enjondre es fon qui feia cua

tu al territori contigu tot continuarà com ara tot continuarà tot continuarà passat tu al territori contigu on els morts ens deixatem en primigènia argila això rai les mateixes formigues envairan les mateixes carbasses als sostremorts els mateixos escarbats hi celebrarem les mateixes carnestoltes als cancells els concos sollats s’exhibiran i les donotes balbes pels salons llurs joiells sense solta ni volta vuit carbasses oblongues, hò assegudes en platerets aïllants i tanmateix envaïdes per exèrcits inexhauribles de formigues fetes formiguer i algú com tu – encara per passar al territori contigu recollint-les com brutícia les carbasses, llençant-les daltabaix la finestrella o la lluerna aixecada dementre que potser com tu, gest repetit al llarg de les centúries, amb un plateret a l’altra mà s’abocarà impensadament terra i formigues a la sina i correrà com tu a treure’s la samarreta a ficar-la al cossi de la roba neta, per equivocació a fer-hi rajar aigua per ofegar-hi el formigueig i tanmateix mullant la roba per a estendre ara de somalla a xopa passada al territori contigu del rajar tot continuarà algú estenent la roba més o menys xopa més o menys clapada de terra i formigues perquè s’eixamoro a l’airet o al Sol i algú altre tindrà un atac de cor i algú altre pregarà als estels i algú altre dirà tot continua tot continua, no cal pas pas a pas, com la formiga no cal pas capficar-s’hi doncs tant gest repetit al llarg de les centúries sóc un peó no pas millor que cap formiga amunt i avall i llavors avall, avall, avall avall.