truites -set -

Truites (7) 19. Vaig posar la qüestió a la dura vella: –No us heu demanat mai: com puc viure amb tants de morts a la consciència? Em digué: –No els hi duc pas. Els duc a l’esquena, d’on em rellisquen fins al toll tot llord del passat sense retrò. Això de la “consciència” és un invent molt “inconscient” (en el sentit d’imperdonable), un invent molt inconscient del conscient, és una nosa afegida al nosam del món – (com si no en vingués prou farcit...!) Viure és el contrari de morir, i prou. Deu pensar amb què li vinc...? Cap superioritat moral no li tinc – sap no sóc tan talòs de pensar-m’ho, que no sóc cap d’aqueixos rectes, correctes, puritans, pudibunds, fanocs..., cap d’aqueixos regalimosos datspelcul, ningú de tota aqueixa merdegada fastigosa dels justs... Per què doncs fer’m la farina blana, si no li tinc damunt cap jurisdicció...? No es justifica, doncs. No es justifica qui no serva cap ròssec de rosec. Només som innocents sense consciència. Altrament, morts al sarró rai; qui, qui viu, no en té? Amb cada acte se te’n sumen. Sovint amb cada omissió. I fins i tot, ben mirat, sembla que al capdavall té raó. Massa vella per a creure’s encara la falòrnia sobre la culpabilitat de viure. És cert o en tot cas prou versemblant que sobreviure’s sigui l’única victòria – l’única victòria que ens és permesa com a unitat diferenciada, com a individu – migrada i tot, quina altra de debò ens permet l’escarransida vida...? Tinc la clau dels secrets en cambra humil de rusc on milers hi ronden, com insectes en selvàtica capçana, als quals torn el salut com persona prou agradívola tot i que no gaire bocamolla. Escolt i somric, i no dic gaire altre que civils, urbanes, innòcues peudebancades. Això és conviure – fluint ensems, sempre en la mateixa direcció. Sóc l’antic pastor tan prim i resistent, elàstic, com les cabretes mateixes de qui menja amb pa revingut l’escàs, esmicolat formatge. Ni remuga ni esbiega ni es plany mai doncs mentre ulla, sense fer cap altre paper, l’interminable rastellera d’enterraments – gent d’eixut – quatre rocs esblanqueïts pel Sol damunt llur carcassa i au, tal dia farà un any – i esdevenien quatre ossos sense molsa, ratats, rostats, pel llebeig quan bufa sense obstacles, per l’aire sec quotidià, pel l’espetec del Sol, pels animals d’esmolades ferramentes, pels cucs sense greix, pels becs fellons... Remembrí l’altre jorn (on somiava truites) el fat fosc de mon company, de jovençà pastor veí. En vaig reveure el funeral... Interludi trist d’algú qui s’ho prenia tot a la valenta... Els helicòpters eren a l’horitzó... Feia l’exèrcit invasor maniobres d’iniqua sorollada. Em ve el somriure si hi reveig el col·lapse d’un dels poixèvols aparells. La fumerada sollà el cel. Un camí el xicarró qui, de jove, ans les desgràcies, era ben trempat, va dir: –Què collons hi vénen a xorimangar...? Com si ens sobrés gaire. Deuen ésser molt mesquins a llur terra. No crec que pugui ésser tan seca com aquesta. Deuen ser gent de desert. O ens volen rellevar en la misèria. Qui ho sapigués... No hi ha manera de fer-hi humà contacte. No se’ls entén la xerrameca. El meu veí, se li morí tota jove la dona a la taula del quiròfan. La segona de les dues filles havia sortida esguerradeta i l’havien d’anar operant constantment de l’espinada. A mon company la pobresa se’l menjava: havia de prendre feines sense fi – era alhora constructor, pagès, ramader, fuster, mecànic, electricista..., mes no tenia mai prous calers per a pagar els metges qui per força es veu que han de consumir els darrers avenços de la tècnica paràsita. Amb ànim tot nafrat va vindre a manllevar qualque ajudeta a la dura jove qui menava amb mà de ferro una botiga de queviures a ciutat – la dura jove era la cosineta de la seua dolça dona qui perí tota jove – l’únic membre de la família amb calerons de més... La dura jove se’l tregué de damunt amb irritació. –Si véns a pidolar te’n pots tornar per on venies. Si sabessis. D’ací ni molla no en raja. Prous malsdecap tinc. Aquell vespre mateix, tornat vora el poblet, es lligà una pedra al coll i es llençà a la bassa. Qui no pot més, plega. Si l’ombra dels déus t’aombra quina altra eixida tens que la fosca portella de la mort...? Qui amb pega viu, en pega es banya, en pega es nega, en pega es barreja fins que no és sinó ossos rostats damunt el cresp escaguitxós de la pega. * * * * * 20. Cansat de fer pasturar les pecorelles, em jaguí a matar l’araig sota una prunera. Els serens mots d’en Lingi mai no són gaire lluny de retrúnyer’m suaument pels dedins; diu el bon budista, si fa no fa: Ah, inútil vanitat de l’esforç – com si no n’hi hagués prou amb anar fent – això fóra bon viure – menja’t la teca, fes caca quan s’escau, pixa quan convingui, i, cansat, t’ajeus; si l’arreçó t’empipa, et fas la mà o boqueixes qualque querrineta avinent, a manca de minyonella – què més hi ha? – ah, sí, somia truites i esclafa mosquits – els capsdecony se te’n riuran, mes què t’importa mentre no vinguin a occir’t; els bons, en canvi, això rai, prou t’entendran. Escriptor fracassat (massa florit – llas, massa florit en més d’un concepte!), tornava als orígens – em feia ara pagès i pastor, un de més afegit i acceptat al predi que es reparteixen en tranquil·la entesa els familiars de la meua dona. Hi sóc moderadament estimat – en la mateixa feina pausada tots hi som ensems, en esperit de col·laboració, en amples distàncies – tots participem al cap i a la fi en fer surar la granja. Qui no s’hi avingués, hom li donava tant com li calgués perquè se n’anés, a provar fortuna enjondre, i a bon guany, company, ja ens escriuràs de trast en trast... Terra negra molt feraç treballada, en graus diferents d’afecció, d’acord al tarannà de cascú, per gairebé tots els membres de la família. A la padrina, molt vella, qui viu sol-i-verna en una caseta a l’entrada del predi, sovint li pag visites; m’esgarrifen les pedres ensagnades que té al patí – hi esclafa caps de conills i gallines que plomarà o espellarà i mocarà abans de ficar a l’olla per al brou. Mosques hi viuen – els insectes sense sang són els hereus de l’univers – ells han trobada fins ara la millor solució – un ésser qui fos tot esperit encara se’n duia la palma, mes no crec pas que encara n’hi hagi cap d’inventat. La padrina, en tot cas, quatre pelleringues amb una cara estranyament jovenívola, es manté en aquest món qui sap per quina voluntat de la matèria. Em reconeix i em tracta amb la mateixa bonhomia que tractaria un gat qui pròdig i escàpol, tanmateix, penedit, cap dia tornés. Em convida al brou, mes dic que ja he dinat, i que, sobre, el gos i les pècores m’esperen. M’estaré tres setmanes a muntanya. Tinc tots els orris agullats, i provisions ben desades – tecs nus i bótes de vi negre com l’atzabeja. M’ho digué un tarraquet qui amb dues someres s’enfilaven per mig tarter. Envaït paradís. Es veu que en la meua absència hi venien, l’un darrere l’altre, rengs de flagell tot-bleïdor, els sinistres inspectors. Fosques siluetes a fotre-ho malbé tot. Maleïda invenció de l’estat polític. L’humanitat fotent constantment els peus a la galleda! Per això no anirem mai enlloc – massa humans qui neixen sempre amb ànims de revenja. L’odi al viure els fa fer el viure de cascú altri una merda, una tortura i un empudegament, i un anar burxant, i un anar espoliant, i un anar anihilant els qui només voldrien adir’s amb el trajecte natural. Com projectar’m a un futur on fóra altri...? Nyeclis. Só ara, i prou. En aquest altre indret també gens volgut – doncs ni mai. Amb els inspectors al niu, el niu ara sollat, no hi tornaria pas. Só qui só – qui en còdols de Pirineu soliu hi jaqueix signes – no fos cas que mai ulls intel·ligents arribessin de les pregoneses caòtiques que hi deu haver estratosfera enllà i es demanés si mai hi hauria pogut néixer en aquestes corcades endreçúries cap element prou responsable – la resposta és hò, mes en vasta minoria, llas. * * * * * 21. Digué l’espiritual personatge quan va aterrar i va trobar els meus macs marcats amb poemes de mitja línia i a córrer, o amb qualque esbós fantasiós i eròtic. “–Recony que, com en dic Carallot d’Antares (de la constel·lació del bon escorpí de l’enaltit fibló medicinal), recony que no sabia pas que a la terra hi hagués haguda mai tanta de vida i tan exhilarant com qui diu a Madagascar i tot. Ni que als quatre humans qui hi peixeren els hagués crescuda entrecuixes trompa aitan patent. És cert que, segons en Fourier, a l’home perfecte una trompa li creix, mes m’havia pensat que solament per comptes de nas. Tret que potser la natura es revifava o compensava per l’oposat indret – com el ferotge alarb anava tallant els nassos de la bona gent, el nas de baix els anava creixent. I ara me n’adon que el món era ple d’inhumans alarbs i molts pocs homes de veritat peixien per les muntanyes tothora hostilitzats pels cruels, pels brutals, pels destralers, pels mataires, pels mitgesmerda, pels valents.”

truites - 6 -

Truites (6) 16. M’havia afegit als pentacostals per l’escalf humà que em calia aquells dies – car ets un cos amb necessitats diverses les quals sovint, plegant-t’hi i procurant-ne, acaronant-les com qui diu a reps i a contra-reps, és en acabat quelcom que redunda en empenta moral, en salvació anímica. Ara, no podia encobeir quan s’empatollaven amb la falòrnia de llur ídol grotesc, un tal Txizuskaràist, el qual adoraven fèrriament – i del qual es veu que sentien ara-i-adés veus...! Veus entranyables en llur innocència que, com el comatós qui es deixondeix, llavors repetien tantost érem emboldronats i doncs prou inspirats, escalfats i molt propers, amb plors i sentimentalitats rai. Tot i que el que els rajava no eren altre que llocs comuns, peudebancades, dites de putxinel·li, opinions adotzenades i sense solta ni volta – i de cops, llas, palesament, barroeres tupinades o invencions només aviades per a fer’s notar. Perquè tornava a Corfú i volia tanmateix prendre comiat del pastor Herrick, vaig trucar abaix a la porta. Pitgí el timbre deu o dotze cops, però perquè passaven pel carrer les ambulàncies vaig pensar que amb l’aldarull que fotien no hi havia déu qui sentís el lleu retruny del trucador. Per això vaig fer tombar el pom. La porta s’obrí sola i doncs entrí al piset d’en Herrick. Vaig fer un crit per tal d’anunciar’m. Sé que la seua dona és mig sorda – i en tot cas era l’hora d’anar a comprar fora. Ningú no em tornava contesta. Per això ara tustí a la porta de l’estudiet d’en Herrick. Perquè tampoc no em respongué, en girí el pom – i rere la porta era, estès a la xamberga, esbaldregat per terra. Em fa a l’instant que ja és mort. Mes me n’adon que només el tinc comatós. Belleu aquelles ambulàncies d’adés cercaven aquesta adreça...? Es perden sempre les ambulàncies, tothom ho sap. M’hi jugava que la dona era a la cantonada tractant d’atraçar-les tantost les clissés. Ara que hi queia, prou m’havia semblat que d’esquitllèbit, pobra dona, l’ullava, amatent i ansiosa, a la cantonada, com dic, suara, tret que perdut en cabòries no hi parava esment fins ara. Ambtant, m’asseguí per terra a la vora d’en Herrick. Sabia que calia enraonar als comatosos, calia que llur cervell no perdés petja amb la realitat forana. Gairebé per facècia li recití bocins d’en Herrick (1591-1674). No pas que en sabés gaires, i en tot cas, els que remembrava, els deia parafrasejant-hi rai. N’hi ha qui ja s’han cruspits sucs i mels, xerigots i pler d’ovnis Mentre som al llit clapant, rondats pel moscallam dels somnis. Vaig afalagar’l amb veu melodiosa. Li dic d’heroi hereu, planant, enjòlit, en esperit, com el seu avantpassat, per paisatges idíl·lics... Li deia si veia (com man) els prats ondulats, l’ordenada geografia dels soms i roms tucs i turonets que donaven una engrescadora aura de rústec gineceu ple d’elegants femelles amb amples corbes verdes d’herbei frescal al paisatge més que no pas vist, somiat. Dic: veieu els prats ondulats amb els pins esparsos i els matolls punxeguts on s’amaguen les llebres i perdius, veieu els verds de renadiu, hi veieu els arços i espinalbells, el codonys, els ambres, els ocres, les fritil·làries, les primaveres, els roses dels cirerers, la flairosa pinassa de l’any passat, els bolets multicolors, les fulles més serioses dels qui pausats es perennitzen, les mallerengues i els cargolets, els pit-roigs i les merles, els cuïcs i llurs giravolts, els bous plaïbles estergits a la carena rere el vel de boirina...? Ah, i s’hi passegen amb faldilles lleugeres les coindetes noies en graus diversos de virginitat! Als casts, cuscs pitrams discrets afiblalls de la padrina, pomellets silvestres als cabells, sivelletes lluents a les sabatones... Ah, llurs rialles (dic), refilets un senyalet procaços, mes totalment salutífers, de femelletes a frec de nubilitat! I així li sóc, a cau d’orella, solacívol, veu harmònica d’ídol molt més amorós que no el seu socoltre, eixanguer Txizuskaràist. I no pas que m’engargussi en cap dels versos. I no crec que estigui tip d’oir’m quan pels espiralls se li enronqueixen els ruflets... Car bonhomiós, gens agafatós, de poemes delicats, sobreïxents d’optimisme, soliu, em ves, com font de dolces meravelles, rajolí inexhaurible, esperit de cabalet vital veritable... Perquè al capdavall les ambulàncies arribin i el trobin ja... somrigudament... instal·lat... al cel. * * * * * 17. Abans d’anar-me’n, treballant en certs poemes antics, belleu ans de llençar’ls, he trobades, esparses, aquestes línies premonitòries. “–Tot s’espatlla ivarçosament. Nit fosca de Maçanet a Caldes a Llagostera, se m’eixamplen les vies com si ixen de gruixut bolígraf de moltes mines de colors – dotze o quinze, belleu pus – llapis garba doncs, a tall del d’en Joyce, qui es veu qui feia parlar cada personatge amb un color diferent quan componia les seues obres. I, doncs, seré molts, tret que d’antuvi no triï el mal color, el que em duu als bòfies toixarruts que es malfien en palpar’m que allò és arma a frec d’esclat o ganivet molt esmolat i metzinós, i doncs ja no m’escabetxin a les envistes de la frontera.” La lletra a és sempre l’esperma. La z el sofre i la pudor d’ou podrit. Sorrat pels anys, els estiracordetes de la bala fàcil, del dit pessigollós al gallet precari, se’m guaiten com mòmies, com petris encantats corruptes – tres captaires esparracats, tothora a les escapces, versats únicament en l’escagatologia de la religió, verí que arruca el cervell. Amb barret alt de pell de bevre ratat, abric d’ardiaca arnat – ardiaca escotiflat i estossegós qui recana amb dits trepidants la buidor dels veires vaires buits de vi, sense joiells, asclats i escalabornats damunt polsegosos altars escalabornats i asclats, clafert cada forat florit d’abelles i vespes i borinots, i damunt i davall aranyes i teranyines arreu pertot – taps de suro enfonyats a cada trau, perquè no em penetrin les ones de ràdio del món poca-solta, entanoquidor, extenuant, m’aclof al celler, clofolla a mig esclafar. Amb flegma de gargot regalim lentes sangs de tintes policromes. Em van escorcollant, com qui m’espinya. Trobarà el ganivet de debò ben cosit al costat de la gavardina el qui em palpa més a fons i farà un crit en encetar’s i els dits dels altres dos relliscaran en rellisquet fatal. I seré mort com el Garcia qui ningú no reconeix. Cigarret glaçat emboïgueix el full altrament fins ara impol·lut del meu capteny i tarannà. Incontinent, mentre l’angoixa existencial el caliu reencén, el paralític s’esvaeix, els traus jussans li vessen, novells i ancians, i esdevé sense memòria minyó llençat, amb la cama tallada per la roda a la via, xemicats ossos i carn entre ferres impertèrrits. Ni quec; mut. Anorc, borni, ranc..., ganyó perdut. Amb jactància se li atansa un dels esvaïts, estríjol fortificant a la mà – l’hi passa pels velluts, i alhora, amb ulls lluents, li fa l’aleta. Coits entre enemics no nouen ningú. Em diu, i que: practiquí la bestialitat amb el lloro de la sogra. Fins que un maljorn no se’ns escapoleix. La sogra boja, que em treurà de casa. Ja em veus empaitant per tot Portbou l’estimat lloro de la sogra. Faig cap a casa d’un estranyet amb qui sodomitzem mitja jornada i mitja. Passada mitjanit tocada, som novament a casa, tret que duc (rialles) un lloro equivocat; parla en català. Diu: catalans = campions – i ximpleries d’aqueixes... Escortat per dues germanes popudes de la caritat em tanquen, denunciat, en convent per a gent tanmateix del règim. Tret que l’endemà cau enverinat el gran de casa – per enfit de gambes dolentes – mor durant la nit – desolació dels pares, dels germans, de les monges totes... Em dic Pollós Flagell, de professió: ofensiu. Sirgant, piu al trau, panteix ve i va, atzeb mastegat, i hi triga, tocatardà, als pinyols. Bon organitzador, màxima efectivitat en endur-se’m al jaç de pellofa. I fotent-hi el malparit. Em manca mitja cama. I a ell què li manca...? Diu: em manca encara per recacejar qualque petit forat... Me’l veig de lluny... remot... progressant cap a la merda... El veig al capdavall del tub de la claveguera on viu, el veig palmar-la tolt de seny: estult. * * * * * 18. Com obres els ulls, te n’adones per la finestra que el tren és prop la vila – el fum de la ciutat s’aixeca a nuvolades – sap greu de deixar l’aire net per a entrar a tanta de brutícia. Tanmateix, ara que el tren s’atura una estoneta per causa de qualque semàfor ferroviari o altre, baixes a estirar les cames. De sobte, el tren fot el camp, sense avisar, mentre ets bontròs lluny; la teua dona surt a la finestra i diu el teu nom, i tu el seu – tot i que abans d’adormir’t parlàveu de quins noms empraríeu a la vila nova – car prou us els canvieu cada cop que viatgeu enlloc. Ara doncs dius el seu nom de debò, car te n’adones molt adoloridament que no hi ha manera que us trobeu mai més. Tu totalment perdut a les envistes de la vila llorda, i ella dreta cap a la destinació deguda. Passi-ho bé, passi-ho bé.

Truites - 5 -

Truites (5) 13. Espetegava al prat el Sol. Amb la cervesa a la vora i l’entrepà de mel ja a mig desembolicar, em vaig tornar a fixar en Pitàgores. Era ropenjat al soc d’una olivera. Em vaig obrir el xap de bat a bat i em vaig treure, destrempat, el matràs. Les ovelles se’m guaitaven amb curiositat. El gos del ramat es gratava puces, a les quals és al·lèrgic, d’on que n’esternudés a manès; les cabretes d’ulls de bruixa rosegaven escorces... Per tal que el matràs se m’aixequés, em vaig aesmar alguna d’aqueixes xicarrones qui albires si cap vesprada deixes de fer de pastor i t’atanses al poble a esguardar-hi una pel·liculota o altra. Són xicarronetes molt dinguilles, vestides amb quatre cassigalls (cassigalls escassos d’aquells que es fiquen les noietes dinguilles), quatre drapets a través dels quals ho ensenyen tot, tot tret dels pèls que no tenen, per encara massa jovencelles, o ja perquè se’ls rauen... L’hipotenusa d’espessa gadolla se’m formava... El triangle dibuixat per la perpendicular de la mà glaçada damunt el melic i l’horitzontal del meu ventre pla i musculat, dur com coberta de portaavions, i doncs l’enorme carall en perxa... Em duia (el triangle) al colt temps primitiu. Tornava a esdevindre en Pitàgores, savi estès al Solell de l’agre sicilià. I vaig comprendre el seu pensament i l’uberosa, granívola semença que se’n desprèn encara ara. Això va deure fer, el meu conegut predecessor. Va deure associar els mots gonio (angle) i gono (esperma) – d’açò que pensés a establir d’empertostemps els seus teoremes geomètrico-sexuals, imés assenyaladament goniomètrico-gonoccòcics. Allò de: “–Quan l’angle oposat a l’hipotenusa de carn (l’inohipotenusa) et sigui de noranta graus, pren-te les dues mans i xoca-les com tes gassó a l’esquena, no fos cas que acabessis perdent força adí (força substància de força) – que més tard només amb mel i pa no és pas fàcil de rescabalar ni de fer tornar a funcions, fent que rutlli sense oliar com repliu que no es rovellés en mà d’altri (ara m’ho crec, demà m’aifataràs!); no, no, mos socis, car us dic, en veritat, que tot excés és quelcom que desequilibra un munt, i doncs difícil de rembre, i gens redhibitori altre que a canvi de més debilitant malaltia.” Quelcom així, si fa no fa. Tret, és clar, que jo encara era jove i, a més a més de pa amb mel, bevia cerveses i era llépol rai de xocolates duretes i negretes. Per això aquell migdia, en tost d’estar-me’n, me la pelí força efervescentment. Em feia doncs la sega serrada (com en diem els matemàtics pastors sicilians de fer’s la mà), quan, per una d’aquelles carallots vel·leïtats de l’atzar, una xicotella de no-res, qui amb sos pares devia aprofitar el jorn vacat per fer una berenada a l’aire lliure, es veu que em va clissar. –He ullada una colobra! – cridà la minyonella, mentre man, esglaiat, obria els ulls i em sobtava alhora en inèrcia flagrant en la gens pitagòrica activitat i molt empegueïdorament pescat. –Què dius? – digué la veu d’un mascle incult. –He ullada una colobra tota dreta a la carranxa d’un senyor! Pobre home man! Devia semblar, a ulls pseudoinnocents de la xicotellona, un altre agònic Laocoont (La-oh-cony-on?) lluitant amb dues mans contra el monstre llarguerut qui se li cruspia els budells. Això rai mentre son pare no fos un d’aquells autonomenats justiciers de rectituds, capdeconys molt obtusos i repel·lents, amb ànima opaca de bòfia assassí, qui et repten pels presumptius nyaps que comets, qui t’adrecen velis nolis cada tort que suposadament fas, i t’atracen (si pot ser a garrotades) sempre a bona fi, encara que en realitat et toquin els collons sense altre prèmit que llur goig a tocar collons d’altri ara satisfet, mentre tu et fas fotre, ataconat pel que els agiotistes del capteniment veuen com a prou profitós per als mercaders monopolistes de l’instant. Tot sigui fer diners per a uns i punts vagament celestials per als altres, la puta qui els cagà tots. Ja em veia a cal metge d’antuvi, i a la presó d’eixauc, pagant per una mica de frèvola gaubança pastoral amb el for feixuguíssim de sis mesos a seixanta anys atapeït amb tot de criminals cagastrucs qui, si mai pensen en re, és en botxinejar el proïsme. I com més bona persona el proïsme, com ara man, qui pens només en dur les ovelles i cabretes a recer si mai trona, i altrament a ensumar floretes i a escoltar piular, i a alfarrassar créixer les messes amb un cert èxtasi àdhuc, més abonyegat ans deixuplinat sense ni com va ni com ve. O belleu el pare bast m’enfila un pollegó de forca pel trau jussà. O m’espella, pellaire, i, com de les pells de conill i les ampolles de xampany en fa fer abrics per a les senyores qui beuran xampany reciclat, de la meua pell en fa barbol, amb la butxaqueta dels collons la butxaqueta més fonda, per a pescar qui sap els gargalls en l’escopinadora d’una comissaria que put a pets. Com tot sicilià, tinc el dret inalienable a la llibertat i a l’independència. Què faig, doncs? El gos em serveix per a defensar’m? I les banyes del boc? Ambdós fidels companys qui sempre vull alegrets car (fins ara) (sempre) hem guanyats. O m’arm amb el gaiat (que febreixc molt més sovint que no em febreixc lo vit) i em dispòs a la batalla? O com el pseudo Fidi (el qui al capdavall no corr cap marató) arrenc a córrer fins a esfondrar’m? Com el meu mestre en Pitàgores, no só aitampoc cap gall de panses (només un pollastre de pa i mel – i cervesa i xocolata); só pus tost papagai qui molt ha après d’enraonar i prou: molt de bec i poca urpa, ve-t’ho. I ai, potser em farà, amb l’escopeta, el clafert de greuges, ara que li estripava o estuprava la presumpta innocència de la gata moixa de sa filla, festejar amb la qui em clissava, i doncs en qualque mou, pel mer fet de clissar’m en allò que tota gent de bé no en diria altre que incidència d’agrair, i lleu delitosa escena d’ègloga lleugera, allí, pel fet de veure’m solipsísticament ocupat en el meu altrament encara més innocent burxar en l’aire esclet, la maula esdevenia, i de qualque mena alquímica, solladament prenys, i espiritual i anímica. Baboiades rai. Gruava llibertat i heus-me encadenat a família recta i roma, i ells sobre fruint, sense mèrit, de mon ramat i predi. Perles per als garrins. Fotrem goig. D’abassegar prou propietat que et permeti de viure sense fer’s notar, no tothom en sap prou. Potser aquest és un nou mètode. Violació d’esperit de minyoneta. Ja no saben quina camàndula nova inventar’s. * * * * * 14. “Por de morir em fa fer vida ampla.” M’aprestava doncs a la guerra. “Clar i sicilià.” “Desperta ferro.” D’un pet en fotia cent esquerdes. “Cada terra sa guerra.” Amb queixals esmolats, gens esmussats, mosseguéssim doncs ulls. En Rosegapedres, el meu gos, garneu importú, ganyolà efeminadament. S’havia tornat actriu plena de recances. Enquimerada, neuròtica. No em servirà de res; en tot cas no pas per a la guerra. Sóc el papagai escrú i estoic qui fita el fiter – i hi avia pinyacs d’herculi entrenament. Recanant, cellut, distàncies. Tot això és meu. Qui m’ho vulgui prendre patirà. Suarà la gota negra. Ibsen vol (a “L’emperaire i el galileu”) que la dona d’en Julià es vulgui banyar en banyera curulla de sang de verges sacrificades. En Gaspar Torrella deia que per a la sífilis, et cal colom o pollastre plomat i espellat, cal que cru te’l fotis a la pixa – cal que el donis pel sés – cal que te l’hi emboliquis – també et cal per a millor mesura qualque granota qui migparteixes bo i cardant-te-la... Tothom és sempre pitjor que no man. I tanmateix sempre hi ha algú qui em vol fer pagar tanta de bonesa. Esguardí al lluny el panar verdós – vessava d’indis – de llurs buiracs penjaven les butlles que els autoritzaven de travessar’m amb milions de viratons molt fins i encurarerits. Encurarerits amb els verins de l’església. Perquè fotia el pecat de segar-me-la serradament en prat d’airós çaplà. Ofenós de quins interdictes, de quines directrius de lesa humanitat. Vida encara amb menys vàlua. Això és una bogeria. Qui hi passés fóra merdós. Morirem, el boc i man, aürtant de banyes, bornant, bornint, mufant, tossant, assucant, trencant’ns-les. Donarem exemple als déus bòfies dels soms alts. Fins que no els haurem esborronats, a esborrament. Cel borrós, burell, ronyacs i grops de nuvolades, agalius de ventegada, de llamps molt destralers... * * * * * 15. Mes de sobte sóc actor rosegafustes. Damunt l’empostissat de l’escenari hi he fets molts de papers. Hi feia d’enamorat, de traïdor, de boig, d’il·luminat, de valent, d’intel·lectual, de duler, d’esguerrat... Damunt l’empostissat hi sóc únic, fit de tots els esguards; els projectors em fan sobresortir-hi, m’hi donen un relleu especial... Mes ara m’he mort. L’actor és mort. I cadascun dels meus personatges caldrà que hom el sebolleixi adientment. Que cadascuna de les meues encarnacions pateixi un enterrament pertinent. Hom em colga de mil maneres, enmig d’un grapat de rares cerimònies; hom em colga dret i mudat, i amb botes lluents; hom em colga ajagut, amb un pom fresc al pit; hom em colga tot tort, com si ja sóc a l’infern. I de bocaterrosa. I a la babalà. I mig incorporat. Hom em crema en pira, i llavors llença les meues cendres a la neu. Hom em lliura als alats estercoraris, estès al cim més alt. Hom em trinxa en mil bocins i em llença a l’abocador. Hom em corforada amb una estaca. Hom em fa malbé a tesa – traucat, estellat, laminat, damunt marbre, a cop de punyal, macabre esquarterament – m’escorxen com a un conill, m’esbocinen com a un pollastre, em dissequen a tort i a dret, aprofiten i desaprofiten manta mossadeta i pelleringa d’un cos transformat en pudents carnussos per a ganuts virons.

truites - 4 -

Truites (4) 10. El dia de l’inauguració d’en Reagan passejava per Washington sense ésser’n assabentat, de l’immensa pallassada, i em vaig ensopegar amb la gent agrumollada a l’avinguda. Em deia quin accident més aparatós no havia pogut congregar tanta de mainada – o en tot cas gent amb un intel·lecte tan infantil. A canvi, una dona esbufegada se m’atansà i em va dir que hi portava els seus fillets “–qui ja hi havien sigut, de nyecs, a l’inauguració del segon Nixon, i amb quatre anys i escaig a la d’en Carter, i que ella mateixa, ui, i que gràcies a sa mare, que venien totes plegades de Nebraska cada quatre anys, n’havia vistes no sé quantes més...” Hi ha dones qui només la proximitat dels herois escalfa en esperança de futur. Li vaig somriure només, i me li vaig allunyar. Alhora que m’allunyava del grumoll malaltís típicament embadocat amb falsedats i buideses sense solta ni volta. Sobre, mai no sabria la dona exultant que, parlant amb mi, havia tocat de debò l’única grandesa que hi hauria durant el trànsit de la terra a través d’aquesta època on sóc qui decideix on re no va. * * * * * 11. Mon pare, àrbitre de les lligues mitjanes, havia vingut a Nova York; per això vaig assistir al partit, i bon lloc que hi tenia: era vora l’embocadura, en un seient ideal per a entrar i sortir; tenia un permís de trànsit per a l’interior de l’estadi; a mig partit, mon pare atura el joc; fa continent de sortir de l’estadi entre els xiulets de l’escarit públic; llavors entra als budells de l’estadi, i jo darrere seu. Ni em va llambregar. Carranquejant i fent tentines, potser perquè se sentia tocat de mort, se n’anà de dret cap a la bàscula del corredor d’entrada, pujà a la plataforma i per comptes d’esguardar quin pes no marcava la finestrella, havia tancat els ulls i havia començat de pregar: “...our father who farts in heaven...” Immediatament caigué, rodó com qui diu, keeled over. Un atac de cor fulminant. Li palpàvem les venes del coll: cap batec. Al cap de dues setmanes vam volar amb la família fins a Xicago. Vaig deixar la dona i les xiquetes a l’hotel i em vaig personar fins al gabinet del procurador de la república. Mon germà ja hi era. Davant el seu despatx, el procurador va obrir el testament de mon pare. L’il·lusió em tenia suspès. Em pensava que rebria qui sap què, pel cap baix un parell de cases, i au, a viure a la nova ciutat, i a surar-hi, i la dona feliç i les xiquetes a estudi caret. Per comptes, el notari fineix, amb veu greu: “–Doncs, nois, no. Massa endeutat, li prenien àdhuc la caseta on vivia sol. El vostre pare no us deixa res.” Em vaig aixecar, em vaig plantar dempeus, quadrat, molt ferm: “–Renuncii a aquest no-res. Renuncii a l’herència de no-res.” Com una criatura, a frec d’esclató. Vaig trucar la dona. Haurem de tornar pelats. Car no, no hi havia sinó res a heretar. Arribat a la cambra de l’hotel, veig que no hi ha ni la dona ni les xiquetes, i, si regir pels calaixos i obr els armaris, veig que s’ho enduien tot. Segurament són ja a l’aeroport...? Breu instant de desconcert. Passa un vailet per la porta oberta, em veu abaltit damunt el llit, em demana si em cal res. Fa una cara de pocavergonyeta. Em sembla que ja el conec, tot i que no n’estic del tot del cert. “–Hi tens un germà qui treballa també a l’hotel...? Anit, quan arribàvem, ens en contà de bones; em convidà abaix a tirar dards i tot, i la férem petar una estona. Vaig perdre cinquanta dòlars. si te’n pogués manllevar vint per al taxi...? Sap prou ton germà que sóc de fiar.” Rient, rient, em diu que no té cap germà qui treballi a l’hotel, i que ell mateix no duu ni un ral a la butxaca. He agafat el metro. No em sembla pas que hagi fet tard. A l’aeroport, mentre masteg nombres i indrets a l’anunci lluminós dels vols, em sent enraonar un homenet escarransit i em salta tot content davant; se m’abraça i tot – està tan content de trobar’s un altre català en aquell inhospitalari aeroportot. Efusiu, me’n conta de verdes i madures – tòpiques dissorts de viatjant, ell alhora tocant-me contínuament els malucs, els bíceps, els pectorals, accentuant l’expressió, i jo a tornajornals havent-lo de tocar amb una certa reluctància, només amb la punteta dels dits, signes de germanor, al braç, a la clepsa... Arriba la seua dona, bontròs lletja, i me la presenta. Aquesta encara em fa més fàstic de tocar-la. Els dic que l’avió se m’escapa. Tret que no és pas veritat. No hem d’anar enlloc. He vingut a l’aeroport per si de cas la dona volia tornar a Nova York. Però allà baix no hi tenim res. Hi llogàvem el piset i ja l’hem tornat – amb el dipòsit hem pogut viatjar fins a Xicago. No, ni dona ni canalla no són enlloc. I les maletes encara menys. Tots els meus escrits, que duia en disquets, perduts, doncs. Qui sap. Desolació, sempre el mateix tast agre. Potser... Potser ha tornat tot a lloc – a lloc? on? O potser (molt més segur) la dona m’abandona. Cansada de tantes de falses alarmes de guany definitiu – li havia dit que aquest cop hi reixíem sense falla: que heretava de mon pare. La gran batuda. Tret que, és clar, només n’he heretat no-res. I he renunciat al no-res que em llegava. La dona se n’ha deguda tornar a Bèlgica, a casa els seus, amb els nostres darrers estalvis, les dues xiquetes il·lusionades de veure cosinetes i avis i tietes... M’assec a un dels seients que guaiten cap a l’entrada dels autobusos que menen cap als avions. Al respatller del seient del davant hi ha un televisor engegat. Hi fan un partit antic, hi oficia mon pare, jutge de base. Som al darrer inning, al penúltim cop. Hom hi llença la pilota – allò pot decidir el partit cabdal. La pilota era palesament bona: a la televisió encesa la jugada hi és retrasmesa lentament i repetida... Mes mon pare l’erra, diu que era dolenta; el del bat exulta, el llençador protesta, els entrenadors surten al camp a potejar la terra; al capdamunt del talaiot, hom hi enfoca el comentarista, se’l veu esfereït per la jugada, i en fa grassa riota. Dalt crida el guaita dins la gàbia: “–Aquest home no se n’entén... gens!” Em vaig aixecar marejat. M’adrecí a la bàscula del racó... No sé si pujar-hi... Poderosa premonició de mort instantània. Em duc la mà tremolosa al cor. A la finestrella de la bàscula hi diu, amb lletres somortes: weightless. * * * * * 12. He feta una malafí de males fins. Sempre massa cudol. Llençant els lligalls a la bassa de quitrà – els treballs de tota una vida – i en acabat volent-los recobrar. Debades. Brut d’engrut fins a la coroneta. Em volguí penjar, mes només em pengí de faritzel·la – la faritzel·la es romp en escruix: caic en dura codina. Hi plou verí. Balbuç, crid revenja. Rauc, minvant... Silent. Horitzó clos per parets. Espigolant els reps de la pelfa als camals hi escapç manta paparra. Ah poble moble, on te’n vas sinó a parir parteres...? Involgut, de massa. Presoner com gos qui, perquè plou, es resol en escates. Sóc bordant per indrets burells, el Solell mai hi apuntava. Gos pertot arreu torpedinat, a mig desconfir, anys ha desnonat, i amb crosses, a caire de foscor sense eixida. I tanmateix hi gos, hi gos – què altre fotre-hi...? Gos anar-hi, bossa d’ossos, catric-catrac, forat avall, pollós, sense altre escalf que el dels tremolins i les esgarrifaós... Ensum sentor de garota a les aixelles de les pageses, coent coragror a l’alè dels guàrdies qui m’empaiten, només precedits per les bales qui roents espetarreguen, es resolen en espurnetes: paella castanyera al cel, paella castanyera a la terra. Home llop, qui avia els sòlits expletius. Expletius de lupanar piramidal. Passa de llarg. Als vits les malalties bacil·lars, i, al rigot dels collons, carúncules de lues. Ximplet, amunt, membre tumefacte de tumefacta espècie. El vetill esgardís ple de vilorda. I no s’alça ni alçaprema ni prement-lo als pinyols ja gens. Tumefacte piu, ui, pet, cafè mut. Torn empegueït a fora. Qui m’injectarà el remei...? La metgessa on vivia ja no hi viu; a l’adreça d’adés nidéu. La farmàcia no la trob... M’he perdut, i arrib tard a tot arreu. Els carrers nocturns s’estireganyen – les vies: fleixos de qui la molla s’amolla i es tornen doncs cintes de carretera espargides a la babalà, d’on que, d’esquena, ja gens continguts, ens sobreeixíssim, ens esvaíssim... – el dispensari, ah; el dispensari és ple de boges qui s’enllepoleixen amb la meua medecina – de flor a cul a ballant amb la més magra – i per supositori re.

truites -- 3 --

Truites (3) 7. Anàrem n’Adela i eu al restaurant; me n’adoní que hi érem, els qui hi érem, força desmenjats. No sé per què, belleu per a eixorivir’ns, vaig veure n’Adela aixecar’s i despullar’s de pèl a pèl. Molts de naltres ens obrírem els xaps i ens treguérem, molt trempats, els fal·lus immensos. Allò féu vindre aigüeta a les llengües de les xicotelles més desavesadetes. Boques joveníssimes se’ns agenollaven a popar’ns-els. Se n’anà n’Adela a la cuina, nua com un cuc; la vaig veure, clandestina, potser picant l’ullet, enfonsar’s a la porta que s’obria dels dos cantons. Se n’anà l’estona en xucleigs. Vingué llavòrens la tendra esblaimada carn qui fumejava; ens en cruspírem plat rere plat; àdhuc les xicotelles amb boques de lleterada en mastegaren amb delit. Missa solemne, combrec adèlic. Tot hi era pau, serenitat, i sorollets de maixelles qui queixalaven de valent. Quan era hora de fotre el camp, torní a casa amb uns bells vestits buits de dona – lleuger complet negre sedós, sostenidors ocres, calcetes i mitges maragdines. D’ençà, de n’Adela mai més ningú no me’n pot dir res. S’esfumava de la terra – cuc tot blanc, furtiu i clandestí, qui s’enfonya esmunyedís dins la lava freda – com s’enfonyà dins la porta de dobles ales, gairebé espiritual, amb un cony que li rajava secrecions de verriny, com qui diu tota assaonada, cap als collerats cuiners, capficada al sacrifici de les olles, per reanimades culleres remenades. * * * * * 8. Cada cop que em faig una llesca amb mel, me’n record d’en Pitàgores, qui diuen que no menjava altre que mel i pa, i va arribar a qui-sap-lo vell. I me’n record que va dir quelcom o altre pel que fa al triangle; va dir, si fa no fa: “– Si se t’aixeca el virató en hipotenusa per respecte al teu ventre pla i la mà temptada, estàs-te’n i pensa en altri: en xifres i en galàxies i en diademes i en les interconnexions de la matèria, i tota sola l’eviscerant (i pitjor: desvirtuant) hipotenusa s’esbaldregarà.” Una altra cosa va dir en Pitàgores pel que fa això. És ell qui, protocatalà i bon vegetarià (on els cargols són animals i hi compten), començà la dita: “–Pel juliol, ni dona ni cargol.” * * * * * 9. Des del pont blau on enjogassadament jugàvem (sense reglament ni d’altres encarcaraments) a tennis i a futbol, ens desplacem al camp blau. Han vinguts uns escamots a fer-hi un bocí de pel·lícula oficial – gent molt recta i rigorosa, i doncs carregada de merda. Ara que som prop el camp blau, prat desert, ens n’adonem qui hi ha al cotxe del costat; estiracordetes de l’escamot venut al règim qui fa la pel·lícula oficial, els quals ni sabíem que havíem tan greument insultats només essent lliures i finament fotent’ens-en de llur coentor, se’ns han posats al costat – llur cotxe i el nostre paral·lels. Són els dolents i lleigs i tibats qui ens volen esbocinar allí mateix. De naltres, doncs, amb quatre trets i a córrer, ningú no en sabrà mai més re. A parir parteres. Ni que al món no hi fóssim mai haguts. Desapareguts sense jaquir esclau. Ni nats. Car ens encanonen, en patim un breu esfereïment. Per astrugança, quan aquells estaquirots malcarats anaven a disparar, de cop sobte arriben al mercat blau els camions de les xineses vestides amb anoracs blau cel. Milions de dones de blau s’interposen amb llurs camions i llur rialler matinar. Salvats, les guaitem baixar i començar de dispersar’s per a obrir llur botiguetes – plenes elles d’eufòria matutinal i les lleixes de verduretes frescals – i naltres rient, il·lesos – i rient, rient, coixim-coixam, cotxe lent, cap al blau... Matinada grisa a matí blau, al cel tot hi és suau sallar. Tret que ran terra hi anàvem a tot estrop. Baixàvem pel cantó dolent de la carretera – fregàvem un autobús – de poc que no hi jaquíem la pell – saludem alegrois el guiador no gaire esfereït, amb cara de mig clapat – ens posem ara al bon costat i, corrent rabents, sortim de l’autovia. Volant, com qui diu, rossolem tarter avall: és una mena de caminet pedregós per on ens desviem... Somriem, gairebé estavellant’ns-e pertot arreu, com quan érem joves. Freguem els geps de roca rònega que fan bot ci i ça. És l’illa dels grossos llangardaixos – de decoració, com qui diu – tot i llur fila ferotge, inofensius, com iguanes, tret que més grossos i llisos i vivament acolorits – els esglaiem amb un globus enorme que fem veure que és un altre llangardaix com ells, mes de raça depredadora – pretès vici que tenim de fer’ns veure una malafí més agressius i perillosos que no som. Ens perdem en vagueries esguardant l’atol·ló de l’illa: ah, aigües embruixades. I ara és hora de tornar a casa. On la tenim – dalt el penya-segat – deçà de çon Çagril·lus, es veu l’indret on l’epopeic Epaminondes perí.

dels 6 als 16 10

Dels sis als setze deu. Estava pensant l’altre dia, a part de cardar, què altre ens interessa a les dones? Res més. Cardar és allò per què estem fetes, i ho notes quan cardes, que és l’únic moment on de debò ets. En majúscules: ETS. Car, sense orgasme, què val la vida? Un buit dolorós. L’únic problema de fet és trobar cardaires prou fets al fet: i pocs que n’hi ha, no gaires. Només un nombre molt reduït de mascles sap el que cal fer. Els de més dels mascles no són capaços de fer ben fet el fet. Amb trempar i fotre poc n’hi ha prou. Cal atènyer els olis salutífers i plaïbles dels fitons qui esbrocats es vessen. Ara, l’altre dia era a la botiga i va arribar l’estrany. No sé perquè, més de seguida me n’adoní que era un cardaire de primera. Em va comprar no sé pas què i em va dir que tornaria. Li vaig fer una cara de quan vulguis, fraret. Em vaig assabentar que l’estrany s’hostatjava a l’hotelet del Capdamunt i que la filla de la patrona, l’Obdúlia, d’estranquis li deixava emprar també la cambra que hi havia davant per davant de la que l’estrany havia llogada. Així l’estrany gaudia als matins de la cambra on es llevava el Sol, i als vespres la cambra on es ponia. Només li calia agafar els trastets i travessar el corredor. Caminava damunt núvols l’Obdúlia. D’amagatotis se’l devia cardar desesperadament. Va trigar l’estrany a tornar a la botiga. Era a morfondre’m al taulell. Les clientes es pensaven que patia qualque malaltia letal. I la veritat és que de les clientes me’n fotia com d’un all podrit. Tothom altre que el cardaire ens és a les dones enamorades indiferent. Insignificant. Els morts, els vius, els malalts i sans. No veiem ningú pel carrer ni enlloc, només hi veiem l’estrany i el seu carall quilomètric i actiu com un pistó incansable. Com una boja em vaig llençar al carrer; necessitava cardar, necessitava ésser novament. Per les fosques avençava, els ulls a l’alt hotelet il·luminat. Per les fosques de l’escaguitx i l’esllenec, només hi veia el peix. Per l’esvellec de la realitat hi ullava, únic vivent, el vit. El vit alegroi i amb cara i ulls qui em travessés insistentment com si era un oceà a qui calgués la llavor posta pel peix del cardar per a reviure. Els oficials als aeroports, als restaurants, als hotels, eren tots gent desequilibrada, desolada, vells actors qui es lamentaven per les pèrdues i els dols dels llargs anys. Aneu-vos-en tots a la merda – els anava dient, com em començaven d’explicar llurs vides tristíssimes. L’únic local que comptava era l’hotelet de l’Obdúlia, l’únic vit que volia travessant-me arrauxadament l’oceà era el de l’estrany qui havia vingut a la botiga. Obdúlia! – cridí –. On el tens, part en vull! L’estrany aparegué, de dol. L’Obdúlia se li havia morta cardant – d’un atac de cor ran de massa goig. –Fes-m’ho també a mi! – me li vaig eixarrancar i en gaudia fins a esdevindre. Fins a esdevindre i prou. Car qui s’escorr és. Vaig tindre curiositat de veure la morta, jo, la sobrevivent, i l’estrany, molt a la meu-meu, no fos cas que despertéssim la patrona, em va dur al soterrani, a un dels recambrons refrigerats. Vaig tindre un mareig. Vaig veure fosfès – llums musicals. Fosfès qui canten – dic –. En romanc perplexa, vós. Me li agenollí davant i li llepí ans xuclí l’albergínia com mai cap altra no n’havia llepada. Remei excels. L’estrany manà: Botiguereta, treu-te els esclops, posa’t els xirucs, i som-hi. Em féu prendre l’Obdúlia mig esbotzada pels peus i ell la tenia pel cap. Avençarem per les polsegueres de les galeries. Es veu que el soterrani s’enfilava per tentacles subterranis fins al volcà somort. Quan eixírem entre les crestes del cràter tot tenia agalius d’espetegar. Roncava la terra, els engranatges tel·lúrics com qui diu es trobaven força enferritjats. Doneu-me, estrany, un senyalet més del vostre amor – i me li arrapí a l’albergínia gegantina amb la qual em bitllà fins a l’exhauriment. Què importa el que ets – pensí –. Només compta el que esdevens. I només esdevens cardant. Plàcidament ens deportàvem al jardí de vora l’anus de foc. Cap gelosia no solcava el cos esquarteradet de l’Obdulieta – una noieta encara prou fresqueta, morta doncs als catorze anys. No vols tindre contrincants en coses del cardar. El tap de llur rancúnia és sempre a frec d’esclatar. On dius àvol has de dir dolent, i on dius dolent àvol. Ja no saps si pateixen per malignes, o si són malignes per dolents. Em rodava el cap. Se’m multiplicaven els vits qui se’m volien cardar, oidà. Em pensava morta com l’Obdulieta i al paradís de les dones, on tot hi són vits disposats a boquir’t fins a l’exhauriment de l’ésser anihilat. (Només, és clar, per a tornar a començar ran d’una dormideta. Altrament allò no fóra paradís ni res.) Allò adés familiar s’ha omplert d’estranys sedecs per a fotre-me-la amunt per cada forat. Ah, glòria! Les voretes dels traus de fer-hi rierols, adés tan pastorals i endormiscades, ara enfellonits ans rabiosos animals de circ hi bramaven, grocs, orelluts, tromputs. Tromputs, tromputs. Sóc la metgessa mig nua qui sospesa collons i no se n’uja mai. La boca se li fa aigüetes. Xucla vits fins que en dessagna el qui cada vit trempadíssim no duia envant per a morir-hi escurat. Ah, paradís, prou dic! L’ull de l’oracle cagava raigs de llum. Com pots viure vella si no hi tens estranys per a cardar’t...? Vull espitxar-la ara mateix. La vella (ma mare) s’indignava si aquell vell client li deia de cuqueta, coqueta, cosona, collonet, i de tresor i de sucrets i melmelades, i d’altres hipocorístics rebaixants. Un estrany vell qui se li va treure el carall, l’hi desllorigà, i la llei encara li va donar la raó (a ella, l’agra cavallot). La llei més tard dugué el vell a morir en presó, perquè m’hi apiadava i amb només sis anys li treia el carallet bragueta enfora i l’hi feia esllenegar’s i la llei ho va veure, denunciats que fórem per la vella (ma mare) de gelosia rosegada. Ara fregeix en sofre i plom desfet, a l’infern de les desagraïdes. A frec d’estirar la garra en rònec hospitalot, es gratava desesperadament el cony, volcà frustrat, i doncs cancerós. Desava ara l’estrany els ormeigs. El cos de l’Obdúlia el volcà el cremava. El cos, encetat en text, en icor correcte el cos regalava. I deia, en pell de boïgues i xàldigues fetes instantànies i ventisses lletres, la joia de l’orgasme quan el foc se’t carda. Deia oh, uf, ah, eh, en espeteguets de butllofa qui esclata. I sabíem l’estrany i jo que allò eren petits ecos o retrunyets dels orgasmes celestials. L’estrany, abans de desaparèixer, em va donar un altre caramelet, perquè tornés a casa saltironant i xuclant el caramelet i remembrant tanta de gaubança. Aleshores ja tenia setze anys i tot. Començava d’ésser vella, calia mai no perdre el temps en rucades – i tot ho era altre que cardar. Car, sense ésser, què hi ha...? Vaig sentir una veu. Sibil·la, on raus? Rac on rac – vaig dir. Sabia que era el tifa en Bel·ló. Aquell qui es pensava d’ésser tan bon cardaire, i no podia anar més lluny d’osques, pobrissó. Tot i que cardar, rai. Cardava conques i vídues i monges i sagristanes, i púrria així, i pencar mai gens, és clar. De ben tosset, en Bel·ló havia après de fer de gigolò. Amb n’Iu Exprès, feien patotes vora l’escorxador, un el papallona, l’altre l’enganador, i tot era un front o diguem-ne façana per al negoci de sotamà. Tantost s’atansaven dones a jugar als daus trucats, s’esbraguetaven ells i mostraven llurs proes i en prometien doncs proeses. I així es com es guanyaven la vida cardant. N’Iu perí a la coma del Cucut. El lloro català qui en Calders trobà a la cort de Birmània no hauria pas mai cantat tan clar i català com cantà una vella gelosa, rosegada de rancúnia pel fet que ningú se la cardés ni pagant doble. El marit cuguç, un altre Plassí-Do-Dodò-Mingüin, cantant-torer, carrincló, pompós, fastigós, fart i anorc, estossinava traïdorencament n’Iu. La massa ignorant viu en aorist (tot s’hi esdevé com sempre, en magma avial incanviat) i per tant trobà natural que, per cardar forallei, algú calgués que fos assassinat. La mort s’esdevingué en un gual, l’atac de l’ambigu qui com un boig corregué pous avall i rius amunt, i qui com aigües de fang que sovint pugen pels carrers costeruts i tot, i s’enduen panys de casa, i blocs de terreny, envaí cada racó de paisatge abans no trobà n’Iu Exprès esbaldint al gual calçotets amb marques de sangs d'hímens massa tendres (ho sé pel meu amic dibuixant, qui en dibuixà doncs cada detall), s’esdevingué de cop sobte. Caigué sobre n’Iu com el seu oncle (qui només pensava en desar diners i, en perdre’n un munt, s’estimà més penjar’s que no continuar “vivint”), caigué, dic, damunt la víctima com no queia el seu oncle sobre les butxaques de la gent qui atacava a les fosques. Fora la finestra estant, amagat rere un vagó, de res no serví a en Bel·ló la fona. El cuguç s’havia escanyat amb gingebre tou. La seua dona el volia convèncer de la seua amor immarcescible amb un pastís una mala fi estopenc. Mes ja sé que m’estic empatollant, Bel·ló, així que més val que ho deixem córrer. Pots cardar’m fins al jorn del judici que diuen més el goig no em vindrà pas. El teu vit potser serveix de qualque substitut de feble bisbe per a conques, vídues i rates d’església, mes cardar, què hi fotrem, no en saps gens. Una nosa a la gola. Atenallada de por me’l vaig guaitar. S’havia tornat groc, un groc que en la fosca gairebé lluïa. Predestinats – em va dir –. Per mi tantes de dones s’han barallades, s’han esbarriades lletjament el cambuix; tantes de mestresses em cobejaven alhora la mestria i el matràs! I la teua aversió se’m reafegeix a l’agonia – veure-us totes patint... fins i tot tu, per causes oposades! L’aversió mateixa ens predestina a aquesta aversió – ens posem a voler-la dominar; aquest esdevé l’objectiu de la vida – fútil esmerç – per comptes de viure amb la natura i no pas contra, ens obstinem a viure en flames qui ens consumeixen amb horror. Vivim les dones en infern. Sibil·la, adéu. Em tornaré l’estrany en vila altra – va dir. I de sobte ja no em semblava tan lleig. Del silf qui se n’anava me n’espolsava el reble polsegós de la nyafa sementícia. No em romania estona per a esbrinar’n la composició genètica ni cap altra d’aqueixes merdegades d’anatomista boig. Sense penediment en Bel·ló i la seua cua de paó se n’anaven com una ombra amb llur totterreny mentre es quallaven les lleterades qui no escalfaria pas. No fos pas que se sobreeixissin llavors i encara m’entequessin, no. No fóra pas lletovari al qual curés molla de tornar’m mai a amorrar. No hi ha perill. Tost fóra dematí. Prou safranada, doncs. Calia obrir la botiga. La fredor em rostava els ossos. Se’m barrejaven les impressions. Allò d’ésser a frec del caire del cul bleïdor de la terra com parla. A caire de caure oimés al freu de la lava. Els vidres de l’escuma del ros que es congriava a l’olivet mentre tornava. Els records de la fi de n’Iu – per cucutesc baldragues baladrer estossinat. La pipeta del parruf de la seua dona – esca abrinada i roent del banyut i que n’Iu fregà es veu una mica massa... Entrí a casa. Al resclum de la cambra, somiava, com sempre, estranys molt bemparits. Trempa, esdevén-te’m, allibera’t – els esgarip. I llavors la malenconia per l’absent ara contrastada al goig de les ètnies al port. L’encobert repenjat a la barana. S’accelera el jorn. Bales d’aigua solquen l’afrau, colquen la llambregada. Ens reconeixem! Demà, el matalot groller desembarcarà. Amb un ventall de tendrum cru em ventarà. Damunt els blaus, continuarem de somiar. Gaudiré com cal, com sé, essent, pretast celest. Sonà el despertador. Calia tornar-hi, taulell.

dels 6 als 16 10

Dels sis als setze deu. Estava pensant l’altre dia, a part de cardar, què altre ens interessa a les dones? Res més. Cardar és allò per què estem fetes, i ho notes quan cardes, que és l’únic moment on de debò ets. En majúscules: ETS. Car, sense orgasme, què val la vida? Un buit dolorós. L’únic problema de fet és trobar cardaires prou fets al fet: i pocs que n’hi ha, no gaires. Només un nombre molt reduït de mascles sap el que cal fer. Els de més dels mascles no són capaços de fer ben fet el fet. Amb trempar i fotre poc n’hi ha prou. Cal atènyer els olis salutífers i plaïbles dels fitons qui esbrocats es vessen. Ara, l’altre dia era a la botiga i va arribar l’estrany. No sé perquè, més de seguida me n’adoní que era un cardaire de primera. Em va comprar no sé pas què i em va dir que tornaria. Li vaig fer una cara de quan vulguis, fraret. Em vaig assabentar que l’estrany s’hostatjava a l’hotelet del Capdamunt i que la filla de la patrona, l’Obdúlia, d’estranquis li deixava emprar també la cambra que hi havia davant per davant de la que l’estrany havia llogada. Així l’estrany gaudia als matins de la cambra on es llevava el Sol, i als vespres la cambra on es ponia. Només li calia agafar els trastets i travessar el corredor. Caminava damunt núvols l’Obdúlia. D’amagatotis se’l devia cardar desesperadament. Va trigar l’estrany a tornar a la botiga. Era a morfondre’m al taulell. Les clientes es pensaven que patia qualque malaltia letal. I la veritat és que de les clientes me’n fotia com d’un all podrit. Tothom altre que el cardaire ens és a les dones enamorades indiferent. Insignificant. Els morts, els vius, els malalts i sans. No veiem ningú pel carrer ni enlloc, només hi veiem l’estrany i el seu carall quilomètric i actiu com un pistó incansable. Com una boja em vaig llençar al carrer; necessitava cardar, necessitava ésser novament. Per les fosques avençava, els ulls a l’alt hotelet il·luminat. Per les fosques de l’escaguitx i l’esllenec, només hi veia el peix. Per l’esvellec de la realitat hi ullava, únic vivent, el vit. El vit alegroi i amb cara i ulls qui em travessés insistentment com si era un oceà a qui calgués la llavor posta pel peix del cardar per a reviure. Els oficials als aeroports, als restaurants, als hotels, eren tots gent desequilibrada, desolada, vells actors qui es lamentaven per les pèrdues i els dols dels llargs anys. Aneu-vos-en tots a la merda – els anava dient, com em començaven d’explicar llurs vides tristíssimes. L’únic local que comptava era l’hotelet de l’Obdúlia, l’únic vit que volia travessant-me arrauxadament l’oceà era el de l’estrany qui havia vingut a la botiga. Obdúlia! – cridí –. On el tens, part en vull! L’estrany aparegué, de dol. L’Obdúlia se li havia morta cardant – d’un atac de cor ran de massa goig. –Fes-m’ho també a mi! – me li vaig eixarrancar i en gaudia fins a esdevindre. Fins a esdevindre i prou. Car qui s’escorr és. Vaig tindre curiositat de veure la morta, jo, la sobrevivent, i l’estrany, molt a la meu-meu, no fos cas que despertéssim la patrona, em va dur al soterrani, a un dels recambrons refrigerats. Vaig tindre un mareig. Vaig veure fosfès – llums musicals. Fosfès qui canten – dic –. En romanc perplexa, vós. Me li agenollí davant i li llepí ans xuclí l’albergínia com mai cap altra no n’havia llepada. Remei excels. L’estrany manà: Botiguereta, treu-te els esclops, posa’t els xirucs, i som-hi. Em féu prendre l’Obdúlia mig esbotzada pels peus i ell la tenia pel cap. Avençarem per les polsegueres de les galeries. Es veu que el soterrani s’enfilava per tentacles subterranis fins al volcà somort. Quan eixírem entre les crestes del cràter tot tenia agalius d’espetegar. Roncava la terra, els engranatges tel·lúrics com qui diu es trobaven força enferritjats. Doneu-me, estrany, un senyalet més del vostre amor – i me li arrapí a l’albergínia gegantina amb la qual em bitllà fins a l’exhauriment. Què importa el que ets – pensí –. Només compta el que esdevens. I només esdevens cardant. Plàcidament ens deportàvem al jardí de vora l’anus de foc. Cap gelosia no solcava el cos esquarteradet de l’Obdulieta – una noieta encara prou fresqueta, morta doncs als catorze anys. No vols tindre contrincants en coses del cardar. El tap de llur rancúnia és sempre a frec d’esclatar. On dius àvol has de dir dolent, i on dius dolent àvol. Ja no saps si pateixen per malignes, o si són malignes per dolents. Em rodava el cap. Se’m multiplicaven els vits qui se’m volien cardar, oidà. Em pensava morta com l’Obdulieta i al paradís de les dones, on tot hi són vits disposats a boquir’t fins a l’exhauriment de l’ésser anihilat. (Només, és clar, per a tornar a començar ran d’una dormideta. Altrament allò no fóra paradís ni res.) Allò adés familiar s’ha omplert d’estranys sedecs per a fotre-me-la amunt per cada forat. Ah, glòria! Les voretes dels traus de fer-hi rierols, adés tan pastorals i endormiscades, ara enfellonits ans rabiosos animals de circ hi bramaven, grocs, orelluts, tromputs. Tromputs, tromputs. Sóc la metgessa mig nua qui sospesa collons i no se n’uja mai. La boca se li fa aigüetes. Xucla vits fins que en dessagna el qui cada vit trempadíssim no duia envant per a morir-hi escurat. Ah, paradís, prou dic! L’ull de l’oracle cagava raigs de llum. Com pots viure vella si no hi tens estranys per a cardar’t...? Vull espitxar-la ara mateix. La vella (ma mare) s’indignava si aquell vell client li deia de cuqueta, coqueta, cosona, collonet, i de tresor i de sucrets i melmelades, i d’altres hipocorístics rebaixants. Un estrany vell qui se li va treure el carall, l’hi desllorigà, i la llei encara li va donar la raó (a ella, l’agra cavallot). La llei més tard dugué el vell a morir en presó, perquè m’hi apiadava i amb només sis anys li treia el carallet bragueta enfora i l’hi feia esllenegar’s i la llei ho va veure, denunciats que fórem per la vella (ma mare) de gelosia rosegada. Ara fregeix en sofre i plom desfet, a l’infern de les desagraïdes. A frec d’estirar la garra en rònec hospitalot, es gratava desesperadament el cony, volcà frustrat, i doncs cancerós. Desava ara l’estrany els ormeigs. El cos de l’Obdúlia el volcà el cremava. El cos, encetat en text, en icor correcte el cos regalava. I deia, en pell de boïgues i xàldigues fetes instantànies i ventisses lletres, la joia de l’orgasme quan el foc se’t carda. Deia oh, uf, ah, eh, en espeteguets de butllofa qui esclata. I sabíem l’estrany i jo que allò eren petits ecos o retrunyets dels orgasmes celestials. L’estrany, abans de desaparèixer, em va donar un altre caramelet, perquè tornés a casa saltironant i xuclant el caramelet i remembrant tanta de gaubança. Aleshores ja tenia setze anys i tot. Començava d’ésser vella, calia mai no perdre el temps en rucades – i tot ho era altre que cardar. Car, sense ésser, què hi ha...? Vaig sentir una veu. Sibil·la, on raus? Rac on rac – vaig dir. Sabia que era el tifa en Bel·ló. Aquell qui es pensava d’ésser tan bon cardaire, i no podia anar més lluny d’osques, pobrissó. Tot i que cardar, rai. Cardava conques i vídues i monges i sagristanes, i púrria així, i pencar mai gens, és clar. De ben tosset, en Bel·ló havia après de fer de gigolò. Amb n’Iu Exprès, feien patotes vora l’escorxador, un el papallona, l’altre l’enganador, i tot era un front o diguem-ne façana per al negoci de sotamà. Tantost s’atansaven dones a jugar als daus trucats, s’esbraguetaven ells i mostraven llurs proes i en prometien doncs proeses. I així es com es guanyaven la vida cardant. N’Iu perí a la coma del Cucut. El lloro català qui en Calders trobà a la cort de Birmània no hauria pas mai cantat tan clar i català com cantà una vella gelosa, rosegada de rancúnia pel fet que ningú se la cardés ni pagant doble. El marit cuguç, un altre Plassí-Do-Dodò-Mingüin, cantant-torer, carrincló, pompós, fastigós, fart i anorc, estossinava traïdorencament n’Iu. La massa ignorant viu en aorist (tot s’hi esdevé com sempre, en magma avial incanviat) i per tant trobà natural que, per cardar forallei, algú calgués que fos assassinat. La mort s’esdevingué en un gual, l’atac de l’ambigu qui com un boig corregué pous avall i rius amunt, i qui com aigües de fang que sovint pugen pels carrers costeruts i tot, i s’enduen panys de casa, i blocs de terreny, envaí cada racó de paisatge abans no trobà n’Iu Exprès esbaldint al gual calçotets amb marques de sangs d'hímens massa tendres (ho sé pel meu amic dibuixant, qui en dibuixà doncs cada detall), s’esdevingué de cop sobte. Caigué sobre n’Iu com el seu oncle (qui només pensava en desar diners i, en perdre’n un munt, s’estimà més penjar’s que no continuar “vivint”), caigué, dic, damunt la víctima com no queia el seu oncle sobre les butxaques de la gent qui atacava a les fosques. Fora la finestra estant, amagat rere un vagó, de res no serví a en Bel·ló la fona. El cuguç s’havia escanyat amb gingebre tou. La seua dona el volia convèncer de la seua amor immarcescible amb un pastís una mala fi estopenc. Mes ja sé que m’estic empatollant, Bel·ló, així que més val que ho deixem córrer. Pots cardar’m fins al jorn del judici que diuen més el goig no em vindrà pas. El teu vit potser serveix de qualque substitut de feble bisbe per a conques, vídues i rates d’església, mes cardar, què hi fotrem, no en saps gens. Una nosa a la gola. Atenallada de por me’l vaig guaitar. S’havia tornat groc, un groc que en la fosca gairebé lluïa. Predestinats – em va dir –. Per mi tantes de dones s’han barallades, s’han esbarriades lletjament el cambuix; tantes de mestresses em cobejaven alhora la mestria i el matràs! I la teua aversió se’m reafegeix a l’agonia – veure-us totes patint... fins i tot tu, per causes oposades! L’aversió mateixa ens predestina a aquesta aversió – ens posem a voler-la dominar; aquest esdevé l’objectiu de la vida – fútil esmerç – per comptes de viure amb la natura i no pas contra, ens obstinem a viure en flames qui ens consumeixen amb horror. Vivim les dones en infern. Sibil·la, adéu. Em tornaré l’estrany en vila altra – va dir. I de sobte ja no em semblava tan lleig. Del silf qui se n’anava me n’espolsava el reble polsegós de la nyafa sementícia. No em romania estona per a esbrinar’n la composició genètica ni cap altra d’aqueixes merdegades d’anatomista boig. Sense penediment en Bel·ló i la seua cua de paó se n’anaven com una ombra amb llur totterreny mentre es quallaven les lleterades qui no escalfaria pas. No fos pas que se sobreeixissin llavors i encara m’entequessin, no. No fóra pas lletovari al qual curés molla de tornar’m mai a amorrar. No hi ha perill. Tost fóra dematí. Prou safranada, doncs. Calia obrir la botiga. La fredor em rostava els ossos. Se’m barrejaven les impressions. Allò d’ésser a frec del caire del cul bleïdor de la terra com parla. A caire de caure oimés al freu de la lava. Els vidres de l’escuma del ros que es congriava a l’olivet mentre tornava. Els records de la fi de n’Iu – per cucutesc baldragues baladrer estossinat. La pipeta del parruf de la seua dona – esca abrinada i roent del banyut i que n’Iu fregà es veu una mica massa... Entrí a casa. Al resclum de la cambra, somiava, com sempre, estranys molt bemparits. Trempa, esdevén-te’m, allibera’t – els esgarip. I llavors la malenconia per l’absent ara contrastada al goig de les ètnies al port. L’encobert repenjat a la barana. S’accelera el jorn. Bales d’aigua solquen l’afrau, colquen la llambregada. Ens reconeixem! Demà, el matalot groller desembarcarà. Amb un ventall de tendrum cru em ventarà. Damunt els blaus, continuarem de somiar. Gaudiré com cal, com sé, essent, pretast celest. Sonà el despertador. Calia tornar-hi, taulell.

mou-t'hi; mots t'hi treuen

mots immortals rai em cardava la seua dona mentre el pretendent a l’immortalitat lliurava el seu ponderós discurs – encara tenia dos dits a la vagina de la seua amorosa muller qui ara roncava amb el cap repenjat al meu muscle esquerre – els panxells dels meus dos dits li pressionaven tendrament el punt G – el punt Gratulls, per entendre’ns – i amb l’altra mà (l’esquerra) em vaig atansar la ràdio portàtil, en vaig estendre el fil de l’auricular i me’l vaig ficar a l’orella, vaig cercar l’emissora dels discursos ponderosos i vaig encendre l’aparell. el marit de la dona qui suara m’havia cardada i qui encara burxava dolçament al punt Gratulls (d’on, més que roncar, fes ro-rò com un gat o parrupés com una coloma calda), deia en aquest moment, ran de la qüestió d’un estudiant, que era cert que en les seues obres històriques copiava molt d’altres mestres; ara, que en les obres “de creació” tot era seu, i que era molt important d’ésser creatiu en les obres de creació i que en les obres de creació l’home s’elevava al cel, i era com ara si feia punts per entrar al cel, car tot el que creava equivalia a confessió d’ànima pregona, i doncs a manifestació de divinitat – talossades d’aqueixes, en jaquia rajar un munt. en acabat de tant de discurs feixuc era l’hora de lliurar el guardó del premi d’assaig. va anomenar un altre talòs, qui com ell es trobava a les últimes, malaguanyades dones dels escriptors claupassats (i n’hi ha, llas, a balquena), d’escriptors escotifladets qui escriuen talossades sense caps ni peus, i en tot cas ja d’inici marcades per a l’oblit com daus de plom de la pega amarga. que em cardés la seua dona i ell discursegés amb veu flèbil mes sense aparentment gens cansar’s, em va dur a l’esment aquells dies on més jove la meua dona i jo compartíem bústia amb els veïns. vam arribar de fora un dia i el veí, tan claupassat i bubianès com el pretendent a immortal, va sortir a la porta i em va dir: “justament destriava el correu d’avui.” vaig ficar’m a ca seua i ens posàrem a veure a qui pertanyia cada lletra i paquetet. se n’adonà el vell taciturn que una lletra em retornava correus, amb part de l’adreça retallada. em va guaitar el feble jai interrogativament rai. li vaig dir: és un original que trametia al diari europeu per al qual escric un articlet setmanal. justament l’ordinador s’havia refusat a escriure aquesta mateixa part d’adreça que ara correus ha retallada. “això”, em va dir el vell amb qui compartia bústia, “és que hi posàveu, ni que fos amb llapis, un mot prohibit”. un mot prohibit, em vaig estranyar, i on és la llista de mots prohibits? no sabia ni que hi havia al món una llista de mots prohibits. “és una llista secreta, i em fa que canvia caòticament de trast en trast; de tota manera, si recordeu el mot o mots que us retallaren, prou podeu, ara en sabeu si més no un!” li vaig dir quin era perquè me n’adonava que el mesquí beneitó, en la seua taciturnitat i modèstia, també era un il·lús pretendent d’immortalitat, i al cap i a la fi a tots us dec un favor o altre, i també, oimés, a ell, amb qui, com ara compartíem la bústia, havíem compartida, quan encara se n’anava a l’oficina, la seua dona encara prou fresca abans, per amarga pega, també no se’ns morís.

amaga't i prou

torna a la closca, manoi en acabat d’una llarga vida de crim de crim de crim – feres d’antuvi de soldat i de militar més apujat, i llavors de bòfia – te n’adones que t’has sobreviscut t’has sobreviscut t’has sobreviscut. què hi fots pel món encara? cap faç no reconeixes. ni la faç de la teua dona... qui és? la teua filla... what! qui són tota aqueixa gent amb cares arrugades de cera lluent? tanta de gent com has morta! tanta qui en la teua llarga trajectòria de mortridor professional no has sebollida – i sovint en acabat desenterrada per ço de canviar-la d’indret si l’indret si l’indret si l’indret esdevenia compromès no fos cas que corregués perill d’ésser descobert com els cussos de l’altra bòfia potser n’ensumaven l’aup... i amb què se t’ocorr tanmateix de despatxar’t nit on ets el guardià d’amples màquines en amples sales altre que en un raconet nocturn de fàbrica solitària amb un simple tornavís que t’enfonses sense por entre dues costelles fins que no t’esclata el cor i et brolla la sang pels ulls pel nas per les orelles...?