(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dilluns

Estada de tres dies, i au que no ha estat res













La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble









Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les
fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat
amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb
més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc
ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a
truja.



Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a
gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és
bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de
pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas.



Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els
gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues –
cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila
– a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen
millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen
més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior.




Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat,
quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni
com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les
minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a
pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i
llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra.
Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada
d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament
corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a
sàpiguer quin verí o virus nou no duia.



Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes
doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta
només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No
puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan
isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents.
Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies.



Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a
quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un
pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina;
tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou
forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o
quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en
desdirà, de llur absurd cobermòrum...?



Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb
les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!
I se n’anaven força empegueïts.



Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi
havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les
xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m
burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m
xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...?
M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans
la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el
camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé.



A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada,
quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a
cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat
l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i
flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola
d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a
acoltellar’m.



És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les
runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell
era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix
fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré
apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar)
que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell
només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m
del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores
que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no
m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el
pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent.
Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs,
reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a
sobre, desapareix!



Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més
força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son,
estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del
gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores
blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb
l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia
sortida a agafar les seues estisores de sastressa...



Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi
les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell.
Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota:
de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a
grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament:
arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em
solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa.
Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava
de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del
damunt!




Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i
comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de
l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara
voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i
falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré
caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a
escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota
esdevinença intorçable.






Estada de tres dies, i au que no ha estat res













La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble









Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les
fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat
amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb
més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc
ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a
truja.



Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a
gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és
bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de
pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas.



Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els
gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues –
cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila
– a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen
millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen
més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior.




Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat,
quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni
com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les
minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a
pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i
llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra.
Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada
d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament
corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a
sàpiguer quin verí o virus nou no duia.



Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes
doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta
només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No
puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan
isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents.
Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies.



Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a
quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un
pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina;
tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou
forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o
quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en
desdirà, de llur absurd cobermòrum...?



Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb
les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!
I se n’anaven força empegueïts.



Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi
havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les
xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m
burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m
xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...?
M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans
la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el
camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé.



A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada,
quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a
cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat
l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i
flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola
d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a
acoltellar’m.



És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les
runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell
era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix
fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré
apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar)
que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell
només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m
del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores
que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no
m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el
pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent.
Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs,
reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a
sobre, desapareix!



Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més
força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son,
estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del
gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores
blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb
l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia
sortida a agafar les seues estisores de sastressa...



Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi
les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell.
Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota:
de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a
grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament:
arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em
solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa.
Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava
de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del
damunt!




Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i
comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de
l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara
voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i
falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré
caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a
escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota
esdevinença intorçable.






Romanç del secà insistent
















Romanç del secà insistent









Amb vareta de saüc

Davalla el saurí del tuc

I diu: “Saps què he trobat?

Suquet part d’aquest costat.”



“Suquet? No ho entenc”, li dic

Amb bona cara d’amic.



Em respon amb mala llet:

“D’aquell que es beu a galet!

Collons, pallús, vull dir sang!

Sang de nimfa morta al fang.”



“Estranya llaminadura:

Saurí, això, hom s’afigura,

No es llepa ni tasta o beu;

Hom ho colga amb una creu,

I bona nit i bona hora;

No es remena ni enyora;

No fos cas que portés penes.”



“Penes? De quines obscenes

Evasions no em vols complícit?”



“Poc que parl de res il·lícit;

Em veuríeu bandoler?

Pobre de mi, un masover...!

Us alçuràveu debades,

Feu-me doncs cas, i ausades

Veureu tot com doncs va anar.

Som del meu sant l’endemà.

Sóc a comprar a la botiga

Quan l’ull se m’entortolliga:

Hi ha una dona qui s’asseu

Davant meu com en museu

L’estàtua d’una deessa...

Rere un estintol s’adreça

De tal faisó que sóc l’únic

Com de submarí neptúnic

Qui la veu pel periscopi

De mos ulls estil Procopi

(Qui guipà na Teodora

Pertot nua, amb la bacora

Sense drapets i els pits francs);

Li veig xuclets i verdancs,

Dic, a les cuixes que obre,

I se m’eixarranca, a sobre;

Les cames amples desclou;

Se’m mulla el bec com si plou

De la titola trempaire:

Voldria burinar enlaire

I dins la fosca carranxa

Que m’ensenya sense xanxa,

Seriosa i coqueta ensems,

Mentre els genolls als extrems

Passen del seu camp de joc...

La titola em surt de lloc,

Tinc por que no esbotzi el xap

I ara sigui un altre nap

Exhibit nu pels prestatges,

Amb pans, llets, vins i formatges,

Que toquegen els mig morts

Qui compren, raquítics, torts,

Oiats, mal escorreguts,

Mig de pedra, asseguts,

Fastiguejats fastigosos...

Sols ella i jo vigorosos

Semblem en aquest món balb,

I ara li veig el fons alb,

Vull dir, les calcetes blanques

Al bell centre de les anques.”



“Tota aquesta hipotiposi

No altera la diagnosi:

Ni catàlisi ni enzim

Desdiu que hi ha hagut un crim,

I que tu en saps un bon tros.”



“Collons, saurí, us feu l’atroç...”



“I tu, l’hisendat, l’estruç;

Vull que em diguis sense embús

Si qui mataves colgaves

Entre les cols i entre els raves,

I ara et surt un saurí il·lús

I et descobreix l’engargús.”



“Si ves, per això us llogava!

Jo reu, de ningú em fiava.

Poc que som tan llonganissa:

Tempta el diable i l’aquissa,

Valent ximplet, ai, cabàs! ”



“Sóc un home perspicaç.

No manlleuta de confés,

Ni a qui hom fa dur els neulers.”



“Borinot, per xo us volia;

Pas que som tan xirivia.

Pas que som tan pastanaga,

Que us llogués per dur’m la baga

Al coll (amb tumbaga gràcil

Em casaré amb la mort fàcil,

Com heroic trabucaire

A qui la gàbia sargaire

Fa per penjar’l foramurs;

Podrit, tinc millor recurs!)

Si em deixeu finir l’història

I no hi barregeu xicòria

Ni ja d’altres hortalisses,

Com ara alls i ravenisses,

Farem via i resoldrem

El misteri que ara us prem

Els pulmons i els que no sonen:

La gent com cal enraonen.

Vós, acollonit i asmàtic,

M’acuseu, melodramàtic,

De crims de sang i penúries,

D’espúries endreçúries

On enterrava cadàvers.

Quan (prou de tocar’ns les faves),

Us volia perquè el pou

Ara sec brollés de nou.”



“Si està embussat amb un mort,

Triaves molt mal consort:

Ni ben pagat sóc mai mut!”



“Vejam-lo ara el barrut!

A sobre voldreu cobrar:

Sang de nimfa qui habità

La font del comellar, oi?

No pas cap raget xiroi

D’aiguaneix de qui el tritlleig

Atragués bon safareig

De marietes, xicaloris,

Papallones, i els desoris

De mant insecte content...”



“Més val que posis esment

En la sang al fang antic

Que ara sua i que amb inic

Neguit de revenja clama...”



“Això us retrec, que a la cama

Algú es nafrés i en trobeu

Ara el rastre; receleu

El mal suquet: aigua vull,

No pas sangassa ni bull

D’antiga àvola màgia.”



“De màgic, res; hemorràgia

Diem, que el bastó deixela,

I el cos espectral bruela...”



‘La verguella d’évol ruc

Espelleix farnat xaruc.’


Gran títol de diari fals

Per dir que no val tres rals

El que troba amb boig deler

Un carrincló barater

Com vós: el carnús d’un llop,

O de qualque ocell miop.”



“Bruela el cos espectral

Que no era pas animal;

Que era persona, i justícia

Li escau, i no pas cap nícia

Excusa de criminal

Qui ara exposem en ollal

De bell nou a la llum clara.”



“I què fotreu, cuca rara?

Què fotreu, tant descobrir?

M’esmocareu com dofí

Pescat en aigües salades?

O em foteu qualques barrades

Com si sou matalasser

Amb vares d’avellaner

I jo llanut com un ruc...?

Estalvieu-vos-em el truc.

Ara qui truca sóc eu.

Veieu aquest marrameu

De cosa que empeny i pitja

Com si fos una politja

Que m’alcés el carallot...?

No us penseu que som bruixot,

Duc en butxaca pistola...”



“Mestre, us dic, hom es desola

Si causava qualque esglai.

Sóc pagès, vós samurai.

Callaré com papagai

Sense llengua, això rai.

Veieu-me abaixar l’estuf,

I dir, ben humil, que uf!

Pus tost vull del bon parruf

De la dona sens rebuf

Rebre dades ‘bon terreny’...”



“Saurí, veig que poses seny...

T’ho diré ja perquè ho sàpiguis:

Això deia: ‘Que no hi càpiguis,

Titola, no t’exonera

Del crim de dar l’esponera

En espectacle a tant d’orc

Zombi perdut, corc eixorc,

Per la sinistra botiga...

Fot-te endins, pensa’t que ets piga

D’aquelles de mal mostrar.

Pansit, doncs, i au, a callar...!’


Car sàpiguis, bon saurí,

Que al centre del braguetí

Alb que li tapava el cony,

La princesa hi duia, enfony

Que supura en escorranc,

Una tacota de sang!”



“Era doncs mala-setmana,

O bé greu tall en membrana...?”



“Moixoni, tros d’ase, vols?

Em cor-rosegava sols

Llavors el fet que ara ho fes:

De mostrar-se’m ex-profés

Amb les calces totes brutes.

‘Per qùe? Per què?’, et disputes,

‘Per què sense cap raó

M’ensenya, destrempador,

Un cony que raja com font?’


Mal averany, vil afront!

(Me’n fot si és cap fluxió,

O trep fet amb fi raor.)

La dona pas que t’honora

Com adés la Teodora

Ensenyant culet i pits;

Maleïda ‘trencavits’!

Vol encolomar’t el crim!

Fuig ben lluny, amic Joaquim!”



“Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?”



“Fotia el camp com un ca

Sedegós rere un moltó,

I ella em segueix amb fervor

Com una moixa moguda,

Com una boja beguda!

(O una monja amb glaucoma

Qui es guaita aquell boig a Roma.)

No me la trec pas de sobre,

No sóc pas prou bon manobre

Amb pic, per a deseixir’m

D’aital grop, torb o llotim...

M’entra a casa tal com gossa

Ranquejant i sense crossa.

Em somriu com angeló

I se’m mor en un racó.”



“Quina aventura, senyor!

Ara comprenc l’estretor

On us ficava la dona!”



“La dona mai no perdona!

Si tu no et mors, se t’encasta

Com sangonella molt casta.

Més casta, més sanguinària:

No hi ha llei més adversària

Per a l’home que el del gep

Que el qui s’enamora rep.”



“Jo m’enamorava d’aigua.”



“Ben fet! I jo amb un paraigua...!

S’obre, suau de barnilles;

Com barnilles de cotilles

Li abraces quan és tot clos;

La virolla com el llos

D’un clítoris té trempat

I amb el mànec cargolat

Feu manetes passejant;

Sovint t’amagues, jugant,

Sota les seues faldilles

I no sagna mai ni ai, filles,

Què us diré, me l’estim pler;

No plora ni fa el paper

De la gran puta ploraire.

Si es mulla, ho fa amb una flaire

De pluja neta i com cal;

I no empra mai l’orinal;

Empra, és clar, el paraigüer

Que l’ambient no fa malbé,

Car ni put ni duu entec:

És un estri molt llefec.

I fort valent: no l’afolla

Cap embat de cap virolla.

Virolla: piu esmolat

Que mant batraci ha enculat

Com ara acora el saurí!”



“Ah, assassí, assassí!”



“Fotràs el nas a mal cau!”



“Em passa per vindre en pau.

Ah, si ferro fos la fusta,

Si la mà fos guant de justa,

I la vareta fos glavi...!

Mestre, que se’m mulli el llavi,

Si us plau en la sang eixuta

De la nimfa qui absoluta

Batlleix sobre la font cega.

Colgueu-m’hi, font de la pega,

Que ensems hi esperem eterns.”



“Sí faré, saurí; hiverns

I estius s’hi escolen idèntics.

Belleu brollaran-hi autèntics

Salzes, verns, saücs o polls,

Com planti també als tolls

Fètids de cada carronya

Les vares de la vergonya

Amb què em vingueres inerme.”



“Serà font màgica al terme.

Atraurà malt pelegrí...”



“Ai, sòmines que ets, saurí.

Font serà més maleïda,

Amb la sang eixarreïda

Que trenca cada bordó

De bord caminant felló.

No s’hi atansa ningú.

Allò que se’n diu tabú.

Tot bastó, crossa, mangala,

Grèvols s’estellen; s’eixala

Cada esperit; vindre cal

Amb una espasa essencial.

Com el bran del rei Artús,

Tret que, és clar, menys gamarús.”



“Menys gamarús que n’Artús...?

(Et mors, i tot és abstrús.)”



“Saurí, n’Artús na Ginebra

Es bevia, i entre el gebre

I la febre es debatia.”



“Bona nit, de bruixeria

N’estic tip; amb la princesa

Em colguéssiu... Sang encesa...”



“Saurí, a dijous divendres

Segueix, i vénen les cendres

Que s’envolen cap enlloc

On sols dijous el renoc

Reia, jeia, es rabejava...

La nimfa meua rajava

Una font de sang dolenta

I em seguia amb empenta

Com vampira molt roenta...!”



Com te’n desixes, pensí,

Mentre colgava el saurí.



“Com te’n desixes, com fer-ho?

Et vols ningú i ets un zero.”



A cap crim segueix un crim,

I a un crim segueix un no-crim.

Això de la sang, Joaquim,

És un argument molt prim.

De suc, quin fàstic sublim.

Voldria’m nat sense al cim

D’una muntanya de vidre.



D’una muntanya de vidre,

D’una muntanya de vidre.

Al cim voldria’m nat, Quim,

Sense sang i fet de vidre,

D’una muntanya de vidre.







dissabte

Al·lucina l’infant












Al·lucina l’infant






Ping!” fa l’alabastre vermell

al pàmpol del llum

i la llum balla en ombres

fins que tot és ombra

d’on els monstres rellueixen

brollant intermitents

com flors de terror.



A frec de mort

esgaripa l’infant

les parets se li clouen i

la foscor l’embolcalla

amb ullals de sang

ulls desorbitats

urpes on pengen parracs de pells

de carns.



Qui vindrà a treure-l’en

no pas ningú

o només el son llarg o curt

d’un endemà opac

o encar sobtadament

enlluernat per la mateixa

floració de monstres foscs

sempre devora i

qui tard o d’hora el devoraran.
















hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós