Corrent cap al no-re

Corrent cap al no-re



El dia abans havia arribat a Lleida, on mos pares, flequers, encara em tenien assegurat a la Clínica de l’Aliança. Hi havia vingut amb mal de queixals — dos queixals, justament els dos de més cap endavant part de dalt de la ferramenta, aquells que toquen part de dreta i esquerra a llurs sengles ullals o canines. Si em guaitava al mirall, me’ls albirava ambdós una mica boixats — corcats, oi…? — i em feien un mal de caldéu, de debò.

Llavors, el dentista de guàrdia a la clínica, el doctor Clodomir, féu veure que el meu nom no li deia res i que, de conèixer’m, ni molla. “Iu Oblit…? Vol passar…?”

Aquells jorns, nogensmenys, jo era gairebé famós — un autèntic prohom entre l’esbart exquisit de lleidatans si fa no fa il·lustrats, llegits o educadets — el més anomenat entre els autors locals contemporanis: amb tota una peça d’èxit a un teatre cèntric de Barcelona, un premi gros de novel·la tot just embutxacat, dues xerrades recents a la televisió… — àdhuc amb el meu nom bo i batejant ja aleshores un dels carrers de la ciutat — cabalment un a la barriada de Pardinyes, on sóc nat — si doncs no hagués estat a última hora per la dissortada intervenció de mon germà, qui aleshores era un dels membres més escoltats de la junta de veïns, i al capdavall els en desdigué, tot bloquejant la proposta en fer’ls veure que allò era una carrinclonada que jo, amb el meu caràcter ferreny i rebec, no acceptaria mai i que s’esperessin que, aitantost de sabre’n l’intent, me’ls en riuria ben de valent en cap molt sarcàstic article a la premsa local — i això si, escardalencament rai, no els bescantava enfilat al capdamunt més cridaner de qualsevol apartat humorístic que aleshores hi hagués a cap dels “nostres nostrats mitjans de comunicació per les entranyables ones electromagnètiques servats ans trasmesos” (mon germà és poeta, i doncs, un insigne envejós)…

Tant se val. Quan fui assegut a la cadira, part dessota el projector que m’enlluernava i em bleïa la pell de calba, parpelles i front — i el doctor Clodomir, un home molt polit, això sí, m’havia demanat quin era el tap — i jo li havia contestat que aquells dos queixals que no em jaquien viure i, doncs, que ja me’ls podia llevar sense més contemplacions… — on jo esperava, és clar, i amb un mig somriure, que em contradís… — com hauria qualsevol destista mig comcal al món — ell, en canvi, lacònic, em féu badar ben ampla la boca (em creia que per a fer-hi un cop d’ull) i, ja, amb un parell de punxadetes ràpides i llavors tot seguit dos cops de tenalles, sense haver dit res més, m’havia adormides les genives i fets aquests dos molt terribles forats!… I només, ah llas o pallàs jovenet de mi, amb trenta anyets acabats de fer!

Ara, bones paraules, ell, rai. Feta la malifeta, m’oferia que m’esbaldís la boca sangosa amb aquell líquid de desfila aitan pungent, em feia torcar amb la tovalloleta, àdhuc engegava envers meu un ventiladoret. Jo m’havia tornat mut, ensems perquè tenia tota la boca balba i perquè de tan estranyat ni ferit no podia dir res. A la mínima insinuació gairebé faceciosa, aquell salvatge aitan ben educat havia anat per feina, i els dos queixals me’ls havia trets sense fer-s’ho tornar a demanar. Feixista rancuniós i anticatalà, així se’m revenjava.

On m’havia anat a fotre, carallot de manguis…? Al cau d’un altre monstre. Com aquell altre sòmines de la pel·lícula “Marathon Man”, no fot…? — la diferència no era pas gaire palesa, només raïa en el fet que el metge dentista, en aquell cas, era hagut torturaire en un camp de concentració de mort d’aquells preparats pels nazis. Canviàvem un nazi alemany antijueu per un feixista aixarnegat anticatalà…

La resta era córrer, i no badar ja pus.

La marató és, en atletisme, aquella correguda aitan llarga — entre els quaranta i cinquanta quilòmetres seguits, em fa l’efecte. Amb els meus dos forats esgarrifosos sempre part davant, jo encara en corc més. M’endins, lluny, en la fosca; m’enfons en el silenci — opac i subterrani, hi desapareixc. Al cap de quinze anys que no se’n canta ni gall ni gallina, amb una generació escolada, ignota, ignara — tota novella i barrinant-se-les de ferm — ja n’estic, i del tot, oblidat…

Empaitat per bòfies assassines, havia fugit a la babalà fins a Brussel·les; hi començava d’escombriare, pujava a jardiner de parc, m’instal·lava finalment — aviadet doncs amb prou per a comprar’m els queixals postissos i tot — de bibliotecari privat d’un ric vidu noruec.

Al cap de dos anys, m’he mullerat amb una anglesa, a la qual he fets cinc petits — tres nens, dues xiquetes. Alhora, sense guanyar enllà d’un mal ral per article (signats amb nom de mentides) (confegits només per amor a l’enyor de l’antanyasses artístic), en tramet un setmanalment al Guaitajorns Ilerdenc — tímid, tebi paperot. Els escric exclusivament d’esports internacionals. Les gestes dels grans esprinters… Els rugbistes rumbistes… Els riscs rabents dels biciclistes, llurs tendrums alegres encimant cims… Els melics llepissosos dels halteròfils nans… Les lloses sentides girientorn de les llúpies als genolls dels handbolistes… Els arrauxats xarxaires, tot fotent-ho de bot i bolei… En acabat, pel que fa a la sèrie de grans corredors maratonians que m’empesc tot sol, reb el guardó molt entranyívol de tres o quatre lletres al director que, a la secció Bústia Per A Totdéu, em vanten qui-sap-lo.

Entre els corredors maratonians qui jaquien marcada llur emprempta indelívola al món esportiu, m’hi afegia jo mateix, amb el meu nom de veritat — única glòria local, concessió al públic lleidatà: “Us en recordeu ara, fills meus, d’aquell juvenil qui s’enduia la marató universal ara fa vint-i-tants d’anys…? Què se’n devia fúmer…? Ah, malaguanyants de nosaltres, qui no sabem pas aprofitar la reserva! Embadalits per les verinoses propagandes de l’enemic!”

La directora del diari m’escriu que em vol conèixer personalment. Li escric, ja gens enigmàtic, que aquest estiu vindré a veure mos pares i faré de totes totes per vindre-la a veure-la i trobar’ns. L’estiu passat, havia facturats la dona i tota la canalla cap a Mànchester — magnífic lloc d’estiueig — havia dit adéu a l’avió que s’enlairava i, de sobte lleuger com una papallona trempada qui trempés com un camell mogut, tornava cap a casa a pelar-me-la sense por ni ais, ni penes ni neguits — esbravadament — i promès, sortós de manguis, a quinze dies de púguer fer allò que a qualsevol hora pus em plagués, de pler allerat — albíxeres!

S’havien escolats deu dels quinze jorns quan, a mig escrit de maratonià inexistent altre que a mon magí, sentia trucar a la porta de baix; espiava secretament per l’espiell segur que aitampoc aquell camí no anava pas a obrir ni dir res, i tanmateix veia qui era. Em posava els calçotes, car aquells jorns de llibertat els passava sencers de pèl de pèl, i badava doncs la porta.

—Ivy Oblivion! — em diu ella, amb massa de familiaritat. Per fer folga sempre em diu en anglès. Em troba no solament còmic com a persona (un fracàs d’escriptor seriós girat cap al ridícul i carrincló esportiu, i sobre gens remunerat) sinó així mateix de nom.

—Maybelle, you devil! Come in! — que responc, mig trempant d’instint.

L’amiga de la dona venia de Mànchester. Bon intercanvi. “Què fas”, doncs li dic. Em diu: “Vinc a veure els museus d’En Bruegel, el més diví!” Li contestava: “Fica-te-m’hi, però t’adverteixc que, perquè tinc aquests quinze jorns de vacances i de tranquil·litat solitària, faig una cura de l’all i de la mongeta i que, pràcticament, no endrap re d’altre, tret de carn de bacó freda, vi negre i pa torradet per a acompanyar’ls — ja te’m pots aesmar, si doncs no ho ensumaves ara mateix i tot, si sóc, ah, llas, d’allò que se’n diu no gens sociable, esdevenint com esdevenia darrerament, personificat com aquell qui diu, d’allò més, el llegendari home-baf/home-pet, l’home qui put mateix.”

“L’home del nas, també; almenys l’home del nas d’en Peret, d’en peret-de-baix, assenyaladament.” Em respon, riallera, distesa i nogensmenys expectant, atès que sap per experiència que, patidor de mena qui sóc amb la canalla part de pels voltants — tota la meua espontaneïtat s’estavella i ultranafra a les filferrades eriçades de l’aprensió més pusil·lànime — mes, estort de la càrrega, cal reconèixer que esdevinc efervescent i àdhuc descordadament bocamoll; i reprèn: “Ja veig prou per on apuntes, o, millor dit, per on t’apunta — ha! — en situació permanent de delicte flagrant… Ara, que cal plegar’s a l’evidència que allò estrany fóra el contrari, més que més que la llista de plats sencera: alls, mongetes, xicots esquerps de les solituds tranquil·les..., tot em put a afrodisíacs d’aquells potents de debonet — apa, tira, tirà inexorable de l’espardenya descordada, no et faços el garneu ni sigos gasiu, i obre’m els braços i ensenya’m la casa.”

De tornada esbufegosa de la boja cavalcada, amb selles flamejants, pels prats sense horitzons de l’orgasme, li acaronava les galtes molsudes de part de baix, dementre que amb la seua llengua dròpola jugava amb mon atzeb i mes cassanelles balmades, quan les imatges de la meua primera joventut, entre els fotògrafs, bo i essent declarat campió de la marató, m’envaïren de cop-descuit, i m’aixequí d’una revolada i comencí d’exercitar’m amb vigoria astoradora.

Ella m’aplaudia desmenjadament, enjogassada, alhora que es ventava el nas, car jo hi anava com aquell qui diu a reacció. Tot d’una, als meus quaranta-cinc anys, em veia prou fort per a tornar — per a tornar-hi — per a tornar. Esventat de bòlit per aquells camps a través on el pagerol et diu de capdecony i alhora aixeca el porró a xerricar-hi amb goig, i llavors fot mos a l’entrepà pensant-se que et fa dentetes, i que aitan prim ets a les portes de la puta mort.

Cardaríem encara de valentet, això rai — li confiava — i correria en corregudes populars on hauria de fer-hi molt bon paper — el primer amb escreix entre els sèniors, no et fot! — a la fama doncs no pas per l’escriure (tasca inservible, activitat estronquívola, curullament inassolible, elevació totjorns nàquissa), ans pel córrer — sempre amb una línia molt humil d’arribada! — i, allavòrens, a l’any just, tracatrac, tornava a Lleida, amb una nova personalitat doncs moderadament reeixida… Un nom nou, just encetat — el pseudònim més modestament celebrat. Renascut, capllevant amb prou feines, ah, el plaer; prou en tinc prou. I amb la directora (li dic) ens entenem força civilitzadament, és clar. Li dic qui sóc: el llarg pedigrí; les múltiples facetes… Moderadament enlluernada, m’ha encarregat doncs que m’encarregui de part de la secció d’esports (me’n dec entendre tant — l’internacional, ara, la de les copes amb cara i ulls), oimés (per la ràbia llongament covada que duc) de part de la secció de crims de sang (abans no tòcon l’aspecte judiciari, molt més enutjós) i, sobretot, com a favor que, a tornajornals (encara em paga exactament — tant valc — zero!), m’altreja, el departament d’òbits, incloses les participacions de mort aquelles aitan conspícuament emmarcades de negre i amb una creu torta per barret.

Anys que aquí t’esperava. Hò, m’hi veia…!

—A defanged vampire, what a riot! — respon na Maybelle si li dic l’historieta cabasseta del dentista botifler, i doncs antiescriptor catalònic —. Quina riota, un vampir sense ullals!

Hum. Perdre els queixals i els collons alhora — quines agosarades transposicions, aqueixa minyona.

Nogensmenys gens cohibit, dic el futur passat. S’escaigué per força que al capdarrer el doctor Clodomir l’espitxà. Doncs bé, guaiteu la meua acomplerta, somnolent, molt satisfactòria arribada. Maleït anticatalà, quina demostració general, delectívola d’allò pus, tu! — t’havia jurat que ja ho trobaríem, i, doncs, com ho trobem! — ací ho tens, amb el cul botifler enlaire davant els ulls de tothom i àdhuc, especialment, irrectifiquívola, els molt — molt eterns — de la mort!

Malhaja, a tall de feixista i d’aixarnegat i encastelladrit, com amb escreix li escauria i convindria, a tota paraula que li acabés en una consonant, jo te me li afegia una fastigosa “o” — a tota altra que ho fes en vocal, plantifiquem-li’n aquella síl·laba tan esgarrifosament repugnant típica d’ells, la cacofònica “no” terminal — i així, és clar, quin bunyol…! — vet ací doncs com havia d’aparèixer el seu obituari, pagat pels qui n’anaven a heretar i al capdavall, pel que feia a l’escrit, segurament aitant se’ls n’havia de fotre una carallotada com una altra:

“Elo Senyoro Simforóso Clodomiro ino Baldomàno, metgeno dentistano, hano pujato ano lano glòriano delo pareno, reconfortato pelso santso sagramentso ino unano grano berrugano alo naso queno deno sobteno jano nono lino feiano méso malo…”

I així anar fent — amb aquell seu castelladre, ecs, de caragirat que jo li atribuïa, encara desdentegadament rancuniós, com li pertocava, amb totes les de la llei.

Dementre que, amb tot un ensalivament profús de detalls estaquirots, li contava aqueix projecte capsigrany, l’amiga de la meua dona s’adormí amb llàgrimes als ulls. En petonejar-li les parpelles i les salabroses pestanyes aitan dolçament com sapiguí, esclatà a plors sordets i escalfabraguetes. L’abraçava doncs: “Videta, què tens…?”

Aleshores ella obrí els ulls molt oberts, magníficament rentats, enamoradors, i em revelava, adorívolament, que: “Fa vint anys, quan festejàvem, el meu home d’ara i jo, agafàvem sovint la moto i fèiem cap a la voreta del riu (el Mersey). A l’herbei que encatifava la verneda, ens hi ajèiem i, com tantes d’altres parelles de jovent de per arreu, ens grapejàvem i fèiem la feina. Un migdia brúfol, dementre que ell adeleradament em manxava part damunt, vaig albirar qualcú qui ens espiava. Fiu un crit d’esglai i el meu home (mon al·lot allavòrens) s’esvalotà tot. Tot i que palesament no era atleta corredor, l’espieta, un marrec qui amb prou feines si s’esquitllava de la barbamequesa, arrencà a córrer fort, com ara molt burxat pel meu dit assenyalaire. El meu home, qui ni aleshores no era ni, ulteriorment, jamai no fou dentista, sinó soldat (llavors lloctinent, ara tinent coronel), roplegà d’esme un roc cantellut, empaità el fugitiu, atenyé la cresta pedregosa d’una protuberància del terreny, i, així avantatjosament, tirà el roc amb tota l’embranzida que hi fou capaç de ficar… El bordegàs, encertat a l’occípit, s’esbaldregà. El meu home roplegà una altra pedra i s’atansà amb força miraments al caigut, el qual no es bellugà pus… Quan jo me li reunia, el meu home em demanava: Què fem…? Del trep al cap de l’escolà pecaire colpit pel llamp, se n’escolava una sangota molt espessa i fosca, negra, lluent, lenta, constant, com un forc molt llargarut de sangoneres lligades a tall de botifarres — tot i que servava els ulls oberts i semblava mort, respirava — respirava feixugament, belleu allò que en diuen una ranera, no ho sé… Em pujava una basca que m’atuïa; em doblegava a perbocar. El meu home encara s’esverava més; agafava, pengim-penjam, el pobre esgalabrat i, patatxap, me l’abocava al riu… No vull escatir quin peixot de la mar d’Irlanda no en va rostar en acabat aquell nou trenc esberlívolament esvorellat — aquell forat de més, malestatjosament descol·locat pel crani altrament virginal del jovencell… Mes la qüestió, com et pots imaginar, mai no ha aturada de ratar’ns el cervell, ni al meu home ni a mi. En canvi, tot comptat i debatut, prou pots, saps què…? Tu, rai, tu rai.”

“Lloa’t sia déu, què m’haig d’estimar més…? On vaig a parar, dona. Tu mateixa! Dos foradets gairebé cosmètics a la meua calavera tronada. Buf!” — desdenyava jo, espantat.

L’estrenyí fortet; el refrec recíproc dels tendrums desvetllava, efímeres, guspires d’afecte sincer. Amollí, sense sàpiguer gaire part d’on m’embrancava, en un mormol rogallós: “Arribaré, si mai arrib, entre els ben darrers.”

Em respongué, a ruflets, entre l’esforç de l’estreta carnal: “Així m’agrada,
home.”

Li volia afegir, metafòric, profund, que em jaquís per verd, però de seguida tinguí por que, automàtica, no em contestés que de més verdes en maduraven, és clar.

Xst; muts, treballàvem, vull dir, capficats, tascaexcloents, dedicats, manxàvem — com al Reus i al Cambrils i al Valls, del no anar-hi mai més a guanyar-hi corregudetes de festa major… No fos cas que t’encertessin amb cap tret al clatell…

En acabat, ja no n’enraonàrem pus… Queia el matí…

Nit d’opi

Nit d’opi


S’atansà n’Iu Oblit al taulell dels bons consells. Els mecànics qui atenien l’humil gernació eren amables i per xò n’Iu gosà adreçar-se’ls. Aixecà dues eines antigues — estava tan content de saber’n l’utilització. Diu: “Oi, vós, que això serveix per a asclar osquetes ben rodonetes a les llaunes, i això altre per a febrir petites superfícies de metalls en llocs molt amagats, com ara si dèiem cromats en indrets molt retirats entre ferrets de maquinària…?”

Acaronà n’Iu les eines. En vantà, extasiat, les formes oldanes. Digué: “En acabat de tres cents anys pel cap baix que deuen tindre, i encara se serven tan xiroies, cavà…? És admirívol!”

I se n’anà cap al taller a veure si en trobava cap altra. Li feia tanta d’il·lusió cercar i escorcollar entre els antics atifells… Ni els llibres abans, quan era jove, potser no li n’havien feta aitanta.

Es demanava si li ho feia l’ombrel·la. Ara es passejava pertot arreu amb una ombrel·la sempre oberta. Així, si feia Sol, mercès a l’ombrel·la, se’n resguardava, i si ploia així mateix se n’aixoplugava. Però l’ombrel·la de seda caqui li havia oberts els ulls pel que feia al servei que verament prestaven al públic els vells ormeigs — car aquella era una ombrel·la de l’any de la picor que n’Iu havia recobrada d’un munt de remotes escombraries. L’havia duta a reparar al garatge dels amables mecànics i allí hi havia descoberts aitants de meravellosos vell arreus.

De més a més, portar tothora l’ombrel·la amunt, com elefant de molt d’urc, de trompa tostemps trempada, li havia enfortit l’índex (i els altres ditets) i musculat el tènar, d’on que avui com avui fos molt millor masturbaire de casolanes odalisques… S’havia fet qualque pistrinc i tot, així — tenia fama de sàpiguer fènyer aitan com calgués — i pus i tot, de propineta — i eren sempre les dones — vídues i bubianeses amb certs cabals — qui al capdavall ja demanaven que, uf, i que prou.

N’Iu aquells dies vivia ric i ple — ric dels rals de les puretes satisfetes, ple del descobriment continu de noves esme-robaires eines — ah, llur beutat — ah, l’enginy de llur efectivitat!

Amb piset i tot (una cambreta, una cuineta), ara podia demostrar a tothom que bon rentador ans netejador no era. I si sabia àdhuc de cuinar! Un coc excel·lent, com aquell qui diu. Perfecte caramaser — patró de caseta, sense que mai se li fes malbé ni una molleta ni una crosteta. I podia (de content i feliç i acomplert) àdhuc (bo i cuinant) fer malabarismes amb ous i pilotetes de xixines — i mai no n’escarxava ni se li n’esquerdava cap.

Totes les veïnes, i la canalleta de les veïnes, el trobaven d’allò pus atractiu. Se li atansaven que els fes feinetes, i ell encara agraït de fer-les. I mai no volia cobrar’ls res. Ara, havia de vigilar, car, si mai el tenien arraconadet i solet, lluny dels ulls dels altres, aitant la canalleta com les casades del carrer no pensaven sinó a grapejar’l — de seguida li embotien les mans a la carranxa a tocar-li el pipinet i els qui davall (bé que no gaire) si fa no fa li penjaven. Fins al punt que sovint els ous li feien per les nits aitant de mal que no podia ni dormir.

Havia sentit a dir (i ho havia llegit milions de camins, fins i tot allí, en allò on un oncle Oms seu, per facècia anomenat en Xèrloc, contava, en unes seues memòries lleixades a la família, els seus deductius esbrinaments perdut per l’Àfrica colonial d’ara deu fotre què ho sé jo — i llegit és clar en els manuals botànics: papaveràcies, no fa? — hò, i cascalls, i els delicats talls que cal fer als glaucs collonets, i llur llet llagrimejant-hi llavors, i la sublimació, i el coure’n o bullir’n el romanents al cul de la pipa…), sí, sabia doncs, n’Iu Oblit i Oms, que un remei molt bo per a l’insomni era l’opi — i, home, quina casualitat que, cercant-cercant il·lusionadament entre els amuntecs d’eines descartades en aquell garatge tan barroc i estès, entrés per una porteta, pensant que no fos cap canfelip, i s’hi trobés un recambró per a fumaires d’opi. Ah, que content — totes li ponien, a n’Iu, aquell dies, com dic.

Aquell primer dia trobà una màrfega buida, s’hi ajegué i ensumà (sense ni pipar gens) la flaire adormidora. I a la nit dormí com un hom diu que dormen els angelets.

Ara que fumava opi i portava ombrel·la, les dones com dic sempre li deien que fes, que fes. Dolçament aquiescents. Fins i tot les dones de casa bona i prou boniques i ben quillades, i amb faldilles i brusetes a la moda. Deien totes a l’uníson: yes! I llurs ulls eren humits, com llurs conys en devien ésser — i enjorn ho comprovava i havia fet sest — quan juntets es trobaven davall els pontets, o festejaven romànticament repenjadets a les baranes del pont damunt el riu, o els fluixejaven els genolls a l’ampit del parapet de damunt la vall, o s’havien d’asseure rere les balustrades dels jardins municipals, guardats tostemps per l’ombrel·la dels raigs llunàtics, i ell els demanava si es deixarien massatjar d’arròs “lo clitorís”. I, com dic, elles rucs totes que: i tant! Indefectiblement.

De vegades, brollant de la foscors, rere les brèndoles de les baranes semblaven sorgir-hi caps de lleons o de cans qui maldaven, rugents, per mossegar qui en fos darrere, cobert per ombrel·la o no, delerosos de teca: de nas, de coll, d’ull, de cap sencer. I n’Iu reculava d’esme.

Després, a l’hora de la cuita o cocció — abans del conypelament o massatge, o en acabat (massatge sempre i prou, car feia n’Iu trenta-tres anys que, allò de trempar, gens) — n’Iu de camins havia de lluitar amb les feres qui de l’olla n’eixien a espatllar-li el tec amb què volia premiar qualque veïna amb l’home de viatge, potser.

Ficaves el ratolí al got amb la resta de la densa sopa i (tot i que et pensaves d’haver-lo cuit força, encara provava d’ésser viu), fotia el ratolí un bot del got i, tot lluent d’oli, negrós, se t’esquitllava lluny d’abast — i ara doncs les feinades teues per a tornar’l a encabir al got, que te’l poguessis menjar tu o la teua atònita invitada. “Noi, i tan bon cuiner que tothom et feia!”

“Ves!” — en un muscleig una mica avergonyit.

I anaves a recobrar’l, o almenys a fotre-li barrada per a estamordir’l i poder’l aleshores tornar a encabir olla fumosa endins, quan el ratolí, ara que el tenies a toc de trompada, nyac, se’t desumflava com un pet, com un pet de llop, tot polsegós, i es transformava, rere la pols verdosa, en mosca.

Es podia el ratolí bavadís transformar en mosca seca i doncs esdevindre alhora ubic i desaparegut, mesclat entre el moscam i entre d’altres eixams d’insectes. I allavòrens n’Iu sí que se’n veia un bull per a recobrar el tall. La dona potser es neguitejava massa. Menjar sense tall ja era prou dolent; ara, d’afegitó, n’Iu tot nerviós, el massatge clitoro-vaginal perillava de pendre gens lloc, o en tot cas, cas que s’escaigués, perillava d’escaure’s fet a jova, sense inspiració, ni mestria, ni prou mà trencada, ca? I a poc a poc ningú no n’estava content del tot, dels serveis de n’Iu, d’ençà que, fumar, fumava aitant.

