(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dilluns

Dia on el Merdagall envià el seu darrer molt fètid pinyol














La Generalitat som nosaltres
(Mambo)










Per tiranys gens fressats, mald, a la reressaga

Del seguici, distretament, per acabar

De despenjar’m, car veig el jovent molt mal

Encaminat: se t’enfilen empentissos i enlleïts

Devers la tenebror dels despoblats furtius

De la pollosa pardina on només sura el conreu

Dels virus barrejats de manta malaltia. Van

A barganyar-hi òrgans. Òrgans i membres llavors

Venuts als encants com antics exvots molt

Repel·lents. No puc tanmateix, llas, girar cueta

De soca-rel, car tothora, latents, em filustren

Els homes il·lustres: que no fes pas cap revencillada

Bròfega que desdigués al capdavall del ritu toüt

Que servem – tribu comcalereta i tot això – i tant.



Mentrestant, un capmàs d’anys

I abaixades de pantalons en acabat

(I xuclades de cul reials, justament en tèrbols

Canfelips on tothom hi ha vingut a cagar-se’ns)

Encara, encara

No tenim exèrcit propi ni forces de xoc

Que ens fessin respectar l’independència

Ni equip de futbol nacional en cap competició

Mundial, ni hi pintem enlloc

Amb el nom propi i prou...



Adu ni segells no hi ha pas que

Diguin qui som; amb això, ni cal dir si ja

Tenim moneda, ni banc central, ni, és clar

Estat, ni adient representació al concert

De les nacions de tota mida, on no ens toca

De tocar-hi re, perquè, llas, no hi toquem

I els anys i panys que en fot!



Car és preferible

Esperar – així mateix ens ho heu bavejat

Amb mots de descoratjat, de volpell, de botifler

De caragirat... On voleu, amb això, que s’atraci

La jovenalla lligada a la vençó ja amb el llaç

De la badiella — Generalitat corrupta, venuda

Insuficient...?



Llur caire foguer és la mendicitat, posseeixen amb

Escreix l’agre molt fastigós del pidolar

Esmerlidament, sense cap honta — exemple rebut

En acabat de tant d’anar emmerdissats pels carrers

I per les ones i les pantalles del món.



Afigura’t, com hi ha món, com podem anar pel món.



Els cinc cèntims que fan de les nostres suposades

Fictament feréstegues essències (de debò ben

Contemporitzadores sempre)

Són fetes de cara enfora pels nostres enemics

En llur llengua enemiga i en llurs trasllats

Naturalment enemics, amanits amb tota mena

D’elucubracions sense solta ni volta. Hi venim

Aitan disfressats que no solament no ens hi

Reconeixeríem, ans, cas que ens fos permès d’afegir-hi

Cap migradeta puntualització, poc sabríem

Fet i fet ni per on agafâ-ho tot plegat.



Així, ve-t’ho aquí, no és gens estrany que

Aumon no vulguin existir’ns.



Ara, empegueïdora cerimònia, s’hi afanya tothom

I especialment el plofis, el putifeina, el malfeiner.



I entretindre’s, rai; sabre’n, prou

Ara, captindre’s, gens. Brians abrivats, d’on ixen

Bromeres de llimacs, la quitxalla festeja

Flascament i buida, tot estímul espetegat a l’arrel.



Sense esdevenidor previsible on es podran acomplir

Com a partícips en igualtat de condicions, com a

Íncoles amb cara i ulls d’un indret amb cap i peus

I arreu reconegut: un més en la competició

I les angúnies i la barrila general.



Ves, lla em va la llengua on em dol el cor.



I entre els esguerrats mendicaires de tot pèl tinyós

I roba ronyosa, faig malbé

L’harmonia cacofònica: escarneixc...

Estrafaig pel chor massa palesament...

Desenton pler... Llas, si tot allò que deman

És, sense pors, justícia i llibertat.



Ara m’arribaré fins a la ratlla

Carena avall, haig d’esguardar la processó

Roïna, símia, nàquissa, barroera.



Damunt la taula corcada i lluent

El president presenta, acollonidet

Rai, la mínvola esmena.



Quan tus, es trenca el nas al banús

Banau, tanoca, gamarús.



Llimacs safarosos (d’esme homòdroms, vull dir

Plegats cap al mateix cantó, i jo qui amb vosaltres

De mal eixamús venia encara), d’aitantes de lletres

De mocs que em fèieu empassar, talment

Com polseguera de massa

Cansat carranqueig, sense fer aitampoc

Gaires cofisimofis, en romanc tot ronc

I engargussat i sobretot tip excessivament.



Se me n’estireganya ans esquinça el gipó.



Sort tanmateix de mon païdor de ferro

Car, en acabat d’orxegar i tragitar pler

Tant com calgui, en seguits si fa no fot burlescs

D’ennuecs fort agafatosos i adu

De sobreeixir-se’m adesiara el fel...



Minses buidarades porràcies, tot plegat, ves

Vomitar, no

Vomitar, no; no, no pas

Capgirar’m damunt davall, evaginar’m

Tombar’m l’adí de l’inrevés, dedins defora

Amb tots els aps sempre a tots ops amagats

Ara esgarrifosament exposats, i els altres

Fins llavors amb urc ensenyats, de sobte, doncs

Duts coll avall, embudellats

A l’ombra mesos, avergonyidament i mòrbida

Amb el folre i tot el recapte part

D’enlaire, en tost de què, la pell i les faccions

Fic ara a malcovar ben endintre, ep

Prou, ni pensaments

A tard, ni mai, car si anc em desfeia d’allò

Que sóc i em basteix, pitjor que no morir a deshora

De més a més, llas, us traïa, i això l’esperit

El coratge, m’ho té totalment defès.



Per xo no sóc (albíxeres!)

El president de cap

Generalitat.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós