Nas ratat

Bordaló Li vaig dir a na Lisette “Faré el que em diguis...” I me’n record que arrossegava el nas Per l’ombra fluctuant d’on amb les amples faldilles al jardinet Ella ballava. “Lleparies el meu bordaló...?” “Ara mateix...!” amb gran entusiasme. Me’l donà i El llepí i rostí i escurí I re-rostí i rellepí, i amb les dents caquetes en desencrostí I amb la punteta de la llengua eixarreïdes llepies n’estoví I hi insistí Llengua, llavis, nas i ferramenta sèduls, al tall, industrials, ergastres Fins a deixar-li (el bordaló) lluentet I febrit com plateret de ritus sectaris Obsedidament anals. Aleshores em revelà que allò que tan afal·leradament Havia repelat I ragut fins que relluís Allò que havia tan meravellosament adecentit I a sobre assaborit Havia estat el bordaló de la seua àvia. Diu: “Per què no capgires el bordalonet i prou en veuràs el nom...?” Ho fiu, i hi deia, oidà, “Odile” El nom de la seua molt pudent àvia No pas “Lisette” no hi deia, el nom de la meua adorada Fada. I totes les dones se me’n reien, les germanes, les tietes, les amigues I les amigues de les tietes Les amigues de les germanes Les amigues de la mare El gineceu al complet i sobreeixit. Com s’havien pogudes servar el riure tanta d’estona Encara ara me’n faig creus Putes senyores fines S’esclafiren ara Ara, com descobria el truquet I no pas mentre escurava, rostava, rellepava Car allò havia estat com el clímax Cap a l’orgasme O la titil·lació ans tantalització del clítoris I no pas la burxada en g amb el virot de l’ase. Molt empegueït, fotia cara de ruc Tot esbaldregat a sobre amb els esforços de la gran netejada Uns rots vellutats d’orxegueig postprandial, gairebé postparturial Com si per comptes de delicioses mengies m’havia engolits Daus cairats De plint al monument al tòtil. Un pop empipador em rebregava el melic Mes vaig tindre encara prou ànim o presència d’esperit Per a tapar-li a en Jaumet les orelles La cridòria obscena Les paraulotes que les senyores fines M’adreçaven o pus tost s’adreçaven pel que feia a la meua proesa Prou haurien ofesa una ànima menys impol·ludeta encara Que no la d’en Jaumet. Cal dir que els lloros No neixem gaire ensenyats, sense gaires instints Hem d’anar aprenent, amb l’esbart Com l’humà amb el boldró familiar – som éssers amb una cultura, doncs. Com qui diu, pel diàleg al consens Pel consens a la comprensió dels voltants Car sense diàleg només erres al voltant del mateix indret on et perderes I tornar a l’indret on te n’adonares que de bell antuvi et perderes No ajuda sinó a trobar un nus de cruïlles sense eixida. I en Jaumet és un lloro molt educat qui Només respon molt dignament: “Mani...?” On aleshores qui li demani re (Generalment qualque carrinclonada amb veueta de flautí) És qui esdevé el lloro I el lloro roman el personatge amb seny i ponderat. Lloro tapat d’orelles (i perquè no tinc caputxeta de falconet) Perquè no aprengui doncs res lleig rai... Tret que aquesta nit li faré aprendre el mot “Bordaló”. Bordaló: orinalet de viatge Les dones se’l fiquen sota les faldilles Hi pixen (o pitjor) sots el faldillam I el buiden per la finestra de la diligència. És desaconsellat de netejar’l amb boca, nas, galtes i orelles Tret que no fos el de la teua molt escalfabraguetenca Enamorada Mes, és clar, abans encerteix-te’n, ca? Encerteix-te’n Encerteix-te’n que el bordalonet és el bordalonet De l’ultracardívola xicotella. No la caguéssim per segona vegada.