N’Òrben, el boquer del barri, frenètic homosexual com tots els carnissers del món, també el va voler llogar — que li la pelés amb la seua tècnica aitan vantada per totes les clientes. I que potser alhora l’hi fiqués part darrere, en bon indret rovelladet. Quan n’Iu li digué que no trempava feia dècades, gràcies a déu, n’Òrben s’esfereí. Per a guanyar-se’l (volguent adobar-li un gam que es creia erradament que devia aclaparar el bon massatgista), aparegué l’endemà a la porta del piset de n’Iu amb un paquet immens embolicat amb paper si fa no fot impermeable de carnisseria. “Guaiteu què us duc!” — exultà n’Òrben. “Trompa d’elefant — re millor per a la trempera en acabat. Mig descongelem-ho i es pot menjar cru i tot!” N’Iu, astorat per tant d’entusiame, es refugià al balcó. S’hi arribà n’Òrben encara més encès. Volgué abraçar-lo i por que li feia, aitan gros i barroer, el carnisser, i un cert fàstic antimariètic, n’Iu d’esme l’esquivà, d’on el pobre n’Òrben, amb l’embranzida que duia, i la nàquissa barrera del cos de n’Iu absent que l’hi barrés, catacrec que caigué daltabaix del balcó. Tremolà la minsa barana de ferro dementre que el gras maeller s’estavellava a la vorera de baix.

S’esbotifarrà allà baix al carrer el dissortat boquer — dels seus arrodonits caires teutons, tediosos, tudables, no en romangué cap que no s’hagués esvinçat. Dalt, l’ull sobirà de n’Iu Oblit i Oms no hi veié, com dic, sinó botifarra esbotifarrada: xixines per a embudellar. Es ficà una altra vegada a dins, i tancà els finestrons.

—Pobre diable — deien per baix les velles —. Era el dimoni. Un patètic pallàs. Ací arribàvem: gràcies a l’angelet de dalt, el dimoni tornava gras, lleig, tou, bavós. On anirem a parar. Si això no és signe de fi de món! I ara és ben mort. S’estovava tant que esdevenia vulnerable, tat…?

I tenien raó, és clar. Tot el veïnatge li era a favor, sortós n’Iu. No havia de témer, doncs, cap mena de denúncia ni de xerroteria maliciosa ni de xarfardeig feixuc, costós i carregós. Ningú no li faria portar els neulers. El gras dimoníac maeller segur que havia volgut enfilar’s fins al piset del pur aimador de dones. I, tant de greix consubstancial, havia relliscat, és clar, i s’esventregava al dur ciment…

Ran d’aqueixa gesta, encara rebé més afecció femenívola. Noves drudes li’n queien com qui plou. A raig. Puretes i bubianeses sobretot. La senyà Pura caigué més enamorada que cap de les altres. L’empaitava, feta tota ungletes i dentetes, llas, mesquí n’Iu, pertot arreu. Molt devota als capellans (i a d’altres fuls adobants i remeiers), el prenia per millor que no cap altra mena de capellà — per santó i tot, d’aquells qui troben que tocar conys és sagrat ans indulgenciós, ben vist per déu, un bon punt de cara a marcar per l’equip de ça-sus el cel.

N’Iu cresqué als ulls del veïnat. Massa sol·licitat. Ara s’amagava de por dies sencers a les fosques. I quan n’eixia, car prou havia de comprar pa (tots els rosegons rosegats al seu raconet fins a l’anorreament), feia veure que tornava de viatge. D’Irlanda, sobretot, on les dones juguen a futbol, i no els homes, massa emasculats, i el joc hi és tan brutal — el gol el fas agafant un cap de dona, ni que encara estigui cargolat al cos, i estrebant-lo (exclusivament per les trenes), l’has de ficar o enfitorar o fotre dins la gàbia plantificada entre els fiters contraris. “A Irlanda”, digué, “s’hi valen totes les monedes, n’hi ha de la Xina, de Mart, d’Albatàrrec, d’arreu: així i tot mai no n’hi ha proutes — tothom gosant messions tothora, per veure qui farà el gol proper.”

Una vella extremunciada qui es deia Maragalla se li atansà aquell vespre: “Deus ser tu, qui t’enduus els infants — ningú ha vists els xiquets — te’ls has amagats on…?”

—De quins xiquets parleu, Maragalla — dels vostres o dels meus…?

—Tant se val, cavà…? Tots som de la família.

N’Iu se li posà tendre. L’abraçà ben estretament, la xaruga cuidava perdre-hi el buf. “Tieta,” li digué, “sabeu què…? A cadascun dels meus retorns, veig que el meu hortet és més ple de cucs. Tot hi és corcat. No aplegaré enguany cap altre mal nap que ja no sigo tot podrit. Voleu dir que els verms no són larves dels infantons morts qui hom hi ha sebollits aprofitant que sóc de viatge…?”

“Quin pensament!” — féu la carcassa, i s’abandonà tot seguit a un repapieig macabre.

Mes és cert que els veïns anaren a l’hort de n’Iu i hi foradaren amb empenta. De la terra violada fum i boira se n’aixecà, i ominosament boira i fum tot ho embolicaven. Els al·lotets duts a menyscapte no aparegueren, per comptes de què, travessant l’enderroc opac, aparegué un gos estrany, hom digué una hiena, farta dels cossos de tots els quòndams jovençans — o belleu només era una guineu qui s’hi havia encauada i qui ara fugia com una exhalació color de flama hostilitzada pel vent.

“Coses rares, collons”, deia totdéu.

Mes n’Iu els desdeia, ho minimitzava: “Hom diria que mai no havíeu vist cagar en finestra.”

Allavòrens una donzella parí. Tothom, sobretot les antigueres desdentegades, tothom li digueren: “Bruixa!” I se l’enduien a cremar, al bell mig de l’hort tot tolt i desbostat de n’Iu. La noia deia: “Refotre, i l’historieta de la verge i el crist…? Per què ells sí, i el meu infantó i jo a la foguera…?” I tothom l’abuixia sobre: “Malviatge, heretgeta!”

N’Iu va veure uns infants qui com cucs botits entraven i eixien pel seu cossi asclat de les escombraries. Diu: “Al meu cossi què hi cerquen…? Sóc pobre com les rates… Per què no recacegen als llurs…?” Mes els infants semblaven ratolins o fures, eixint i cabussant-se a les escombraries. Les ostà, o els ostà: “Foteu el camp, malparits! I les vostres famílies pensant-se que us he mort i cuit i paït! I la pobre verge pagant pels vostres pecats!”

Se sacrificà n’Iu: “Atureu! La prenyava jo…!” I se n’empescà una de nova i bona: “Tots aquests viatges no eren pas a Irlanda, eren a cal metge del poble veí, que com tothom sap, prou és una eminència. M’havia donat tres mesos de vida. La verge (com totes les verges es compadeixen dels moribunds) es compadí de manguis. Digué: fes-me un fill, que sobreviscos en gèrmen al meu ventre, tu. I aqueixa caritat i aqueixa fidelitat, i aqueixa benevolència, castigaríeu…?”

Apagaren esques, i les teies i els tions, només per a escoltar’l. “Mes ara m’ha guarit, l’eminència, i, en acció de regraciament, m’he fet cantant de bluegrass!” — digué n’Iu —. “Si em porteu cap guitarra prou us n’adonareu!”

Mes tots passaren, urbans: “Estalvia’ns-en, ja ens ho creiem!”

Només una altra vella, quan ja era sol, se li atansà. Era una dona nova, potser una espia, una infiltrada. Pretengué no conèixer gaire bé els topants. Volgué fer llegir a n’Iu un mapa dels encontorns. “On és la boca de metro, si li plau, m’ho assenyala…?” — féu la maruana, sibil·linament.

Quan n’Iu volgué pendre el pla per a mostrar-li on queia la cosa, l’inveterada s’aferrà al paper. Se li escapaven els pets, com a antiguera genuïna; ara, tenia una força…!

—Mais bon sang, bon soir, nom d’un chien! — s’escridassà n’Iu Oblit, oblidant-se que ja no era gavatx —. Si doncs no ho deixeu, com collons voleu que us ensenyi com funciona…

Acabaren al llit, com acaben bon tros de les baralletes d’enamorats. N’Iu li pentinà el pentenill amb el seu pentinaconys de xil·la flonja. Ella li petonejà els rocs de la faixa. Llucaren, fullaren, floriren, granaren. I s’adormiren.

Enmig de la fosca nit, n’Iu es desvetllà. No sabia l’hora que era. Es creia que era hora d’amagar’s — o de viatjar. Prengué una tovallola esfilagarsada i fugí fora. Queia neu. A manca d’ombrel·la, tingué la tovallola blanca, ara estesa damunt el seu cap, i la neu damunt s’hi congriava.

S’atansà al desbost de l’hort. No vol perdre sos esplets. Mes què hi roman. Roc damunt roc, i les cendres i els cruanys de la foguera afollada. Perquè té fred, recull una llauna llarga i se l’estampa al pit. Ara, quan cau, la llauna se li esvellega o se li esberla en mil xis que se li claven al pit.

Té fred i sagna amb caramells de sang. Vol tornar a casa, mes la vella l’hi ha botaculat. “I no tornos mai més, fementit! Mira que fugir de nits, i vés a sàpiguer per a boixar-te’n quina!”

Pobre beneit, se li han acabades les estonetes feraces on era macaire i beneït. Obre la boca balba: “No vinc a dir altre que…” Però ha fet tard. Finestrons closos; porta hermèticament tancada; el trucador, còsmic, perdent-se en un torniol infinit.

Veu enllà només un viarany rocós farcit de trencacolls. “Lleu hi vaig,” fa, “abans, només vull dir que ni us viltinc ni en dic cap susany ni us duc cap greuge, ca…?” Cap contesta. “Au, passi-ho bé.”

I se’n va, aquella nit, embegut d’opi, a lloure, com per bassetja anàrquica impel·lit. Part davant de cada casa sent el forrellat que hom prem clos encara amb més revolada. “Tips dels teus cabermòrums, cabàs; i amb les teues cançons ens has morts els cucs de l’orella; arruix!”

Malencònic, sap que enrere jaqueix una postumitat de virulent veredicte. Tothom d’empertostemps ja en dirà lleig. Li reca haver oblidada l’ombrel·la, talismà com qui diu bol·lard del gussi ballarugós de la seua ànima — així d’important. Una tovallola amb sets i tota ratada de cap manera pot comprometre’s a omplir’n el buit. Ah…! Quan amb la virolla es defensava de cada cuc larvàtic qui es desficiava per atacar-li a la bestreta el cos, i cada cuc, descoratjat, en acabat aücava que “no s’hi valia a burxar!”, com mostrava llavors el seu bon tarannà. Trepitjava els més enfellonits perquè no es quedessin incapacitats de cap atac al cor. I llavors, emprant la tija de l’ombrel·la com cap vareta de pontífex, com no predicava als sobrevivents, i sobretot no els esperonava a no ésser mai més novament heretgets — o la garrotada fóra de pronòstic.

Se n’enfita, dels antics bells records de les aventures astrugues dels anys de l’ombrel·la. Ja no el satisfà el dolç enyor. No en té pas prou, quan els efectes de l’opi s’esvaeixen, i la nosa a la gola esdevé més repugnant. Com ara si hi té de través un animaló tot tendre i llefiscós: un ratolí mig cru a la sopa.

“Una cosa et garanteixc: que me la duu flonja…” — xanxeja per a ell tot sol, car re fa molt anys que no el pot pas fer trempar. Solivern, doncs, ulla els voltants. Tot té agalius de risc que t’afetgeguen l’esme.

Per amargs afegitons, surt de sobte de la seua invisible torreta blanca, i armat, el furot de burot qui vigila els termes de la vila: “Ep, em cag en déu, on et penses que vas…?”

Entre d’altres vagues al·lusions, n’Iu, fent-se passar per pagerol més ruc que cap capçana, li diu que ahir anava a tondre (o a capar?) el boc, i per això li embolicava el cap amb aquesta tovallola, quan el boc foté un bot dient que fóra malastrugança i que es capés per comptes ell sol, d’on, precisament, les estisores li queien de punta a un peu, i que per això va ranc.

—Qui, el boc…?

—No; eu.

—Ah, doncs per molts anys, carallot! — i ara el burot se li’n reia com si s’acabava el món, i n’Iu empegueït rai.

Malaguanyada ombrel·la que no tinc (es deia n’Iu Oblit), et fotia, ara que ets a frec d’esclat, un cop part darrere, al coll cremat, que de segur te l’acabava de fer fotre espetegar.

Car l’home maleït era un d’aquells collcremats qui, molta de xerrameca de moment, però que aprés, tot de sobte, els ve la rauxa i sense motiu ni indici, batzac, te la claven. N’Iu es guaitava d’esquitllèbit l’aspra carrabina a les mans sondrollades del burot. “Diqueleu, si voleu, ara que em ve a l’esment — em fa que som vells coneguts, vós, lo colrat, i eu. Que anàem de marrecs al mateix estudi. No us fot…?”

I se li posà de perfil perquè el batlliu picallós el reconegués. “Bevíem i ens nodríem del mateix fat ventall de falòrnies. No recordeu el nom del mestre qui ens fotia tous per menys de res…?”

Es col·locà la tovallola al cap a tall de mocador de cap. “Eh…? Eh…?” L’encoratjà.

I el saig dubtós rosegant tothora un escuradents i rotant vi agre… I fent que no amb el cap amb prou feines lligat al tronc.

“Correu-hi tots! — cridàem, solidaris, quan el mestre volia delir un dels més breus alumnes, una xicotella preferentment, car era fort amic de fer mal als més febles, us en recordeu…? I quan la xiqueta ja era deixalles, no gaire més que interfecta, pol·luint el terra cagarrinós de l’escola de poble de sang i de limfes i dels repulsius envitricolls ventrals, correu-hi, que ens assetja l’enemic! — cridàem — o el torb que ens vol desconfits i sense teules al teulat — o són, encara mills, els monstres vellutats i malquillats qui pugen de l’estaqueta i del canyeret i de la badia dels esbalçats — tots plegats a mitges ressuscitats, i més valdria que alleugerits tots fotéssim lo camp! — d’on l’estorcent anarquia s’establia i qui corria més era el tites de caires assassins, encara arborant el pinzell amb què a estones de lleure on no atupava ningú ens pintava a l’esquena torts fitons on endevinar-hi guixades, reglades, escairades, compassades, gargallades, tapdenassades, palterades, botonades, xinxetades, llapissades, esborrallades, centimetades, encenedorades, agullesdecapades, llibrades, llibretades, tinterades, plomades, mapades, rellotjades, crucifixades, retratades, banderades, sabatades, ullerades, bales.”

“No”, féu el burot, bo i disparant.

El tret tot ho enfosquí. Lentament, com un vast floc de neu, anà caient la tovallola. Ooooh.