malentès (x3)

1. Illot consuetudinari al Pacífic A l’oreig de l’ombreta, ben jagut damunt l’hamaca Llegia un plec de revistes de tot lo món. Tot d’una, sense enfocar, passat el pampallugueig D’un tou espargit amb fulles d’arbres a mig assolellar Me n’adonc, dins la distància, de quelcom que Lleugerament i vaga, es mou— Ausades, m’entretocava jo també per cabal Manoi, guaitaràs: oi, xiquet, ca? I quin insecte, ecs Més lletjot i arronyacat! On, allavòrens, tot seguit No et fot, i és clar Cargolava els ulls com cal, i haig de para’m les potes De l’esment traït pels senys seduïts per la revistalla Car allò de fet és un hom, és a dir, revera Un home qui Encorbatat i tot, se te’m regava, gens secret Ell qui sí amb el broc de la mànega ferm a una mà El jardí —

2. Sovint confonc Hi ha la regatera D’una caguerada de moixó Damunt el vidre de part darrere Del meu cotxe. Cada vegada que tomb El cap per a girar o per a Canviar de carrilet El cor em fa un salt D’haver passat algú Aitan a frec Ah llas, i sense haver’l vist pas abans Car confonc Tota l’estona La caguerada del moixó Amb una persona Qui portés Si fa no fa Blancs i burells Els pantalons i la camisa.

3. Tot enrampat Rond la casa esperitat No fos cas que mai hi haguéssiu tornat I tornés a fotre els peus a la galleda. Ara, de cap manera no puc encobeir Que abandoneu un llum encès – Sempre cur a apagar’n aitan tost Com em sembla que us n’oblidàveu cap. Adés suara, abans de fer el sopar Cuita-corrents rentava els plats. On, de cua d’ull, una llum em sobtava. Idò, tots aquests watts malaguanyats! Car sé tanmateix que tots quatre Sou encara festejant per baix. Ah, maleïts, doncs, a tota erra Mans mullades i tot, corc com un boig a.... Banau, peronet, també tu, tit, on vas...? Fotrem goig. Tornem’ns-en a l’aigüera. Badoc dels ous, què cony vull apagar...? Buf! Prou que tot d’una me n’adonc: la llum Que aitant m’empoixevoleix la fa Una bombeta, ah, llas, massa enlairada. Amb quin interruptor vull empassar’m (Amb una altra desdenyosa ditada) El Sol ponent mateix, el Solell vermell I crement qui, traïdor, darrere meu Finestra del menjador a través S’emboteix justament doncs... A tocar’m la pereta.

reïx a atènyer les costes de l'atoll

Volcà, avió Al darrer espetarrec de l’apnea, n’Eol se’m compadeix I em tramet un Zèfir qui em revifa. Ara cada panteix Cada bleix que exhal, l’afaiçon amb les mateixes lletres: Puc, puc, puc-puc, puc; ho confegeixc amb tant de deler Que convinc a convéncer’m que hò, i tant, que belleu encara Podré-podré… I manx envant, puc-puc, lluny de l’illot Fastigosament entrevingut de trànsfugues, ultratge de malson L’illot salvatge i sinistre on peix entre mocs el ramat Gens deny de mercurials traïdors; llurs musells tumefactes Fent rodolar, com escarbats fematers llurs bales de merda Trists enderivells: barreges d’ironies, d’ultracuidances D’immodèsties i xim-xims, de culpabilitats, de nelets De remordiments, de resignacions. “Volem acabar aviat No fos cas que aquesta nit plogués” (diuen enmig de la festa I que:) “la processó va per dins, saps...?” Me’n desix amb ímpetu geniüt Gens sol·lícit, haig premuts interruptors; a les fosques Amb l’agilitat no gens arnada, m’esquitll de tot entrevanc de pou I de tòtem mal plantat, no faig cap cas de les amenaces dels pus Brètols i barralbuits, qui mai no enraonen: criden i prou, i Gimnasta invulnerívol, farell avall, em llenç a l’oceà estrany... Quan esdevé maragde, clis sense segriny la costa pàtria, on Anàdrom m’adreç esbufegant. Ah, si eixissin ara a acaronar’m Les lleials trobadrius confides (i tanmateix tostemps a mà Arredoladisses) dels temps independents! Espremc ben fort El primer talismà que trob. Closca de nacre, greix de llamàntol... Untat pròpiament, haig passats tots els illots; només em reca que Ambtant m’hàgiu delmada La família. Sempre serem, però, un més, és a dir, us hem d’ultrar D’un si més no, amb qui al capdavall, molt heroic, us sobrarem. Puc-puc, cap a casa, doncs; quan en orrupte, ep! Ací romanc, de pedra, tot arrupidet, eu De vil volpellatge reu; felló, emocional, cridant mama-mama Quan era més ardit, de fresc humiliat d’allò més abjectament. Aterrit per un soroll sobtat del cel, insistent i Com més anàvem més abassegador; el coll em batega que cuida Esclatar’m en escruix. Agaf un gran maldecap, reïra I aquest tremolor som a sentdemà i em dura encareta. —Idò, què en fotrem, de tu, minyó? —Malament rai. Tant se val, ves, lleixeu-m’hi d’esquer. Lleixeu-m’hi d’esquer; i, quan les eixutes conviccions Se’m ressuscitin cemintiri exhaurit del meu fracàs amunt Que romanguin llavors ullpreses pel que els profereixc (Un cos on tornar’s a reïficar’s, a esdevindre de bell Nou quelcom), i que s’avinguin al capdavall A reposseir’m (quin altre remei). De fosc passaré per força a clar, i Sense haver perdut el ritme de la correguda, car Fins quan ja no puc més Encara puc..., puc-puc... Puc..., carena avall, ara bagueny, adés vessant solà … i de tornada, prou, a l’inrevés, atès que tant se val (Si més no momentàniament, al llarg d’un recorregut que tendeix A ésser i és, en cada avinentesa conscient, si fa no fa circular) Tot plegat l’una inclinació (no pas?) com l’altra. La qüestió és d’arribar sencer (ni que fos un cop més de renoc O escapçat com llangardaix, amb les potències tanmateix intactes Bé de desenvolupament, bé de regeneració) Per ço de, restablert o en vies de recobrament, llavors, doncs Cicatrius i tot, tornar-hi a anar. Latents, pasten els marges part d’on m’arrossec. Encetat pertot arreu, escuat, amb enrònia pels déus De l’intempèrie, m’hi lleixen d’esquer.

