a noves proeses degut

esdevingut fantasma qui bonhomiós somriu recomencem-hi doncs. no cal dir sisvol ni siau a la casa que abandonem umflada com si pateix pèmfig pertot arreu les bombolles d’humitat asclades i, per les ascles, repixant-hi rovell els racons florits on es regolfa la pudor a romàtic els colors massa mòrbids dels murs escrostonats les malsanes salsitxes penjades al trebol muricecs qui hi periren anys ha se’n desixen cassigalls corromputs que espeteguen com llimacs damunt les piles de paper. les piles i piles de papers distesos per la pluja de les goteres amples i llongs ara com llençols desmaiats, desmenjats menjats per caragols. menjats per caragols i larves més lívides, sense closca tots els meus versos, ah, i aquells retrucs sensacionals, piles i piles paràgraf rere paràgraf narrant boges aventures. tot tantes de vegades repetit bah, un muscleig fem-ne no res ni ens tombéssim pas a llambregar què hi roman despulla arnada, sense cap altra utilitat. fem-ne abstracció ens n’oblidem, piles i piles i, com qui hi sura descolorit com el paper només xop de pluja som-hi a ocupar el nou indret lleugers, rejovenits, com ànima qui abandona un cos fet malbé casa que cal buidar massa marcida. com pètals de flor qui es marcí s’eslleeix tanta de recopilació de saviesa obsoleta. sempre som nous. abandonem-hi els rifles que ens llegà el pare com tornà de Crimea deia, i prou raó que tenia: “només et respecten si tens calers sense, només si vas prou armat” mes on anem ni armes no hi deuen caldre tothom hi ha d’ésser molt més espiritual cossos de paper escrit per les mateixes faccions, fesomies del ver començament recomençat recomençat. somrigut el pit com la proa a proeses degut vaixell fantasma molt més lleuger sense nòlits ni nelets despecec, deseixit entusiasmat.