(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

diumenge

Culs nous en finestra al darrer mas












Culs nous en finestra al darrer mas









Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua.
N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot
plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem
admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre
ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai.
En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el
mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre
els matolls, que s’espavilés fora de casa.



Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el
nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” –
s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les
nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” –
cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del
cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre
caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb
paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt
somriure i molt fotre’t part darrere.



Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa.
Fugírem de nit per a no veure’ls més.



Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el
vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només
volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de
sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs
rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita.



Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes
blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa
(ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt
blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense
horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus
d’un mateix blau...



Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel
fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven,
deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres
fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu
que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la
merdegada.



Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses
pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic:
“–Escosiré què.”



Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un
llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes.



–Què mols! – l’increpí.



El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos
garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls
damunt.



–No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret
el revòlver.



S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i
tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut,
rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és
la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara –
l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi
les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta,
bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel
cap baix una setmana molt colta i sagrada.”



–I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu
avui?



–Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el
selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses.



–T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en
acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors
celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a
nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de
nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els
bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres
amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions
instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen
cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs
molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos
rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent
esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...?



–Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes,
seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en
reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs.
Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura,
la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra,
i...



–Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la.



–Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una
costella...



Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em
feia pessigolles l’índex al gallet.



–El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la
força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la
dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o
no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si
no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres.
Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués
volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les
mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en
japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que
el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta,
per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes
l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan
folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada
diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si
desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet
alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que
tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi
rau.



–Quin presoner?



–El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car,
quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua
ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista
bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja
ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a
tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell
jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta,
l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i
muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau
eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara
et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que
qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul.



–Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si
fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta
fressa i poca endreça, carallot.



–Em dic Nunó Sanç, no pas carallot.



–Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li
dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a
la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure
l’ambient que ho faci amb els porcs.



–Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot
fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el
cul.



Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment.



Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un
drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets
que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui
a mig ofegar dins el pou de la comuna.



–He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre
malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i
que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i
altres volades de coloms. Així que...



Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres
atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de
les lluentors. I en vèiem, jotfot!







Culs nous en finestra al darrer mas












Culs nous en finestra al darrer mas









Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua.
N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot
plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem
admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre
ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai.
En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el
mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre
els matolls, que s’espavilés fora de casa.



Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el
nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” –
s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les
nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” –
cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del
cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre
caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb
paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt
somriure i molt fotre’t part darrere.



Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa.
Fugírem de nit per a no veure’ls més.



Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el
vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només
volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de
sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs
rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita.



Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes
blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa
(ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt
blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense
horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus
d’un mateix blau...



Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel
fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven,
deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres
fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu
que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la
merdegada.



Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses
pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic:
“–Escosiré què.”



Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un
llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes.



–Què mols! – l’increpí.



El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos
garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls
damunt.



–No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret
el revòlver.



S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i
tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut,
rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és
la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara –
l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi
les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta,
bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel
cap baix una setmana molt colta i sagrada.”



–I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu
avui?



–Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el
selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses.



–T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en
acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors
celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a
nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de
nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els
bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres
amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions
instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen
cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs
molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos
rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent
esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...?



–Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes,
seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en
reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs.
Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura,
la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra,
i...



–Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la.



–Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una
costella...



Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em
feia pessigolles l’índex al gallet.



–El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la
força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la
dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o
no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si
no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres.
Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués
volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les
mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en
japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que
el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta,
per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes
l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan
folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada
diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si
desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet
alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que
tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi
rau.



–Quin presoner?



–El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car,
quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua
ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista
bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja
ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a
tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell
jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta,
l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i
muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau
eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara
et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que
qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul.



–Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si
fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta
fressa i poca endreça, carallot.



–Em dic Nunó Sanç, no pas carallot.



–Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li
dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a
la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure
l’ambient que ho faci amb els porcs.



–Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot
fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el
cul.



Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment.



Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un
drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets
que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui
a mig ofegar dins el pou de la comuna.



–He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre
malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i
que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i
altres volades de coloms. Així que...



Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres
atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de
les lluentors. I en vèiem, jotfot!







dijous

Truites - 2 -








Truites
(2)







4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses,
ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler
de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense
gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint
agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i
violen.



Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències,
car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara
engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i
potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels
collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui,
que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de
maldecap.



Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules,
sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte
bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens
dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un
regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa
.



La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí
d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin
a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la
casa d’altri.



Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que
no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa –
no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa.



Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer
malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi,
construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres
emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els
teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o
espectres encomanats.



Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt
generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap
baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres,
llavors!



Llavors aprimarem (no gaire) els murs.



Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns
massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs
sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida
és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus!
I si et
diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi
raja
, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps
què, tip de falòrnies, murcià!







* * * * *








5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels
empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que
no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila
les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el
plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready
to shit
” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més
primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat,
animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi
descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això
mannà
.



Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a
canfelips.



No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom
altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin.



Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si
pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat
hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus.



Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte,
els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa
la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels
llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè
som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a
tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi.
“–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els
dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la
meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals.
Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he
viscut somiant.”



Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai,
que prou ens en calen, prou ens calen somiadors.






* * * * *





6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I
esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la
dissolució... En una solidaritat... D’individu –



Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu...



Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta
enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I
doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em
trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és
enemic.






dimecres

quiasma entre cues













Qui, asmàtic, a la cruïlla








Fet un embolic

Entre altres automòbils – ous metàl·lics

Malcovats, bullint de ràbia i odi.



El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla.



Com eixir’n?



A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria

Entemats, quimèrics

I on els cafès només hi són per al verí

Covant-hi vells gargalls mefítics

Conreus de molts de nics microbis.



Qui hi fui, asmàtic

Rondant sense repòs per l’encolla

O fus on tots els dards

Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats

Per les rènegues arestes

Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica.



I si mai n’ixes, perdut entre carrers

Laberints d’angoixa.



Erts dits, com rels de la mort

Se m’arraparen als budells.



Re no sura tret de l’arbre de la mort

Qui em creix de la despulla

Mentre camín, pels erms.



De més jove tractí de córrer

Amb peus llambrescs.



En quiasma monumental

Derelicte

Per les masses incultes pres ja per canfelip

I per indret d’angunioses perversions

(Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig)

Farcit de portes falses i de cambres cegues

On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia

M’equivoquí de porta.



I de porta, i de porta, i de porta...



Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries

Em llambregaren amb disgust

I agafí al capdavall la porta errònia

Qui em duia si fa no fa al punt

D’eixida.



Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven.



Ací se m’acabà l’empènyer.



En acabat, entre les cares llargues

(I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades

Intoxicades)

A la cua

Hi fui

L’home afegit

L’home enmig

Sense fer-hi mai nosa

L’home guionet

Inconspicu, innocu, qui va

Com tret d’unió no gaire ben collat

Ballador, balder, gens exacte

Un tret prou negligible

Qui uneix lleugerament

Els de davant als de darrere

Home guionet qui

Si mai manqués, això rai, un altre

Desconegut

Ocupava el mateix

Indret si fa no fa.



Home enmig sense fer nosa

Tot fent cua

Carregat de paciència.



A la nit

Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí

Bel·licoses bontròs.



Els homes s’amaguen – la llei vindria

Si es tractés de baralles d’home

Tothom hi sortia perdent.



Els homes paràsits

Fan llurs guerres a través d’infants i dones.



Qui fui – qui sempre va perdre

De trast en trast quelcom o altre.



Podria un cop haver estat campió

Tret que el soroll sobtat del terrabastall

On tot s’ensorra

Em desperta.



Pugí orquídies i infants

Vora la sèquia.



Un vespre esperí en el maltemps

La tornada d’un dels fillets –



Esperí debades.



Vaig dir’ls: I el meu...?


Hom l’havia trobat a mancar llavòrens

No sabien exactament on era.



Esperant en un racó

En casa d’altri – sempre en casa d’altri.



Me n’esmunyí de nit

A consirar en amagatalls selvàtics –



Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu

Entre el podriment de les fustes –

Corcs i insectes –

Animalons verinosos i fiçosos.



Ja era migdia

Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó

Contra el gos “glaçat”

Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant

Bo i evitant els segments més inaccessibles

(Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi)

Qui feia cua pel meu compte...



Ningú no m’havia trobat a mancar.







dissabte

Exposats









Exposats



(o això rai que molt més lleigs ens hem de veure)







S’ha trencada

i ensorrada la façana

del museu.



Llibres venerables i quadres sublims

ara a l’intempèrie

i ningú no pensa

ni pensaments a rescatar’n

ja cap.



Tothom amb l’ull jagut

damunt la neu

per veure si hi caplleva

o hi fa mica llobada

cap cua de crostó

o fulla de col.



Tots els rics han emigrats

cap a la zona benestant

sense quadres

sense llibres

sense neus.



Home a peu, hi ets

i t’hi estàs com a les onze

ço és, com un pegat tot lleig

com si hi véns només

a fregar comunes.



I tens encara els ulls

clavats a terra

per veure si t’hi trobes

cap pistrinc

escalabornat.



Rere el níquel, ratat, el coure.



Rere la façana, el quadre.



Rere la llosa, podrint-te.








dilluns

Truites - 1-








Truites







0. “–No hi ha cànons que guiïn la crítica d’un somni... Desconeixem les lleis
que batlleixen la terra dels somnis
.” Carles Xai, ço és, Charles
Lamb.




* * * * *




1. Ens volen coixinets recanviables a l’engranatge de la màquina de l’estat;
mes no, només som insectes d’estrany vesper, d’estrany merder, insectes
estranyament ossats, amb ossos blancs estranyament, descordadament,
cordats.




* * * * *




2. Quan, tal com era programat, cagallons uniformats mataren de copdescuit
el president dels gossos, el sotspresident dels gossos – qui era
independentista – ho tenia tot a punt – distribuí armes al poble qui volia la
llibertat i col·locà als indrets de comandament de les forces armades sota seu
homes de plena confiança i degudament assabentats del pla d’independència.
Quan al sebolliment del malastruc president dels gossos hi acudiren, amb
cara de prunes agres, certs altius i ignorants dignitaris cagallons, força
alzinats pel que feia a llur grau de poder agressiu – caps de govern, d’exèrcit,
de catedral, i merdegades així – el cap de la força gossa intervingué – els
cagallons molt enlairats foren engarjolats de cop i volta en ergàstuls secrets;
encontinent les fronteres de la terra gossa foren totes ocupades pels rengs
dels armats; i el poble fidel en armes s’aixecà en suport tantost el president
gos proclamà l’independència, mentre tenia a la puta garjola els cagallons
massa pudents. I tot hi anà d’allò més fi.





* * * * *




3. Car sóc un sobirà magnànim, tot el que volen els ho aller. Tots els qui
gosen, vénen a demanar-me favors, i llavors caminen per un corredor, i cauen
en un foradet.



Em vénen els carrinclons armats, molt uniformadets i emmedalladets, i volen
més guerretes, i més paradetes i flautetes i trombons, i més poder i més
matar, i més préstecs i més deutes per a l’estat per a la compra d’aparellets
inútils, bombetes, avionets, merdegadetes així, i els dic: –Passeu, nois,
passeu
... D’un en un cauen al foradet.



Quan els tinc tots reunits, armats cascú fins al clatell, els faig endurar un
senyalet de no res de l’immensa gana com han feta endurar a tantes de
poblacions que envaïren i “conqueriren” sense solta ni volta. Ara quan els tinc
ben afamegats, ara doncs els penj del trebol, fora d’abast, un pa amb un
cordillet, i els dic, per un megàfon, que el qui guanyi es menjarà el pa. El qui
quedi dret de tots tindrà l’honor molt militar de fotre’s el pa eixut. Mes per això
s’han d’entrematar, car això és el que volien: matar; i doncs ací ho tenen, que
no...?



I ara qui em ve...? Ah, la pudorota! Els capellans de tota sotanota...
Passeu, passeu, i catacrac, al pou. Aquests els tinc als ergàstuls
penjats cap per avall. Depenent de llur religió – la merdegadeta de superstició
amb la qual enganyaven el públic – tindran el llibre de les falòrnies preferit.
Aquest diu bíblia, l’altre corà, l’altre moroni, l’altre torah... Bestiades rai.
Cadascú, hom (uns estiracordetes qui també rebran o els haurem d’adreçar
quan la justícia imperi), hom els met forat del cul avall el llibre “sagrat” de llur
elecció... Ara a cop de pets, cap per avall, cascú s’ho ha de fer per a
“salvar’s”: ha d’anar fent pujar, disparat, el llibre de les falòrnies per ell molt
colt fins que toqui el sostre, un sostre cada cop més allunyat – com el cel que
prometien.



Així és com ells tractaren la gent, dient-los que no calia fer res per l’igualtat ni
la justícia en aquest món, car al cel els esperava l’altre, on tota truita era
capgirada per a molta joia perenne, i rucades semblants d’anar omplint la
butxaca i el pap sense fotre altre que riure-se’n dels desgraciats.



Ara et vénen molt mudadets els grans milionaris, els grans negociants, els
grans empresaris aitan superiorets, pobrissons. Volen que apugis encara més
les taxes sobre els espletats, que els collis una mica més, car prou cal que els
privilegiats qui “donen feina” als altres siguin encara millor tractats...
Aqueixos, et cauen al pou, i què fas? Els treus els ulls; els tols les orelles, els
llavis, la llengua, el nas; els arranes mans i peus; els arrenques els molt
orgullosets òrgans de reproducció, i els trenques les dents, i els alliberes: –Au,
a pastar fang, ara, nois – exactament com heu volguda la gent tots aquests
anys.



Vénen els beneits, els infeliços i irritats, els molt fanocs i devots, i colltorts i caragirats, i natalistes i necessitats d’esclaus, i de carn de canó, i et diuen que volen que no permetis ni un afoll
per causes de salut física ni mental, que volen que maltractis la mare qui no
vol un fetus paràsit, i cauen al forat, i els fiques ben embotit cul amunt (i si és
dona cony amunt) un gosset rabiós, i llavors els cuses el trau, car al capdavall
així és com ells volien que continuessin d’ésser destruïdes (i com en realitat
es senten) les qui les rosega un fetus que no volen, és com si duen al paltruu
un maleïda bestiola rabiüda.



I els qui volen que institueixis la pena de mort, i que la facis més i més
fanàtica i devoradora, aqueixos que caiguin pel foradet i, au, i tant, de seguida
tenen dret a tot el que demanen, car sóc com he dit un sobirà magnànim, i
sobretot els dretans de merda qui tant s’escridassen per conservar els humils
ben aixafats, i per això demanen tantes merdegadetes, com ara guerretes, i
supersticions acollonidores, i misèries, i l’exhibició contínua de llurs privilegis
(que tothom hi badi, altrament on és la gràcia!), i banderetes, i tancs i
monuments, i floretes als fusells dels terroristes d’estat – aqueixos doncs qui
volen tant de control i tanta de mort, amb argolles als peus a un racó de
l’ergàstul cadascú s’ha d’anar arrencant un bocí de pell cada dia si vol menjar
i arribar a demà – que és si fa no com han de “viure” els qui condemnen: així
esperen que passi cada dia, tancats, sense cap esperança, amb un llum amb
ulls i un soroll que mai no s’extingeix, i només pensant en la solució d’ésser
assassinats al capdavall, no quan a ells els convingui, ans quan als botxins
qui així els condemnaven els passi pels ous.








dudú-dudú-duad...d...d...d!













Banyes pòstumes i tot









Què hi farem

M’he mort, m’han dut al crematori

Llavors, sortint del crematori

La dona s’ha ficada l’urneta a l’aixella

I de bracet amb un antic drut qui la consolava

De valent, dient-li (no crec pas que de riure)

Mots gentils com ara: pobrissona vidueta

Tots prou rai que t’hem d’acomboiar

Que aquest mal tràngol no t’aclapari


I així anar fent, se n’han anats al piset d’ell

A cardar.



Com a les tantes de la matinada feia cap a casa

(La casa on ja no hi sóc sinó ombra i trist record)

Ha pujada (la dona) de dret a la sala de banys

Amb sota el braç l’urneta de les meues cendres

Que bona dona com sempre ha estada

No s’ha oblidada pas al faldar de la saleta

Del seu mascle fort.



No gaires dies abans de morir’m

Me’n record ara que li havia dit

You know, cinders, I mean ashes

Are very good for washin’ the clothes
.



Ho ha fet sempre, coindeta rai.



Tornant de cardar, sigui l’hora que sigui

Es fica a la sala de banys

I neteja les calcetes plenes de lleterada

De secrecions – i, de cops, de taquetes de sang

De llepissets de merda...



Doncs ahir que em cremaven igual

Ha ficades les calcetes totes llordetes

Al fons de la banyera

Hi ha vessada aigua tèbia tirant a calda

I s’ha posada a rentar-les ben rentades

Amb les cendres

Amb les cendres

Amb les cendres del seu malaguanyat

Marit.



Com ha destapada la bunera

M’he enfugit canonada avall

Al duad per on damunt davall baixem

Entre estranyes bromeretes

Tots els morts – banyuts i banyats.










divendres

mots de tren














Oriola – Alacant – Oriola









Fent catacrecs pels mèdols

S’enfila, ullprès, el tren tardoral.



Amarinat per fidelíssims locals,

Entre ganyols i prous enrenous

De l’acer trencant pardines,

Parla el tren (i sempre!)

el pus bell catalanesc del món”.



I si dic re, diu el tren: “quec! quec! quec! quec!

I si em moc, diu el tren: “puc! puc! puc! puc!

Trec fum, i fum el tren: “tuc! tuc! tuc! tuc!

Faig foc, i fa el tren: “groc! groc! groc! groc!

Em duc a lloc, i reb l’esbronc: “lluc! lluc! lluc! lluc!

Sotrac de sot “on the track” i diu el tren: “troc, trac, truc, tric,
trec!


Caic, i fot: “trenc! trenc! trenc! trenc!

I fot: “crac, crac! crec, crec! cric, cric! croc, croc! cruc, cruc!

Tot blanc de por, jo qui só bru,

Sí, amb flanc tot cru, del gros batzac,

Ara que dic que em fa tot mal, fot ell: “a frec! a frec! a frec! a
frec!


A frec de taüt, em veig mig mort, i fa: “corc! corc! corc! corc!

Tot llarg al sac, i doncs que diu: “truc! truc! truc! truc!

M’aixec com solc, i diu el tren: “plac! plac! plac! plac!

Sens cap clerc, dic, ni altre folc de porcs,

Me’n plac, i vaig al gra, i ell fa, amb mant tro: “toc! toc! toc! toc!

Dic: si tinc sort...!, i es branda el tren: “urc! urc! urc! urc!

I afig: “trop! trop! trop! trop!

Vaig tort i lleig i xorc, i fot: “xorc, xorc! lleig, lleig! tort, tort!

M’adreç, colc dret, i fa: “bon prou, ben fet! ben fet, bon prou!

M’assec, i diu el tren: “cloc, cloc! cloc, cloc! cloc, cloc!

M’acluc, doncs, i fum: “non-non! non-non! non-non! non-non!

I ronc, i fa, ben ronc: “drac! drac! drac! drac!

En ple mal son, em diu: “molc! molc! molc! molc!

Em pruu un cuïc, i diu el tren: “trec! trec! trec! trec!

Em trec del son, i fa: “clac! clac! clac! clac!

Ull entorn, i el tren em diu: “circ! circ! circ! circ!

Si bec adés, em diu: “broc! broc! broc! broc!

I: “suc! suc! suc! suc!

I: “glop! glop! glop! glop!

Pel rot d’en acabat, em fa: “grop! grop! grop! grop!

Faig un mos, i el tren em diu: “tec! tec! tec! tec!

I: “drap! drap! drap! drap!

I: “nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam!

Em pet, i em repta el tren: “noc! noc! noc! noc! brut, brut! brut,
brut!


Bah, com si el noc gens.

Me’n ric, i fot el tren: “ruc! ruc! ruc! ruc!

Si llig ara, el tren em diu: “llec! llec! llec! llec!

Si pix a raig, se’n fot: “cuc! cuc! cuc! cuc!

M’ajec, i jocós es jacta que és: “jóc! jóc! jóc! jóc!

Si m’hi fonc, fa el tren: “floc! floc! floc! floc...!

Fins que fem cap.

Fa el tren: “hi som..., hi som..., hi som...

Hi som, i fa: “hem fet cap..., hem fet cap...

I fa: “nyec..., nyic..., nyoc..., nyac...c...c...

Xoòoo, xooòooo...

