dic bé, uixer, ‘quanta’?) (Senyoria, abominacions tot plegat, molecular, nuclear, quanta, foteses... Conceptes falsos. No són ni als nostres ‘Protocols de l’Única Vera’, senyoria!) (També hi tenen, en llur elenc de farsants partícules, es veu, un fotimer de ‘fotins’. <i>I’m not shitting you</i>, uixer! ‘Fotins’! <i>Hahahà</i>.) (Hahahà, senyoria!) ...doncs això, subpartícules i bestieses d’aqueixes, on n’hi ha, com dic, que ja es denuncien totes soles amb llur nom d’ubiqüitines, cert així mateix que, en la mateixa religió de la ciència de l’absurditat més exacerbada, hom creu en les incomprensibles alhora existents i inexistents entitats bessones, rèpliques duplicades o replicades com replicants lligats indestriablement per vincles màgics, interconnectats (‘encantades’, crec que en diuen), qui poden viure alhora, l’una en un bec d’univers, i l’altra a l’altre, sense que això no vulgui dir que no sigui sinó una única inexistent imaginària partícula, no sé pas com desdoblada. Al contrari, dilectes confrares de la Vera Única, això vol dir que són una i prou, la mateixa emmirallada a l’altre cantó d’univers pel mirall del límit universal, un mirall que, si no l’ha ficat el nostre déu omnipotent, ja em direu qui!»<br><br>
Tota la sala ens en rèiem falaguerament, i per obligació, amb les lògiques facècies de l’eminent.<br><br>
Cofoi, massa afalagat, com dic, abaixava el jutge la guàrdia i ens deia, jocós, que...<br><br>
«Per tal d’alleugerir un fat, disgustat, procediment, de resultat ja acordat d’antuvi, dic, com veieu, moltes de fines falòrnies, tret que les dic faceciosament, i això, el somriure, la cara riallera, ho perdona tot. Cal salar i empebrar una miqueta la seriositat de l’assentada, de la solemne sessió, no creieu? En fi, no em foteu cas, clients. De tot això, com de tota altra cosa fora del dogma, res ni mica no és veritat. Tot hi és de conya, només fotent-hi cagarel·la. La veritat és que tenim un reu qui assassinarem com déu mana perquè no hi ha d’altra sortida. Tot ve marcat pel destí.<br><br>
«Eh? Veig que aixeques el ditet, uixer Eiximèn, preciós?»<br><br>
«Senyoria, amb el vostre permís, en referència al vostre darrer toc d’atenció quant a la possibilitat d’ésser a dos indrets oposats alhora, noció prepòstera que es veu que tenen certs il·lusos de l’estúpida religió científica... Potser es creuen que l’univers és una cinta sense fi d’aquelles que mig es dobleguen en elles mateixes, la cinta Möbius, crec, ca? Una cinta mig molada i rebregada en ella mateixa, com dic, tret que feta de miralls flexibles, i s’escau aleshores que el mateix personatge, segons no ho vulgui el bellugueig incessant de la inestable cinta, de tant en tant no els posi com qui diu en contacte, de tal faisó que la imatge del reu i el reu mateix s’identifiquin perfectament, i alhora els dos són a punta i punta del cosmos, oi? Al mateix temps, doncs, que hi són tocant! No creieu que és estupefaentment xocant...?»<br><br>
«Xocant! Per a pixar-s’hi! Bona pensada, bombó!»<br><br>
«Com vós indiqueu, senyoria, són tan ridículs que fan plorar!»<br><br>
Les corteses rialletes entre el públic reprengueren. On...<br><br>
«Puc regraciar el tribunal, senyoria?» Demanava, aixecant ara ell la mà, l’Estevet.<br><br>
«Sia. (Saig, prepareu el garrot. Uixer, comenceu d’obrir la porta perquè el merdós públic evacuï.)»<br><br>
«Teniu tota la raó, senyoria, és clar. Ara ho veig clar. Devia per força ésser jo, l’assassí dels molt denys ni selectes honorables notables bordellers. Tothom qui és fill del nostre déu (és a dir, fet en la seua imatge) pot ésser a dos llocs alhora. El nostre déu mateix (no dic els altres déus dels altres, naturalment molt inferiors), el nostre déu mateix, dic, com tothom sap, perquè prou és dogma, és pertot arreu, i ho veu i ho sap tot, i segurament, doncs, ho fa també tot, atès que tot el poder és seu. Omnipotent. I qui no té cap poder, com jo, què pot fotre, perdó, fer...? Com podria un no ningú com jo fer re...? Altrament que com a molt imperfecte emmirallament d’allò que ell perfectament no fes...? Jo proposaria molt humilment, senyories, que fos ell qui pagués per un crim al capdavall incomès.»<br><br>
«Què! Què cony ha dit? Talleu-li la llengua ara mateix! I prou. Pengeu-me’l. I au. Som-hi. Pleguem.»<br><br>
I ara això. El bessó pòstum del bon metge volia que l’amaguéssim a les clavegueres més secretes, car ens el volien tornar a penjar. Quin món més tocat, no fa?<br><br>
Vull dir, no pas el nostre, no pas el dels sans escombriaires ni el de l’esparrufada Esperança. Vull dir, el llur, els de dalt, els de l’estúpida podrida superfície.<br><br>
Allò és l’illa dels morts (d’en Böcklin), pitjor, l’infern boig del patèticament cobejós Dant, amb, molt dispersos, els estilites qui, abans de la revolució religiosa que tot ho destruí a cop de bombes atòmiques en les quals tanmateix deien no creure-hi, malvivien en asils d’orats. Ara l’alta atmosfera, més feta malbé que no la de baix, per ascensió dels productes deleteris, els ha pelats tots. Hi són pertot (els estilites) esborronadores mòmies.<br><br>
Millor vida portem, és clar, els qui de debò sobrevivim. Més o menys amb tots els ets i uts. Subterranis. Reclosos, hom s’immergeix, si ho vol, en les sublimitats d’allò profà. I hom, assistit amb una sèrie d’eclèctics, si fa no fa útils, recobrats artefactes als prestatges improvisats, va fent, va fent.<br><br>
Quina raó no tenia el nostre filòsof escombriaire, en Guillotí Flosquelles!<br><br>
És en Flosquelles qui sentencià que: «<i>Pateix molt menys del crònic embaràs/ Aquell qui amb prou seny sap entotsolar’s</i>.»<br><br>
En una societat residual com aqueixa, no ens ha d’ésser cap mena de sacrifici per a cascú d’aïllar’ns i d’anar’ns-en a viure a cap cel·la, o àdhuc a cap clot, ni clotet, no pas gaire lluny, si podem, de cap font o basseta o estany d’aigua potable entre cavernes, i allí ben cofoiament rebre l’escalf al cor que duu la satisfacció de veure que hem sabut conrear, amb el vigor que cascú no sigui capaç d’arrabassar d’on sigui, traient esforços de l’ambient de supervivència mateix i esperonats per l’amor propi nostre, per tal de tindre’n prou a l’abast (de vigoria, dic), de manera que poguéssim al capdavall, en acabat de tant de treball, fruir dels fruits que la nostra tenacitat, sobretot, i no cal dir també la nostra habilitat particular, no ens han lliurats, amb l’ajut, és clar, de la bona terra agraïda i generosa. I sobretot ben adobada amb les merdes més feraces.<br><br>
Que cap frustració en l’esplet assolit no sigui pas cap nafra oberta, ni brià ni alifac ni xacra, que fereixi ni cicatritzi la nostra individualitat, companys de resistència! Tots la caguem tard o d’hora, i els pipiolis en cap art encar pus que no els habituats a trescar pel mateix tresc. Al cap de re, si no ens hem morts d’inanició, començarem de tastar suquets de deliciositat incomparable.<br><br>
Subreptícies, sempre silentment molt pencadores, les molècules, i la química de la magnànima terra (amb l’ajut inestimable dels fems, les suors i les fortunes) transformaven tot embrió ni empelt, ni pollastre ni gallina, en tavelles i clofolles i closques d’ou, tots plegats plens de teca bona, boníssima. Menges, mengies, menjoles. Àdhuc ous de reig i monjoles. Ah, i el foc ben ensinistrat. Hom se n’empassa imaginativament, tot engrescat, les flaires i les sentors que ens fan aigualir paladars i llengua!<br><br>
Aprenguéssim de les assídues abelles, sobretot, i de les formigues, i dels insectes en general, individus mestres de l’evolució, sia en societats sense defalt, sia (menys bonicament) independentment.<br><br>
(Els virus són encar més vius que no els insectes i tot, mes qui cony es voldria virus? <i>Ecs</i>.)<br><br>
Independents, ai llas, com nosaltres, per força. Penedits d’ésser com fórem. Assajant de continuar la comèdia per mètodes altres...<br><br>
Humans residuals qui no es volen humans com s’han definit els pervertits humans sempre, i es defineixen encar els de dalt, macabres mitòmans insolubles, carrinclons voraços avariciosos, pels vicis devorats, de la gola i el lucre. Que lluny són de púguer arribar ni a les soles de la sabates dels insectes, vull dir, en temes societaris!<br><br>
Així que, els de dalt i els de baix, què? Que ens hem de conformar, si no ens volem tornar a destruir, a viure en solitari, com d’altres insectes qui prou hi han reeixit...<br><br>
Llavors (potser era l’endemà mateix) l’esparrufada Esperança també trucà. L’obrírem, és clar. Davallà, parruf endavant, fent acrobàcies en la irrealitat.<br><br>
Restàrem els tres bocabadats, com s’escau. Ens diu: «Sies qui sies, paiet robust o pobre mec abatut, sies fragmentari o sies insolent, tant se val, l’important és que sàpigues evitar els esparpalls. Tantost no ullis que t’has ja mig fotut on xauxinen les infeccioses multituds, gira cua com un coet i fot el camp a tot estrop. Al refugi, vós, al mendraig, a l’aixopluc!»<br><br>
Amb el seu parruf sempre somrient i acollidor, ella, a contrallum, mentre davallava, el seu cap ornat amb un gambuix o halo de fosforescència, i al voltant de tot el seu cos la mateixa espectral claror que la santificava, i llavors amb la seua mímica emocionant, ens persuadeix que, lluny del nus malaltís d’ombres escumoses, humans degenerats fins a la darrera degradació, jaquint-se engrunar devotament sota les rodes dels tractors que roseguen goludament el terra mort i que duen les ubiqües imatges del lleig i fastigós déu totpoderós, hi ha encar l’esperança dels qui, com nosaltres quatre (asseguts al parell de recobrats, poc espellifats, mobles dits confidents, allí enraonant-hi de gairell i amb tota la lògica salvadora) tractarem de durar més que no els de dalt, per a instituir-hi, més tard, qui sap si mai, això també, sense mai més invasors de cap mena, la necessària utòpica Arcàdia.<br><br>
«<i>Et in Arcadia ego</i>.» Molt assenyaladament, em trencava el vital virgilià himne eixelebrat i eufòric, eclogal, el bon Esteve, metge emancipat.<br><br>
Llavors hi pensí. Tranquil, Pratverd, serva les regnes, no perdis els estreps. No t’embalis cap enlloc; peus enterra, entre l’esponerosa merda de la claveguera, això et cal. Consira-hi plàcidament.<br><br>
Plàcidament, doncs, hi consirava. Car, al capdavall, com prou no havia ja també dit el nostre Guillotí Flosquelles:<br><br>
«<i>Idiosincràtic estaquirot/ Insistia a no voler’m morir.//<br><br>
No, no, sòmines, ronyeres!/ Morir és plegar veles/ I saber rabejar-se al naufraig/ Com un solraig/ Qui ve a morir-hi.//<br><br>
Hom hi rellisca ulls clucs/ Al no re/ Amb la suavitat i dolçor del serè pastisser/ Qui el darrer pastís no pasta/ Amb les millors nates ni mels/ Vingudes dels airecels</i>.»<br><br><br>
Morir, qui sap, devia ésser la benaurada transició del malson del viure agressiu (on, al nou atzucac de tortuosa mort, no saps mai quina bèstia, si immensa o mitjana o diminuta o microscòpica, se t’acabarà cruspint, car a la natura tot hi són enemics qui baven i es deleixen per tal de consumir’t i prou) vers l’adveniment lluminós d’un alliberament en una escapatòria improbable, i doncs encar més d’agrair.<br><br>
La transició del malson múltiple, on vas d’atzucac a atzucac sense eixida possible, doncs, a, finalment i alleujadament, el bon somni on molt agraïdament de tot cor els regracies, els bons desconeguts personatges qui et tracten, dolçament, fàcilment i amablement, com l’infant innocent qui sempre has estat, un ésser llençat a la babalà a l’horror del viure...<br><br>
I amb allò (aquella altra ingènua banalitat) assuaujat m’adormia; el darrer de no fer-ho, crec.<br><br><br>
(><><><)<br><br><br>
</blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-87463952675598555862022-11-23T11:37:00.001-08:002022-11-23T11:37:09.858-08:00Faulona X
<blockquote><center>
<br><br><br>
1o. (<i>Massa de benediccions per a un sol analfabet xipòtol, o Faulona de dos altres escàpols de la vida mèrdica</i>. )<br><br><br>
Si m’ho demanaven: «Qui és qui, immillorable en tot, és qui de debò per a tu és qui compta?»<br><br>
Per a manguis (els responia), és ell, el Superlatiu, mon admirat heroi. De qui me n’assabentava per casualitat, i llavors en romania enartat de per vida. Vull dir... M’hi apuntava.<br><br>
I això que, no pas com els datspelsés pelegrins qui es martiritzen i dejunen, i dormen entre rocs, o en lliteló de pútrida palla — els molt talussos pelegrins arxiconeguts de tothom, els qui s’apunten a totes, per repulsivament folles que siguin — personalment sempre només m’he apuntat de debò a les lògiques i raonables.<br><br>
Car cal reconèixer que, desastrosa façana endins, part dedins tota la vida he estat un home pus lleu trempat. [I no vull pas dir trempat com cap estelló ni cap cabrit massa delerós d’enforcar-la; d’això mai gens, companys.]<br><br>
M’apuntava, joiosament, doncs, a l’exclusiu seguiment d’ell. El pare Pere Pedaç, eximi bruixot, pus lleu proteic, addicte doncs a les metamorfosis.<br><br>
Mercès a certes proliferacions cel·lulars destrament excitades per mitjans químics de la seua invenció, de trista abaltida esparracada antigalla, es refà collonudament en bell senyoret tot mudat. No és pas la primera vegada. Amb elasticitat conyística, si abans li calia anar amb crosses, ara son cos podria fer tota mena de complicadíssimes figures combinatòries.<br><br>
Del tot catxat transita suaument a millor que no pas nou de trinca. És com ara certs fènixs excrementicis, tantost morts, tantost transformats en millor merda, en estronts superhumans ressuscitats del forat negre que al cosmos, tot allò que s’empassa, ho destrueix totalment per a recompondre-ho ses avall, a l’altre costat d’un altre cosmos.<br><br>
Ah, i presumit, ell, redeu! S’adarga amb endergues, i fardes i atzimboris rai; es protegeix amb objectes superflus d’incomparable intricacitat, segurament per a demostrar a ulls de tothom l’extremitat de la incopsable millora.<br><br>
Si al començament, somnàmbul, amb estatura de neòfit, la closca refeta no li forneix sinó magres evocacions d’un passat cobert de verdet, ben lleu la directriu de l’institut per a prostitutes a bon preu i alhora sublimment exclusives, en reconèixer’l, li dona accés a la Cambra dels Portentosos Arcans. La llegendària Cambra dels Monstres als Exòtics Miratges. On certes aberracions magníficament herètiques el tornen a la perversa realitat de sempre. Cerimònies amb mòmies i ceres. Cap mena de destresa ni punteria per a la pudibunderia. La destresa (en tirar) de la pudibunderia és lamentable. Sempre erra el fitó, sempre tan lluny d’osques. D’ésser pudibund i d’ésser immund, cap diferència, nul·la distància. Tot plegat, zero d’intel·ligència per part del pudibund.<br><br>
Si diu que, «Si els ambliops perden de vista l’horitzó a una velocitat molt més accelerada que no pas els vidents normalment aguts», ell rai, car ha uns ulls que van de bec a bec de l’espectre òptic, i ara són microscopis com adés eren telescopis, i a l’inrevés, i quan li cal hi clissen a través els murs, àdhuc de plom i densos de dos metres o pus.<br><br>
Fa, «Al cap i a la fi, m’embarassa pler haver-ho de repetir tantes de vegades. Al molt adient prostíbul, tot revestit d’esmalts de paradís, encontinent transites del parèntesi obtús al més lúcid parèntesi.» I de tot te’n tornes a recordar.<br><br>
Amb tota naturalitat, sense vantar-se’n, fa, «Me’n record de tot. Una memòria indeleblement cinematogràfica la meua.»<br><br>
I lluca i relluca llavors pels voltants, com la lloca qui cerqués cap cuc, car sempre es malfia dels espies, i et conta fluixet la llonga conversa, a l’aeroport de Jakarta, amb l’exaviador Jaumet, heroi de la nostra de moment breument ajornada independència.<br><br>
I parlant d’independència, et conta potser les aventures del seu excepcional apèndix. «Acrobàtic apèndix el meu, molt llarg i serpentí, i sempre empudegant els budells del voltant, creant malicioses dispèpsies, el malparit, com si ma butza és llavors la prodigiosament maleita butza d’en Zabuló. I saps que ha desenvolupades paral·leles potes, les quals, per son reconegut cervell molt encoratjades que emprenguin coratjoses el recorregut genial i geniüt de llur itinerari, aleshores prou l’han emprès: l’itinerari. El per a ell devotament sacre itinerari, el qual, per qualque esvoranc o altre d’un cos ben avinentment esbotzat, qualque finestra on no és mai perillós de recolzar-hi, no les dugui (i a ell!) a la llibertat, a la independència de la més insolent ni desorbitada autonomia mai per altri no gens vigilada. I així som, mon apèndix i eu, en perennes bèl·lics tràngols, preludis de deliris encar més magníficament exuberants.»<br><br>
Antropòlegs mèdics s’hi enfonsaven com estruços, les galtes plenes de la merda de la sang i d’altres secrecions tant o més fastigoses, i en surten, mig ofegats, plens de disgust envers la hipnòtica anomalia.<br><br>
Diuen, «Un apèndix així, ni els lepidòpters millor alfabetitzats ni les òlibes de grans rodaments de cap, ni tampoc, posats a dir, els voltors més capsigranys.»<br><br>
Hom sospita que una gelosia intangible els engrapa, i proposen vanitats de cirurgia, on, a cop de força forques, reïxen a exterminar l’emmiraculat energumen.<br><br>
Amanyagats després pel revolucionari escàndol, als paps hermètics tot ho retindran, davant la fúria dels adeptes del superhome. I es moriran de vergonya i negats pels excrements sense eixida. Per això se n’estan. I perquè el pare Pere Pedaç se’ls ha trets de sobre a ferotgíssimes puntades.<br><br>
Diuen, esfereïts, «Doncs si no ens hi volen, anirem a fer’ns-e fotre enjondre; anirem a prendre pel cul a un altre lloc; on ira se faire foutre ailleurs; let’s go, enfants de la patrie, we’ll fuck ourselves much better elsewhere; mü búdim tràkhatcia dalikò atciudà...» Érem els més exclusius metges de moltes de diferents contrades. L’extremadament agressiu bufarut que se’ns havia girat en contra, ens acaronava tanmateix (a naltres dos) molt persuasiu, car la pell, vós, al capdavall prou salvàvem.<br><br>
Resolt molt satisfactòriament l’enigma dels apèndixs, l’heroi renat (renascut) engola tranquil d’altres sòlits atzucacs de la vida corrent, i se’m planta davant, als graons on pansidot no sec, esgrogueït de més a més pels ambres de l’excel·lent façana del palau de les meretrius excelses on mai no m’han volgut.<br><br>
Reclòs com un reclús, rabit per les directrius del sacre paganisme, quants de solsticis ni d’altres focs de fèrtils afliccions no he endurats, abans no tornar, totalment desconfit, a casa.<br><br>
M’havia bellugat, pelegrí ascètic, per agrests encontorns, cercant-hi adients indrets on poguessin sobrevindre-s’hi perfectes escaiences per als estupres místics. Per això, sense altra roba que un llençol estripat i apedaçat, hi feia cap, amb les natges palesament aparents, molt mal tapadetes.<br><br>
Déus exhilarants se’m destil·laven davant ençà de fútils melangioses tenebres, com si, fissibles, fusibles, friables, no pas menys proteics, em vinguessin subtilment fragmentats, i alhora, instantanis, es poguessin recompondre fàcilment en substància tangible. I en romania cada cop admirat. Miracles, esmolades escenes d’irracionalitat estratègica, eclèctics assortiments d’esclatants naixements esgarrapats a l’èter boirós, estratosfèric, electrificat arlequí, com hi badava! L’ocult se’m llevava últimament el vel, i tanmateix en restava indemne. La meua era la mateixa reacció opaca que quan veia doncs el pare Pere Pedaç, el darrer dels déus, davant les escales del prostíbul bibliotecari.<br><br>
Nidorós, pudint a carronya, després de tants de dies a la intempèrie, pertot arnat, encorcobit i entecat de tremolors i contraccions de tota mena, m’havia atansat als destacats qui segurament em volien enxampar pels petits furts als pobres beduïns que em veia obligat de fotre si de vegades volia menjar molla. No gaire lluny de la taülalla de garola, prop llurs fusells en pavelló, runflava i rebufava, com si entrava en ranera, només perquè de debò em sentissin.<br><br>
Al·lucinen els pecs estiracordetes, «Ecs, brutícies! D’on ve la gisca d’irrespirable quisca? Quin fàstic més esgarrifós, esborronador, ai!» Per comptes d’arrestar’m, es foteren a córrer, luctuosos, fent ziga-zagues en la polsegosa boirina.<br><br>
Quina vergonya. M’hauria estimat més que m’haguessin crivellat. Alternativament, m’hauria d’haver suïcidat. Massa covard. Les xacres em llisquen groguetes i fètides avall, i m’he enterrat higiènic dins la sorra del desert. En sortia, al cap de mesos enfosquits, força emblanquinat. I em sembla (qui sap) que no faig al capdavall tanta de pudor.<br><br>
Emprant la seua ultratjant tàctica de glopejar els mots abans de gitar’ls (i, pel fet que el xarampió del quequeig és altament contagiós, al cap de poc tothom al voltant seu quequejant rai), em diu, crec, l’heroi davant meu. «En canvi, la meua comuna habitual, el meu ‘Tron del Paó’ particular, on, cada nit abans de no anar a clapar, vaig a cagar, és, firmament amunt, el cràter llunàtic apellat ‘Pixallits’.»<br><br>
Li dic, quequejant, que prou pot. I que em plauria un colló saber com hi puja, tan amunt. Potser quan, entre metamorfosis, son cos rau qualsque moments deshabitat, sura com potent baló.<br><br>
Havent massa elucubrat tot d’espetec, tot i assegut, trontoll. Tard o d’hora mon cervell fotrà un pet. Les rodetes i els coixinets dels engranatges cerebrals de vegades se’m foten a rodar tan ferotgement que soc a frec de perdre el coneixement, i m’estimb en vertigen i en gran mareig, i esdevinc antigalla moribunda, vell cony flatulent qui es caga a la sandàlia, feta d’un bocí retallat de gastat pneumàtic i, en foradets adients, passant-hi un descartat cable de la llum.<br><br>
I ara hi soc, debatent-me com li confessaré que sempre em cagava damunt? Soc un més de tants i tants de superflus meteorits que cauen ignorats tant per a les ments com per als altres elements del món circumdant. Només els denuncia l’estranya lluentor de l’exòtic metall en lloc on no pertanyen ni mai han estats vists, com a mi em denuncia la irrenunciable fetor qui tothom amb mig nas ofega i s’enduu ben lluny i al vòmit.<br><br>
Coincidències, xiripes, de la vulnerabilitat inherent emmagatzemada a l’existent. Ell qui caga a un cràter de la lluna i jo ara mateix, mentre li estic parlant.<br><br>
Soc massa feliç que assegudet precàriament a un dels esglaons infinits de les celestials escalinates que duen a la Biblioteca Universal, sigui davant per davant, urta a urta com qui diu, amb l’aparició de la meua aspiració. I què ho fa que hagi tinguda la sort de veure’m, cos a cos, amb el meu ideal particular?<br><br>
Fàcil d’escatir. Fàcil de respondre. La sort. La sort decreta i l’humà excreta. La sort ha fet que l’hagi tinguda (la sort) per a ésser, ni que sigui un instant tanmateix cabdal (inoblidable súmmum d’una existència), plegat, faç a faç, amb l’aspiració a què aspirava, la mateixa segurament de tots els negats de la vida, és a dir, el do fou meu d’haver pogut no solament veure, parlar-li i tindre’l a tocar de mà, el perfecte. El perfecte qui tot allò que fa ho sap fer impecablement.<br><br>
Amb resplendent vult de filandre (d’amic dels humans), el pare Pere Pedaç se m’atansa immune a la instantània letal infecció que dec espargir a tort i a dret.<br><br>
Grinyols de turments de maquinària semblen nogensmenys fer-lo mig sondrollar. Hesita, oscil·la, íntimament sotragat. Què fots! Ull viu! No te’m tombis d’esquena, si et plau. No caiguis de memòria esglaons interminables avall! Goig fotríem tots plegats. La il·lusió a can Pistraus!<br><br>
O aquest era el seu galdós secret de putxinel·li, el seu secret de l’ametller (tothom sap el que jo sé). Que no és del tot humà? Que és fet de mecanismes i beril·lis i d’altres sobris hostils metalls?<br><br>
Reconsagrat únic joiell de la creació no em tombis espetegat damunt els abissals llambordins! Mos hereus i ma nissaga, i mos tan ben dotats sequaços i mercenaris, afanyeu-vos, recollons! Trenéssiu encontinent xarxes de salvació!<br><br>
No, no se sap retindre! S’esbalça desmanegat, rebregat, mal cargolat, escombrada ferralla, amb ferramenta de ferro mossegant l’atmosfera de sobte totalment descordada... S’esbalça, ausades, al taüt que golafre la bústia li bada!<br><br>
Maleita pèrdua! Çajús, al cul del Tàrtar, el veig niar-s’hi, no gens agre, del tot congru (el farceix perfectament), feculent, ell, i ben portant, i estort de tota rancúnia, sense roentors ni pruïges, al seu car taüt qui l’agombola com sa puta mare.<br><br>
I romanc de bell nou orfe, i lluny de tota benaurança, que fot el camp de pressa, i s’ajorna doncs de bell nou l’instant suprem, i de bell nou m’envol, solitari, nocturn, com sarcàstic muricec, fins a la teulada de l’edifici, a espiar-hi bocaterrosa per la llucana. Amb dits de medusa, hom s’hi arrapa. I hi ataülla.<br><br>
Ecs! Tants i tants d’escandalosos abusos que hi destries. Taülalla d’aldarull. Llibres extremadament astuts qui s’apleguen de nits en intercanvis insultants; s’hi barregen els texts, les idees, com ara si, follament promiscus, s’hi bescanviessin, s’hi inoculessin, mutus i recíprocs, i sense miraments de cap classe, secrecions i d’altres sinistres lleterades.<br><br>
Allò és maremàgnum, voràgine. Maelström, vòrtex, xuclador. Cada nit secretament, en la lúgubre fantasmagòrica llum d’un sofre estrany, el mateix aiguabarreig voraginós. Maremàgnum, maelström. Arreu arponades balenes, i al voltant de les qui es moren, tot hi és tèrbol de llet de mamella nafrada i d’esperma de greix que dels trencaments es vessa.<br><br>
I perboquen, els més densos volums i embalums, tot de tous (tous ben durs) d'infraestructures i d’instruments de tortura, i els llongs de gambals qui els escrigueren on paren sinó morts i també al cul del Tàrtar, rostant-hi sense senderi quina altra ultramundana porqueria?<br><br>
Me’n record de la recepta al desert, a cap racó de templet abandonat, de neules d’os corcat sucades en cendra i perfumades amb fumets de cremallots. Tret que no crec pas. Car el meu templet l’heretava dels ardits hitites de les altes tites, els valents qui ultratjaven tota estorta truja qui enxampaven abans de cardar-la a l’ast i a foc viu rostir-la.<br><br>
En canvi, els antics autors tan intel·ligents i traçuts, i savis, i etcètera, crec que hom els restreny i circumscriu a haver’s de cruspir (com de fet ja no fan) els uns als altres, ells tots plegats muntats, a la geneta, si caic no caic, dalt de tot de llurs tremolenques babels de llibres.<br><br>
Destí galdós. No gens collonut. Sí ves, no pas menys que el meu. Doblegat en fosca pregona malenconia. O que el del meu heroi dut a estrident naufraig davant mos ulls sempre astorats per tanta de desgràcia pertot, escolta, tu, al capdarrer, ja et dic, tanta de vida mèrdica, hom al capdarrer se n’uja.<br><br><br></center></blockquote>
Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-53347722253309440372022-10-27T13:12:00.000-07:002022-10-27T13:12:01.916-07:001,2,3,4,5,6,7,8,9. Faulones. <blockquote><center>
<br><br><br>
1. (<i>Faulona del trist triomf de l’espectre a la basseta</i>.)<br><br>
Lleixant enrere les adelitades dàlies i les prístines petúnies que feien d’enganyosa decoració de teatre — per a enjoiar els ulls, diguéssim, i mig dissimular-ne, emmascarant-ne, així les escenes esgarrifoses a l’escenari de darrere, amb, per exemple, les disbauxes dels monstruosos insectes cirurgians qui n’escapçaven d’altres — me’n record que emergia, alleujat, metamorfosat, a l’aparentment més pacífic prat.<br><br>
Enmig del fresc herbei d’aquell prat ondulat i boterut hi ha una basseta glauca on hi veus emmirallat el cel cendrós. Tot d’una se t’hi reflecteix, vaporosa, una noia qui, vora l’estanyol, passa fugaç com ‘ànima en pena’ (concepte absurd, com es veurà).<br><br>
És una noieta vestida com a les darreries del segle dinou. No és una noia de carn i ossos. Girientorn, prou veus que no hi ha ningú altre que tu; cap altra presència que la teua. El prat, tot al voltant del bassiot, és nu; una bona extensió on només el verd curt de la gespa no rau. Força lluny hi ha els arbres a un costat, i a l’altre les roques i pedres del tarter al coster més rude del comellar.<br><br>
Romanc a lloc; no m’hi moc, estupefacte.<br><br>
Què hi faig, plumbi, com un estaquirot? Què em dec creure que s’hi esdevindrà a continuació?<br><br>
Tinc un cap tot barrejat d’idees rares. Reflectida a l’aigua calma i cerúlia hi he vista una noieta trista. Això és palès, inqüestionable. Una noieta inexistent. Una noieta feta de núvol fi, d’esponjosa broma, de translúcida boira.<br><br>
Crec que nogensmenys m’hi estic, inamovible, perquè dec esperar que torni a aparèixer, que en el seu viatge que suput (lògicament?) circular, torni a fer-se guipar. Mes quanta d’estona no caldrà estar-s’hi, palplantat com un espantall? I si el diguem-ne ‘espectre’ fa tombs al voltant de l’esfera mateixa, amb el seu anar fent, el seu xano-xano, no pas gens accelerat? O que dic, l’esfera? La galàxia? L’univers i tot? Puc passar-m’hi, a l’aguait, si exagerem, tota una altra eternitat.<br><br>
Fins que oidà, ací la tens! Potser no ha anat enlloc, o no gaire lluny, un tomb de tast pels voltants. Potser acana encar el terreny; escoseix, reguardeja, les bondats del territori. I, esbrinant, esbrinant, hi reapareix periòdicament. En tot cas, a tots ops... Oi cavà? Prou crec que l’he tornada a copsar, instantània, amb passa compassada, amb els trets commoguts. No em diguis que no. Surava damunt els brins com un altre bri, amb contorns de cos de bella noia, que el ventijol suaument desplaça.<br><br>
I després? I després se’m feia llarg. Potser la noieta ha canviada de drecera. Potser també descansa, o dorm.<br><br>
Car cau la nit. La veuré de nit? M’hi he adormit.<br><br>
I l’he somiada? Hò, i tant. Cada vegada em sembla conèixer-la millor. I hi tornaràs? Hò, i tant. Hi tornaré, prop la basseta, hi tornaré. Anys i panys. Tants com no calgui.<br><br>
Per què? Per què, diu! Perquè prou cal resoldre l’enigma, no fotéssim! I... I perquè crec que (ja sé que fa riure), d’alguna manera, me n’enamoriscava.<br><br>
I la reveig? I tant. Molt de lluny en lluny, de vegades n’hi ha per a desesperar-se’n que reaparegui. El seu cercle ambulatori es deu eixamplar com més anem.<br><br>
Ja em coneixeu. Prou sabeu que mai no he caigut al condemnat bertrol de creure’m ni una de les supersticions de les religions, ni de les ximpleries que regurgiten els crèduls creients en fenòmens paranormals, o místics, o metafísics, o ‘espirituals’. Re, rucades. I encar ara, malgrat tot. No. No crec ni en espectres, ni en déus; ni miracles, ni manifestacions inexplicables. I tanmateix com explicar aqueixa?<br><br>
M’he vist doblegat a creure que si més no aqueixa ànima aèria roda perenne i en pena enllà dels cels opalins, bo i trescant indefinidament damunt (o dins) un cercle (per a mi mal definit) que potser és immens i recorr, enjòlit, surant, qui sap per quins verals perduts dels negres firmaments.<br><br>
Car tot i la meua incapacitat d’acceptar la mentidera realitat, no obsta, vós, que prou la veig. Amb son amble plàcid, sa careta tan preciosa.<br><br>
És una al·lucinació recurrent? Soc de debò un altre pobre carallot qui pateix d’il·luminacions?<br><br>
O és allò l’emmirallament de qualque transitori meteor que, com mant d’objecte celestial en òrbita, solca l’espai a períodes, ara regulars, ara irregulars, i, segons la color i la consistència del fons arbitrari, apareix més o menys desdibuixat, esvaït, i de vegades guanyant aparentment substància, de tal manera que reïx a reflectir-se al cresp lletós de la bassa?<br><br>
Així... En canvi... És que el meu magí no antropomorfitza en etèria noieta de somni el quaix transparent estrany meteor que s’emmiralla al cresp del bassiot cada cop que, tornem-hi, se’m presenta (quan vol) justament a un cert angle?<br><br>
No l’he vista pas de cap manera mítica ni èpica, ni estranya; ni vestida de deessa, ni muntada damunt cap centaure, ni afligida per la presència del drac, ni escapçant cap tirà, ni en cap d’aqueixes ximpleries, no; venia de noieta humil, amb l’encantador visatge gairebé plorós, diries que angoixada interiorment doncs, per qualque neguit tenaç.<br><br>
Un instant, si us plau. A què en dius, en aquest cas, ‘meteor’, a manca segurament de millor mot?<br><br>
A allò que veus, fet d’una substància o altra (car és evident que tot allò que manca de substància manca d’existència), que no té nom encar, com tantes d’altres manifestacions encar no descobertes. No descobertes, mes existents. Contràriament, a tots els invents sense solta ni volta que no existeixen i tanmateix hom els dona nom, i tant d’imbècils se’ls creu, falòrnies escandalosament repugnants, com tot allò que basa les religions i els dogmes societaris en general.<br><br>
Sigui com sigui, demanem-nos-ho, fóssim valents. Sense compliments, ja ens coneixem. Faig la cort a un espectre? Què és aquest tèrbol tripijoc on m’implic? Ridícul. Prou carrinclonament, m’engany tot sol? Si fos altri en aquesta idiota situació, li diria: «Badoc! Desembadaleix-te’n!»<br><br>
Però si soc jo mateix l’irrisori il·lús, no seré pas prou ruc de creure’m les pròpies conviccions — paradoxalment, les conviccions d’un il·lús, doncs. Un il·lús qui no es creuria allò que li diuen els ulls!<br><br>
Els ulls poden decebre, enganyar? I tant. Al·lucinacions, miratges... I la realitat? Què fora la realitat? Façana dels fenòmens; els fenòmens, subdivisibles fins a unitats de moment de totes totes invisibles.<br><br>
Monòtones conviccions, company, hom s’hi adorm...<br><br>
Ep! I s’hi fos qualque efluvi de la sospitosa, sempre incòlume, bassa? Qüestió important, hi has prou ponderat?<br><br>
No. No puc ésser a totes bandes alhora. L’ubic no soc pas jo. I les possibilitats foren incomptables. S’hi hom s’hi aturés gaire estona. Mes la vida és breu. Manquen prou lleures. I hom no pot balafiar-la exhaurint possibilitats, les de més de les quals no duran mai enlloc.<br><br>
Hom s’ha de cenyir a la inferència lògica; sense mai fer volar fatus coloms de vorera.<br><br>
O... Pondera que, si fos de debò un(a) espectre, segur que no estaria pas sempre marrideta. No n’estaria mai! El xe de les nits, prou ens ho deia: «<i>Prou poden els morts; llur gran avantatge sobre els vius és que no es poden pas tornar a morir</i>.»<br><br>
O, més planeres filòsofes, com deien sempre les dones a la botiga quan s’assabentaven d’un nou mort al veïnatge: «<i>El pobre (o la pobra), se li ha acabat el patir!</i>*» El corol·lari és, òbviament, que si ja no pateix, feliç rai! La felicitat només l’atenys un cop ets mort. Un cop mort, pel fet que ets feliç, per què la tristor? Hi ha gat amagat amb el posat, la continença, de la paieta. (Ho fa perquè em sap de natural depressiu?) (Potser és trista perquè encar no m’he mort? «No et deleixis pas, no et caldrà gruar gaire, estimada. Aviat hi soc!»)<br><br>
—<i>Entelèquia és afany (àdhuc instintiu) d’arribar a la fi, a la perfecció de la fi, a la mort. Només els morts en som (!), feliços. La felicitat és sola prerrogativa dels morts; és una exclusivitat per als no-vius. Au. La veritat més aclaparadora. Els inexistents tot-poderosos ens (!) rabegem en el no res del zero. Zero. Zero dolor de cap mena. Per tot dolor inassolibles, elis, elis! Comprès? Entès? Capit?<br><br>
—Ai que n’ets, d’insistent, noi!</i><br><br>
Àdhuc els vius, si no fos que la societat tribal els omple de continu d’odis i rancúnies, ço és, de necessitats ‘ineludibles’, haurien de viure feliços, car saben que, al capdavall, la felicitat de la mort eterna els espera, és a dir (tira peixet!), cap neguit, cap punxada, cap temor, cap angoixa, cap angúnia, cap agonia més... Au. Respirem a fons. Somriguéssim. Riguéssim. Petonets per a tothom.<br><br>
Les dones qui, havent-me vist, sovint xafardejaven. «<i>Molt estudiós, el xiquet; retret i retut, ajupit i geperut, furtiu i nocturn; sempre amb llibres amunt i avall; ara, silenciós, calladet; no diu mai re, això també; qui sap què sap; qui sap si sap re!</i>» Tot hi eren crítiques i censures. Les femelles bastes sempre m’han trobat repulsiu. Les finetes, no; les finetes crec que troben de vegades que soc capaç de certs bons cops amagats.<br><br>
I qui més fineta que no la noieta de l’estanyol? Fineta a betzef. Finíssima. Ja ho he dit, etèria, era. Era impalpable. Evanescent, incorpòria. «<i>Per a mi dona ideal, idònia. Vull viure amb ella!</i>»<br><br>
Ara crec que allò que sabem no és mai prou. No és pas prou. Caldrà aprofundir-hi. Indret misteriós, l’esfera extraviada per l’idiota univers que ens ha tocat. Món a escatir, i tant, encar, encar.<br><br>
Me’n cansaré? Mai del tot. Fins el darrer somriure, pencant-hi, ficant-m’hi de bo de bo, i tant, i tant.<br><br>
Xst. Dubtes molt greus sobre quina realitat compta, vós.<br><br>
La noia dels meus somnis, dels meus delits, no l’he vista com a figura qui hauria poguda tocar (amb el seu permís, car no soc sacríleg) com qualsevol altra estàtua, No. Només n’he vista (reconeguem-ho) la reflexió. Ara, tota reflexió reflecteix un objecte més o menys sòlid, substancial? O pot reflectir una mena de miratge, d’idea transformada, qui sap per quines vies, en imatge visual?<br><br>
Era allò doncs encar una metamorfosi de diàfana pel·lúcida papallona passatgera part darrere meu i qui no he sabuda copsar altre que reflectida? Ombra de papallona, en transformació onírica de tall ovidià, per les atzaroses particularitats de l’aigua i de l’aire, esdevinguda visió inexcusable, vull dir, irrefragable.<br><br>
No soc pas el millor candidat a veure visions. La funàmbula aparició no me la crec de bo de bo fins que no la tocaré. (M’hi enramparé? Hi jaquiré l’ànima?) (Ai, ai, ai, ai, ai.) Potser a l’hora de la veritat em mancarà el coratge i m’acontentaré (per què no?) amb la visió.<br><br>
Visionari, somiador, caçant truites al vol...<br><br>
Mes un moment, si no et fa re. Palès que tots fem xup-xup als llimbs de la ignorància. I si no fos cap papallona etèria? Ans (una altra idea ruc) el vel. Quin vel? El vel que un vent de mala mort, un vent de fi del món, ha fet volar. El vel assenyaladament que tapa el visatge tràgic de la tenebrosa deessa del llambrec empedreïdor qui nogensmenys tot ho veu aleshores més clar?<br><br>
Oh, no em facis cas, bromeres fantàstiques de l’endormiscat. Em referia, així com així, al vel del māyā, o potser al vel que cobreix n’Isis, tant se val, el que enfosqueix la vera realitat (?) amb façanes temptadrius i mentideres.<br><br>
Quina realitat, dius. Doncs, sense tapalls ni aclucalls, l’altra (l’altra home, l’altra, què vols que et digui!) realitat.<br><br>
L’ombra del vil vel al vol se’m fabrica o afaiçona al magí com a l’estàtua, l’efígie, l’esfinx... La gorgona qui dic, la qui tot ho veu tal qual, desoladament, sense els adorns, les aparences; un món no pas fingit, fet tot d’horror, sense les dolçaines ni dolçors de cap mena de consol.<br><br>
El māyā, l’error fatal del que ens imaginem que veiem. Múrria dimoniessa, doncs! Qui sap, potser em somriurà al darrer instant.<br><br>
Visionari, somiador, caçant truites al vol que tot ho val. Fins que me’n tornaré a casa, ancià viatger qui ningú ja no reconeix. Ni el veuen ni oloren.<br><br>
Mes ep, tranquil ell rai, morint-se feliç en el més fosquet oblit. Amb les dolces memòries de l’estimada del toll. El macabre ball punitiu del seu treball, ja benauradament inacabat.<br><br>
Inacabat. Car, per la il·luminació que duu l’absència de vel destarotador, tot i que de sobte sabem com s’acaba... Com fineix cada història ni historieta, tant de formiga com d’univers. És a dir, amb el sòlit anorreament. (I la resta — ca? — ho fem per a distreure’ns.) Encar, alhora, paradoxalment, sabem que tot roman tanmateix irresolt.<br><br><br>
(...)<br><br><br>
[*Un incís per a vantar el millor filòsof — mon pare, l’home qui morí somrient car entrava finalment a la felicitat sens fi. L’home qui em deia, clares i sense les tergiversacions dels filosops professionals — (el vernacle filosòfic, un batibull de mots buits; vagues especulacions, tantes com vulguis; tria’n a lloure; molt d’escatainar per a pondre una altra obvietat) — les úniques veritats que ningú altre no m’ha dites, sobretot quan compten, quan ets petit. «<i>Cal tindre por dels vius, mai dels morts</i>.» «<i>El món s’acaba quan et mors</i>.» «<i>Abans ve l’obligació que no la devoció</i>.» Aquest coratge ‘moral’ — autènticament moral, no pas la merdegada que passa per moral entre tota mena de cretí — que és l’únic coratge que no és puta falòrnia, li permeté sempre d’estalviar-se l’assistència, altrament manada per la criminal societat on visqué, a aitals llordeses insuportables com els temples, les processons, les manifestacions — totes filles de la buida xerrameca propagandística, i el bord apassionament (ecs!) dels capsdecony eixelebrats qui s’hi adscriuen. La teua obligació, com la de tothom qui valgui, és, mentre ets viu, complir les tasques per a la surada pròpia i la dels qui de tu depenen. D’un pare així, hom, si pot, se’n gaba. És clar.]<br><br><br>
(>>>)<br><br><br><br>
2. (<i>Faulona del vailet venut</i>.)<br><br>
Rodí el món, i torní al born. Raguí enjondre, i en acabat, conspicu per la manca de carn, girí cua cap al vell cau.<br><br>
Hi era, de lluny, entre la pols, l’esquelètic fòssil qui sembla atansar-se ineluctablement i ominosa a rescabalar-se de les àvols ignomínies adés sofertes.<br><br>
Cert que el tort que hom li féu, a l’inerme vailet, la matràfola inherent, la pèrfida traïció naturalment incorporada al bescanvi de carn humana per uns quants diners, m’havia d’haver fet mal al cor, un mal, un corferiment, que em rosegaria llargues hores fins que no queia malalt de mort.<br><br>
Mon païdor, quin frenètic piròman; quin agre i llefardós pontífex qui amb son bàcul et burxa! Extravagant arbitrarietat dels inescandallables budells.<br><br>
Crec que al capdavall em guarien, al fons de la sentina, insidiosos turments amb ferros rovellats.<br><br>
«</i>Ten louis d’or is what the minnow’s worth</i>.» Deu lluïsos i prou és tot allò que havia donat per la meua pell el capità del vaixellot que transportava armes a revolucionaris malsans, uns paperines clandestins com tants d’altres, en pretensiosos projectes condemnats a provocar en els maleïts poderosos qui volien destronar molt corrosius genocidis.<br><br>
Escàpol, saltant per la borda, foties peu damunt l’areny que duu a la jungla, on isnell t’endinses. Assidus esgarips ixen de l’espès fullatge; hi nien sens dubte harpies.<br><br>
Si fa no fa a continuació, exasperat, vexat, per eixams qui, bo i aviant quiquiriquics totalitaris, albirats en escorç semblen arrengats en formacions triangulars on un molt esmolat vèrtex irromp, irruptiu, i en orrupte, anorreant resistents vegetacions i tenaces teranyines que hauries altrament cregudes impenetrables. Damunt, et trobes tot d’una fiblat per qualque mena d’escurçó, de qui el verí tot de cop t’afebleix i et sumeix en accídia i vertigen.<br><br>
Com t’arrossegues, moribund, damunt l’agressiva brossa, d’on escarritxos de violí nafrat no sorgeixen, com ara gemecs exhalats per la mateixa superfície, pel teu cos demolit electrocutada.<br><br>
Antic templet enmig de la selva t’esdevé orgiàstic mendraig, exuberant sopluig. Orgíac, esdevingut priàpic, t’atanses untuós a l’ídola lluminosa.<br><br>
Al sacrosant templet hom pot morir-s’hi en pau, car, oi, prou a hom, sortós, li ha estat donat de poder, en plena pregona ranera, fregar-hi abundantment i llarga, mà benaurada, el cony delitós de l’emperadriu entronitzada, inexorable deessa eixarrancada.<br><br>
Sents bategar al dens flairós ambient fetillants corprenedores rapsòdies en gloriosa exactitud, com ara si sortissin de la lluent estàtua mateixa, qui, orgàsmica, a causa d’haver sa cornucòpia prou esperonada per ton experta urpa, cau en abissal colossal deliri i s’escarrassa àdhuc a esdevenir com qui diu càrnia.<br><br>
Et sedueix bo i embolicant-te com en capoll d’aràcnid de segona mà, mentre alhora teixeix, botànica, tota una selva nova que sense lluita irreversiblement et degluteix silent i ubiqua. No sé pas si mai més et deixondiràs ara d’aqueixa extraordinària feta.<br><br>
A tot s’avesa hom quan cal, no pas? N’eixires ranquejant. Pel primer inexplorat viarany pedregós, bo i duent a les espatlles l’esdevenidor de la raça, xerrant-xerrant tot sol, com qui repetitiu prega, caigueres crètua avall i mai més no fores vist.<br><br>
O sí. En les perdudes pregoneses, flàccids reialmes aleshores on eixiverní durant mefítiques dècades.<br><br>
En càmfora i abstinència, colent d’altres malalties tropicals i infeccions exòtiques. Fulgòrids, tallarols, axolotls benignes, hi espií, volant-hi, nedant-hi, fotent-hi el mec. Faunes estrambòtiques amb grotescs espècimens nogensmenys amb alts conceptes cascú de si mateix. Eloqüents psítacs i simis escuats en sinistres paisatges. Capats impostors, vellutats falaguers, traient llurs nassos envejosos per vèrtexs i arestes de la carena, la qual, a mos ulls entelats, gaudia de la mateixa meravellosa geomètrica coreografia que usaven les astutes serps. I mentrestant, tothora, no hi reconeixia pas re.<br><br>
Ens arranava llavors el foc de les metralladores niades dalt de tot. «<i>Amunt i damunt!</i>» anàvem cridant. I els casuals sobrevivents prou assolíem els cims de la serralada i, sobre el sobri enemic, ens hi llençàvem encar esgaripant. Com els tolíem! Com els anul·làvem! Amb quina ferotgia, bogeria! Llurs màquines de mort les destruíem llavors damunt llurs cossos totalment xemicats. «<i>Morta la cuca, mort el verí</i>» entonàvem estúpidament.<br><br>
Tanmateix no pas gens perplex davant el caos, amb tots aquells ultimàtums a cada instant, la vida sempre penjant d’un puta fil, malda per a mantindre’s viu.<br><br>
I aleshores ja ho veus tu, les neus es desfan. Amb runes a les parpelles, a l’òrbita de l’escabrosa omeda que encar fa escarafalls de l’arcaic batallar dels imbècils de torn, allí rau, subversiu, irrefragable destorb, ran dels munts i munts d’estralls, destrets, espurnes, cendres, d’on, cridaners, els terminalment nafrats i gangrenosos, atribueixen, vindicatius, greus vituperis als qui els volgueren jurats al sacríleg, sempre espuri, sacrifici.<br><br>
Balbs hi badallàvem els cadàvers, massa son la nostra — no ens lleixaran mai descansar en pau? Escorxats per xanxa, i també per a fer-ne una de bona, ha-hà, no servàvem cap secret, i els bàrbars ens observaven, llur crueltat pintada en llurs esqueixades continences.<br><br>
I ara els estiracordetes, llençant àvols esgaldinys, ens munyen els pius — ens prenen per vaques?<br><br>
Espentejat per cap puntada, rodolava per la glera. Esvoranc avall, caigué a l’estanyol del fons. Batejat per l’aigua gèlida, ressuscità. Ara, quan, per a menjar, caça cap (ós) li treu, a part la pell, l’(òs) de la cigala; col·lecciona, carallot, (òssos) de cigales d’(óssos), si us plau; car creu que prou li porten sort.<br><br>
/.../<br><br>
Es pliu (es compromet) a fer-ho, a recobrar, si pot, les traces del vailet. El veu, a l’entreson, en diferents ben possibles existències. Pòtol virtuós i ensopit, sense cap solta ni volta a la vida, ni objectiu ni destí, com correspon a tot desarrelat. O, dalt el vaixell pirata encar, esglaiat, glaçat, espantall qui, en trist irrellevant simulacre, amenaça el timoner. O vell com ell (en realitat no tant). Amb un nas que també li raja. Un nas d’escarransida mòmia, un nas en espiral que, per encanteri, diries que representa un pinacle amb les fosques sutjoses cargolades incisions.<br><br>
I abans? Naturalment, anys de parracs, ocupat, com qualsevol altre estercorari, a recobrar a les cunetes objectes caiguts o llençats d’ençà de bruts i pudents bòlids molt perillosos, i a les sèquies les peces dutes per les pluges.<br><br>
Darrer cop d’ull a les geriàtriques cròniques grotescament adulterades, moms repulsius en fulls, pamflets, tacats de secrecions infames. Què els romania en pic hospitalitzats? Fastigosa mort. Prou, s’ha acabat; hem tancada ta barraca. Mès en mortalla, au, ara toca espitxar-la — ràpid. I els galàctics paperots, ecs, a les escombraries.<br><br>
L’erudit reclòs (s’esvaeix del món com un fum, i un cop sebollit qui sap on, es diu totalment independent) ha admès, a si mateix, haver paït el conflicte, pitjor, el col·lapse còsmic, i que no serà pas ell qui es neguitejarà mica a assajar de capgirar-ne els símptomes, és a dir, tots aquells calamitosos espontanis malsons que se’n seguiran.<br><br>
Amb el telescopi imaginari adreçat vers l’estranya bombolla de les eròtiques erupcions, el seu subtil espletar-hi les inherents lletjors... O pus tost amb el seu pouar-hi, amb galleda traucada, dient-se, inútilment i eterna, «Ompl-lo, ompl-lo; ompl-lo, ompl-lo...» Mes de què?<br><br>
Mon pletge, mon pliu (ma paraula), ma fermança, com mon fat i ma planeta, és, sense molla d’indulgència ni pietat, d’esguardar, i si cal descriure el món, en tota la seua implícita horror.<br><br>
Car fou ell, el vell, qui efectivament es vengué el vailet. I avui assegut a taula, aparentment a les últimes, amb cara d’extremunciat («<i>What’s left? hospitalization plus death</i>»)... Avui un insistent borinot a la barretina, un atac de rara curiositat, no pas de recança ni de penediment, de curiositat i prou, l’ha fet fixar els ulls de la ment en quina mena de possible futur el vailet no ha caigut. No pas per a retrobar-lo ni amb cap mena d’afany de restitució, només per a saber-ho, passatgera baterola seua, curiós.<br><br>
Si li sobrés temps potser llogaria un bòfia fastigós, un inspector retirat, un espia delator i traïdor, i prou àgil en la disfressa, perquè investigués on rau, el vailet, i com s’ho fot, o si se n’ha perdut tot esclau (rastre) i és de llonga data mort anònimament en qualsevol guerra, orfe peó qui, per agrits intrusos engargallat amb el zel lasciu del sàtir, no pas a cardar verges, ans a masclejar per sàhares i carpats, enlloc no tornarà.<br><br>
No romprà cap pletge erroni. El magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès, l’omplirà, el complirà, si no es mor abans. S’ho ha proposat, i...<br><br>
Fa un gest estrany. Crec que s’ha mort.<br><br>
/.../<br><br>
Tu tornes, sí, a la casa buida. Cremà. No hi ha sinó un parell de bocins de murs fent cantonada. Qui en repleveix re? Ni de genolls cercant part de terra, vatua, cap relíquia.<br><br>
No gaire lluny hi ha una borda que abans no recordaves pas que hi fos. N’estrebes el nus de corda que penja d’un foradet, i darrere, el baldufell rellisca avall, i la porta s’obr sola.<br><br>
T’hi veres? M’hi viu, m’hi viu. Esquelètic, malgirbat, com ara escrivint damunt la taula ranca, que a un racó mirant vers la porta badada suporta un petit espill diagonalment esquerdat.<br><br>
«A què juguem?» Digueren simultanis els dos a l’espill. «A amagar l’ou?»<br><br>
Alhora, uns al vaixell cridaven, cada cop més lluny, «<i>Home a l’aigua; home a l’aigua!</i>»<br><br>
(>>>)<br><br><br>
<br><br><br>
3. (<i>Faulona del faulista convençut que qualcú cada nit li aixecava la camisa</i>.)<br><br><br>
Ventre horrorosament caòtic on, inconcebiblement dissortat, l’infant nonat viu pregonament infernat.<br><br>
Singlant turbiditats a les palpentes, d’aquell esfereïdor terrabastall no en sap treure cap mena de sentit. És un laberint indomesticable, que aboleix tot aprenentatge i fa estèril tota demostració d’enginy. No hi ha re més poca-substància que voler en acabat encar néixer. Tret que el teu vehement rebuig és massa de vegades ignorat. I néixer ho fas, malgrat ton desig. Dissenteixes debades. «Fes-te fotre», diu la vida. I au.<br><br>
Amb gran àvol plaer, es nodreix, la paràsita fal·lera de viure (l’empenta vital, l’instint de supervivència), de la catàstrofe i de la immensa putada.<br><br>
Boja, incapaç i inestroncable rellotgeria. L’inclement fortuït martelleig d’un cor aliè, mentre xauxines a l’adob virulent, a la merda bullent, dels ominosos budells. Tot atansats llimacs gegantins qui s’eixamenen a rosegar-te els teguments.<br><br>
I les sobtades enormes sorollades. Flagrants estupres, macabres martiris, sorprenents infanticidis. Viratons que burxen i burxen endins. Itifàl·lics íncubs qui et rebenten reincidentment la precària bombolla. Lladrucs, gronys, rugits. Brofegoses locomotrius que, amb bombes atòmiques dins, foten esventegadament cap. T’esbotzaran pertot arreu i de continu.<br><br>
Vidres, lents, espills, timpans, tot asclat amb cada esclat. Les urnes blau cel volant en mil bocins. Àdhuc aviat ens petaran les pells dels ulls i la pell del cos, i tot l’aterridor molt repulsiu dedins serà vessat.<br><br>
Tot plegat, aquesta és la teua inextricable intuïció. En la teua petitesa totalment negligible trobes tanmateix que res no serà mai clar ni definit, que tot serà sempre una trista empastifada. Per què voldries raonablement aventurar-t’hi? Atzucac tenebrós on hi lleixarà la pell rostada i podrida per les il·limitades atzagaiades?<br><br>
(Per graciosa sort, aqueixa nit, el tendre ambrat mal empeltat faulista qui ens havia potser de succeir en el negoci, ens naixia mort.)<br><br>
L’endemà matinet no mancava pas a la cita on adés l’adiava el proctòleg. Amb l’anus xemicat en escruix, ha anat a veure’l al consultori.<br><br>
«Veureu-ho, doctor, dec tindre el recte revoltat, revolucionat, a despit de ma bona, boníssima, conducta. Sabreu. Un mal violent, execrable, com si me l’envaeix de nits una voluda ignara. Quin escàndol, vós, me n’emanciparia molt de grat, no cal dir. I us ho agrairia amb escreix si me n’estorcíeu amb les vostres indubtables arts mèdiques que hom ja percep ullcluc a l’atans, i més quan us n’ataülla l’aura.»<br><br>
Diu el metge que, tranquil·litat, que ja fotrem el que podrem. I l’examina.<br><br>
«<i>És càncer, oi? Càncer de recte, d’anus, de quelcom o altre per la regió de l’immens fàstic, de per tot aquell gàstric infame envitricoll! M’ho podeu dir, m’ho podeu contar. Ho comprendré, ho comprenc. Inclòs el fet que em diguéssiu ara mateix que no duraré tres setmanes. Tres dies. Tres hores. Guaiteu, m’ho prenc tot tan garneu, vull dir, xiroi i rialler. Ja era hora, us diré. Bon desembaràs. Merda de món. Circ d’esborronadora crueltat. Merda supèrflua de turmentosa existència. Absoluta inutilitat de la dolor. Més val fotre el camp per la porta falsa i instantània — l’única porta que llavors s’ho val</i>.»<br><br>
Li respon el proctòleg que servi l’ase, si us plau. Que no li troba re de greu, però que de certs «vicis» cal capguardar-se’n ferm.<br><br>
«Vici? Quin vici! L’únic vici que em conec que correspongui als estúpidament embullats òrgans de què tractem és que em calgui, prou sovint, cada matí si més no, com qui diu, anar a cagar. Això, és clar, acompanyat prou tothora pels familiars actes de cagar-la i cagar-me. Això també. Car què hi fotrem si em nasqueren així. Alhora fotent nyaps a betzef, i poruc. Poruc com ningú. Perdent la merda pertot arreu i de continu.»<br><br>
Li diu el metge, segurament per a treure-se’l de sobre, que, quan li agafi aqueixa dèria («aqueixa neura»), es foti pessics a les natges per a fer-se diguem-ne degudament reminiscent a la circulació adient, i que belleu aviat, amb allò, amb aquell tractament suï-gèneris i in-situ, amb els anys i els panys, la balança se li abalança cap al bon costat, i la dolor se li extingeix tota sola.<br><br>
«Amb un refús tot rodó us responc, ja em perdonareu, doctor. Els tèrbols, aterridors, esdeveniments nocturns no són per a remeis casolans ni massa palesos, com si allò que m’ataqués foren mers polls, o cabres, o puces. Això meu és collons-lo-greu! No s’hi fotre cagarel·la! És com si em dèieu que el meu mal al cul és com en les femelles un altre adotzenat mal al cony. Tots els conys són iguals, i cal tractar-los a baqueta. Molt diferent d’un anus. Un trau pudent és un trau pudent, i au.»<br><br>
«Justament no», crec que anava a contradir el metge, però es repensava i se n’estigué. Saps què? Que se n’anés aquell repetitivament resurrecte pacient a la merda, prou li tocava. Millor calia que callés, doncs, car al capdavall què sap un metge?<br><br>
Com el fabulista amb ses faulones de no re fa el que fot per a distreure’s de l’horror de viure, així mateix (com tothom altri en el seu entreteniment, per molt ridículament ‘apassionada’ que s’ho prengui) el metge amb ses anàlisis i examinacions, i receptes i potinguetes.<br><br>
Li va obrir la porta i àdhuc discretament l’anà empenyent fora. A l’altre cantó de la porta, al rebedor, la infermera, ullpresa, romangué esguardant-se’l. Quin carallot més gros, crec que pensava, pobra dona.<br><br><br>
(>>>)<br><br><br>
4. (<i>Faulona del beatnik provincià</i>.)<br><br><br>
Engegàvem vituperis, penjaments, superflus vilipendis, amb nostres llavis de dol.<br><br>
Rere gelosies i estors, hi érem totes les vídues, i conques, i grasses tietes casades i desvagades, sotjant-hi, espiant-hi, pel carrer, els irritats espantalls (llurs grotesques carcasses abillades amb infal·libilitat exuberant) (les dones uns cassigalls, els home uns baldragues), qui sovint, ells mateixos, te n’adones de dalt estant i tot, quecs i taxatius, blasmen tothom, tret d’ells mateixos.<br><br>
L’Arcàngela, minyona a cals Comtals, qui tot d’un plegat diu que es creu la viva encarnació d’aquella altra pobra noieta salvatgement estuprada per qualque texà, qui els folls datspelcul “republicans” del govern bíblia-emmerdat de Texes, a despit dels seus dotze anyets, fan haver un fill — per ningú desitjat.<br><br>
És generalment conegut que adés, vers els anys de la pera, així mateix en foteren mare verge d’un pare-déu molt filldeputenc, molt de dretes, feixista d’allò més pudent, totalment repugnant.<br><br>
Texes i els biliosos, bibliosos, ditirambes a les tenebres sempre de moda; sicofantes, delators, allò pitjor de la humanitat, s’hi congria; atiats per la sistemàtica crueltat de les cleptòcrates jerarquies merdoses, llurs càstigs arbitraris contra les dones abonats per tantes de sectes d’insectes cretins, de puerilitat i cobejança terminalment malalts.<br><br>
Cert que les dones de memòria curta són les més harmonioses, i doncs aquelles amb qui millor hom no pot entendre’s. Ai llas, no pas amb les malèvoles maleïdes deixebles de na Nèmesi. Cal vigilar. Cal saber triar. Cal no caure pas al bertrol.<br><br>
A cals Comtals, l’Arcàngela a la cuina, fent abstracció de les xafarderes del davant, rere les gases a la finestra, ha oblidada tota la vida anterior, al poble, amb la violació peer part del capellà, i tot allò altre tan al capdavall, com se’n diu, traumàtic, i ara es veu i creu, per contagi, pobra meuca, amb dret a adoració i tot.<br><br>
Als anemòfils, el vent ens fa sovint el premi d’anar aixecant faldilles de noies i dones ben fetes, perquè, sobretot quan som estratègicament al replà de baix de les escales que menen als ponts, els guipéssim les escasses, esquifidetes, gairebé invisibles, calcetes, que no els tapen gens el cul i amb prou feines miquetes de cony. Així que què? Que semblava que només jo sabia que l’Arcàngela prenys rai. De bell nou, ep.<br><br>
Un altre cop ben escaient, ella baixava de la passarel·la i jo feia veure que en pujava. Queien quatre gotes. L’Arcàngela digué que allò no era de debò pluja. Màxim uns quants d’angelets çassús qui amb uns modests rajolins, se’ns pixaven sobre ans d’anar-se’n a volar enjondre.<br><br>
Havíem establerta taba, potser ella volent atrapar un fuster vellard banyut qui per designi diví li tapés les vergonyes, i jo, el vellard a propòsit, content d’haver cap cony a l’abast, un cony de dona treballadora, qui, tret de ses ínfules bíbliques, és a dir, som-hi, tornem-hi, fent abstracció que la paia boja rai, amb una feina segura a cals Comtals, teca segura.<br><br>
Li deia, «Heu sentit, noia, els pagesos tirant fuets, vull dir, coets, contra la pedregada? Es queixaven i s’esqueixaven de massa pluja, i ara es planyen de l’eixut, vull dir, el contrari. Potser ignoren que tot allò que ve del cel és bo, i prova que déu-lo-pare aprova o desaprova, vull dir, si comparteix la cosa o no, si els troba prou virtuosos o massa pecaires. No fa? I tant. Segur que no es portaven prou bé (com déu mana!), ni abans ni ara, ni ahir ni avui ni demà. Deveu conèixer com fa un dels immensos poetes de la bíblia (em sembla): “<i>Als fangars de les grans pluges/ S’hi rabejaven les truges./ Si amb prou pregàries no puges/ No pas que ompliràs les tremuges</i>./” O quelcom de molt paregut.»<br><br>
Em deia, «Que es fotin, vós, els pagesos; sempre renegant, no fa? Massa poc! I déu-lo-pare qui ha fet lo món, pot fer i fa el que collons li plagui, no pas? Com diu la bíblia, oi? “<i>Qui la fa l’apaga</i>”, i si ho vol, vol. Va parir l’esfera, i ara, si li passa pels dallonses, la fon. I au. Fes-te fotre, ca, oi, eh?»<br><br>
Li responia: «I tant, i tant, mancaria pus; just al clau. I en acabat encar hi haurà criminals ateus dient que és cruel, ell, lo tot-totpoderós, bo i ofegant de cop sobte, per exemple, tants de milions i milions de pobra canalleta, és a dir, la gentada, la gentota, supèrflua, tacada, macada, gens com cal, que ompl a sobreeixir el món. Sense cap dret!»<br><br>
Això fem: abscondre’ns com uns cabrits per ombrívoles valls i procel·losos cims.<br><br>
Enmig de cap clariana al bosc, dolçament solaçats, ens transportava la verda potinga que hom anomenava “confitureta del cosí Edmon (Dantès)”, ço és, el nostre haixix quotidià, a l’abnegat paradís dels suaus matisos sensuals, lloc d’allò més amè.<br><br>
Sense cap mena de temor, inviolables, perfectament defensats per impertèrrites benemèrites invisibles influències, hi espigolàvem, fantàstica clariana convertida en el fabulós jardí dels bons àpats i, més enllà, ben a prop, hi atalaiàvem les acaronadores hurís, pausadament cardades per amorosos bocs, i allò ens feia riure.<br><br>
Bo i fonent la negra neu, atziacs gegants, foscs ens allarguem, sempre ominosos, com al final de la “Patètica”.<br><br>
Als qui, massa lúbrics, xonen pels boscs, hi anem part darrere sense fer espetegar cap branquilló, i tot d’una al mascle de dalt, nyac!, guitza als aglans!<br><br>
I llavors, bucòlics, esbufegats, amb les balladores abillades amb barrets i prou... Ens esperonaven al coit, al coit, coit, coit.<br><br>
«La meua set d’absolut es resol en no pas gens de set per absolutament re.» Li dic.<br><br>
Em diu: «Hosanna, o com se’n diu, albíxeres, al·leluia! Has tornat a néixer per una altra gracieta de déu! Saps què? Fes-me un fill; aixeca el penjoll, carallot.»<br><br>
Faré veure que m’he cregut que, d’aquella, pare he esdevingut. Fotré cara de ruc. No em caldrà patir gaire per a assolir el mestratge del paperet. M’ha calgut fotre’l tota la vida fins ara.<br><br>
En acabat, li dic: «Acana l’ocana, noia! Guaita l’hora on ja no som! Aviat matinarà. Cal fotre el camp.»<br><br>
Ens havíem de casar de correcuita. Les noces de mel les despenem endormiscadots al tren. Al sorollós tramvia que ens torna a cals Comtals som marit i muller com qui diu de llonga data; ja ni cardem, per què?; massa cremats, cap interès.<br><br>
«Senyoretes, el meu marit. Oi que podria ajudar el jardiner fins que no trobi millor?»<br><br>
El jardiner. Feien angúnia els ganglis tan boteruts i bategants del gànguil; te’ls esmaves, reguardós, tement-te que a qualsevol instant no comencessin un per un de fotre un pet com una gla.<br><br>
Quant al tracte, això rai, de seguida fet. I au. Teca, teulat i foc de llar assegurats. Prou em tocava. Uf.<br><br>
(>>>)<br><br><br>
5. (<i>Faulona de la beutat adormida al bosc</i>.)<br><br><br>
Aquells dies em disfressava d’heroic aventurer. Amb l’astoradora ardidesa del llepafils, hi anava de salvador de captius i de nenes raptades per capsigranys. M’hi veia certament de redemptor, d’estorcedor, d’ínclit emancipador.<br><br>
Seguint-ne la traça, l’esclau, ensumant-ne part de terra les petges, les químiques lleixades enrere pels cossos dels molt injustament empaitats.<br><br>
Llavors, havent fet cap, massa tard, a l’indret recòndit on llur bàrbara execució no havia tinguda lloc, escarriant-ne (car és clar que els aberrants esbirros, per a esborrar llur massa cruel crim, els màrtirs per la vera justícia ens me’ls havien tots cremats en ubèrrima foguera), escarriant-ne, dic, les cendres, per a llavors garbellar-ne, de les ans hermètiques cambres secretes de l’ànima, les escarides essencials pedres precioses.<br><br>
I tot d’una, jotflic! La troballa! La troballa de l’any!<br><br>
Estrany que ningú altre no se n’adonés que en aquell taüt de vidre hi dormís una beutat tan voluptuosament ben feta, una meravellosa figura de femella qui hauries dit i tot perfecta.<br><br>
Xiroi i cofoi com qui s’ensopega amb el precís indret del (sortosament mig descolgat!) tresor en cap illa misteriosa, amb peus de plom, m’hi atansava...<br><br>
Enlluernat, pletòric, enllepolit, retrobant-me factualment present al paradís, i ja no pas aquest cop a un altre episodi d’espuri enyor dels millors somnis, qui en desaprofitava l’avinentesa!<br><br>
Allò queia del cel; prou calia treure’n esplet, vós; qui no bat pel juliol, no bat quan vol.<br><br>
Llevava amb tota la cura del món la tapa de vidre de la caixa, em despullava sense fer cap soroll, i, com sargantana nua, subtilment m’instal·lava damunt el cos de l’adormideta...<br><br>
Me la cardí, com dic, dolçament efusiu. Microscòpic intrús fent breu xup-xup a aquell trau rosa amb tendres aclucalls. Parla’m de follies pastorívoles, manoi! El seu cony vivaç rebregant-se-m’hi, estret i peristàltic com gola d’escurçó.<br><br>
Fugia en acabat com guilla tipa, amb el regust del bon formatge encar regolfant-se’m part la gola.<br><br>
Mes és clar que, de bell nou, de puntetes, molt cautelós, no jaquís pas de tornar-hi l’endemà si fa no fot a la mateixa horeta de la migdiada. I la hi retrobava, tan nua i adormida com ahir al seu llitet taütesc. I sant tornem-hi, encar amb més miraments, no fos cas que l’esglaiés, pobra minyona.<br><br>
I au, així anar fent, costum joiós al qual hom s’hi avesa finament i afinada.<br><br>
Cada vegada que hi anava i me la cardava, donava gràcies al favorable fat (o sia, als per a mi molt benaurats daus de la natura) que m’havia conferit aquella merdeta de cigaleta, un gairebé invisible pirulinet de puça. Per molt que me la cardés mai no se’m deixondia; amb aquell piu microscòpic, ella rai, com ara insensiblement ho entomava (tot i que engegués instintivament part de cul un bellugueig prou rítmic).<br><br>
Altrament, tant se valia. La qüestió que quina ganga, vós! Som-hi, som-hi, doncs, ja us ho diré!<br><br>
Amb l’avantatge addicional, és clar, que el fet que fos la donzella immergida tan màgicament en el seu son pregon, no fora pas ella ara qui, doncs, molt destrempadorament ni esmeperduda, també se me’n fotria, també se’m descargolava de ludibri tan exacerbadament com prou fotien totes les altres dones i noietes del món quan, d’esquitllèbit l’instrument, l’equipament, no me’l guipaven.<br><br>
Al cap dels dies semblava embrunir-se, la molt xonada beutat. I alhora engreixar-se. Em demanava doncs qui devia ésser que li portava el dinar, i li sucava oli contra el Sol. Qualque cambrereta graciosa? O comare amable? Qualque herculi cavaller servent? Qualque ben untat autòmat o robot força ben ensinistrat? Hauria de parar força compte, i esmolar les orelles; no voldria pas que hom m’enxampés en el pecat i se m’acabés, amb estrèpit i amb un tacó d’escreix, l’afortunada felicitat de la bona immillorable sort.<br><br>
Així que era musant... Què deu menjar? Qui l’hi deu dur? I llavors hi queia. No era pas allò, és clar. Era que devia estar prenyada, és clar!<br><br>
Qui ho hauria dit? Jo prenyant ningú! Un íncub ‘impenetrant’; el de la virolleta roma i el del corcoll escapçat! I el qui sempre s’ha cregut (atès que prou ho ha presenciat manta vegada; car no pas que no se l’hagi pelada milions de pics!) que, ell, re; cap mena de nosa ‘ejaculatòria’ per part de sa tita qui tothora periclita! Tan sols una precària goteta, que, sobre, s’esvaeix encontinent dins l’èter advers.<br><br>
Mes no, vós. Prou devia tindre raó. I ho prova que, al cap de ben poc, què sorprens en arribar-t’hi...?<br><br>
En un taütet més petit de vidre sa filla (una beutat en flor) hi clapava!<br><br>
I què? Home, no re! Hom en treu nyapa, no fotem, hom no és pas tan talòs de desaprofitar-ho!<br><br>
Me la vaig doncs també cardar, i la petitona ni cas. Un cop més oferia gràcies al fat que em conferia un pirulinet tan mesquí, un pirulinet de mosquit.<br><br>
Sí, sí. Soc el tímid agosaradet rantell de la benaurança i la transitòria glòria. Prou que cada camí que no me les he fiblades, voluptuosetes rossetes colrades, sense badar mai les parpelles, pla que, plenes de goig, m’han somrigut.<br><br>
I apa, arri, xino-xanet. Hi vaig tornar un bon migdia, a l’indret paradisíac, i ara hi havia la filla de la filla, en un taütet encar més petit de vidre! I, obligatòriament, me la cardí, i re-doní, amb l’afegitó de qualque joiós rodolí i tot, molt graciosament les gràcies al meu fat tan generós pel meu fibló gairebé invisible, no cal dir.<br><br>
I així anar fent, rodava el rodet dels dies. La filla de la filla la devia així mateix haver prenyada car al cap de no gaire hi havia el taütet de vidre de la neta, i me l’enforquí (me les cardava totes), i la neta com si re, acceptant la imperceptible intrusió.<br><br>
Al seu torn també esdevingué prenys...<br><br>
Ni dones ni nenes, cap ni una del reguitzell quasi infinit de beutats adormides al bosc, mercès a mon meravellós bri de no res, no en notaven mai la trivial irrellevant infiltració, la inapreciable instantània inoculació.<br><br>
No cal dir que em vaig anar boixant sensiblement tota la descendència, rebesnetes i endavant, generacions innombrables, i allò esdevenia una poca-soltada, i com soc un home extremadament raonable (tothom qui em conegués ho reconeixeria), al capdavallet me’n vaig desdir i ho vaig lleixar estar.<br><br>
I mon pirulí mesquí de mosquit crec que agraït rai i tot. Agraït que li permetés un molt merescut descans. N’estava segur, per molt que ell fes veure que fotés aquell posat de desmenjat.<br><br>
«—<i>Oh, dius que tu no pas te n’estaries?<br>
—Els mosquits no patim tantes manies!</i>»<br><br>
Així que prou, tant se val; massa ujat, ja no m’hi vaig endinsar més, ni per curiositat, a aquell indret misteriós del bosc encantat.<br><br>
Cal afegir que havia entrat aleshores en un d’aquells cíclics períodes on més que no pas el verriny (o la cardera) interminable, allò que m’atreia força pus era la més obscura filosofia. M’hi dedicava amb la mateixa èmfasi que adés no emprava boquint o bitllant.<br><br>
I qui es podia imaginar, mesos o anys més tard, que es fotrien de moda les nines Ninona. [Nom molt ben triat, no fa? Crec que, és clar, en honor a l’excelsa na Ninona de l’Enclòs — (<i>i qui sap si aprofitant alhora que la despatxaven enclosa en taüt</i>)].<br><br>
Hi veia exhibides, i portades pertot arreu, tant per canalleta com per galifardeus, les meues netes, i besnetes, i rebesnetes, i així anar fent, i en romania bocabadat. Què cordons devia voler dir allò?<br><br>
Renoi, noi, quina ensarronada! Ai sòmines, com et feies haver, pàmfilament i amb el cul enlaire!<br><br>
Qui es podia mai creure, en aquell lloc tan secret de la més espessa boscúria, que fos el terreny privat d’una factoria de nines! Una factoria silenciosa, on s’és vist! Si allò no era miracle encar més gros que no em pensava!<br><br>
Les formosíssimes nines les ficaven els experts en taüts o urnes oblongues de vidre perquè «maduressin com cal», adquirissin «una pell més humana», abans de treure-les (també així encapsulades) al mercat.<br><br>
Fet i fet, però, qui s’ho podia abans haver ficat al meló? Caca, vós. Encar me’n faig creus.<br><br><br>
(>>>)<br><br><br>
6. (<i>Faula de la fulgurant suscepció</i>.)<br><br><br>
Ans no caigué ferit mentre frenèticament s’aplicava amb el raspall el dentifrici, en Magre, filòsof natural, xiulava fluixet en Xumann.<br><br>
Rere la bardissa, prenent-s’ho amb calma, passant vers el no re al seu molt tranquil pas, en Magre Bellesguard havia escaujat equànime els controls. Endalt, a la closca, cadascuna de les busques oscil·laven mínimament, i a l’indret idoni doncs del bell mig. Tot hi era doncs perfectament equilibrat.<br><br>
Ben anònim i amagat (es deia), rai. Si ningú no veig ni ningú no em veu, tinc prou de temps per a veure-ho tot i tothom, gens destorbat, omnituent.<br><br>
De moment no ve ningú a banyar-s’hi. Es distraurà llegint. Els qui escriuen són ‘distractors’ qui distreuen i entretenen amb historietes variades. Hi escosirà alguns fulls, i hi confegirà, ep, sense cap esperança tanmateix d’aprendre-hi re gaire.<br><br>
Hi esperarà la visita de les nàiades, les nimfes, les dríades, les noies del poblet qui sap que sovint s’hi lleixen caure, a rabejar-s’hi, impúdiques.<br><br>
Es fa tard, i aviat serà l’estona dels espaordidors espectres.<br><br>
Abans d’anar-se’n s’hi pixa, i amb els pixats depeny, damunt l’ampla vorera de l’estany tan bucòlic, un paisatge tremend, amb sarcàstics ferotges peixos goluts qui engoleixen contemptibles fosques àvols ànimes de morts grotescament famosos. I se’n riu.<br><br>
Per l’atapeït rafal de foscants capçades, la rialla retruny ominosament.<br><br>
I de sobte doncs foscor total. I ferotges trons i llamps. Un huracà inexplicable se li abat damunt espontàniament. Ja es veu degudament castigat, i a les últimes.<br><br>
La fi és a tocar. I prou ho sap. Ho reconeix. Ho ha sabut tota la tràgica vida. Que tota fi és fallida, fallada, desfeta; follia i afollada; desbost i fracàs; desconfita i crodolada.<br><br>
Hom plega de viure d’espetec, i au, una despulla instantània. Quelcom d’insignificant, com qualsevol altre bri eixut ni tija pansida, que s’enduu a tremendes batzegades l’hòrrida tronada.<br><br>
Desorientat entre llunyans, com més anem més esfereïts, lladrucs escanyats, ensopega en tota mena d’obstacle i de gaura. I cau, i torna a caure. Ranqueja terriblement, fugitiu d’enlloc cap enlloc. Renega com un alarb.<br><br>
La selva és inextricable laberint. Arreu on oblic no va, li demana complicades acrobàcies de gimnàs de boig. Pateix del cor... Sinistres sensacions... Delers mal falcats... Prolapses... Carns atrites... Batecs esbojarrats.<br><br>
I s’ensulsia tot d’una pou avall.<br><br>
En Magre Bellesguard, arqueòleg per inexplorats indrets de somni, ran del terratrèmol, havia encar atiranyat estrènuament per remots viaranys oblics i gens fressats.<br><br>
Sense rumb ni nord, desarrelat, rodolà pel manglar fins que el gorg del bell centre no se l’engolí.<br><br>
La foscor i el foc se li barrejaren a l’erm xorc terreny cerebral finalment enllumenat per xàldigues roents que al capdavall no reïxen a demarcar cap espectacle ni paisatge ni figura.<br><br>
Encar aixecava un braç i l’urpa cercava on arrapar-se.<br><br>
Extemporani se li apareixia un cocodril gros com el món, el qual, en un acte èpic de suscepció fulgurant, d’una mossada sencer se’ns l’empassà.<br><br>
Immortalitzem-lo?<br><br>
Amb això...?<br><br>
(...)<br><br>
(<i>A l’òmfal del manglar l’ofec de l’arqueòleg</i>.)<br><br><br>
La bromera hi és un vòmit flamíger<br>
Flatulent com si eixia de cap màquina.<br><br>
Per viaranys oblics i gens fressats<br>
Atiranyà de valent i remot<br>
Pel terratrèmol que el desarrelava.<br><br>
En recorregut idèntic d’exili<br>
Sens fi arrodoneix un rumb que el mena<br>
Fins a l’òmfal del manglar on el gorg rau.<br><br>
Al pou entre els nenúfars es distorcen els límits<br>
L’espai es redueix a un ambre de parpella<br>
Que esborra els encontorns.<br><br>
Palpeja vers la crossa que ningú no li estén<br>
L’angoixa l’envaeix fins al bessó de l’os.<br><br>
El gruix devers el cresp se li engrandeix.<br><br>
L’ofec de l’arqueòleg a l’òmfal del manglar<br>
Impertèrrites feres enmig de tants d’absents<br>
Ho ullen amb ull clar.<br><br><br>
(>>>)
<br><br><br>
7. (<i>Faulona de la desesperació del doctor Andreu</i>.)<br><br><br>
Antic director de cirurgians de l’Hospital General a Hecatòmpil, la vila de cent portes i cruïlles, el doctor Andreu Joanola s’esqueia ésser de tresc, i s’abandonava a una de les seues tirallongues de xerrameca irrellevant, quan, volant, volant, boca endins se l’hi esmunyia una cigala.<br><br>
Se la halava sencera. La intensitat dels visatges de sos veïns traïa llur l’interès, potser àdhuc llur astorament.<br><br>
—Me’n record — es veu que els deia un instant abans l’esbojarrada cigala no triés de fotre-se-li al pap — que abans prou lligàvem els gossos amb llonganisses; no pas com ara, ai llas.<br><br>
Ara som al ventre de l’enemic, per àcids càustics lentament païts. Cucs amb cares d’infant de pit, amb visatges de mamerri, de nyec, de minyó ‘angèlic’ d’anyet o menys, amb ulls espaordits, sabent-nos mig cruspits, escombrats budellam avall de l’opulent butza, el safarós abdomen, on el greix oratjós ens enfosqueix la visió d’un futur que no pot ésser altrament que pitjor que no tot negre: nul.<br><br>
Cal dir que fou aleshores on, a la carena de ponent, a contrallum, les arcaiques, mítiques, arquetípiques, processons no rutllaren. Són processons de fosques siluetes d’enfredorides, mes prou estoiques, vampiresses, condemnades a anar mig despullades per amor a l’ofici que foten, pobrissones.<br><br>
D’amagatotis, amb llurs ulls de peix, imploraven al doctor de vestir-les amb una mica més de roba ni d’elegància, de llençar-los potser d’estranquis qualque embolcall que es fongués amb les altres escarides sedes negres que ja no portaven.<br><br>
De vegades l’ocàs és habitat per furtives, gairebé inconspícues, mes apegaloses i enderiades, concepcions ucròniques.<br><br>
Els deia: —Això em duu a l’esment l’orfeneta extremadament malèvola qui es casà amb l’àvol gripau. L’orfeneta tothom li vantava l’esperit de sacrifici.<br><br>
Ella, però, pugnaç, amb nas de quisso camús, esgaripava fent-los entenedor que no, que prou, que ja n’hi havia prou, que callessin, cordons!<br><br>
—M’enfastideixen els encomis. Al meu reialme, i en acabat als reialmes conquerits, els abrogava de pertot.
Els qui l’afalagàvem romanguérem glaçats, de pedra, com carallots esfinxs. Quina manera més rude de refusar’ns! Nosaltres qui, una mica pets, crèiem que amb el nostre tarannà tan virtuós ni falaguer no li fèiem de chor d’àngels molt escaient!<br><br>
Partírem, descoratjats, vers el centre-vila. Ens asseguérem al cinematògraf per si de cas érem capaços d’aixecar’ns, amb les trempades imatges, de bell nou la moral. És clar que hi havia el perill que, com massa sovint al cinema, patíssim un atac, si doncs no epilèptic si més no de cinetosi, causat sobretot pels obscens pruents passos terpsicorins de les tremolenques ballarines a les massa vibrants escenes de fula platxèria entre aristòcrates i d’altres alts burgesos ianquis que abillar-la rai.<br><br>
Tanmateix, no. Car el film era de l’“oest”; l’acció s’esdevenia cap als salvatges, interminables, ermots del rerepaís llunyà. A Austràlia. I tot d’una ens hi trobàvem. Hi érem.<br><br>
Érem al film tots els qui al cinema hi assistíem i, com més anàvem més esbalaïts, no el visuràvem.<br><br>
Me’n vaig adonar de faisó fefaent quan les potes dels cavalls, i les rodes del carro que els cavalls no arrossegaven, em passaven tot just pel costat sense que, prou miraculosament, em malmetessin més del que ja no era malmès, car cert que, en aixecar’m de la pols del carrer, o millor del nu corriol enmig del desert australià, cavalls i carro alhora ja perdent-se’m part davant, me n’adonava, dic, dels parracs, i com tothom (encar que només hi havia verament canalla pels costats) se me’n reien, i em tractaven de pobret, tot i que em sabia, si de debò si fa no fa pobret de possessions materials, si més no prou ric de coneixements, i doncs d’alguna manera mínimament superior als desvergonyits diminuts escarnidors.<br><br>
I llavors me n’adonava així mateix que, rere meu, d’altres dels qui havien també assistit a la projecció assolien de sortir, catric-catrac, desmanegadots rai, de la maleïda sala.<br><br>
N’hi havia un qui em semblava que havia estat gairebé veí meu (tres o quatre seients a l’esquerra) durant la projecció i qui ara duia una pistola i tot, tret que la pistola era molt pitjor que no pas rovellada, era podrida, plena de floridura, i ell mateix, el pistoler, es desfeia tot trontollant en carns podrides.<br><br>
I ara n’eixien, escarits, alguns més, dels espectadors (ja no havíem estats gaires dins el local a l’hora del film, potser una vintena, i al capdavall no en sortírem més tard, diguem-ne que si fa no fa vius, enllà de set o vuit), els quals, desconfits, semblaven en pitjor estat i tot que no pas el de la pistola podrida.<br><br>
Eren alguns ja carronyes amb prou feines ambulants; eren com qui diu zombis qui, tot sotsobrant, com l’altre, també s’anaven descomponent, desintegrant, excessivament cacoquímics, lluny de cap possibilitat de guariment per cap mena d’operació urgent ni re.<br><br>
Han emmalaltits i traspassats els límits de tota apocatàstasi ni anabiosi, prests al traspàs. Lluny de cap via vers l’analèpsia. Són d’aquells qui, cadàvers a la bestreta, massa claupassats, són fet i fet inoperables. Per molt que t’hi escarrassis ni hi monegessis, al capdarrer, com tants de milions qui ens hi han romasos, et roman ineluctablement damunt taula. T’hi fiques si de cas només per a fer-hi manetes.<br><br>
I ara demostraré a la canalla del film qui soc de debò, si en sé, de fer coses; si en soc, de ric, en coneixements.<br><br>
I m’he ficat a jugar amb un dels llunyans co-protagonistes del film, i amb una bola de foc per comptes de cap pilota de debò.<br><br>
Jugàvem a futbol, només emprant la testa, passant-nos l’esclatant esfèrula ardent a cops de cap, fins que, de sobte, la bola de foc no ha esdevinguda el cap de l’altre jugador, i (tot i que jo cal reconèixer que al començament lleugerament esgarrifat i tot) hem continuat nogensmenys jugant, tret que ara el cap d’ell era la pilota de foc que, intrusa, usurpadora, ocupava l’àpex, el mateix lloc que suara no havia ocupat el cap de l’heroi secundari, mentre que, destronat, doncs, com dic, el cap seu, no sé pas si gaire conegut pels cinèfils, substituïa l’esclatant esfèrula d’abans, el petit astre solar, amb el qual jugàvem, com dic, suara, els dos superdotats.<br><br>
S’han encesos la canalleta en reconèixer (resplendent anagnòrisi la llur, ho veus a llurs cares d’astorament encantat) l’actor amb el qual em debat amb anatrèptics, irrefutables, arguments, amb els meus cops de cap tostemps prou més alats que no pas els seus? I tant, segurament. Tots sabem que la canalleta, així com d’altra genteta de tarannà religiós, és a dir, tristament pueril, s’aferren força ardentment a l’anècdota, i com més fada, millor. Un actoret de segona, bah! Ni que fos cap ídol (ninot, greal, pal·ladi, kaaba, tabernacle) maldestrament ni xaronament, i cridanerament, empastifat, fet amb tuf o amb qualsevol altre mineral fàcil, d’aquells tan colts pels cretins!<br><br>
Teua, meua! A ramalades de succés i de mancances, ens endinsàvem al bosquet espinós, guerrers nus, tornats ferotges aborígens, de cop sobte entaferrant guitzes enormes que esterrossaven els més temuts i esfereïdors enemics qui s’atansaven massa a prop a l’espectacle.<br><br>
I tot d’una les clarors assassines. Novament, com tan sovint al cinema, enlluernat i amb terribles rodaments.
Roentor del Sol, al·lucinacions i miratges, set i febre. Tòrrids, tòrpids. Dalt de tot l’inclement Uluru. Amb ocres i safrans, i bruns de terra d’ombra. Butllofes a la pell cremada...<br><br>
D’aquell desert implacable, sepulcral, qui n’ix viu? El llum al cel, el fanal eixorbador, es belluga tot sol; fa <i>ping! ping!</i>, com ara percudit adesiara per pinyols astronòmics.<br><br>
Vaig rebre un cop de colze. Tombí el cap lleugerament a la dreta. Foscor. Buidor. No era pas cap colze de la vora, doncs. Sí. Havia rebut un garguirot al front, i en acabat una catxamona. Això.<br><br>
Una dona bruna i de negre (vídua? de dol? insinuant-se’m?) qui davant meu havia tombat la meitat del cos i romania muda. A l’aguait, baiant, immòbil. M’esguardava el sexe com si no n’hagués vist mai cap altre. Com si anés a cruspir-se-me’l, pobre de manguis. Me’l fitava amb atenció de bruixa.<br><br>
Un forn interior li encenia les galtes. I qui sap què d’altre.<br><br>
Em fotia el veí d’abans cop de colze (ara de veritat) i em somreia múrriament. I diu:<br><br>
—Tu rai; si més no prou trempes clapant, com en Foix, tot geperut i rialler, plantant, al jaç de la salvatgina, és a dir, a la font de la masovera, la teua amatent bandera (o si la fas prou prima, la teua agulla saquera), i mort el monstre innominat del desig, et re-adorms com la lluna mateixa qui s’ajeu rere la carena.<br><br>
I tus, deu ésser per culpa de la pols a l’era. Es trau les pastilles, se’n fica una a la boca, i xuclant reprèn:<br><br>
—Tos collons a llur closca, i de la closca et treu el nasset, com fa la cloïssa, amb dolça fal·lera, amb el seu ocre (crec, o rosat) i tou (tret que cartilaginós) peuet.<br><br>
Vulgar personatge. Qui el coneix? Un vague rampeu al contrincant amb qui, reganyats, ambdós onejant urpes de granit, amb ungles ígnies, efervescents, jugàvem al futbol amb el llum rodó dels abruptes singlots d’encegadores flamarades.<br><br>
Ganyó loquaç qui put com un dimoni. La bromohidrosifòbia se m’alçura. Prenc un impuls de bou boig i, renegant amb la cridòria que fotria un pelegrí qui caigués penya-segat avall com un cometa d’aquells als quals incumbeix d’atènyer, més d’hora que no pas tard, l’ull de l’infern (una cridòria ausades que em motivava la rebel·lió dels otòlits i tot), estergia la meua ombra a cada mur del local a una velocitat de déu-n’hi-doneret.<br><br>
Compuncions pels exabruptes? Nyiclis, no cap. Prou m’ho conec. La rigiditat dels més règeus ni règees, les reconsagradament esmolades eines de tall quirúrgiques ben tost les tolen, obliteren. Soc (bé que posat al so i to del darrer crit d’enguany) un dels vers gladiadors d’adés, bo amb l’espasa com el millor dels mosqueters.<br><br>
Vaig veure que érem la mateixa colla, al carrer nocturn, els cinc o sis si fa no fa sans i estalvis. Anàvem plegadets a sopar a ca un amic, també retirat de tota feina, amb lleure doncs per a subhastar i revendre. El trobem, petitet pistoleret, ocupat en la tasca altament embarassant de la seua gimnàstica monàstica. L’arruquem, fraternals, de barrila. Ell, en Pacomi Çontiberí, inembarassable, d’un magí exacerbat, no estronca pas la seua dèria, el seu mabull, la seua curolla, halterofilista de Biterna, ell, amb la imaginació doncs no pas gens eixalada, que s’esma extremadament atlètic, gairebé aviador sense escombra; doncs això, que ell, quan entrem introduïts per son lacai malai, no estronca pas la compulsió seua d’anar aixecant les fantàstiques bombolles que fa veure que són de bales de ferro feixuguíssimes, i d’aixecar-les fins on els urubús perxats no s’ensopeixen ni els muricecs silents no pengen. Quan en acabat de no gaire plega, sense que haguéssim, bons nois, gosat esbotzar-li cap de les bombolles d’aire i bromitja, es refà la trossa de japonès antic, i amb la campaneta comoneix (congrega) el fàmul.<br><br>
Tot comptat i debatut, tothom se n’anava, feta la feta, somrient i comentant que quin gran tec, vós! El pa, codolenc; la carn, coriàcia; la col, calapetenca; l’api, ple de fils; el peix, d’arestes; la mandarina, de pinyols; la taula mateixa, d’estelles... Ausades, doncs, un gran tec.<br><br>
Ens nannàvem doncs novament, i ens arribem de casualitat al cementiri. Identifiquem riallers força de les nostres víctimes. Quan els passem part la voreta, sots les malves vellutades (els abútilons), a l’entreson aüquen, els nostres morts a la taula d’operacions, com si ens vituperessin. Els hostilitzem trepitjant-los, caient-los damunt com una llosa. Cal esperonar les facultats de les creatures, per obtuses qui siguin; sovint, el gambit paga. Esdevenen no pas tan pallusses.<br><br>
Els caiguts a les taules quirúrgiques són uns bugres, capxarbots i atzerus, qui no se saben divertir prou amb llur feina hodierna, són uns pobres desgraciats desagraïts, la culpa és tota llur. No s’han sabuda triar millor feina. S’han lleixats triar per les circumstàncies, com si les circumstàncies no fossin sinó arreus de ruc. Arreus de ruc que hom es posa ell mateix!<br><br>
Me’n record (fina anamnesi) seguidament que m’he fotut a córrer. Em rostava un dels espectrals antropòfags les arestes de l’espinada.<br><br>
Pel que fa al doctor Andreu Joanola, cal afegir que la dispesera el despullava i el ficava al llit. Llavors passava el forrellat a la porta, apagava el llum i nua també s’hi gitava. Els dos al mateix llit, ella qui amb tota la seua exorbitant substància se li arronsa, i ell qui no vol estimbar-se a les dures rajoles de la freda espona.<br><br>
Si fos prou heroi s’armaria de paciència i, com féu en Teseu qui abandonà n’Ariadna mentre dormia i somiava, i bavejava a la coixinera, de puntetes, i impunement s’escapolia. Però els cirurgians, qui podem despatxar malalts amb tota impunitat, som impotents amb certes balenoides dispeseres. Impotents a treure’ns-les del damunt a puntades. Les nits doncs desesperació patent la nostra.<br><br>
(...)<br><br>
(<i>Al caliu de sos tentacles vaneges/<br>
Promíscues carns, els papallons enveges</i>.)<br><br>
És una dona grassa, de greix força febrós.<br>
Un vast rebost de fètides sentors.<br><br>
(Proteic cefalòpode guanyàreu les honors<br>
Vençuts peixets ens unirem a vós.)<br><br>
Som els cirurgians de mena transgressors.<br><br>
Transgredir-hi serà el nostre triomf:<br>
Flairem-hi: s’hi regolfen les pudors<br>
Tant al trau dentut com a l’agomf.<br><br>
Ens hi agradem, les ferums de resclum.<br>
Com hi fruïm, al rabeig del l’ensum!<br><br>
El llit de cap vergonya no pateix:<br>
Una ben feliç ranera de peix.<br><br>
S’hi raspalla amb raspall insidiós<br>
La figa al dematí de l’èxit clamorós.<br><br><br>
(>>>)<br><br><br>
8. (<i>Faulona de l’apàtrida als antípodes</i>.)<br><br><br>
Al nostre arruïnat reialme dels àvols volcans de la infecció i la ulterior desconfita, constrets a la dedició, al naufraig, a l’ebrietat, a la humiliació, i al cap i a la fi a l’anorreament; a tots els qui ens n’anàrem a mal borràs a tota erra, els rigorosament mortificats per la sanguinyola imperial i mil·lenària qui ens imposa incessant el seu segell sòrdid i aliè a tota la botxinejada pell de la nostra sotragada ànima, no ens hi ha cabuda mai l’harmonia. Se’n degué haver anat en orris d’ençà del bell inici. Mai no coneguérem l’equilibri.<br><br>
S’aixecava doncs malsonyós ran el més malsònic dels malsons.<br><br>
Terratrèmols dels armats qui arribaven a pas de guerra, com bestiota monstruosa de mil potes i metzines. Amb quina ultracuidança de taràntula no se m’atansa la mort nua, glabre i descarnada? Tot hi put a putrefacció.<br><br>
El ritme roent del remordiment va de bracet amb el destructor ritme persistent d’un cor estrepitós. L’eixordador batec no es cansa mai. Fins que no es cansarà del tot, l’hauràs d’entomar, patètic ninot.<br><br>
Fot un bot i es jura que cal de totes totes netejar tot allò, fins que no es vegi que ningú hi trastejava gens. No fos cas que, clapant, hagi comès qualque altre crim. Put a carronya, com dic. Tret que no sigui que qui put a carronya sigui el meu cos. Un cos que no es regenerarà. No hi ha antídot per a la mort.<br><br>
I ací, malgrat l’endèmica foscor, encar rai. Fora, al·lucinada cèl·lula qui se suposa que lluu en l’hermètica cel·la, segur que tostemps hi és pitjor. Qui hi comprendria mai llurs empatollaments ni qui n’apamaria els bàrbars costums?<br><br>
Trau, trau, tant se val! A la feina. De bell nou, com diàriament. Tot al carall, tot a les escombraries, tot al forat del cagar-hi, al canfelip infame. Tot, dic, tot, àdhuc mon cos i mon ombra; si cal, mon cadàver; som-hi, au, apa, ara, tothom, encar un esforç.<br><br>
Quina mania! (<i>Li retreu la reganyosa consciència</i>.) D’això se’n deu dir la ‘dèria del netejaire’ o el ‘deliri de la immàcula’. Quelcom paregut?<br><br>
Me’n fot com en dius. No vull cap brutícia part de terra ni enlloc! Tot impol·lut! Tot uix clos, tota eixida condemnada, tota finestra eixorbada! I prou!<br><br>
Hi ha una pausa en el brusc aleatori diàleg. On l’enteniment se li esvaeix devers òrbites desorbitades. M’hi he perdut bo i rumiant en el fet que la meua amor envers les aranyes prou deu voler dir, mèdicament ni científica, una cosa o altra.<br><br>
Mes aleshores, tot d’una, ell, l’anònim personatge de qui enraonàvem, rep una terrible vergassada. Una xurriacada de caldeu. Ara hi cau. La sang que hi ha part de terra no deu ésser pas de ningú altre. És segurament la meua.<br><br>
I sent la veu d’ella, la consciència, puta dominadriu, puta domadora, puta mestressa del seu món. Aspra, ella, vanitosa i maligna com totes les escalfabraguetes, el colpeix sovint, i amb l’espontaneïtat i la sorpresa del llamp.<br><br>
Ell, envernissat i esmaltat d’esteta, pobre desgraciat, se li agemoleix. De rebel·lar-se-li mica, ho paga sempre immensament car.<br><br>
—Ol! Ol! (<i>Li mana</i>.)<br>
—Olc, olc. (<i>Respon</i>.)<br><br>
Crec que li fa oldre el cony. Ara se n’adona que és justament del cony de la consciència d’on la ubiqua pudor de putrefacció no n’ix. Oh i tant. Del cony, del cony. Del cony de la consciència.<br><br>
—Plau? Plau? (<i>Se li eixarranca</i>.)<br>
—Plac, plac. (<i>Amb la llengua fora; a quatre potes, s’hi atansa encar més</i>.)<br><br>
—De grat? De grat?<br>
—Molt, molt.<br><br>
—Et plau! Et plau! (<i>Reitera, furient</i>.)<br>
—M’hi plac... m’hi plac...<br><br>
—Pots? Pots?<br>
—Puc, puc.<br><br>
—Fas? Fas?<br>
—Faig... faig... (<i>Potser massa displicent per al gust d’ella, qui l’atupa, hòrrida</i>.)<br><br>
—Reps? Reps?<br>
—Reb... reb... (<i>Moribund?</i>)<br><br>
—Mort? Mort?<br>
—Viu... viu... (<i>Amb prou feines</i>.)<br><br>
—Raus? Raus?<br>
—Rac... rac...<br><br>
—Vens? Vens?<br>
—Vinc... vinc...<br><br>
—Vols? Vols? (<i>Crec que com a premi el convida a acomplir un acte extremadament obscè</i>.)<br>
—Vull... vull... (<i>Fictament agraït</i>.)<br><br>
—Fa mal? Fa mal? (<i>Li deu estrènyer el crani a frec de pet</i>.)<br>
—Mal... mal... ui... mal...<br><br>
—Com cal? Com cal?<br>
—Com cal... com cal... (<i>Assenteix, quin remei</i>.)<br><br>
—Plors? Plors?<br>
—Pler... pler... (<i>La complau vivament sanglotant</i>.)<br><br>
—Hi caps? Hi caps?<br>
—Hi cab... hi cab... (<i>No pas que sigui veritat</i>.)<br><br>
—Ois? Ois? (<i>Ois i basques i fàstics i nàusees en deu patir, ell, a munts i tanmateix respon, és clar que</i>...)<br>
—Cap! Cap!<br><br>
—Ous? Ous? (<i>No crec pas que pugui oir gaire res, amb el cap esclafat. Mes de fet ha sentit quelcom, car diu que</i>...)<br>
—En ponc... en ponc... (<i>D’on, car ha mal interpretada la qüestió, que li calgui rebre un doll de garrotades</i>.)<br><br>
—Dic! Dic! (<i>Cridant molt més fort</i>.)<br>
—Diu? Diu?<br><br>
—Dic ous? Ous?<br>
—Oh... oig... oig...<br><br>
—Goig? Goig?<br>
—N’haig... n’haig...<br><br>
—Rius? Rius?<br>
—Ric... ric... (<i>Forçat</i>.)<br><br>
—Mou! Mou!<br>
—Moc, moc! (<i>Doble sentit?</i>)<br><br>
—Te’n dols? Te’n dols? (<i>Pluja de xurriacades</i>.)<br>
—Me’n dolc, Me’n dolc!<br><br>
—Vius? Vius? (<i>Tornem-hi amb el dubte</i>.)<br>
—Visc... visc... (<i>Amb un filet de veu</i>.)<br><br>
—Ous? Ous? (<i>Una altra vegada; és allò una endevinalla amb trampa? Probablement</i>.)<br>
—Oic... oic... (<i>Resposta ambigua. Bona?</i>)<br><br>
—Seu! Seu!<br>
—Sec, sec.<br><br>
—Jeu! Jeu!<br>
—Jec, jec.<br><br>
—Treu! Treu!<br>
—Trec, trec. (<i>La llengua? La dallonses?</i>)<br><br>
—Plou? Plou? (<i>Li plouen xurriacades a la cigaleta</i>.)<br>
—Ploc... ploc... (<i>Ella se’l guaita; dubta — se’n fot de mi?</i>)<br><br>
—Nou? Nou? (Crec que li demana si li fa prou mal.)
—Noc, noc. (Deu ésser que li nou sobretot a les nous i alhora diu que ‘oc’ i ‘oc’.).
—Ves! Ves!<br>
—Vaig, vaig... (<i>No sap on. Segur que no ho endevina pas. Les vergassades en conseqüència li cauran amb l’error comès</i>.)<br><br>
—Veus? Veus?<br>
—Veig, veig.<br><br>
—Creus? Creus?<br>
—Crec, crec. (<i>Periclitant. Com si es trenqués del tot</i>.)<br><br>
—Cols? Cols?<br>
—Colc, colc. (<i>És ben clar: ha d’adorar-la; i l’adora, mancaria pus, vós</i>.)<br><br>
—Rau! Rau!<br>
—Rac, rac! (<i>S’atura en sec, a mig caure i tot; ella se’n fot, li mana que se’n foti doncs de si mateix</i>.)<br><br>
—Riu! Riu!<br>
—Ric, ric!<br><br>
—Caus? Caus? (<i>Amb la seua sabata punxeguda li ha fotuda puntadota al cul</i>.)<br>
—Caic... caic... (<i>De terra estant, havent caigut de morros</i>.)<br><br>
—Cou? Cou?<br>
—Coc, coc. (<i>Crec que fa acte i tot de pondre un ou, amb els collons tot esquerdats</i>.)<br><br>
(<i>Upa. Fi del primer round d’avui</i>.)<br><br>
—Ding-dings! Drings! Swings! (<i>Per a assenyalar-ho, feia ella, com una esfinx amb ulls de linx i una larinx amb una molt prominent nou de campió absolut als rings</i>.)<br><br>
Culs de tothom, som-hi doncs envers el petit forat rodó al racó del cagar-hi.<br><br>
Li demana: —És ‘<i>cacāverimus te salutant</i>’? O és ‘<i>cacantur te salutant</i>’?<br><br>
Ah alta melangia! Amb quin ansiós remordiment no li diu ell que ho ignora!<br><br>
—Tant hi fot! Amb ton apendicle bucal me’n torc els llords opercles. Para! (<i>Ordena ella quan enllesteix</i>.)<br><br>
Cal dir que normalment (de torcar’ns-e) ho fem amb els dits. És clar que de cops em toca com ara mateix a mi de llepar-lo, vull dir, el cul cagat de l’exigent temptadriu, la consciència.<br><br>
—Bec, bec. Llep, llep. Torc, torc.<br><br>
Beu també lleialment del seu cony com a la font de vora el riu.<br><br>
I què hi diu la ureica font, el corrent fluvial subterrani ara eixit ran terra?<br><br>
Diu: —Còmica descoberta, tu. Heus ací una boca de degenerat, la magror i pal·lidesa i ronya del qual apunten a carraca i carronya. Per això hem sirgat tant?<br><br>
Abillat amb hàbit de burell i prou, un hàbit ben simple, inconsútil, glauc i molsós, com si ell fos un rat més gros, ell, l’amic dels ratolins qui, dels caus pregons als murs altrament impenetrables, li porten, arrebossats d’engrut i estalzins, qualsque tastívols badalls, bocins, de formatges i verins, i per a llevants tiges de cards i rels de joncs, ell, l’esvellegat qui sagna i s’arrossega, havent demanat permís a la demònica, vull dir, demoníaca, enigmàtica voluptuosa temptadriu, fa un mos, i demana als ratolins noves novelles de ses amigues les graules i cornelles qui viuen embrancades vora la llera del riu de les desferres. (I així mateix dels bells gripaus entre els còdols, no cal dir.)<br><br>
Amb el seu joc sempre ben raspallat i net d’escombres de fumeral és llavors netejant el trau del cagar-hi, el pútrid canfelip, quan ses ninetes enlluernades per llampants queixals de tauró sacsen la seua ànima, la qual tanmateix s’aferra a la roent realitat. Una realitat que la vol fosa (son ànima) com el vol fos (ell mateix).<br><br>
Cau enrere, tot trencat com teulís de trencadís, i el mosaic que el seu posat presenta desficia i frustra prou qui hagués vingut a admirar-ne la vàlua estètica d’aquelles èpoques totalment trasbalsades. En vertigen i fàstic se t’ensulsia el cor. Quina atzagaiada, penses, i demanes treva. Fas un vaitot i instantani ets fora del fètid museu.<br><br>
Escarràs de la feina, va sempre de bòlit; sovint amb l’atrafegament no hi veu de cap ull, i per dissort, en el seu trastejar, ensopega en cap rajola i col·lideix amb els sòlids murs de la cel·la, s’hi esbotza el crani i enfolleix. Perd els estreps i veu surar per les parets hordes proteiques de caps de mort, d’esquelets irònics, i d’altres miracles obstinats...<br><br>
Alhora, de l’arca arcana que és el crani fes, se n’escapoleixen, per les fenedures, com d’un calaix sinistre d’exorbitant opacitat, sorolloses taques salaces com caldes erupcions de sémens involuntaris, d’on semblen elevar-se’n diferents grotesques emanacions, evaporacions, totes de l’esperit de la beatificada ressuscitada, ço és, la meua elèctrica, espetegosa, consciència, de qui totes les psicodèliques hordes presents som vassalls, sempre exposats a l’exquisit espectacle de la seua exigua llenceria, i al meravellós perill de l’autoritari, totalitari, immisericorde, ‘diktat’.<br><br>
Emprèn novament l’èpic viatge de la cèl·lula al·lucinada, la seua intricada imprevisibilitat la durà aquest cop on?<br><br>
Tot vibrava, tremolava, espantosament. Els murs, el terra, mon cervell. Hom ho percep i és incapaç de reaccionar-hi. Hom esdevé altre. Muricec cremat, ocell eixalat, balena rebentada, bernat pudent trepitjat, humà nat al món, llençat com una altra merda.<br><br>
Maleïda consciència qui el tortura incessant, i qui tanmateix, fent-se el pitjor dels ploramiques, cal que la tracti amb alta suavitat i d’allò més falaguerament, com si fos una de les grees o les erínies (o pus tost totes tres, o sis, alhora), no fos cas que l’indignés, l’irrités d’escreix, i llavors encar el burxaria amb més esquírria.<br><br>
Maleeix-la, i tant; maleeix qui et maleeix. Tret que de què et serveix?<br><br>
Ella rai. Inviolable. Massa poderosa. La teua maledicció és silent i doncs inoïda, inútil. La seua, la maledicció de la pèrfida fementida consciència és la qui de debò existeix i actua i fereix; és la que ens distreu i confon i ens fot veure futurs i passats inexistents, a despesa d’allò que podríem de debò veure-hi, copsar-hi, tastar-hi, ara ara ara...<br><br>
La irrupció de certs escarabats ultramarins ha causada sensació. Un entreteniment majúscul. Per això només vivim — pel (i per al) present sorprenent.<br><br>
Car saber’ns anorreats ara i demà, això no ens ho desarrela ningú ni re. Rosec constant. Persistent tragèdia ineludible.<br><br>
Doncs bé, tant se val. Els escarabats ultramarins. Com adés ja m’havien esclarit els pintorescs paràsits qui, flagrants, a tothora es rabegen xipollant i xarbotant feliçment als estanyols de mes plagues, aquells nous benvinguts invasors, tantost en copsava la vivacitat, queia en rapte davant les sensacions que sé que els animals (ells, els ultramarins, i els altres més casolans, companys ratolins inclosos) perceben i jo vicàriament i imaginativa assaig fútilment de percebre; sensacions, les fondàries polifòniques, dic, molt més variades i intel·ligents que no les meues. Les meues són, ai llas, de desgraciat pobre humà, qui, per haver afavorit les idioteses de la maligna consciència, es veu castrat de tantes i tantes altres, molt més interessants, possibilitats de viure d’acord i en harmonia amb allò que existeix, és a dir, sense les falòrnies visionàries, les ximples apofènies, que li foten creure una inútil monstruositat de merdegades. Les seues perspectives totes entrellaçades al voltant d’un fulcre fals, formant un envitricoll indestriable que li fot la vida una repulsiva mentida on tot és lletjor i basarda.<br><br>
Una minva evident de facultats li fa recórrer després l’itinerari sorneguer de tantes d’abolides atmosferes funestes, i aquell incident indecent al cirerar on, com un heretget cremant els breus encenalls de la fatxenderia, volgué estuprar-la. Ella, la robustesa dels seus grops musculars, li desmanegà a tesa l’espinada de renoc. Amb un pilotet d’ets i uts, li explicà llavors que prou s’ho mereixia, que de per vida l’engarjolessin.<br><br>
Havia escrit a la paret, la primera dolorosa nit a la cangrí.<br><br>
«<i>Com la meua cosina Frida<br>
Qui duu sovint la figa cosida<br>
Soc un</i> “apatrida”.»<br><br>
«<i>Com el cosinet Herodes<br>
A qui mai els collonets li podes<br>
Prou visc als</i> “antipodes”.»<br><br><br>
(>>>)<br><br><br>
9. (<i>Faulona del darrer viatge enlluernat a Andorra en autocar</i>.)<br><br><br>
Com quan érem minyons, parsimoniosament i encaironats tornàvem a pujar vers Andorra, i la flaire subtil de l’enyor se’ns infiltrava a l’ànima com la del conyac del cigaló del matí, quan filagarses de les grandioses delusions hipnopòmpiques encar ens penjaven pels voltants de l’enteniment.<br><br>
En acabat, a pleret, l’estranyesa i l’exotisme de la meravellosa acció onírica lànguidament s’apagaven, i ens trobàvem de bell nou en l’agror i el cinisme de la realitat.<br><br>
Érem sobrehumans. Car tanmateix refusàvem d’obsedir’ns gens en l’avolesa i la dolenteria còsmiques. Massa foguejats per a aqueixes ximpleries.<br><br>
Havent frenat en qualsevol tètrica cinglera, ja a jorn colgat, eixíem a apagar definitivament el foc (l’immens incendi) amb comptagotes, o allò que és el mateix, avui vellards, sacsadament i feblement pixant-hi.<br><br>
Ens hi havíem arribat força de nit l’endemà i, en acabat, a un dels costeruts atzucacs, érem arrupits part de terra, repenjats als murs, vull dir, tots nosaltres, els lúgubres pàries i els retuts rufians de trets murriets.<br><br>
Cascú (no pas?) havíem comès, a un període o altre, l’imperdonable mancança d’haver’ns cagat en un déu o altre — o príncep o rei — o general o president — o qualsevol altre d’aqueixos mitjons-ninots qui són, de façana, al capdavant, com a excusa dels titellaires qui els fan bellugar part darrere, és a dir, els abassegadors tifetes, els explotadors immemorials qui a totes les èpoques, obsessivament i molt egoista, només es volen amb dret a prou de drets ells mateixos — el romanent llavòrens no essent sinó peons de llurs relliscosos escaquers de merda.<br><br>
A totes els mitjans de comunicació pública, diaris i pantalles, i cartells i espectacles, uns altres mitjons-ninots, maleïts condemnats còmplices, s’afegeixen als déus, reis, presidents... Per tal de tindre els molt tanoques peons ben embalbificats, momificats, letàrgics. Letàrgics com fòssils tractant vanament de desllorigar certs enigmes existencials tanmateix totalment enferritjats.<br><br>
A tomb de cantonada, ballaven (un minutet de minuet) uns esquelets.<br><br>
La nit s’escolava, pastosa, entre tremolors. Els borreus de totes les èpoques és aleshores que ressuscitaven, i es fotien, malastrucs, a grufar-hi i fotjar-hi, com si ens amanissin el cementiri.<br><br>
Mentre preteníem clapar, escamots de saigs disfressats de fosc ens intimidaven, fúnebres, bo i prenent’ns-e les mides (per als clots on ens sebollirien).<br><br>
Llavors, a la més jove matinada, quan el quadrant dels estels suggeria la propinqüitat del matí, presos de pànic, ens desàvem aferrissadament tots els ferris atots — per a més tard.<br><br>
Dalt les muntanyes, hi érem els austríacs, magnífics grimpadors qui sens manca n’atenyíem els més ardus cims amb força facilitat. Els tifes alemanys qui mai no els assoleixen, i han de romandre, extenuats, a mig camí, ens manen que els portem teca i mam, que es moren de fam i set. I una bona pellissa, ni que fos arnada, car, xais xolls, es glacen de fred.<br><br>
Els austríacs els en fotem un cas com un cabàs. Els diem, sense ni esguardar’ns-els, ni reconèixer les fètides presències de les dones primetes i brunes amb les quals els rossos i forts sempre es fan acompanyar, que s’hauran d’esperar que acabéssim de catalogar tot l’aviram d’aquella zona, la riquesa dels parells d’ocells diferents d’enlloc altre al món, mai no vists fins avui per ulls humans (per primera i qui sap si darrera vegada), raríssims exemplars, d’ambdós sexes pel cap baix, d’espècies qui no feia gaire vivien pels tròpics i ara, extints allà, s’han metamorfosat ràpidament per a viure ací, entre les neus perennes. Exemplars d’espècies, doncs, extraordinàriament superiors a totes les altres en llur endurança contra les agressions que els fot patir un món massa podrit.<br><br>
I llavors, com a rúbrica, el formidable esclat, de bell nou, d’una altra sobtada impetuosa estrepitosa tempesta qui ens forneix l’orquestra més cacofònica i terroritzant per al romanent del nostre episodi muntanyenc.<br><br>
Ens espitxem tots plegats, els austríacs campions, i els alemanys, i les pudents comparses, vers el mendraig, i no caldria pas ni dir qui hi fa cap primer. A una fenomenal distància.<br><br>
Som sols els austríacs unes dues o tres hores on ens ensopim i tot. Qui sap si els alemanys i les cassigalls sobreviuran als llamps. Ja faran cap si en són capaços.<br><br>
Potser hem begut una mica massa. Ens pessigollegen els vits. Una enveja de pixar. Ens hem enfilats
a l’enorme taula de fusta doble, i hi hem pixat. Les estovalles, totes blanques impol·lutes, tret de qualsque brodadures de petites flors multicolors, s’han vistes totes en un toll groc. I ara doncs l’obscur neguit. Un neguit conegut. Feta la malesa, treu el nas la recança. Descobriran els alemanys que ens hem pixats a les estovalles? La color i l’olor són totes dues inconfusibles. Urea, vós. Bo i assajant d’esborrar el pecat, ens hem anat tacant, hem tacades les motxilles, les camises, els pantalons, els mocadors — estranyament tot allò que portàvem de blanc, impol·lut com la neu de dalt de tot. On l’estalzí del món de baix, amb tot cremat, no hi ha petjat (encar).<br><br>
Pel fet que no sabem en acabat on amagar tota la llorda grogor dels objectes maculats, el refugi essent massa menut, no ens passa pel cap millor idea que fotre-ho tot estufa endins. Les flames famolenques. El fum que en deu sortir deu ésser groc. Allò ens denunciarà, a part la pudor. De moment, els trons havent plegat, fotérem el camp, ens esmunyírem rient.<br><br>
Escàpols, sots la cordial esponera dels majestàtics arbres, la impressió n’havíem tanmateix que qualcú ocult, una presència enigmàtica, als clarobscurs de part de terra, ens trepitjava les ombres.<br><br>
Com dels cels llunyans les avials vibracions que denotaven segurament violents detonacions per a naltres tanmateix sordes, perplexos, ens demanàvem d’on carall...? I per les clarianes sotjàvem el cel sempre ominós.<br><br>
Era la sorda sorollada potser ressò de petjades del mateix fulgurant habitant d’un altre univers qui, quan tocàvem, com ens era llegut i solgut, solemnement, el piano a ca nostra, de sobte el seu camaleònic visatge ens destarotava la magra harmonia?<br><br>
Al cap d’estoneta, asseguts ara vora la clamor, a l’ombra dels verns, desespardenyats, ens hi rabejàvem els peus agraïts.<br><br>
Esperant-hi, sí ves, pobrissons, sempre el darrer impacte. De trast en trast, amb llambrecs timorats, esguardant endalt si s’esdevenien massa a prop, les sovintejades carrinclones col·lisions entre carallots cargolades galàxies que, destinades ràpidament a espetegar en tot-esclatants impactes, no semblen saber pas nogensmenys mai ni on collons van fotent-se. Sapastres entitats que en llurs folles espirals vers el mutu anorreament, també se’ns han d’endur a fer punyetes de faisó gairebé massa inconcebiblement bestial.<br><br>
Passava la guàrdia de la nit, i silents ens amagàvem fins que desapareguessin. Els bòfies nocturns, encar més semblants als ressuscitats borreus d’adés que no pas als enterramorts ulteriors.<br><br>
La sorpresa. Un dels alemanys havia sobreviscut. L’havíem davant, urta a urta. L’havíem reconegut. Amb un nom d’allò més heroic: Hi era el ben plantat Capaneus Llamplocceix.<br><br>
En sabíem moderadament la història. Poc que es cansava d’explicar-la sovint, pobre gamarús. Es veu que, exuberant hedonista, es presentava, en vida pretèrita, a les casades pansides i fredoliques (fictes frígides), conferint-se el títol de metge naturalista, de qui les panacees eren urbe et orbi proverbials.<br><br>
Si les dones li deien que ensenyés el tal títol, es treia la titola.<br><br>
«—<i>Osta! Osta!</i>» — ostaven, doncs, i espantaven, esfereïdes, les més impressionables de les dones, llavors, creient-se que sa tita fos molt exuberant mala serp.<br><br>
Fins que no se n’adonaven que era de debò tita i no pas monstruosa serp, i aleshores, vós, que agraïdes per la miraculosa visió! Les qui seguidament acceptaven el tractament es veu que el declaraven prou reeixit, car prou el recomanaven a certes veïnes de confiança. Diuen que amb el nom, adés heroic, ara paga prou heroicament.<br><br>
«—<i>Capa (o castra de llurs mals atributs) les neus de les frigiditats i amb el seu llamp, un llamp pel cap baix com el d’en Jou mateix, encén les passions que múrriament s’amagaven al glaç roent</i>.»<br><br>
S’escaigué tanmateix que, com ara màgicament, aquella nit, una falena de la mort se li ficava a ensumar-li el sexe. Un sexe, com tothom sabia i veia, hiperdesenvolupament.<br><br>
La qüestió era ara... «—Quin nexe del sexe doncs amb els mals averanys de la falena de les pitjors previsions?»<br><br>
La resposta hauria d’haver estat... «—Cap.» Pel fet que no era gens supersticiós, es veia que en fruïa i tot amb les pessigolletes. Car trempava com un elefant.<br><br>
Aleshores fou on els austríacs romanguérem apardaladots. Car sa monstruosa tita, en el seu son, es captenia com cap probòscide d’elefant, més fascinant meravella de la natura. Amb un bastó la gegantesca probòscide remenava el foc i tot, i ho fotia amb una destresa, àdhuc tendresa, úniques.<br><br>
El món s’acabava avui amb aquell toc semicòmic. D’alguna manera s’havia d’acabar, no fotem.<br><br>
Crec que entre la postrema bromegada tornàrem a entrellucar passar la tenebrosa catèrvola dels fastigosos vestits de dol.<br><br>
<i>Escamot de pouataires d’avior<br>
Perquè als pous ens hi sebollissin drets<br>
Els qui a l’hora de la imminent resurrecció<br>
Sense més aberrants contorsions<br>
Ja poguéssim envolar’ns directament al cel</i>.<br><br><br>
(>>>)<br><br><br>
</center></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-31640363357108765822010-10-29T14:43:00.000-07:002010-10-29T14:44:08.317-07:00Mirbeau i Rellogacrims s'esguarden, calds, la neguitoseta<p></p><br /><br> <br><br /><table bgcolor="#fff2ff" border="11" bordercolor="#e5f5ff" cellpadding="8" cellspacing="6" width="99%"> <br /><tbody><tr><td><br> <p><br /><font color="#111111"></font></p><center><span style="font-size: 100%;"><span style="font-family: georgia;"><font color="#111111"><br /><br><br><br /><br /><b>Neguitosa</b> (1) de n’Octave <i>Mirbeau</i> (1907)<br><br><br><br /><br /><br />Davant nostre, tot sopant, a la taula de la vora, una jove anglesa, rossa, s’aixecava, anava, venia, i adu asseguda no s’hi podia estar quieta cinc minuts. Sos dits jugaven amb el ventall, amb el cigarret de broquet d’or, amb els anells, amb els cabells. Un collar li saltironejava al coll i me n’adonava també que, sots el seient, els seus peus no se sabien aturar de bellugar, es descalçaven i es tornaven a calçar amb unes sabatetes argentades on la seda de les seues mitges blanques es neguitejava... Tot d’una mon esguard ensopegà en el seu l’angoixa de no saber trobar amb la punta de l’hàl·lux la sabateta qui amb una capitombeta se n’havia allunyat massa. La senyoreta s’enrojolí encar pus, i semblava que la sang se li remogués part de dins talment que on el peu es crispava, a mi la mitja blanca se m’anava representant més rosada, adu rogenca, fins que el peuet no fou capaç de reconquerir la sabateta argentada ja per a desaparèixer-hi...<br><br><br /><br />Aquella nit jo dormia com un benaurat, amb un son pregon i sense somnis...<br><br><br><br><br /><br />~0~0~<br><br><br><br><br /><br /><br /><b>Neguitosa</b> (2) de n’Èrrel <i>Rellogacrims</i> (2007)<br><br><br><br /><br /><br />Quan feliç clapava havent enllestit<br><br />De pelar-se-la com un malparit<br><br />Pensant en la delitosa angleseta<br><br />I en el seu peuet qui la sabateta<br><br />Esverat cercava sots les tovalles<br><br><br /><br />Dels viatges les estranyes troballes<br><br />Volien que si n’Octavi Mirbell<br><br />(<i>Famós normand qui escriu llibres de pes</i>)<br><br />Pensant en la roent se la pelés<br><br><br /><br />Pensant (<i>entre d'altres bons druts</i>) en ell<br><br />L’angleseta moguda, de l’hotel<br><br />Ara a la cambra de la vora, fes<br><br />Justament el mateix – <i>i amb més de zel!</i><br><br><br /><br />(Més fort calmant cal com pitjor l’estrès).<br><br><br><br><br /><br />~0~0~<br><br><br><br /><br /></font></span></span></center></td></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-90865083472316652232010-06-18T21:43:00.000-07:002010-06-18T21:47:56.779-07:00Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)Feliç qui en cull la cirereta (<i>estrafent en Thomas Campion; 1617</i>)<br /><br /><br /><br /><p></p><br /><table border="11" bordercolor="#eeeee2" BGCOLOR="#fdaaad" cellpadding="8" cellspacing="6" width="90%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <p><br /><font color="#000000"><span style="font-size: 100%;"><span style="font-family: georgia;"> <br><br><br><br /><br /><b>Feliç qui en cull la cirereta</b><br /><br /><br /><br /><br />La seua cara és un jardí<br />Amb roses i lliris tots blancs,<br />Paradís sens demà ni ahir<br />Amb plaents fruits a tots els brancs<br />I cireres que collir és crim<br />Si ans no et diuen: “<i>pots collir’m</i>.”<br /><br /><br />Cireretes de tint sublim<br />Duu la noia i, quan se’n riu,<br />Perles, roses, neus, reeixim<br />A esbrinar-li’n, i si no ens diu<br />Que collir-hi fóra bo i net<br />Ni rei ni bisbe no hi té dret.<br /><br /><br />Els ulls vigilen al son prim<br />I amenacen els plecs frontals<br />Tothom en cim clar o en fosc llim<br />Qui en violés les virginals<br />Cireretes per què patim<br />Si ans no ens diuen: “<i>pots collir’m!</i>”<br><br><br><br /><br /><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-71710056221458905282010-06-01T20:34:00.000-07:002010-06-01T20:39:52.412-07:00(estrafent el 57è sonet d’en Shakespeare)<p></p><br /><table border="18" bordercolor="#dd4355" BGCOLOR="#111111" cellpadding="18" cellspacing="6" width="98%"><br /><tbody><tr><td> <p><font color="#5555ff"><center><br /><span style="font-size: 100%;"><br /><span style="font-family: georgia;"><br /><br /><br /><br /><br><br><br><br /><br /><br /><br /><b>(esperant de nits que na Minerva torni)</b><br /><br></font color><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><font color="#fff44f"><br /><br /><br />Atès que et sóc esclau què altre faria<br />Que atendre als aleteigs de tos desigs?<br />Cap estona no em pertany ni viuria<br />Sinó pendent al que et cal en l’endemig.<br /><br />Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge<br />Mentre cap altra ordre teua no dóna,<br />Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja<br />Si ja has tornat i pels muntants s’abraona.<br /><br />Seré el servent mut, sens bri de gelosia,<br />Pensant tos afers amb el màxim respecte.<br /><i>Quan no hi ets, caic, com titella, en desús</i>.<br /><br />Sóc esperant amb, per tota companyia,<br />L’amor que et duc, servil i abjecte;<br /><i>I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç</i>.<br /><br /></p><br /></td></span></span></center></font></tr></tbody></table><br /><br><br><br><br /><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-77547463531199558872009-10-31T02:29:00.001-07:002009-10-31T02:30:27.979-07:00Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se<blockquote><br /><p></p><br /><table border="1" bordercolor="#fff22f" BGCOLOR="#f2ffff" cellpadding="18" cellspacing="18" width="99%"> <br /><br/> <tbody><tr><br/> <br /><td><br/> <p><center><font color="#111111"><br /><span style="font-size: 100%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br><br><br><br><br /><b>Doll últim d’ales on es metamorfosaria l’ull nu al capdavall fonent-se</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />Com hauries tot plegat reconciliada la intervenció de n’Heròstrat Sosvingut, transgressiva a més no púguer, quan, tot i que podia filustrar a la perifèria del seu camp visual els aplecs distòpics de pelegrins monomaniàtics, no es va acollonir gens, ans enfilà el continuüm del seu discurs com si els barruts – mig escarransits, com ara atàxics, patint d’espondilosi, com zombis geperuts, aplegats ensems, inextricablement fosos i fets un grumoll verinós d’amenaçadora humilitat – no hi fossin, i digués en canvi, amb palès o ficte menfotisme: “<i>i ara cometré la infracció de declarar-me somnolent; d’on que triï de tallar dret i pregon com el llos d’un raor esmolat cap al resum...</i>”<br><br><br /><br />I els digués allò per a ells tan ofenós de la cèl·lula psicòtica qui esdevé càncer letal <b>com el psicòtic predicador qui “evangelitza”, metastàtic, fins que la seua carallotíssima dèria religiosa no esdevé així mateix el càncer anihilador del cos de la societat</b>...<br><br><br /><br />Com reconciliaves, dic, la seua intervenció (convinguéssim que un pèl intempestiva) amb la ruïnosa reacció dels brutals reaccionaris (tanmateix previsible fins a un cert punt)?<br><br><br /><br />Tots vam romandre com estaquirots amb un pam de nas, mentre l’escamot de fanocs l’atupaven a cor-què-vols. Probablement fou llavors que aixecaria els ulls al sostre – m’havia degut haver fet l’efecte que l’ambient s’hauria omplert de festius lluentons que hom llencés balconades avall fins a la platea... I eren escatxics de sang que brollaven del cos salvatgement colpit de n’Heròstrat. Li deuria haver assenyalats aquells fets externs, objectius, al meu company, n’Àtila Fos, el qual me’n recordaria ara que m’hauria dit quelcom un bri incongru com ara: <i>ah la franel·la beix del seu complet, com l’hi planyc; és com si s’hagués passejat per cap prat clafert de flors – cascalls, roselles, xicoires, xirivies – i un puput puntual, eixit llavors de cap femer llunyà, se li clavés al pit com les dotze del migdia</i>.<br><br><br /><br />Deus conèixer el lepidopteròleg n’Àtila Fos, si més no de nom – hauria dut del caire del penya-segat de l’extinció on eren leri-leri d’enfonsar-se, fins a la plètora de la joia dels cementiris aquella espècie de falenes molt intel·ligents qui escenifiquen aquelles altres complexes tragèdies d’autodissolució a les capçanes dels xiprers. Com els deuen anomenar els científics? Quelcom com ara <i>Rebregadensis Xafarderis</i>; ja em deuràs entendre, els arguments de llurs funcions són tan rebregats i la xerrera que es duen elles amb elles tan incessant que el nom fa la cosa. Es deurien penjar – ho dic pel que en llegia; car no hauria estat testimoni de cap de llurs escenificacions, tret que ho hagués estat de molt menut i se m’hagués esborrat del palimpsest del cervelló – s’haurien (deia el text) de penjar com canelobres – o pus tost botifarres de baldes, car s’encavallarien en trenes integrades de molts d’espècimens de diferents sexes barrejats i tot – es penjarien doncs de les frustrades branques (frustrades, car en romanen a les escapces en no sàpiguer borrall del vernacle lepidòpter), branques dels xiprers, i ja, com desvagades comares, perdrien el buf en inacabables discussions que no sé pas si els lepidopteròlegs han encara escatides prou acuradament – ni n’Àtila, em fa, tot i que encantador rai – un cop va traduir el sorollet que feien les escates maragdes de cert papalló cuirassat en escales de simfonies que hom ha suposat que potser haurien escaigudes qui-sap-lo en esdeveniments prou solemnes, com ara l’embarcament cap a Citerea d’en Watteau, o la fugida dels terroritzats aborígens bombardejats pels avions molt borinots dels mesells americans.<br><br><br /><br />Sabries que mon pare durant la seua guerra (t’ho he degut contar milers de cops) es va haver d’amagar a un nínxol rere una llosa i va com qui diu conviure amb un parell o tres de cadàvers els tres o quatre dies que els malignes invasors van prendre per a passar camí de Barcelona? Els crepuscles eren les estones de la seua predilecció – llavors es veu que els follets més amables apareixerien a fer-la petar, i mon pare hi esdevenia el silent testimoni qui en sobreoïa els greus secrets. Mon pare (hauries de comprendre) era un erudit en matèries espirituals. El Sol es moria davant per davant, i per les escletxes de la llosa que cobria el nínxol uns darrers roents raigs espectrals assolien d’esmunyir-s’hi, i en aquella llum incerta on la boira dels miasmes enfurismats qui es tallaven els caps recíprocament feia relluir les dents a les boques del morts d’on amfibis raucaven fort estridentment com qui es llença anatemes i rebufs, mon pare hi cercava relíquies que descolgava dels cossos despesos dels seus collogaters. Les coincidències resideixen en qualssevol circumstàncies ni situacions. Traïdorencament, un dels follets s’hauria tornat monstruós: tot de tendrums i pelleringues, i damunt interdient els altres de badar el bec. Mon pare parava foll. Potser el follet avorrible el percebia? Ara cap dels temes (sovint prou cismàtics ni herètics) no eren abordats. Mon pare havia après aquells dies molt. Mes ara, quan deuria tindre els dits al fons d’ossos mal rostats i carnussos com més anàvem més deteriorats bo i cercant-hi nous joiells, hom hauria iniciades les inquisicions. No hauria desdenyat aquell afoll de maleït follet traïdor de tornar-se, es veu, llavors idòlatra. Transformat en falena de cap de mort, sorgí d’una cavorca pudent bo i esgaripant malediccions. Tot seguit hauria tret els ullals i se li hauria clavat al muscle esquerre (de mon pare, tot esfereït) i allí, impossible de desencastar, hi hauria destil·lades, llas, tot un flagell d’insanitats, tota una cavalleria de nafres infectades.<br><br><br /><br />Quan mon pare ja deuria ésser un cas prou elegíac de geriàtric, caòtic, emportament, el meu conegut, n’Àtila Fos, l’eminent lepidopteròleg, el va vindre a veure. Deuria voler esprémer-li – a mon pare – en la seua quasi-paràlisi fet clepsidra (no), cariàtide (no), cuirassada esfinx (sí), crisàlide – els sucs secs dels secrets adés suposadament xiuxiuejats pels follets garneuament transformats en falenes de cap de mort. Hauria emprats un munt d’estratagemes per a esperonar-lo a esdevindre melòdic o si més no canor, però mon pare hauria destarotat el col·loqui. L’abominació de les morenes de vell devia fer-lo bel·ligerant car l’altre no reeixí a altre que als quequejants, sincopats, catúfols de la confessió del caduc ermità de nínxols i mausoleus <i>que el cos es podreix per on pon</i>. Com el Sol <i>qui es pon es podreix</i>, i podreix el cel i l’univers ensems, com l’ull del cul que, com va dir en Bataille, indubtablement prou és. <i>Si no caguéssim, no ens moriríem mai</i> (hauria afegit). <i>Els déus immortals és palès que mai no caguen ni cagaran</i> (enllestiria).<br><br><br /><br />Tant se val. Quant a n’Heròstrat va eixir-ne si fa no fa viu. Deuríem haver sentides les alarmes. Homes armats es desfermarien damunt els lacais de la irritant superstició. S’haurien dispersats, els agrumollats religiosos, com corcats farnats fosos per vidriols. En acabat (pel que fa al protagonista), ah els porpres vellutats als seus ulls de vellut – <i>xalests!</i><br><br><br /><br />S’hauria degut haver posades l’endemà ulleres negres si hagués volgut eixir al carrer. I sens dubte ranquejant, arreu massa baldat. Ah i anant on...?<br><br><br /><br />Oh ara que dic anar? T’hauria mai parlat d’aquella excursió amb la família? Totes aqueixes impol·lutes espardenyes blanques incrustades entre les cairades blanques pedres precioses d’aquella muntanya sagrada pel vessant prohibit i molt perillós de la qual hauríem pujat sense pagar? Hi érem tots? El pare, la dona, la filla... Tu? No. N’Àtila? Tampoc.<br><br><br /><br />Hauries arribat fins dalt de tot i, si no t’hi treien els envejosos, hi veuries lluny, fins a perdre de vista, travessats els horitzons, les ondulades fresques praderies, ah i el rierol muntanyenc que, gèlid i nítid, davallaria rabent. Papallons es desencapsarien bo i abolint els fitons. Orèades orquines miraculosament disfressades de papallons, ells mateixos disfressats de fitons inestables, surant, se’ls haurien posats davant als ulls, i els arquers, distrets per aquelles aspres turbulències, no endevinarien pas a encertir les localitzacions superficials ni subaèries dels nostres llenegosos conills de nus cossos pintats com indis en guerra.<br><br><br /><br />Davant la porta del carrer, n’Heròstrat Sosvingut s’hauria cenyit el cinyell decidit a disfressar-se polidament d’home microscòpic, com nosaltres, qui desapareixeríem com cantonades de carrer pixades amb ràbia pels empaitadors burlats.<br><br><br /><br />Tots els qui ens volem falena burella, anònima, invisible, massa castigada, escamnada, ja doncs sense delusions, seríem parents. I ens coneixeríem, muts. Tots hi cabríem. Els culpables, els marcats per les cicatrius d’antics tacons rebuts en rebel·lions fallides, els captaires en parracs, els romanents de tots els circuits esclatats, els qui haurien assajada massa de vegades la cabdal escena on ja no valdria la pena fer-hi acte de presència, els obsolets, doncs, els substituïts, els eixordats, els trits...<br><br><br /><br />Oh hauries sentit? Qui pujaria avui a l’escenari? Un còmic nou. Un altre n’Heròstrat qui s’embolicaria a dir coents “veritats”, probablement? Veritables “coentors”? El recinte semblaria prou ple. El públic hauria potser de fer menys batibull – quin vorticle! Tothom s’empeltaria on pot. Algú tanmateix haurà de romandre a la perifèria, covant esquírries.<br><br><br /><br />Qui hauria de pujar? No pas n’Heròstrat: ja ha rebut prou. N’Àtila? L’abolirien tantost comencés d’ensulsiar fetitxes. Hauria crescut molt, darrerement, el seu sentit del ridícul. Solivern entre les ones superposades d’insectes sense empremta, l’entomòleg hauria perduda la capacitat de llegir-los-en les vàlues, els missatges. Ara creuria que el més decent fóra de disfressar-se ell mateix d’insecte – metre’s sobre un frac amb cues – cues pintades de papalló inconspicu arrelades fermament a l’ull del cul. <i>Tot impuls caldria que fos degudament contrarestat</i>, hauria trobat, ara brandant una rampant saviesa inexpressada.<br><br><br /><br />Fórem (que no?) a un teatre de debò cosmopolita. Tard o d’hora hi fórem inevitables comparses virulentment agrumollats a una perifèria o altra. Hauríem de girar cua, diries, nogensmenys. Apuntar el timó cap a nul·les reputacions. Anònims (recomanaries encara?).<br><br><br /><br />Amb tacte, àdhuc a les palpentes, recular, doncs, hauríem de fer. No m’ensumaria re de bo, lleialment i furtiva atansant-se’ns. Quelcom relliscós, no sabria ficar-hi l’ungla. Una devastació imminent. Som-hi, tu. Quina reluctància et desaconsellaria, t’impediria d’acompanyar-me a la foscor del defora? Voldries desafiar les estratègies dels qui vindrien prement molt fort, amb intencions fins i tot d’escanyament? Cap seriositat ni equanimitat ni serena estesa d’ales no influiria pas les insurgències que arribarien anorreant-ho tot, allaus que buidarien de sentit les pietats que més íntimament satisfarien-nos.<br><br><br /><br />Ah fuig, garrí! Què hauria estat això? Ho sabries? Qualque cuca falsa qui se m’hauria disparada, qui sap de quines llunyàries inescandallables, com cap cairó tou, balb, mort, cap als ulls. Em cantaríeu gaires elogioses elegies? Us n’hauríeu d’estar. Poc en faria cap cas.<br><br><br /><br />Ah veuríem qui puja? S’encenen les flames... Quin esclat d’ales! Quin polsim de desastre! De camuflat insecte esclafat! Malament rai, malament rai.<br><br><br /><br />I ara? A qui aclamarien? Tothom s’hauria aixecat... Ja només veuria indistintes esquenes. Veuria’n cataractes. Barrums de daltabaix – ah, i com una immensa feixuga mortalla que se m’estén damunt, l’eixordant remot escruiximent.<br><br><br><br><br /></p><br /></td></span></span></font></center></tr></tbody></table><br /><p></p><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-54452953895934525392009-08-19T15:32:00.000-07:002009-08-19T15:34:07.410-07:00l'individu s'equivoca<blockquote><br /><br> <br><br /><table bgcolor="#fff2ff" border="11" bordercolor="#e5f5ff" cellpadding="8" cellspacing="6" width="99%"> <br /><tbody><tr><td><br> <p><br /><font color="#111111"></font></p><center><span style="font-size: 100%;"><span style="font-family: georgia;"><font color="#111111"><br /><br> <br><br> <br><br /><b>El cavaller extemporani</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br />L’heroi la dolenta li esclafava les ulleres. Mentre l’heroi es barallava amb el brut còmplice de la dolenta, la dolenta se n’adonava de les ulleres de l’heroi al damunt de la lleixa baixa de la prestatgeria; hi anava esperitada i damunt les ulleres hi col·locava un llibre massís i llavors s’hi repenjava fins que les xemicava.<br><br><br /><br />Tan lleu com el dolent i la dolenta se n’anaven a la cuina després d’haver-lo ataconat (i segurament d’haver-li pres el que li volien prendre), vaig fer acte de presència. El bo anava macat i espellifat, i havia de moure’s a les palpentes. Li vaig proposar el meu parell d’ulleres de recanvi que duc en previsió a la butxaqueta interior del jac, però ell, olímpicament, les refusà. Ja sabia quines en volia (les seues de recanvi), però, com ell, jo tampoc no sabia trobar-les enlloc. Anava al seu darrere escorcollant justament on ell mateix acabava d’escorcollar, amb l’afegit desavantatge, ell, d’amb prou feines veure-hi gens. Al capdavall me’n deseixia, d’ell. M’havia, crec, endinsat en la recerca d’un racó de la biblioteca massa minuciosament i vet ací tot plegat que quan llevava el cap no veia l’heroi aumon. Justament llavors s’esdevenia el fet sortós que les altres ulleres seues encertava a localitzar: eren damunt un dels volums més excèntrics d’un reguitzell d’altres volums molt semblants, estretament plantats, d’una llarguíssima enciclopèdia. Content amb el feliç escunç, vaig córrer amb les ulleres a trobar el bo.<br><br><br /><br />El bo, heroic, amic no sabia doncs tanmateix on s’havia entaforat. Al cap de força estona de cercar amunt i avall, vaig tornar a trobar, això sí, els dos dolents a la cuina; acabaven de fer un ressopó profusament banyat amb els millors vins i licors del meu amic. I no eren sols, tampoc, els riallers malèfics, ans havien convidada tota una corrua de gent ignota de cap de la qual, com d’altra banda, de cap dels dos dolents, com de ningú altre, inclòs el bon heroic amic meu ara esfumat, no encertava a dur-me a l’esment, massa esverat, segurament, massa ocupada, la meua ment, en aquella situació de supervivència exasperada, exuberant, extemporània.<br><br><br /><br />Aquell oblit generalitzat dels noms de la gent em duu així mateix a oblidar-me de demanar a ningú si per aventura sabien on havia anat a raure el meu company, de qui les ulleres de recanvi havia afortunadament trobades. Me’n vaig tornar com si l’estranger fos eu. <i>Hostes han vingut</i>, pensava, <i>i no hi veiem de cap ull</i>.<br><br><br /><br />Cansat de ficar el nas pertot arreu, amb les orelles afòniques, ressonant-me sordament pel culpa del rebombori cacofònic dels estranys en festa, vaig sortir de cap al pati. Rere una landa esborronadorament sospitosa, car era de nit i n'eixien sorolls de bèsties rares, hi havia el corral. Del corral en sorgia una lluïssor, com dir-ne, una mica tètrica. No sabia què fer-hi, essent com sóc força acollonit. Al capdavall, em vaig imaginar màrtir il·liri seguint, eunuc, un seguici d’eunucs a trenc d’ésser sacrificats, quan... rere matolls i esbarzers, per un foradet, prenent per ressort o trampolí la pedra calba central que feia de gep d’un claper, estrenu ullí el foc voraç enmig del galliner.<br><br><br /><br />N’havia si més no llegides les sinopsis. I ara cremava el bon heroi totes les seues peces i novel·les jovenívoles. És clar, sense ulleres, devia haver pensat, qui sap llavors, quan l’instant ho demana, com trobar-hi cap passatge escollit.<br><br><br /><br />Perquè no s’esverés, espectral i ignívom, em vaig anunciar.<br><br><br /><br /><i>Ja t’ajudaré</i>, vaig dir. Amb el peladits fos a la mà, romania ert. Fou eu qui, mut, l’atià a nodrir l’escalf. I també, sense llaguir-hi gaire, ja em fiquí, com ell, a llençar escrús escrits a les flames.<br><br><br /><br />Ara, abans de cremar aquella altra peça, hi vaig fer un cop d’ull; ara me’n recordava: en un drama històric amb versos, llas, heroics.<br><br><br /><br />Fins que un dels cavallers de baix no es desix de l’acció i la denuncia: <i>Tot això què és? Tot aquest viure? Mentida i prou! Falòrnia i matràfola amuntegades. Tanta de ficció per a vestir grotescament la nuesa d’uns àtoms esbojarrats que efímerament s’agrumollen per a fondre’s instantàniament sense record ni regata. Arrabassats a rapis per la violència inescandallable de les forces forassenyades perquè cap vestigi ni aup no pugui ésser ensumat pels sòlits orbs carnissers qui sense intenció ni designi es rabegen en l’anihilament incansable</i>, etc.<br><br><br /><br /><i>Tan bé com havia anat l’històric preludi</i>, gemegava o es planyia molt histriònic uns dels actors de qui l’arnès lluïa pus, <i>i ara el fortuït miracle de l’eixelebrat sobtat ens ho duu tot a fer la mà</i>.<br><br><br /><br />Se’ls apareixia la verge – mare de llur déu – i sabien que era verge perquè sempre – (cavallers andarecs qui com pastors amatents tresquen per les perilloses serres – i ara se’n van al duel – un arramia l’altre dubtant del seu mot) – els ensenyava el cony – (<i>oh sant greal</i>, tots plegats sempre dient, trempant, trempats, amb admiració palesa) – se’ls el badava ben badat i els mostrava així mateix l’intacte himen!<br><br><br /><br />Hauria continuat membrant-me’n – mentre pujava d’entre el públic, al cavaller extemporani una empenteta li fa caure les ulleres, hom les hi trepitja per distracció, el protagonista a qui el discurs l’espontani ha estroncat l’arrameix ara doncs a duel – al duel, doncs, i un d’ell amb sense ulleres! Hauria continuat refent la sinopsi al meu esmolat sensori, tret que cascuna de les brànquies de mes ganyes, amb aquell aire miasmàtic de la foguera famolenca, eu qui sóc greument asmàtic, se m’encallava amb els fums virulents dels texts diabòlicament prenyats del desconfit heroi.<br><br><br /><br /><i>Té, les ulleres</i>, li vaig dir, tot d’una inspirat.<br><br><br /><br />En posar-se-les va ressuscitar.<br><br><br /><br /><i>L’energia del paper / em porta a l’arbre d’on ve / bolet, fullaraca, ocell niat / confegit, renaixia esquerat</i>, improvisà, i no trobava enlloc on apuntar-s’ho, amb tots els seus texts ara encesos, escalfant massa la nit, esvalotant el galliner – com les seues peces haurien així mateix fet.<br><br><br /><br />Ara, si ressuscitava, sabia doncs que s’havia mort... però – el vaig veure hesitant, amb dits llargs fregant-se la barbeta – no recordava tampoc quantes de vegades s’havia mort.<br><br><br /><br />Poc que li vaig esclarir la qüestió. Car qui fóra eu per a dir-li-ho? L’individu s’equivoca.<br><br><br /><br />L’individu s’equivoca, llas! Es descompta, es fa un embull, s’hi envitricolla... ja no sap si dues, tres, catorze, cinquanta, escaigs...<br><br><br /><br />Me l’enduia lluny de les papallones de carbó, del munt de cendra fosc. Cal...<br><br><br /><br />Cal sempre fotre el camp – car qui roman massa d’estona en el podrimener empitjorat de la mateixa merda, s’hi acaba, llas, rabejant, convertit ell mateix en podrida merda.<br><br><br /><br />Em va dir que hò, i se’m penjà, desfet, al braç. Tornàvem a la casa envaïda? No. Anàvem contracorrent.<br><br><br /><br />El record és cementiri xorc d’on hom en roplega manta mà morta – l’esquelet esmicoladís de mant acte adés carnós se’n desprèn sense pudors ni esforços. Com dits balbs, glaçats en eterna paràlisi, analfabets. Som-hi, valent. I me l’enduc, fallit, esclafit irrisori de falleba de la porta de l’hort sinistre enlluny... tret que de sobte esdevé el bo eufòric, car es comprèn finalment del tot desembarassat, sense buiracs ni enfarfecs, ell i eu nus gairebé, a l’escapça.<br><br><br /><br />Ens agredia el metàl·lic vernacle dels carrers; fètides voludes venien, individus lleigs, llurs nassos simitarres, llurs buits oronells els d’informes embrions sedecs de néixer enllà de fufes fades, llefiscoses, sonses. L’heroi i eu, estorts, ens endinsàvem contràriament a la tota fosca llibertat llunyana, remota com l’indret utòpic on tard o d’hora amollarem el crit.<br><br><br><br><br /><br /><br /><p></p><br /><br /><br /></font></span></span></center></td></tr></tbody></table><p></p><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-47970250514367618702009-03-13T19:51:00.000-07:002009-03-13T19:52:30.478-07:00escorxat Formiga, escorxaire Hèrcules<P></P><br /><table border="18" bordercolor="#5d1111" bgColor="#fff553" cellpadding="18" cellspacing="9" width="99%"> <br /><br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <p><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br /><br><br><br><br /><b>El prodigiós n’Hèrcules de Lleida i en Claudi Formiga, l’escorxat de Vilajuïga</b>.<br><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br />Aquest és un conte on al llarg (o pus tost al tort, és clar) de gais, espectaculars, meandres, es demostra que la cobejança de les emocions, i doncs el regateig al qual sotmeten el posseït, el duen a erràtics impulsius canvis de direcció que el menen, en repetides fiblades, amb passes anònimes, clandestines, als paranys on les jovençanes de cabells cargolats fan veure que escombren cancells enmig de desvagades marcolfes granades. Tothom sap que les marcolfes granades hi són de façana i que qui et xingues de debò són les jovençanes de cony mec.<br><br><br /><br />En Claudi Formiga, el clandestí, es va ficar d’arrauxada al primer cancell on la jovençana semblava més joveneta encar que no en cap altre. Tantost dintre, enllestides d’un esbufec les transaccions, l’espectre sencer d’acaronaments – de l’ultra a l’infra – fou encetat, i llavors tocat, del primer so al darrer, com les cordes d’una lira amb els deu plectres dels dits. Amb els llavis, i llavors amb la ferramenta, li feia la cort a les caròtides i a les jugulars.<br><br><br /><br />En Claudi, el clandestí, portava a la butxaca una recepta per a rebre de l’apotecari un anestèsic. Un anestèsic que li matés els desigs ferotges al matràs. Car allò d’anar cada vespre darrere esquadres de nimfetes li rovellava el ferros del seu progressisme bel·licós. Qui lluita per la llibertat no pot deixar-se relliscar en la degenerescència, no pot esdevenir una bossa plena de merda, la seua pell parracs infectes, i sota els parracs un cos desnerit.<br><br><br /><br />La jovencella de coll de cigne, amb prou feines cinc anyets complerts, es feia la vergonyosa. En Claudi la llepava no sols al coll, ans de dalt a baix. A la cambra del costat, un vell decrèpit, d’escurada butxaca, d’escarit to muscular, l’espiava per un foradet de la tarja. El prodigiós vell lluitador de lluita lliure, n’Hèrcules de Lleida, ara ancià, estossegava i es gratava el cul tot ple de llúpies. Havia despesos tots els calers en tortures mèdiques orientades a fer-lo rejovenir (no sols el cul, és clar, ans tot el cos) – llas, per comptes de què, és clar, encar se li havia pansit més de pressa.<br><br><br /><br />–Ah que fóra bo que a aquest paio d’aspecte ínfim li agafés un atac de cor mentre es xingava la xicotella! Li podria llavors pispar els pistrincs!<br><br><br /><br />Dues menudes cambres, pus tost particions de sostremort, en edifici atrotinat de barri xinès. Costa a costa, la degeneració dels dos herois s’accelerava. Pells tindrà la marfanteta de miserable trofeus per a penjar a la galeria com pells de conills. Car em sembla que això feien aquella gent amb les pells dels dissortats qui se’ls morien. Les carcasses les feien escorxar amb qualque xi esmolat, les pells llavors les penjaven al Sol dalt al terrat, esteses sovint com roba interior si fa no fa anatòmicament acurada.<br><br><br /><br />Com es deia la marfanteta, la puteta criatura? Em sembla que es deia Marta Quelcom. Ah, doncs ja ho veus, casualitats... ara li vingué a en Formiga l’atac de cor! Les dents se li tancaren al coll de la Marteta com si fossin les d’algú mig mort de gana i, en pulsions de ranera i agonia, automàticament li mastegaven coll de nimfeta tot d’una coll-rompuda.<br><br><br /><br />L’espieta n’Hèrcules no se n’esglaià pas gens; havia vistes ja massa de brutalitats comeses així mateix pels bípedes (no sols al ring, pitjor al carrer, i no cal dir als camps de batalla). Baixà del seu tron, o potser només era un tamboret damunt el qual s’havia posat per a espiar la cambra del costat per un xap a la cortineta d’una tarja de comunicació entre els dos recambrons, i s’hissà amb feinades rai trau amunt i s’esmunyí vora el llit on els dos morts brollaven. A les butxaques del propvinent escorxat de Vilajuïga només hi havia un paper en blanc: la recepta escrita en tinta simpàtica. No hi havia re altre. Es veu doncs que havia pagat amb tot el que portava la marcolfa granada de baix abans de pujar amb la minyoneta. I no portava ni pistola ni mica de canvi.<br><br><br /><br />N’Hèrcules, doncs, el seu cap, oscil·là colpit per aquella veritat. Un paper en blanc. L’evolució del disgust se li ensenyorí d’un cos desesmat. Abans de caure, es ficà al llit dels dos morts qui per automatisme havia començats d’escorxar amb el seu xi esmolat. Les dues sangs xopaven les flassades.<br><br><br /><br />–Les meues neurones demanen d’allitar-se. Així no puc continuar.<br><br><br /><br />Potser s’adormí, exhaurit. Algú trucà. “M’estic cagant”, deia la veu rere la porta, “per la mort de déu, obriu la porta.”<br><br><br /><br />–No us cagareu ací. El canfelip és al pis de baix de tot, vora l’entrada – replicà n’Hèrcules, i amollà d’esme una admonició –: A part que un home amb dispèpsia o amb cap mal al ventrell no hauria de pensar mai a anar de meuques. Això és molt lleig.<br><br><br /><br />Es tocà l’epidermis: humida de més d’un humor; la por que els trucs no haguessin set els de la bòfia, hi havia afegida freda suor.<br><br><br /><br />S’imaginà per a calmar-se el seguici que duria la Marteta al cementiri. Tots a baix pagarien perquè la puel·la obtingués un magnífic funeral. En canvi, hum... on portarien l’home del paper en blanc...? Qui patró munificent no sortiria del no-re a reclamar-ne el cadàver espellat...?<br><br><br /><br />En la intimitat, n’Hèrcules començà de xarrupar sang.<br><br><br /><br />De sobte, esdevingué inestable. Marejat, esfereït, s’incorporà.<br><br><br /><br />–Que baix he caigut! Això no em restablirà a la salut del ring!<br><br><br /><br />Sortí, trontollant. A baix, les marcolfes granades, totes saludables, plenes de recursos, ardides, emprenedores, li demanaren on tenia mal. El veien ple de taques de sang. Volien potser cridar una ambulància d’aquelles d’estranquis que el dugués a un metge de fiar. I “qui l’havia atacat”, volien saber.<br><br><br /><br />–Tot és pega a dalt, a la cambra setze, malaguanyats humans – va dir – jo rai, senyores, jo rai; tornava a sobreviure un altre round contra la mort: això és vernís que rentant-me es fon.<br><br><br /><br />Se’n va anar trist. Xollat a la xinxola, la seua clepsa relluïa a la llum dels fanals. Em sembla que plorava, sauri enyoradís. Ara es mocà al paper en blanc. Llavors el llençà. Les llàgrimes revelaren què hi deia al paper en blanc. Hi deia: “<i>Hèlixs Ataràctiques, una capseta de seixanta-sis unitats. En cas de sobtada violació de l’ànima pels maleïts esperits de la malaltia, sobretot no mastegueu el coll de cap donzella, mastegueu una d’aqueixes píndoles anestèsiques</i>.”<br><br><br /><br />N’Hèrcules, “ves si sóc poca-solta avui”, es deia, “d’antuvi espiant a la meua edat per xaps, esquerdes i ascles, no pas perquè m’atreguin, com als mesquins clandestins, les minyonetes de tendres fenelles desavesades, ni perquè allò em tantalitzi ni llavors tetanitzi la xemeneia de carn que permet de fugir els vapors nocius d’un cos que només pensa a pol·luir, no, només perquè hom d’escorxaire no guanya prou, volent veure si algun client no es mor per a llavors robar-lo abans no pugin les granades de baix a robar-lo elles, i ara, ja ho veus tu, damunt, m’he perdut pel laberint. No sé sortir del barri xinès. Jo qui vull arribar a casa al més aviat per a no pas injectar-m’hi l’heroïna, ans per a afartar-m’hi de bon nodriment.”<br><br><br /><br />Fileres, reguitzells, d’homes acabats. Probablement carden massa o amb massa de dones de fufarres corrompudes, i fumen drogues i prenen remeis opiacis i oradures aitals... és qui hi ha al món tant d’home fluix... <i>subjectes</i>: gitats a sota i trepitjats... ah, i els més joves: totes aqueixes lívides pelleringues d’estudiant qui han anats estalviant diners i esforços, i sovint “<i>moll i os</i>” (volent dir les lleterades), només per a poder plaure la bandarra – qualsevol bandarra – qui es deleixen per al capdavall xingar-se. No, n’Hèrcules, només tu duus l’esquena ferma, dreta, el cos estret, el nervi aparent.<br><br><br /><br />Torna, al seu magí descordat en la nit, a pujar al ring i torna a aviar-hi mastegots i a entrellaçar-hi aquelles claus que deixaven totdéu amb un pam de nas.<br><br><br /><br />I això? Vora el restaurant xinès, amb escorpins fregits en safrans al taulell, has arribat darrere el teatret on assagen una obra d’un tal Claudi Formiga. Per què no t’hi fiques, n’Hèrcules, sense fer soroll?<br><br><br /><br />Hi ha a l’escenari, conjectures, un aplec de pagans sublunars qui amb saviesa i simpatia aconsellen de fiblar els bruixots ensotanats qui pitjor es facin el menjamerda. Car viure amb mones religioses, viure amb xerraires de qui les escumes i bromeres que els ragen de la boca enverinen la quitxalla, és quelcom massa difícil d’encobeir per a algú amb dos dits de seny. No n’hi ha prou amb aporrinar-los sense pietat, cal anar-hi de sotamà i etzibar-los entre nítols el xifarot.<br><br><br /><br />Aquest Claudi Formiga és doncs un subversiu, hum! N’Hèrcules, amb ulls oscil·latoris d’aràcnid, guaita al voltant no fos cas que endevinés qui és aquell Formiga qui escriu aquelles barbaritas. Es fixa en el més desvalgut dels presents. Un matemàtic segurament marieta: tumbagues i d’altres bagatel·les i collarets de peltre, oricalc i tombac li pengen pertot. I va vestit de rosa, amb sedes i setins.<br><br><br /><br />“Hora de repartir mastegots a tort i a dret”, es diu n’Hèrcules, i s’aixeca del seient.<br><br><br /><br />Tret que en aquell instant puja a l’escenari la tieta Túl·lia, disfressada de peix gros, amb escates que col·lideixen i retrunyen com ferralla que hom mogués a cops de pala.<br><br><br /><br />“Aquesta fembra la conec”, es diu. I ara es grata la clepsa en la foscor del darrer reng del teatret, el dits a la clepsa els imaginaris pollegons del rasclet que li remogui el cervell.<br><br><br /><br />Ah, la dona del manyà al qual foté banyes tot aquell estiu! La tieta Túl·lia, sí: la qui escrivia poemes al llit. El grassonet manyà Evarist ambtant escoltant òpera a la cambra del costat. N’Hèrcules de Lleida tornant a sortir al carrer per la finestra, amb el virot penjant, el xerigot rajant, anant-se’n corrent a casa a rentar-s’ho, car qui sap amb quants d’altres no fotia banyes al seu home aquella tia Túl·lia. “<i>Si ets un mascle beta, i la teua dona és una femella alfa, les banyes no te les treu ningú</i>”, va sentir que ella li deia al seu melòman d’home un vespre on al llit matrimonial n’Hèrcules furgava entre les gires dels coixins, no fos cas que s’hi trobés cap nap o almenys centimet amagat.<br><br><br /><br />Ara se n’adona: el melòman és el matemàtic marieta. Ja no deu fer de manyà. Tots ens hem retirats de la feina que fèiem. Tots ens hem fets vells i menja-sopes. I ara a matar de fàstic els darrers instants que com esglaons gastats ens han tocats d’anar baixant.<br><br><br /><br />Hi ha nits on no t’hi trobes. Abaltit, brandant desmenjadament el cap, com qui no hi entén re o hi entén massa, n’Hèrcules fot el camp. Ara, sense pensar-hi, sense neguit, troba l’eixida del barri xinès. La tèrbola urbs el rep amb odi: llums d’automòbils, agressives sorollades, fems de bèsties, fums d’estossec.<br><br><br /><br />Un full volant li espetega a la cara. “Vindreu a <b>Matar El Proper Déu</b>...? Una obra nova d’en Claudi Formiga”, hi diu, afegeix: “–<i>El protagonista és un rei molt magnànim; al seu reialme molt benèfic, obsequia tothom justament amb el que volen; tots els qui gosen (en general els més menjamerda, doncs), vénen a demanar-li favors – els obtenen, és clar, i llavors se’n tornen, i han de caminar per un corredor fosquet, i cauen per un foradet: és el pou del mai més. El rei és un amic de la gresca i la ironia.<br><br><br /><br />“I ara doncs això és el que rei molt antropòfil ha manat:<br><br><br /><br />“Tota aquella purrialla de gent de dreta: de guerretes i de banderetes i de paradetes militars, de tancs, d’avions, tots els porucs de merda armats fins a la coroneta, tots els dretans cafits i corcats de cobejances i de possessions, i d’enveges i de privilegis, i de proteccions armades perquè són uns lladres assassins... Tots els militars actuals o potencials, doncs, el rei els envia armats al circ on n’ha penjat un de ben tip dalt al pal de Cucanya, i ara els altres, els quals no ha deixat menjar durant un mes, s’han de barallar, d’entrematar perquè només en romangui un, el guanyador, qui llavors es podrà cruspir, rostit o de viu en viu, el tip penjat al pal.<br><br><br /><br />“Els capellans el rei els ha fets penjar cap per avall i els ha fet que hom els embotifarrés el cul amb un de llurs llibres dogmàtics plens d’horror, alcorans, bíblies, qualsevol merda d’aqueixes, i ara han d’anar petant-se fins que llur llibre toqui el cel: el sostre, el qual és clar cada vegada és més alt, inabastable; no el tocaran mai; així es com han tractada la gent, no permetent-los d’arribar a la igualtat, dient-los que algun dia ja tocaran el cel; que quan arribin al cel, ja els tocarà!<br><br><br /><br />“I a aqueixos qui volen abassegar els beneficis, els empresaris, els grans milionaris, a aqueixos els ha fet treure els ulls, les orelles, el nas, els llavis, les mans, els peus... els ha fets capar... els ha fets trencar les ferramentes... i els ha fets enviar que vagin així pel món, exactament com fins ara han volguts ells que hi vagin, durant tots aquests anys i panys, tothom altri.<br><br><br /> <br />“Als qui no no permeten els altres de fer voluntaris afolls, hom els ha tancats en ergàstuls i masmorres i els ha cosits al cul un gos o un rat rabiós... o els els ha fets empassar pel coll o per qualsevol altre orifici... i au, que els destrueixin part de dins, car així és com se sent qui no vol que li creixi un fetus rabiós a les entranyes, i aquells malparits així volien que patís qui el tenia i no li era permès de llevar-se’l.<br><br><br /><br />“Aquells qui volien la pena de mort per als qui no eren de llur condició, també obtenen de part del rei boníssim el que tant volen i desitgen: tancats i engarjolats, amb argolles a coll i cormes a peus i punys que hom va estrenyent una mica més cada dia que passa, i cada dia també hom els estreba una mica de pell, hom els va escorxant tireta a tireta, car així és com es trobava el condemnat qui esperava que hom el matés, cada dia tancat i patint horriblement, i com a única sortida a l’angoixa la d’ésser assassinat fredament</i>...”<br><br><br /><br />N’Hèrcules ja en té prou. Rebrega el paper i el llença a la claveguera. I es promet de trobar aquell Formiga, el qual deu anar pel món amb pseudònim, i fer-li la pell. Aquell clandestí és massa perillós. La tieta Túl·lia li revelarà on rau...<br><br><br /><br />Ara corr cap al teatret... té por de fer tard... té por de no saber trobar-lo més... té por d’ensopegar amb cap llamborda descol·locada i rompre’s el clatell... té por... té por de no arribar tampoc enlloc.<br><br /><br><br><br><br><br /><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-24716559223769916802009-02-05T13:04:00.000-08:002009-02-05T13:05:45.238-08:00amb embranzida nova<br><br><br /><p></p><br /><table border="1" bordercolor="#fff1ff" BGCOLOR="#ffffff" cellpadding="18" cellspacing="18" width="99%"> <br /><br/> <tbody><tr><br/> <br /><td><br/> <p><center><font color="#111111"><br /><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><br /><br /><br /><b>La por el pitjor enemic</b>.<br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />Molt religiós abans, perdut en les disbauxes de les misses on, perquè ens entrés més franca la veritat, de pèl a pèl ens despullàvem, homes, dones i els altres, i cardàvem, els tres o quatre gèneres, indiscriminadament, ara tanmateix, després de tants d’anys doncs sense profit, i tampoc no trobant satisfacció en la dissolució i els vicis, esdevingut doncs disbauxaire penitent i penedit, m’he tornat molt reservat, i alhora un molt reservat estudiant de nits; esdevinc, amb l’estudi assidu, de neteja-canfelips que no era, a infermer que no sóc; i ara revinc a casa de matinada amb el contraban a les butxaques de certs nòduls defectuosos que arrenc als malalts dels dos o tres o quatre gèneres, sempre, en llur disminució, embarassats d’ensenyar-me’ls quan els dic que m’ensenyin on els fa mal; els suren, els nòduls, com alimares de joia, miratge en el desert de llur emaciada pell, palmeres, aus de pas i rocs i roques al voltant dels estanys de la corrompuda limfa esclatada d’ençà dels nòduls lloques, covarots; fet cap a casa, abans d’anar a dormir, i ja deuen ésser tres quarts de nou del matí, faig saltironar en oli d’oliva a la paella els nòduls cancerosos de limfàtic grumoll, i en faig un bon sofregit amb allò que s’escau que tinc més a l’abast (un nap, una safranòria, una ceba, una xirivia, tant se val) i bons que són, la qüestió.<br><br><br /><br />Guillotines i escapçaments, i catàrtiques diatribes tinc amb els vegetals condemnats, tot i que ells rai: han vists morir els companys de rebost i sabien que la meua justícia despietada se’ls abatria, i d’hora pus tost que no a tard; mes els nòduls, innocents, carallots! Ah, els nòduls, llur horror malaltissa quan se n’adonen que els pispava i me’ls desava a les butxaques i me’ls enduia a caseta no pas per a covar’ls i fer’ls brollar de la closca membranosa i llavors fer’ls créixer, monstres secrets i gomboldats, ans per a capolar’ls i fregir’ls, ah, l’horror malaltissa, com dic! Ah, les experiències de debò vitriòliques que ara travessen com ordalies de maleït extrem, i com s’escridassen, com xanguet esbojarrat cuit de viu en viu!<br><br><br /><br />Mes no m’hi estendré. Nodrit de nòduls cancerosos fins que no m’expulsen també de l’hospital, el cas és que sóc a la vorera, capcot, amb les butxaques només plenes de borra eixarreïda pels suquets d’òlim els nòduls, i una veu d’autoritat m’atura en sec. Esfereït segurament, aixec els ulls i veig, nua i armada, l’urbana. Els seus mugrons em punxen les ninetes. No m’han acollonit prou mare, àvies, monges i infermeres, ara m’han d’acollonir les guàrdies ciutadanes!<br><br><br /><br />Impulsiu, vull fer trits aquells mucrons de mugrons, mes l’embranzida se m’estronca i per comptes m’arrenc a estrebades borrissol del pit. La porra de l’urbana gens urbanament s’abat damunt mes banyes, se m’abat com qui em llossés el front amb rude martell de boteruda enclusa, i m’enfonsa lleugerament el crani cap al pinyol glabre que al meu poble en diem “cervell” i que em sembla que només serveix per a concebre Atenes i d’altres deesses també armades, mes no pas gens nues, ans déunhidoneret lo cuirassades! La nuesa li escurça caritativament les armes. En semblar més curtes, no em faran tant de mal. Me’n feien, tanmateix. Probablement no tant com me n’haurien fet si m’haguessin feta l’impressió que eren més ferotges, mes... etc.<br><br><br /><br />Se m’enduia ara, maduret, el meu cervell nespra, a l’ergàstul. Sense presses em passen part damunt mants companys de llorda cel·la. Una cel·la minúscula on tanmateix hi cabem nusos i nusos de criminals ben grassos. Al terra hi ha claus que amb les mans nues clavem a les parets perquè quan vulguem repenjar’ns-hi també ens encetin i torturin. Sempre cercant el plaer. Sense canfelip, hem de pixar i cagar cascú en boca d’altri. Tot s’aprofita, com a casa, com al seminari, com a l’hospital, com a l’exèrcit; <i>per què voldries que la presó fos cap excepció?</i> Si no volem trempar gaire, ens hi clavem un clau. Hi ha una aixeta a un racó; hi raja si la descargoles cintes de diferents materials, setí, tul, etc. El cul em fa mal.<br><br><br /><br />Rere el vidre, un visitant. Té un crani perfectament esfèric, mai martellejat ni llossat. Qui se’n fia doncs! No li respondré ni mot. Em clavaré a la llengua un clau, dos, tres, més. Els meus llavis, paràgraf perquè hi càpiguin només els claus de l’admiració. Dempeus semblaré un clau, recte, puntual, primmirat. Qui em toqui es punxarà de debò. Potser es cremarà, car per via de febre faré cada clau prou roent. Tàctil abstracció que se m’enduu en somni i d’on no he sentit, lluny, ni mot dit pel seriós visitant. Em trauré el clau d’una orella. Diu: <i>teoremes de carn en categories minerals</i>. Dic: <i>què?</i> Diu: <i>idees de con truncat, i llavors intercís</i>. Dic: <i>parleu de quòndam les safranòries i xirivies qui, cilíndriques i còniques, d’antuvi escapçava, i llavors de mig a mig tolia?</i><br><br><br /><br />Mes aquell discurs era segurament massa llarg per al visitant. Quan m’havia tret un dels claus de l’ull dret, amb tenesmes rai me n’adonava que rere el vidre no hi havia ningú. Que rere el vidre hi havia el quadre gonorreic d’una sabateria buida: tota feta de ruïnes i sabates depredades, i això, damunt, envernissat per qualque terrible esllavissada porpra – tot era porpra: el que pixaves, el que escopinaves, el que inundava el paisatge; adu la llostre insinuació del laberint era porpra.<br><br><br /><br />Eixint a cremadent del laberint, agafava fred. Les butxaques del roquet o balandram que em vestia la tremolenca nuesa se m’enduien les mans en espiral, com vòrtex que me les dividís sens atur. Espermes em sortien del nas, espermes d’on es regeneraven un seguici de minúscules festejadores criatures qui llavors es posaven a explorar’m la carcassa i a rosegar-me-la com estercoraris de qui l’irremeiable antiguitat ans immensa solitud els fes recar els relliscosos ans impertorbables ectoplasmes d’on xuclaven suara, es rabejaren adés. Ja dic que se m’hi ficaven joiosos a rostar’m, els ninotets famèlics, mes era evident que les fèrtils boires de la memòria on els crits se’ls enfonsaven fins al moll de la reminiscència dolça de bruscs ans francs ans sublims orgasmes, els tornaven ara i adés prou lúcids perquè aturessin de mastegar’m.<br><br><br /><br />Sóc un nòdul cancerós, i ells eteris escamots de ben gomboldats, estimats per tot el poble, allerats, salvadors de la pàtria. Cantaven els Segadors en llurs idiomes particulars, en moltes de llengües doncs, i tot era meravellós, emocionant; senties els Segadors en ucraïnès, en lituà, en hongarès, en patuès, en hindustànic, què em sé; molts de morts per la llibertat de la pàtria eren ara honorats en tot el territori del meu cos que es degradava ràpidament, esdevenia precari, la salut mental se li fonia en rares transluciditats, la vivesa d’antanyasses garranyics d’artritis l’enferritjaven... El to de la meua veu poliglota esgarrapava’m la llicorella del cor, i, davant, les hectàrees em traïen: serpentines, es cargolaven en grops com més avançava més indesxifrables.<br><br><br /><br />El zel tanmateix de surar cap on fos, em feia agafar al cercapous de l’escandall que em mesurava les pregoneses; seguint amunt el coble, comptava atènyer la bastida que era arnot de la meua corcada desferra. Amb grunys i tendons, em deia, hi seré.<br><br><br /><br />Llas, les mateixes instruccions (<i>hi seràs, hi seràs</i>) m’atenyeren l’enteniment encar un mes més tard. I no m’havia mogut de lloc. Tornà l’estiu, i amb ell el fenomen, prou irònic, del consuet ultimàtum: o vida (malson que et trenca el somni), o les columnes dels estrenus escamots qui confegien frases d’èxit i eufòria en òrbites de simposis no gens fats ni dubtosos, ans ballarucaires i barrilaires, i queixuts i queixaluts rai (just com les rucs animadores a l’hospital).<br><br><br /><br />Tot anava esdevenint una mica més indistint i incoherent. Veterà de provades receptes, em ditejava els nòduls i se’m feia la boca aigua. <i>De debò et vols tornar a nodrir de llúpies</i>, que em dic, perplex. Els metges et condemnaren a mort fa deu anys. I vet ací que per qualque miracle (i sobretot perquè t’escapolires de l’hospital segurament, i de sobte no t’atenyeren pus les nosocomials pestilències), vet ací, insisteixc, que encar cueges, sortós malparit, la bolla! Torna’t iatrofòbic i potser viuràs per sempre. No tornis mai més vora els caníbals, i no et condemnaran doncs a bullir en llurs calderes quirúrgiques entre regalimosos ganivets mal esmolats de típics cirurgians boigs. Encar ets viu; amb prou feines, mes cert que et veus millor ara les orelles que no te les veies fa deu anys, llavors enfonsat, empantanegat, acollonit a mort, escaguissadament leri-leri al caire escabrós.<br><br><br /><br />Ah, massa sòbries disbauxes de les criatures qui us se’m mengeu! Mengeu’s-em per graus més alentits la coriàcia disfressa, ha-hà! Epigramàtic, m’estic, com qui es baralla amb si mateix, mastegotejant: <i>entomeu aquest pinyac radical, chor angoixat; no em vantareu mai més el primet que sóc de pell; car ara vinc amb cuirassa d’armat!</i><br><br> <br /><br />El ramat de rosegadors detritívors qui ominosament i densa se’m convocaven damunt, rebia doncs de valent. He entrat com ocellot amb prou feines salvat del quitrà a cal cerveser. Els xibius nocturns són d’allò pus aptes a les implicacions. Agressiu, m’he posat a escurar’m els racons més llostres del carbassot.<br><br><br /><br />Ara me n’adonava: havia començat de tindre més por que ja no tenia, perquè les sonses atiadores a l’hospital m’havien dit: <i>contra el càncer, la por el pitjor enemic</i>; es veu que fins ara no ho havia entès prou bé! “La por, l’enemic del càncer”, em decebia interpretant, capdecony qui sóc. Mes no; ara em deia: <i>eh? la bona manera d’analitzar el sentit de l’injunció o l’engrescada que t’etzibaven les males putes de la bata llorda de sangs i limfes i d’altres merdes potser que fos pus tost</i>: “la por, l’enemic del cos qui lluita contra l’invasor”, l’<b>invasor de la pàtria del cos</b>!<br><br><br /><br />Vaig eixir del laberint dels alcohols amb embranzida nova. Sense por, què faràs? <i>Probablement</i>, em dic, <i>un vaitot</i>.<br /><br><br><br><br><br><br /></p><br /></td></span></span></font></center></tr></tbody></table><br /><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-1095319862411815672008-12-25T15:05:00.001-08:002009-03-15T21:05:47.040-07:00la sobrepuig qui-sap-lo, car ella pocatraça rai<br><br><br /><blockquote><br /><br><br><br><br /><b>Bordegàs retratat pel forat del cul d’una dona enfilada a una escala d’estisores</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />—Doncs, que s’ha mort, oi, la malaputa; doncs massa poc, també; doncs ja era hora…. El dia que li vaig entrar de minyona i em demana com em dic, ruc com és, tot i les pseudofaramalles d’una educació que a casa meua no podíem ni somiar — ai, sí, la cassigall — carallot te’n dares — no sap ni pronunciar el meu nom — diu, amb veu de flauta de preu, fent-se la tràgica estarrufada: “<i>Preprètua…? Perpatua…? Trupaprepa…? Traqueotrombosi…? Déu meu, filla, que n’és, de difícil, no sé pas si m’hi veuré amb cor!</i>”<br><br><br /><br />Li dic (tot i que part de dintre vaig maleint: <i>Sang i fetge, si n’ets, d’estruç, bandarra</i>), obsequiosa, amb equanimitat: “<i>Mani…? No; Perpètua, Perpètua…</i>”<br><br><br /><br />—Oh, la verge, la paciència! Prepúcia, diu…? Priàpica…? Perspícua…? Procòpia…? Paròtida…? Paròdica…?”<br><br><br /><br />—Paròdica…? No, no. Perpètua, Perpètua Socors i prou.”<br><br><br /><br />Respon: “Dona, que ceballudeta; comprens…? Si et deien per cap malnom facilet…?... I doncs si te l’escapçàvem…?”<br><br><br /><br />Que faig: “Doncs que li’n sembla Socors sols…? Vol nom partívol, mollar…? Socors.”<br><br><br /><br />—Ah, Socors, això potser sí, veus? Socós, Socós; filla, xiqueta, mercès, et caic de genollons, ha-hà. Buf, això no és tan llarg ni entortolligat. Som-hi, verge santíssima. No et farà pas re, oi…?<br><br><br /><br /><i>Au contraire, ma potte</i>. Què m’havia de fer. A casa necessitàvem els calers. I allò del nom; no era pas com si ja no hi anava preparada. A ma germana gran (sempre dic <i>gran</i>, però hauria de dir bessona, potser, perquè fet i fet, oi…? Al capdavall, només la naixien un parell d’hores abans que no a manguis, tat…?), a ma germana una miqueta més gran, doncs, també. Que li’n passava una de ben semblant, només cosa de quinze dies abans. La seua mestressa, encara més fina que no la meua, li diu, vellarra ronyosa: “Teòfila? Teòfila!… Déu meu, quin embolic, quina samfainarra de nomet, ca…? Fora, escolti, prou. A casa nostra totes les minyones s’han dites Maria. S’imagina que l’hagi de cridar davant dels convidats; què dirien…? Totes les converses s’aturaven en sec; allò sí que fóra un esbarria-sardanes, maremeua, i tant; esqueixagrues, esgarriacries; més en volguessis. Teòfila! Set sinades, catorze lliuradors; quin sobreeiximent; bocaplens; buidarades rai; <i>guec-guec!</i> Massa cofoies, aqueixes criades, quins noms més sacrílegs de pagar’s! Hecatombes, això en pens; bufem-hi. Res. Prou. Maria. Tampoc no li farà pas re, oi?”<br><br><br /><br />Doncs, tant se val; que ja ho sabia. I allò del nom, pse, vés a gemegar, tu també, dallonses; colltort, vull dir. Home, si ma mare ens el posava a la babalà; si ficava el dit al santoral hagiogràfic que tenia, l’únic llibre que mai no li havia vist rebregar i malconfegir, i, en acabat d’un ensum boví, vull dir, ben inspiradament, amb qualsevol remuc d’oració vés a sàpiguer a quin patró o patrona dels noms, hi embotia de cop-descuit la pota, i el full del sant o santa que li sortia, aquell ens encolomava.<br><br><br /><br />I així anar fent. Germana rere germana. Vint-i-tantes… Això, rai.<br><br><br /><br />Ara, però. La presumida, morta, eh? Vull dir, l’exmestressa dels cofis-i-mofis i de les contemplacions. I de quin mal més horrorós, també. Reina, i si en feia, d’anys, que no la guipava pel carrer, cinc o sis. Ja dic d’abans de vindre on som amb en Frederic del tractor. A cap botiga ni concert de Barcelona, vull dir, cavà? Però ja se la veia ben desmillorada, les últimes vegades; el corc qui la rosegava, oi; la freixura, tat…? Massa anys de cigarret ros i de fúmer’s la meuca pels salonets, amb el menovell ridículament ganxut i aixecat, unglallarguerut, pintat i esmaltat.<br><br><br /><br />Putes bufones; així acaben totes, podrides. Cama-raguda, i diria que l’entrecuix també; amb roba minsa d’interior, tota de foradets, de blonda i de percala, i amb ruixes carrinclones, i tampons endiamantats amb diamants de firetes. Per a ensenyar’ls a qui…? Ja em diràs tu, tot plegat. Buf, a ningú. A les altres meucarres de la reunió. I als majordoms i als cambrers qui les devien espiar. Això confiaven elles, encara que vés a sàpiguer, ja et dic.<br><br><br /><br />Ara, últimament; molt feta malbé, molt. Ja d’allavòrens. I abans tan recolada i presumida, ja et dic, d’aquelles qui s’acotxaven en deliqui i es tapaven el cul amb set flassades. Només cal que guaitis al voltant, xst. Tot arriba, tot fa cap, vull dir, una mica de paciència. Gairebé ni et cal bellugar; el món es tomba i hi tomba totes les truites. És clar. La voldria veure ara; massa fotuda, gens de presència; ni per a netejar’ns els canfelips no la sabríem llogar.<br><br><br /><br />Ep, la vanitat personificada; amb sabates de taló. Aparteu les criatures. Els esglaons de les escales feien <i>crec, crec, crec</i> — com qualsevol rosegaaltars o colltort; o és que li aplaudien cada pas — això darrer es devia pensar. Amb retruny, l’ovació llunyana; tro remot. Fugiu. La senyora se n’anava de passeig; de xerrameca amb les amiguetes; totes tan putes, estufades i parençoses com ella. Cada jorn. I a manguis em deixava a la cuina; bruta, amb quatre parracs llardosos, esvellegats, damunt, esgavellada, feta un perboc; doncs, imagina’t quina comparació, ella i la tita, tat…? La nit del jorn, el cel de l’infern, la lluna del Sol.<br><br><br /><br />I ara que dic clar i fosc, vull dir, claror i fosquedat; sessions nocturnes, i tant; també n’era molt llaminera; és que de nits les joies i les pells de mart i vebre rellueixen més — i les de conill, que ja ens coneixem — els dissabtes se’n va al cine amb el marit, un ex-soldat de vint-i-un botons, seriós com una soca; ara flequer, té quinze esclaus al forn; ell dirigeix i s’enfarina com els altres, no et pensos pas; la qüestió, però, que guaita quins pares, estranys: em deixen que els guardi el nenet, l’hereu, lo n’Iu.<br><br><br /><br />El primer que no faig: em fic al llit amb lo n’Iuet. Me l’amorr al cony. I ell n’ha après al primer minut i, amorradet i xuclant, va fregant-se damunt el matalàs; la tita vigilant, no passis ànsia, titet — i ve-t’ho aquí que, quan és a punt d’escórrer’s, me’l trec de sobre amb una burxada i li etzib batzegada a l’atzep. “<i>Ep, manoi, fins aquí i prou! Ha-hà!</i>”<br><br><br /><br />Amb allò, al cap de poques sessions i dissabtes, ja és meu. Meu del tot: em va darrere com un gos de verriny roent — i desdentegat — les genives avesades. I el pirulinet tothora dret com la cueta d’un gat.<br><br><br /><br />Fins i tot, poques-vergonyes, convida algun amiguet — de mena intel·lectual, molt pervers, hà! Un bon altre com ell. Oh, voluptat del llegir alliberadoret, del text que t’alforra: porten literatura de marrec a cabassos: historietes de valents qui ho maten tot per a assolir la noia!<br><br><br /><br />Com dic: tota mena de quaderns amb ninots i dibuixos; i llibrets verdets, alguns recomanats per manguis mateixa, de sotamà, és clar — me’ls amag davall el coixí, bo i fent els grans escarafalls que allò no ho hauria de llegir cap jovençà massa inexpert. Ni tampoc mirar-ho, és clar — si hi han il·lustracions ben escandaloses, amb cardamentes a lloure i escalfor rai — vull dir, teca calda—calda, saps…? Tant se val, per a fer’s l’home, convida el veí, o algun escarrasset de baix al forn. És que, ben sovint, vaig per casa sense calces.<br><br><br /><br />Aquell dia fregava els vidres enfilada dalt una escala d’aqueixes que s’obren com unes estisores, i ells dos se’m fiquen davall, a veure’m el gran espectacle del misteri adorós del parruf pelut entre les galtes botumflades del cul amb granets i, enmig i joliu, ben espatotxí, la glorieta sagrada del foradet pelat i porprat, amb morenes — “<i>Ai, capsigranys, desvergonyits, què feu; cal ésser dolent; això es mereix un bon tacó; si ho dic als vostres…!</i>”<br><br><br /><br />Greu eixabuc; quin crim; s’ensorra el trebol, eh…? Els escridàs, després que me’ls hi ficava bé i els retratava ben retratadets, així, a la gatzoneta, cavà…? Positura repelosa, dalt el replanet precari, damunt els barronets darrers, més estrets; com la qui grata dels panys de la part alta de les vidrieres del balcó una caguerada ceballuda d’ocellot qui sembla que ha menjat xiclet — ara, en canvi, faig veure que allò no va ni amb rodes, molt emprenyada, eh…?<br><br><br /><br />Fugen corrents, embotint-se malament els mànecs, xap esbotonat endins.<br><br><br /><br />Al cap de dos minuts, furtius que se m’atansen... i ja els hi tornc a tindre, “<i>Serveu-me bé l’escala, però aquest cop sense espiar, eh...?</i>” I l’escala que tremola, els dos manxant amb l’altra mà a tota manxa, <i>xac-xac-xac</i> — deuen estar a frec de lleterada.<br><br><br /><br />“<i>Ei!</i>” Els lleix caure als ulls l’aigua tota llorda amb el lleixiu de la galleda; i d’eixauc la galleda de ferro i tot — “<i>Ai, perdoneu, no em recordava que encara fóssiu aquí baix... O potser hi fèieu una dolenteria, eh...?</i>” Qualsevol excusa és bona. L’acusació i el desplaer alhora per a confondre’ls més encara. Ploren, els couen els ulls d’allò més; quines barbaritats de coïssors, pobrissons — allò és càustic de caldéu, gairebé cirròtic, vull dir, corrosiu, com vidriol — imagina’t si ha de fer mal — lleixiu i brutícia — no, allò no és pas una brosseta de carbó que t’enceta l’escleròtica i a córrer — allò n’hi ha per a perdre’ls totalment — dins les òrbites escalabornades, dos ouets cada dia més podrits, ha-hà — tentinegen i, rancs, carranquegen cap al rentamans, a fregar-se’ls desesperadament; això, rai, però; a ningú no gosaran dir re, d’aquell trep al front i els ulls rabiüts i vermells… Massa culpabilitzats per l’espiar pecats…<br><br><br /><br />Hè! Pels matins, quan em llevava i me n’anava al canfelip de l’eixida — el rònec canfelip de la minyona, tat…? Ell no sé pas quan dormia, perquè per les nits m’espiava com em despullava, i com em badava de cuixes per a filustrar’m les carcanades del niu, i ell respirant... fins que jo no alfarrassava si fa no fa quan li tocaria d’escórrer’s i allavòrens, de cop i volta, li tancava el llum i es quedava a les escapces, sense veure si hi trobava el que hi cerqués: llémenes, bolets, afolls...? I en acabat, de bon matí, primera hora, tantost com m’aixec i me’n vaig a la galeria, cap al meu canfelip, i ep, allí el tinc — de seguida present, espectre tremolós, embolicat amb un llençol o una flassada, a l’altra banda de porta, part de fora — i només eren quarts de sis de la matinada, i sovint, ja dic, hi fotia un fred…! — ell allà, amb l’ull enganxat a l’esquerda de la porta, a veure’m cagar i pixar, i sobre encara pelant-se-la, primet, menjat pels nirvis — ep, això, rai — tu bat, bat — el lleixava estar una estoneta i, quan em pensava que potser s’escorreria allavòrens, allavòrens li cardava cop de porta als nassos — i cop de porta a la pixeta trempada, sobretot.<br><br><br /><br />Oh, i espera’t. El malparit (allò jo no ho sabia): el vaig sobtar ensumant-me les calces de la malasetmana que ficava davall del safareig de l’eixida, en una galleda, perquè s’estovessin i les pogués rentar millor — patapum, l’hi vaig amorrar part darrere, enxampat, dins la galleda, i es va haver d’empassar aquella aiguota plena de grumolls de sang i pelleringues blanquinoses — s’hi ofegava — i força fastigós que era tot allò, ecs, fluix d’alguna malaltia vaginal, vés a sàpiguer; allavòrens, això de ginecòlegs, els llords, jo no sabia ni que n’existien — ara, aquell emmatxucament de moltes de figues massa madures, força repugnant, ja dic.<br><br><br /><br />Ara, els seus pares rai; com si de re no fos; encara se’n van al cine, de nit, cada dissabte, tranquils. Me li fic doncs al llit, li agaf la pitxolina, i l’hi sacs — i sacs i sacs — som-hi, som-hi, a pelar-l’hi, amb devoció; és clar, mai no el lleix pas escórrer’s, si puc. Li etzib un pessic recargolat al capollet abans de la lleterada; perquè ja comença de tenir lleterada i tot, el cabrit — vuit anys, deu tindre — algun dia, nyèbit garneu, se m’escapoleix, vull dir, assoleix d’escórrer’s abans de la pessigada o del mastegot als collons — o alhora, ben sovint — i allavòrens no hi ha remei, no se li pot estroncar a mitja escorreguda, per barrades que no li cardos, res a fer; i aquell suquet, sembla aigüeta els primers mesos; encara no hi deuen haver espermatozous, vull dir, com més endavant, que la lleterada sembla, diries, mocs, mocs de subtàncies i ectoplasmes, tat?<br><br><br /><br />Ah. O m’estic al balcó, bo i guaitant, rere les persianes, cap al carrer, els homes i xicots qui hi passen, bellugant els culets, tifejant de cames primetes i llargues, penjant d’ampla collonada — jo pelant-me-la — hauria de dir, pelant-me’l, el clítoris, el piu del cony — tret si en deia pipeta, com els de Manresa, o llengüeta, úvula o campaneta del cony, o crica, a l’estil dels menorquins — allavòrens... Tant se val. La qüestió: estic guaitant els minyons bemparits, i ell mentrestant se’m refrega part d’arrere; jo pelant-me-la, ell refregant-se’m — quin parell! — sòlita escena, vull dir, consuetudinària, ben sovint; ell allò, l’atzep estampat al meu cul, mentre m’engrapa adeleradament els pits; i llavors, <i>mec!</i> Me li tomb, tot de sobte, i genollada als collons. Pobre n’Iuet. Estic segura que encara és a can Pigem — o com diu que se’n deu dir ara, del manicomi de Lleida; en deuen tindre un de nou, més públic…? Em fa que hi ha molts més de folls ara que no abans, molts més d’estrangers, ja se sap.<br><br><br /><br />A poc a poc, ens vam fer amigues, amb la mare, amb aquella malaputa tan cernuda i delicada; exquisida, aristocràtica (oh, sí, aquí m’atur, i els collons d’en Vamba; ja m’afaitaràs demà); la qüestió, tant se val; algunes nits d’hivern, sense televisió encara, no sabia amb qui parlar, la mare del n’Iu, i allí em tenia — li n’explicava de totes les colors, boles a betzef, és clar; i ella empassant-s’ho.<br><br><br /><br />Que abans havia feta de puta — se li feia la boca aigua: “<i>De puta…? De puta…? I com és…? Com és…?</i>” Li’n deia de verdes i de madures, la tresca i la verdesca, la verdesca sobretot, i ella avall, vermella, amb unes ganes, més li’n digués, i de més peludes…!<br><br><br /><br />I lo n’Iuet escoltant rere la porta, peunú, pelant-se de fred i segurament pelant-se-la, és clar, com sempre, datpelcul.<br><br><br /><br />“Dispensi un moment.”<br><br><br /><br />Sortia amb qualsevol excusa, que tenia corrípies, que havia de canviar l’aigua de la bugada, o la dels cigrons, el que sigui — el cas era que esbatanava la porta d’una revolada, me li llençava damunt com una fera, l’enxampava pel bescoll, me li agafava els collons i li fotia un pessic i un rebrec al mànec que li feia treure llàgrimes grosses com medalles de soldat als ulls — ara, sofert, rai, aquell trinxeta — patir, rai, vull dir, i sense fer ni un crit… I tant.<br><br><br /><br />Allavòrens, de cop i volta, tot es va espatllar una nit de nadal. Hi tenien convidats, i un es va quedar a clapar; el germà d’ella; un capdecony molt lleig qui es pensava qui sap què; se’m volia tirar pels racons de la cuina quan no el veia ningú; pels corredors de la casa em volia tocar, plepa, agafallós.<br><br><br /><br />Xiquet, li tenia el dit ficat a l’ull — ve-t’ho aquí, doncs, per què, aquella nit, quan, al primer son, lo n’Iuet, massa destarotat, pobrissó, per les festes i la xerrameca incomprensible dels forasters, tota aquella gentota falsa i aitan xaronament endiumenjada, va vindre’m, somicós i petitet, que el consolés, ell qui sí, també, carallot d’ell, amb el seu caragol viu — un caragol, els més gros qui mai no he vist — aquell dies era la seua mascota i animal de companyia, anaven a tot arreu junts — i me’l va ficar entre els pits abans de despertar’m, és clar, tu, ep, em vaig eixorivir amb un esglai d’upa, tat…? Entre somnis, em vaig imaginar que allò era el matràs llefiscós, vull dir, la titola, la cigalota trempada de l’oncle capdecony qui se’m venia a tirar després de tantes de magarrufes barroeres i insolents durant tota la reputa diada de mai no acabar’s.<br><br><br /><br />I, és clar, tu què hauries fet…? Vaig esgaripar com una boja, com si m’escorxessin de viu en viu — “<i>Redéu, redéu, em violen!</i>”<br><br><br /><br />Lo n’Iuet va fotre el camp, acollonit d’allò més. Mentrestant, la tita, sense pensar en res, sense voler creure que aquella ombra fugaç de follet escuat fos lo n’Iuet, em vaig aixecar com una gorgona, vull dir, com una harpia, i obr de bat a bat i amb tota la malallet la porta de la cambra dels hostes; l’oncle pallús (Oms em fa que es deia, o Verns o Salzes o Saulons) i lleig, capdecony, tòtil de caldéu, aixeca la seua cara estruça de lluç, mort de son, i vol badar la boca per a dir’m boranit o vés a sàpiguer ara què, i no li’n donc pas temps — amb les presses i el neguit i la passió no sé pas d’on l’he treta, però barram! — li estamp la planxa als morros.<br><br><br /><br />Allavòrens sí, xiquets, bada, s’aixeca com un esperitat (sort que no l’he mort; els franquistes m’haurien garrotada) — ell, esfereïdament, encén el llum amb la pereta que li trontolla a les mans com un picó d’obrer qui picona el carrer; i quin mapa, tanmateix, tu! Tot el seu nas és un grumoll de sang i pelleringues, una malasetmanamenta tragitosa d’allò més, pitjor que cap de les meues o de les de cap mestressa o malalta de bordell; tant se val, la qüestió que ell, i, escardalenc, arrupint-se, escarransint-se pels racons, xiscla pertot arreu: “<i>És boja, és boja!</i>” I crida sa germana: “<i>Fineta! Fineta! M’ataca, m’ataca; em vol matar!” I jo alhora, cridant: “Filldeputa, gànguil, garró! M’ha atacat al llit, m’hi volia violar de cop-descuit; estuprar, se’n diu; vull dir, barganyar’m de viu en viu; fent-se’m espetegar a contracorrent, tibat com un vampir, bavós com un faune sangós — ei, ei, traieu-me'l del damunt, el malastruc, qui em conytrinxa i pol·lueix eternament; què farem…? Què farem…! La meua virginitat en orris, vull dir, al carall, és clar; i, maleïda d’empertostemps; ara amb quin desgraciat deshonorat tampoc no em casaré…? I encara vindrà el meu papa repelós i us matarà tots plegats, blasmats, ben revenjaire, bon carnisser, a cops de punyal, amb totes les de la llei!</i>”<br><br><br /><br />La mestressa i el seu home, ultra-sever, vull dir, molt recte, el ninot, i tot perquè havia estat vés a sàpiguer també quina altra merdegada d’oficial durant la guerra; doncs, com sabien quina fama tenia de conyarrí, de bagasser i de faldiller l’oncle capdecony, borratxet i casat (la seua família de part de dona eren de la Niça del casino), què han de fúmer…? Se’m creuen més a manguis que no pas a ell, és clar. I, de tota manera, tant se valia, moralment tenia raó: aquell banau m’havia mortificada tota la reputa diada com a una màrtir del plomall, vull dir, del palmó. I pensava quedar-s’hi fins passat cap d’any i reis, així que apama si m’ho feia espetegar com cal; me’n surt d’allò milloret; defensa’t atacant, i vista! que, si això no, bufa, quinze dies més (com aquell qui diu) suportant aquell suplici; burxadetes temptadores, oh, sí, pots comptar; el senyor merdós; galdoses vacances; prou podré; fuig, ben lluny; sinistre sapastre enamorós, tan fastigoset, escotiflat, malmirrós, mig mort, amb malalties que li vessaven per tota mena de mocs; pudor de forats — aire, aire! — no ho puc resistir ni un maljorn, i volen que m’ho hagi d’empassar tants i tants…? Fins l’endemà mateix de reis, on lo n’Iuet havia d’haver esdevingut, durant una horeta curta, pobrissó, el rei; el rei, ah, llas, qui ara ja mai més ni fóra ni seria, perquè aquell era l’últim any abans del seny — el seny que per comptes de guanyar, perdria d’empertostemps.<br><br><br /><br />Matinet de reis, tothom, fins als set, vuit anys, fent-li festetes fins l’hora d’esmorzar; altrament, tot l’any, és clar, manyaguet pixatrempadet, re, ningú ni cas — l’únic qui li’n feia molla era ací la tita; pom-pom.<br><br><br /><br />L’endemà de l’escena, ben dematí, patac-patac, després d’un parell de trucades a ma mare, a ma germana gran, em donen un feix de calers (em compren el silenci, hà!) i me’n vaig d’aquella casota de tocats: monstre pervers rere monstre pervers, tots prou goig hi fumen— i tant, em lliuren la remçó, el rescat, i jo guillant, tant se val, no hi romanc ni per a dir adéu al menut, pobrissonet, boget sense remei, guerxat, la tirada a canpistraus, no sé si m’entens, propens a la tragèdia, encarrilat de dret devers el desastre, adob amanit perquè hi càigon totes les llavors criminals de les malalties psíquiques — a la mercè molt cruel de quines altres minyones molt més salvatges — pitjors, maremeua, i tant: patològiques, psicòtiques, psicòpates, vull dir, vampiresses de l’esquelet corcat, se’t tornen muricec i et lleixen sense limfes, tat…?<br><br><br /><br />Mentrestant, aquí, apa, doncs, som-hi, tant hi fot, a viure uns quants de dies bords amb la Teòfila, l’ex-Maria estorta, vull dir, estàlvia, remuda i redimida; també s’espavilava, també: s’ha feta protestant i s’ha casada, molt múrria, amb un altre tractorista separat qui es lloga als pagerols de tot el Segrià.<br><br><br /><br />I ara viuen força bé, no es perden cap pel·lícula d’en Xarlot ni d’en Cantinfles.<br><br><br /><br />Allavòrens em passejava pel carrer, i ella, la Fineta del germà calent i esnarigat, em va veure i, recordant la nostra antiga “amistat” de les confidències espúries de les nits d’hivern, em crida des de l'autobús: “<i>Socors, Socors!</i>”<br><br><br /><br />Molla de cas, com si no hi fos — al contrari, faig veure que ni la conec; passant de llarg, la tita; “<i>em dic Perpètua, no et fot! Sóc na Perpètua. Perpètua: el meu nom molt generós, digne, constant, filosòfic, ben bé transcendental…</i>”<br><br><br /><br />Mentrestant, tothom de l’autobús tirant-se-li damunt: “Què li passa? Què té, senyora…? Que es troba a les últimes? Quin malpàs no li sobrevé?” O: “Qui l’ataca?” “On li fa mal, s’està morint…” “Crideu el metge, la bòfia, els de l’ambulància, els de la presó…!” — s’escarafallaven els altres, tots plegats, molt esfereïts.<br><br><br /><br />I: “<i>Lladre, lladre!</i>” — inici de pànic: una vella fent-se creus d’exorcisme i etzibant-ne frenèticament cap a la tocada-i-posada — ara, però, prou desballestada, la pobra. “<i>Mal-llamp forcat no et partigués! Ai, ai, damnada; posseïda per mil dimonis, fora, osta, fora!</i>”<br><br><br /><br />Enorme sorollada de màquina infernal: l’autobús maleït pren una abracadabradant embranzida i després ja fot el camp, taca grisa de gos com fuig i que tot ho envaeix, hipopòtam viviseccionat qui envesteix abassegadorament totes les puces de peu i tots els centpeus en cotxe de la rambla — “Ei, i ja us fareu fotre, però, germans” — no pas aquest llambreig fugisser de tàvec esmolat qui t’enceta a lloure, com vol, i allavòrens, au, <i>brrum-brrum</i>, boranit.<br><br><br /><br />L’albir de cua d’ull a la finestra, impetrant, vull dir, amb una cara de pena que mouria una pedra a compassió; verge torturada per un escamotàs molt esquerp i malparit de tocats del bolet. I tant, ben merescut, algun dia s’ho havia de trobar…<br><br><br /><br />I ara, després de la gran relliscada, empegueïda d’allò més; corsecada, la malaputa; neguitosa rai; poc sap on ficar’s, tot plegat; perquè... quin paperot de fúmer, cavà…?<br><br><br /><br />Més vermella que no el vermell del semàfor.<br><br><br /><br />Amunt va; part de dins, encara me’n ric ara. A part que, ja a hores d’allavòrens, ja vaig més elegant i tot que no ella: moderna, jo, gràcil. La sobrepuig qui-sap-lo. I ella pocatraça, només en autobús, perquè no sabia menar cotxe i es devia estalviar el taxi per a comprar’s d’amagatotis algun altre joiell carrincló, cridaner — com dic, tant se val, per a ella fotrà; engec la moto i me’n vaig — a contracorrent — trec més de fum, i més negre i més esponerós i ferm que no el que no treu el potrós autobús — i avii un soroll més eixordant — doncs, campiona — <i>tram-tram</i>, molt senyora, segura de mi mateixa, <i>tram</i>, puta de manguis, i tant, i senyora, molt senyora, ja era hora, tat…?<br /><br><br><br><br><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-11532078562381210572008-12-25T15:05:00.000-08:002009-03-15T21:04:40.432-07:00la sobrepuig qui-sap-lo, car ella pocatraça rai<br><br><br /><blockquote><br /><br><br><br><br /><b>Bordegàs retratat pel forat del cul d’una dona enfilada a una escala d’estisores</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />—Doncs, que s’ha mort, oi, la malaputa; doncs massa poc, també; doncs ja era hora…. El dia que li vaig entrar de minyona i em demana com em dic, ruc com és, tot i les pseudofaramalles d’una educació que a casa meua no podíem ni somiar — ai, sí, la cassigall — carallot te’n dares — no sap ni pronunciar el meu nom — diu, amb veu de flauta de preu, fent-se la tràgica estarrufada: “<i>Preprètua…? Perpatua…? Trupaprepa…? Traqueotrombosi…? Déu meu, filla, que n’és, de difícil, no sé pas si m’hi veuré amb cor!</i>”<br><br><br /><br />Li dic (tot i que part de dintre vaig maleint: <i>Sang i fetge, si n’ets, d’estruç, bandarra</i>), obsequiosa, amb equanimitat: “<i>Mani…? No; Perpètua, Perpètua…</i>”<br><br><br /><br />—Oh, la verge, la paciència! Prepúcia, diu…? Priàpica…? Perspícua…? Procòpia…? Paròtida…? Paròdica…?”<br><br><br /><br />—Paròdica…? No, no. Perpètua, Perpètua Socors i prou.”<br><br><br /><br />Respon: “Dona, que ceballudeta; comprens…? Si et deien per cap malnom facilet…?... I doncs si te l’escapçàvem…?”<br><br><br /><br />Que faig: “Doncs que li’n sembla Socors sols…? Vol nom partívol, mollar…? Socors.”<br><br><br /><br />—Ah, Socors, això potser sí, veus? Socós, Socós; filla, xiqueta, mercès, et caic de genollons, ha-hà. Buf, això no és tan llarg ni entortolligat. Som-hi, verge santíssima. No et farà pas re, oi…?<br><br><br /><br /><i>Au contraire, ma potte</i>. Què m’havia de fer. A casa necessitàvem els calers. I allò del nom; no era pas com si ja no hi anava preparada. A ma germana gran (sempre dic <i>gran</i>, però hauria de dir bessona, potser, perquè fet i fet, oi…? Al capdavall, només la naixien un parell d’hores abans que no a manguis, tat…?), a ma germana una miqueta més gran, doncs, també. Que li’n passava una de ben semblant, només cosa de quinze dies abans. La seua mestressa, encara més fina que no la meua, li diu, vellarra ronyosa: “Teòfila? Teòfila!… Déu meu, quin embolic, quina samfainarra de nomet, ca…? Fora, escolti, prou. A casa nostra totes les minyones s’han dites Maria. S’imagina que l’hagi de cridar davant dels convidats; què dirien…? Totes les converses s’aturaven en sec; allò sí que fóra un esbarria-sardanes, maremeua, i tant; esqueixagrues, esgarriacries; més en volguessis. Teòfila! Set sinades, catorze lliuradors; quin sobreeiximent; bocaplens; buidarades rai; <i>guec-guec!</i> Massa cofoies, aqueixes criades, quins noms més sacrílegs de pagar’s! Hecatombes, això en pens; bufem-hi. Res. Prou. Maria. Tampoc no li farà pas re, oi?”<br><br><br /><br />Doncs, tant se val; que ja ho sabia. I allò del nom, pse, vés a gemegar, tu també, dallonses; colltort, vull dir. Home, si ma mare ens el posava a la babalà; si ficava el dit al santoral hagiogràfic que tenia, l’únic llibre que mai no li havia vist rebregar i malconfegir, i, en acabat d’un ensum boví, vull dir, ben inspiradament, amb qualsevol remuc d’oració vés a sàpiguer a quin patró o patrona dels noms, hi embotia de cop-descuit la pota, i el full del sant o santa que li sortia, aquell ens encolomava.<br><br><br /><br />I així anar fent. Germana rere germana. Vint-i-tantes… Això, rai.<br><br><br /><br />Ara, però. La presumida, morta, eh? Vull dir, l’exmestressa dels cofis-i-mofis i de les contemplacions. I de quin mal més horrorós, també. Reina, i si en feia, d’anys, que no la guipava pel carrer, cinc o sis. Ja dic d’abans de vindre on som amb en Frederic del tractor. A cap botiga ni concert de Barcelona, vull dir, cavà? Però ja se la veia ben desmillorada, les últimes vegades; el corc qui la rosegava, oi; la freixura, tat…? Massa anys de cigarret ros i de fúmer’s la meuca pels salonets, amb el menovell ridículament ganxut i aixecat, unglallarguerut, pintat i esmaltat.<br><br><br /><br />Putes bufones; així acaben totes, podrides. Cama-raguda, i diria que l’entrecuix també; amb roba minsa d’interior, tota de foradets, de blonda i de percala, i amb ruixes carrinclones, i tampons endiamantats amb diamants de firetes. Per a ensenyar’ls a qui…? Ja em diràs tu, tot plegat. Buf, a ningú. A les altres meucarres de la reunió. I als majordoms i als cambrers qui les devien espiar. Això confiaven elles, encara que vés a sàpiguer, ja et dic.<br><br><br /><br />Ara, últimament; molt feta malbé, molt. Ja d’allavòrens. I abans tan recolada i presumida, ja et dic, d’aquelles qui s’acotxaven en deliqui i es tapaven el cul amb set flassades. Només cal que guaitis al voltant, xst. Tot arriba, tot fa cap, vull dir, una mica de paciència. Gairebé ni et cal bellugar; el món es tomba i hi tomba totes les truites. És clar. La voldria veure ara; massa fotuda, gens de presència; ni per a netejar’ns els canfelips no la sabríem llogar.<br><br><br /><br />Ep, la vanitat personificada; amb sabates de taló. Aparteu les criatures. Els esglaons de les escales feien <i>crec, crec, crec</i> — com qualsevol rosegaaltars o colltort; o és que li aplaudien cada pas — això darrer es devia pensar. Amb retruny, l’ovació llunyana; tro remot. Fugiu. La senyora se n’anava de passeig; de xerrameca amb les amiguetes; totes tan putes, estufades i parençoses com ella. Cada jorn. I a manguis em deixava a la cuina; bruta, amb quatre parracs llardosos, esvellegats, damunt, esgavellada, feta un perboc; doncs, imagina’t quina comparació, ella i la tita, tat…? La nit del jorn, el cel de l’infern, la lluna del Sol.<br><br><br /><br />I ara que dic clar i fosc, vull dir, claror i fosquedat; sessions nocturnes, i tant; també n’era molt llaminera; és que de nits les joies i les pells de mart i vebre rellueixen més — i les de conill, que ja ens coneixem — els dissabtes se’n va al cine amb el marit, un ex-soldat de vint-i-un botons, seriós com una soca; ara flequer, té quinze esclaus al forn; ell dirigeix i s’enfarina com els altres, no et pensos pas; la qüestió, però, que guaita quins pares, estranys: em deixen que els guardi el nenet, l’hereu, lo n’Iu.<br><br><br /><br />El primer que no faig: em fic al llit amb lo n’Iuet. Me l’amorr al cony. I ell n’ha après al primer minut i, amorradet i xuclant, va fregant-se damunt el matalàs; la tita vigilant, no passis ànsia, titet — i ve-t’ho aquí que, quan és a punt d’escórrer’s, me’l trec de sobre amb una burxada i li etzib batzegada a l’atzep. “<i>Ep, manoi, fins aquí i prou! Ha-hà!</i>”<br><br><br /><br />Amb allò, al cap de poques sessions i dissabtes, ja és meu. Meu del tot: em va darrere com un gos de verriny roent — i desdentegat — les genives avesades. I el pirulinet tothora dret com la cueta d’un gat.<br><br><br /><br />Fins i tot, poques-vergonyes, convida algun amiguet — de mena intel·lectual, molt pervers, hà! Un bon altre com ell. Oh, voluptat del llegir alliberadoret, del text que t’alforra: porten literatura de marrec a cabassos: historietes de valents qui ho maten tot per a assolir la noia!<br><br><br /><br />Com dic: tota mena de quaderns amb ninots i dibuixos; i llibrets verdets, alguns recomanats per manguis mateixa, de sotamà, és clar — me’ls amag davall el coixí, bo i fent els grans escarafalls que allò no ho hauria de llegir cap jovençà massa inexpert. Ni tampoc mirar-ho, és clar — si hi han il·lustracions ben escandaloses, amb cardamentes a lloure i escalfor rai — vull dir, teca calda—calda, saps…? Tant se val, per a fer’s l’home, convida el veí, o algun escarrasset de baix al forn. És que, ben sovint, vaig per casa sense calces.<br><br><br /><br />Aquell dia fregava els vidres enfilada dalt una escala d’aqueixes que s’obren com unes estisores, i ells dos se’m fiquen davall, a veure’m el gran espectacle del misteri adorós del parruf pelut entre les galtes botumflades del cul amb granets i, enmig i joliu, ben espatotxí, la glorieta sagrada del foradet pelat i porprat, amb morenes — “<i>Ai, capsigranys, desvergonyits, què feu; cal ésser dolent; això es mereix un bon tacó; si ho dic als vostres…!</i>”<br><br><br /><br />Greu eixabuc; quin crim; s’ensorra el trebol, eh…? Els escridàs, després que me’ls hi ficava bé i els retratava ben retratadets, així, a la gatzoneta, cavà…? Positura repelosa, dalt el replanet precari, damunt els barronets darrers, més estrets; com la qui grata dels panys de la part alta de les vidrieres del balcó una caguerada ceballuda d’ocellot qui sembla que ha menjat xiclet — ara, en canvi, faig veure que allò no va ni amb rodes, molt emprenyada, eh…?<br><br><br /><br />Fugen corrents, embotint-se malament els mànecs, xap esbotonat endins.<br><br><br /><br />Al cap de dos minuts, furtius que se m’atansen... i ja els hi tornc a tindre, “<i>Serveu-me bé l’escala, però aquest cop sense espiar, eh...?</i>” I l’escala que tremola, els dos manxant amb l’altra mà a tota manxa, <i>xac-xac-xac</i> — deuen estar a frec de lleterada.<br><br><br /><br />“<i>Ei!</i>” Els lleix caure als ulls l’aigua tota llorda amb el lleixiu de la galleda; i d’eixauc la galleda de ferro i tot — “<i>Ai, perdoneu, no em recordava que encara fóssiu aquí baix... O potser hi fèieu una dolenteria, eh...?</i>” Qualsevol excusa és bona. L’acusació i el desplaer alhora per a confondre’ls més encara. Ploren, els couen els ulls d’allò més; quines barbaritats de coïssors, pobrissons — allò és càustic de caldéu, gairebé cirròtic, vull dir, corrosiu, com vidriol — imagina’t si ha de fer mal — lleixiu i brutícia — no, allò no és pas una brosseta de carbó que t’enceta l’escleròtica i a córrer — allò n’hi ha per a perdre’ls totalment — dins les òrbites escalabornades, dos ouets cada dia més podrits, ha-hà — tentinegen i, rancs, carranquegen cap al rentamans, a fregar-se’ls desesperadament; això, rai, però; a ningú no gosaran dir re, d’aquell trep al front i els ulls rabiüts i vermells… Massa culpabilitzats per l’espiar pecats…<br><br><br /><br />Hè! Pels matins, quan em llevava i me n’anava al canfelip de l’eixida — el rònec canfelip de la minyona, tat…? Ell no sé pas quan dormia, perquè per les nits m’espiava com em despullava, i com em badava de cuixes per a filustrar’m les carcanades del niu, i ell respirant... fins que jo no alfarrassava si fa no fa quan li tocaria d’escórrer’s i allavòrens, de cop i volta, li tancava el llum i es quedava a les escapces, sense veure si hi trobava el que hi cerqués: llémenes, bolets, afolls...? I en acabat, de bon matí, primera hora, tantost com m’aixec i me’n vaig a la galeria, cap al meu canfelip, i ep, allí el tinc — de seguida present, espectre tremolós, embolicat amb un llençol o una flassada, a l’altra banda de porta, part de fora — i només eren quarts de sis de la matinada, i sovint, ja dic, hi fotia un fred…! — ell allà, amb l’ull enganxat a l’esquerda de la porta, a veure’m cagar i pixar, i sobre encara pelant-se-la, primet, menjat pels nirvis — ep, això, rai — tu bat, bat — el lleixava estar una estoneta i, quan em pensava que potser s’escorreria allavòrens, allavòrens li cardava cop de porta als nassos — i cop de porta a la pixeta trempada, sobretot.<br><br><br /><br />Oh, i espera’t. El malparit (allò jo no ho sabia): el vaig sobtar ensumant-me les calces de la malasetmana que ficava davall del safareig de l’eixida, en una galleda, perquè s’estovessin i les pogués rentar millor — patapum, l’hi vaig amorrar part darrere, enxampat, dins la galleda, i es va haver d’empassar aquella aiguota plena de grumolls de sang i pelleringues blanquinoses — s’hi ofegava — i força fastigós que era tot allò, ecs, fluix d’alguna malaltia vaginal, vés a sàpiguer; allavòrens, això de ginecòlegs, els llords, jo no sabia ni que n’existien — ara, aquell emmatxucament de moltes de figues massa madures, força repugnant, ja dic.<br><br><br /><br />Ara, els seus pares rai; com si de re no fos; encara se’n van al cine, de nit, cada dissabte, tranquils. Me li fic doncs al llit, li agaf la pitxolina, i l’hi sacs — i sacs i sacs — som-hi, som-hi, a pelar-l’hi, amb devoció; és clar, mai no el lleix pas escórrer’s, si puc. Li etzib un pessic recargolat al capollet abans de la lleterada; perquè ja comença de tenir lleterada i tot, el cabrit — vuit anys, deu tindre — algun dia, nyèbit garneu, se m’escapoleix, vull dir, assoleix d’escórrer’s abans de la pessigada o del mastegot als collons — o alhora, ben sovint — i allavòrens no hi ha remei, no se li pot estroncar a mitja escorreguda, per barrades que no li cardos, res a fer; i aquell suquet, sembla aigüeta els primers mesos; encara no hi deuen haver espermatozous, vull dir, com més endavant, que la lleterada sembla, diries, mocs, mocs de subtàncies i ectoplasmes, tat?<br><br><br /><br />Ah. O m’estic al balcó, bo i guaitant, rere les persianes, cap al carrer, els homes i xicots qui hi passen, bellugant els culets, tifejant de cames primetes i llargues, penjant d’ampla collonada — jo pelant-me-la — hauria de dir, pelant-me’l, el clítoris, el piu del cony — tret si en deia pipeta, com els de Manresa, o llengüeta, úvula o campaneta del cony, o crica, a l’estil dels menorquins — allavòrens... Tant se val. La qüestió: estic guaitant els minyons bemparits, i ell mentrestant se’m refrega part d’arrere; jo pelant-me-la, ell refregant-se’m — quin parell! — sòlita escena, vull dir, consuetudinària, ben sovint; ell allò, l’atzep estampat al meu cul, mentre m’engrapa adeleradament els pits; i llavors, <i>mec!</i> Me li tomb, tot de sobte, i genollada als collons. Pobre n’Iuet. Estic segura que encara és a can Pigem — o com diu que se’n deu dir ara, del manicomi de Lleida; en deuen tindre un de nou, més públic…? Em fa que hi ha molts més de folls ara que no abans, molts més d’estrangers, ja se sap.<br><br><br /><br />A poc a poc, ens vam fer amigues, amb la mare, amb aquella malaputa tan cernuda i delicada; exquisida, aristocràtica (oh, sí, aquí m’atur, i els collons d’en Vamba; ja m’afaitaràs demà); la qüestió, tant se val; algunes nits d’hivern, sense televisió encara, no sabia amb qui parlar, la mare del n’Iu, i allí em tenia — li n’explicava de totes les colors, boles a betzef, és clar; i ella empassant-s’ho.<br><br><br /><br />Que abans havia feta de puta — se li feia la boca aigua: “<i>De puta…? De puta…? I com és…? Com és…?</i>” Li’n deia de verdes i de madures, la tresca i la verdesca, la verdesca sobretot, i ella avall, vermella, amb unes ganes, més li’n digués, i de més peludes…!<br><br><br /><br />I lo n’Iuet escoltant rere la porta, peunú, pelant-se de fred i segurament pelant-se-la, és clar, com sempre, datpelcul.<br><br><br /><br />“Dispensi un moment.”<br><br><br /><br />Sortia amb qualsevol excusa, que tenia corrípies, que havia de canviar l’aigua de la bugada, o la dels cigrons, el que sigui — el cas era que esbatanava la porta d’una revolada, me li llençava damunt com una fera, l’enxampava pel bescoll, me li agafava els collons i li fotia un pessic i un rebrec al mànec que li feia treure llàgrimes grosses com medalles de soldat als ulls — ara, sofert, rai, aquell trinxeta — patir, rai, vull dir, i sense fer ni un crit… I tant.<br><br><br /><br />Allavòrens, de cop i volta, tot es va espatllar una nit de nadal. Hi tenien convidats, i un es va quedar a clapar; el germà d’ella; un capdecony molt lleig qui es pensava qui sap què; se’m volia tirar pels racons de la cuina quan no el veia ningú; pels corredors de la casa em volia tocar, plepa, agafallós.<br><br><br /><br />Xiquet, li tenia el dit ficat a l’ull — ve-t’ho aquí, doncs, per què, aquella nit, quan, al primer son, lo n’Iuet, massa destarotat, pobrissó, per les festes i la xerrameca incomprensible dels forasters, tota aquella gentota falsa i aitan xaronament endiumenjada, va vindre’m, somicós i petitet, que el consolés, ell qui sí, també, carallot d’ell, amb el seu caragol viu — un caragol, els més gros qui mai no he vist — aquell dies era la seua mascota i animal de companyia, anaven a tot arreu junts — i me’l va ficar entre els pits abans de despertar’m, és clar, tu, ep, em vaig eixorivir amb un esglai d’upa, tat…? Entre somnis, em vaig imaginar que allò era el matràs llefiscós, vull dir, la titola, la cigalota trempada de l’oncle capdecony qui se’m venia a tirar després de tantes de magarrufes barroeres i insolents durant tota la reputa diada de mai no acabar’s.<br><br><br /><br />I, és clar, tu què hauries fet…? Vaig esgaripar com una boja, com si m’escorxessin de viu en viu — “<i>Redéu, redéu, em violen!</i>”<br><br><br /><br />Lo n’Iuet va fotre el camp, acollonit d’allò més. Mentrestant, la tita, sense pensar en res, sense voler creure que aquella ombra fugaç de follet escuat fos lo n’Iuet, em vaig aixecar com una gorgona, vull dir, com una harpia, i obr de bat a bat i amb tota la malallet la porta de la cambra dels hostes; l’oncle pallús (Oms em fa que es deia, o Verns o Salzes o Saulons) i lleig, capdecony, tòtil de caldéu, aixeca la seua cara estruça de lluç, mort de son, i vol badar la boca per a dir’m boranit o vés a sàpiguer ara què, i no li’n donc pas temps — amb les presses i el neguit i la passió no sé pas d’on l’he treta, però barram! — li estamp la planxa als morros.<br><br><br /><br />Allavòrens sí, xiquets, bada, s’aixeca com un esperitat (sort que no l’he mort; els franquistes m’haurien garrotada) — ell, esfereïdament, encén el llum amb la pereta que li trontolla a les mans com un picó d’obrer qui picona el carrer; i quin mapa, tanmateix, tu! Tot el seu nas és un grumoll de sang i pelleringues, una malasetmanamenta tragitosa d’allò més, pitjor que cap de les meues o de les de cap mestressa o malalta de bordell; tant se val, la qüestió que ell, i, escardalenc, arrupint-se, escarransint-se pels racons, xiscla pertot arreu: “<i>És boja, és boja!</i>” I crida sa germana: “<i>Fineta! Fineta! M’ataca, m’ataca; em vol matar!” I jo alhora, cridant: “Filldeputa, gànguil, garró! M’ha atacat al llit, m’hi volia violar de cop-descuit; estuprar, se’n diu; vull dir, barganyar’m de viu en viu; fent-se’m espetegar a contracorrent, tibat com un vampir, bavós com un faune sangós — ei, ei, traieu-me'l del damunt, el malastruc, qui em conytrinxa i pol·lueix eternament; què farem…? Què farem…! La meua virginitat en orris, vull dir, al carall, és clar; i, maleïda d’empertostemps; ara amb quin desgraciat deshonorat tampoc no em casaré…? I encara vindrà el meu papa repelós i us matarà tots plegats, blasmats, ben revenjaire, bon carnisser, a cops de punyal, amb totes les de la llei!</i>”<br><br><br /><br />La mestressa i el seu home, ultra-sever, vull dir, molt recte, el ninot, i tot perquè havia estat vés a sàpiguer també quina altra merdegada d’oficial durant la guerra; doncs, com sabien quina fama tenia de conyarrí, de bagasser i de faldiller l’oncle capdecony, borratxet i casat (la seua família de part de dona eren de la Niça del casino), què han de fúmer…? Se’m creuen més a manguis que no pas a ell, és clar. I, de tota manera, tant se valia, moralment tenia raó: aquell banau m’havia mortificada tota la reputa diada com a una màrtir del plomall, vull dir, del palmó. I pensava quedar-s’hi fins passat cap d’any i reis, així que apama si m’ho feia espetegar com cal; me’n surt d’allò milloret; defensa’t atacant, i vista! que, si això no, bufa, quinze dies més (com aquell qui diu) suportant aquell suplici; burxadetes temptadores, oh, sí, pots comptar; el senyor merdós; galdoses vacances; prou podré; fuig, ben lluny; sinistre sapastre enamorós, tan fastigoset, escotiflat, malmirrós, mig mort, amb malalties que li vessaven per tota mena de mocs; pudor de forats — aire, aire! — no ho puc resistir ni un maljorn, i volen que m’ho hagi d’empassar tants i tants…? Fins l’endemà mateix de reis, on lo n’Iuet havia d’haver esdevingut, durant una horeta curta, pobrissó, el rei; el rei, ah, llas, qui ara ja mai més ni fóra ni seria, perquè aquell era l’últim any abans del seny — el seny que per comptes de guanyar, perdria d’empertostemps.<br><br><br /><br />Matinet de reis, tothom, fins als set, vuit anys, fent-li festetes fins l’hora d’esmorzar; altrament, tot l’any, és clar, manyaguet pixatrempadet, re, ningú ni cas — l’únic qui li’n feia molla era ací la tita; pom-pom.<br><br><br /><br />L’endemà de l’escena, ben dematí, patac-patac, després d’un parell de trucades a ma mare, a ma germana gran, em donen un feix de calers (em compren el silenci, hà!) i me’n vaig d’aquella casota de tocats: monstre pervers rere monstre pervers, tots prou goig hi fumen— i tant, em lliuren la remçó, el rescat, i jo guillant, tant se val, no hi romanc ni per a dir adéu al menut, pobrissonet, boget sense remei, guerxat, la tirada a canpistraus, no sé si m’entens, propens a la tragèdia, encarrilat de dret devers el desastre, adob amanit perquè hi càigon totes les llavors criminals de les malalties psíquiques — a la mercè molt cruel de quines altres minyones molt més salvatges — pitjors, maremeua, i tant: patològiques, psicòtiques, psicòpates, vull dir, vampiresses de l’esquelet corcat, se’t tornen muricec i et lleixen sense limfes, tat…?<br><br><br /><br />Mentrestant, aquí, apa, doncs, som-hi, tant hi fot, a viure uns quants de dies bords amb la Teòfila, l’ex-Maria estorta, vull dir, estàlvia, remuda i redimida; també s’espavilava, també: s’ha feta protestant i s’ha casada, molt múrria, amb un altre tractorista separat qui es lloga als pagerols de tot el Segrià.<br><br><br /><br />I ara viuen força bé, no es perden cap pel·lícula d’en Xarlot ni d’en Cantinfles.<br><br><br /><br />Allavòrens em passejava pel carrer, i ella, la Fineta del germà calent i esnarigat, em va veure i, recordant la nostra antiga “amistat” de les confidències espúries de les nits d’hivern, em crida des de l'autobús: “<i>Socors, Socors!</i>”<br><br><br /><br />Molla de cas, com si no hi fos — al contrari, faig veure que ni la conec; passant de llarg, la tita; “<i>em dic Perpètua, no et fot! Sóc na Perpètua. Perpètua: el meu nom molt generós, digne, constant, filosòfic, ben bé transcendental…</i>”<br><br><br /><br />Mentrestant, tothom de l’autobús tirant-se-li damunt: “Què li passa? Què té, senyora…? Que es troba a les últimes? Quin malpàs no li sobrevé?” O: “Qui l’ataca?” “On li fa mal, s’està morint…” “Crideu el metge, la bòfia, els de l’ambulància, els de la presó…!” — s’escarafallaven els altres, tots plegats, molt esfereïts.<br><br><br /><br />I: “<i>Lladre, lladre!</i>” — inici de pànic: una vella fent-se creus d’exorcisme i etzibant-ne frenèticament cap a la tocada-i-posada — ara, però, prou desballestada, la pobra. “<i>Mal-llamp forcat no et partigués! Ai, ai, damnada; posseïda per mil dimonis, fora, osta, fora!</i>”<br><br><br /><br />Enorme sorollada de màquina infernal: l’autobús maleït pren una abracadabradant embranzida i després ja fot el camp, taca grisa de gos com fuig i que tot ho envaeix, hipopòtam viviseccionat qui envesteix abassegadorament totes les puces de peu i tots els centpeus en cotxe de la rambla — “Ei, i ja us fareu fotre, però, germans” — no pas aquest llambreig fugisser de tàvec esmolat qui t’enceta a lloure, com vol, i allavòrens, au, <i>brrum-brrum</i>, boranit.<br><br><br /><br />L’albir de cua d’ull a la finestra, impetrant, vull dir, amb una cara de pena que mouria una pedra a compassió; verge torturada per un escamotàs molt esquerp i malparit de tocats del bolet. I tant, ben merescut, algun dia s’ho havia de trobar…<br><br><br /><br />I ara, després de la gran relliscada, empegueïda d’allò més; corsecada, la malaputa; neguitosa rai; poc sap on ficar’s, tot plegat; perquè... quin paperot de fúmer, cavà…?<br><br><br /><br />Més vermella que no el vermell del semàfor.<br><br><br /><br />Amunt va; part de dins, encara me’n ric ara. A part que, ja a hores d’allavòrens, ja vaig més elegant i tot que no ella: moderna, jo, gràcil. La sobrepuig qui-sap-lo. I ella pocatraça, només en autobús, perquè no sabia menar cotxe i es devia estalviar el taxi per a comprar’s d’amagatotis algun altre joiell carrincló, cridaner — com dic, tant se val, per a ella fotrà; engec la moto i me’n vaig — a contracorrent — trec més de fum, i més negre i més esponerós i ferm que no el que no treu el potrós autobús — i avii un soroll més eixordant — doncs, campiona — <i>tram-tram</i>, molt senyora, segura de mi mateixa, <i>tram</i>, puta de manguis, i tant, i senyora, molt senyora, ja era hora, tat…?<br /><br><br><br><br><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-89958279323128959042008-12-24T16:47:00.000-08:002009-03-15T21:10:44.694-07:00L'home rebaixat<br><br><br /><blockquote><br /><br><br><br><br /><b>L’home rebaixat</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />L’home claupassat (el piu del seu rellotge del tot fora de vies: les rosques massa despeses, sobre-usades, la seua clau enmig del cos massa enroscada i desenroscada d’estranquis durant les llargues nits on exhaust pesa figues mentre la seua dona filosofa en alta veu amb llibres somnífers i alhora obsedidament ans compulsiva va vigilant de cua d’ull l’alçaprem de l’helicòpter que és el cos del seu home amb el qual, tantost engegat, vol intrèpidament sallar pels cels fantàstics del seu efervescent somieig de folla heroïna intergalàctica), arribà doncs a l’oficina.<br><br><br /><br />–Ah, Carles! –al rebedor mateix li digué, aparentment un pèl esfereïda, la secretària–. Quina sort que ja sigueu ací. Tenim l’oficina plena de gossos i no se’n volen anar. No sé com treure’ls; no és pas que mosseguin ni tan sols que bordin gaire, mes com més en vull treure, com més n’empeny cap a un costat, més me’n vénen de l’altre, i tots plegats s’arraïmen en ramat i se’m fiquen com taps gegantins pels corredors, i me’ls embussen com per estrets laberints, i sembla fins i tot que criïn, els gossos, vull dir, car cada cop sembla que n’hi hagin no solament més ans siguin més grossos i romancers tot.<br><br><br /><br />L’home cansat, massa de vegades cargolat i descargolat, massa de vegades que hom li donava corda sense que li’n calgués, va obrir la porta al seu gabinet de notari. Gossos en vessaven. “Malament rai!” – féu, i la tornà a cloure.<br><br><br /><br />La secretària (es deia Escròllufa i era grassa, i doncs lletja i pudent) el va voler abraçar per a estovar-li l’esglai, mes l’home desfet se’n desféu bo i allargant el braç perquè no se li atansés gaire. A canvi, esquivant-la, se n’anà cap als calaixos de la taula de l’Escròllufa. Aquesta avià potser de protesta un flèbil gemec. Sabia l’home espatllat que era una dona molt escaguissada i que per això a l’abast hi desava pler d’armes carregades. Al primer calaix només hi trobava dolçors empaquetats: tota mena de sucres boteruts i acolorides xocolates de licor. Al segon calaix, davall plecs de papers, molts dels quals sospitosament tacats de taques brunes, hi trobava un godomassí: “<i>Crostes de merda seca al voltant del bisbe; hum, se’l deu ficar al cul</i>”, va pensar el notari exhaurit; al tercer calaix (runfla, sac-i-peres, vós!) pistoles rai! En va agafar un parell i, així com hauria fet un pistoler de pel·lícula de l’oest, entrà de bursada novament al seu gabinet, ara disparant a tort i a dret. Queien, els gossos morts, flascament, desmenjada. En un tres i no res n’havia morts vint-i-quatre.<br><br><br /><br />L’Escròllufa es volia abraçar a l’heroi exhaust, mes l’heroi se la treia de sobre amb una empenta d’home qui va per feina. Així mateix li tornava les pistoles descarregades. Va pensar, alhora, que la secretària hauria de tindre-les potser sempre descarregades, no fos cas que qualsevol vesprada de poca clientela es confongués i prengués d’amagatotis, per godomassí, qualque pistola carregada, i sense mirar se la fiqués sota el faldillam, i el canó se li descarregués enmig de cap orgasme cul amunt. Se l’hauria de treure cadàver, com ara s’havia de treure els gossos difunts. El notari va trucar un amic seu de la màfia georgiana al qual havia fet molts de favors de caire notarial. Li va dir que tenia vint-i-quatre, possiblement vint-i-cinc, si aquell dia mateix l’Escròllufa s’animava gaire, posem doncs vint-i-tants cossos inerts a disposar, oi que m’enteneu, Gastó?<br><br><br /><br />Van arribar a cal notari els estiracordetes designats per en Gastó (els dos es deien Barís). Disfressats amb granotes brunes de camàlic, els dos Barissos portaven amunt i avall de les escales baguls, ara plens, ara buits, mes sempre amb el mateix mínim esforç gràcies al fet que eren forçuts qui-sap-lo.<br><br><br /><br />Al replà mateix, amb una de les ròsses de gos dins un bagul, el bagul als dos estiracordetes els va relliscar i caure i se’ls estellava lleugerament entre la sorollada. El terrabastalls atragué l’Escròllufa. La grassa saragossana féu: “<i>Xut, xut, xiquets, xiquets</i>”, admonitòria, i afegí, amb la saviesa del poble que li sobreeixia com li sobreïx la merda de la tassa del canfelip cada vegada que hi caga: “<i>Qui ensopega en lloc pla, en lloc aspre què farà?</i>” El bagul proper duia la ròssa de la grassa, la qual s’havia escaigut aquell dia que fos alhora rossa, tot i que d’un ros molt mal tenyit.<br><br><br /><br />Sense prendre comiat, desapareixen els estiracordetes d’en Gastó. El notari Carles cridà, qui sap per a quin altre afer sense importància, l’Escròllufa. Pel fet que l’Escròllufa no deia re, s’aixecà l’home esgotat de la ploramicosa poltrona i va veure que damunt la taula de l’Escròllufa un paperet escrit en bielorús hi deia que havia “<i>emigrada permanentment a terres semites, i doncs que fóra d’idiota de cercar-la-hi; allí nidéu no hi escateixes, més que més si de cas el que cerques és paia farta i virosa; totes les mores i jueves som grasses i pudents: mengem tothora llard i greix, i la nostra molt estricta religió no ens permet de netejar’ns segons a quins indrets</i>”.<br><br><br /><br />–Que la bòmbon, senyoreta –l’home desferra féu, i ja assegut, escorcollà d’esme entre els calaixos; com era de témer pels qui ens ho guaitàvem tot sense dir re, i dient menys encar com més hi vèiem, belleu creient metre’s una barra de dolçors a la boca, s’hi ficà el godomassí de la secretària; incipient tofonaire, l’home desconfit trobà que aquella tòfona era de les millors que no havia barrigades entre paisatges rurals de bella memòria, i li passaren pel magí aquells enyorats conreus antics, els reeixits farratges, els regs i collites, i les tiges tendres...<br><br><br /><br />La voracitat dels ulls dels espectadors qui molt callàvem ens duia a les boques aigües: l’imatge als nostres altrament tan empedreïts consirers era de gran detall a primer pla de bella boca que blanca mamella mossega de donzella qui ix ara del bany i té les carns gentils i llises. Procaces idees ens ballaven al magí com entre genives de cony blans bisbes. Sepulcres de creences eren escarnits pels lladrucs llunyans dels ensopits i massa grassos gossos adés occits a trets abúlics per l’actor qui no sembla pas gens de creure’s el text que interpreta. Qui l’escrigué, un escorpí damunt llicorella amb quatre potes tacades de tarquim calcari, caminava ara inquiet les andanes de l’estació, prest a fugir. Tenia por que no l’apedreguéssim.<br><br><br /><br />“De tots els déus, el més déu de tots”, va dir en Carles, “no és ni qui crea ni qui actua; és qui observa l’actuació de la creació.”<br><br><br /><br />Rumiava perdut en rumiades mentre es donava per la boca amb el godomassí. De sobte finí el coit amb esclat. El rebombori ens féu eriçar les nues ungles en ritu pagà de rels atàviques. Se n’havia adonat l’home ruïna que no xarrupava cap pirulí, ans l’olisbe, l’olisbe cagadot de la lletja saragossana.“<i>Que sóc bèstia!</i>” al·legà sense caure en l’il·legalitat. “Jo qui fui l’apòleg, en mant document molt clafert de segells de tota mena, de boques, oronells, aixelles i parrufs de moltes de vídues aparentment colltortes i tanmateix molt putes, i nogensmenys no en tastava ni un, ara acaronava, foll i amb les papil·les gustatòries, els adminicles d’una pobra no-ningú! Fotrem goig! Caic com més vaig més avall.”<br><br><br /><br />Bramant esborifadament com qui en combat íntim (del cos mascle gord, dur, amb l’ànima femella revinguda, fofa) (o d’atlant herculi contra bruixa neuròtica, de verins perita) empenyora al cos les grapes i se’n feny o funy els dos lòbuls cerebrals, engrescadors com culs de nadons – hom pren immens delit doncs a tocar’ls – i vol que es besin com besaria ell els culs més innocents, i aquell besar’s, com dos pans enemics en forn besats, és vist com a bare atac tant per l’una meitat com per l’altra, d’on que la de la dreta fantasiegi que la delmen i la de l’esquerra alfarrassi molt matemàticament que la delmin, i, massa de traülls en poca estona, el cor del claupassat, o qui sap quin altre seu intricat mecanisme d’entre els gastats nítols, li féu l’última figa, i, ara us ho diré, allí mateix molt desmanegadament l’home perí.<br /><br><br><br><br><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-46515835528556013182008-12-23T15:08:00.000-08:002009-03-15T21:10:44.717-07:00l'home remuntat<br><br><br /><blockquote><br /><br><br><br><br /><b>L’home remuntat</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />Aquest és el panorama, oi, el quadre, l’escena. Una dona en descuit o en camisa de son, jaguda damunt els coixins de la capçalera d’un llit. Hi llegeix un llibre de filosofia molt greu a la llum somorta del llum de la tauleta de nit. A la seua vora, dormint, un home en pijames.<br><br><br /><br />“...l’horror molt grossa de l’eternitat, car, en pic nats, sou eterns; eterns, eterns; eterns en l’ésser o eterns en el no-ésser, mes eterns nogensmenys; només l’esgarip esqueixat, el crit angoixat de la bogeria pot rebre una notícia com aquesta; l’inconscient, però, no us permet de capir l’abast sense fi d’aquest abís infernal; en efecte, us esbalceu per sempre; avall, avall, per aqueix congost infinit i fosc: l’eternitat. Apameu-ho, ca? Ho escaugeu. Pas que es pot! Si sou nats, sempre viureu, sempre...! o sempre sereu morts, sempre...! Sempre, sempre. Això n’hi ha per a fer rodar el cap de debò; cap cervell prou sa no pot pas comprendre l’eternitat de la caiguda; algun dia ha d’aturar-se, ca? doncs no! no! mai! Sempre caureu en el buit de l’ésser o... alternativament... en el buit del no-ésser; és a dir, aquesta vida d’ara és... la relliscada, l’ensopegada que us fa caure caire avall... i mai més no sereu, mai més, en segles i mil·lennis i canvis de terres, de planetes, d’universos, mai més no sereu... o... sempre sereu, sereu, sereu...! caient, per sempre, per sempre... caient... caient...! Res no us pot salvar d’aquest concepte sinó l’engany del vostre inconscient, el vostre cervell animal que us fa pensar en d’altres coses més immediates: la gana o la sang... el sexe... el dolor... la merda... i us barra de comprendre l’esfereïment infinit del vostre destí, us el barra per tal que... per tal que no us suïcideu d’espetec, desesperats, i feu fracassar l’embranzida cega de la vida (aquest impuls maligne), que vol viure’s a través vostre... car què sou altre que... vehicles de la casualitat; o hi ha... és clar... aquella altra falòrnia de mur molt marietament decorat contra la desesperació... allò del... l’enganyifa de... l’escorcoll científic... el coneixement, la informació... saber-ho i espinyar-se, ah, llas, dignament... diu Kierkegaard que...”<br><br><br /><br />El dorment, entre remucs i bellugueigs del seu son, ha anat aguantat la recitació solemne i tanmateix equànime de la llegidora. Ara, però, ell s’ha encarcarat i, a poc a poc, veus que trempa; se li aixeca el carall xap amunt, part davant els pantalons del seu pijames. A mitja lectura, la dona se n’adona, del xiroi canvi; molt interessada, fixa els ulls en la torreta inclinada; se n’adona que allò va de bo i cuita-corrents llença el llibre, s’arregussa les faldilles del descuit, allibera el carall de l’home i s’hi impala; immediatament, s’hi sacsa com una boja, a la percaça del gust sexual. Al cap d’una estoneta, però, es veu que a l’home se li pansia la cosa, car ella desisteix de l’inútil combat. Torna a descavalcar, arroplega el llibre, es torna a instal·lar com cal damunt els coixins, cerca el punt escaient, i torna a llegir.<br><br><br /><br />“...asceta, anacoreta, apologeta... hum... hum... totes les coses del segle són vanitats i cauen i tornen en nient... hum... hum... maleïdes multituds d’esguerrats qui només pensen en menjar, cardar, fer-se mal, anar cagant i clapar rai...”<br><br><br /><br />El despertador d’ell diu entre tic-tacs: “les dues i dos o tres minuts...” les busques del seu marquen un quart de quatre... el rellotge de la lleixa mostrava tres quarts i cinc de les quatre de la matinada...<br><br><br /><br />La dona se l’ha estada pelant durant tres o quatre hores... Després d’escórrer’s, gran bleix de la dona: d’alleujament, qualque molt profund sospir...<br><br><br /><br />Malson agitat del marit: “<i>Mama, mama!</i>” Belluga coll i braços, com si s’ofegués, o pitjor, es negués en laves. “<i>Em mosseguen, em mosseguen!</i>”<br><br><br /><br />La dona diu: “<i>Carles! Carles! Prou!</i>” Li etziba un mastegot. Llavors fleumament l’apaivaga: “<i>Apa, apa; non-non, non-non; xut-xut-xut, calla i dorm</i>.”<br><br><br /><br />Ha tornat a encendre el llum; el pàmpol groc amb flors roses s’atipa de claror; les parets no es taquen amb peixets d’argent ni amb aranyetes ni mosquits; res no es belluga en la blancor de les parets. Ara, novament, doncs, som-hi, amb ella amb el seu llibre obert, anant a la teca obtusa, recitant-se-la acuradament per tal d’entendre-la millor; així és com l’home, dormint a la voreta, aprengué molta de greu filosofia, àdhuc ha esdevingut recentment molt esversat en aquesta feixuguíssima branca del coneixement.<br><br><br /><br />“Diu el gran historiador del sexe Hipòlit Hasdrúbal Tàcit que... l’impotent mental... conseqüència del calent mental... contrari d’impotent físic, somàtic... impotent psíquic, psicològic, emocional... (ah, aquest capítol ja l’havia llegit l’altre dia...) què és ésser? no som re, una amalgama d’elements orgànics, pels quals passen, com per un fil, els electrons de la vida, fins que aquests elements es cremen, com un fil, i cal llençar’ls, i l’amalgama es torna a desfer, per tal potser de recombinar’s qui sap en quina altra amalgama, conductora o no, dels ions de la vida, però en tot cas gens semblant, ni pensaments, a allò que fóreu. El fil, en tot cas, és un altre fil. Un fil qui se sap fil justament pels ions o electrons de vida que el transiten. Ara, tantost com un curtcircuit mata aquest fil, aquest fil ni se sap ni serveix com a fil; si s’espatllava, es pot arreglar; però si mor, és a dir, si s’espatlla del tot, res ni ningú no li pot donar remei; intervé la necessària descomposició i ja no és fil, esdevé quelcom d’altre, sense consciència de fil, perquè la vida no el transita pel mateix ordre organitzat de fil; encara que tots els integrants es reorganitzessin, sempre fóra un fil diferent; muntat i desmuntat, el fil esdevé sempre un altre i els ions que el transiten sempre són uns altres, una vida que es dispara i que mai no retrocedeix; els fils no són intercanviables per al fil, encara que sí per a la vida; vehicles molt fàcilment descartables, i recanviables de la vida, la qual vol viure’s... i viure’s... i viure’s, qui sap per quin motiu... potser perquè sí, perquè viure és millor (en aquella ment maligna) que no pas no viure’s; inconcebible fóra cap vida que no volgués pas perllongar’s en el temps, espargir’s en l’espai; aquesta és la definició de vida: l’afany d’una matèria especialitzada per tal de sobreviure’s.”<br><br><br /><br />Vigilava de trast en trast, tot meditant pregonament, la dona si pel somni tremparia el marit. I ara ah, de cua d’ull percep que, en efecte, pel somni se li enreveixina a l’home el vit. L’hi engraparà i l’hi rebregarà, l’hi trenarà i destrenarà, l’hi cargolarà i descargolarà... com si el vit fos el piu de donar corda a un rellotge de molles i ressorts. Sanglota flèbilment i sense llàgrimes l’home, perdut als rònecs soterranis del son. Li grinyola el piu, mal engreixinat. “<i>Ui, ui...!</i>” Gemecs se li escapen pels forats de claveguera de les catacumbes del laberint d’aquella petita mort. Abans no li ressusciti, alhora que el piu s’esfigassa, plega la dona de guiar el cadàver animat amb palanques de rude maneig. Tot torna a mare.<br><br><br /><br />“...l’autor... aprovat per les esglésies sense denominació, ergo, més progressistes... tècnic en misteris, escoliasta, metafísic, teosofista, mistagog, exegeta, terapeuta, hermeneuta hermeticista... patrística... filòsof, pensador, poeta, dramaturg de tesi... l’autor ha escatit... el problema més esfereïdor de la metafísica... trobar on s’acaba l’eternitat... filosofia... consolació i consol de l’angoixa del viure que se sent viure... del motor de la vida que se sent garranyigolencament llavorar en viure...”<br><br><br /><br />Ulla ella el seu despertador: és elèctric, no fa gens de soroll. L’home s’aixecarà aviat; Avui és dia d’oficina.<br><br><br /><br />“...capteniment essencialment imitatiu de l’humà... els voltants són bàsics; barrant malaltia del cervell, que tot ho capgira... i encara que fos al paradís, es tornaria boig; en vici, viciós; en natura prou ben proveïda, sense escassetats pervertidores, natural: equilibrat, ni massa cruel, ni massa babauament bucòlic; en la immensitat de l’espai, acomparat als Sols infinits; la mort; el mort; por; inutilitat; llaurar el cemintiri; agònic; angoixa; panteix; la prolixa futilitat d’aquest somni sense cap ni peus...”<br><br><br /><br />Ha tornada de pixar; s’ha arribada a la cuina a empassar’s un antiàcid.<br><br><br /><br />“...els mitjans de comunicació, especialment diaris, revistes i tv (la ràdio molt menys, pel fet que no condueix cap mena de material visual), desballesten el cabal del vostre sentiment; la càrrega emotiva que tragineu és massa desproporcionada; us fa estimar, fastiguejar, témer o desitjar (en qualsevol cas, preocupar-vos amb) un nombre de gent molt més gros d’allò a què la vostra ànima emotiva és capaç de donar l’abast. Abans, pel fet que no “<i>coneguessis</i>” tanta de gent, no et calia estar de dol gairebé cada dia, i sovint més d’una vegada per dia. Tancat en la teua família, més o menys estesa, o fins i tot grup o comunitat (el teu castell ideal de cent cinquanta persones), la mort només t’atenyia ara i adés; tenies temps de pensar sense interrupcions, i esgotaves la tendència de la teua pena; el riu de la dolor et transitava a poc a poc fins que et deixava enrere, gairebé il·lès, sobrevivent, preparat per a una altra eventual riuada, inundació. Només en temps de guerres, flagells i desastres naturals de gran magnitud, s’atenyia eventualment el llivell que ara suportem quotidianament; amb la distinció que llavors, generalment, estaves preparat per a la circumstància extraordinària, i ara duem la guàrdia baixa per causa dels afers del cada dia. Més que més, sobretot infant, no estaves macat per la mort quotidiana (a l’inrevés d’això que els esdevé als nostres infants, a través de la tv, dels mitjans); només la mort de nadons, germanets o germanetes acabats de néixer, venia a succeir’ls (en tot cas, eren quasipersones, les quals no els podien significar re, de moment, tret que no els signifiqués encara el contrari; un rival en les afeccions familiars, i tot plegat no podien doncs significar el que signifiquen ara, on, gràcies a l’avortament, cada infant esperem, i fem esperar als nens que esperin, que sobreviurà; aquest és per aventura el major avantatge que ens proporcionen els mètodes de control de naixences, inclosos els avortaments). Tractem de comprendre una mica els misteris de l’ésser, i tot plegat de què ens serveix...? Tractaríem de comprendre alguna cosa que valgués la pena (lingüística, geologia, genètica, qualsevol passió científica) i de què ens serviria? No ens ho podem endur amb la mort; la mort ens atrapa igualment; la nostra riquesa mental es perd totalment amb la mort... totalment...! és clar que ens ha entretinguda la vida, ens ha aconhortada tanta de pèrdua, confortat davant la mort, ens l’ha feta oblidar, la mort pròpia, bé perquè la feina ens n’apartava, bé perquè ens hem disfressat d’altruistes i pensem que la nostra coneixença la comuniquem als nostres seguidors... els qui ens vindran darrere en la correguda cap a l’alliberament de l’espècie... o, a tots ops, en el conducte de la torxa de la vida cap a fitons o mèdols misteriosos; però la veritat és que aquest entreteniment “superior” al de les bèsties (car també les bèsties s’entretenen i viuen fins al final de llur vida més o menys natural i n’hi ha que s’entretenen prou intel·ligentment, i en tot cas molt més que els de més dels bípedes humans, cap reconèixer-ho; cap animal, o quasi, no es suïcida al món (ni els lemmings, és clar, els quals hom ha descobert que no es precipiten penya-segat avall sinó que hom els empeny, d’altres lemmings assassins), cap d’ells no sofreix l’angoixa embogidora (tret que no sigui l’angoixa de la dolor física d’un càncer, per exemple, o un mal de queixals, que això sí que els pot dur als suïcidi); tot plegat, ni llur mètode ni el nostre, d’espantar la mort, ells tranquil·lament, nosaltres amb l’estudi desesperat de les ciències, ni un mètode ni l’altre no serveix de re, fútil; ambdós ens morim en l'anihilació tanmateix...”<br><br><br /><br />Un esternut.<br><br><br /><br />“...milers de milions d’anys... i l’origen i sobretot el futur, el destí per força apocalíptic de la galàxia, i sobretot d’aquesta terra nostra, i tot el que hi hem creat, inútilment, esclatant en partícules de llum, per sempre més, oblidat, oblidats, oblidat, oblidada...”<br><br><br /><br />Guaita el rellotge. El despertador sonarà en un minut. Apaga la dona el llum. S’acotxa ben acotxada; farà veure que ronca i tot.<br><br><br /><br />El despertador d’ell fa la cançoneta. L’home ensinistrat amb alacritat mata el so; és molt considerat amb la dona, no voldria pas despertar-la, la sap una mica inestable... Hores i hores dormint, només quan dorm sembla mig suportable... Se’n va a la sala de bany. Té l’atzep tot porprat, bonyegut, tumefacte; quan pixa, els pixats el cremen; s’hi hauria de posar alguna mena de pomada si sapigués quina. Ara es guaita al mirall. Quin aspecte més pansit el seu! De moribund.<br /><br><br><br /><br><br><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-24952578044518795042008-12-02T11:59:00.000-08:002009-03-15T21:13:48.081-07:00Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències<br><br><br /><p></p><br /><br /><table border="11" bordercolor="#222bbb" bgcolor="#111111" cellpadding="8" cellspacing="6" width="98%"><br /><br /> <br /> <tbody><tr><br /> <br /><td><br /><br /> <p><center><br /><font color="#ffffff"><span style="font-size: 130%;"><br /><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><b>Un altre full arnat perquè s’hi perllòngon les extemporànies confidències</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />Mon padrí arreglava casaments – també va arreglar el meu. I no em va costar re.<br><br><br /><br />Mon padrí havia set fuster – feia taüts. Quan es va retirar, arreglava matrimonis. Ell mateix va fer com sant Josep: pel fet que era marieta, va fer-li un favor a una dona prenyada, va agafar i s’hi va casar. Aquella bella dona, mare de ma mare, és a dir, la meua padrina, era nimfòmana. No sé si aquesta malaltia existeix de debò; de fet, no sé ni si, cas que existís, hom podria dir’n, sense fotre massa el ridícul, malaltia. Car com es pot fer que sigui malaltia que una dona tingui contínuament ganes de cardar? No hi ha re més natural aumon.<br><br><br /><br />Sempre he admirat el meu padrí. És la persona que més he admirada a la meua vida. Sovint, encara ara, si somio en algú o amb algú ple de dolça autoritat, aquest és mon padrí. Mon padrí substitueix la imatge de la divinitat en el meu consir, vull dir, la meua barrinadora de dalt de tot, dins el crani. Si hagués de pintar un déu bo (un déu bo, no pas un déu venjatiu i maligne com el que pinten les religions inventades per cruels inquisidors), si hagués de pintar’m un déu bo al magí, me’l pintaria amb la fesomia i el cos de mon padrí, i parlaria en català suau com mon padrí, i tot el que faria ho faria tan finament i delicada i efectiva com ho feia tot mon padrí, de qui la pell de la cara sempre relluïa neta i glabra com el cul d’un infantó tot sa.<br><br><br /><br />Només em va donar pel cul una vegada. Era durant una migdiada; devia tindre jo uns sis o set anys. Jèiem la padrina i jo despullats al llit. Tenia jo la boca amorrada al cony de la meua padrina que suava mentre dormia. Des de petitet la padrina m’havia deixat amorrar-me-li al cotxó. Sovint se m’anava escorrent a la boca, i la meua llengua sempre ha recordat el tast dels cotxons escorreguts, i mai no se n’ha pogut desavesar. Si mai m’he casat, ha set sobretot perquè el cotxó d’aquella xicota era de gust tan excel·lent que ni un dia, vós, no me’n podia pas estar sense (com aquell qui diu, és clar; una mica d’exageració no te la trau ningú).<br><br><br /><br />Tret que els cotxons són com els caquis. Els vols madurs però no pas lloques ni passats. I els cotxons, llas, es passen. No pas així tant els de les nimfòmanes, però; car com més usats, es veu, millor mantinguts en llur madura frescor. No sóc metge. No ho sé explicar gaire bé. Els cotxons de les nimfòmanes no es panseixen tant, ve-t’ho, ja està.<br><br><br /><br />Fèiem la migdiada i jo assaboria el cotxó deliciós de la padrina que ara roncava, quan vaig sentir que el padrí em donava un estimet al clatell i un altre de més salivós rere l’orella, i alhora vaig sentir que em ficava potser el dit tot sucat d’algun tebi untet forat del culet amunt. No era el seu dit; era el seu pipí: un pipí llarguet i molt estret. L’alè càlid i flairós, mel·liflu, de mon padrí es va accelerar i la seua lleterada m’omplí de benaurança. D’ençà d’aleshores he comprès les dones més discriminades: les que carden pels descosits. L’homenatge de la lleterada dins el cos... l’essència de la humanitat més excelsa d’un humà vessada per al teu benefici... ah... no hi ha aumon re més diví.<br><br><br /><br />Aquells dies sortosos de la meua infantesa, ah, prou podia! Qui els atrapés! Em sentia desitjat per mon padrí i ma padrina; era un infant totalment feliç. I agraït. No hi haugé mai aumon nét més agraït. Sempre he enyorada aquella migdiada. De fet, enyoro totes les migdiades amb la padrina, però aquella migdiada particular l’enyoro més dilectament (es diu dilectament? vull dir, amb apujat afecte, és clar), l’enyoro com el punt alt, zenital, de la meua vida afectiva.<br><br><br /><br />No és pas que la meua padrina tingués amants habituals. Cardava amb gent que trobava per les Borges. Un home que un dia portava un bagul. Un terrissaire que a la darrera cantonada de la carretera que duia al cementiri feia gerros i sellons. Un jardiner de casa senyorial. Ferroviaris de l’estació. Andalusos temporers. Algun veí. Llurs pipís eren tots molt més grossos (amples sobretot) que el de mon padrí i el meu, i eren peludots; fotien un cert fàstic; massa lletjots; en canvi, el meu, com el del meu padrí, era tot llis i primet, i no tenia ni un pelet enlloc.<br><br><br /><br />Quan es va retirar de taütaire, el padrí arreglava casaments, sobretot per a entretindre’s, mes que no pas pel que hi guanyava, perquè de fet només hi guanyava una petita comissió que no li donava ni per a comprar’s mocadors de seda (el seu plaer més íntim era banyar’s damunt el llit tot nu en mocadors de seda lluents i recoladament xerricosos, i sovint massa cridanerament acolorits; ara, al carrer, si mai en duia cap damunt, el duia ben amagat, i mai doncs els franquistes no el van ataconar; mai no vaig veure mon padrí amb cap ull de vellut ni fet malbé com els altres marietes a urpes i unglots dels menjamerdes castrenses).<br><br><br /><br />Treballava, com dic, d’agent per a un vell malparit que era el qui ho llogava tot. Mon padrí anava visitant parelles de jovent, sobretot quan endevinava que la xiqueta feia panxeta, i els deia confidencialment com s’ho podrien fer per a casar’s sense fer cap rebombori i a molt bon preu: que ell duria les taules, el capellanot venut, el dos musics, i les begudes...<br><br><br /><br />Les begudes eren taronjades adulterades. L’havia ajudat sovint a fer-les. Aquesta era l’única comesa que el vell malparit li encomanava: la confecció de les taronjades; les taules, els gots, els musics, el clergue i l’escolà... tot allò venia inclòs amb el paquet que li trametia el vell malparit el mateix dia del casament. El casament durava exactament mitja hora. Hom trincava amb la taronjada, tret que el capellà i els musics, esversats, assabentats, s’hi afegien, com qui es fa un cigaló, un rajolí de vodka d’estranquis. La taronjada consistia en aigua ensucrada i colorant i unes gotetes de taronja de veritat, tot ben sacsat. Si ajudava mon padrí a fer les taronjades, la meua imperícia es declarava altament. Hi havia tollets per tota la taula de la cuina. El padrí mai no em retreia de re; mai no em reptava. Només m’ensenyava ple de paciència com fer-ho millor. L’home més dolç del món. Sempre pulcre, cernut, polit i exquisit. I l’obeïes (tothom l’acabava obeint), perquè endevinaves íntimament que la seua solució era la idònia. La seua autoritat doncs al capdavall sempre inqüestionada. Inqüestionada. I els seus taüts tampoc mai ningú se’n va haver de plànyer molla. Mai ningú ni piu. Tothom sempre content.<br><br><br /><br />Vaig conèixer una noia de Tolosa de Llenguadoc que em deixava xarrupar-li el cony. No volia ella tornar a casa. La volien fer casar amb un vell acabalat, un paio repugnant. Tot i que ni ella ni jo no teníem ni un ral, vam veure que la solució que els seus pares no la raptessin amb ajut dels pudents fóra que ens caséssim. Ella tenia quinze anys, jo disset. El padrí ho va arreglar tot. Vam fer durar un dels casaments arreglats deu minuts per comptes de mitja hora, i els mateixos musics i el mateix capellà i els mateixos gots, i taules i convidats serviren per al nostre casament els darrers vint minuts restants, tret que per a nosaltres la taronjada era tota de taronja (mentre que durant un parell de setmanes tots els altres casaments s’havien hagut d’anar acontentant amb taronjades fetes només amb aigua ensucrada i colorant).<br><br><br /><br />Me’n recordo que, al cap d’uns pocs dies de la festassa, anava desvagat, acompanyant mon padrí de casa en casa pels afores. Mon padrí trucava a les cases amb l’excusa que cercava un familiar llunyà... Sovint la gent el convidava dintre i el meu padrí fotia un cop d’ull seriós a la situació de les minyones i filles de la casa. Sabia copsar una panxeta sospitosa infal·liblement. Aquell dia anàvem a trucar a una casa, i el vell malparit va baixar d’un cotxe i es va atansar tot emprenyat cap al meu padrí. Anava a retreure-li allò que havia fet amb el meu casament – que no m’havia costat re. Va començar a cridar: a cridar d’una manera apagada, sense fer gens de soroll, només mastegant les paraules, amb una carota tota vermella. El padrí feia el seu paper de sempre: equànime, com si sentís ploure. Llavors em vaig alçurar jo. Em vaig posar davant el vell malparit. Vaig badar els ulls aitan com vaig poder, les parpelles de dalt i de baix enganxades als trebols de la cova dels ulls, i vaig fitar el vell sense dir re. El vaig fitar i el vaig fitar, i el vaig fitar. Els meus ulls negres clavats als seus ulls grisos. I els ulls grisos van comença a titubar, a enllagrimar’s, a cagar’s als calçotets. I el vell malparit va començar a engargussar’s, i a empassar’s la saliva, i a tremolar i a acollonir’s. Reculant cap al cotxe, gairebé va caure. Volent obrir la porta del cotxe, es va fer malbé les ungles dels dits. Engegant, el va rascar al tronc d’un roure. Quan finalment va fotre el camp, vaig espetegar a riure. Mon padrí somreia finament. El vell malparit no va gosar piular contra mon padrí mai més.<br><br><br /><br />Me’n recordo així mateix, uns dies després, que la meua dona necessitava algunes coses seues que havien romases a Tolosa (uns diaris amb secrets a dins sobretot, i unes lletres d’enamorats passats, i uns brodats que eren regalet d’una amigueta seua que s’havia morta d’un càncer galopant, o què ho sé jo). Els seus pares no la volien veure, i ella, prenyada (no pas de mi, d’algú altre), no es trobava prou bé per al viatge. Però una tieta seua, una dona casada amb el seu oncle, germà de sa mare, s’havia prestada a ajudar-la. Tenia les coses en una maleteta a casa seua. Només calia anar-hi. I hi vaig anar jo.<br><br><br /><br />A Tolosa la portera de la casa va entendre el meu francès perfectament (pretenia no entendre el meu català). Em va dir a quin pis vivia la tia. Abans d’arribar al pis, pujant les escales, vaig veure una dona agenollada al replà davant una porta mig oberta. La dona fregava el terra del replà. Des dels meus esglaons, i ella agenollada de cul cap a mi, li veia les cuixes i el cul: no duia calces. Vaig estossegar una miqueta, i ella es va tombar. Va dir: “<i>Ah, perdó! Us barrava el pas!</i>”<br><br><br /><br />–De cap manera –que dic–. L’empegueït i qui s’ha d’excusar sóc jo. No voldria deixar cap marca lletja a la vostra feina. Pujava al pis sisè porta b.<br><br><br /><br />–Home, aquesta! –es va exclamar.<br><br><br /><br />–Tieta Nathalie?<br><br><br /><br />–Peret, sou vós?<br><br><br /><br />I ens vam posar a riure. Em va convidar dins. Em va dir que el seu home era a l’oficina. Després de xerrar xampurradament una miqueta, i de fer’ns ganyotes i rialletes de conill, ens vam abraçar d’una revolada, i ens vam omplir les boques de llengües, i ens vam anar arrecerant cap al dormitori. I vam vam vam... Vam cardar, i cardar de valent, damunt el seu llit encara desfet del matí. Em va deixar xarrupar-li el cotxó francès, molt més madur i fet, i doncs saborós, que no el de la nebodeta i tot. Li vaig deixar algunes marques a la pell de massa xarrupar-l’hi: uns xuclets a dalt a les cuixes, unes llepies porprades una mica més endins... Em va donar un bon dinar: conill amb xocolata, formatges normands... I ja amb la maleteta força feixuga i el cap ple de records per a la pobra nebodeta, a pleret me’n vaig tornar cap a l’estació.<br><br><br /><br />A la frontera, aquells miserables desgraciats que la vigilaven volien saber si allò eren secrets contra el règim, o si era tot plegat literatura prohibida, o si hi havia re per a fotre’s a la butxaca, lladres ignorants, púrria impaïble, merda de franquista castellufa. Van violar tots els diaris i les lletres de la meua dona. Van fotre els dits emmerdats al brodat de l’amigueta màrtir. Ho van maltractar tot, però els infames no van trobar re de vàlua. Si hi hagués hagut re de vàlua, abans m’ho hauria empassat. Ni que fos un collaret de perles, un anell de brillants... Ja els cagaria més tard. Fóra en tot cas un cagar més plaïble que no pas el cagar irat i sufocat del cagar’m en la puta mare que els va parir tots plegats.<br><br><br><br><br><br /></p></td></span></span></font></center></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-90657186258443681742008-10-31T19:37:00.000-07:002009-03-15T21:15:57.981-07:00Etzigoris als xibius<p></p><table border="3" bordercolor="#fdeddd" BGCOLOR="#ffffff" cellpadding="36" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/><br /> <p><font color="#000000"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br><br><br /><b>Etzigoris als xibius</b><br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br />“<i>Deixa’m consolidar això, vols?</i>” Em va dir n’Urà Arrufat. Al xibiu estret n’Arrufat arrufava les celles davant la necessitat renovellada cada vesprada de destriar les necessitats degenerades dels malparits qui s’hi atansaven. Hi havia rere el vidre, part del carrer, els esvaïts badocs, i llavors els sospitosos de sempre – llurs instints, davall els cassigalls o la nuesa, calia suposar’ls esgarriats, per manca de prou pesquis o ja per innata malignitat. Un dels frescs cadàvers qui tenia seductorament ajagut per als torts desigs dels necròfils feia un ventre perillosament umflat. “<i>Aqueixa dona</i>”, vaig dir, “<i>sembla prenyada, no fa? I si l’infant encar hi fos viu?</i>” N’Urà va fer veure que em prenia per boig, però vaig veure que s’hi atansava i que amb cura palpava el ventre de la morta. Una commoció tingué aleshores lloc. Era allò un pet de gasos de podrimener? No, per al meu solaç i el seu, eren dos germanets, vull dir, dos bessons qui eixien del cony de la morta. I n’eixien vivets! “<i>Misteris de l’embriologia!</i>” vaig exultar. “<i>Sobretot cal moure’ls al pis de dalt, amb la dona</i>”, va dir n’Urà, “<i>no vull pas que quan creixin, pobrissons, hom els estigmatitzi dient que van néixer bordets en un bordell per a degenerats. El context del naixement marca tan contundentment l’infant com les barnilles de la graella el Llorenç qui hom s’escaigui, bon jan, de rostir a la saó</i>.” Amb pressa doncs exasperant, vaig agafar els dos nadons i els vaig apujar fins al pis de la dona de n’Urà. “<i>Ah, Alícia!</i>” vaig dir, “<i>guaita què et duc!</i>”<br><br><br /><br />L’Alícia anava sense ulleres i es pensava que els dos nadons nus eren potser els meus collons; no era la primera vegada que me li havia desbraguetat davant. Amb cara de fàstic respongué: “<i>Ja em diràs tu què cal dir que no hàgim ja dit, Profà!</i>”<br><br><br /><br />“<i>No, Alícia! Posa’t les ulleres, ca! Ja saps com m’animen les coses del progrés! Cert que no m’animen tant com m’animeu vós dues, tu i la filla, mes fins i tot l’animació que em duu la meua devoció a les dues Alícies és animació que empal·lideix davant l’animació que em duu discórrer de les il·lusions animals</i>.”<br><br><br /><br />N’Alícia em diu: “<i>L’animal el seràs tu, mon company</i>.” I ara l’altra em diu: “<i>–o què voldràs d’altre (o mai millor) que les il·lusions?</i>”<br><br><br /><br />“<i>Ah, n’Alicieta! Guaita què et duc!</i>” A la petita, qui feia cara de son i sortia de les cortinetes vermelles, no li calien ulleres. “<i>Oh que bufons!</i>” va dir.<br><br><br /><br />Mai no esbrín del tot a quina m’adreçaria per a demanar-li... diguem-ne la mà. Mare i filla, les dues m’encaterinen. I a quina de les dues gosaria dir-li: “<i>Si vols ésser la meua druda i mestressa adorada, fot-me banyes, vols? Fins i tot amb ton marit. Tan sovint que n’esdevingui encar més tou</i>.” La mare, amb més experiència, potser se n’esglaiava menys; o potser la filla, amb més innocència... trobant natural allò que és natural – que un vell sigui banyut, o que les femelles cardin pels descosits amb tota naturalitat? L’Alícia major, ja amb trenta-cinc anys; l’Alícia menor, amb dotze anys; ambdues, llur sentors, quin mareig de verriny i luxúria no m’enceten al paltruu! Les rond com borinot – amb el fibló pantegant. I ara els lliur els bessonets, i cascuna s’amorra inevitablement a un sengle pipinet, i es com si els lliurava dos ninos tovets... “<i>Ah, Profà, quin regalet més deliciós!</i>”<br><br><br /><br />Els besava cuita-corrents el foradet del cul, primer a la petita i després a la gran, mentre eren jagudes i joguinejant amb els bessons, i ara la feina em crida; les deix soletes mentre pensen nomets. “<i>Com es deia aquell d’aquella pel·lícula? Oh, saps quin nom m’agrada, Fal·laç! Fal·laç, i Empelt! I Milfulles! I Organisme! Mama, ai quin mareig; quin nom triarem! Són tots tan bonics!</i>”<br><br><br /><br />A baix, n’Urà s’esborrona, esgarrifa, fa escarafalls... “<i>Profà, Profà, t’hi estàs mitja hora per no res, només per a lliurar al pis de dalt un parell de nounats! Apa, apa...!</i>” “<i>Què hi farem, n’Urà! Prou saps qui som: en Borinot del Cony, sempre besunyant rere les pures flors...</i>” “<i>És epidèlic (evident) que ets massa tendre tot i els anys que arrossegues; t’ho diré urta a urta, Profà; un cony no és cap flor, és un esbós de fruit no gens reeixit, llas, que, tot i que té caires de calaix on s’hi desarien potser joiells màgics, i fites promeses rere les quals jurcar tota una vida, o tenaços projectes de viatges a espais amb àrees sensacionals de façanes terapèutiques, no és altre al cap i a la fi que llenegosa i lloca conjuminació, o imagina-t’hi plàtera llefiscosa de camandulaire on tot el que hi plantes rellisca en el tarquim fastigós, avall, avall, per braçals on no s’hi escallimpen cignes entre lires i lliris ni barques amb dantescs romàntics explicant-te polidament el món, ans hi xipollegen pollosos microbis i macrobis i cargols d’esglaiadores fesomies i pitjors ullals i queixals i fiblons qui d’ençà d’aquell jorn malastruc et governaran la sang; tot plegat, ja ho veus, gens encoratjador, i davallant, com dic, devers un cor on només els cirurgians qui operen a cor obert en saben mai l’amuntegament de fems</i>.” “<i>Em deixes sorprès</i>”, he conclòs, “<i>un home amb dos conys a dalt (un de verd i un de madur), de qui els serrells mateixos (els agosarats pentenills per qui mant de marieta i tot s’estova a la incardinació, i doncs a veure’s rebut amb tots els uts i ets a l’aplec dels comcals) serven aspectes tan fetillers que àdhuc els pus ferotges filòlegs penarien per a trobar-hi epítets de magniloqüència, ditirambes i ja més mundans apel·latius dels anys on hom creia encar en divinitats estatuesques, invocacions fet i fet prou coherents per a descriure’n els tremolins que em desperten a l’ànima</i>.” “<i>Afanya’t, o et fotré un carxot</i>”, va dir, un bri barroer, cansat de les meues efusions.<br><br><br /><br />Aviat havíem enllestits (ara un si és no és ressentits i massa silents ran de la baralla dialèctica, tot i que allò, la mala maror, no duraria pas, car tant ell com jo sabíem – ho havíem après a primària – que tota guerra perllongada és inútil, i pitjor: detrimentícia per a ambdues parts, que tot comptat i debatut guerra és al capdavall rancúnia contra recança, i que allò tampoc no s’acaba mai), tant se val, havíem prest enllestits, deia, els paraments. Hi teníem els diferents animals (vius i morts) en gàbies escaients (glaçades, càlides, sotmeses a oscil·lacions... ah, i les selvàtiques, amb xàfecs artificials, i llamps i trons), hi havia en les capelletes adequades els robots i els cadàvers, i les plantes carnívores, i hi havia en llits confortables els moribunds... per a aquells degeneradets ferventment afeccionats a encomanar-s’hi àntraxs, lues i gams rai...ves, és clar, hi havia, com dic, tot allò consuet en aquest gènere de cases, res d’extemporani, tothom ho coneix, no m’hi estendré... Tothom frueix i pren son goig d’allò de què gaudeix; qui fórem nós, desagraïts, a criticar’ls!<br><br><br /><br />Mes me n’adon que n’Urà ja ha badada la porta. Els viciosos amb prou calers a la butxaca pogueren entrar... Vaig reconèixer-hi els sòlits clients, en Zac Muricec, na Carmeta Espectre, na Jaumeta als Onze, en Juli Vímet... en Tul·li Caquergue, l’estaquirot armat... en Bàlsam Isnell, metge de vàlua – sempre ve com el llamp i se’n va tronant, sempre citant les màximes catalanes, per exemple, “<i>a grans mals, grans remeis</i>”, o: “<i>si no saps per quin caire agafar’l, cal matar’l, cal matar’l</i>”, i l’hem de vigilar perquè a la mínima tot moribund o prostitut massa greu, ja ens el despatxa, i au, i si a algú li fa mal el queixal, fora, les tenalles, i l’hi treu, i si ou cap carrinclona amb el cap a tres quarts de quinze, xerrant en foraster amb llavis de merda, li etziba mastegot rai... se sap tots els guariments expeditius; esporgant amunt i avall, irromp com un huracà i tot ho fot daltabaix, noses i fanals volen tolts i tallats...<br><br><br /><br />Qui més hi veia? Ah, oital, n’Eladi i na Lídia Berguel·li, de ca la Sança... i el president Jeroni Pinyol, de la Generalitat Sobirana (per oposició al de la Generalitat Jussana, llas, qui és addicte, el capdecony, a una casa de la competència, de molt mala reputació!), en Serrallonga Papú, en Policarp Donzell...<br><br><br /><br />Al cap d’estona no veig pas que ningú es fiqui avui al “<i>Parany 113</i>”; potser encar m’hi hauré de ficar jo. Em sap greu veure els obrers desvagats, i pitjor: poc apreciats. A la capelleta que en diem “Parany 113” hi tenim n’Anacolut (és anabaptista i té un cul collonut), un adip rabiós qui s’ha cruspit ja mant pigmeu, de qui els improperis àulics quan hom se’ls cruspeix són massa retorçuts perquè ningú no en faci gaire cas. És una capelleta que entrevé sobretot en Tereu Llenties, qui la darrera vegada se’n va tornar (a part sense les parts del cos que l’adip se li menjava) vinclat pel torçó ocasionat per quelcom de massa brut que devia haver menjat, ell. Ja hi sóc, a fer carícies al cul de n’Anacolut, quan, per sort, entra en Tereu. “<i>Ei, tocatardà!</i>” que li dic. Diu: “<i>És que era el meu aniversari i m’han fetes festes a l’oficina</i>.” Dic: “<i>Doncs per molts anys!</i>” “<i>Que no se’ns mènjon els tartranys</i>”, respon mecànicament, i ja es fica al parany que tant el tantalitza, a acoblar-s’hi amb la bèstia rabiüda.<br><br><br /><br />Davallava llavors la rampa cap als “<i>Inferns</i>” que en diem, i amb una lot encesa repassava quines noces s’hi seguien. Perspicu doncs a espiar-hi. Els idòlatres (tot i que ja només els animals són religiosos, encar hi ha idòlatres entre els bípedes) feien niu als crematoris; les criptes eren illes del vil fel, i els plasmodis mal·leables qui s’hi desplaçaven amb incoherent meticulositat eren com rellotges nafrats de qui les espurnes escampessin al·legats més o menys didàctics contra la tesi que les capacitats de cada cos només les deslloriga, vull dir, en treu l’entrellat, el déu qui els ha parit. “<i>Camàndules!</i>” vaig tornar a dir. Dels plasmodis, llurs cacofònics singlots, ceballot o feblesa dels erudits, qui en té la més vaga idea ja en sap tant com mai serà permès de mai sabre’n a ningú, inclòs el déu virtual qui, construït per genis, un dia o altre, a ca l’ample si cal, ho sabrà ja tot. Tot al món és massa simple, anava a dir ximple, ximplot.<br><br><br /><br />A una serp trepitjada, li lluen, bullen, els ullals de corroent verí. Li deia: “<i>Perdona, noia, no t’havia vista en la foscor</i>.” En Lluquet Espinosa, qui se la xinava, en rep el mos (la queixalada, oi?). En Lluquet és mariner. Li dic: “<i>Tu rai. Els mariners sempre aneu fins, amb tot aquell oli de fetge de bacallà que us dueu al pap!</i>” No gaire lluny n’Otger Larva i Cataló, amb la seua cara de falcó agònic, era ajocat amb un atlant, de qui els ulls eren d’ònix. L’havíem arroplegat (l’atlant, vull dir) mentre fantasmagòric ressuscitava entre les escòries. “<i>Sempre he set molt higiènic</i>”, ens va dir, “<i>temps clàssics ençà, el millor elixir per als nervis totjorn ha set el suc de gràcia còsmica, que raja dels més durs minerals que sobraren els set tels de les atmosferes per a caure, com ous beneïts, a ca nostra. Cal treure’n el suc i vinclar’s al xaloc</i> (expressió que vol dir, entre nós, <i>nodrir’s del que et tramet a l’atzar la natura còsmica</i>). <i>La intransigència en canvi, la inacceptança del que és, relaxa el cos, el fa hàbil a la corrupció. Ara, qui llepa pedres vingudes d’enjondre, de les mufles, antoves i roents buades del més-enllà, aquell a pleret es petrifica. A les darreries de l’edat d’or tothom em vantava:</i> Sou petri, n’Otger<i>, em deien</i>, no sereu destruït mai; sereu ruïna potser, mes d’on altre que de les ruïnes es tornen a aixecar els grans monuments?” Mentre el fèiem presoner, vinga rialles n’Urà Arrufat i jo. N’Urà em deia, a cau d’orella: “<i>Aquests occidus, oi, Profà? Sempre amb llurs supèrflues teories del que és d’una color o altra, quan tothom sap que les colors depenen no pas d’elles mateixes ans dels ulls qui les copsen, no fa?</i>” Sempre s’ha cagat n’Urà (i el tit) en totes les filosofies, mes especialment de les derivatives dels hel·lens, i sobretot de les originàries del mitjà orient dels collons: allò sempre ha estat el forat del cul d’aquesta esfera psicòtica, ca?<br><br><br /><br />Me’n cansava d’anar espiant; el tedi em sargia les articulacions; patològics eixams es desprenien girientorn, fecunds com huracans. “<i>Sargeix-me, rapsode</i>”, li dic a un noiet qui hi ha repenjat a una de les columnes del soterrani, “<i>sargeix-me, amb les teues faldilletes de nansú, i la teua veueta de cucot menjamorts mentre desdentegat s’ocupa amb l’etzigori i ulla les televisions que de lluny en lluny li lleu de vore a través dels ulls de la carronya, no pas les eixelebrades articulacions, de qui les cançons són garranyics i grinyols, ans les costures de les orelles amb versets de fins poetes eròtics de fi de segle...</i>” Mes no hi ha res a fer. L’invocava debades. Car veig llavors capllevar de les fondes foscors l’elm que sempre porta el bon client n’Ixent Mig-hom, qui té avui el rapsode amarinat per als seus vicis. L’elm, molt blindat amb ploms i altres molibdens, el porta perquè no vol que els versets tan delicats d’aquella batejada època li trastoquin, carallot, la psique, de qui l’exigu abast, com el de tot altre angoixat degenerat, tanmateix és prou sabuda. Per a ell fotrà.<br><br><br /><br />Em vaig ara ensorrar encar més pregonament. M’hi embotia sacsejat per emocions contradictòries, car prou sé si és arriscat ficar’s tan enfons – hom addueix (els aferrissats mirmecòlegs especialment) que les malalties allà encomanades (mercès als alats ebris àvols agents de contagi qui giravolten per les maleïdes i estridents formacions el·líptiques d’aquell pou d’obscenitats i d’abominacions exquisides) equivalen si més no a penjar’t damunt el cràter d’un volcà metzinós d’arsènics i betums amb elàstics d’aquells intrencables i inarrencables, i que tanmateix no t’acaben d’ofegar mai. El seny em diu: “<i>Derelinqueix, noi; on collons et fiques avui?</i>” I la rauxa fa: “<i>El clímax (l’escala) ineluctable del coratge i l’ardidesa et convida a escaujar com déu mana el darrer heretatge de la sana corrupció; fores atot negligible i de sobrepuig un foll d’allò més dramàtic si, en el violent silenci de l’indret on tots els perits (vull dir, traspassats) del bell xibiu estret vostre són sebollits, no hi relligaves despits. Els llurs i els teus deuen encar ésser al capdavall tan semblants! Per què no compareu notes?</i>”<br><br><br /><br />Vaig fer cas del segon conseller de la meua consciència, com faig sovint. “<i>Ja sóc a dins!</i>” vaig dir, ulls clucs. Volia engatjar’m amb els esparveradors esparvers del dimoni, constret com un fetiller equivocat a colpir a tort i a dret, cada cop més febrós i feble, com aquell qui diu punxat com un pneumàtic que s’esllufa, quan me n’adon que sóc llepat com ara per tènue boqueta de cuquet. “<i>És això un gosset?</i>” dic en la foscor. Diu n’Alícia jove: “<i>No, Profà; és en Nihil, un dels bessons teus; bada els ulls, ca? Has entrat a ca nostra per la porta secreta que sols saben els qui paguen escreix</i>.”<br><br> <br /><br />Oidà, reïra, com queia llavors de cul! “<i>No sabia que éreu putes i treballàveu per a nós dos, n’Alícia! I sobre al pitjor dels pous!</i>” “<i>Doncs ja ho veus</i>”, respongué repugnantment filosòfica. L’ànima m’era un desori; els trets de la malícia se m’instal·laven al vult com si era davant cap capdecony de terapeuta. “<i>Això em nafra el pinyol, n’Alícia. Això no ho guareix cap segle d’aquells que corr com si cent anys fossin tres dies. Tinc les articulacions desllorigades, i ara se me’n fa ressò el cervell. Estorç-me d’eix jou, al·lotella! He set tots ests anys profeta sens quest, no n’endevinava ni una mentre els llivells tectònics s’estavellaven cataclísmicament; escumava els somnis i m’encallava al som del més banal</i>.” Les cambres altrament quietes deploraven humidament el meu xerrar discordant – redhibitori com xerrac rovellat, que ningú ja no volgués, desnonat, en orri, perquè causava traumes sentir’n les nimietats. M’escarní n’Alícia: “<i>Tots hem renascuts mantes de vegades. Tu també, tot i que no m’estranyaria pas que la teua meteòrica rèplica fos la primera entre les bípedes, inclosos els papagais de plomes maragdes, a mai no reeixir-hi. Ara, que afalagaria el magí i percudiria l’os de la musica copsar sense equívoc que hi ha hagut mai al món un fracassat tan fracassat com tu. Mira que encallar’t al més som dels teus somnis! Pinta’m lànguida ullpresa pedra riera al rampeu del pont dels ases on el teu inepte papalloneig durament i repetida s’estavella i gens no progressa!</i>”<br><br><br /><br />La seua rialla s’allargassava. La meua intuïció em deia que escollís, que tocava decidir’s: o canviava simplement d’adreça, o... jo sempre enclí a dibuixar’m renovat, oblidava aquest jo depressiu, i foscament i lent, com si era una altra insignificança que no arrufa mai la pell de cap carn ni escorça, m’agafava escombra i m’escombrava, amb cara de babau, cap a més nets indrets. Per exemple, cap on viuen els captaires i els desgraciats, els qui mai no tindran un sou a despendre al nostre xibiu estret. L’obvi error havia estat de parlar massa. Els massa parlers no fotem prou. I ara irrompia el reduccionista Urà Arrufat a emfasitzar-ho: “<i>El meu discerniment em diu, Profà, que per ésser massa parler no ets mai prou feiner. T’ho diré acuradament: A baix, que també, és clar, és a dalt, hom s’hi fica nerviós de neguit. Molts de morts nous han fet, en crodolar’s, el soler relliscós. Tindrem clients fins ara segurs qui se’ns desavesaran, i el nelet serà teu. També m’ha vingut el senyor Ixent fent cridòria. Diu que li has interromput el concupiscent connubi fugaç amb l’opalescent atlant. Que no s’ha pogut avui escórrer. Que li abelleix de tractar’t d’aixafaguitarres i de no sé pas què més, ah sí, de satèl·lit espia i d’esqueixagrues i de destarotatripijocs, i que trencarà totes les búrnies i els anaps, i àdhuc els gerros de les flors fètides, si doncs no li tornem els calers</i>.”<br><br><br /><br />“Marededeuta, i què has doncs fet?”<br><br><br /><br />“No arribarà la sang al riu per aquest cop, Profà. No som encar a aquells afiganyaments i estireganyaments d’on mastegava si fa no fot el clàssic: <i>Tot ço que dius, malvat, és gran mentida, car no féu mai traïció cap de mos servents, ans tot quan fan és fet molt llestament, sens que llur fe no n’és gens empobrida, car, en ma cort, jamai null no s’avança si aquells qui van maldant hi dubten, mes els traïdors els vaig de cert matant i tu, qui ets d’ells, moriràs prest, sens dubtança</i>. I qui mai vol perdre cap client d’aquests de bitllo-bitllo? Li he ofert un cupó perquè pugi a la sínia gegantina de les firetes del costat. Em sembla que serà dalt de tot, voldrà gratar’s les cabres, i s’estromparà. El terra margat el rebrà amb candeletes. I tu mou-t’hi, sòmines, au, i baixa, que la feina rai.”<br><br><br /><br />Vaig baixar (o pujar) a la feina, doncs, amb llàgremes d’agraïment entre les lleganyes. I amb embranzida a manta i ganes de quedar d’allò milloret, vós direu! Llavors els engrescava tots plegats: “<i>Mossega-li l’ull; som-hi, nois; qui mostri declivi no direm pas que ha triomfat; els vaixells d’innòcues revoltes no ens faran mai lo pes; cal que ploguin lleterades sens fre; cap frívol obstacle serà pres en consideració; deslleial qui plegui abans d’hora; qui no gaudeix prou, infame camell anorc; el nostre xibiu eixarramplat no es diu pas per re</i> Pausa De Tota Pena, <i>companys; qui entreni inseguretats, ronda per terreny insà; poca vessa i a tota màquina, herois!</i>” i nàquisses exhortacions d’aquest gàlib. I tothom manxava de valent; commogut, m’agafaven tremolins; l’escena evocava frèvoles, quasi insubstancials, agitacions de paradís; sant secular, vaig prendre l’actitud escultural d’un teòleg qui diagnostiqués a bell ull, o a barrisc, on s’esqueia que ragés la font de l’avantatge; em vaig situar doncs entre les aluges i les aloges; la meua arma pus esmolada sempre ha siguda l’abraçada: “<i>Pops i faitides, us petonegeu ara mateix!</i>” vaig manar, “<i>res no és antinatural!</i>” I vaig apercebre’m que, així atiats, els xiu-xius dels xinaires esdevenien més esbufegats. Nogensmenys, esquerp com guineu nocturna, qui era aquell? Ah, n’Eladi Berguel·li. N’Eladi vaig veure que, vencent totes les vicissituds i sobrant amb traça l’acuïtat dels vigilants, s’havia treta d’una butxaca (anava nu, però duia butxaques de pell, tal adotzenat marsupi) una pistola rosàcia. Tenim fama al nostre xibiu que les armes de foc no hi són gens permeses. Coratjosa com la d’una verge de romanço de la vora el foc, arreluda, i amb les calces als garrons, se m’impel·leix la tossa del cos, feréstec, abrupte, bel·ligerant, cap aquella xacra ambulant qui no segueix el reglament. “<i>Eladi!</i>” li dic, “<i>et tramet a l’endemà amb aquest envit de tècnica impecable!</i>” Li fotí doncs un batzac d’aquells on del trep en perds petricó i mig de sang. “<i>Collons, un altre client compromès, Profà!</i>” em ve darrere, amb veu moixa o de moix, n’Urà. L’apedacem, n’Eladi, i ens sabem lloables tanmateix, car portar un indret d’aquests (i amb el palès reeiximent nostre) propel·leix força, de tant implex, a l’envelliment i l’agreujament de les tocades condicions. I així i tot ell i el tit encar tan llambrescs i forçuts, i avesats als primers socors.<br><br><br /><br />Ara, amb la distància, se me’n riu la memòria, de tots aquells neguits i contracops, mes a l’instant de les proeses el cor i d’altres freixures cert és que t’atenyen un pic on tems i tot que quelcom no faci crec. Tenia a l’abast un flascó de generosa tinguda amb aixarop per a enfortir’m a dins, i gola avall me’n vaig trametre mig litre pel cap baix. Vaig pensar, mig restablert, en el bessó Nihil (i com es deia l’altre?). Vaig trobar, un cop emès, que el nom Nihil (al contrari del que havia col·legit de bon antuvi) no duia tampoc implícit cap rebuig instantani ni instaurava al magí cap procés de menysvaloració. No, no; era un bon nom. Per temps, hom cardava als infants noms suats i asfixiants de sinistres martiritzats; això no augurava re de bo; et rebregava els budells al·ludir amb el nom teu aquells betzols qui, tretze són tretze, patien els pitjors i pus llords ritus (hom en feia morterol, els sofregia com mol·luscs, els tornaven llefiscós facsímil amb qualque piconadora de trucalembut) per un plec viltenible d’infantils al·lucinacions. Ara ningú (o gairebé) no és ja tan deshonest, i anomenem els fills Ximplet, Merder, Piga o Peregrí. Hi havia aquella illenca a qui li abellia a mar fer-hi de gaiatell i per xo anomenà un dels plançons de la seua collita (qualque fillastre antenat o altre) em sembla que Mossada de Solraig. Era un nom que tothom trobava collonut.<br><br><br /><br />Aquell Eladi no hi és tot, ve-t’ho aquí. Ara mateix s’ha eixorivit més aïnes pugnaç. Li ha vingut un accés de tensió, m’ha pispat el flascó d’ampla tinguda i s’hi ha pixat! El meu eix, pleixell o estintol és de teixit fort rude, bast, i durador. Li fots barrades i no es torç pas, és com tronc ferri a qui ni l’arnot del cos meu (prou musculat!) no li cal. Ara, que se’m pixin a l’elixir! Que m’adulterin ni pol·lueixin el lletovari! Pobre de mi! D’antuvi en romanc estertit, molt més que no pas escèptic; cairat i escalabornat com un xamfrà massa concorregut, esportellat com vehicle colpit, esbrocat com oracle massa llaminer. Què dic, perdc el senderi! He après en l’aprofundiment i l’afebliment oscil·latori de la voluntat que tot té la importància no pas que té, ans la que li dónes. Més és que al meu remei li’n donava tanta! Ara doncs el sostre em queia damunt com el Solell d’horabaixa a l’horitzó claustrofòbic. Els trets de la cara se’m devien haver enfosquits, llur aclaparament els robava to i qualitat, i no cal dir bons graus d’escorç – llur disseny, mena de preciós esbós d’aiguat, adés fins ara pel cap baix idíl·lic, s’empeltava d’encarnacions oldanes, hi apareixien (segurament) titlles, escacs i saliveigs, cada ruga esdevenia clavegueró relliscós; és la meua cara (m’afigur) com cartell enganxat en mur de ciutadella on cada pec sorge hi ha guixat les seues dèries pallusses. Fotré goig!<br><br><br /><br />“<i>Què tens?</i>” era la veu sostinguda de n’Urà, “<i>d’amè que semblaves, sembles xorc i sense més història</i>.” “<i>Tinc el si disfressat de presó on torturen ans anorreen, n’Urà! Recordes suara que era tot de dolçors i gelees reials com castellet de regina? Un energumen malauradament me’l conqueria i hi plantava, entre els merlets de pròpoli i densa ocràcia flairosa cera, ara amargs canons no pas millors que els canons de cony infecte d’on cap matràs no assoleix de treure’n altre que indestriables fètides escuralles. Baldament la barana de marbre del fortí de la meua nèmesi, n’Urà, només deman, no flaquegi ara, car pens insistir-hi, com pel·lícula ablamada, a cop de canó d’indignació entrecuidada fins que, si el meu baluard és conquerit, el seu sigui runes, de tan diminutes, al capdavall incomptables!</i>” “<i>Què t’ha fet i qui, home?</i>” respon n’Arrufat amb faç o visatge sisquer sol·lícit, “<i>socors et duré caigui qui caigui</i>”, afegeix, prou seriós. “<i>Te’m fas tan assequible? Com em solaces!</i>” Sóc un tipus ni de bon tros tan sentimental, mes cert era llavors que, tocat al cor amb la seua ungla tacada d’unts i mels, em faig fondre en purgadors plors. Bo i burxant-me ara amb el dit més fiçós del cosiment l’ull o el botó del melic, em reny íntimament: car mai no n’hi ha per a tant! “<i>No res. N’Eladi se’m pixava a la tutia</i>.” “<i>Carallot, per això? Això rai, te’n farem fer bocois d’alta capacitat per l’alquimista Gratulls, de qui la traça és proverbial! Atura el ploricó i enriola la closca! Aquell reeixit professor, de grat i a gratcient (te’n grataràs els ulls!), afaiçona les millors triagues! Hi nega nens, a l’olla qui bull, i hi buida la marrota de les propines als pots de cada altre tuguri (no pas el nostre, massa apujat i presumit, com si només hi servim pixavins i mitgesmerdes), hi afegeix (fes-te’n càrrec) caguerades d’alts i molt acabalats alts càrrecs (en rep la sacrosanta merda d’anticipat encàrrec), i hi vessa, del vessant a migjorn de Mont Gibell, laves ebúrnies, i ja, perquè el ruà al capdavall no sigui fat ni sonso, ni dugui és clar agror a la gola, hi llença, amb la mà esquerra, peces d’obres mestres retallades i emblades en expedicions furtives a museus i d’altres sostremorts arnats, de les quals peces les anàlisis europees més fiables decretaven que eren cabdals quant a llur autenticitat cultural i significat ontològic, o no sé pas quina falòrnia d’erudit o frare; tant se val, la qüestió que, després, és clar, tot allò ho filtra i s’hi pixa. Hum, bonet!</i>” Me li agemolia als peus. “<i>Mercès, n’Urà, mercès. En sóc tan fotudament addicte!</i>”<br><br><br /><br />Tenia n’Eladi sereny i assolat. Vaig veure que m’esguardava amb preocupació. Que no l’arramís ni m’hi volgués barallar, era quelcom que el deixava traït. Amb cara de beneit es veia que no podia pas comprendre la meua equanimitat. Lleu, de cua d’ull, vaig copsar que se m’atansava. “<i>Em convertiria, caparrut, al teu weltanschauung. Em diràs si et plau per quina eina o mitjà hom reïx a assolir aital abandó; humilment et confès, si calles, que tostemps m’ho demanaré o almenys fins a l’hora on, sadoll, empenyi la porta cap a l’infinit pou negre que em garantirà que l’ensopegada sigui definitiva. Tremolava suara aïllat al soscaire d’aquell plint al capdamunt del qual ballava el guivre; em temia que no em vinguessis a fer-m’hi mants retrucs, vull dir, a la nafra que em llegaves no ha gaire, quan com un quelet desguarnit de substància al crani havia amb l’arma de foc volgut assassinar algú (un client vostre!). Cal ésser aturat i poc entès en les matèries que valen tant enguany com antanyasses, ta many als temps de la picaó com als de les naus experimentades en els viatges interestel·lars i així mateix en les ja esmentades de les progressions indeturables, per a no adonar’s, capdecony qui dec ésser, que atacar o ataconar un client d’altri, allò és dur i duu al súmmum, al cresp de la fúria injuriada, i al gènit més agre...</i>”<br><br><br /><br />“Saps què?” li vaig dir, “ja et fotràs l’humanista una altra diada, fa? Ara perdona’m, n’Eladi, recull na Lídia, la teua germana, i torna-te’n a casa, que veig que ha sonat el rellotge...”<br><br><br /><br />El vaig deixar estar i vaig anar de capelleta en capelleta entretocant els recalcitrants. “<i>Tanquem, tanquem...</i>” anava dient, “<i>tanquem, senyor Papú, senyor Muricec, senyor Vímet; ens és ops de cloure, senyora als Onze, senyora Ço na Tòtila, mestres Vençut i Timbrat, i Panxut i Revingut, del mateix col·legi, ah, i els bessonets Nihil i Tit-tit, amunt, amunt; haurem de dir fins a demà... això s’acaba per a avui... tothom plega, i siau; matalots, i desnerits, i baladrers i menfotistes, tothom ens esquitllem ja cap al cau; gànguils i bacallars a fer non-non, ens veuríem altrament de maleixamús i sorruts rai en sent demà, i ens volem xirois i boiants, plens de renovellada fal·lera; som-hi, som-hi, pleguem, pleguem; prou lleterades, mos amics; és l’hora del lleter; passa el lleter de casa en casa i hi jaqueix la seua ampolleta de daurat o argentat tapet, i les mallerengues i nós ens hi amorrem com ja no ens amorrarem mai més als anus de les Alícies macadament modificades, dutes, llas, a menyscapte en el meu consirer i (supòs) en el de mant oient, oidà, sí-ves!</i>”<br /><br><br><br><br><br /><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-51803767808975647992008-10-22T09:28:00.000-07:002009-03-15T21:10:44.733-07:00Vilaneta de les pèrdues quotidianes<p></p><table border="3" bordercolor="#fdeddd" BGCOLOR="#ffffff" cellpadding="36" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/><br /> <p><font color="#000000"><center><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br><br><br /><b>Un art com un altre</b> (ex-Elizabeth <b>Bishop</b>, 1979)<br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br />L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena:<br><br />vocació de perdre’s tenen les coses,<br><br />perdre-les doncs a res no et condemna.<br><br><br /><br />Pèrdues diàries, tomba-hi l’esquena;<br><br />també a la clau que no saps on poses;<br><br />l’art d’anar perdent s’aprèn sens pena.<br><br><br /><br />Del perdre, n’esdevens mestre de mena;<br><br />vas perdent indrets, noms, allò que goses,<br><br />mes res del perdut no et duu condemna.<br><br><br /><br />Se’m fonen cases rere la carena;<br><br />ah, i el rellotge, entre d’altres noses;<br><br />això rai, és art que aprenc sens pena.<br><br><br /><br />Què més perdia? El mapa alena<br><br />neguitós: jungles, deserts, aloses...<br><br />Un continent sencer és lleu condemna.<br><br><br /><br />I et vaig perdre a tu (l’enyor s’eixamena<br><br />al teu voltant: gests, veu, gràcies descloses...)<br><br />L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena:<br><br />(ho dic?) hom s’hi avesa, a la condemna.<br><br><br><br /><br /></p></td></span></span></center></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-49477271157707758732008-10-10T19:26:00.001-07:002009-03-15T21:17:29.382-07:00Els gegants assassins i llurs assassins<br><br><br><br /><b>Tothom assassina quelcom</b> (o <i>Del sublim al ridícul, poquet rai</i>)<br /><br><br><br><br /><br /><br /><P></P><br /><table border="18" bordercolor="#ed1111" bgColor="#feeee5" cellpadding="18" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <br /><p><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><b>1. Assassinant la mosca</b> (escriu en Le Clézio, J.M.G.)<br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />Tantost m’atansava a la taula que l’hi veig – de cara a la nit érem, si fa no fa a tres quarts d’onze. Damunt la taula cremava amb força la bombeta que feia una llum groga, una mica bruta. Me l’he esguardada una estoneta, la mosca damunt la taula. No es bellugava, al bell mig de la coberta d’un exemplar de <i>Time</i>. S’havia instal·lada damunt el perfil mig verd mig blau d’un home dibuixat. Escrit en lletres blanques, al capdamunt de la coberta de la revista, orlat de vermell, hi deia: <i>TIME – The Weekly Magazine</i>.<br><br><br /><br />Confosa al glauc del dibuix, amb prou feines hi veies la minúscula taca moreua. Amb una mica més d’ombra damunt el paper lluent, o si aquell número de la revista hagués set de dol nacional, llavors qui l’hi hauria vista. S’hauria envolada passats qualques segons i s’hauria anat a posar damunt el fil del llum, fora d’abast.<br><br><br /><br />Massa tard; ara ja l’hi havia vista.<br><br><br /><br />Sense fer soroll, me n’he anat a cercar un diari doblegat i, bo i confiant que la mosca hauria fugit, he tornat. No havia fugit, però; encar hi era.<br><br><br /><br />Immòbil, amb el diari a la mà, me l’he esguardada una estoneta. El seu cosset era ple de vida, amb aquelles aletes fines i lluents, i el borrissol a la panxa. Me li guaitava també el caparró, aquella boleta vermellosa que no era sinó un ull. M’abassegava la immensitat de la cambra buida que em voltava, aquella cambra de racons foscs, amb mobles gegantins, el sostre esblaimat, les finestres amples com el cel. La mosca i jo habitàvem el mateix indret; en aquest instant compartíem el mateix espai, la mateixa nit. Les seues potetes hi havien caminat, i hi havia begudes les gotetes d’humitat, i hi havia xopada la trompa delicada en els grumollets de confitura que havien caiguts a l’empostissat. Damunt la pols, una mica pertot arreu, hi havia posts els seus ouets contra la mort.<br><br><br /><br />Damunt la revista, la mosca hi feia qualques passets. Ha anat d’antuvi cap a l’esquerra, s’ha aturat, i llavors ha reprès camí cap a la dreta.<br><br><br /><br />La llum intensa i llorda de la bombeta feia relluir les seues ales, i feia relluir el paper virolat de la coberta, i les vores de la taula.<br><br><br /><br />El món silent i pla era l’indret on l’ha mosca era. Feia l’efecte que així estàvem, ella i jo, anys i panys, en aquesta cambra, un davant l’altre, en aquest precís, calm, perllongat instant mai nat i de mai acabar-se.<br><br><br /><br />Ara m’ha semblat que anava a envolar-se. L’amenaça i l’odi han esdevingut tot d’una tan densos i tensos dins la cambra que no era creïble que no se n’adonés. Era dins meu on tot es feia abominablement dur. Era al meu braç, a la meua mà dreta que aixecava a poc a poc l’arma. Hi va haver encar com ara un meteor de vida i drama, allà damunt, parat damunt la coberta cridanera de la publicació. Un punt negre i dolorós que em veia i sentia com m’hi vinclava. Li havia esdevinguda la sobtada muntanya, la muntanya de carn bestial que ataca i mata.<br><br><br /><br />En sec he colpit.<br><br><br /><br />He agafada la revista on al gra negrós del ventre esclafat les ales estripades i les potetes li remaven en cercle.<br><br><br /><br />Ho he llençat finestra avall.<br><br><br /><br />Benaurança: tot hi és malentès en aqueixa idea. Car per què la benaurança? Per què caldria que fóssim feliços? De què es nodreix un sentiment tan general, i abstracte, i tanmateix tan lligat a la vida quotidiana? Tant se val la idea que hom se’n faci, la benaurança no és sinó un acord entre el món i la persona, és una encarnació. Cap civilització que fes de la felicitat el quest més important, no pot sinó fracassar entre la buida xerrameca. Res no hi ha que justifiqui una felicitat ideal, com res no hi ha que justifiqui una amor perfecta, absoluta, ni un sentiment de fe total, ni un estat de salut perpètua. L’absolut és sempre fora d’abast; aqueixa mitologia no resisteix la prova de foc de la lucidesa. L’única veritat és la d’ésser viu, l’única benaurança la de saber-se viu.<br /><br><br><br><br><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p><br /><br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><P></P><br /><table border="18" bordercolor="#ed1111" bgColor="#feeee5" cellpadding="18" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <br /><p><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><b> 2. Assassinant la trempamenta</b> (escriu en Vilòbit, Roure)<br><br><br><br><br /><br /> <br />S’esqueia que llegia una revista a la banyera. La llum del Sol flaqueja fora i per la finestra comença d’entrar-hi pus tost foscor. Aixec els ulls de la revista i contempl les moreues parets on les pampallugues m’hi espeteguen. Dic: “Ep, més val que encengui doncs el llum.”<br><br><br /><br />M’he posat dempeus i he estirat el braç xop fins atènyer l’interruptor. Ara el llum vellutat de la bombeta m’il·lumina la revista, que es diu “<i>Plec Intercrural</i>” i ensenya un cony jovenet, obertet, estretet i sucoset a la coberta. Part de dins tot hi són fufes i popes i natges, tret que a l’indret on hi cabia el text només hi diu: “<b>Ull viu!</b>” i llavors hi segueixen tres fulls buits, en blanc. <i>Hum</i> (allò deu voler dir una cosa o altra).<br><br><br /><br />Havia apagada la ràdio. Hi estroncava en Bobby Darin a mig esvalotament. “<i>Splix, splaix, I was taking a bath, relaxing in the tub with my rub-a-dub duck... a party going on in my living room, put my dancing shoes</i>...” Hi ha cada anys milions i milions de ràdios que “cauen” (ací guerxina d’entès), cauen a la banyera dementre que hom s’hi banya, s’escau llavors un maleït espetec i, tururut t’empari, se t’enduu als negres llimbs d’estratosfèrica magnitud on eternament hi roseguen carbó els fracassats.<br><br><br /> <br />Ara, esguardant somiós i sominós tots aquelles xones, poblades i escarides, i tots aquells ostíols, amb morenes i sense, oidà, i les popetes! – (on els meus llavis feien inconscientment continent de popar-hi, com qui popa, amatent, “<i>le poppe de la mamma</i>”) – l’enteniment se m’ha envolat com un colom mig blau mig verd devers esteses de blancors amb nyapes d’estels (quelcom si fa no fa, és clar, car ens endinsàvem com vibràtils cilis als ovòcits de l’inefable).<br><br><br /><br />“Pet de dona”, he dit, l’excitat magí com ara ensumant-ne la delitosa llunyana flaire. “Faldilles voleiants, a Fraga, estiu dels cinquanta; si tens deu anys, i ets assegut a l’esglaó de la botiga on ta mare és rere el taulell, i ella i una clienta d’aquelles qui només hi vénen a xafardejar-hi, hi són xerrant de coses, i te n’adones que ajaient-te cap enrere ulles cames amunt de la clienta, qui s’escau d’ésser la mare d’un xiquet més petit encar i qui coneixes, tot i que no gaire. Si te n’adones que li veus cames, i cuixes, i calces balderes, mal ficades, i doncs, adu pèls escadussers de parruf volcànic, i unes cuixes i unes cames, ah, reïra, vós, tan llises i blanques, només amb uns petits floquets de pèls negres i crescudets ací i allí, i, si hi romans estona, embadalit i entusiasmat, i mentrestant ta mare se n’ha adonat, i ara li fa signe, amb ganyotes d’ulls i celles, li assenyala silentment, a la veïna qui era d’esquena teu, de cara al taulell, i si la dona, tan avinent, i colossal, aital deessa, gegantina de cames, i cuixes, i cul, si només torç el coll per a tombar el cap i adonar-se’n què fots, i si decideix llavors de fer’s sonor un pet que tot de sobte t’esglaia qui-sap-lo, de tal manera que et desajeus d’un salt alhora que esclaten les escatainants rialles de ta mare i la meravellosa dona, ja em diràs quin paper, i quina confiança amb totes aqueixes valencianes poques vergonyes no has de tindre d’ençà d’ara, massa arronsat, paradet i cohibit, la careta que et cau de vergonya com una ràdio suïcida a la banyera...”<br><br><br /> <br />Ara, les dones són tan putes, que no? Na Susanna, emprant el pretext del bany. “Què collons sabem els vells, dels arbres? Només teníem ull (en singular, l’altre tapat pel tronc) pel nu cony repetidament foradat”, pensem els acusats. I el jutge, amb cara de botifler, en Daniel, és ell qui tanmateix se la cardà abans... I ara no ens deixa dir res altre que el nom de l’arbre, i per separat, com si això fos una altra merda de concurs a la televisió. Quan ens hi va la vida, jotfot Manela! És que hem donada l’excusa que no guaitàvem el cul de la bagassa, que estudiàvem els costums de certs insectes qui foradaven l’escorça – “xixins”, en diem al poble. Na Susanna li declara al jutge que no, que era banyant-se i se n’adona que els dos vells l’espien rere l’arbre. <b>I això sí que és pecat!</b> “Mes en realitat el que espiàvem era en Daniel i na Susanna cardant i, en acabat, en pic en Daniel havia fotut el camp cuita-corrents i cordant-se la bragueta, naltres allí romaníem, guaitant, amb bava en més d’un lloc, na Susanneta rentar-se el cony de la lleterada.” I ara ens volen estossinar ipso-facte no fos cas que encar goséssim de dir-ho públicament, i llavors escàndol rai, car en Daniel és jutge, i casat, i molt hipòcrita capità, oimés d’anyenca (rovellada) marrota de les essències pàtries, de les feixugues vàlues dels bempensants, de l’escatilosa sacrosanta enveja dels fanocs i de qui sap quina altra falòrnia. Ens diu, i té un dels seus moros feixistes amb la simitarra fent ziga-zaga damunt els nostres colls: “No podeu dir res sinó això. En un mot, o catacrec. <i>Quin arbre era l’arbre on dèieu que hi estudiàveu els banyarriquers?</i>” I l’un dels vells diem “<i>alzina!</i>”, i l’altre “<i>llentiscle!</i>”. I nyec, batzac! Dos caps antics que rodolen part de terra.<br><br><br /><br />Na Cassandra duta a casa per l’amant i conqueridor: n’Agammennó. Na Clitemnestra, dona de l’heroi, allò no li fot cap gràcia, vós direu. Fa tanmateix el paperet. Ara ordena a les minyones que banyin la jove druda. Quan la té indefensa a la banyera, nua, refregant-se el cony amb sabó, allí l’occeix. I ara se’n va a l’altra banyera a occir-hi n’Agammennó. N’Agammennó, molt filosòfic, s’esguardava a l’hora de la mort el pipinet – el feia molt negligible, com tots els herois (lleis de compensacions s’imposen) – i es deia, molt grec, o millor hel·lè: “<i>Hum, la punteta de mon pipí, pel que sembla és higroscòpica, car tothora una goteta hi penja</i>…” I carxofa! La dona me’l capa i escapça en sec.<br><br><br /><br />Ah, i una altra veritat com una casa diem els antics hel·lens: “<i>Si et banyes, nua, a la font santificada, restitueixes la teua virginitat!</i>” Així que, noietes de la revista, ja ho sabeu. Després de mes mantes cardamentes (el xup-xup que feia la banyera no era perquè bullís altre que de desig i enyor), en acabat de metrallades incessantment pels estupres que us sé lliurar amb lliurea de neta pell, encar podeu si voleu el tel tolt restablir i tornar-hi amb...<br><br><br /><br />Llavors, de cop i volta, un esfereïment incommensurable em prengué.<br><br><br /><br />Quelcom em creixia entre les cuixes! Un monstre capllevava damunt el cresp sabonós! Bongoig, l’esglai! El cor em fa figa! Car... Què era allò? Magnífic far, colós. Poderós ésser ardit: aliè invasor de superior intel·lecte! Amb ull hipnòtic, personalitat magnètica! Lluent seda d’epiteli rosa voltava el seu ull únic, car era, con dic, monoftàlmic, no pas solament borni. Era un ciclop. I esdevenia més i més ciclopi. Recony que l’acolloniment amb prou feines em deixava estrebar bleix.<br><br><br /><br />El seu ull desdentegat, que és alhora boca i nas, tot d’una diu, amb veu de tro: “Em dic Polifem, i hi vinc en orri, estort, a adreçar els torts!”<br><br><br /><br />Dic: “No sé què collons t’empatolles, mes si em vols fer mal, malament rai, que rebràs!”<br><br><br /><br />Amenaçat per un gegant a la banyera. Això era gros. L’oi contra seu se m’aixecava com una trempamenta sedega de cel. El zel de sobrar’l i la rancúnia que m’induïa la seua invasió m’enfellonien qui-sap-lo. Prou sé que els dos compartim el mateix espai i el mateix temps, i adu la mateixa banyera, i sé doncs que hauríem d’ésser germans bessons; no; vull dir, bessons siamesos, units inconsútilment. Mes així i tot... La basarda immensa, la por sense fronteres et cicatritza l’ànima, te li fa créixer banyes, cotnes, cuirs, i et fa fer bestiades rai. Amb el <i>Plec Intercrural</i> li vaig ventar un cop sensacional.<br><br><br /><br />–Ai! No em toquis l’epítoc, capdecony!<br><br><br /><br />–L’epítoc?<br><br><br /><br />–Darrer anell independitzable del cuc on, autònom, el sexe es reixinxola –definí, més savi el meu carall que no jo.<br><br><br /><br />–Un cuc –vaig exclamar, terroritzat–. Un cuc!<br><br><br /><br />Com qui abrandat brandeix un bran, l’atzufava de valent. El <i>Plec</i> se li abatia repetidament. El tudava com qui el vol fer cendres. I li deia alhora, amb tràgics esbiecs: “<i>Mor, mor, maleït!</i>”<br><br><br /><br />L’ull començava de fer-li guerxines lletges. L’embalum gegantí feia catúfols, hò! L’arrugament se li estenia com empeltat per qualque malaltia hercúlia: la pell atesa. L’epiteli no era tan lluent, el cap se li torcia, se li destrempava... Mes l’ull encar diu: “Santa Cecília, qui despengué dos dies sencers en banyera ardent (cremant i flamejant), tanmateix n’eixia il·lesa, i llavors, adu després que li etzibessin tres cops de destral al meló, ei, ni l’hi asclaven. Així que...”<br><br><br /><br />–Em dónes la idea que et vingui, no pas amb el <i>Plec</i> dels múltiples conys mocosets, ans amb una destral? No ets gaire viu, tu!<br><br><br /><br />Va dir, enfonsant-se, recordant plepes lectures d’aquell plumbi Le Clézio dels collons: “L’única veritat és la d’ésser pansit, l’única benaurança la de saber-se pansidet. Car altrament aixeques massa el cap, i l’oi i la rancúnia que despertes en totdéu... tothom t’aporrina a cop de llavi, tothom t’escanyaria a còpia d’infidel vagina.”<br><br><br /><br />Vaig trobar que tenia certa raó. Els conys de la revista gotejaven. L’hauré de penjar més tard que s’eixugui a l’estenedor de damunt l’estufa.<br><br><br /><br />M’aixequí, heroic vencedor de qualque batalla. Ara em vaig torcar de cap a peus. Tremolava una mica per culpa de l’aigua que s’havia anada enfredorint. El gegant esquerat i adondat no deia ni piu. El sebollia sense gaires miraments als calçotets.<br /><br><br><br><br><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-721289066716699322008-10-10T19:26:00.000-07:002009-03-15T21:17:09.134-07:00Els gegants assassins i llurs assassins<br><br><br><br /><b>Tothom assassina quelcom</b> (o <i>Del sublim al ridícul, poquet rai</i>)<br /><br><br><br><br /><br /><br /><P></P><br /><table border="18" bordercolor="#ed1111" bgColor="#feeee5" cellpadding="18" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <br /><p><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><b>1. Assassinant la mosca</b> (escriu en Le Clézio, J.M.G.)<br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br />Tantost m’atansava a la taula que l’hi veig – de cara a la nit érem, si fa no fa a tres quarts d’onze. Damunt la taula cremava amb força la bombeta que feia una llum groga, una mica bruta. Me l’he esguardada una estoneta, la mosca damunt la taula. No es bellugava, al bell mig de la coberta d’un exemplar de <i>Time</i>. S’havia instal·lada damunt el perfil mig verd mig blau d’un home dibuixat. Escrit en lletres blanques, al capdamunt de la coberta de la revista, orlat de vermell, hi deia: <i>TIME – The Weekly Magazine</i>.<br><br><br /><br />Confosa al glauc del dibuix, amb prou feines hi veies la minúscula taca moreua. Amb una mica més d’ombra damunt el paper lluent, o si aquell número de la revista hagués set de dol nacional, llavors qui l’hi hauria vista. S’hauria envolada passats qualques segons i s’hauria anat a posar damunt el fil del llum, fora d’abast.<br><br><br /><br />Massa tard; ara ja l’hi havia vista.<br><br><br /><br />Sense fer soroll, me n’he anat a cercar un diari doblegat i, bo i confiant que la mosca hauria fugit, he tornat. No havia fugit, però; encar hi era.<br><br><br /><br />Immòbil, amb el diari a la mà, me l’he esguardada una estoneta. El seu cosset era ple de vida, amb aquelles aletes fines i lluents, i el borrissol a la panxa. Me li guaitava també el caparró, aquella boleta vermellosa que no era sinó un ull. M’abassegava la immensitat de la cambra buida que em voltava, aquella cambra de racons foscs, amb mobles gegantins, el sostre esblaimat, les finestres amples com el cel. La mosca i jo habitàvem el mateix indret; en aquest instant compartíem el mateix espai, la mateixa nit. Les seues potetes hi havien caminat, i hi havia begudes les gotetes d’humitat, i hi havia xopada la trompa delicada en els grumollets de confitura que havien caiguts a l’empostissat. Damunt la pols, una mica pertot arreu, hi havia posts els seus ouets contra la mort.<br><br><br /><br />Damunt la revista, la mosca hi feia qualques passets. Ha anat d’antuvi cap a l’esquerra, s’ha aturat, i llavors ha reprès camí cap a la dreta.<br><br><br /><br />La llum intensa i llorda de la bombeta feia relluir les seues ales, i feia relluir el paper virolat de la coberta, i les vores de la taula.<br><br><br /><br />El món silent i pla era l’indret on l’ha mosca era. Feia l’efecte que així estàvem, ella i jo, anys i panys, en aquesta cambra, un davant l’altre, en aquest precís, calm, perllongat instant mai nat i de mai acabar-se.<br><br><br /><br />Ara m’ha semblat que anava a envolar-se. L’amenaça i l’odi han esdevingut tot d’una tan densos i tensos dins la cambra que no era creïble que no se n’adonés. Era dins meu on tot es feia abominablement dur. Era al meu braç, a la meua mà dreta que aixecava a poc a poc l’arma. Hi va haver encar com ara un meteor de vida i drama, allà damunt, parat damunt la coberta cridanera de la publicació. Un punt negre i dolorós que em veia i sentia com m’hi vinclava. Li havia esdevinguda la sobtada muntanya, la muntanya de carn bestial que ataca i mata.<br><br><br /><br />En sec he colpit.<br><br><br /><br />He agafada la revista on al gra negrós del ventre esclafat les ales estripades i les potetes li remaven en cercle.<br><br><br /><br />Ho he llençat finestra avall.<br><br><br /><br />Benaurança: tot hi és malentès en aqueixa idea. Car per què la benaurança? Per què caldria que fóssim feliços? De què es nodreix un sentiment tan general, i abstracte, i tanmateix tan lligat a la vida quotidiana? Tant se val la idea que hom se’n faci, la benaurança no és sinó un acord entre el món i la persona, és una encarnació. Cap civilització que fes de la felicitat el quest més important, no pot sinó fracassar entre la buida xerrameca. Res no hi ha que justifiqui una felicitat ideal, com res no hi ha que justifiqui una amor perfecta, absoluta, ni un sentiment de fe total, ni un estat de salut perpètua. L’absolut és sempre fora d’abast; aqueixa mitologia no resisteix la prova de foc de la lucidesa. L’única veritat és la d’ésser viu, l’única benaurança la de saber-se viu.<br /><br><br><br><br><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p><br /><br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><P></P><br /><table border="18" bordercolor="#ed1111" bgColor="#feeee5" cellpadding="18" cellspacing="9" width="99%"><br /> <br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <br /><p><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"><br /><br><br><br><br /><b> 2. Assassinant la trempamenta</b> (escriu en Vilòbit, Roure)<br><br><br><br><br /><br /> <br />S’esqueia que llegia una revista a la banyera. La llum del Sol flaqueja fora i per la finestra comença d’entrar-hi pus tost foscor. Aixec els ulls de la revista i contempl les moreues parets on les pampallugues m’hi espeteguen. Dic: “Ep, més val que encengui doncs el llum.”<br><br><br /><br />M’he posat dempeus i he estirat el braç xop fins atènyer l’interruptor. Ara el llum vellutat de la bombeta m’il·lumina la revista, que es diu “<i>Plec Intercrural</i>” i ensenya un cony jovenet, obertet, estretet i sucoset a la coberta. Part de dins tot hi són fufes i popes i natges, tret que a l’indret on hi cabia el text només hi diu: “<b>Ull viu!</b>” i llavors hi segueixen tres fulls buits, en blanc. <i>Hum</i> (allò deu voler dir una cosa o altra).<br><br><br /><br />Havia apagada la ràdio. Hi estroncava en Bobby Darin a mig esvalotament. “<i>Splix, splaix, I was taking a bath, relaxing in the tub with my rub-a-dub duck... a party going on in my living room, put my dancing shoes</i>...” Hi ha cada anys milions i milions de ràdios que “cauen” (ací guerxina d’entès), cauen a la banyera dementre que hom s’hi banya, s’escau llavors un maleït espetec i, tururut t’empari, se t’enduu als negres llimbs d’estratosfèrica magnitud on eternament hi roseguen carbó els fracassats.<br><br><br /> <br />Ara, esguardant somiós i sominós tots aquelles xones, poblades i escarides, i tots aquells ostíols, amb morenes i sense, oidà, i les popetes! – (on els meus llavis feien inconscientment continent de popar-hi, com qui popa, amatent, “<i>le poppe de la mamma</i>”) – l’enteniment se m’ha envolat com un colom mig blau mig verd devers esteses de blancors amb nyapes d’estels (quelcom si fa no fa, és clar, car ens endinsàvem com vibràtils cilis als ovòcits de l’inefable).<br><br><br /><br />“Pet de dona”, he dit, l’excitat magí com ara ensumant-ne la delitosa llunyana flaire. “Faldilles voleiants, a Fraga, estiu dels cinquanta; si tens deu anys, i ets assegut a l’esglaó de la botiga on ta mare és rere el taulell, i ella i una clienta d’aquelles qui només hi vénen a xafardejar-hi, hi són xerrant de coses, i te n’adones que ajaient-te cap enrere ulles cames amunt de la clienta, qui s’escau d’ésser la mare d’un xiquet més petit encar i qui coneixes, tot i que no gaire. Si te n’adones que li veus cames, i cuixes, i calces balderes, mal ficades, i doncs, adu pèls escadussers de parruf volcànic, i unes cuixes i unes cames, ah, reïra, vós, tan llises i blanques, només amb uns petits floquets de pèls negres i crescudets ací i allí, i, si hi romans estona, embadalit i entusiasmat, i mentrestant ta mare se n’ha adonat, i ara li fa signe, amb ganyotes d’ulls i celles, li assenyala silentment, a la veïna qui era d’esquena teu, de cara al taulell, i si la dona, tan avinent, i colossal, aital deessa, gegantina de cames, i cuixes, i cul, si només torç el coll per a tombar el cap i adonar-se’n què fots, i si decideix llavors de fer’s sonor un pet que tot de sobte t’esglaia qui-sap-lo, de tal manera que et desajeus d’un salt alhora que esclaten les escatainants rialles de ta mare i la meravellosa dona, ja em diràs quin paper, i quina confiança amb totes aqueixes valencianes poques vergonyes no has de tindre d’ençà d’ara, massa arronsat, paradet i cohibit, la careta que et cau de vergonya com una ràdio suïcida a la banyera...”<br><br><br /> <br />Ara, les dones són tan putes, que no? Na Susanna, emprant el pretext del bany. “Què collons sabem els vells, dels arbres? Només teníem ull (en singular, l’altre tapat pel tronc) pel nu cony repetidament foradat”, pensem els acusats. I el jutge, amb cara de botifler, en Daniel, és ell qui tanmateix se la cardà abans... I ara no ens deixa dir res altre que el nom de l’arbre, i per separat, com si això fos una altra merda de concurs a la televisió. Quan ens hi va la vida, jotfot Manela! És que hem donada l’excusa que no guaitàvem el cul de la bagassa, que estudiàvem els costums de certs insectes qui foradaven l’escorça – “xixins”, en diem al poble. Na Susanna li declara al jutge que no, que era banyant-se i se n’adona que els dos vells l’espien rere l’arbre. <b>I això sí que és pecat!</b> “Mes en realitat el que espiàvem era en Daniel i na Susanna cardant i, en acabat, en pic en Daniel havia fotut el camp cuita-corrents i cordant-se la bragueta, naltres allí romaníem, guaitant, amb bava en més d’un lloc, na Susanneta rentar-se el cony de la lleterada.” I ara ens volen estossinar ipso-facte no fos cas que encar goséssim de dir-ho públicament, i llavors escàndol rai, car en Daniel és jutge, i casat, i molt hipòcrita capità, oimés d’anyenca (rovellada) marrota de les essències pàtries, de les feixugues vàlues dels bempensants, de l’escatilosa sacrosanta enveja dels fanocs i de qui sap quina altra falòrnia. Ens diu, i té un dels seus moros feixistes amb la simitarra fent ziga-zaga damunt els nostres colls: “No podeu dir res sinó això. En un mot, o catacrec. <i>Quin arbre era l’arbre on dèieu que hi estudiàveu els banyarriquers?</i>” I l’un dels vells diem “<i>alzina!</i>”, i l’altre “<i>llentiscle!</i>”. I nyec, batzac! Dos caps antics que rodolen part de terra.<br><br><br /><br />Na Cassandra duta a casa per l’amant i conqueridor: n’Agammennó. Na Clitemnestra, dona de l’heroi, allò no li fot cap gràcia, vós direu. Fa tanmateix el paperet. Ara ordena a les minyones que banyin la jove druda. Quan la té indefensa a la banyera, nua, refregant-se el cony amb sabó, allí l’occeix. I ara se’n va a l’altra banyera a occir-hi n’Agammennó. N’Agammennó, molt filosòfic, s’esguardava a l’hora de la mort el pipinet – el feia molt negligible, com tots els herois (lleis de compensacions s’imposen) – i es deia, molt grec, o millor hel·lè: “<i>Hum, la punteta de mon pipí, pel que sembla és higroscòpica, car tothora una goteta hi penja</i>…” I carxofa! La dona me’l capa i escapça en sec.<br><br><br /><br />Ah, i una altra veritat com una casa diem els antics hel·lens: “<i>Si et banyes, nua, a la font santificada, restitueixes la teua virginitat!</i>” Així que, noietes de la revista, ja ho sabeu. Després de mes mantes cardamentes (el xup-xup que feia la banyera no era perquè bullís altre que de desig i enyor), en acabat de metrallades incessantment pels estupres que us sé lliurar amb lliurea de neta pell, encar podeu si voleu el tel tolt restablir i tornar-hi amb...<br><br><br /><br />Llavors, de cop i volta, un esfereïment incommensurable em prengué.<br><br><br /><br />Quelcom em creixia entre les cuixes! Un monstre capllevava damunt el cresp sabonós! Bongoig, l’esglai! El cor em fa figa! Car... Què era allò? Magnífic far, colós. Poderós ésser ardit: aliè invasor de superior intel·lecte! Amb ull hipnòtic, personalitat magnètica! Lluent seda d’epiteli rosa voltava el seu ull únic, car era, con dic, monoftàlmic, no pas solament borni. Era un ciclop. I esdevenia més i més ciclopi. Recony que l’acolloniment amb prou feines em deixava estrebar bleix.<br><br><br /><br />El seu ull desdentegat, que és alhora boca i nas, tot d’una diu, amb veu de tro: “Em dic Polifem, i hi vinc en orri, estort, a adreçar els torts!”<br><br><br /><br />Dic: “No sé què collons t’empatolles, mes si em vols fer mal, malament rai, que rebràs!”<br><br><br /><br />Amenaçat per un gegant a la banyera. Això era gros. L’oi contra seu se m’aixecava com una trempamenta sedega de cel. El zel de sobrar’l i la rancúnia que m’induïa la seua invasió m’enfellonien qui-sap-lo. Prou sé que els dos compartim el mateix espai i el mateix temps, i adu la mateixa banyera, i sé doncs que hauríem d’ésser germans bessons; no; vull dir, bessons siamesos, units inconsútilment. Mes així i tot... La basarda immensa, la por sense fronteres et cicatritza l’ànima, te li fa créixer banyes, cotnes, cuirs, i et fa fer bestiades rai. Amb el <i>Plec Intercrural</i> li vaig ventar un cop sensacional.<br><br><br /><br />–Ai! No em toquis l’epítoc, capdecony!<br><br><br /><br />–L’epítoc?<br><br><br /><br />–Darrer anell independitzable del cuc on, autònom, el sexe es reixinxola –definí, més savi el meu carall que no jo.<br><br><br /><br />–Un cuc –vaig exclamar, terroritzat–. Un cuc!<br><br><br /><br />Com qui abrandat brandeix un bran, l’atzufava de valent. El <i>Plec</i> se li abatia repetidament. El tudava com qui el vol fer cendres. I li deia alhora, amb tràgics esbiecs: “<i>Mor, mor, maleït!</i>”<br><br><br /><br />L’ull començava de fer-li guerxines lletges. L’embalum gegantí feia catúfols, hò! L’arrugament se li estenia com empeltat per qualque malaltia hercúlia: la pell atesa. L’epiteli no era tan lluent, el cap se li torcia, se li destrempava... Mes l’ull encar diu: “Santa Cecília, qui despengué dos dies sencers en banyera ardent (cremant i flamejant), tanmateix n’eixia il·lesa, i llavors, adu després que li etzibessin tres cops de destral al meló, ei, ni l’hi asclaven. Així que...”<br><br><br /><br />–Em dónes la idea que et vingui, no pas amb el <i>Plec</i> dels múltiples conys mocosets, ans amb una destral? No ets gaire viu, tu!<br><br><br /><br />Va dir, enfonsant-se, recordant plepes lectures d’aquell plumbi Le Clézio dels collons: “L’única veritat és la d’ésser pansit, l’única benaurança la de saber-se pansidet. Car altrament aixeques massa el cap, i l’oi i la rancúnia que despertes en totdéu... tothom t’aporrina a cop de llavi, tothom t’escanyaria a còpia d’infidel vagina.”<br><br><br /><br />Vaig trobar que tenia certa raó. Els conys de la revista gotejaven. L’hauré de penjar més tard que s’eixugui a l’estenedor de damunt l’estufa.<br><br><br /><br />M’aixequí, heroic vencedor de qualque batalla. Ara em vaig torcar de cap a peus. Tremolava una mica per culpa de l’aigua que s’havia anada enfredorint. El gegant esquerat i adondat no deia ni piu. El sebollia sense gaires miraments als calçotets.<br /><br><br><br><br><br /></p></td></span></span></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-73242350531574823062008-09-29T20:16:00.001-07:002009-03-15T21:17:29.412-07:00cuquets pel cel grumollenc i repel·lent qui se'ls enfonsa duts a martiri<br><br><br><br /><br /><blockquote><br /><b>Pluges</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br />Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles<br><br />Tinc aquella dona perfectament espiada.<br><br />A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles<br><br />De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada...<br><br><br /><br />Oh escórrer's, mentre tu, cony, com llengües et desfulles<br><br />I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!<br><br />Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,<br><br />T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.<br><br><br /><br />Amb les calces al garró, i al melic les faldilles<br><br />Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles<br><br />Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.<br><br><br /><br />Et criden home i fills si enllesties el diluvi,<br><br />I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:<br><br />Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.<br><br><br><br><br /><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-72924538236674106862008-09-29T20:16:00.000-07:002009-03-15T21:17:09.162-07:00cuquets pel cel grumollenc i repel·lent qui se'ls enfonsa duts a martiri<br><br><br><br /><br /><blockquote><br /><b>Pluges</b><br /><br><br><br><br><br /><br /><br />Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles<br><br />Tinc aquella dona perfectament espiada.<br><br />A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles<br><br />De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada...<br><br><br /><br />Oh escórrer's, mentre tu, cony, com llengües et desfulles<br><br />I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!<br><br />Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,<br><br />T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.<br><br><br /><br />Amb les calces al garró, i al melic les faldilles<br><br />Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles<br><br />Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.<br><br><br /><br />Et criden home i fills si enllesties el diluvi,<br><br />I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:<br><br />Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.<br><br><br><br><br /><br /></blockquote>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-58353390571324621912008-09-25T21:33:00.000-07:002009-03-15T21:13:48.182-07:00operada del peu, sembla 20 anys més jove<p></p><br /><table border="18" bordercolor="#f51111" BGCOLOR="#fff2ff" cellpadding="18" cellspacing="6" width="99%"> <br /><br/> <tbody><tr><br/> <td><br/> <p><font color="#111111"><br /><center><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br><br><br /><br /><br><br><br /><b>Na Vonne Vonne</b><br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />Ha tornada, clarosa i boiant, com brisa escleta, na Maryvonne Vonnegut – na Vonne Vonne que li’n deien a ca seua i li’n dèiem els més íntims coneguts.<br><br><br /><br />S’ha operada del peu i ha tornada que sembla vint anys més jove que no és. N’aparenta setanta i en deu tindre noranta. Jo en tinc vuitanta i dec semblar que en tinc tres mil.<br><br><br /><br />La coneguí al casament d’una filla meua. Era (jo) a un racó enllestint un poema al meu ordinador quan algú m’interrompé. De seguida endeviní de qui es tractava. Em vaig aixecar i encaixàrem. “Sou el pare, oi?”<br><br><br /><br />–Com vós sou l’altre pare –respongué, amb veu ben posada, i amb un somriure fi.<br><br><br /><br />Era un home bell, asalt, esvelt, d’allò millor plantat, molt més alt que no jo, tenia una mata de cabells perfectament tallats per barber especialitzat, cabells tots negres i lluents, el to de la seua pell era de sa bronze, torrada pel Solell de les platges paradisíaques de les Bahames; anava tan elegant, i es captenia tan desimbolt, el pare del meu imminent gendre, que devia tindre uns seixanta anys, com jo, mes semblava tindre’n quinze o setze. La seua agilitat, la seua vitalitat, l’enveja. Al seu costat, jo, tort, baixet, primet, calbot, amb barba grisa i grogosa, malpentinada, i els vestits llords i pudents, també amb els meus seixanta damunt, devia semblar que en tenia cent vint, pel cap baix.<br><br><br /><br />Només remugàrem quatre paraules sense significat. Amb una maldissimulada ganyota de disgust darrere el seu somriure de dents blanques i enlluernadores, quan amb mi només em romanien ja quatre queixals corcats, se’n va anar sense dir res més. Ja no el veuria pus. Era d’aquells qui escauja el panorama, tria la femella més ferma i se l’enduu a cardar-se-la fins que no en fa pelleringa exhausta.<br><br><br /><br />Vaig tornar al meu ordinador del racó on el meu embastat poema m’esperava que el polís. Però l’aparell el tenien ara ocupat dos nyèbits mal pujats (família del noi qui es casava amb la meua filla, segurament – branca de la consogra, de qui l’home meravellós estava separat – vulgars i tabalots, gent sense classe, grollera, repel·lent). Els dos marrecs (devien tindre l’un onze-dotze anys, l’altre vuit o nou), rabassuts, forts, amb cares bestials, teclejaven maniàticament damunt el meu aparell, com si allò fos un joc, com si esperessin que hi saltessin dimonis... Em va pujar la sang al cap, no hi ha pitjor sacrilegi que un text meu tocat, no hi ha pitjor catàstrofe que un text on treballo manifassejat per estranys; m’hi vaig llençar damunt, els estrebava braços i colls, i no podia deseixir-los-en de cap manera, pegellides monstruoses encastades al teclat... Tentacles que ho xuclaven tot, pops de terror, amb ulls que els eixien, ja dic, llurs vacúols bategant-los com paràsits de pam, s’arrapaven al meu aparell com podrits condemnats i el jaquien sense suc. I me n’adonava que ja m’ho havien esborrat tot, no solament el poema gairebé enllestit, tot els altres texts tot just a mig amanir als cedularis...!<br><br><br /><br />Vaig esgaripar amb ràbia enfollida, m’esgargamellava, penetrant, part damunt l’enrenou. El text que escric, no hi ha res més important, malparits! M’estimava més que m’arrenquessin el coll que no que m’arranessin el text! Allò era pitjor que no cap tortura... L’ànima espellada, a parracs.<br><br><br /><br />–Let go, you fuckers, let go! I’ll kill you! Your name, damn little pieces of shit, your name, give me your names!<br><br><br /><br />I els sacsava fins que els sortís el maleït cervell pels ulls, i la merda per les orelles.<br><br><br /><br />–Dwight McPhorkson –diu el bútxara gran, amb aplom, com si m’amollés un afront.<br><br><br /><br />–Me Randy –fa el petit, cru, imitant-lo.<br><br><br /><br />–Randy and Dwight McPherson, damn your fucking eyes for the rest of your pitiful life! You’ve destroyed mine! My eyes, my life, my fucking soul! Everything’s lost! I’m lost, my genius gone!<br><br><br /><br />Vaig veure de cua d’ull que hi havia gent qui ens guaitava i se’n fotien. Se’n fotien sobretot de la meua impotència cridanera: un nan escotiflat barallant-se amb dos galifardeus mesells. I perdent-hi. N’hi havia qui semblaven escarnir la meua ridícula escridassada, albardà escarnit...<br><br><br /><br />I llavors els veia la cara de fàstic que fotien, fàstic barrejat amb odi. Tothom porta rancúnia a qui li fa angúnia...<br><br><br /><br />Amb la lluita ferotge, els pantalons m’havien mig caiguts. Amb la por d’aquells dos reconsagrats ganassots brutals, m’havia lleugerament cagat. Tothom per les vores arrufava el nas. Vaig arrabassar el meu aparell mig fet a peces i em vaig escapolir rere els cortinatges.<br><br><br /><br />Me’n vaig anar a un dels canfelips a plorar-hi, desfet, i, en acabat, a torcar-m’hi i rentar-m’hi una mica.<br><br><br /><br />Llavors em vaig esmunyir per la finestra. Vaig arribar-me a un bar. Irrecuperable ordinador, l’havia llençat al cossi de les escombraries de fora. Demanava al cambrer whisky rere whisky. Calia ofegar l’abassegadora pena.<br><br><br /><br />Vaig tornar a la sala de festes a l’hora de la cerimònia clau. Xim-xim i matràfola se m’escolaven entre boires, marejadorament... Anava una mica pet. El ministre deia els mots del seu discurset carrincló... Hi havia faves qui se li’n reien bonament, com si el que deia fos mica enginyós.<br><br><br /><br />Els nuvis es bescanviaren anells. Llavors s’escaigueren el petó i els aplaudiments...<br><br><br /><br />Algú tocava un violí... Hi havia algunes parelles, força escadusseres al començament, qui ballaven al compàs de la musica melangiosa. Vaig veure pluja a la finestra i em vaig posar a ballar sol.<br><br><br /><br />La bona Vonne Vonne s’atansà de bon cor a fer-me de parella. La rebutgí. Tenia (ella) setanta anys, però semblava més jove que no jo. I tanmateix era jo qui donava l’espectacle. Vaig dir en català: “És quan plou que ballo sol!”<br><br><br /><br />I vaig continuar ballant – molt maldestrament, no val a dubtar-ho. Quan el violista s’aturà a fer el que fos, em vaig avançar al podi. Devia tentinejar, però, tot i ensopegar amb taules i cadires rai, hi fiu cap sense caure.<br><br><br /><br />Volia explicar a tothom per què ballava sol. Per què havia rebutjada aquella magnífica femella, na Vonne Vonne.<br><br><br /><br />Vaig dir-los el poema d’en Foix, que era un dels poemes emblemàtics que mon pare em recitava de molt petit a l’hora de fer non-non. Els el vaig allurar, vull dir, els el vaig fer llur, sense fer cap esforç de ritme ni mesura ni rima. Només l’anava virant tal qual, pelat, escarit, com em venia, automàtic, a l’esment.<br><br><br /><br />–I didn’t dance with beautiful miss Vonne Vonne because when it rains I dance by myself, it’s just like that, I dance by myself when it rains, dressed in seaweeds, and scales, and gold. I see a bit of the sea that-a-way, and also a patch of red sky, and a bird that flies by, and a bush that branches out; I see over there the big house of a pirate, wide as a gigantic sunflower; I dance alone when it rains, covered with gold, scales, seaweed. I get a hump on my back when I laugh, and, passed the threshing field, I’m running by the creek dressed as folks of old did; who I’m running after is... the farmer’s wife; and among the runty oaks and the thin pine trees I stick my banner, and with a prick to sew together sackcloths I pierce the heart of a monster whose name shall remain untold; I get a hump on my back when I get the giggles, running over there, passed the threshing field, by the creek. And is when I’m asleep when I see the clearest, poisoned by some crazy sweetness. I’ve pearls on my two hands, my nest’s in a shell inside the sea; I’m a fountain for the nymphs, I’m the lair of the beast, I’m even the moon getting thin behind the silhouetted breasts of the mountains; yes, I see much clearer when I’m asleep, poisoned by a crazy sweetness... And that, my friends, was a poem, an inspiring poem, much better than mine... A poem that makes me dance by myself when it rains.<br><br><br /><br />Na Vonne Vonne em va ajudar a la taula. La gent havia callada. Gairebé ningú no hi romania entre la concurrència (potser calia fer excepció dels massa ignorants, dissortats, McPhorksons) qui encara cregués que fos foll. Un poeta genuí prou ha d’ésser si fa no fa peculiar, això gairebé tothom ho sap.<br><br><br /><br />Hà! I avui rebia la visita de la clement deessa. Semblava més jove (em sembla que ja ho he dit) que no fa vint anys i tot.<br><br><br /><br />–Vonne Vonne, que content em feu!<br><br><br /><br />–Com va, vell Lleó? Encara escrivint poesies?<br><br><br /><br />–La mort serà la qui m’estriparà el darrer.<br><br><br /><br />–Encara ressentit amb aquells dos heralds de la mort, en Dwight i en Randy McPhorkson...?<br><br><br /><br />–N’havia oblidat el nom.<br><br><br /><br />–Els dos són morts.<br><br><br /><br />–Ah.<br><br><br /><br />–Amb astúcies d’astes, i astes d’astut, salvant el vent, me’n vaig a fer el vermut. Hi ha un home mut petrificat a la paret, i amb gests d’estàtua em diu que guaiti la cascada de l’edifici del davant. És una pluja agra que pampallugueja al Sol. I l’home de pedra vol ballar i no pot. I vol somriure i no pot. Punit pel fats a voler ballar i no púguer... Li dic: “<i>Randy, prou jeremiada, em sents? El que ets és un embriac. Arrenca’t d’aquest mur estult</i>.” I l’he volgut estrebar. Però ha fet una cara d’horror, com si li profanava l’altar on és ell el ninot santificat. Era com si el mur de l’edifici era una antiga meretriu i en Randy el fetus que volgués afollar. M’he degudes esgarrapar les mans a la pedra. Les tenia plenes de sang. He vist que en Randy era mort. L’ensurt el matava que hom el volgués arrencar, segurament.<br><br><br /><br />–Pobre noi.<br><br><br /><br />–En Dwight me’l trobo entre uns matolls. Hi menjava pues, espines, arestes... Quan em va veure em va dir: “<i>Les punxes esmolen la fam</i>.” Se’n va riure; fades rialles de boig. Va dir: “<i>Vonne Vonne, avui no m’he rentat, ni ahir tampoc... Fa sis o set mesos que vaig pel món al meu costat, ensumant-me les gustoses sentors que m’acompanyen, sòlides, com un altre jo. Ah suors, ah merdetes, ah secrecions, ah greixos i granets, i ronyetes i engrudets, com em recordeu de mi mateix, i com no em puc enyorar, sempre present, benauradament inabsentable!</i>” Uns dies més tard uns trinxeraires l’havien llençat al riu perquè es rentés. És va vúlguer agafar a ell mateix. I es va negar.<br><br><br /><br />–Bon altre, doncs.<br><br><br /><br />–Lleó, avui no plou.<br><br><br /><br />Vam ballar. M’estrenyia na Vonne Vonne com si volgués esbotifarrar-me.<br><br><br /><br />Vaig demanar pietat. Encara li’n demano ara. Tinc tants de poemes al pap!<br><br><br><br><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /></p></td></span></span></center></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-6383244654186957152008-09-20T14:57:00.000-07:002008-09-20T14:58:56.456-07:00Sonet per al trau al sés (Rimbaud-Vilòbit)<p></p><br /><table border="11" bordercolor="#222bbb" bgcolor="#ff5f52" cellpadding="8" cellspacing="6" width="90%"><br /> <br /> <tbody><tr><br /> <br /><td><br /> <p><center><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br /><br /><br /><br /><b>Aparició de bell enyorament – oh, foradet!</b><br /><br><br><br><br><br><br /><br /><br /><br />Fosquet i arrugadet com porprat clavell<br><br />Bleixa, atapeït humilment entre molsa<br><br />Encar humida de llet qui s’enfuig dolça<br><br />Fins al trau, per natges blanques, de gairell.<br><br><br /><br />Per borrallons de fanguet color rovell<br><br />Filaments eixarreïts tremen, si polsa<br><br />El cor central i fa un ventet que els espolsa<br><br />I rellisquen com llàgrimes de l’anell.<br><br><br /><br />Sovint s’ha abocat el meu somni al seu botri,<br><br />Gelós, mon ensopit dimoni, del fotre-hi,<br><br />I en feia niu de sanglots, lacrimatori.<br><br><br /><br />Sobtada oliveta, flauta d’espinguets,<br><br />Canó d’on ragen vescosos torronets,<br><br />Sentors on com ca s’atansa el meu sensori.<br><br><br><br /><br><br><br /></p></td></span></span></font></center></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-70564105288674493922008-09-18T23:34:00.000-07:002009-03-15T21:10:44.750-07:00Cap pollós escorcollat (Rimbaud-Vilòbit)<p></p><br /><table border="11" bordercolor="#222bbb" bgcolor="#ffff52" cellpadding="8" cellspacing="6" width="90%"><br /> <br /> <tbody><tr><br /> <br /><td><br /> <p><center><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br /><br /><br /><br /><br />[<i>Amb dits com cames d’homenic, escoseixen les cosidores per selva pollosa de capet de germanet<br><br><br />Vers d’Arthur Rimbaud, anostrat per en Lleó Ferrer i Arxipenka</i>]<br><br><br><br><br /><br /><b>Cap pollós solcat per monitoris dits de cosidores</b><br /><br><br><br><br><br /><br />S'arruga el front de l’infant ple d’irritades ones<br><br />Que s’estavellen a l’eixam blanc dins somnis vagues...<br><br />Se li atansen a l’espona dues dolces minyones<br><br />De qui les ungles esmolades relluen com dagues.<br><br><br /><br />Són ses germanes grans qui el menen a la finestra,<br><br />Prop l’aire blau que banya els tous de flors que escumen,<br><br />I als seus densos cabells on el rou ja es segresta<br><br />Llur dits fins, ullprenedors i esveradors s’hi embarumen.<br><br><br /><br />Ara sent el cant de llurs alens esporugueïts<br><br />Que envernissen amb llargues mels herbes i rosers,<br><br />I que sospirs ensalivats interrompen; els pits<br><br />S’aixequen i la llengua al llavi estronca el desig de bes.<br><br><br /><br />Llurs pestanyes sent batre en les fosques sentors mudes<br><br />I sent llurs dits elèctrics i delicats si atzufen,<br><br />Sota llurs ungles imperials, els polls qui amb menudes<br><br />Traques de comiat la indolència grisa li estarrufen.<br><br><br /><br />A poc a poc l’empioca la mandra espessa,<br><br />Deliri cacofònic d’instrument mal reglat;<br><br />Com li fa l’efecte que les carícies perden pressa<br><br />Alhora li ix i se li estronca l’optat d’haver plorat.<br><br><br><br /><br><br /><br /></p></td></span></span></center></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10217535.post-29121696249602796182008-09-17T00:15:00.000-07:002009-03-15T21:10:44.774-07:00Pilotant banyera vers el maipús<p></p><br /><table border="11" bordercolor="#222bbb" bgcolor="#ffff52" cellpadding="8" cellspacing="6" width="90%"><br /> <br /> <tbody><tr><br /> <br /><td><br /> <p><center><br /><font color="#111111"><span style="font-size: 130%;"><span style="font-family: georgia;"> <br /><br /><br /><br /><br /><b>Pilotant banyera vers el maipús on corruquegen rancs els pecs atrinxerats</b><br /><br><br /><br /><br><br><br><br /><br /><br /><br />Plouen èlitres i les finestres discorden.<br><br><br /><br />Entrevingut pels presagis, el cusc cornut<br><br />Fantasista i somiador sardònics l’eixorden<br><br />Èpics atributs d’esquistós sarcòfag mut.<br><br><br /><br />Afavoreix la baldufa sobre el llagut.<br><br><br /><br />Put a homeis i suors l’àvol home-baldufa<br><br />Qui amb severitat de cicló ara l’ha redut<br><br />A les artrítiques banalitats de llufa<br><br />De papissots filosops qui en arnats fulls borden.<br><br><br /><br />Jeu en banyera eixuta, i llurs palimpsests<br><br />(<i>Fats passatemps que els asclats arcans envilorden</i>)<br><br />Els orbs microscopis li clapen amb xalests<br><br />Arabescs de màcules hipnotitzants: esques<br><br />Dels vents i corcs; amfífil, seduït per llesques:<br><br><br><br><br /><br /><br />Deliqüescents caramides als forns de pa,<br><br />Fruits degenerats de lluent paltruu corcat.<br><br><br /><br />Hi aboleix, pilotí de blanc aeroplà,<br><br />La indefugible, la inesquivable: maldat <br><br />Espectral qui al capdavall el desperta mort.<br><br><br /><br />I es fon com es fon l’aglà al boirós record.<br><br /><br />Confongué natges, homenatges, gebres, pebres.<br><br />Palpà pedres pel prat de desembre empebrat,<br><br />Nià entre cuixes la mà a l’ull palpebrat,<br><br />Als terrats dels paperines l’eixorben llebres.<br><br><br /><br />Li fan les guerxines als capitells elàstics<br><br />Del nemorós entrecuix: són esguards fantàstics<br><br />On la plebs brunz i cascú és txurtxil·lià:<br><br /><i>Amb el cony de la V estupren l’endemà</i>.<br><br><br><br><br /><br /></p></td></span></span></center></font></tr></tbody></table><p></p>Roure Vilòbithttp://www.blogger.com/profile/17260012679081405504noreply@blogger.com0