(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

diumenge

Culs nous en finestra al darrer mas












Culs nous en finestra al darrer mas









Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua.
N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot
plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem
admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre
ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai.
En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el
mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre
els matolls, que s’espavilés fora de casa.



Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el
nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” –
s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les
nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” –
cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del
cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre
caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb
paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt
somriure i molt fotre’t part darrere.



Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa.
Fugírem de nit per a no veure’ls més.



Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el
vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només
volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de
sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs
rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita.



Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes
blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa
(ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt
blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense
horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus
d’un mateix blau...



Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel
fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven,
deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres
fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu
que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la
merdegada.



Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses
pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic:
“–Escosiré què.”



Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un
llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes.



–Què mols! – l’increpí.



El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos
garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls
damunt.



–No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret
el revòlver.



S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i
tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut,
rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és
la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara –
l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi
les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta,
bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel
cap baix una setmana molt colta i sagrada.”



–I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu
avui?



–Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el
selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses.



–T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en
acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors
celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a
nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de
nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els
bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres
amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions
instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen
cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs
molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos
rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent
esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...?



–Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes,
seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en
reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs.
Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura,
la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra,
i...



–Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la.



–Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una
costella...



Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em
feia pessigolles l’índex al gallet.



–El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la
força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la
dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o
no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si
no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres.
Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués
volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les
mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en
japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que
el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta,
per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes
l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan
folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada
diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si
desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet
alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que
tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi
rau.



–Quin presoner?



–El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car,
quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua
ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista
bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja
ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a
tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell
jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta,
l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i
muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau
eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara
et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que
qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul.



–Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si
fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta
fressa i poca endreça, carallot.



–Em dic Nunó Sanç, no pas carallot.



–Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li
dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a
la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure
l’ambient que ho faci amb els porcs.



–Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot
fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el
cul.



Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment.



Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un
drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets
que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui
a mig ofegar dins el pou de la comuna.



–He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre
malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i
que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i
altres volades de coloms. Així que...



Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres
atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de
les lluentors. I en vèiem, jotfot!







Culs nous en finestra al darrer mas












Culs nous en finestra al darrer mas









Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua.
N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot
plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem
admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre
ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai.
En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el
mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre
els matolls, que s’espavilés fora de casa.



Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el
nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” –
s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les
nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” –
cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del
cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre
caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb
paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt
somriure i molt fotre’t part darrere.



Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa.
Fugírem de nit per a no veure’ls més.



Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el
vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només
volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de
sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs
rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita.



Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes
blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa
(ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt
blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense
horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus
d’un mateix blau...



Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel
fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven,
deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres
fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu
que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la
merdegada.



Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses
pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic:
“–Escosiré què.”



Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un
llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes.



–Què mols! – l’increpí.



El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos
garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls
damunt.



–No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret
el revòlver.



S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i
tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut,
rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és
la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara –
l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi
les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta,
bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel
cap baix una setmana molt colta i sagrada.”



–I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu
avui?



–Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el
selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses.



–T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en
acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors
celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a
nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de
nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els
bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres
amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions
instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen
cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs
molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos
rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent
esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...?



–Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes,
seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en
reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs.
Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura,
la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra,
i...



–Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la.



–Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una
costella...



Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em
feia pessigolles l’índex al gallet.



–El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la
força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la
dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o
no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si
no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres.
Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués
volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les
mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en
japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que
el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta,
per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes
l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan
folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada
diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si
desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet
alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que
tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi
rau.



–Quin presoner?



–El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car,
quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua
ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista
bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja
ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a
tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell
jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta,
l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i
muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau
eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara
et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que
qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul.



–Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si
fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta
fressa i poca endreça, carallot.



–Em dic Nunó Sanç, no pas carallot.



–Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li
dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a
la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure
l’ambient que ho faci amb els porcs.



–Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot
fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el
cul.



Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment.



Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un
drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets
que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui
a mig ofegar dins el pou de la comuna.



–He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre
malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i
que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i
altres volades de coloms. Així que...



Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres
atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de
les lluentors. I en vèiem, jotfot!







dijous

Truites - 2 -








Truites
(2)







4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses,
ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler
de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense
gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint
agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i
violen.



Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències,
car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara
engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i
potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels
collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui,
que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de
maldecap.



Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules,
sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte
bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens
dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un
regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa
.



La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí
d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin
a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la
casa d’altri.



Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que
no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa –
no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa.



Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer
malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi,
construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres
emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els
teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o
espectres encomanats.



Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt
generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap
baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres,
llavors!



Llavors aprimarem (no gaire) els murs.



Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns
massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs
sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida
és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus!
I si et
diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi
raja
, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps
què, tip de falòrnies, murcià!







* * * * *








5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels
empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que
no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila
les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el
plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready
to shit
” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més
primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat,
animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi
descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això
mannà
.



Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a
canfelips.



No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom
altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin.



Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si
pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat
hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus.



Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte,
els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa
la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels
llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè
som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a
tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi.
“–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els
dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la
meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals.
Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he
viscut somiant.”



Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai,
que prou ens en calen, prou ens calen somiadors.






* * * * *





6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I
esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la
dissolució... En una solidaritat... D’individu –



Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu...



Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta
enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I
doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em
trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és
enemic.






dimecres

quiasma entre cues













Qui, asmàtic, a la cruïlla








Fet un embolic

Entre altres automòbils – ous metàl·lics

Malcovats, bullint de ràbia i odi.



El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla.



Com eixir’n?



A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria

Entemats, quimèrics

I on els cafès només hi són per al verí

Covant-hi vells gargalls mefítics

Conreus de molts de nics microbis.



Qui hi fui, asmàtic

Rondant sense repòs per l’encolla

O fus on tots els dards

Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats

Per les rènegues arestes

Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica.



I si mai n’ixes, perdut entre carrers

Laberints d’angoixa.



Erts dits, com rels de la mort

Se m’arraparen als budells.



Re no sura tret de l’arbre de la mort

Qui em creix de la despulla

Mentre camín, pels erms.



De més jove tractí de córrer

Amb peus llambrescs.



En quiasma monumental

Derelicte

Per les masses incultes pres ja per canfelip

I per indret d’angunioses perversions

(Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig)

Farcit de portes falses i de cambres cegues

On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia

M’equivoquí de porta.



I de porta, i de porta, i de porta...



Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries

Em llambregaren amb disgust

I agafí al capdavall la porta errònia

Qui em duia si fa no fa al punt

D’eixida.



Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven.



Ací se m’acabà l’empènyer.



En acabat, entre les cares llargues

(I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades

Intoxicades)

A la cua

Hi fui

L’home afegit

L’home enmig

Sense fer-hi mai nosa

L’home guionet

Inconspicu, innocu, qui va

Com tret d’unió no gaire ben collat

Ballador, balder, gens exacte

Un tret prou negligible

Qui uneix lleugerament

Els de davant als de darrere

Home guionet qui

Si mai manqués, això rai, un altre

Desconegut

Ocupava el mateix

Indret si fa no fa.



Home enmig sense fer nosa

Tot fent cua

Carregat de paciència.



A la nit

Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí

Bel·licoses bontròs.



Els homes s’amaguen – la llei vindria

Si es tractés de baralles d’home

Tothom hi sortia perdent.



Els homes paràsits

Fan llurs guerres a través d’infants i dones.



Qui fui – qui sempre va perdre

De trast en trast quelcom o altre.



Podria un cop haver estat campió

Tret que el soroll sobtat del terrabastall

On tot s’ensorra

Em desperta.



Pugí orquídies i infants

Vora la sèquia.



Un vespre esperí en el maltemps

La tornada d’un dels fillets –



Esperí debades.



Vaig dir’ls: I el meu...?


Hom l’havia trobat a mancar llavòrens

No sabien exactament on era.



Esperant en un racó

En casa d’altri – sempre en casa d’altri.



Me n’esmunyí de nit

A consirar en amagatalls selvàtics –



Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu

Entre el podriment de les fustes –

Corcs i insectes –

Animalons verinosos i fiçosos.



Ja era migdia

Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó

Contra el gos “glaçat”

Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant

Bo i evitant els segments més inaccessibles

(Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi)

Qui feia cua pel meu compte...



Ningú no m’havia trobat a mancar.







dissabte

Exposats









Exposats



(o això rai que molt més lleigs ens hem de veure)







S’ha trencada

i ensorrada la façana

del museu.



Llibres venerables i quadres sublims

ara a l’intempèrie

i ningú no pensa

ni pensaments a rescatar’n

ja cap.



Tothom amb l’ull jagut

damunt la neu

per veure si hi caplleva

o hi fa mica llobada

cap cua de crostó

o fulla de col.



Tots els rics han emigrats

cap a la zona benestant

sense quadres

sense llibres

sense neus.



Home a peu, hi ets

i t’hi estàs com a les onze

ço és, com un pegat tot lleig

com si hi véns només

a fregar comunes.



I tens encara els ulls

clavats a terra

per veure si t’hi trobes

cap pistrinc

escalabornat.



Rere el níquel, ratat, el coure.



Rere la façana, el quadre.



Rere la llosa, podrint-te.








dilluns

Truites - 1-








Truites







0. “–No hi ha cànons que guiïn la crítica d’un somni... Desconeixem les lleis
que batlleixen la terra dels somnis
.” Carles Xai, ço és, Charles
Lamb.




* * * * *




1. Ens volen coixinets recanviables a l’engranatge de la màquina de l’estat;
mes no, només som insectes d’estrany vesper, d’estrany merder, insectes
estranyament ossats, amb ossos blancs estranyament, descordadament,
cordats.




* * * * *




2. Quan, tal com era programat, cagallons uniformats mataren de copdescuit
el president dels gossos, el sotspresident dels gossos – qui era
independentista – ho tenia tot a punt – distribuí armes al poble qui volia la
llibertat i col·locà als indrets de comandament de les forces armades sota seu
homes de plena confiança i degudament assabentats del pla d’independència.
Quan al sebolliment del malastruc president dels gossos hi acudiren, amb
cara de prunes agres, certs altius i ignorants dignitaris cagallons, força
alzinats pel que feia a llur grau de poder agressiu – caps de govern, d’exèrcit,
de catedral, i merdegades així – el cap de la força gossa intervingué – els
cagallons molt enlairats foren engarjolats de cop i volta en ergàstuls secrets;
encontinent les fronteres de la terra gossa foren totes ocupades pels rengs
dels armats; i el poble fidel en armes s’aixecà en suport tantost el president
gos proclamà l’independència, mentre tenia a la puta garjola els cagallons
massa pudents. I tot hi anà d’allò més fi.





* * * * *




3. Car sóc un sobirà magnànim, tot el que volen els ho aller. Tots els qui
gosen, vénen a demanar-me favors, i llavors caminen per un corredor, i cauen
en un foradet.



Em vénen els carrinclons armats, molt uniformadets i emmedalladets, i volen
més guerretes, i més paradetes i flautetes i trombons, i més poder i més
matar, i més préstecs i més deutes per a l’estat per a la compra d’aparellets
inútils, bombetes, avionets, merdegadetes així, i els dic: –Passeu, nois,
passeu
... D’un en un cauen al foradet.



Quan els tinc tots reunits, armats cascú fins al clatell, els faig endurar un
senyalet de no res de l’immensa gana com han feta endurar a tantes de
poblacions que envaïren i “conqueriren” sense solta ni volta. Ara quan els tinc
ben afamegats, ara doncs els penj del trebol, fora d’abast, un pa amb un
cordillet, i els dic, per un megàfon, que el qui guanyi es menjarà el pa. El qui
quedi dret de tots tindrà l’honor molt militar de fotre’s el pa eixut. Mes per això
s’han d’entrematar, car això és el que volien: matar; i doncs ací ho tenen, que
no...?



I ara qui em ve...? Ah, la pudorota! Els capellans de tota sotanota...
Passeu, passeu, i catacrac, al pou. Aquests els tinc als ergàstuls
penjats cap per avall. Depenent de llur religió – la merdegadeta de superstició
amb la qual enganyaven el públic – tindran el llibre de les falòrnies preferit.
Aquest diu bíblia, l’altre corà, l’altre moroni, l’altre torah... Bestiades rai.
Cadascú, hom (uns estiracordetes qui també rebran o els haurem d’adreçar
quan la justícia imperi), hom els met forat del cul avall el llibre “sagrat” de llur
elecció... Ara a cop de pets, cap per avall, cascú s’ho ha de fer per a
“salvar’s”: ha d’anar fent pujar, disparat, el llibre de les falòrnies per ell molt
colt fins que toqui el sostre, un sostre cada cop més allunyat – com el cel que
prometien.



Així és com ells tractaren la gent, dient-los que no calia fer res per l’igualtat ni
la justícia en aquest món, car al cel els esperava l’altre, on tota truita era
capgirada per a molta joia perenne, i rucades semblants d’anar omplint la
butxaca i el pap sense fotre altre que riure-se’n dels desgraciats.



Ara et vénen molt mudadets els grans milionaris, els grans negociants, els
grans empresaris aitan superiorets, pobrissons. Volen que apugis encara més
les taxes sobre els espletats, que els collis una mica més, car prou cal que els
privilegiats qui “donen feina” als altres siguin encara millor tractats...
Aqueixos, et cauen al pou, i què fas? Els treus els ulls; els tols les orelles, els
llavis, la llengua, el nas; els arranes mans i peus; els arrenques els molt
orgullosets òrgans de reproducció, i els trenques les dents, i els alliberes: –Au,
a pastar fang, ara, nois – exactament com heu volguda la gent tots aquests
anys.



Vénen els beneits, els infeliços i irritats, els molt fanocs i devots, i colltorts i caragirats, i natalistes i necessitats d’esclaus, i de carn de canó, i et diuen que volen que no permetis ni un afoll
per causes de salut física ni mental, que volen que maltractis la mare qui no
vol un fetus paràsit, i cauen al forat, i els fiques ben embotit cul amunt (i si és
dona cony amunt) un gosset rabiós, i llavors els cuses el trau, car al capdavall
així és com ells volien que continuessin d’ésser destruïdes (i com en realitat
es senten) les qui les rosega un fetus que no volen, és com si duen al paltruu
un maleïda bestiola rabiüda.



I els qui volen que institueixis la pena de mort, i que la facis més i més
fanàtica i devoradora, aqueixos que caiguin pel foradet i, au, i tant, de seguida
tenen dret a tot el que demanen, car sóc com he dit un sobirà magnànim, i
sobretot els dretans de merda qui tant s’escridassen per conservar els humils
ben aixafats, i per això demanen tantes merdegadetes, com ara guerretes, i
supersticions acollonidores, i misèries, i l’exhibició contínua de llurs privilegis
(que tothom hi badi, altrament on és la gràcia!), i banderetes, i tancs i
monuments, i floretes als fusells dels terroristes d’estat – aqueixos doncs qui
volen tant de control i tanta de mort, amb argolles als peus a un racó de
l’ergàstul cadascú s’ha d’anar arrencant un bocí de pell cada dia si vol menjar
i arribar a demà – que és si fa no com han de “viure” els qui condemnen: així
esperen que passi cada dia, tancats, sense cap esperança, amb un llum amb
ulls i un soroll que mai no s’extingeix, i només pensant en la solució d’ésser
assassinats al capdavall, no quan a ells els convingui, ans quan als botxins
qui així els condemnaven els passi pels ous.








dudú-dudú-duad...d...d...d!













Banyes pòstumes i tot









Què hi farem

M’he mort, m’han dut al crematori

Llavors, sortint del crematori

La dona s’ha ficada l’urneta a l’aixella

I de bracet amb un antic drut qui la consolava

De valent, dient-li (no crec pas que de riure)

Mots gentils com ara: pobrissona vidueta

Tots prou rai que t’hem d’acomboiar

Que aquest mal tràngol no t’aclapari


I així anar fent, se n’han anats al piset d’ell

A cardar.



Com a les tantes de la matinada feia cap a casa

(La casa on ja no hi sóc sinó ombra i trist record)

Ha pujada (la dona) de dret a la sala de banys

Amb sota el braç l’urneta de les meues cendres

Que bona dona com sempre ha estada

No s’ha oblidada pas al faldar de la saleta

Del seu mascle fort.



No gaires dies abans de morir’m

Me’n record ara que li havia dit

You know, cinders, I mean ashes

Are very good for washin’ the clothes
.



Ho ha fet sempre, coindeta rai.



Tornant de cardar, sigui l’hora que sigui

Es fica a la sala de banys

I neteja les calcetes plenes de lleterada

De secrecions – i, de cops, de taquetes de sang

De llepissets de merda...



Doncs ahir que em cremaven igual

Ha ficades les calcetes totes llordetes

Al fons de la banyera

Hi ha vessada aigua tèbia tirant a calda

I s’ha posada a rentar-les ben rentades

Amb les cendres

Amb les cendres

Amb les cendres del seu malaguanyat

Marit.



Com ha destapada la bunera

M’he enfugit canonada avall

Al duad per on damunt davall baixem

Entre estranyes bromeretes

Tots els morts – banyuts i banyats.










divendres

mots de tren














Oriola – Alacant – Oriola









Fent catacrecs pels mèdols

S’enfila, ullprès, el tren tardoral.



Amarinat per fidelíssims locals,

Entre ganyols i prous enrenous

De l’acer trencant pardines,

Parla el tren (i sempre!)

el pus bell catalanesc del món”.



I si dic re, diu el tren: “quec! quec! quec! quec!

I si em moc, diu el tren: “puc! puc! puc! puc!

Trec fum, i fum el tren: “tuc! tuc! tuc! tuc!

Faig foc, i fa el tren: “groc! groc! groc! groc!

Em duc a lloc, i reb l’esbronc: “lluc! lluc! lluc! lluc!

Sotrac de sot “on the track” i diu el tren: “troc, trac, truc, tric,
trec!


Caic, i fot: “trenc! trenc! trenc! trenc!

I fot: “crac, crac! crec, crec! cric, cric! croc, croc! cruc, cruc!

Tot blanc de por, jo qui só bru,

Sí, amb flanc tot cru, del gros batzac,

Ara que dic que em fa tot mal, fot ell: “a frec! a frec! a frec! a
frec!


A frec de taüt, em veig mig mort, i fa: “corc! corc! corc! corc!

Tot llarg al sac, i doncs que diu: “truc! truc! truc! truc!

M’aixec com solc, i diu el tren: “plac! plac! plac! plac!

Sens cap clerc, dic, ni altre folc de porcs,

Me’n plac, i vaig al gra, i ell fa, amb mant tro: “toc! toc! toc! toc!

Dic: si tinc sort...!, i es branda el tren: “urc! urc! urc! urc!

I afig: “trop! trop! trop! trop!

Vaig tort i lleig i xorc, i fot: “xorc, xorc! lleig, lleig! tort, tort!

M’adreç, colc dret, i fa: “bon prou, ben fet! ben fet, bon prou!

M’assec, i diu el tren: “cloc, cloc! cloc, cloc! cloc, cloc!

M’acluc, doncs, i fum: “non-non! non-non! non-non! non-non!

I ronc, i fa, ben ronc: “drac! drac! drac! drac!

En ple mal son, em diu: “molc! molc! molc! molc!

Em pruu un cuïc, i diu el tren: “trec! trec! trec! trec!

Em trec del son, i fa: “clac! clac! clac! clac!

Ull entorn, i el tren em diu: “circ! circ! circ! circ!

Si bec adés, em diu: “broc! broc! broc! broc!

I: “suc! suc! suc! suc!

I: “glop! glop! glop! glop!

Pel rot d’en acabat, em fa: “grop! grop! grop! grop!

Faig un mos, i el tren em diu: “tec! tec! tec! tec!

I: “drap! drap! drap! drap!

I: “nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam!

Em pet, i em repta el tren: “noc! noc! noc! noc! brut, brut! brut,
brut!


Bah, com si el noc gens.

Me’n ric, i fot el tren: “ruc! ruc! ruc! ruc!

Si llig ara, el tren em diu: “llec! llec! llec! llec!

Si pix a raig, se’n fot: “cuc! cuc! cuc! cuc!

M’ajec, i jocós es jacta que és: “jóc! jóc! jóc! jóc!

Si m’hi fonc, fa el tren: “floc! floc! floc! floc...!

Fins que fem cap.

Fa el tren: “hi som..., hi som..., hi som...

Hi som, i fa: “hem fet cap..., hem fet cap...

I fa: “nyec..., nyic..., nyoc..., nyac...c...c...

Xoòoo, xooòooo...

Xooooòoooooooo.














hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós