boques o conys

Brollen femelles pertot on vaig ací sóc lleuger, tan llambresc, gairebé imponderable la llevadora mateixa ja em va trobar tan irresistible s’hagué de ficar, qui se’n podia estar el pirulinet a la boca sempre he estat així doncs prim, fort, musculadet, brunet esvelt – i sobretot tan net! i flairós de natura la pell colradeta em fa tothora oloreta de pa torrat o en tot cas ben cuit acabat de treure del forn de llenya mai no m’ha calguda doncs cap mena de perfumot fastigós d’aqueixos que s’han de posar justament els més bruts i pudents, no! de ben petitet, ningú ja no pot pairar-se’n de nyec a prepubescent a extremunciat així anem fent i sempre exactament tan sol·licitat! la mare, les padrines, les tietes – a totes els cal el bobonet a la boca bocinet meravellós, nyam-nyam! més tard les cosinetes, les amiguetes de les cosinetes, les xicotelles del meu carrer i les dels carrers de la quinta forca i tot ben dejorn totes se’n van assabentant m’hi vénen de totes les eres ninetes de pit fins a gegantines princeses de catorze anys i tot em convergeixen al raconet vora el riu i totes se m’agenollen als còdols amb boques que regalimen d’anticipació ullals esmolats i tanmateix tan innocus sí ves, els anys que s’han escolats i me’n record com de les dones desdentegadetes d’ahir totes heu estades al paradís (o si no més no prou n’heu tingudes un tastet, cavà?) i si a manca de lleteradeta me’ls pixava mai a la boqueta ai, els esgaripois d’orgasme general allò ni les molt millor educadetes mènades angèliques de la cort divinal totes s’escarafallaven com si jo era la vuitena o pus tost la que ve abans de la primera meravella de l’univers aquell joiell deliciós meu de canonet erogatori no jaquia enrere com dic cap caragolet encara i ja tanmateix totes en volien tastets volien esdevindre un instantet cuquetes de llum qui sallen per la via làctia un xiulet sempre tan febrit i rellepat i net ni miquetes de formatget d’esmegmeta no els podia oferir, d’ací la vàlua del pipinet líquid panaceic, tutíic, giripíguic, opoponàcsic ruà, resolis, menat, rebò, miracle, talismà com ho diries, hostienc, reconsagrat! totes s’exclamen: És que el té tan bufonet i és ell mateix ja tan cataplèctic i xamós i avinent i galanxó i la fa tan eixerideta i formoseta i adreta i adonosa i joliua i coindeta com les abelles a la mel, retudetes floridetes, eriçadetes, suaus gens ensopides, amb llurs llodrigueres llises o esborifades somicant-los d’amor totes amb la xirimbergueta a la boqueta somriuen com al cel – Hò hò, és que té una cigaleta que és un Soleret! es diuen entre elles – anuncis virginals pels ordits i les trames de tots els pobles del món! ja veig que d’un cop d’ull les enamor totes pobretes què hi podien fer totes, de veure’m només – i abans, de pensar’m i tot ja comencen d’escórrer’s, és clar les de més una llepadeta al meu ratolinet tan deliciosament vellutat i escorregudes sense remei ah, les escorregudetes – llurs caretes angèliques i anant-se’n tan agraïdes, fent lloc a la propera tan bocabadada, regalimosa de bavetes pertot arreu! em farien totes plegades i a títol individual un templot o un templet a cada vila si no fos doncs que sóc tan modest gens conspicu, una guspireta qui infon un llampec ventís de glòria que durarà el romanent i els dic i saben que és quelcom que no m’abelliria gens i que al món hi ha molta d’envejota i cal vigilar sempre i sempre ens entenem, les dones i jo i els homenots, ecs, al marge fotent llurs guerretes ridícules guanyant-se llurs fades garrofes a qui enganyen? només s’entreenganyen, carallots! sí ves, per a això hi som els déus i el nostre cos perfecte reu de cap pol·lució mai macat per cap lletjor o impuresa o sangtraït o llúpia o de tot allò més o menys fastigós els petets un bleix de discreteta flor la caqueta i tot que fem no fa cap pudor totes em voldrien canviar els bolquers fregar’m el culet, ho farien amb la llengua s’esgarraparien per la facultat de fer-ho per l’avantatge o la parcialitat, pobrissones que els allerés, tret que pobret de mi aitambé, sempre contra tot favoritisme no vull pas dissonàncies i m’ho faig d’amagatotis jo mateix amb un cotofluixet xop d’aigua-ros per a més benifet ulterior de les qui m’ensumin llavors ascèticament elevades com dic, a llivells interestel·lars! això rai, amb mi no arriba mai l’escàndol esquellots no en sentiríeu mai prou saben totes que gens no m’agraden ni sorollots ni aldarullets tot és fet amb finesa màxima les femelles i el tit, entesa estesa i tàcita rai tot secretets i xiuxieigs enriallats i prou les femelles i el tit, ausades, ja hi som mestressa, arriba el del pirulinet celest per totes les parts del món totes fan cua, rialleretes gratant-se una miqueta l’entrecuix aquell pessigolleig de gotetes com ara de llet de figuera que tant els pruu a l’indret somallet i ara pràcticament rajant! totes ben ensenyadetes n’hi ha per a tothom jo hi sóc les vint-i-quatre hores bragueteta badada, o sense calçotets i tot culet enlaire als catorze mil ventijols prou sé que quatre o cinc mil milions de dones volen manxar-hi ensems i que no sóc pas ubic encara hi ha límits a l’univers que ni jo no puc afranquir cal fer cueta, doncs, precioses quina bona lliçó de paciència per a viure comcal per a afrontar la vida i tot allò val per mil milions de toms de fada filosofia l’esperar’m amb el neguit de la boca feta aigua! això de les dones, beneïdes, i tant sempre inexhauribles sempre sedegues per la meua llepolieta aquell tast d’immortalitat en el somieig delitós! aquest deler de pitxolineta de titoleta avinent de boquet burxaire aquesta pruïja per emmetxar emmetxem, emmetxem – demanen a tota hora mes el cert és que emmetxades o cardades no me n’he cardades o emmetxades gaires la gimnàstica que demana bitllar sempre m’ha semblada estoneta i esforç balafiats una altra falòrnia sense prou realitat molt millor quan el godall jeu al llaç endormiscadament! ara, és clar a quin món d’enganyifes no viuen les dones falòrnies rai es tapen el cau perquè no se’ls fiqui de trascantó cap fura – i en canvi es pinten la boca! la boca, que és un altre cau o cony molt més “obscè” i arreçó-causaire perquè tota fura trempaire s’enfurismi a penetrar-hi i una eina molt més traçuda per a l’ensinistrament de la fura (ara doncs dòcil) una boca redéu, on anireu a acomparar? té llengua i dents i llavis delineables! [obscè: “al costat de la brutícia” diuen els pecs: el cony prou n’és, car es troba a la vora del forat del cul mes la boca, filles meues, diu i fa les brutícies pus peludes i en acabat no hi ha res més brut que el nas aiguamort de tota malaltia apèndix erèctil a la carota de gàrgola el veieu de sobte intumescent i rajant moc arreçant-se com conill amb la passa qui la fal·lera tingués molt grossa d’escometre-us per a metre’s dins la nafra!] ah, les dones, doncs, llurs boquetes tan enllepolidoretes, tan atia-peixets de carranxa l’òrgan sexual per excel·lència la llengua mateixa i tan rosa – molt més hàbil i grosseta que no l’esquer mínim de la pipeta qui espia pel cony humil qui sap que cap competència no presenta a la precípua bocota! tant se val, sigui on sigui a cap ascensor, a cap concert bescunç sòlit: com se m’agenollen a la carranxa i cerquen a extreure’m la mel, què dic, el nèctar ambrosíac – per a elles sóc tot bo, però, és clar, especialment on l’atzepet gerd i taujà plora perletes, esferes omniscients de marejaires sentoreta i baf i de màgic percebre-hi on hi filustres l’olimp! i així anar fent quatre-centes mil femelles pel cap baix m’han tastat de totes les races i ètnies i gàlibs i alfarrassaments, i tonalitats i parles tothom se n’entén, de badar la boca i llepar pirulinets! només tothora molt tàcit rialletes rai ara, paraules només molt curtes i de goig oh, que bé que m’ho feu oh, que en sabeu oh, si en sou, d’experta en la matèria i oh, que bonica tot en tot i oh, com us escau, com us escau sembla que en fóssiu nada amb el pirulinet mig penjant com cigarret de glòries somiades! discret, doncs, i gens ambiciós als enterraments adu les dones es reanimen immediatament fins la morta alguns pensarien si no és pas que fa gests si fa no fa peremptoris de voler tornar – els llavis se li belluguen amb el característic bellugueig del manxar! ací sóc, doncs ofert saurí de qui el joiell oníric de resplendent vareta qui el duu com un piuet si fa no fot titella no pas gens lleig tanmateix, descobreix ans deixela i espelleix, per les fonts per on millor secreten, les dones brollaires de totes les edats! i, com dic, així anar fent pertot on anava les femelles... totes hi caben vull dir, a totes hi cap i tant, a totes els cap, perfecta mesura només cal eixarrancar’s! i ara fins i tot que em trob com qui diu en article de mort encara millor excusa per a no fer res quan, com s’escau cada dos per tres les infermeretes aitampoc no poden estar-se’n i em corren cap a la carranxeta a ficar-se’m el godallet entre genives, i caldria consirar la meravella o el miracle, de veure com es reviscolen les malaltes adu les més moribundetes tothom a fer cueta a ficar’s el pirulinet de la salvació a la deleroseta boqueta! sempre he sabut que em moriria així amb els llavis molsuts d’una bella femella llepant-me el broquet flairós i net cercant-hi la saba que tot mal guareix la llengua escorcollant dolçament a l’ullet de la font de tota saviesa! mort de l’heroi molt adorable ja ho veieu! feina ben feta he portada la felicitat a mitja humanitat (l’altra mitja, llas, desnonada... déu, o qui sigui, baixarà i els anihilarà tots d’una puta trepitjada, tantes de guerretes i bombetes atòmiques i de mastegots i de pistoles i de matar animals d’eixauc... són el flagell! tan bonic per a tothom que és tindre tothora el pirulinet desmenjadament xuclat!)