Dia on el Merdagall envià el seu darrer molt fètid pinyol

La Generalitat som nosaltres (Mambo) Per tiranys gens fressats, mald, a la reressaga Del seguici, distretament, per acabar De despenjar’m, car veig el jovent molt mal Encaminat: se t’enfilen empentissos i enlleïts Devers la tenebror dels despoblats furtius De la pollosa pardina on només sura el conreu Dels virus barrejats de manta malaltia. Van A barganyar-hi òrgans. Òrgans i membres llavors Venuts als encants com antics exvots molt Repel·lents. No puc tanmateix, llas, girar cueta De soca-rel, car tothora, latents, em filustren Els homes il·lustres: que no fes pas cap revencillada Bròfega que desdigués al capdavall del ritu toüt Que servem – tribu comcalereta i tot això – i tant. Mentrestant, un capmàs d’anys I abaixades de pantalons en acabat (I xuclades de cul reials, justament en tèrbols Canfelips on tothom hi ha vingut a cagar-se’ns) Encara, encara No tenim exèrcit propi ni forces de xoc Que ens fessin respectar l’independència Ni equip de futbol nacional en cap competició Mundial, ni hi pintem enlloc Amb el nom propi i prou... Adu ni segells no hi ha pas que Diguin qui som; amb això, ni cal dir si ja Tenim moneda, ni banc central, ni, és clar Estat, ni adient representació al concert De les nacions de tota mida, on no ens toca De tocar-hi re, perquè, llas, no hi toquem I els anys i panys que en fot! Car és preferible Esperar – així mateix ens ho heu bavejat Amb mots de descoratjat, de volpell, de botifler De caragirat... On voleu, amb això, que s’atraci La jovenalla lligada a la vençó ja amb el llaç De la badiella — Generalitat corrupta, venuda Insuficient...? Llur caire foguer és la mendicitat, posseeixen amb Escreix l’agre molt fastigós del pidolar Esmerlidament, sense cap honta — exemple rebut En acabat de tant d’anar emmerdissats pels carrers I per les ones i les pantalles del món. Afigura’t, com hi ha món, com podem anar pel món. Els cinc cèntims que fan de les nostres suposades Fictament feréstegues essències (de debò ben Contemporitzadores sempre) Són fetes de cara enfora pels nostres enemics En llur llengua enemiga i en llurs trasllats Naturalment enemics, amanits amb tota mena D’elucubracions sense solta ni volta. Hi venim Aitan disfressats que no solament no ens hi Reconeixeríem, ans, cas que ens fos permès d’afegir-hi Cap migradeta puntualització, poc sabríem Fet i fet ni per on agafâ-ho tot plegat. Així, ve-t’ho aquí, no és gens estrany que Aumon no vulguin existir’ns. Ara, empegueïdora cerimònia, s’hi afanya tothom I especialment el plofis, el putifeina, el malfeiner. I entretindre’s, rai; sabre’n, prou Ara, captindre’s, gens. Brians abrivats, d’on ixen Bromeres de llimacs, la quitxalla festeja Flascament i buida, tot estímul espetegat a l’arrel. Sense esdevenidor previsible on es podran acomplir Com a partícips en igualtat de condicions, com a Íncoles amb cara i ulls d’un indret amb cap i peus I arreu reconegut: un més en la competició I les angúnies i la barrila general. Ves, lla em va la llengua on em dol el cor. I entre els esguerrats mendicaires de tot pèl tinyós I roba ronyosa, faig malbé L’harmonia cacofònica: escarneixc... Estrafaig pel chor massa palesament... Desenton pler... Llas, si tot allò que deman És, sense pors, justícia i llibertat. Ara m’arribaré fins a la ratlla Carena avall, haig d’esguardar la processó Roïna, símia, nàquissa, barroera. Damunt la taula corcada i lluent El president presenta, acollonidet Rai, la mínvola esmena. Quan tus, es trenca el nas al banús Banau, tanoca, gamarús. Llimacs safarosos (d’esme homòdroms, vull dir Plegats cap al mateix cantó, i jo qui amb vosaltres De mal eixamús venia encara), d’aitantes de lletres De mocs que em fèieu empassar, talment Com polseguera de massa Cansat carranqueig, sense fer aitampoc Gaires cofisimofis, en romanc tot ronc I engargussat i sobretot tip excessivament. Se me n’estireganya ans esquinça el gipó. Sort tanmateix de mon païdor de ferro Car, en acabat d’orxegar i tragitar pler Tant com calgui, en seguits si fa no fot burlescs D’ennuecs fort agafatosos i adu De sobreeixir-se’m adesiara el fel... Minses buidarades porràcies, tot plegat, ves Vomitar, no Vomitar, no; no, no pas Capgirar’m damunt davall, evaginar’m Tombar’m l’adí de l’inrevés, dedins defora Amb tots els aps sempre a tots ops amagats Ara esgarrifosament exposats, i els altres Fins llavors amb urc ensenyats, de sobte, doncs Duts coll avall, embudellats A l’ombra mesos, avergonyidament i mòrbida Amb el folre i tot el recapte part D’enlaire, en tost de què, la pell i les faccions Fic ara a malcovar ben endintre, ep Prou, ni pensaments A tard, ni mai, car si anc em desfeia d’allò Que sóc i em basteix, pitjor que no morir a deshora De més a més, llas, us traïa, i això l’esperit El coratge, m’ho té totalment defès. Per xo no sóc (albíxeres!) El president de cap Generalitat.