en abís meses les armes de l'arquebisbe

Meses en abís les armes de l’arquebisbe d’antuvi merlets i borles bàculs i mitres midons i mescs violes, flors, càntics, musiques... part dessobre és clar els sòlits lleons rugents amb farnats sanguinolents a mig queixalejar... part dessobre és clar qualque monstre zigodàctil vagament quimèric un estruç ignívom un guivre homeòtic (serp de qui els ullals són cames i les orelles braços) un altre puput astorador un altre astor qui put com un puput tant se val li brollen sense engaltar les personalitats com verins varis. i això part dessobre si prou hi esgarrapes els folcs (no esbarts) d’ocells sense vol massa espellifats havent endurat doncs ja massa sota els obsedits masecs de les urpes quirúrgiques del Sol al coll ple de llúpies, mig plomat. part dessobre uns llivells d’erupcions amb esferes que es destrien com ous trepitjats i et lliuren sarraïns i d’altres noses semítiques gens hermètiques ja (les místiques esferes), farcides de conqueridors amb als braços voltors qui tragiten flastomies i la remor inaferrable de l’existent existint. part dessobre el desllorigat i tanmateix perfectament clenxinat saurí i el seu branquilló d’avellaner exvot demoníac... part dessobre el zoarca toxòfil qui, desmanegat, l’elefant en llaç guia (de l’arc corprès, l’elefant amb la trompa l’enfila perquè vol fer-ne una llarga heroica genealogia d’heràldica mixta). part dessobre les nimfes putifeines xuclaxil·les dels déus cataclístiques, s’acotxaven pels sets als vels les carns se’ls vessaven mòrbides fartanes se servaven la cara com qualsevol desvagada burgesa qui es mor de prosopàlgia. part dessobre és clar les creus i les soques i destrals i forques, i els banals instruments de turments inquisitorials. part dessobre les carns com ceres qui meses al foc es desfan i el remossec de les flames tornen carbó tanta de coloraina si fa no fot somàtica estesa caos anorreat per la foguera qui tot ho crema (així es capté l’home fort met a mort amb devoció). part dessobre (com rota el cos com es podreix!) un cert neguitós anticor què fóra...? espentetes i estrebades d’ànima això ho ha d’escatir tard o d’hora (a tard, segurament, car és així pus profitós) tothom qui es vanti de cap consciència part dessota tanta de camàndula i de matràfola, i de ficta querimònia sibil·lina curt i ras, de tanta de falòrnia de tant de parasitisme porprat. “epískop al panòptic” (diu la seua consigna) ho veig tot perquè sobre tots hi sóc. ah hò i tal, al fons al fonament cada individu un excrement i jo un excrement qui exhala vull dir, qui es mor en violents torçons. cascú budell clafert part dedins de cagallons en formació, desformats en bescunç encara doncs no pas ja en cunç al recte, a frec de pondre’ls a tret de fosc forat darrer cascú budell voltat de carn sempre moradenca un sangtraït antropomòrfic. de dalt de tot vist per no-ningú part dessota la disfressa prou ho veig, prou ho veig. i jo el budell més gros a frec, barrabum barrabam, bam-bum-bam d’esclat.