Som-hi, marrec, atia-t'hi!

Desenterra’m un Nin De ma mare aprenguí d’estimar tant els llibres, aprenguí d’estimar’ls com qui diu fins més enllà del més-enllà amb una amor d’ultratomba palesa i indesencastable. Ma mare em deia: “Desenterra’m un Nin!” “Desenterra’m un Baum!” “Desenterra’m un Rhys!” i jo corria amb el cor a cent per hora amorosament a descolgar-l’hi. O a canvi em donava ma mare un petit cadàver llegit i l’hi embolicava i l’hi embalsamava l’hi embotia ben embotidet religiosament en mortalla de plàstic impermeable. Li momificava i sebollia amb tota la cura del món un Marcel (Proust) un Henry (James), un John (O’Hara) un Lawrence (D. H.), un Doris (Lessing) un Muriel (Spark), un Penelope (Mortimer) un Joyce Carol (Oats), un Albertine (Sarrazine) un Françoise (Sagan), un Virginia (Woolf) un Colette, un Brontë, un Eudora un Iris, un Jessamyn... Quins noms em deia...? els tinc tots presents! en diria fins demà a tres quarts de pixa i encara en gotejava (jo badant de goig com un beneit). Mon pare, un altre obtús obsedit per la feina havia trobades sota el meu llit ben amagadetes al raconet les capses de sabates amb les suades col·leccions de llibretetes de ninotets (que ara valdrien qui-sap-lo) i brutalment les va ficar al foc de la llar perquè tant d’enginy clarós se n’anés de cop i sobte en flames, en fum, en cendres en llàgrimes i odi d’infantó violat, transgredit, tractat a baqueta i trepitjat com cuca qui no compta... Ma mare, qui s’hi mai s’oblidava cap llibre a qualsevol indret mon pare brutalment el drama i la foguera... em va dur d’amagatotis (còmplices d’a mig trempar-hi heretgets de crim molt enlairat i dedicat a un millor déu) a un seu amagatall dins la cambra de la minyona on, entre les maletes de viatjar buides n’hi havia cinc d’atapeïdes de les novel·les roses, romàntiques que tant la pessigollejaven i que traginava d’estranquis i llavors es llegia a qualsevol indret a totes hores, com mon pare dormia o era drogat de feina o esmeperdut per fora. Em va dir: “Sebolleix-les al corral ben avall, a la cort dels ocs i ànecs!” ço que fiu, per amor a les lletres per amor cada dia més pregona i ampla. (Les nits que s’escorregueren d’ençà d’aleshores les endolceixen mels d’un magí qui segrega somiós...) (Si tots morim ara i un nasset mai en caplleva astorador tresor, valuosíssims vestigis troballes providencials que anuncien el punt àlgid de la civilització qui fou.) I doncs llavors quan li calia a hores rares, de matinades o vespres oblics em deia, furtivament: “Vés, marrec desenterra’m un Nin desenterra’m un Maria-Aurèlia desenterra’m un Montserrat desenterra’m un Maria-Mercè desenterra’m un Isabel-Clara...” I veieu-m’hi córrer amorosit (bategós, encantat, devot, heroic) deliciosament bequetejat per ocs i ànecs sant Tià de rònec suburbi a dessebollir-hi tant d’enginy conservat en objecte de prou reverir vast reliquiari de corral copó mai tan colt ni relluent escriny molt secret en fornícula de templet molt consagrat, prou me n’enyor prou me n’enyor, mama, amb qui sempre també, per les eternitats voldria tindre-hi secrets (ah enyor) de dona de dona (ah enyor), de dona.