boques o conys

Brollen femelles pertot on vaig ací sóc lleuger, tan llambresc, gairebé imponderable la llevadora mateixa ja em va trobar tan irresistible s’hagué de ficar, qui se’n podia estar el pirulinet a la boca sempre he estat així doncs prim, fort, musculadet, brunet esvelt – i sobretot tan net! i flairós de natura la pell colradeta em fa tothora oloreta de pa torrat o en tot cas ben cuit acabat de treure del forn de llenya mai no m’ha calguda doncs cap mena de perfumot fastigós d’aqueixos que s’han de posar justament els més bruts i pudents, no! de ben petitet, ningú ja no pot pairar-se’n de nyec a prepubescent a extremunciat així anem fent i sempre exactament tan sol·licitat! la mare, les padrines, les tietes – a totes els cal el bobonet a la boca bocinet meravellós, nyam-nyam! més tard les cosinetes, les amiguetes de les cosinetes, les xicotelles del meu carrer i les dels carrers de la quinta forca i tot ben dejorn totes se’n van assabentant m’hi vénen de totes les eres ninetes de pit fins a gegantines princeses de catorze anys i tot em convergeixen al raconet vora el riu i totes se m’agenollen als còdols amb boques que regalimen d’anticipació ullals esmolats i tanmateix tan innocus sí ves, els anys que s’han escolats i me’n record com de les dones desdentegadetes d’ahir totes heu estades al paradís (o si no més no prou n’heu tingudes un tastet, cavà?) i si a manca de lleteradeta me’ls pixava mai a la boqueta ai, els esgaripois d’orgasme general allò ni les molt millor educadetes mènades angèliques de la cort divinal totes s’escarafallaven com si jo era la vuitena o pus tost la que ve abans de la primera meravella de l’univers aquell joiell deliciós meu de canonet erogatori no jaquia enrere com dic cap caragolet encara i ja tanmateix totes en volien tastets volien esdevindre un instantet cuquetes de llum qui sallen per la via làctia un xiulet sempre tan febrit i rellepat i net ni miquetes de formatget d’esmegmeta no els podia oferir, d’ací la vàlua del pipinet líquid panaceic, tutíic, giripíguic, opoponàcsic ruà, resolis, menat, rebò, miracle, talismà com ho diries, hostienc, reconsagrat! totes s’exclamen: És que el té tan bufonet i és ell mateix ja tan cataplèctic i xamós i avinent i galanxó i la fa tan eixerideta i formoseta i adreta i adonosa i joliua i coindeta com les abelles a la mel, retudetes floridetes, eriçadetes, suaus gens ensopides, amb llurs llodrigueres llises o esborifades somicant-los d’amor totes amb la xirimbergueta a la boqueta somriuen com al cel – Hò hò, és que té una cigaleta que és un Soleret! es diuen entre elles – anuncis virginals pels ordits i les trames de tots els pobles del món! ja veig que d’un cop d’ull les enamor totes pobretes què hi podien fer totes, de veure’m només – i abans, de pensar’m i tot ja comencen d’escórrer’s, és clar les de més una llepadeta al meu ratolinet tan deliciosament vellutat i escorregudes sense remei ah, les escorregudetes – llurs caretes angèliques i anant-se’n tan agraïdes, fent lloc a la propera tan bocabadada, regalimosa de bavetes pertot arreu! em farien totes plegades i a títol individual un templot o un templet a cada vila si no fos doncs que sóc tan modest gens conspicu, una guspireta qui infon un llampec ventís de glòria que durarà el romanent i els dic i saben que és quelcom que no m’abelliria gens i que al món hi ha molta d’envejota i cal vigilar sempre i sempre ens entenem, les dones i jo i els homenots, ecs, al marge fotent llurs guerretes ridícules guanyant-se llurs fades garrofes a qui enganyen? només s’entreenganyen, carallots! sí ves, per a això hi som els déus i el nostre cos perfecte reu de cap pol·lució mai macat per cap lletjor o impuresa o sangtraït o llúpia o de tot allò més o menys fastigós els petets un bleix de discreteta flor la caqueta i tot que fem no fa cap pudor totes em voldrien canviar els bolquers fregar’m el culet, ho farien amb la llengua s’esgarraparien per la facultat de fer-ho per l’avantatge o la parcialitat, pobrissones que els allerés, tret que pobret de mi aitambé, sempre contra tot favoritisme no vull pas dissonàncies i m’ho faig d’amagatotis jo mateix amb un cotofluixet xop d’aigua-ros per a més benifet ulterior de les qui m’ensumin llavors ascèticament elevades com dic, a llivells interestel·lars! això rai, amb mi no arriba mai l’escàndol esquellots no en sentiríeu mai prou saben totes que gens no m’agraden ni sorollots ni aldarullets tot és fet amb finesa màxima les femelles i el tit, entesa estesa i tàcita rai tot secretets i xiuxieigs enriallats i prou les femelles i el tit, ausades, ja hi som mestressa, arriba el del pirulinet celest per totes les parts del món totes fan cua, rialleretes gratant-se una miqueta l’entrecuix aquell pessigolleig de gotetes com ara de llet de figuera que tant els pruu a l’indret somallet i ara pràcticament rajant! totes ben ensenyadetes n’hi ha per a tothom jo hi sóc les vint-i-quatre hores bragueteta badada, o sense calçotets i tot culet enlaire als catorze mil ventijols prou sé que quatre o cinc mil milions de dones volen manxar-hi ensems i que no sóc pas ubic encara hi ha límits a l’univers que ni jo no puc afranquir cal fer cueta, doncs, precioses quina bona lliçó de paciència per a viure comcal per a afrontar la vida i tot allò val per mil milions de toms de fada filosofia l’esperar’m amb el neguit de la boca feta aigua! això de les dones, beneïdes, i tant sempre inexhauribles sempre sedegues per la meua llepolieta aquell tast d’immortalitat en el somieig delitós! aquest deler de pitxolineta de titoleta avinent de boquet burxaire aquesta pruïja per emmetxar emmetxem, emmetxem – demanen a tota hora mes el cert és que emmetxades o cardades no me n’he cardades o emmetxades gaires la gimnàstica que demana bitllar sempre m’ha semblada estoneta i esforç balafiats una altra falòrnia sense prou realitat molt millor quan el godall jeu al llaç endormiscadament! ara, és clar a quin món d’enganyifes no viuen les dones falòrnies rai es tapen el cau perquè no se’ls fiqui de trascantó cap fura – i en canvi es pinten la boca! la boca, que és un altre cau o cony molt més “obscè” i arreçó-causaire perquè tota fura trempaire s’enfurismi a penetrar-hi i una eina molt més traçuda per a l’ensinistrament de la fura (ara doncs dòcil) una boca redéu, on anireu a acomparar? té llengua i dents i llavis delineables! [obscè: “al costat de la brutícia” diuen els pecs: el cony prou n’és, car es troba a la vora del forat del cul mes la boca, filles meues, diu i fa les brutícies pus peludes i en acabat no hi ha res més brut que el nas aiguamort de tota malaltia apèndix erèctil a la carota de gàrgola el veieu de sobte intumescent i rajant moc arreçant-se com conill amb la passa qui la fal·lera tingués molt grossa d’escometre-us per a metre’s dins la nafra!] ah, les dones, doncs, llurs boquetes tan enllepolidoretes, tan atia-peixets de carranxa l’òrgan sexual per excel·lència la llengua mateixa i tan rosa – molt més hàbil i grosseta que no l’esquer mínim de la pipeta qui espia pel cony humil qui sap que cap competència no presenta a la precípua bocota! tant se val, sigui on sigui a cap ascensor, a cap concert bescunç sòlit: com se m’agenollen a la carranxa i cerquen a extreure’m la mel, què dic, el nèctar ambrosíac – per a elles sóc tot bo, però, és clar, especialment on l’atzepet gerd i taujà plora perletes, esferes omniscients de marejaires sentoreta i baf i de màgic percebre-hi on hi filustres l’olimp! i així anar fent quatre-centes mil femelles pel cap baix m’han tastat de totes les races i ètnies i gàlibs i alfarrassaments, i tonalitats i parles tothom se n’entén, de badar la boca i llepar pirulinets! només tothora molt tàcit rialletes rai ara, paraules només molt curtes i de goig oh, que bé que m’ho feu oh, que en sabeu oh, si en sou, d’experta en la matèria i oh, que bonica tot en tot i oh, com us escau, com us escau sembla que en fóssiu nada amb el pirulinet mig penjant com cigarret de glòries somiades! discret, doncs, i gens ambiciós als enterraments adu les dones es reanimen immediatament fins la morta alguns pensarien si no és pas que fa gests si fa no fa peremptoris de voler tornar – els llavis se li belluguen amb el característic bellugueig del manxar! ací sóc, doncs ofert saurí de qui el joiell oníric de resplendent vareta qui el duu com un piuet si fa no fot titella no pas gens lleig tanmateix, descobreix ans deixela i espelleix, per les fonts per on millor secreten, les dones brollaires de totes les edats! i, com dic, així anar fent pertot on anava les femelles... totes hi caben vull dir, a totes hi cap i tant, a totes els cap, perfecta mesura només cal eixarrancar’s! i ara fins i tot que em trob com qui diu en article de mort encara millor excusa per a no fer res quan, com s’escau cada dos per tres les infermeretes aitampoc no poden estar-se’n i em corren cap a la carranxeta a ficar-se’m el godallet entre genives, i caldria consirar la meravella o el miracle, de veure com es reviscolen les malaltes adu les més moribundetes tothom a fer cueta a ficar’s el pirulinet de la salvació a la deleroseta boqueta! sempre he sabut que em moriria així amb els llavis molsuts d’una bella femella llepant-me el broquet flairós i net cercant-hi la saba que tot mal guareix la llengua escorcollant dolçament a l’ullet de la font de tota saviesa! mort de l’heroi molt adorable ja ho veieu! feina ben feta he portada la felicitat a mitja humanitat (l’altra mitja, llas, desnonada... déu, o qui sigui, baixarà i els anihilarà tots d’una puta trepitjada, tantes de guerretes i bombetes atòmiques i de mastegots i de pistoles i de matar animals d’eixauc... són el flagell! tan bonic per a tothom que és tindre tothora el pirulinet desmenjadament xuclat!)

body of a woman in heat

El cos d’una dona moguda A perfumed field of fresh flowers the body of a woman in heat. (A meadow of honey-scented flowers with a few donkeys grazing in it. Those donkeys I only fancy I’m seeing them surely – come readily to mind their sweet disposition and their enormous pricks grazing on the lovely meadow that is the body of a woman in heat.) Her mouth a flower a flower her navel flowers her thighs, her feet her oxters flowers her ears, her hair her nape, her cunt, her asshole her eyes, her nostrils flowers flowers her hocks all those sweaty mossy nooks and her toes and all her dregs pungent odorous beautiful flowers of a perfumed field of a fresh honey-scented flowery meadow where I want to be buried in order to slowly rot slowly rot therein. ------------------ El cos d’una dona moguda un prat de flors flairoses amb ases suaus qui hi peixen (els ases els hi imagín segurament perquè hi donguin un toc d’ambient adient em vénen a l’esment llur tarannà afable i llurs vits gegantins i peixen al prat florit i flairós que és el cos frescal i molsós d’una dona moguda). Li flaira com flor de fresc badada la boca li ixen sentors de bona mel de cada coma i arrodonit tuquet li flairen com flors corprenedores els oronells el clatellet les aixelles dolç aixarop agret i els pits part dessota suadets i el melic els ulls, les orelles i li són flors flairoses les sofrages on cal grufar-hi com qui hi vol fer niu i el nas t’és abella qui poua a la flor del cony, a la flor del forat del sés i als peus la dona hi duu floretes deu o vint i les seues cames són flors les cuixes, els mugrons flors pertot oloroses en un prat on ben endins i ben atapeït cal voler veure-s’hi sebollit per a fer-s’hi malbé a pleret a pleret embaumat per tanta de bella flairoseta flor.

Som-hi, marrec, atia-t'hi!

Desenterra’m un Nin De ma mare aprenguí d’estimar tant els llibres, aprenguí d’estimar’ls com qui diu fins més enllà del més-enllà amb una amor d’ultratomba palesa i indesencastable. Ma mare em deia: “Desenterra’m un Nin!” “Desenterra’m un Baum!” “Desenterra’m un Rhys!” i jo corria amb el cor a cent per hora amorosament a descolgar-l’hi. O a canvi em donava ma mare un petit cadàver llegit i l’hi embolicava i l’hi embalsamava l’hi embotia ben embotidet religiosament en mortalla de plàstic impermeable. Li momificava i sebollia amb tota la cura del món un Marcel (Proust) un Henry (James), un John (O’Hara) un Lawrence (D. H.), un Doris (Lessing) un Muriel (Spark), un Penelope (Mortimer) un Joyce Carol (Oats), un Albertine (Sarrazine) un Françoise (Sagan), un Virginia (Woolf) un Colette, un Brontë, un Eudora un Iris, un Jessamyn... Quins noms em deia...? els tinc tots presents! en diria fins demà a tres quarts de pixa i encara en gotejava (jo badant de goig com un beneit). Mon pare, un altre obtús obsedit per la feina havia trobades sota el meu llit ben amagadetes al raconet les capses de sabates amb les suades col·leccions de llibretetes de ninotets (que ara valdrien qui-sap-lo) i brutalment les va ficar al foc de la llar perquè tant d’enginy clarós se n’anés de cop i sobte en flames, en fum, en cendres en llàgrimes i odi d’infantó violat, transgredit, tractat a baqueta i trepitjat com cuca qui no compta... Ma mare, qui s’hi mai s’oblidava cap llibre a qualsevol indret mon pare brutalment el drama i la foguera... em va dur d’amagatotis (còmplices d’a mig trempar-hi heretgets de crim molt enlairat i dedicat a un millor déu) a un seu amagatall dins la cambra de la minyona on, entre les maletes de viatjar buides n’hi havia cinc d’atapeïdes de les novel·les roses, romàntiques que tant la pessigollejaven i que traginava d’estranquis i llavors es llegia a qualsevol indret a totes hores, com mon pare dormia o era drogat de feina o esmeperdut per fora. Em va dir: “Sebolleix-les al corral ben avall, a la cort dels ocs i ànecs!” ço que fiu, per amor a les lletres per amor cada dia més pregona i ampla. (Les nits que s’escorregueren d’ençà d’aleshores les endolceixen mels d’un magí qui segrega somiós...) (Si tots morim ara i un nasset mai en caplleva astorador tresor, valuosíssims vestigis troballes providencials que anuncien el punt àlgid de la civilització qui fou.) I doncs llavors quan li calia a hores rares, de matinades o vespres oblics em deia, furtivament: “Vés, marrec desenterra’m un Nin desenterra’m un Maria-Aurèlia desenterra’m un Montserrat desenterra’m un Maria-Mercè desenterra’m un Isabel-Clara...” I veieu-m’hi córrer amorosit (bategós, encantat, devot, heroic) deliciosament bequetejat per ocs i ànecs sant Tià de rònec suburbi a dessebollir-hi tant d’enginy conservat en objecte de prou reverir vast reliquiari de corral copó mai tan colt ni relluent escriny molt secret en fornícula de templet molt consagrat, prou me n’enyor prou me n’enyor, mama, amb qui sempre també, per les eternitats voldria tindre-hi secrets (ah enyor) de dona de dona (ah enyor), de dona.

a fer-s'hi la vida com tot bon jovencell

és la ciutat qui bull i jo vull bullir-hi lluny de la tribu, desembarques vora el parc on l’instructor proletari de golf voldria que t’hi apuntessis per “quatre rals” i un “esdevenidor per aventura qui-sap-lo brillant” mentre crida doncs instruccions als minyons qui ensinistra molt enfeinat li dic que gràcies que potser quan estigui col·locat i tiraré envant. pels vessants rere els matolls hi ha boldrons de soldats qui s’amaguen de llur comandant qui s’esgaripa pels encontorns (amb quatre elements de la policia militar qui han calades les baionetes) i burxa amb un bastó de manar molt a les mates i als caus. em sembla que els mals sorges tots suats s’escapoleixen tot plegat només per a un vespre de disbauxa. ara entraré al pati d’aquest altre pany de cases i ah, l’emoció cort dels miracles revisitada drapaires, esmolets, paraigüers pellaires, i na Glòria, a qui cal anar-li darrere i les altres marcolfes passades de moda i els qui rosteixen coloms i els captaires enamorats qui en un raconet es bequetegen i, si la catipèn et deixava atansar-t’hi, els senties bonir part de dins parrupant o roncant com gats felicets ho trobí excel·lent collonut, d’allò més ambientat. hi havia per la finestra l’etern partidet de carrer em diuen que hi ha un vell vigilant amb permís de carrabina qui paga els infants generació rere generació perquè permetin que hi jugui l’estaquirot gairebé un gegantàs si mai fes un gol, el vigilant el mataria és que de petit l’estaquirot havia mort el germanet del militar vigilant quan l’estaquirot gegantí, llavors xitxarel·let havia fet un gol i el germanet deia que “havia esset de trampa”. sap el qui em parla els dies de la seua vida diu: “me’n queden tants” em va dir una xifra esfereïdora trenta-quatre al capdavall em regala un feix de fulls grocs cadascun val per un dia em diu que els empri de paper torca-culs cada matí, i així comptaré amb ell sempre solidari. em diu, endeví que no em preocupi tampoc quant al fat que espera l’estaquirotàs el vigilant el perdonarà aviat ja en tindrà prou és també massa vell, i el gegant així mateix es troba malalt de greu malaltia i al capdavall ves, què algun dia cal dir prou i doncs també a això que m’imagini cada dia un partidet d’ençà de fa cinquanta anys el militar tot armat al caire del camp i molt mudat, amb l’uniforme d’alt grau. entrí doncs a la sala dels malalts metges i cos d’infermeria hi anaven de bòlit – hi havia malalts de tots colors – amb la passa, ictèrics abúlics, anèmics, de sang pobra, de sang putrefacta, de sang explosiva... i dins el pati del costat tothom hi és de l’edat de fer diners tothom hi és per guanyar’s les garrofes i surar, i fer’s la vida. en dues banyeres bessones que de primer em pensava que eren segregades – dones en una en l’altra homes – me n’adoní que tot hi era promiscu i el sexe hi prosperava. un home dins l’aigua se la xuclava tot sol s’havia vinclat de tal manera (semblava algú qui treballés al circ) el seu cap apareixia entre les seues cuixes i el seu virot entrava i sortia pel cony de la seua boca dementre que tocant a mà una parella molt més correcta ella l’hi xuclava al mascle el mascle xuclava el pit de la veïna i les dues banyeres hi seran ocupades si fa no fa i voldria cabre-hi. per això sóc a la percaça de cap cambra de part de per allí. el primer dispeser, un vell malcarat m’envia a pastar a fang amb mitja paraula “cambra lliure no en tinc cap fuig!” – com si no hi pertanyc. a una de les dues banyeres on xauxinen els promiscus, un home amb un rostoll de barba negra, d’aspecte brutal em fa l’ullet jo em faig l’estreta o pus tost l’orni gens afalagat, pus tost una molleta espantat i ara passaré doncs al pati del costat prou podem força llum qui hi entra per les amples vidrieres i em ficaré a la cua nova diuen que hi ha una cambra per llogar on s’estan els artistoides els poetastrucs com jo els pintorastres malastrucs i no diguem els escultorinyolis i els novel·listerris de pa torrat però em diu el qui pre-tria que els costarà de fer’m admetre hi ha massa gent de palesa categoria a la cua perquè l’admès sigui algú com jo, d’on que hauré encara de rondar patis fins que no m’acceptaran al molt més net dels oficinistes amb dret tanmateix d’accés als patis dels costats i sobretot de somorgollar’ns a les banyeres dels promiscus que és al capdarrer tot el que volia, vós en arribar a la ciutat de tantes de meravelles.

Escrits oferts en foguera

Escrits en foguera. manuscrit encès cada lletra torxa inútil il·luminant el Sol. home enlluernat només veu pampallugues que el multipliquen en fictes replicats. si mai de copdescuit se’n troba cap pel passeig (tots vestits de blanc) amb prou feines si el reconeix. home enlluernat manuscrits al foc falena qui es rem reialme de les cendres amunt reialmes de la cendra enlloc qui es rem, remuda, alleujada en pau. home deslliurat ara se’n riu de tot aquell pes desempallegat. mascara el verdet del racó l’estalzí de la foguera. escriu al verdet l’estalzí la nova novel·la novella. la llegirem els escarabats els peixets d’argent els talla-robes... els camaleons disfressats en lupa. de cada lletra els sèrifs sssssssssssssssssssssss molt augmentats cues si fa no fot monstruoses. i llavors, res passa avant amunt i avall per les parets recremadetes on el verdet tard o d’hora també n’obliterarà les mascares. tots vestits de blanc pel passeig passegen amunt i avall impol·luts en llurs vestits blancs els fictes replicats on et multiplicares per enlluernament del Sol encès en manuscrits.

vegetarians tastier indeed

darrera pregària d’extremunciat. dels milers i milers de conys que llepem al llong d’una llonga vida crues llepolies esteses per les eres més o menys abruptes o llises dels nostres estadis de duració ens en recordem amb afecte enyorívol del primer, del segon, del tercer dels vint o trenta primers aquells que et duien en safata de migdiada (ah intimitats en llençols ressuats i camisoles arregussades) mares, padrines, minyones, tietes i cosines... mes me’n record aitambé i molt especialment del teu Amélie... sainte Amélie. totes les granades mestresses se’n riuen si ja et veien de petit grufar rere les esmegmàtiques tòfones, entre els tendres replecs de les minyonetes: “Aquest xiquet té el nas més escorniflaire del món!” i si et demanen: “Morrosdefiga!” respons amatent: “L’honor és tot meu, per a servir-la!” boca a boca, doncs, t’hi abocaves (el joc de la ressuscitació és un joc on tothom vol ficar-hi). i no fem sinó seguir antics preceptes que els més midonats de sempre han compel·lits prou és sabut, tot i qui n’hi ha qui inútilment ho amaguen, que tot cardenal ha de xumar el cony de la regina a l’alta hora on el menstru raja més fort (d’ací ve el porpra). (ah de prop, pintoresca fragilitat on el paisatge, avial, roman petrificat des del principi!) en vinc de mena ningú m’esbiaixaria la girada i per sempre pus pertanyc a la secreta congregació dels servidors de la deessa. de bolla innocent (mes tot s’escau en escaure’s) quan ja havia fets els trenta-dos i havia deixat ja doncs d’ésser l’home enlairat ans heroic qui fui molt breument gràcies a déu (oh buidor més fofa com qui es vanta més es vanta) car hi ha aitampoc enveja més grossa que l’enveja que el famós et duu perquè anònim no-ningú pots llepar en felicitat incòlume anònims conys tants com te’n rotin? havia canviats els bolquers a una filla meua i abans de tornar-la a embolicar li fiu un estimet alat al conyarrí. allò et donà un pessigolleig precís tímidament demanares si te’n faria un d’igualet ho fiu i hi gaudires bontròs... al bany maria de l’estimet perllongat rebregat, entortolligat... mes cal dir que bontròs del gastronòmic plaer així mateix fou meu millor plat mai no tastat. la setmana i mitja d’estiu abans no te n’haguessis de tornar a l’internat convertida als misteris tornares cada dia per al petit tractament dels meus llavis sedosos i la meua llengua assídua. llepar no és bombardejar altre que amb la muda mes ben loquaç, expressiva llengua. llavors nous conys vingueren a ésser llepats tostemps a l’horitzó les onades o les serralades hi són geps delicats de dones milions rere milions qui s’eixarranquen. l’èxtasi totjorns fou-hi mutu (com podria ésser d’altra manera si així som construïts amb llavis a la xarranca i al vult) boca a boca, t’hi abocaves (ressuscitació és el nom de l’operació) i com més prohibit (entre gent demoníaca qui només breguen perquè ningú – ni ells – de gaudi n’ensumin mica) més sucós el coneixes, car “The most forbidden of fruits the juiciest” – ah, i és clar, retut parlant de fruits prou tost hi subscric així mateix: “Vegetarians taste better” mes poc me’n desdic (força equànime “car prou cal allerar la mateixa oportunitat a tothom”) això dic, gens me’n desdic de tots els altres. fóra de tocat del bolet gens pairar’s del que tant t’abelleix jatsia lleu i breu afer unes vint-i-cinc o vint-i-sis ivarçoses llepades i una tutia al pap o dolcíssim lletovari o animador combrec que reïx a fer-te’l ferri (el pap) i ensems vellutat (ah les milers de tonalitats del boquet i els milers de suquets de l’agror sacrosanta – ah la flaire d’etèria santedat – a fons aspirem-ne les guaridores essències – reomplim-ne als pits els exhaurits anaps – les deleroses freixures – umflem-les de bell nou amb les sentors vaginals – oh divinals mixtures) conys en cues de femelles de totes mides doncs, i aps n’hi ha aitan poques de pútrides gairebé no cap per poc que sàpigues triar. i així anar fent i a cascuna la vull fer sentir deessa adorada durant l’embagament existencial els meus morrets a la seua carranxa com mana l’antiga dita epigrafiada als monuments més colts: “God is coming and is she pissed!” mes cert és que... al biaix d’aitanta de delitosa vicissitud el teu, Amélie, sempre romangué imprès entre els escollits. a cap de les analectes dels meus dies de lent escaguitxament el teu hi manca i adu... ara que agonitz és el teu entre els primers i potser el primer i el darrer alfa i omega òmfal agònic millor: lambda a l’omega iota a l’òmicron punta de llengua al cul de l’adorada pa àzim consagrat més bo que fulla d’enciam amanit que m’obr de bat a bat les portes del cel de l’oblit.

sota l'esfínter jussà del drac, malament rai

Qui viu paràsit davall el cul d’un drac que es vagi doncs fent fotre. netejàrem a cient el forat del cul del drac. fregàrem gratàrem escuràrem rautàrem aponzàrem raspallàrem escombràrem. per totes les esquerdes i rugues i raconets escarbotàrem furgàrem raguérem estrijolàrem xiflàrem erpolàrem garfinyàrem enlluentírem febrírem rostàrem i hi insistírem fins que tota merda eradicàrem. li deixàrem un culet d’allò més polidet. mes, és clar, tantost ho tinguérem tot ben net un forat de cul de drac més decent del que mai fins ara cap drac no havia mostrat palterada rai una llau merdosa i pudent que ho nega tot. aquell cul tan net i esclet se’ns va tornar, és clar a cagar damunt.

en abís meses les armes de l'arquebisbe

Meses en abís les armes de l’arquebisbe d’antuvi merlets i borles bàculs i mitres midons i mescs violes, flors, càntics, musiques... part dessobre és clar els sòlits lleons rugents amb farnats sanguinolents a mig queixalejar... part dessobre és clar qualque monstre zigodàctil vagament quimèric un estruç ignívom un guivre homeòtic (serp de qui els ullals són cames i les orelles braços) un altre puput astorador un altre astor qui put com un puput tant se val li brollen sense engaltar les personalitats com verins varis. i això part dessobre si prou hi esgarrapes els folcs (no esbarts) d’ocells sense vol massa espellifats havent endurat doncs ja massa sota els obsedits masecs de les urpes quirúrgiques del Sol al coll ple de llúpies, mig plomat. part dessobre uns llivells d’erupcions amb esferes que es destrien com ous trepitjats i et lliuren sarraïns i d’altres noses semítiques gens hermètiques ja (les místiques esferes), farcides de conqueridors amb als braços voltors qui tragiten flastomies i la remor inaferrable de l’existent existint. part dessobre el desllorigat i tanmateix perfectament clenxinat saurí i el seu branquilló d’avellaner exvot demoníac... part dessobre el zoarca toxòfil qui, desmanegat, l’elefant en llaç guia (de l’arc corprès, l’elefant amb la trompa l’enfila perquè vol fer-ne una llarga heroica genealogia d’heràldica mixta). part dessobre les nimfes putifeines xuclaxil·les dels déus cataclístiques, s’acotxaven pels sets als vels les carns se’ls vessaven mòrbides fartanes se servaven la cara com qualsevol desvagada burgesa qui es mor de prosopàlgia. part dessobre és clar les creus i les soques i destrals i forques, i els banals instruments de turments inquisitorials. part dessobre les carns com ceres qui meses al foc es desfan i el remossec de les flames tornen carbó tanta de coloraina si fa no fot somàtica estesa caos anorreat per la foguera qui tot ho crema (així es capté l’home fort met a mort amb devoció). part dessobre (com rota el cos com es podreix!) un cert neguitós anticor què fóra...? espentetes i estrebades d’ànima això ho ha d’escatir tard o d’hora (a tard, segurament, car és així pus profitós) tothom qui es vanti de cap consciència part dessota tanta de camàndula i de matràfola, i de ficta querimònia sibil·lina curt i ras, de tanta de falòrnia de tant de parasitisme porprat. “epískop al panòptic” (diu la seua consigna) ho veig tot perquè sobre tots hi sóc. ah hò i tal, al fons al fonament cada individu un excrement i jo un excrement qui exhala vull dir, qui es mor en violents torçons. cascú budell clafert part dedins de cagallons en formació, desformats en bescunç encara doncs no pas ja en cunç al recte, a frec de pondre’ls a tret de fosc forat darrer cascú budell voltat de carn sempre moradenca un sangtraït antropomòrfic. de dalt de tot vist per no-ningú part dessota la disfressa prou ho veig, prou ho veig. i jo el budell més gros a frec, barrabum barrabam, bam-bum-bam d’esclat.

sota llençol florejat

La veritat Li dic al meu fill: això no pot ser. Per esbrinar la veritat m’he disfressat de captaire. Cada vegada que veig un home pròsper atansar-se’m a donar-me res em crec que ell sóc jo i el captaire ell. Això ens passa als millors captaires. Per esbrinar el misteri que envolta la meua padrina doncs, això altre de per què estudia tan aferrissadament per les nits àrab (on m’ha contestat que per a parlar amb les àvies a la plaça contesta que no em convenç gens) m’he disfressat de captaire. Tortet a la meua cantonada de captaire he vista ma padrina aparèixer amb el vestit tot negre i el paraigua tot groc viu que duu normalment com surt de casa. Mes avui, aquest migdia viu en ésser atrapada pels meus ulls inquisitius abans no ha arribada a la plaça encara a l’alçada del pont gairebé al bell mig ha badat el paraigua tot groc viu s’ha desposseïda del vestit tot negre que la tapava tota, a l’estil de les mores més elegants (les moretes qui sota el llençol negre són esveltes d’allò més, i flairoses i escalfadetes) i ha esdevinguda, ma padrina, Supermà. Amb el vent que ha bufat part davall el seu bon paraigua groc badoc allò li ha donat prou embranzida perquè s’envolés. Enjòlita, la meua padrina aleshores ha desplegada la seua immensa capa tota d’un blau molt viu amunt amunt amunt enllà la barana del pont i amunt, i enllà enllà enllà avall amunt avall amunt enllà fins a perdre’s de vista una taca tota de blau viu en un fons total de cel tot vermell tot vermell viu, mai tacat de res altre que la seua capa blava vivament com més anem més menuda perduda en el cel vermell.

Tots peixos novament Ens cabussem al món dels absents i al capdavall fem buit. Micoia trepidants, tol·lem per finestra rodona de vidres emboirats el món subaquàtic. Si ens vèiem novament visitats! delegem. Mes si ens vèiem de bell nou visitats per rotllanes de peixos qui llavors s’esllavissen s’esvomeguen com mocs al voltant i llavors se’ns esfigassen a les mans quan voldríem ballar-hi sardanes... (O només voldries conèixer’n el parer: què me’n dieu d’aquest món?) se t’esconillaven sense respondre s’esmunyien gens riallers se’ns esquitllaven i tombàvem el cap i quan tornàvem a reguardejar entre els tels de baf continu als vidres desnivellats de la finestra... Ja no hi són només hi ha el dens plom desfet de l’aigua orba que no emmiralla re.

Mantis

La meua dona: “Així m’agraden els homes Que em puguin arrabassar I endur-se’m travessant Les aventures més perilloses Dementre que em burxen el cony I m’umflen sense atur amb llur matràs I llavors tot de sobte es moren Exhaurits, o sota el pes d’una muntanya O transfixits per qualque estaca roent O sota una calamarsada de bales justicieres. Gràcies a déu, homes d’aquests rai N’hi ha en excés Prous me’n toquen.” Jo: “Cal desesmolar les arestes Llimar allò aspre I esdevindre serp I passar com serp Sense crits ni enrenous Relliscant dolçament Pertot cabent-hi doncs Prou.” The wife: “I’ve always loved a man who can Sweep me off my feet And can carry me across The most dangerous adventures While he fucks me blind And pumps me till I’m bursting And then he suddenly dies exhausted Or under the weight of a mountain Or pierced by a burning stake Or under a hail of righteous bullets. Thank heavens, I’ll be alright I get my fill There’s men like this to spare.” The husband: “Smooth the corners Unsharpen the spikes Become a snake And pass along as a snake would Without a sound In such ease - coolly slithering Always fitted Through every stricture Clean.”

caps

Qui se m’erra en est bescunç? No és de bon noi treure’m les catifes on jec ni segar’m l’herba on jec ni despullar’m de les flassades on jec… oh, rebel·lió de les màquines que em voleu marejat en un joc de catifes màgiques qui han perdudes tot quest. Tot s’espatlla, i prou cal adobâ-ho doncs! És emprenyador perquè tantost tomb l’esquena se m’ompl la casa de mal-vinguts. Ara mateix he sortit a arreglar un dels comptadors de vora la porta i de cua d’ull m’ha semblat que gent se m’introduïen a casa. Llavors he vist que realment una parella de vells s’hi ficaven. Ho he deixat estar tot i me n’he tornat a dins. Escorcoll amb els ulls tota l’entrada, que reconec que és ampla i magnífica com no la tindrien ni al Capitoli ni al Vaticà amb una volta immensa i un terra espaiós, gros i circular i de rajoles molt lluents que hi cabria tot un estadi de gent… Mes això no implica pas que se m’hagi d’omplir de continu de gent important. Agaf grans emprenyaments cada vegada que m’envaeixen el terreny a fer-hi llurs fades festes d’alt to. Començ a empènyer generals i cardinals a la porta – au, au, uix, arruix, osta collons. Això és casa meua… O encara hauré de cridar la guàrdia. Alguns es fan el desentès servant la copeta amb dos dits i pretenen de continuar la ruc discussioneta amb el veí molt emmedallat i tan encarcarat i coent com ell. Mes els empenyc molt emprenyat i a algun tibat o a alguna de molt estirada i perfumada i antiga i postissa els fotria una guitza al cul i tot. Casa meua és casa meua i prou. Pot ésser la més collonuda i la més luxosa i elegant i tot el que voldreu mes encara és casa meua i no hi vull cap mena de paràsits entonats, penjant com penjolls de quincalla pertot arreu. He posada la dona al balcó que em vigili si tornant de la presó per nit plujosa paraigua negre romput no sóc jo i no pas altri qui puja i fa cap i diteja balb amb la balda enferritjada. Diu: hi ha una noia al lluny hostilitzant animalets amb un bastó s’embolica amb un diari gros per a fer’s fugir lo fred és un infant té els mitjons caiguts no fores pas tu, disfressat...? Què li haig de respondre...? carallot avui sóc dins! – cridant. Una parella de mitja edat em diuen discretament com els sap de greu que mon pare sigui mort. No – els dic – mon pare no és mort el tinc com una mona al jardí de darrere nodrint carnívors amb la forca cada pollegó carnussos regalimosos de sangasses o amb caps d’animals morts qui rem elleix de l’escorxador mig fets malbé els vasts carnífexs qui hi feinegen el coneixen prou i els li fan a mans per quatre rals els porta sovint amb un carretó pudentíssim. Espies a casa, rere cortines i tot i això que hi tenim la llum del Sol i tot entrant ampla per lluernes i finestrals. A l’hora dels adéus el nostre fill cau penjant ara ran de mur s’estavellarà al vall se’l cruspiran els cocodrils un amic sense pensar-s’hi se sacrifica es llença avall, es trenca les cames encara fa esforç per empènyer els peus de l’infant amunt o entomar’l abaix dementre que dalt serv l’infant a frec de caure, per les mans. Totes aqueixes històries de por tots aquells coberts antics i estovalles i objectes, estampats en cuir. Les llavors del jardí estampades àdhuc elles amb els meus senys heràldics si ni un peix no pot nedar que no dugui per l’oceà les quatre barres cap llavor no pot fructificar si doncs no duu estampats a... Una avioneta groga, amb gòndola penjada sota, a la panxa de l’aparell gronxant-se pel cel, com si volgués estavellar’s, mentre la dona llogada canta cançons dels 1950. Ens hem haguda de vendre la casa massa de mals records la dona agent de vendes canta també – totes les dones canten poc o gaire – generalment massa i guaitem tots plegats velles col·leccions de noies vestides amb vestits de bany o amb pijames del temps de les cançons. Ah, enyor de casa que vaquem tanmateix desempallegats doncs de tanta d’història. Travessant carrerons, ja cec. Mig esvellegat joc de cartes a la butxaca; desembeinada espasa sents baixar cascú de casa seua davallen els minsos esglaons gastats l’humanista – i l’humorista els davalla, i els davalla l’historiador i el comonidor de prestigis i l’hipnotitzaire doncs, i tots els altres albardans. T’agafaran reguitzells de regirells (a l’estómac) una basca que no et desencastaria nidéu. Foragitat, marginat, esbaldregat trucaràs a la mateixa porta captaire qui envaeix. Sóc el vell qui entra d’estranquis... Treieu-m’hi, si us plau a dures bastonades.

Poema del cap tolt en sec del pidolaire Del cap sòrdidament rialler tolt tot d’una, cap llefiscós d’escaguitxosa, escatxigosa sang que ara ens rossola, pidolaire repugnant gemonies avall. Ah, català captaire quin fàstic no fots anant a pidolar al cau de l’enemic. Com en canvi m’enjoia el cor veure’t rossolar, cos grotesc de mort escapçat gemonies avall ara que has tornat, llefiscosament rialler, de l’acte fastigós del traïment. Dalt al replà relliscós de les escales dels gemecs mon pare recollirà amb mans qui s’eslleneguen de sangasses el teu cap de porc guillotinat el portarà al seu carretó safarós i l’abocarà al corral per a nodrir’n carnívors. Grunys comminatoris de folls afamegats no és pas això el que m’estronca la pixera; és el mirall antic, rebut en acabat de pler de generacions asclat, ratat, escrostonat amb el verdet que tot s’ho menja i amb borrusques esquerdades de paraulelles incomprensibles darrere davant per a vergonya indeleble.

a noves proeses degut

esdevingut fantasma qui bonhomiós somriu recomencem-hi doncs. no cal dir sisvol ni siau a la casa que abandonem umflada com si pateix pèmfig pertot arreu les bombolles d’humitat asclades i, per les ascles, repixant-hi rovell els racons florits on es regolfa la pudor a romàtic els colors massa mòrbids dels murs escrostonats les malsanes salsitxes penjades al trebol muricecs qui hi periren anys ha se’n desixen cassigalls corromputs que espeteguen com llimacs damunt les piles de paper. les piles i piles de papers distesos per la pluja de les goteres amples i llongs ara com llençols desmaiats, desmenjats menjats per caragols. menjats per caragols i larves més lívides, sense closca tots els meus versos, ah, i aquells retrucs sensacionals, piles i piles paràgraf rere paràgraf narrant boges aventures. tot tantes de vegades repetit bah, un muscleig fem-ne no res ni ens tombéssim pas a llambregar què hi roman despulla arnada, sense cap altra utilitat. fem-ne abstracció ens n’oblidem, piles i piles i, com qui hi sura descolorit com el paper només xop de pluja som-hi a ocupar el nou indret lleugers, rejovenits, com ànima qui abandona un cos fet malbé casa que cal buidar massa marcida. com pètals de flor qui es marcí s’eslleeix tanta de recopilació de saviesa obsoleta. sempre som nous. abandonem-hi els rifles que ens llegà el pare com tornà de Crimea deia, i prou raó que tenia: “només et respecten si tens calers sense, només si vas prou armat” mes on anem ni armes no hi deuen caldre tothom hi ha d’ésser molt més espiritual cossos de paper escrit per les mateixes faccions, fesomies del ver començament recomençat recomençat. somrigut el pit com la proa a proeses degut vaixell fantasma molt més lleuger sense nòlits ni nelets despecec, deseixit entusiasmat.

raneres pertot

Arreu raneres Nues rere la tanca de xiprers morts s’assolellen les dones dels meus coneguts qui ara encara a mig esmorzar enraonen allà dalt a la terrassa. Franques em rebran i curioses de mi m’engatjaran a la conversa. Hi sóc, doncs som-hi, fent el cor fort i ja trempant a mig camí, tret que... abans no traspàs i tot la tanca me n’adon que sota els tells de vora la carretera un cotxe s’hi ha aturat. Hi ha dins una dona ampla vestida amb un vestit estampat amb flors roses deu haver fets ja els vuitanta anys i crec que té una gran dificultat per respirar clou els ulls i els seus panteixos semblen fer bategar la màquina que li fa de taüt. Aquest és ara el dilema, doncs una de dues: les nues alegres o la dona morent on et llençaràs...? Si anem a pams, les nues no són tampoc gran cosa – dos cossos amb pits escassos qui pengen tanmateix i llavors els sengles entrecuixos escaridament peluts. La grassa granada, de qui la ranera sembla traspassar els vidres de les finestres closes del cotxe podria, de més a més, d’ésser pudent pesent i pitjor: contaminant. Capoll espatllat clofolla afollada alcofoll la solla. Indecís em guait ara la qui pateix i rere la tanca les qui patiria per aritjolar. Una de dues pescador etern amb l’ham rovellat a la voreta de la carretera que és un riu de mort de caixetes metàl·liques capoll buit polsegós espantaocells qui s’ha metamorfosat en ànima. Un ventijol rebrega les agulles mortes dels xiprers de la tanca. Guait amunt remuga l’espai l’encerat blau del cel on els estilets dels xiprers morts no hi han inscrit tampoc re. M’arriben parracs de veus dels qui enraonen a la terrassa parracs de rialletes fades de llurs dones nues qui riuen damunt l’herbei parracs d’angúnia del trànsit irritat qui s’escorr vora la vella... Parracs del meu estertor quan corc amunt i avall aturat, sense anar enlloc... Raneres tot. El cel, encerat blau sense missatge ni instrucció. Retruny, sord, el firmament gens afermat. A l’altre cantó s’esfereeix la nit. Crit llunàtic, ulls esbatanats, de bòlit sóc jo, catiu, el meu imago cridant una altra una altra nit...

finestra a l’aigua, esquerda al foc

finestra a l’aigua, esquerda al foc no emergiràs mai altre que al foc tot dens. si per la finestra l’aigua immòbil, tota blava, plaïble et diu que vius submergit com en líquid amniòtic la temptació d’eixamplar l’esquerda que saps tanmateix que no et durà sinó al foc que tot ho crema creix com passen les hores i vols traucar l’angoixa com voldries traucar el clos que et clou com bombolla o veixiga o bufeta o bosseta de fel. et vols ornitòleg, comandant dels becs artífex dels nius qui es teixeixen i desteixeixen senalles que tornes en vímets d’entrellat on l’espectacle com en canemàs quadriculat s’ordena en un relleu de paisatge pintoresc amb pastoretes. no hi ha sinó foguera rere el full o el llenç s’hi esvaeix l’imatge si ardit com un colló hi vas i ras enfonses els dits a l’escletxa i estripes. espurneja ferotge, darrere, el foc. engrunes i llengües de foc llepen i emboïguen els teguments del petit ninotell qui fores encapolladet al capoll ans de feixuc segriny afligit perquè volies veure enjondre què s’hi coïa. davall els replecs i sacsons qui es socarrimen ventríloc el cor colpeix. no sé què diu ni en quin morse. probablement que el nou a mort roent el foc. nogut doncs pel foc si esditat – i, seguit, esbraçat – encara podies a repèl prou clouries ni que fos amb les dents qui resisteixen la flama, l’escletxa amb neguit la cosiries perquè mai més no revelés l’horror tret que el foc se’t rifa feinades debades les rialles de l’aigua qui bull són les rialles del foc bombolles qui esclaten com timpans carn carbonitzada foscor abissal.

enjondre es fon qui feia cua

tu al territori contigu tot continuarà com ara tot continuarà tot continuarà passat tu al territori contigu on els morts ens deixatem en primigènia argila això rai les mateixes formigues envairan les mateixes carbasses als sostremorts els mateixos escarbats hi celebrarem les mateixes carnestoltes als cancells els concos sollats s’exhibiran i les donotes balbes pels salons llurs joiells sense solta ni volta vuit carbasses oblongues, hò assegudes en platerets aïllants i tanmateix envaïdes per exèrcits inexhauribles de formigues fetes formiguer i algú com tu – encara per passar al territori contigu recollint-les com brutícia les carbasses, llençant-les daltabaix la finestrella o la lluerna aixecada dementre que potser com tu, gest repetit al llarg de les centúries, amb un plateret a l’altra mà s’abocarà impensadament terra i formigues a la sina i correrà com tu a treure’s la samarreta a ficar-la al cossi de la roba neta, per equivocació a fer-hi rajar aigua per ofegar-hi el formigueig i tanmateix mullant la roba per a estendre ara de somalla a xopa passada al territori contigu del rajar tot continuarà algú estenent la roba més o menys xopa més o menys clapada de terra i formigues perquè s’eixamoro a l’airet o al Sol i algú altre tindrà un atac de cor i algú altre pregarà als estels i algú altre dirà tot continua tot continua, no cal pas pas a pas, com la formiga no cal pas capficar-s’hi doncs tant gest repetit al llarg de les centúries sóc un peó no pas millor que cap formiga amunt i avall i llavors avall, avall, avall avall.

Amanit rai

Saliveres Amb el musell a l’entreforc: ptialagoga cicatriu. -Mossega-m’hi el tartrany, que em pruu – somiosa em diu. Déu-n’hi-doneret, prou hi sóc, m’hi fic d’allò més viu. A mig esmocar-li el cargol, me li admir: prodigi actiu. Her throbbing knob, nyam. …o, atès que aitamberet és tant de la ceba, ach! Her throbbing Knoblauch. Alles gutes, what? Bon encisam.

Dia on el Merdagall envià el seu darrer molt fètid pinyol

La Generalitat som nosaltres (Mambo) Per tiranys gens fressats, mald, a la reressaga Del seguici, distretament, per acabar De despenjar’m, car veig el jovent molt mal Encaminat: se t’enfilen empentissos i enlleïts Devers la tenebror dels despoblats furtius De la pollosa pardina on només sura el conreu Dels virus barrejats de manta malaltia. Van A barganyar-hi òrgans. Òrgans i membres llavors Venuts als encants com antics exvots molt Repel·lents. No puc tanmateix, llas, girar cueta De soca-rel, car tothora, latents, em filustren Els homes il·lustres: que no fes pas cap revencillada Bròfega que desdigués al capdavall del ritu toüt Que servem – tribu comcalereta i tot això – i tant. Mentrestant, un capmàs d’anys I abaixades de pantalons en acabat (I xuclades de cul reials, justament en tèrbols Canfelips on tothom hi ha vingut a cagar-se’ns) Encara, encara No tenim exèrcit propi ni forces de xoc Que ens fessin respectar l’independència Ni equip de futbol nacional en cap competició Mundial, ni hi pintem enlloc Amb el nom propi i prou... Adu ni segells no hi ha pas que Diguin qui som; amb això, ni cal dir si ja Tenim moneda, ni banc central, ni, és clar Estat, ni adient representació al concert De les nacions de tota mida, on no ens toca De tocar-hi re, perquè, llas, no hi toquem I els anys i panys que en fot! Car és preferible Esperar – així mateix ens ho heu bavejat Amb mots de descoratjat, de volpell, de botifler De caragirat... On voleu, amb això, que s’atraci La jovenalla lligada a la vençó ja amb el llaç De la badiella — Generalitat corrupta, venuda Insuficient...? Llur caire foguer és la mendicitat, posseeixen amb Escreix l’agre molt fastigós del pidolar Esmerlidament, sense cap honta — exemple rebut En acabat de tant d’anar emmerdissats pels carrers I per les ones i les pantalles del món. Afigura’t, com hi ha món, com podem anar pel món. Els cinc cèntims que fan de les nostres suposades Fictament feréstegues essències (de debò ben Contemporitzadores sempre) Són fetes de cara enfora pels nostres enemics En llur llengua enemiga i en llurs trasllats Naturalment enemics, amanits amb tota mena D’elucubracions sense solta ni volta. Hi venim Aitan disfressats que no solament no ens hi Reconeixeríem, ans, cas que ens fos permès d’afegir-hi Cap migradeta puntualització, poc sabríem Fet i fet ni per on agafâ-ho tot plegat. Així, ve-t’ho aquí, no és gens estrany que Aumon no vulguin existir’ns. Ara, empegueïdora cerimònia, s’hi afanya tothom I especialment el plofis, el putifeina, el malfeiner. I entretindre’s, rai; sabre’n, prou Ara, captindre’s, gens. Brians abrivats, d’on ixen Bromeres de llimacs, la quitxalla festeja Flascament i buida, tot estímul espetegat a l’arrel. Sense esdevenidor previsible on es podran acomplir Com a partícips en igualtat de condicions, com a Íncoles amb cara i ulls d’un indret amb cap i peus I arreu reconegut: un més en la competició I les angúnies i la barrila general. Ves, lla em va la llengua on em dol el cor. I entre els esguerrats mendicaires de tot pèl tinyós I roba ronyosa, faig malbé L’harmonia cacofònica: escarneixc... Estrafaig pel chor massa palesament... Desenton pler... Llas, si tot allò que deman És, sense pors, justícia i llibertat. Ara m’arribaré fins a la ratlla Carena avall, haig d’esguardar la processó Roïna, símia, nàquissa, barroera. Damunt la taula corcada i lluent El president presenta, acollonidet Rai, la mínvola esmena. Quan tus, es trenca el nas al banús Banau, tanoca, gamarús. Llimacs safarosos (d’esme homòdroms, vull dir Plegats cap al mateix cantó, i jo qui amb vosaltres De mal eixamús venia encara), d’aitantes de lletres De mocs que em fèieu empassar, talment Com polseguera de massa Cansat carranqueig, sense fer aitampoc Gaires cofisimofis, en romanc tot ronc I engargussat i sobretot tip excessivament. Se me n’estireganya ans esquinça el gipó. Sort tanmateix de mon païdor de ferro Car, en acabat d’orxegar i tragitar pler Tant com calgui, en seguits si fa no fot burlescs D’ennuecs fort agafatosos i adu De sobreeixir-se’m adesiara el fel... Minses buidarades porràcies, tot plegat, ves Vomitar, no Vomitar, no; no, no pas Capgirar’m damunt davall, evaginar’m Tombar’m l’adí de l’inrevés, dedins defora Amb tots els aps sempre a tots ops amagats Ara esgarrifosament exposats, i els altres Fins llavors amb urc ensenyats, de sobte, doncs Duts coll avall, embudellats A l’ombra mesos, avergonyidament i mòrbida Amb el folre i tot el recapte part D’enlaire, en tost de què, la pell i les faccions Fic ara a malcovar ben endintre, ep Prou, ni pensaments A tard, ni mai, car si anc em desfeia d’allò Que sóc i em basteix, pitjor que no morir a deshora De més a més, llas, us traïa, i això l’esperit El coratge, m’ho té totalment defès. Per xo no sóc (albíxeres!) El president de cap Generalitat.

No hi ha festa més grossa - 2

Òspima, quina sort: la fi del món! La fi del món Sempre l’enyorava No hi ha pas res més deliciós Tothom cardem pel carrer Prou n’era l’hora! S’estimba la Terreta Cap al Solell ineluctablement I ara si esdevinc Com en Neró, de colta memòria (Ah mos anys infantívols i anàrquics On en Neró era mon heroi!) Si esdevinc com ell qualque mena De déu boig (mes pot Haver’n de cap altra mena...? Crear és prou de boigs Remenar el merder estantís De l’estàtic perfectament equilibrat N’hi ha per a voler emprenyar Tothom, malparit, il·limitadament) Si esdevinc, per voluntat Solitària i força forçuda I descordada un déu I em guait una mica tot això Dic recony quin embolic Ja ni me’n record què era tot plegat Si xerigot, si lleterada, si clara d’ou O de fugaç pardalet caguerada... Xerigot – així veig l’univers Com un gargot Lleterada – així veig tota l’ensaïmada Interestel·lar – com una empastifada Clara d’ou – així veig tot l’enrenou Interplanetari – com un inventari Esparracat de renecs de qui cau Pou avall, i infinit, infinit Cagueradeta de pardal – bona nit Així ho veia tot plegat – com Qualque caca antiga qui sura Pel pixum radioactiu d’un orinal Universal Apocalipsi orgasmàtic Això rai, tant se val Prou morirem trempant! Feliços doncs, ja no pas Sexe-esclafats per la societat Encotillada i engarrotaire De les falòrnies i les enganyifes Absolutament inversemblants En canvi, a aquest somni tendírem Tothom tota la vida: Cardar al convit de les circumstàncies Per a això som fets Altrament quina vida trista Fins avui, jorn gloriós de la fi Del món – abans, amb tots aquells Conys malaguanyats Mes ara al capdarrer A l’abast bavallós i somrigut de xil·la dreta!

No vull cap clau – res a amagar Diners? No, no sóc pas ací per als diners. Diners? No, gràcies, la clau, no en vull cap, poc en fotria Pas res. Es torna a amagar la clau del dipòsit Mutu que tenen com ara tot òrgan polític En indret molt amagat. I ara no em vol, no vol sàpiguer’n de manguis Res més; ho fa subtilment, però ja no em diu Ni hola; veig que s’entaulava entre dogmàtics de tracte Ultrafeixuc. Me n’he d’anar a dinar tot sol Poc hi estic acostumat, i tanmateix... Ho haurem prou de fer, cal rebaixar’s Si les circumstàncies ho manen Això rai, part d’arrere sempre hi seràs Tu mateix, incòlume, intocat. Normalment, ho fa tot ella, o la qui em pertoqui A l’estona, car, oi, dones rai Mentre jo prou tinc d’altres feines majors Escriure els meus articles filosòfics Somiar mons moltíssimament millors O simplement albirar el ramat, la fauna pollosa... Què hi faig entre tots aquests fracassats Qui només somien en diners...? De vegades certs llambrecs espeteguen Els apagats d’ells contra el meu Enlluernadorament encès Després, en alguns, veig com les llàgrimes els cauen En veurem tan inabastablement superior Tot i que mai no tindré un ral I gens que em cal. L’arraix, el xeic de la taverna, em sap polític I em respecta, li dic que què té encara A aquella hora d’heretgets I em diu que vedell i cigrons i cols de Brussel·les I que em prepararà ell mateix el millor plat. Gent de fora molt empegueïda m’han pres un instant Pel cambrer, els he atraçats al bon indret I m’haurien dada propineta i tot Tot i que me’ls en reia al nas “On els ficaria?” Els dic. “Diners?” Encara me’n ric ara. Em diu l’arraix de la taverna que abans s’aixecava A les tres de la matinada A confegir un esmorzar molt creatiu Que comentés políticament els esdeveniments Del dia abans. La situació política no donava per a gaire més Que per a porc i per a simi Rarament per a lleó – i els de més dels matins La cosa hauria estada fada d’allò pus I part de sota amb tota mena de virulents verins Aviat hauria perduts tots els fidels. Li dic que hi devia perdre els cabells Rumiant-hi tant de ferm, i em diu que i tant Mentre, darrere, mig a les fosques, la seua Dona veig que bat ous amb una certa Ferocitat.

percipu

Escarxofat al flix com en estrumàs O al seient del vehicle canibalitzat O sots l’olivera veient passar els núvols i els pardals 1. Somriures d’intel·ligència prenys Ací el tens, novament, n’Alistair Cooke Passejant tranquil·lament De bon matí vora el pont de prop l’escola Per on duc cada matí el nen a estudi El riu torna a estar gairebé glaçat del tot Gràcies al Solell gloriós, és alhora glaç i neu molt relluents És atraient de veure i hi romanem badant A caire de vessant Ai, el nen hi cau relliscant En acabat de rembre’l amb mandra Sense esvalotar cap galliner He de tornar a casa, a eixugar’l i escalfar’l Em guaita somrient i comprensiu Gairebé paternal i bo, amb el seu Somriure d’intel·ligència prenys, n’Alistair Ell ha estat testimoni De la gran dificultat que he tinguda Suara bo i entrant a la carretera Del pont que mena a escola Empès traïdorencament I ranca i bare, i anava a dir botiflera Per un altre cotxe - fosc i negre - que m’hauria estimbat Si doncs jo no hagués parat tant de compte Anant-hi a metres comptats, arrapat Fortament al volant Hi ha gent tan assassina pel món A part que ja és prou difícil sobreviure a ciutat Sense un cèntim a la butxaca Sóc conscient que Només en somni ens barregem vius i morts I que tot hi és conseqüent Dolçament i suaument, relliscosament, conseqüent Amb re irreparable que s’esdevé de cop i volta Car retroactivament prou tot té contesta Món molt més lògic del somiar On un somriure bonhomiós t’és nodriment per a la diada. 2. Jagut al caire de la dàrsena, amb dolça melangia guaitant els vaixells qui vénen i se’n tornen, onades d’absurd és quan dormim que hi veiem millor hi veiem diàfan i deliciós: amb la pàtria estorta independent i lliure hi som catalans i hi valem a part sencera mentre que quan ens despertem encara som al bassiot de merda estantissa que es diu ecs! panya on hi hem de fotre de camàlics malganuts venudament traginant llur porqueria n’hi hauria per a engegar’s un tret o millor per a tornar despreocupadament i indefinida a la llibertat. 3. Ací som, i així Ací som, i així. Travessant l’extraordinari amb ordinària captinença Signes angèlics molt espantadors al pitjor de la nit Cal interpretar’ls com a llums folles creades Pels camps magnètics contrincants d’una natura Nafrada. Si a sobre ve a afegir-s’hi de sobte L’avió en foc Qui ve doncs a estavellar’s tan a prop Cal llavors salvar els infants a través de l’aigua negra Els dipòsits de benzina de l’aparell traspassat Per viratons enverinats I esgaripant esbojarradament foc Esclataran, i, damunt, els ferotges terroristes uniformats Que n’eixiran voldran anihilar-ho tot Ja n’estem prou esversats Sòlit bescunç, bah. Tant se val, sant tornem-hi Fugirem sense guaitar enrere La casa la perdrem i tot el que hi teníem La qüestió és sempre poder veure demà I el nostre reeiximent haurà estat Doncs que haurem vist demà. Totes aquelles mones pels terrats Vestides molt mudadament i a l’últim esgarip Amb pantalons foradats part de forat de cul I part de marrera o xona regalimoseta Aquest és el demà ocupat. “Sabeu que miss Floff ovula i s’humiteja per vós...?” (She ovulates and is patently wet for you.) (Is she? I’m flattered, but...) - m’afalaga bontròs Però m’estim més guaitar la festa d’ençà de la barana Oi...? Totes aqueixes historietes de seducció Amb miss Floff, una de les mones més bufones Fent-s’hi la presumida i l’exhibida I llavors els simis més peluts i ben emmarrerats Plantant cara a totdéu i ocasionalment ficant mà A la violència i l’agressió. Aqueixos drames, ja els tinc massa vists Potser me’n tornaré - els badalls em poden Excuses Au.

Doble mastegot

ESCOSINT-LI ELS DARRERS PLECS Quan espiant-li dietaris pretèrits D’abans del diluvi que fui (Car abans meu tot era caos) Li deman, si vol, que qui era doncs aquell “Ell” qui sovint Amb tant de delit no es cardava Xuclant-li la suor, esborifant-li els llargs Cabells..., fent-li tantes de maquinacions I musiqueries d’allò més enfurismades. Em respon és clar que, com tantes d’altres De figaflors si fa no fot místiques, adés mortes De desig i d’arret, i de cony umflat i plujós Dels anys de la foscor, doncs Que l’“ell” aquell aitan misteriós i engrescador (Me la duia estoneta dreta i erta) no era doncs Sinó (llas! Llas i rellàs, i ara, heu-te’l, consuetudinari Destrempament) (Malesputes cristianes Com sabeu d’endinyar’ns-el I al pitjor moment) Déu Déu, és clar (“o què t’aesmaes, carallot?”) Collons, tornem-hi, ca? Déu elleix, fotent-se sempre on ningú Ni pensaments No el demanava.

Vidriols al salpasser Això us predicaré No pas “a-aaa-ah, uuu-uh-uh, momò, memé Ai-ai, ahlapò, pipipí, ui, ui, ui Que anireu tots a l’infern!” Com feia aquell datpelcul de Vicenç Ferrer. Al contrari, us intimaré Qualque truquet pel qual acomplir una micoia Certa molt calgudeta neteja Al cos social, un cos qui molt caga Prô no pas prou, i en tot cas no pas pel forat apropiat. Us demaneu quaix desesperats De com us desempallegaríeu de tanta de brutícia religiosa... De tant de tur arrucador al cervell Tur com més anem més repatani... Tur se t’hi encasta per malastruc veïnatge Per delmador contagi, malviatge. I en canvi... Ton únic bagatge... [I repeteix el ben ensinistrat ramat: —ton cervell] Constructor idoni. [—ton cervell] Món de l’univers. [—ton cervell] Boïgues amunt, cada déu hi creix. [—ton cervell] Ton millor rellotge. [—ton cervell] Ta mare, ta ídola. [—ton cervell] Font de ta erotomania. Rel de tot trempament. Ton lladre, ton assassí, ton estrupaire. Força, llivell, valor, i seny. Cep, murgó, tòria, circell. [—ton cervell] Pel buit fotent-hi vuits isnells. Basca, fàstic, orxec, martell. Renat, renoc, remçó, lleixiu. [—ton cervell] Cistell de brèndoles de gairell. Cul descosit, ni ordit ni trama. [—ton cervell] Destre vimetaire, tanmateix, i guerx. Forcafems, garbell. De mal borràs umfla’n castell. [—ton cervell] Més grossa monçònega. Ton pitjor consell, la puta, oidà. [—ton cervell] [—ton cervell.] I ara doncs el truquet promès... Com els moros us exigeixin un com se’n diu Una sinagoga, tant se val, una mosquea Els proposeu – a canvi – perquè totdéu o ningú, tant Se val, estigui content – d’enderrocar una altra església O catedral del ritus enemic, com qui disposa De cotxes derelictes en acabat dels accidents. I així ens allunyem amb tota dignitat Dels merdegosos qui només discuteixen de fatalitats I fiquem’ns-e en acabat als forats Als traus místics qui duen si fa no fa al més trist món subterrani On hi ha els tresors Els múltiples greals de maragdes relluents Amb mànecs de coralls Homs benastrucs. Per les cavorques del misteri Sorra avall, sorra amunt. Car Tot allò que entra, surt. Tot allò que fa cap treu a cap S’esdevé Com amb el temps Dinamicoestàtic. S’escola i tanmateix Sempre hi ha el mateix, car N’entra totjorns tant com n’ix. Com hom és sempre hom mateix I un altre sempre és elleix I alhora tant l’un com l’altre Tanmateix altri i diferent. Tot es resol d’acord amb el planteig. Tot resultat ve determinat pel barreig Preexistent. A dades modificades Algoritmes rectificats D’on soltes alterades D’on voltes redibuixades. Cada instant hi ha un nou fi Qui genera un nou problema. Ei, sant tornem-hi, així anar fent. Dissipat concret Accelerament glaçat Petrificat raig de llet Galàxies. Fluix de riu en torniol Baldufa llampada, ei! Espasa qui tol de son cap en Príam. Entra per un cantó, i ix, incòlume, per l’altre. Avern avall Vall de l’oblit amunt Sorra qui et mous imperceptívola. Menjaire menjat. Bon jorn, àngels de nit! Somni i memòria Frèndol d’ales, fum de plom. Constant i incontinent. Contingut i excedit. Forà casolà. Desat i despès. Hi som i aitampoc. Ací i absents. Idèntics i aliens. Alba i foscor. Món i aumon. Harmonia de l’ens. Esfera agullada. Conjuminació dels pius. Metàl·lic enjòlit. Traspassat instrument. Si hom ho met, altre ho treu. Tes distès. Calm abuixit. Vidre de llum. Rellotge ferit. Vell i nou. En treu d’on no en fic. Encetat i antic. Nafrat i clos. Alhora elleix. Aquest ací. Aqueix aquí. Te m’allunyes, mariner. Va-i-ve d’onades. Grisors, escombretes. Espantalls amb sort i sense. Pega i sort, ambdues Als genitals, com titlles. Al rampeu d’un volcà Gens t’hi vulgos niar. M’etzib un tret al cervell Qui cofoi es corromp. Nit sobtada. Merda. Cony. Datpelcul. Malparit. Capdecony. Capdecollons. Esminyonada. Capdemerda. Mitjamerda. Menjamerda. Charred neck. Carrincló. Feixista. Tita. Mortrers. Homeiers. Torturaires. Pecs. Ecs!panya, quina merda més estranya. Carns de masecs de rebrecs. Gangrena. Cagar’s en tots els déus I les putes verges. Món de ninots. Hi poues, recances al vent, com pets. Esmegmes. Pus. Malalt. Gens delitós. Tumor. Podrit. Mòrbid. Vomiturició. Verd. Verí. Asma. Stitch on the side. Xerri. Palter de gos. Trumfes a la vora. Out of all that gunk: de tot eix lleig Esllenegueig al cel, pluja d’or del Semen seu. Sèu de sèmens. Bonys fètids. Flats. Plats a part. Farnats. Suquets fastigosos. Mosques Balbes. Barbs. Cranis asclats. Cervell pudent, esbotifarrat. Os corcat. Carnús larvat. Múscul cucat. Cos tort. Ecs!panyol Gavatx. DeGaulle gammat. Atzebs a betzef. Castellufes menjamerdes. Lleterada al cap. Amb crucifix pel cul dat. Esperons. Pinces. Barres. Queixals. Fiblons. Reguerons de sang. Regateres de rebuigs. Saó de mort. Bèl·lues. Setins lúgubres. Teratològiques aranyes niant. Traus d’ulls. Ones harmòniques de simfonies planetàries. Infinit. O espetecs volcànics de Malcuita samfaina. Esclaten botifarres. Corromputs budells. Ambre actiu. Estimulat. Zas! Tot hi deu cabre, llibertat. Cama-segat, instant de pànic: Tants de déus traspassats! Ull llenegós als vitralls Tants de cuits i No n’hi ha de cuits I el més calent a l’aigüera. Com ulls abissals del qui fretura Per escletxes veure el miracle Amb la ferradura mig gastada mastegant els prorruptes Qui es pensa i s’estalvia per a prorrompre a pronunciar’ls Quan s’escaigui i mai no s’escau Cap messies, cap messies Ni per remei, sempre un altre datpelcul Mig boig, o boig del tot. Exploracions acollonides doncs On sempre cal emergir al normal quotidià Llavors tan tranquil·litzador i assenyat i gaudible Per als sentits fins ara Com per baveig mefistofèlic Prèviament atacats per l’exòtic. “Paga el gall a n’Esculapi, i au, ja fotràs prou” I envant, cap altre guariment no és ni de mig Savis esperar. Ull llenegós als vitralls I als altres xarons relleus i llençs i murals Estàtues d’acollonir la plebs Tants de farsants enfalorniats Anats tanmateix al carall, al cony de déu Tots plegats Del més magnífic Hèctor Hipodàmic Adés universalment honorat A tots els seus molt més humils frares Sovint malcuits i creuclavats i tot El pus malaveranyós, infaust Envitricollaire rai a l’aparell lul·lià Mestre de la combinatòria tangencial – Tret que tot li surt a la biorxa – Quin aiguabarreig de regateres de caques Quan quatre cavalls me l’esquarteren! Col·loques el batlliu i sos sis saigs Als marges, no pas perquè te’ls estimos menys Mes perquè així guardin les entrades. Llivells de funcionament Fluix, millor, òptim... Només cal saber trobar el gallet. Mor-te Anton, que el qui es queda ja es compon Tens por d’aviar un esternut que et desmanego...? Pelicà en llençol de lli Heus-lo qui creix poètic Acatalèctic Què vomitarà...? Tots espereu amb una bocota esbatanada Guec...c...c...c...c...! Desdentegats Pensius negats qui la claveguera aboca.