Xooooòoooooooo.














dilluns

Gens abstracte - (vermeeresc)



Lleu casolà barceloní (quadre
concret)









La veig a l’altra cambra,

Asseguda al sofà dins la llum groga, càlida.

Duu una brusa rosa viu

En forma de pètals concèntrics,

Cada mena de flor cosida part la voreta

A les sis altres que la volten.



Fan bot els seus dos pitets entre les roses,

Paisatge deliciós amb dos turonets suaus.



Duu els bruns braços nus, el bru coll nu;

Sota els lluents cabells jacints,

A la cara colrada, els ulls negres,

Amb un blanc d’ulls esclatant-li de blancor,

I uns llavis vermells i lluents com la sang

Que bull al coll del brau llavorer,

O al coll del corser o estelló, més robusts i vigorosos,

Nafrats adés per mossada amorosa.



En aquesta cambra més fosqueta

Sóc a l’enceradet bo i ensenyat fórmules matemàtiques

A llur fill més grandet.

Llur filla mitjana és amb ells.

Ell parla de mi.

Et dic que hi és – que fa, amb veu esperançada.

I ella: –Vols dir...?



I ara vénen amb llur fill petit en un cabasset.

Ella em veu i li pugen els colorets a les galtes.

Rojor sobre colror – beutat sucosa.

Sap que me la vull tornar a cardar

Llongament i fervent, com ahir.



Dic: –I què fa el petit...?

N’és de debò, petit; massa.

Quan el prenc, se m’esmuny.

És un cuc blanc, un viró, una larva amb espinada.

Tou i relliscós com un verm. I ara se m’esmuny

Verament com un cuc.

Abans no se m’estavelli amb un catacroc a terra,

Per sort, entre son pare i jo el salvem.

Li ve d’un dit que el crani no li hagués

Espetegat damunt l’escaquer de les rajoles

Que en domèstic escorç s’acuncen fins a la cuina.



S’escola l’esglai, i tots plegats bleixem,

Alleujats, i hi afegim qualque rialleta neguitosa.



Ella m’ulla, ulls humits, boca humida,

Cony humit, forat del cul bategós,

Mugrons eixorivits sota les roses,

Un coll vigorós i robust, bru, colrat,

Que demana més mossades, i xucls...



La fit intensament, la meua boca sense dir res

Diu: –Aquesta nit...



Llur minyó m’estreba la màniga.

Sóc el seu heroi – vol que tornem a la llorsarda,

A guixar-hi axiomes, teoremes, enigmes rai,

I que l’hi descobreixi doncs

Tant de bé de déu de tanta de fórmula

Meravellosament viva, és clar, matemàtica.







dissabte

na Totlò, sa mare, en Gròtil














Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà.







Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc
conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he
aixecat i he baixat a veure... Ara he albirats, per una fenella de la porta que
bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven
una altra...



He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a
una mà, un ganivet a l’altra... Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a
cercar l’intrús...



Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi
descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com
una bona minyona...



Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.”



Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix.



“–Què hi fas ací, com t’hi has ficada...?”



“–La meua mare m’hi ha deixada... Ma dit que fes bondat, que ara tornava a
arroplegar’m.”



Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de
travessar (qui...?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa... I que
la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na
Totlò
) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera
etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous
garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa
dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i
que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser
travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades
enllà de l’aire fi de l’ofec terminal...



No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare,
ni encara menys, bleda de manguis, el tit.



La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels
caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions,
afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de
caldéu, sots perillosos a cor-què-vols... Pujant sovint, doncs, i baixant, pels
caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització.
Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó
més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones
explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i
amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec
dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una
minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi
ha.



La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare
qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals
pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per
exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de
pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc
del meu nas.



Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots
els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni
per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren
espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les
esteses esbiaixades de la neu.



La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims
albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una
certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere
un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi
fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem
qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet
gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més
interessants.



Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser
era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels
deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa
mare.



Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas
en els nostres afers...? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a
ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire
massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una
proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada
(l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de
la feina.



L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera...?



Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa,
tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o
ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en
els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens
n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que
havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos
meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant
antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina
segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés
sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que
només fos una mica de rovell si fa no fot líquid.



Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien
plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir
que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella
pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el
veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida:
“–Sempre ficant el nas on no em demanen...” O bleixant com un sofert: “–Só
massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra
que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora,
ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit... De trast en trast el
convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros.



I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un
cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures
indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui
gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus
guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas...



Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles
homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit,
llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja
destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang
eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles
ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls.



Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit.
Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.”



Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de
la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues

– només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca
maligna
.” Per exemple.



Agredolç capvespre tardoral... S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre.
Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol
sense mendraig.



–Com te trobes?



–Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia
de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo
romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de
l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la
capçana, vull dir; car llamps cauen pertot... I me’n caurà un aviat. I això
s’haurà acabat.



Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos:
esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als
malucs.



Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i
l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir...?”



–Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la
barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una
bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig
passar a l’altra banda de pont...? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit
gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres
de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava
familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on
es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On
l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són
cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si
vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots
eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien
llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells
de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per
desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig
esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona,
aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses.
Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt
poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era
un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de
cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la
petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar... La “P”
vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir
“paralipòmens”, és clar.



–Paralipòmens...? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per
a insultar’m només.



–No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” –
exergs bromídics i didascàlics... On em semblava que hi havia l’historieta dels
porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats
pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament
s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred;
un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un
punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar... Massa a
prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la
meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina
esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou
d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era
mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou.
Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com
un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt
precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de
l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som
vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més
preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en
casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda
a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la
fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent,
vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els
ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i
botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i
irredempt vaig tocar-hi un caparró... Fui jo mateix qui va batejar la teua
poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i
sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu,
en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig,
i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de
l’inspectoriat bul, l’ha vigilada... Na Totlò Quehihà... Pare putatiu só de qui és
filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx
definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I
felicets que us vull.



El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega
de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de
passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes
monstruosos, ara renaixents.




dimecres

Això és crueltat --- Què vol dir ésser honest?

Això és crueltat


















Això és crueltat –


t’esclafeixes, mig ennuegat, entre rialles,


car cal morir rient




te’n fots de tots aqueixos maleïts desgraciats


qui encara han de patir


tots aqueixos anys


per a morir




plorant.

























Què vol dir ésser honest?
















Què vol dir ésser honest si et mors de gana?




Honest ve d’honor




i honor és el gambuix que el vanitós duu per barret;




gambuix o barret


que l’humiliat es veu obligat a coldre, amb tot el respecte.




Per definició doncs,


cap humiliat pot ésser honest.




Cap humiliat pot rebre honors;


al contrari, en té prou rebent i prou.










dijous

--més a prop de la pedra--







Davant l’horror de viure, com més empedreït millor.









Només als pobles febles els calen déus.

Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec.

Veus Lincoln i et deixa fred.

Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys.

Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters.

Qui pogués, relliscar pels passamans.

Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig.

Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors.

T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa.

El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca.

T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer.

Breu angoixa instantània.

En acabat, muscleig.

A les vitrines, un life mask d’en Lincoln.

Foteu la mateixa cara!

Això ja no et descoratja.

Fots la mateixa cara que un déu.

Una cara de mig mort sense gaire categoria.

D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol.

L’escultor la masegà fins a fer’n el model.

Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre.

“Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.”

Els sis germans de pitxirril·li, dius!

Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora...

Això és massa divertit.

Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen.

D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont.

Davant l’horror de viure, com més empedreït millor.

Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem.

He carved his signature of courage...

No impious footsteps on, of your grave, the herbage
...

Poesia d’impotent.

I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius.

Els meus trepigs de déu sense templet.

Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.






dilluns

empedreïdament cleptòfob






De fora vénen a treure’ns-hi






Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures

De casa, només per netejar-la, per fer’n

Eventualment una de tota nova.



Xirois, els meus se’n van de matinada.

Carreguem el vehicle amb el que els cal

Per a les vacances... Jo romanc darrere

Com aquell qui diu guardant la casa.



Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís

M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues

Rondant per un prat del cel sense límits?




Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen

Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen

L’estona i ullen amb goig el llenç nou

Així esbrinant a quin quadrant de la paleta

Suca el Solell més competent quan pinta

Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert

Terrabastall entren els forts i durs, oïbles

Dolents, i m’hi segresten, a la casa

Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins.

Si encara no m’han mortrit és pel fet que

Volen segurament que els sigui ham i esquer

Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats

I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls

L’avara presa. Mes ara els haig d’occir

I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant

L’espera i que en conec els topants... Alcohols,

Maces, esventregaments, dementre que

El poble ras, bonjan i amic de xarangues

Abaix de res sap adonar-se’n... La casa

Ara envaïda per molta de gent de fora,

D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar

Els qui hi festegen baixada la guàrdia,

Tret que alhora tract de saludar tothom

Perquè el ras embadocat no s’enfurismi

Ni ens torni en acabat a fotre riu avall

Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada

Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que

Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió...



Trob una porta insospitada, i ara ve

El caminar per galeries subterrànies,

Gens fressades, oblidades, amb tot

De polseguera i teranyines fins que

M’arrib fins a la casa del costat...



El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu

Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases

Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat,

Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala,

Només obrint l’ull de lluny a lluny...

Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati.



Als esglaons, empaquetats, en embolcalls

Sense estripar, els llibres, col·leccions

Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res,

Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi

Era la de ca nostra, i a mi m’interessen

D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui

Possible de tornar, me’ls hi enduré,

A la casa, abans no la fem nova i tot,

Ara amb tots els meus astrugament de retorn.



Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament

Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra

Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que

A manès no restableix l’equidistància...?




dimecres

Homenatge a la vedet dels bons records







A honor d’En/Na Coccinel·la (1931-2006), qui dugué joia i trempança de la bona al món tanmateix esperançat dels quasi anihilats.









Te’n recordes, Marçal, com trempàvem,

com trempàvem

davant la divinal Coccinel·la

a l’escenari del New York

entrant a Escudellers...?



I com protestaves massa que no érets

marieta, Marçal, amb la por que tenies

que els marietes potser t’ullaven

amb massa d’humit basqueig o verrinyós desig

i, si t’acaçaven, o t’ho semblava, car tenies un

culet d’atleta (i tots els atletes tothom sap

com són d’ambigus i estranyets),

corries com si qui t’empaités

fos un monstre amb sang als ullals;

corries esperitat, entrevingut per qualque

dimoni burxegós, tu qui, com dic, Marçal,

campió de saltar tanques

(i un esport ben adient, avinent,

aquest de saltar tanques,

en aquella saó

i en aquesta – temps de persecucions),

tu qui érets doncs ben plantat i forçut,

i, això encara millor, tenies un culet rodonet,

i els dubtes i pessigolleigs de l’homosexualitat,

quelcom no gaire definit,

potser indefinible,

tot plegat sotraguejaire rai, que

al capdavall et portava doncs tan neguitós...?



Te’n recordes com trempàvem

davant na Coccinel·la,

escultura de cos exemplar

entre núvols i pirotècnies de colors,

deessa mai més magnífica dels heretgets i pagans,

i com ens quedàvem amb un pam de nas

si al retruc darrer,

com més estret ens servàvem l’aflat,

na Coccinel·la esdevenia en Coccinel·la,

i, més tard, les galtes al caliu, una mica pets,

encara rèiem, pixant a la rònega cantonada,

tornant a casa, Paral·lel amunt,

i hi devíem emprenyar, amb no cap dret,

els escarbats i els talla-robes,

o pixàvem a les fosques damunt la gespa,

sense cap dret tampoc

a emprenyar-hi les marietes”, com fa la cançó

que ara na/en Coccinel·la

deu cantar pel cel, car diu Le Monde

ah, que s’ha morta/mort,

i com encara, pixant-pixant,

guaitaves un pèl garratibat cap a totes bandes,

no fos cas que cap marieta dels de dues cames

i gens alat, qualque bòfia de la secreta

per a més anticor (tots marietes de tirat sàdic,

com tothom sap), no t’hagués clissat,

i com pixaves, Marçal, amb pixa encara mig tumefacta,

tot i el destrempament

sempre dubtós...?



Te’n recordes d’altra banda

que ens pensàvem, carallots, que quaranta anys envant,

això del feixisme, doncs, ni fóra altre que mala memòria,

i que, si ara tothom hi parlava català d’amagat,

llavors tothom hi parlaria amb tot l’urc dels vaixells

conqueridors...?



I com se n’ha anat tot en orris

perquè potser som una raça decadent,

ja molt menys valents

que els bascs i tot...?



I ens hem enlletgits, com monstres

amb pus a les dents, massa empeltats

amb la sang podrida dels ronyosos

invasors...?



Saps què et dic...?

Tant se val, totes aqueixes foteses dels anys

de la picor, Marçal,

que ara, llas!,

ara som vidus, vídues,

una miqueta més a fons,

com qui ens clava amb crueltat el coltell

cargolat de la vida rebregadament despesa

a l’esquena, i pitja i cargola, amb el coltell eixut, eriçat,

de la vida arronyacada, perquè ens moríssim

encara més amargs.



Se n’ha anada en/na Coccinel·la al paradís

clapejat on van les coccinel·les,

s’ha envolada vermellament i negreta

cap als capaltards melangiosos de l’enyor

on tot és núvol ambre i gloriós.



El seu, entre flors i plomes,

això fóra paradís,

i no pas aqueixa merda fada i tova

que encara ens volen vendre els escarransits cristians

de malamort.



Ni punta de comparació el seu paradís

i el llur – car ella era la verge de les joioses latries

i no pas la de les latrines irrespirables dels cristians.















dilluns

Malencònics cons de foscor pregona: embuts cap al forat








Reguitzell melangiós









na Didion t’hi fa pensar:

dificultat d’acceptar la mort

(d’algú tan proper com qui ens ha acompanyada la vida),

dificultat d’acceptar’n la mort,

perquè la pensem com un greuge,

quelcom dolent, lleig, comès contra naltres

(comès per qui...? pel mort mateix...?

pels fats...? per les vapors interplanetàries

qui com espectres gens astrucs

adquireixen ulls i goles fosques...?)

un crim, potser, àdhuc,

una maltempsada, un cop baix, una atzagaiada,

un tort molt lleig, tort, quan l’altre es mor,

un ultratge contra naltres – contra naltres,

contra naltres, malaguanyats,

no pas contra el mort,

el qual, estort de tot mal, angoixa i cabòria,

ell, rai, és clar.






arramba’t a port, acotxa els pals, desa eixàrcies i velam.

til·les i orxates,

carcèruls a covar – famosa brouada,

xufles a esprémer – i enfredorir ben fresc.

endreçúries a escatir.

ton pliu a acomplir.

vingui o no a tomb, tos mots a exprimir.

damunt l’àbac, l’ídol – a coldre.

arbitratge dels esclavatges – cal trampejar-s’ho.

tombes un toro d’un cop de puny – neguitosa heroïcitat.

amb urpes escansòries (prou serveixen per a escalar)

t’enfiles on, contubernial, hi ha la gentalla qui vetlla

l’espectre qui has esdevingut.






finestra avall,

carrers corcats, cucats

per cucs, per corcs, per gent.

ningú no t’hi trobava a mancar

ningú no t’hi trobarà a mancar.

el món no és pas més naquis

sense el teu pes

gens important.





fes-t’hi, doncs,

de dol.

truca al capdemort,

i entra-hi,

malaguanyat,

a la foscor.





tots neixem morts.

la finestra és massa breu per a guaitar la vida.

el paisatge de la vida va de mort a mort

en un esbufec d’aire roent, podrit.

se’t tanca la finestra

tantost se t’obre.

(i més val.)





el viatge s’acaba com qui diu abans de començar.

els senyals dels trànsits desapresos ràpidament.

les sueques serioses, lletges, qui es panseixen en un tres i no res.

(et tu, Utte...?)

(un truc curt, nu.)

les gracietes que sonen buides,

les riallotes balmades, quan el dia enllesteix.

el teu passaport denegat.

cal tornar doncs a empaquetar el mateix desori.

més valdria cremar-ho tot.





espadat avall, carcassa qui es podreix.

de dol, de gairell, com cagalló esgarriat

pel cec, budell atzucac.

ja no et trobaràs altre que, amb molta de sort,

fet pedra, copròlit, rudiments, quelcom

lúgubre, record de mort.











divendres

D’errats i de rats (3)











D’errats i de rats (3)








1. Gaudeix-ne com un boig








li dic al meu fill

i ara a la dona qui esfereïda

no sap on escarransir’s

guaita la rata

guaita la rata

davall el llit

enorme ratassa, jotfot!



mes ara surten dessota el llit

els animalons

la mare i dos infants

són llargueruts i no en sé el nom

més alts que no les fures

de pell neta i escalfadora

de color beix, el ventre blanc

net, molt tofut

són allò que en diuen mosteles?



no són pas rabiüts

tot i que amb les meues sorollades

els tinc ben astorats

aculats a un racó

i m’ensenyen les dents

de boquetes sense bromera.



mossega-me-la, mostela!

aücava com un ruc

voluble i erroni

fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix

braent.



i em penjava la xil·la com un esquer procaç

vull dir salaç

i em solaçava, vull dir m’hi rabejava

en carallot solaç.



gaudeix-ne pler

prou pots

mostela

i les petites, foteu-hi també un mos

si podeu!



ei, ei

fotografieu-les, fotografieu-les

(cridava)

fotografieu’ns-e mentre toregem!



o porteu-me un cistell

cap per avall

que els caçaré.






___________________________________________





2. cau amunt






amb llengua de picot

n’Elisend

em llepava el cul

amunt amunt

per al capdavall barrejar-m’hi

cada sinapsi al cervell.



tot hi és ara reescrit

no en trec l’entrellat

enlloc.



això dels orgasmes

més que no pas petita mort

esconillament dels paràmetres

vull dir paradigmes

vull dir vedrunes

tant se val

se t’hi intercalen bordons

d’enjondre

quin mareig

ja hi som

sant tornem-hi

aquest Elisend

i la seua llengua de picot

esquer pengívol

per al rat qui hi tinc

al meló.







______________________________________________________

< br>



3. tot el que passa pel cap









per les pols llunàtiques

al seu nou clotet

la més lleu espora espera

vivent per l’eternitat.



pels sutges dels mons volats

la petja de l’inconegut

s’hi estotja ans estatja.



per les cendres del meu cap

tot el que hi passa

– i sovint és mínim

– entitat de passatge – morta naixent

– batec d’ala de breu insecte efímer

hi jaqueix ensems

l’empremta i l’empenta del seu pas

s’atraci on s’atraci, dret.



només el mínim s’hi val

i com més gros més bast

com més vast més dissolut

com més diluït més perdut

per les galàxies

qui mai no s’embagaran.



vist el no-vist

(quan el vist és tan lleig)

el reveig en el rabeig.



a les fosques...

em serv amb dues mans els collons

ulls clucs...

em serv amb dues mans els collons

sense ulls...

em serv amb dues mans els collons

sense mans...

em serv amb dues mans els collons

sense collons...

em serv

amb dues mans

els collons.



per què doncs aquest excés de sentiment

per què doncs aquest balafi de carn...?



per què em caldrien ulls ni d’altres senys

si els signes em neixen

de la sang

qui les hormones abriven...



i els somnis mateixos

em reviuen

i em fan reveure l’invisible...?



els peus de gat de l’hivern

m’entren el cor

i tot hi és neu i blanc impol·lut

com mur on la projecció

és la vida mateixa – hiperreal.



el no-vist altre que sense senys

aquest és l’únic tros bo

d’allò que deu passar-hi

eteri com batec d’ala de mínim efímer.



en passar-hi, jaqueix de debò

solc

damunt les cendres de l’existència.



aup que escateixc

amb delectança, encantat

com roc impàvid

pels elements bufetejat.



no hi ha brossa

no, per la rampa rellisquent

res a escombrar-hi.



brossa no n’hi ha

tot el que passa pel cap

val aitant

i, com més subtil la brossa, més val.
















dijous

L’inerme el migparteixen de cop-sobte





L’inerme el migparteixen de cop-sobte







L’armat va armat,

Tu vas inerme.



Se t’atansarà

I tractaràs de llegir’n la fesomia,

I abans no hauràs

Escatit

Amb quina jeia no s’aixecava

Ja t’haurà migpartit

Amb el seu sabre molt esmolat de reglament,

Car “aqueixes eren les seues ordres”,

Fos quina fos

La cara que

Fotés

Mentre

Se

T’atansava.




Te l’etziba de mandró,

I, d’on de tu n’hi havia un,

Ara n’hi ha dos.



Bona cada meitat per a rostir

Mesellament damunt graelles,

Com boc

Sorprès

Mentre

Peixia,

I el maeller

L’estaborneix

I l’obre

En acabat

En canal.






Fugaç finestrella




Fugaç finestrella a l’ésser








Aquesta fóra la fórmula:



Viure en un sol dia

Que circumval·la la nimietat de l’univers.



Viu ràpidament:

Quan ho hagis vist tot,

Tanca la finestra – que més tard el temps

No t’arni ni et rosegui una ànima roent.



L’angoixa d’haver-ho vist tot

I haver-ho doncs de reveure

I ja no voler deixar-ho de reveure:

Hàbit lleig,

Hàbit brut del viure.



Se’t repeteix, se’t repeteix,

I tanmateix prou ho has de sabre:

Com més dies vius, més te n’adones:

Cada dia es col·lapsa en un:

El dia on et mors.



I que hagis viscudes vint-i-quatre hores,

O sis-centes o set-centes mil,

A fi de comptes és el mateix:

Se’t trenca l’hàbit.








dimarts

Fascinació amb el peó








Fascinació amb el peó









—He perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i aumon cap al·licient..., si quelcom m’engresqués…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja… — li deia, si fa no fa — i això com es guareix…?


Atès que cal morir, prou val més fer-ho per cap causa que no pas per no cap —va respondre’m, el doctor Tibèrit, mes aquesta ja la sabia. Llavors em va guaitar amb ull rebregats de vell fastiguejat—. I a aquell el castigares durament, i …, vull dir, de dies seguits…



—Carallot de comunista, ja ho saps. Sempre insistint que no s’hi arriba mai... Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I jo dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà… Que ara tocava l’autocrítica… Que quan manessin ells també els criticaria… Que al poder tothom s’hi podreix… I ell “—Què dius!” Tot escandalitzat, dogmàtic, amb els ulls il·luminats de l’il·luminat. “—Nosaltres no!” Dient-me que un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. I jo al contrari, que mai no s’acabava res, que els criticaria tant a ells com als feixistes; i ell odiós: “—Et matarem, et matarem! I tots els teus!” Exactament com els feixistes. Un home totalment desencaminat. La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat al cotxe…


—Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal…


—Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme castelladre no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Ortega, o Unamuno, i els fan passar per la gran cosa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre bufa i fa ampolles — ja t’he dit que era vidriaire. A les nits, al taller, amb les fornals roents. Trempant flascons vulgats, més que res. Mes més tard..., dalt al pis... Qui rep els cops de corretja proclamats pels intel·lectuals feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia em rosegava, i a ell, mentre em destruïa el cos, i jo volia llibertat, volia potser morir per esdevindre ànima alliberada…


—Tenies un pare cruel…


—Com tots els altres a l’època, cal suposar, sobretot si no són gaire vius; massa influïts per l’ambient brutal del règim.


—D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista…


—Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Com qui extreu qualque petxina de la closca, vull dir, l’animaló de la cloïssa, quan el desarmes, nu, i vols cruspir-te’l… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… L’un demana: “—Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “—Ben tocada de la closca, és clar.”


—M’has dit que va sortir cantant…


—Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “—Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…”


—No pas cants comunistes.


—Home, no, ja et dic.


—Et va dir que posseïa un secret letal…


—No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: “—Doncs t’equivoques, pedaç, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional!”


—D’alliberament catalònic contra el feixisme castellà, amb en Valls, en Cucurull…


—Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas, destarotat, vaig aprofitar aquell moment per enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar de Liverpool, no fos cas...


—I el secret letal per a l’espècie humana…?


—L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “—Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna… Es pensava que aquella bajanada m’havia de dur a can Pigem…”


—Can Pigem...?


—Sí, ja ho sé que a casa teua diuen a sant Boi… Però els de Lleida en dèiem a can Pigem. Ma mare sempre escridassant-me: “—Pararàs a can Pigem!” I ho va endevinar.


—Ah, sí…?


—Però no pas per qüestions metafísques, com el comunista presoner..., per qüestions de ràbia sobtada, ja ho saps…


—Te n’adones que per als creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…?


—Li vaig fotre un mastegot! Dic: “—Això és un secret…? Això és merda, marrec!” Ma mare m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… “—I ara, li vaig demanar…?” “—Ara el courem” — va dir. “—No, però vull dir, on és el pollastre, la seua ànima…?” “—La seua ànima…? Mort és mort” — em va dir, fotent-se’n, rialleta de conill. “—Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un home…” I després em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir, a Xicago, en en Ben Jonson, a “L’Alquimista”, un qui diu: “—No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers i espellamules, i els autopsiaires i els qui treballen als escorxadors…


—I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…?


—Inspirà…? Jo em vaig apuntar per a anar de mercenari a Rodèsia, i una mica més tard a Biafra, no pas per cap inspiració… Tenia divuit anys, volia sortir d’aquell forat… Que matéssim tants d’aborígens, ho fèiem amb esperit d’emulació… Com qui practica un esport…


—I quan s’acabaren els mercenaris… T’oferiren terres al Brasil…


—Les regalava el ministeri d’agricultura per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges… De fet, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on parava quan vaig llegir que l’havien mort a Bolívia… De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada… Semblava el crist del Mantegna… Dic: “—El fotògraf s’ha inspirat en Mantegna… Amb això sol ja es veu que està trucat…” Però no; era mort. Els capatassos brasilers encara se’n fotrien ara, del meu paper de ruc, si fossin vius, qui sap.


—I la Trava...?


—La Trava vivia en la casota més lletja que et puguis imaginar. Era feta de llaunes i canyes i vidrots, tota d’angles, d’on en tornaves pertot arreu encetat. En aquella cabanota només hi anàvem perquè la Trava es deixava cardar de franc… Com tot bon castís lleidatà, nat al Conyeret, sabíem que les xiquetes s’hi prostitueixen des dels tres anys (l’any del seny). Mes allò era una dona, una adulta, veus què vull dir...? Amb pèls al cony.


—Una mata negra i pollosa, i greixosa, com un fregall d’aigüera de cuina, ca?


—Èccoli... I amb cabres i pegadella. I alhora ara pensava en el seu espectre, i passava de: “la vella es llufa” a: “la vela fa llufa”, i doncs a: el vaixell fa figa... Tornant de Sudàfrica, els tràngols...


—Sí, ja m’has dites els teues feinades a les mines, a Hoopstadt, a Bloefontein, aquells vòrtexs de mareig, aquells ennuecs indesencastables...


—Sempre fent’s-hi el valent, antics legionaris... El titella aquell sempre escurant-se les dents amb el fibló letal d’un estevet... Mes tornant, a l’alçada d’un d’aquells arxipèlags... De bell nou l’atac d’inconseqüència... Com als hospitals, als aeroports, sempre la mateixa nit esllenegosa de l’ànima arnada — i tu sense agafatall enlloc. Mort per sempre, sempre, sempre.... I ara...? Perdut al caos de l’univers. Qui hi sóc, bo i esperant, qui hi sóc…? Què hi vull...?Què hi valc, a l’horitzó confús…? Res. O en tot cas no hi sóc sinó el defecte (pensant en tot el muntatge altrament insensitiu), hi sóc el nyap.


—El fuà: la natura implícita teua, amb la qual neixes, manera d’ésser que t’és natural, essencial, pròpia... El teu fuà és així: el d’una ampolla buida.


—Un fiasco, comprenc. No siguis tan diplomàtic. Ampollota: fiasco. I més venint d’un pare vidriaire...


—Cristaller.


—Que collons de cristaller, vidriaire i amb prou feines.


—Què diria ara si vegés que al cap i a la fi li ha sortit un fill seminiverbius, un lletraferit...? Un “heretget”, en termes de sa mare, la mare de ton pare. Die häresie gegen jene wahrheit. L’heretgia, permòdol de tot el teu firmament clos, cul de paella foradat vist del fons de les tenebres, per la tarja d’un ergàstul, a ca la Trava, des de la cova de la bruixa... Com en Vincenç Ferrer, ja com Anaximandre mateix... Pretty bleak. Els estels com ara mosques voladores, desferres que es passegen per l’iris esfereït...


—Rere les tenebres, només hi ha més tenebres. No hi ha cap Solell ni cap deuarra rere els cortinatges d’horror que és el cel amb núvols i galàxies.


—El comunista malmès... El vau tancar a la cova de ca la Trava...


—Saps les meues intimitats, mes no pas totes. Festejava amb una marcolfeta del Conyeret, la Loli Arbequí, d’Almatret, qui feia créixer un ginkgo a ca seua, a la finestra d’un piset de davant el seminari. Era força ximpleta, mes plena d’alambor, i sempre deia “estigui bonet” i “bufó” i “dugues”, per presumir, com si fos de Barçalona. Me la vaig trobar a la cruïlla, esbojarrada, de nervis confluents en carxofa (amb el cor el seu melic), feta un paper rebregat, recitant el pare carabasser. Una mosca balba amb faldilles de capellà i barret de guàrdia feixista, com tornava del Conyeret de fer-s’hi clients, li recordà “—...el tronc de nadal, el caganer, la mona de pasqua, les fogueres de sant joan i que en català no ens moquem amb mocador, que fent setze, i que per això es mereixia setze coltellades...” Que “—Una puta catalana, això no s’era mai enlloc vist! Com aniríem al cel en bloc com a poble escollit...!” Merdegades d’aqueixes. La vaig dur a la gota de la llet. La van apedaçar. Va sobreviure. La vaig acompanyar tota la nit. L’endemà. L’altre. Ningú altre no va vindre a veure-la, com si ningú no la trobés a mancar.


—Moltes de meuques, la família les rebutjava – com si mai més no fossin, o com si mai no fossin hagudes, gens, ni per començar... Les prèdiques feixistes a la ràdio...


—Quan va poder xerrar, m’ho va contar. Qui era, on treballava... Vaig anar al Conyeret a avisar la “patrona”... Em tracten com a un fill. No els dic re de la Trava. La Trava no treballava sindicada... La Loli li tocava fer el dinar la setmana passada. “—Doncs aquesta el faré jo”, vaig dir. A l’hora de dinar, tothom emprenyat – el meu dinar, ningú no sembla voldre’n… La “patrona” és tan ruc! En anar-li a netejar el plat perquè s’hi posi quelcom d’altre que li vingui més de gust…, trob tant de menjar amuntegat al safareig, tot fent-se malbé. El safareig és a l’eixida, al balcó, de fet, i és allí on renten els plats. “—Tot això no passava pas quan jo manava!” —els dic, assumint-me Loli, i volent dir, és clar, “quan jo cuinava”. Mes s’ho prenen amb equanimitat. Veuen que serv qualque fons d’autoritat. I em passaré hores i hores rentant, i endreçant, i aprofitant el xorrèstec aprofitable, ficant-ho a la nevera tot ben acunçadet… Podríem sobreviure mesos i mesos amb tot el recobrat que elles (i els vomitius arlots) balafiaven i malaguanyaven – pastissos amb prou feines començats, plens de bocins de xocolata, panses, nous… Tot bo.


—Ja veig que la Loli, per ésser’n quítia, t’havia de fer un favor gros com aquell, que et desés el comunista ben desat.


—Tenia un armari de doble fons; el carallot amb el trep el vam enfonyar ben enfonyat. Li donàvem aixarops amb un tubet, i li buidàvem cada dia l’orinal. S’hi va estar tres setmanes, potser dues i mitja...


—Tornant de Barçalona, on hi havia anat per qüestions del sonso articlet que escrivia per a la premsa clandestina, a veure si em pagaven ni que fos per a sobreviure... En tren de netes intimitats, pas part davant l’home de la seguretat — el seu cau de llum mai extingible… Em fa signe que tot va bé... Com si ell i jo ens entenguéssim, de conxorxa si fa no fot política, tot i que treballa doncs en una organització que depèn de l’enemic – els trens, focus d’aixarnegaó desbocada. Em deixa passar al vagó interdit: quin desori: n’hi ha qui caguen a terra, n’hi ha qui es moren en estireganyades agonies, n’hi ha qui se la pelen amb goig… N’hi ha qui hi semblen decoracions rònegues, com ara enribetats als seients, mans i peus clavats i reblats. Vull dir, semblen borles carrinclones de seient per a ric. Car tots són molt vells... Parracs, sacs d’ossos... Sap l’home de la seguretat que escriuré d’estranquis sobre aquest bescunç oïble...? S’afetgegaven els vells... Amb quina fredor ens entenem, i sense un mot, l’home de la seguretat i jo. I part dedins el vagó dels damnats, estrany, potser drogats, car cap signe de rebequeria no hi veus entre els sagnosos mal-reblats. En aquell instant, escaientment, un dels matalassers, un guàrdia feixista, llord, revingut, amb verdancs a la panxa que li sobreïx dels pantalons descordats, entra a rompre cares... Queixals que volen... Cassigalls llefiscosos que s’encasten als vidres pintats de negre... Vells qui reben de valent... La seua polla qui pon fora del ponedor… Em diu, fent-me la guerxina: “—Veus? Un altre signe que l’estic irremissiblement dinyant...” I s’estreba una miqueta el pixot i se li queda a la mà... Només tres o quatre gotes de sang greixosa gotegen dels dos bocins trencats...


—Potser era un pixot de per riure...


—En acabat, en l’enyor i la melangia, confegia el meu article, quan el torturador se m’assegué al costat; pudia a feixista… Una fortor insuportable. I em va començar a enraonar en castelladre. Feixista i castelladre sempre va junt. Em demanava si vindria amb ells a festejar amb la gent tan putejada a l’arribada... Amb quin aplom entom trontolls i sotracs... Sabia el maleït castelladre que passaríem per aquest tram recentment sabotejat, i volia veure com m’esparverava...? No m’havia esparverat gaire (o almenys no creia haver-ho ensenyat gaire) davant els xurriaquejats i el gruix i la fiçançó de les xurriaques... “—Poema.” Vaig dir “poema” ficant el nas a allò que sense cap altre gargot escrivia, com ara enmig de feina d’inspiració, amb no prou temps de fer-la petar... Mon llibre publicat a aquesta col·lecció on els ignorats tornem a poder dir la nostra, rescatats de les ombres dels llimbs. Al cap d’anys i panys de súpliques al desert, el poeta s’espandeix com la flor de la saviesa... Se me’n va anar de la vora fastiguejat, el monstre – carronya castelladra – no en tenen mai prou – volent encarronyir’ns durant 300 anys de reguitzell. I més si els deixàvem. De sota el seient del davant eixí un japonès. Allò em va esverar una mica. “—Xst (em diu), amic, resistència.” Era en Szasza Urologos, un anarquista amb nom si fa no fa hongarès. Volia alliberar un dels vells, un antic patriota. Diu: “—Aquell qui duu un barnús florejat amb tulipes i té una estella de banús clavada a mig muscle esquerre...” Dic: “—Sí, noi; hi és.” Diu: “—Si entretens el monstre, m’enfilaré part defora el vagó i esbotzaré una finestra i el llençaré a un indret indicat on l’herba és tova i hi ha sorra i els bandolers l’esperen...


—Els bandolers més tardans, quina esperança no ens duien. Quants de naltres no foren empesos a la bona via per llur constant fermesa — no tant influïts com encertits en la bonesa del fet…


—Doncs aquella dona del camió; de bon matí, quan puja a la cabina, s’està una estona arreglant-hi papers, encertint-se, com dius, de l’itinerari, amb una cama alçada, el peu descansant al marxapeu – guaitant-li d’on sóc, cuixa amunt, me n’adon que va sense calces – ens ensenya el cony…, no gaire pelut, ben cuidat…, deliciós, la boca aigua… Justament havia salvat el meu company japonès de qualque robatori escalatori fallit, llas; els ortells escansoris li feren figa i caigué a la via...


—Me’n vas parlar ahir.


—Ara, ell i jo, arrepapats al cotxe, veient el cony de la gens tocatardana camionera; l’hongarès, vull dir, el japonès, se la pela –lleterada immensa, tu, inexhaurible… Me n’agafa un fàstic immens... La Loli ja no la tocaré més. Aviat m’agafa tírria, perquè no me la card. Diu: “—Ja et pots endur aquell. Partim peres.” Car es creu que l’avorreixc, que és veritat, com totes les dones amb pèls a la fufa, d’ençà de l’incident amb la camionera... M’he passada la setmana demanant qui coneix un especialista... No n’hi ha prou amb corregir el món internacionalista, cal corregir’s un mateix... Per xo m’han enviat a cal metge, a casa teua, Tibèrit.


—Quan t’he vist pensava que érets anèmic; m’has vingut amb aquella cara esblaïmada... I quequejaves feblement... T’he dit, amb simpatia: “—Et traurem viu d’aquest tràngol.”


—Era una sala d’espera despullada; em deia “urubú, urubú, urubú...” repetidament, tot tremolant... Urpit pels vidrets del fred... Perquè volia calmar’m... Amb aquella mantra apresa a Sudàfrica... De fet, una excusa per a no tirar’m daltabaix de la finestra... Pensava: tots aquests doctors – banda de fàmuls als quals hom s’ha de saber adreçar i no esperar’n pas gaire reacció, tret sisvol entre els de rangs inferiors, qui els veus amunt i avall, enfeinats com formigues...


—Escòria onírica, company. Els metges som el bàlsam de l’humanitat. L’únic: que els qui pateixen tot ho veuen pel cantó sinistre. Si mai es refan, no pas per casualitat, ans pels nostres científics quefers, ens veuen com dimonis infernals burxant-los les nafres, amb estellicons atiant-los les umflaós, amb...


—Sempre es foten els savis... “—Hum-hum...” – com si el farsant en conegués cap (de remei, de tractament, de diagnòstic), quan en realitat no en coneix ni un...


—Com cerndre entre el xurriburri lleig...? Deixondeix-te, no baixem tots ensems duad avall... Només hi baixeu els llecs... Els metges anem a la mort no pas enduts damunt davall per enrabiats torrents plens de merda i corrupció i malalties... Hi anem fent el mort tranquil·lament, i amb opis i pètals i perfums... Per què et penses que sabem tant de química...?


—Ara que dius llec... Així és com esdevinc el comunista fet malbé... Ixc tot nou com Afrodita de les tenebres, entre els rocs vora la ratlla de l’aigua negra, oceànica. Apareixc a la ciutat, ujat missatger, amb bastó i tot – molt de caminar, portant la bona nova de la meua doctrina d’igualtat solidària humanística total. Entr a la botiga i em vol la negreta eficaç vendre’m doncs unes sabates especials per a caminants, i a bon preu. Les va a cercar ben lluny, per una galeria que surt a una eixida assolellada, i continua en una altra galeria que s’enfonsa als magatzems de molt endarrere, inaccessible per al llec en sabates com jo. Tret que, quan torna, el parell de sabates que em vol encolomar són palesament de dona. Dic: “—Ep! Avisa’m quan en tinguis d’home, no val a confondre, ja aniré passant, i llavors me les vendràs, dona.” Em respon: “—Doncs no sabia pas que eren per a tu; no podrien haver sigudes per a una de les teues drudetes...?” Això del comunisme rutlla collonut amb les negretes. Mutu penetrar’ns de ninetes. Entesa perfecta. Ara sortim junts.


—Encara no entenc com has esdevingut el comunista malmès.


—Pensava que t’ho havia també contat ahir – li dic, amb un cert escarn a la veu i amb un somriure tort.


—No vull plomar cap grua amb tu; avui em veus com a contrincant...? Quan només som plegats per a esbrinar com resoldre l’embolic on t’has fotut... No nou gens, ans al contrari, una mica de confrontació dialogada entre pacient i terapeuta, si hem de rembre intacte l’ou de l’esdevenidor, mes, si ens barallem massa fort, malament rai; tindrem una empastifada a la vora d’on xauxina, amatent, l’atuell...


—Mon pare, enverinat pels predicadors nocturns a la ràdio, em crema els llibres i m’estripa totes les llibretes amb els ninots... Les fornals de coure vidre se’n riuen infernalment cada vegada que s’engoleixen tanta de ciència... Ma mare i jo, mai no ens és llegut de llegir res. I en canvi, ell, mon pare, l’enverinat, té un llibre celat a l’enfony secret…


—Quin llibre...? Això pot ésser significatiu.


—En realitat en té dos, de llibres. Un al prestatge de l’entrada del taller, ben palès, per cada vegada que foti un cop d’ull un bòfia, un parell de bòfies, o un escamot d’inspecció... Tots aquells castelladres oficals a demanar propines i unts... El llibre és el “Reglament de la guàrdia feixista” – gu àrdia setrill, o civil, es deien. S’hi explicava pler de falòrnies, història i merdes d’aqueixes, i màximes, i llavors instruccions: amb llistes de quins graus de tortura calia aplicar a clandestins, a dissidents, a subversius, o a gent faduga qui s’esquia solsament de passar per llur indret d’influència, maleïts terroristes uniformats...


—I l’altre...?


—Eh...?


—I l’altre volum, el volum amagat...?


—Tots els llibres cremats – cap que en trobi, al foc – sí, i tanmateix amagat en calaix, el del Chessman...


—Un altre jugador d’escacs...?


—No, aquell famós “criminal”... Mes... Ah..., allò encara era més bo que el que llegíem d’esquitllèbit jo i ma mare... Tot i que no crec que sigui la qualitat... Quina altra fascinació tenia mon pare per aquell home, de qui la paraula era el seu missal…? Empedreït vidriaire, torrat pel foc, avesat a l’infern, i devia trobar un messies en en Chessman. En Chessman era un individualista enamorat dels automòbils, valent, emprenedor, agut... Amb il·lusió de bisbetó pitof es llença a l’adoració dels automòbils. Sap com funcionen del dret i de cap per avall. I, per les nits, amb una lot vermella, fa de bòfia – assalta algunes parelles qui carden en certs automòbils que ell considera templets, capelletes sacres. Davant aquell sacrilegi es veu que obliga alguna de les noies – vestals pol·luïdes – de llepar-li el pixot. I llavors espanta – com fotria qualsevol altre bòfia mal untat – la parelleta cardaire, i au, ell rai, a emprar l’automòbil... Un heroi de mon pare qui em dóna l’idea... L’endemà del disgust amb la Loli, qui vol que la desembarassi del comunista desat a casa seua, vaig fer els possibles per a comprar’m un cotxe. Ja n’havia tingut un treballant a Iguaçú...


—Cert; me’n record que ho deies...


—Doncs de descompte, de tercera o quarta mà, relluent com un llampec, n’he vist, caminant, caminant, fent de missatger de la bona nova comunista, n’he vist un per vendre davant un mas. Quan hi faig cap, han buidada la piscina, la noia de la casa no vol saber re, em tracta a baqueta, fa morros, em diu osta i arruix, com si sóc un altre mormó, i diu que “—odia tots els homes”… Car els “homes” de la casa li buidaven la piscina enmig de l’estiu; perquè volen jugar-hi a beisbol… Ve el padrí del mas, el propietari, un metge ric, l’inventor de l’orgasme Cirerel·li...


—Ah, de debò? Encara era viu en Cirerel·li...? El seu orgasme es veu que el descobrí genialment un vespre, on, pels fonolls de l’hivernacle ullprès, va comprendre que la mística llevada de llençols secrets (l’apocalipsi) hauria per força de fer fortoreta d’anís. Va concebre el fal·lus com una mena de gnom pleonèxic (cobejós) i la vulva la relacionà amb els petets (o viules) de violí. Amb aquest varengatge singular imaginà harmonies fetes amb esclats de bombolles de gripau i de bromeres de verí alquímic. En creà una pomadeta que l’home ha de fregar a les crestes del cony mentre les acarona, mentre la dona ha de mormolar les melodies creades pels esclats; es veu que les arestes del cony esdevenen roents, que refulgeix la punta del vit, i que els sexes, sense mai realment tocar’s, esclaten en erupcions de goig pràcticament insostenible – molta de gent carallot se n’ha morta d’ofec, escridassant-se, trametent als forats foscs del gens ferm firmament llurs “—reïres, i oidàs, i iopaès” – darreres paraules de la raça ara extingida dels humans – l’únic que s’hi sent ara farà milers d’anys, en el futur.


—Sí; doncs era un vellot desdibuixat, rònec, embafat – no hi hauria estat pas de més al vagó dels condemnats, aquell Cirerel·li teu carregat d’ostes... Amb el cotxe vell, que ara és doncs meu, vaig de nit al pis de la Loli, vaig de cap al forat contubernial, engrap l’avortí, li premc la gola que no aviï gaires garranyeus i, quan perd el coneixement, me l’enduc arrossegant-lo abaix, fent un cert xivarri, fent veure que m’enduc un altre galifardeu, company meu, trompa com jo – molt més trompa, de fet, desmaiat, i jo cantant esberlat, amb un ennuec de caldéu... Quan som rere el seminari, a la paret fosca, silentment l’emboteixc al vehicle... És que llegint en Chessman (tan bé que li hauria vingut un canvi d’identitat, pobre minyó!), em vaig empescar un bon conte. Algú qui va per les carreteres amb el seu cotxe. Va descartant autoestopistes fins que en troba un si fa no fa del seu gàlib. El duu envant fins que en un indret solitari, enmig de les praderies, fa veure que té un pneumàtic fotut... Atura, i baixa, i l’autoestopista, agraït, vol ajudar... Quan el fa acotar’s li trenca el crani amb un cop de gat. Ràpidament, canvia la seua roba amb la del mort, fica tots els seus papers ben palesos en un jaqueta que sobreviurà el foc, car s’envolarà “de casualitat” quan llençarà el cotxe per un penya-segat... I ara amb l’identitat de l’autoestopista farà autoestop. Algú s’aturarà per a dur’l a la ciutat vinent, tret que tindrà un pneumàtic petat i quan voldrà ajudar la bona ànima, aquesta bona ànima li trencarà el crani amb un cop de gat, i li prendrà els papers, etc...


—Molt “Twilight Zone”, ja ho veig.


—Tret que en aquest cas no hi hauria cap mena de repetició. M’enduc el comunista fet malbé fins a un indret solitari en aquell moment de serra la Llena i, en pic he canviat els papers, posant-me-li els meus, i desfigurant-me-li prou la cara, estimb el vehicle que es rebenti i, si pot, s’encengui. I me’n tornc fet ell, amb un bastó caminant, i predicant ensems la bona nova. No sóc tan escarransit com ell, mes tant se val. Em sembla que s’havia fet comunista per l’escarransiment del seu cos; amb allò de l’igualtat, es pensava, amb el comunisme, que tothom hauria doncs d’ésser escarransit com ell. És la malaltia dels dogmàtics: els jacobins, els xarnecs..., tothom ha d’ésser com ell, peti qui peti, la malaltia de les monges creients, tot la mateixa merda. Quan era a Barçalona, un pic vaig trobar feina fent de torsimany a un parell d’aquells enviats especials a qui els mormons fan córrer món obligatòriament – és llur servei militar, com qui diu – a fer-hi deixebles, adeptes, enfalorniats. A Barçalona, els tenia astorats – aquells carallots es trobaven doncs que, traduint el nom de la gent a certes barriades d’invasors, tothom s’hi deia de la mateixa manera. Maleïts dogmàtics. En Xarrupacagallons ací; ah, no, els Endrapamerda, hi viuen; i, al costat, hi ha els Tastaxerris, llavors els Xuclacaques al fons…, els Xuclacagallons, hum, no sé pas on viuen… Car... Tots els del cagalló al capdamunt del nom es diuen igual, amb la f al final. Dogmàtics de merda – buròcrates, estiracordetes de l’eixuta, i au, servint mort fins a la mort.


—Ja em diràs demà com et prova això d’haver esdevingut el comunista mort. Per avui ja hem fet – es va aixecar, encara rosegant cacauets.


—Sóc molt amable, tot i que no m’ocup sinó de mi – tinc intenció de fer una gran edició de diari amb els millors dels filòsofs d’ara (i això pot incloure els entrenadors de futbol) com a únics comentaristes. El record corprenedor d’aquest projecte m’ha dut a l’esment l’incommensurable Ecs-èh-vi-eh Quí-ho-gat – com en deien d’en Xavier Cugat a Xicago – ei, com feia sirgar tots aquells irrisoris xarneguets! – ell sol, el rei del xa-xa-xà! Un rei català al món. I recorda: som als anys cinquanta, on cada català és un vençut, i doncs suspecte de tot crim!


—Comprenc, comprenc, m’ho has dit d’ençà que comencem...


—Recorda, et dic; els catalans som els negrets, en aquesta història, i els xarnecs – es a dir, la bòfia, els comissaris dels feixisme, i, és clar, els maleïts merdacaners del tripijoc adjacent – els xarnecs, sí, en aquesta història, són els brutals racistes. La violència de la societat crea els violents, ens ensenya sant Caryl.


—Qui...?


—Me n’he apresos bocins de cor. Al calaix tancat que obr amb rossinyol. El secret de mon pare. El llibre d’en Chessman, la seua fascinació chessmaniana – llegint-lo d’estranquis, a instants on el sé bufant flascons, trob que així em puc introduir furtivament a l’antre psicològic de mon pare, a qui, amb aquest avantatge, desfaig. I potser això em resumeix: la vida ideal que pessigollejava el jo reprimit de mon pare, jo sé dur-la a la pràctica. Liverpool, Biafra, Brasil, Xicago, Bloefontein – ningú no em fleix – més que més havent après dels errors d’en Caryl. L’error únic és que la bòfia t’atrapi. Fins i tot, a ell, atrapat i entrampat per la bòfia també feixista a Amèrica (on no pas?), la fosca obstinació de sant diabòlic el salva de cada maltempsada, i gairebé de la definitiva. Vénen els botxins, i bonanit – és clar, que l’eixuta ve amb moltes de disfresses, i la de botxí no n’és sinó una; encara hauria estat bonic d’esquitllar-se’n. Car tot és injustícia. Ésser nat és injustícia; si hi hagués cap culpable, és clar. Extreient diamants a Bloefontein, la regatera de benzina, les urpes del foc, embolicat en gran flassada, els guàrdies s’estimen més matar’t a trets que no que vingui cap ambulància i puguis escapolir’t mig cremat mes amb qualque diamant als budells. Lluent pinyol que coves i de qui el pampallugueig al paltruu, entre els tendrums arnats, relluu als raigs xeix i tot. Tu resisteixes el fum embolicat en la mortalla. T’han de prendre per mort, per mòmia. Millor, t’han de prendre per absent, per menjat pel foc, per xo et colgues a la mateixa terra, un forat que el foc tapa, segella amb escaguixosa lava. I ara hi guareixes, entaforat a l’indret estret, com quan érets un comunista malmès atapeït al doble fons d’un armari de marcolfa. I hi guareixes ràpidament – les arestes de la roca tanmateix porosa et dibuixen texts a la pell coberta d’estalzí si tremoles amb el fred de la febre roent; texts decisius, i molt entretinguts; sóc el fraró, el corc no del llegum, de la muntanya... T’hi passes setmanes, xuclant rovellat regalim que sua del tub de la claveguera que et passa part de sobre.


—Com t’havies fet ric amb els diamants robats, quan ixes de les mines com talp llunyà, gairebé prehistòric...


—Ja sé que t’ho vaig dir ahir...


—Tant hi fa, un terapeuta està acostumat a les repeticions...


—Torna-hi amb el terapeuta... Un altre arroplegat com jo relegat al banc del si-no-fos. Ni sabies que era viu. Ens havíem conegut a Barçalona, els anys de resistència comunista. Quan esdevinc l’altre (car allò de recacejar l’ADN de la gent encara no existeix, i, si doncs troben un cadàver amb els meus papers i la cara disfigurada, doncs endavant, mort); esdevingut l’altre, pens que és lògic, he de trobar el meu comissari, no fos cas que se’m guerxés l’ortodòxia. Cal explicar-li la meua absència, que no es malfiï i em faci liquidar per suspecte. Entre els vençuts les divisions, rai. Això és el que fa que costi tant de sortir-se’n. Li dic: “—Afeccionats a matalasser feixista m’ataconen, atac sobtat i anònim quan tinc la temeritat de parlar en català en indret prohibit. M’arrossec fins al Conyeret on puteta de bon cor (també n’hi ha!) en contuberni misteriós em dóna alberg per a la llarga convalescència.” I que em digui doncs quines altres comeses he d’acomplir car vull fer força mèrits, vull que el vespre relluent de la germandat s’estableixi i matini d’una puta vegada. Tu hi érets, a aquesta cèl·lula.


—Vols dir...?


—Si més no d’una faisó subsidària. Això és el férem junts, fa quaranta o cinquanta anys – vaig vindre al teu consultori i em vas canviar els papers. Hi tenies un malalt qui no podia perdre la feina – hi estava molt ben plantat, infiltrat entre els merdacaners amb accés directe a la direcció de l’empresa. Em vas canviar la cara i el posat, i em vas donar el seu nom, i em vas instruir exactament què havia de fer entre els obrers. Vaig esdevindre el substitut de l’infiltrat...


—Ara que ho dius...


—Més tard em vaig fer passar per mort. Sóc jo qui et va robar els papers que tenies entre els cedularis. Tenies identitats de molta de gent qui se t’havia morta a taula, o d’amics cirurgians, no ho sé. Tenies un cedulari ple de “malalts” ja sebollits de temps. Vaig pelar un trinxeraire qui me n’havia feta una de molt grossa. Fotia una cara d’onocoet, de mig ruc mig porc. Era molt de la creu. Sempre deia: “—Ai, quina creu de portar!” I a la mínima que badaves et fotia espetegar la creu al cap. Tenia la mania de fotre barrada a qui li girés l’esquena. Com jo hi era axiòmat (el qui té l’autoritat), al taller dels obrers, em tenia un esquírria particular. I em prenia a sobre per castelladre, per racista brutal. Al seu enteniment, ja no comptava; descomptat com a víctima — abans de matar-la ja ni existeix, al teu enteniment; així pensen els torturadors — és com si treballes damunt un cos ja mort, descomptat, cap culpabilitat pot seguir-se’n; després de torturar, tornes com si no re, tan cofoi o tan indiferent, com sempre, i te’n vas de putes, o amb la dona i la família, o a cagar tranquil·lament; car no ha passat re; allò no era una persona, era una cosa sobre la qual aplicaves la teua traça de torturador… Se’n va a cal ferrovellaire, hi pren un ferro d’espanyar. M’espera a la cantonada. És a frec d’adoperar’l quan vaig sentir espetegar el seu glop de saliva a la gola. La seua gola, el meu ganivet. Instintiu. El mort era ell. Li vaig posar els meus papers damunt, els papers que m’havies donat tu, els de l’infiltrat, i li vaig trencar la cara amb un maó. Això del comunisme clandestí no em provava. Vaig enfilar de dret i, caminant, pelegrí molt devot, a pleret, fins cap a passat Andorra.


—Érets més malparit que no em pensava fins ara...


—Perquè era mort no em vas reconèixer el primer cop que em vas reveure...


—Quan...?


—Tornat a Barçalona, ara fa sis mesos. Érets a la terrassa, sol, senyorívol, un retirat si fa no fa distingit (un exmetge, vós) qui hi xarrupa un cafetó... He passat part davant teu... Caminava sol, damunt les neus assolellades, vora la costa, venint-hi de lluny, trobant-hi troballes – antigues terrisses de naufraigs – que tanmateix sempre lleix al mateix lloc. Qui ets tu per a tocar res...? Ets boira en bossa qui periclita a cada pas…


—Era l’hivern passat, doncs.


—Un “amic” meu és a la terrassa, no em reconeix perquè fa anys que sóc mort. No l’avisaré pas, em dic. Poc tinc ganes de xerrar del mateix... Del que parlàrem fa quaranta o cinquanta anys... De fet, pse, allò que pots parlar amb altri és molt limitat – amb una xerrada n’hi ha prou: tothom és virtualment monotemàtic. El seu tema, el sents un cop, ja l’has sentit per sempre. Uns treballadors qui feien obres a l’escullera, m’avisen que tinc els baixos dels pantalons tot xops, que afagaré una pulmonia que se m’endurà a la cangrí del no tornar-hi. Els somric. Sempre he somrigut als inferiors. He entrat al museu a eixugar-m’hi al canfelip. Tantost m’han clissat m’han expulsat. Sempre em treuen dels museus. Massa viu, encara. Museus, ecs, qui vol estar-s’hi. Balç de les peudebancades. Amb tot de gent encarcarada, estufada, de gusts tan xaronots, robant la terra de substància.


—I ara ets qui...? Et prens per qui...? Quin pseudònim, vull dir, quina identitat, quina intimitat...


—Una bossa plena de boira si fa no fa mefítica, a frec d’esclat, ja t’ho he degut dir. Ens repetim. La conversa s’estronca. Monotemàtics. Monomaniàtics, tots plegats. Sempre volia escriure com en Caryl. Molt narcís i superior, ell; fosca imitació, jo. Llegint el llibre genial. Me n’aprenc bocins de cor. Mon pare batut per la lògica amagada que ell es desa al cor – jo dient-me: sé el que penses, gamarús, ninot. Mes... Escrivint, mai no li arribaria a la sola de les sabates. Allò que sempre he escrit, merda. Algun poema, una inspiració sobtada, urgent; altrament, re. Per això m’he hagut de dedicar a altre. Insatisfet, insatisfet; pregonament insatisfet. La Loli escridassant-se que l’he traïda. Una meucarreta indesitjada, que em fa fàstic per culpa del japonès i la seua inhexaurible lleterada. Allò em fa virtuós, fanoc, beat, pur, purità, decent, verge, ètic, cristià, moro, jueu, monja xarnega, tota la merda hipòcrita. Fot uns crits perillosos. El comunista, tant d’udol i d’avalot i d’enrenou, hom (qualque veí capellanufista, ètic, burocràtic, moral, cristià, virtuós..., és a dir, feixista) podria cridar la bòfia i descobrir’ns-el. “Then the swearing whore subsided, rendered speechless by the immensity of her own righteous indignation.” En Caryl ho diu perfectament, com tu no ho sabries mai dir. Per això tiraràs cap a d’altres bandes, tasques, designis, dissenys... Eixut, estopenc, corretjós, adust, penjoll tossut, amunt, amunt, envant, envant, sense profilàctic.


—Has bellugat malament el peó; només va d’esbiaix quan mata.


—Exacte. Escac i mat.


—Què dius...?


—Les regles del meu joc. La meua vida és un joc, les regles del qual sóc jo qui les dicta. El poeta no veu el mateix paisatge que veu l’altra gent. On tu i els altres hi veieu l’ennuegador verd anàrquic, nosaltres, els elets, els pocs feliços, hi veiem la perfecció natural del rosa lletós. Cada oceà i cada esbarzer que delimita cada territori exacte és lletós rosa refulgent. Només qui ho veu així, tot ben retallat, harmònic, els arbres castanya lluent i els prats pàl·lids, pot ésser poeta. Només qui... Cada arbre és de roig fosc roent de rosa roja marcida, i tota la resta és verd pàl·lid, molt pàl·lid, molt pàl·lid... Els poetes podem parlar amb els obrers obtusets dient-los que tant se val, que no fa mal, que poden torturar’t una miqueta més, que res no és res, una bossa de boira i prou, hom és autocontingut fins que s’esbotza i envant, ah, i els fills sempre un èxit... O pots enraonar molt sàviament amb els sofisticats, de feines si fa no fa intel·lectuals, i dir-los romancets de la vora del foc, que “—L’esperit sempre és de fusta i gegantí, i va de pressa, amb perill doncs que et xemiqui el crani d’un cop d’esclop enjòlit; de pressa amunt i avall, esperitat, i sempre duu un barret de bruixa, és l’harpia, la guardaclaus del castell, la bòfia qui guarda les claus de les caixes dels calers, i qui com descobreix que l’heroi ha preses les claus de l’escriny, les claus de la porta del castell del misteri, ai, l’escarafall espiritual, ai, l’ogre, el propietari, com ho sabrà! I per força que s’hagi d’enfurismar molt poderosament, tant que tot ho destruirà, ai, correm, correm...” Mes correu enlloc, car sempre sou observats pels bisbes, pels supervisors...


—Encara parlem d’escacs...?


—“La funció social dels bisbes (els supervisors) és ben fàcil, són el catalític pel qual el rebel de molts de noms ara atrapat de ço d’elleix (de la seua persona o bossa de boira) – ja prou autodestructiu per l’odi que el rosega – pot reeixir a autodespatxar’s. Et burxen i burxen, els bisbes dels dalts, fins que ràpidament rebentes, boira dins la boira, i doncs, t’has mort, o t’han mort, perquè hi sobres: no produeixes prou per a llur inexhaurible aviditat.”


—Qui ha dit això...?


—Un altre campió – li dic al pseudoterapeuta, abans no el deixi amb un pam de nas. Car haig d’inventar ben aviat un nou cadàver, o despulla, o muda, o pell abandonada, o cos sencer – sempre l’exúvia avantdarrera...


—Vides –que faci en Tibèrit, arronsant-se, menfotista, mentre, lluny, enjondre, m’aesm que ho diu, que ho deu dir, perquè s’hi escau, què altre...?—. Totdéu un circ, espellant, espellofant, espellifant cebes – activitat angoixosa, häutung der zwiebeln, com deia aquell – vuit cebes ja sense llivells i, dins, res, vuit personalitats reduïdes a zero, pitjor: al buit del vuit jagut, agonitzant, de l’infinit...








estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós