Dissetè lliurament

q) Sense calces, o El poder d’una prou asalta dona és infinit



Prou; secrets enlaire, vós. Suara era al llit bo i consirant de quina manera anaa a continuar imbricant els diferents esdeveniments de la meua història, i hi haig caigut; vull dir, de sobte pensaa: re a fumbre-hi, xiquet; estic segur que, faços com t’ho faços, per cura que hi ficos, sempre hi haurà algun viu qui, en sentir’t (o, del que dius, en llegir’n una transcripció fidel), veurà per força un tap molt gros, a la versemblança de tot plegadet, en el fet (ah, llas, el gran nyap) que tots els teus personatges enraònon perversament en el mateix lleidatà pedant.



—En So-So, açò no va ni amb rodes —et retrauran, mal i fotent veure que et compadeixen —. Home, tu mateix, és que atsí tens el polonès monstruós d’en Jerzy Ràkowitz, el franjaire del Gaió en Carles Cranc (convertit per amor a l’historieta en el pseudovirginià Charles Crab), no cal dir el gran metjarra i la seua deliciosa assistent n’Elvireta, el mig andorrà Lluïsot Condó i adu — adu! — cambrers i saigs i tota la tresca i la verdesca del buròcrata aixarneguit, tothom les mastege si fa no fot, i dingú anc sense desdir-se’n.



—Com collons s’entén, So-so!



Ah, què respondre’ls, a aquets vivets xaronament a l’aguait? Carallots, gundéu, no teniu re pus a fotre? Què cony voleu, amb quins orgues de vindre’m, i és clar, que sí! Perquè sapiguéssiu que… en realitat sóc eu solet i per cabal, qui us enraone contínuament dins aquet magnetòfon i us explique fil per randa allò que prengué lloquet, i eh?… Jo quan enraon en català sóc un lleidatà pedant, del mateix mou i manera que si enraonaa en americà fóra una virginiana molt càlida i una mica apegalosa…, mes encar pedant.



Car cert és que pedant en sóc pels descosits, fins al punt que, de fet, el meu pedantisme és ausades l’únic màstic que em manté lligat a l’ésser qui fui, vull dir, que re altre no connecte les dues persones i personalitats — les de l’esguerro baixet i repel·lent, i les de l’esvelta beutat encaterinadora — fora d’aquet espectre del sàpiguer qui s’infiltre pel mosaic que em compon i li done ànima. Si allò que sembl part defora és hagut tothora canviant, és natural que m’hagi arrapat a aquell coneixement que em semble que haig assimilat, que he fet meu (sisvol poc, sisvol molt, mes mal sigo quaix re encar ho haig de mostrar peto qui peto). Part dedins (com tothom altri, és clar), sóc essencialment allò que sé; la part exterior només compte per a empaquetar aquesta ciència i donar-li salconduit. Per això tríic d’ésser bell o bella. Bell, bella, sents, sentiu?…



És clar, si a vós us fos ofert de veure com transcric al meu enteniment tot allò que dic, altra cosa fóra, potsefer. Ausades, hi hauríeu de sentir els dos espetecs ben distints: dob!le i dob!la, i, és clar, a l’hora d’ensumar, us proferiria la flò, adu, si havíeu feta prou bondadeta, el pom senceret de flòs i, cabalment, quan l’andorrà s’escau de parlar i diu el mot por, per exemple, vós què oïu, tu què ous?… Ous el seu pó o el meu pò?… M’agradarie que copsessis tostemps el meu i prou. Per què? Perquè sóc dels qui no es confonen anc gens. Re no etzib a la xamberga. Tot sospesadet, anys i panys de no fotre re més — com l’home-elefantet, la societat, en no altrejar’m d’altre espai vital que el del raconet tapat, m’empeny, monomaniàtic, a l’estudi, al continu enantament ans ennobliment i embelliment de l’esperit — sort miraculosa de cercar en Pasqual i de trobar en Jerzy, metge més boig, qui m’embelleix així mateix el cos i em permet cabalment de sortir del forat en la glòria del millor embolcall existent. Les dones precioses tothom (extasiat, rabit i en trànsit!) ens tracte divinament, tothom ens tracte amb exorbitants i molt afalagadorets miraments.



Doncs, quan dic bell o bella, dic béll, bélla, i tothom, és clar, sap que no dic vell ni vella, és a dir, vèll, vèlla — mateixa clara i doble diferècia que quan diem béure i vèure, jotflic — vet ací per què a Lleida i voltants no ens calen pas els bords i fastigosos guapo i maco amb què alguns barcelonins datspelcul esfereïdorament es peten pel·la boca. I quan fem: havia anat ja sé que sóc jo, qui se n’anae, dementre que si dic: havie anat és sempre ella, ell o allò… La claror d’aital claredat enlluerna.



Faig: Nen, que rode, aquesta roda?… I tot hi sone bé, i enlloc no hi ha lloc per al malentès ni raó per a la glossa prolixa, distraient, al capdarrer enruquidora. Tots mos fills haurien sortits gènits pel cap baix...



I a prístin propòsit de tot açò, jotfot, quelcom semblant li escunçae a en Carles. Quan l’imperatiu és silenci, el corol·lari esdevé fosa. I cap refosa, com cap resurrecció, enlloc no és garantida. Més tost el contrari.



No hi ficaria la mà al foc, quant a la literalitat dels fets (aqueixes remors s’eslleneguen com més corren, i al capdavall ja no escateixes a quin animal pertanyen — granota, serp, maimó, llop, ai-ai), però si fa no fa es veu que el pecat d’en Carles, com més tard em digué l’amant de la seua dona, havie estat que a les senyoretes (qualcunes del ram del militar, i doncs els pares criminals i frenètics rai) els parlae en català — i en català de la Franja, vós. Atsí per ací; atsò per açò; enta per fins; vés i fica-li els bolquers al Sol — sobretot quan es colgue i se’n va a gitar’s — (semblant al go and catch a falling star) — pel menys finet: i un colló de mico!, o demà m’afaitaràs, o atsí m’ho crec, o i un be negre amb potes rosses, o quan plógon figues…



—El català és el meu llatí; alguns dels millors escriptors qui escrigueren en llatí empraren tants de registres de la llengua com pogueren. És natural. És la nostra matèria primera, i amb atsò afaitsonem les nostres produccions. Però atsò tan fastigós i ignorant de valencià; és com si en tit deia que parlava barravès i prou, o tu, na Remei —li féu avinent a una rosseta qui podé es volia fer tastar pel seu llimac, vull dir, el seu tartrany, vull dir, la seua sanguinyola— perpinyanès i prou. No som pas cap mena de pagerol qui mai no ha sortit de la seua borda, i mai no ha escoltat la ràdio, o vist un llibre, per a sàpiguer que parle el dialecte d’un idioma molt més gran i gloriós, que es diu català. El català de Catalunya o Catalònia (i aquesta no és pas solzament la Catalunyeta dels caguelàstics, cagamiques, raques, escarransits i restrenyuts; tota Catalònia: D’Oriola enta Leucata, del Racó enta l’Alguer). Si aquells qui s’empatollen a dir que enraonen en l’idioma d’una sola ciutat, encara que sigui tan esponerosa com la ciutat de València, allò que volen dir és que no parlen barceloní, em càgun-dena, atsò és clar! El barceloní és el dialecte més repugnant del català. Però el català no és el barceloní. S’arriba a límits tan ridículs com vúlguer’ns fer dir a tots plegats la bajanada culte, quan l’únic mot bo possible és cult (per tal d’enraonar d’algú qui sap prou de cultura), i tot perquè els barcelonins pronuncien cul (per dir cul) i cul (per cult) — i atsò sí que és lleig, marededéu. Collons que n’apréngon a pronunciarho, cavà? Culs incults tots plegats. Cap païsenc del món no s’haurie mai de rebaixar a parlar’l, encara més a escoltar’l. Ara, barceloní no és català, barceloní una merdegada de xarneguismes malsonants. El català és el català d’En Llull, En Martorell, En Marc, En Roig, N’Eiximenis, En Metge, En Desclot, En Muntaner, En Turmeda, En Jaume; el català d’En Puig i Ferreter, d’En Ferran Canyameres; el català d’En Fabra, d’En Moll, d’En Coromines, jotfot, de tants de bemparits bemparlats de les quatre bandes del nostre món gràcies a déu molt variat… Però que no diguin que no parlen català, que atsò denote que no tenen ni un mal dit de cervell, i que tenen la mateixa cultura d’un escarbat gens màgic, merder. Per sistema, minyones, gairebé tots els merdanyoloxampurrejants (sense excloure’n els sudaques els quals sovint són més furibunds i datspelsac en llur odi simiesc que no pas els soques merdanyols de soca), odien i tenen per molt ridículs els catalans. Atsò que no ens respècton gens ve sobretot del fet que mai no hàjom sabut desfer’ns del jou xarnec — xarnec en el sentit únic d’infiltrat qui (tot i que el nodrim i abriguem) en tot ens fa la traveta perquè ens estimbem al pou de l’anorreament) — a desgrat del piular carrincló rai amb què tostemps ens hem abellits de plànyer’ns. