Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta (estrafent en Thomas Campion; 1617)

Feliç qui en cull la cirereta La seua cara és un jardí Amb roses i lliris tots blancs, Paradís sens demà ni ahir Amb plaents fruits a tots els brancs I cireres que collir és crim Si ans no et diuen: “pots collir’m.” Cireretes de tint sublim Duu la noia i, quan se’n riu, Perles, roses, neus, reeixim A esbrinar-li’n, i si no ens diu Que collir-hi fóra bo i net Ni rei ni bisbe no hi té dret. Els ulls vigilen al son prim I amenacen els plecs frontals Tothom en cim clar o en fosc llim Qui en violés les virginals Cireretes per què patim Si ans no ens diuen: “pots collir’m!”

(estrafent el 57è sonet d’en Shakespeare)

(esperant de nits que na Minerva torni) Atès que et sóc esclau què altre faria Que atendre als aleteigs de tos desigs? Cap estona no em pertany ni viuria Sinó pendent al que et cal en l’endemig. Tampoc reptaré, mestressa, el rellotge Mentre cap altra ordre teua no dóna, Ni, absent tu, seré ninot trist qui sotja Si ja has tornat i pels muntants s’abraona. Seré el servent mut, sens bri de gelosia, Pensant tos afers amb el màxim respecte. Quan no hi ets, caic, com titella, en desús. Sóc esperant amb, per tota companyia, L’amor que et duc, servil i abjecte; I, si l’afer et reïx, més feliç cuguç.