raneres pertot

Arreu raneres Nues rere la tanca de xiprers morts s’assolellen les dones dels meus coneguts qui ara encara a mig esmorzar enraonen allà dalt a la terrassa. Franques em rebran i curioses de mi m’engatjaran a la conversa. Hi sóc, doncs som-hi, fent el cor fort i ja trempant a mig camí, tret que... abans no traspàs i tot la tanca me n’adon que sota els tells de vora la carretera un cotxe s’hi ha aturat. Hi ha dins una dona ampla vestida amb un vestit estampat amb flors roses deu haver fets ja els vuitanta anys i crec que té una gran dificultat per respirar clou els ulls i els seus panteixos semblen fer bategar la màquina que li fa de taüt. Aquest és ara el dilema, doncs una de dues: les nues alegres o la dona morent on et llençaràs...? Si anem a pams, les nues no són tampoc gran cosa – dos cossos amb pits escassos qui pengen tanmateix i llavors els sengles entrecuixos escaridament peluts. La grassa granada, de qui la ranera sembla traspassar els vidres de les finestres closes del cotxe podria, de més a més, d’ésser pudent pesent i pitjor: contaminant. Capoll espatllat clofolla afollada alcofoll la solla. Indecís em guait ara la qui pateix i rere la tanca les qui patiria per aritjolar. Una de dues pescador etern amb l’ham rovellat a la voreta de la carretera que és un riu de mort de caixetes metàl·liques capoll buit polsegós espantaocells qui s’ha metamorfosat en ànima. Un ventijol rebrega les agulles mortes dels xiprers de la tanca. Guait amunt remuga l’espai l’encerat blau del cel on els estilets dels xiprers morts no hi han inscrit tampoc re. M’arriben parracs de veus dels qui enraonen a la terrassa parracs de rialletes fades de llurs dones nues qui riuen damunt l’herbei parracs d’angúnia del trànsit irritat qui s’escorr vora la vella... Parracs del meu estertor quan corc amunt i avall aturat, sense anar enlloc... Raneres tot. El cel, encerat blau sense missatge ni instrucció. Retruny, sord, el firmament gens afermat. A l’altre cantó s’esfereeix la nit. Crit llunàtic, ulls esbatanats, de bòlit sóc jo, catiu, el meu imago cridant una altra una altra nit...