finestra a l’aigua, esquerda al foc

finestra a l’aigua, esquerda al foc no emergiràs mai altre que al foc tot dens. si per la finestra l’aigua immòbil, tota blava, plaïble et diu que vius submergit com en líquid amniòtic la temptació d’eixamplar l’esquerda que saps tanmateix que no et durà sinó al foc que tot ho crema creix com passen les hores i vols traucar l’angoixa com voldries traucar el clos que et clou com bombolla o veixiga o bufeta o bosseta de fel. et vols ornitòleg, comandant dels becs artífex dels nius qui es teixeixen i desteixeixen senalles que tornes en vímets d’entrellat on l’espectacle com en canemàs quadriculat s’ordena en un relleu de paisatge pintoresc amb pastoretes. no hi ha sinó foguera rere el full o el llenç s’hi esvaeix l’imatge si ardit com un colló hi vas i ras enfonses els dits a l’escletxa i estripes. espurneja ferotge, darrere, el foc. engrunes i llengües de foc llepen i emboïguen els teguments del petit ninotell qui fores encapolladet al capoll ans de feixuc segriny afligit perquè volies veure enjondre què s’hi coïa. davall els replecs i sacsons qui es socarrimen ventríloc el cor colpeix. no sé què diu ni en quin morse. probablement que el nou a mort roent el foc. nogut doncs pel foc si esditat – i, seguit, esbraçat – encara podies a repèl prou clouries ni que fos amb les dents qui resisteixen la flama, l’escletxa amb neguit la cosiries perquè mai més no revelés l’horror tret que el foc se’t rifa feinades debades les rialles de l’aigua qui bull són les rialles del foc bombolles qui esclaten com timpans carn carbonitzada foscor abissal.