Vintè lliurament

t) Una gralla qui gralle





“Hò, i tant, comprendre-ho, t’agradarie. Doncs perquè ho sàpigos, So-So. Asseu-t’hi bé. Me’n record que, ans que el cronòmetre molt il·legal dels manuclats bacteris no toqués la malencònica hora del desfermament de tota la constel·lació de disbarats metamorfòsics, els quals tot seguit han de dur, per força, la condemnada humanitat al desmantellament i al col·lapse, eu mateixa era una dona no gens degenerada, vull dir, adu havia pensat d’unir’m sexualment amb algú així d’un sexe d’aquells si fa no fot sifonoides, amb relleu i projecció de canó (tanmateix tendó-tendrumencament flexible, eh?), així mateix propulsiu, expulsiu, expel·lidor, i, sobretot, d’afegitó, amb una quaix inexhaustívola reserva de molles o ressorts incorporats — un, un… — carall, com collons se’n diu? — una xil·la — o cigala — o titola, doncs.



“Els martells molt abassegadors de la necessitat, ah, llassa, com converteixen isnellament els perfèrvids, bromera-boquencs pseudopatriotes d’imperis claupassats en rabits i rabiüts militars occidors catòlics (qui maten totdéu sense filar prim, vull dir), a mi m’han transformada, de simple xiqueta ximpleta i conyescalfadeta qui era, en aquet gallimarsot fred, cruel i animalot, qui, com salvarie l’imperi de perdre un gram de podrit territori sacrosant, salve, és clar, el poc encar salvívol de la humanitat.



“Mes no és pas de manguis, que volem sàpiguer'n els cops amagats, sinó de la meua bella tasca d’universal redempció.



“I, doncs, tot començà (em cediràs que prou innocentment), ací i allà, vull dir, aïlladament, amb algun o altre d’aquells I ai, quin nen més estranyet! qualssevol. Car convinguem que, jatsia que tothora hi ha gent escarsa i tocada qui es capté molt nas-mocalludament, cal dir, nogensmenys, que el folc ordinari, pertot arreu al món, si fa no fa, s’atipe amb el mateix tip de llocs comuns i hi reaccione amb els mateixos tics. Ve-t’ho ací per què s’escau que els primers nadons qui, vulva ensagnadota enfora, sortiren amb una ferramenta ja a mig formar, només atraguessin una atenció mèdica que envides superae la pus efimereta de les curiositats. Els de més dels metges constitueixen entre tots plegats, com prou deus sàpiguer, una colla de lladres gossos d’allò més — s’aprofiten de les recerques estrènues i els experiments anorreadors d’uns quants prohoms agosarats i cruels, i llavors, damunt, bo i abandonant tota la feina bruta a les infermeres comcaleretes (dementre que ells, panxacontents rai, recepten amb lletra de gargots els remeis d’altri, i au, a córrer), cobrar, llavors, xiquets sí que en saben.



“Així, atès que d’aquella malatia capdéu no n’havie sentit a enraonar, ja no dic pas gaire, gens, doncs, de fet, al començament, ere, generalment, com si anc no hagués existit.



“Ara, això rai, aviat, les dolors als ventrells de les mares esdevenien massa punxegudes. Aleshores, hò, és clar, tothom se’n feie jesusos i creus; les publicacions en venien clafertetes; hom cercae pertot arreu, tribu per tribu, nació rere nació, tacons rai de lletovaris, d’emplastres, de plantificaments; i panacees, elixirs, vàlues, ritus, tuties, litúrgies, esguerramentes, escapçaments, clavades, i creuclavades i senyaments, i burxeigs i bruixeigs — mitjans tot plegat gens ortodoxos, carregats de supersticions i, ausades, de fetilleries ximpletes. I re, és clar, no hi fotie cap efecte.



“Llavors, tot d’una, les pobres parteres, pitjor, i els costae déu i ajuda sobreviure — damunt per damunt de totes les bunyolades que els cuinaen part dessús, ja acabaen amb els dedins excessivament mossegats. Al cap de no-res, sense moure’ns de la mateixa generació, quan hom encar es meravellae esgarrifosament del nou procés evolutiu, aumon no hi havie una dona qui se’n sortís viva…



“Llassa, agressiu com un salvatge, l’infant caníbal eixie del carnús mig menjat de sa mare per qualsevol altre forat que més li hagués vingut a dent.



“Els patiments de les prenyades eren infernals de debonet — ara, si volem ésser prou equànimes, cal afegir que, ah, llassa, abans no s’esdevingués realment, aquell malson terrorífic, dingú (qui no fos belleu qualque vil mig-enteniment massa podrit pel·la religió) aitampoc no s’ho haurie pogut aesmar mai.



“Allò que els pocs, heroics i escollits, és a dir, la part científica i raonable de l’humanitat, es ficaren a recercar seguidament fou de veure si, per qualsevol casualitat, arreu del món existent o extingit, qualque altra forma de vida ja havie trobada cap solució a aquet envitricoll anihilador.



“Hom descobrí que, en certes castes de taurons, les femelles sempre se’n sortien gràcies a l’estratagema, tanmateix ben esborronador, de fertilitzar, part dedins llur sac de l’úter, de dotzena a dotzena i mitja d’embrions, els quals se li barallaen per dins a eixelebrades queixalades fins que el vencedor (en general el més fort, o el més viu, o el primer d’eixorivir’s; en tot cas, sempre el més cruel — re més convenient per a sobreviure — a tots ops, el millor, el més ben equipat si enraonem en termes de possibilitats de supervivència, que al capdavall, és clar, és tot el que interesse a la vida abstracta — és a dir, la seua facultat de reproduir’s eternament, en qualsevol forma o condició i per qualsevol mitjà, per lleig i fastigós que ens semblo a naltres, qui, fet i fet, no som sinó una de les seues provatures encara qui sap — no crec — si prou vàlida), se li barallaen ells amb ells, els embrions, deia, dins la panxa de la taurona, fins que el guanyador s’havie menjats tots els seus germans i s’esqueie que no tornarie pas a tindre gana sinó quan li toqués de sortir, fet tot un homenet, cony avall, preparat per a endrapar el primer peixet qui li tombés pel·la cantonada, ulls i oronells badats amb una vivacitat, ja dic, pobrissó, famolenca d’allò pus.



“Ran d’això, d’aqueixa afortunada troballa, és clar, els escrús, ceballuts i escarrassats científics encoratjaren les dones qui volien esdevindre mares que es decantessin de totes totes cap als parts múltiples, i adu multimúltiples, i que es posessin doncs a concebre, no pas solzament bessons (es sobreentén, bessons de dos), car hom havie comprovat, per esgarrifosa via natural, que amb els bessons no n’hi havia prou per a satisfer la ganeta del més eixeridet dels dos nyecs encara per a néixer, sinó, per mà de força hormones, d’empelts d’ous ja fertilitzats i d’altres injeccions i manegaments, pel cap baix, que fossin capaces de fer-s’hi (de moment, de tota manera; car, al capdavall, tret que no hi sobrevingués el tap esfereïdor de cap nyap contrari a la nova llei natural, com ara, és clar, cap reversió al desdetegament, ço que els complicarie la vida novament, amb perill instantani de mort per mà de massa recapte bo i creixent-los part de pel paltruu), doncs, deia, que fossin prou dones de començar a criar, part de per dins, al sac de la canalla, ja no dic bessons de tres, ni quadrigèsims ni quintigèsims, ni, ep, ni sis ni set protoinfants alhora, re, sinó deu o dotze fetus, i tant, fàcilment, o més, per a més tranquil·litat.



“Ara, però, no tingos pas por; fet i fet, el minyó qui els resultés, veuríeu que robustet i quines galtetes — oidà, l’orgull de la marona, i de la família ensems!



“I, pel voltantet, ah, amb cara d’idiotes, com tostemps, és clar, totes les faves encara faríem: Oh.



“I: Oh, que bonic! A qui s’assemble, a qui s’assemble?



“A qui collons s’han d’assemblar — als taurons, als voltors, a les hienes, als cròtals, als cocodrils.



“Tant se val, ca? Sempre és així.



“Ausades, com si no re. Car, presos en grup, això rai, a qualsevol merder ens acostumem, els individus (adu tard o d’hora els més rebels), adu a les solucions objectivament pus absurdes, folles, criminals… Ni natura ni vida no fan cas d’aquet concepte buit, per a ús de vençuts — ètica? — ètica?, mai no n’hem sentit a piular; com es menja, amb forquilla i tovalló de fil, o és quelcom de molt abjecte i vescós que s’absorbeix canó del sés amunt? Som-hi, xiquets, xarrupéssim-hi a consciència, ben a poc a poc, doncs, oh, joiosos penitents; au, fiquéssim llavis i dents del forat del cul a la feineta santificada de fresc, esmercem-els àvidament a la tasca vital i necessària la qual palesament es veu (ves, què hi fotrem?) que ens toque, ara.



“No; per dissort, naturalment, tot s’empitjore — ah, llassa, null remei no ha reeixit, ni pensaments; i jo, és clar, ací no vull ara que vingos i em prenyos per equivocació cap de les meues germanes perfetes, ni fetes, ni a mig fer; ni aitampoc, amb més raó, les qui tinc per a bastir del tot, vull dir, de cap i de nou, com aquella qui diu, ran d’una pasta somàtica primigènia i prou, en aquesta aleta de la clínica — totes, totes veïnetes teues.”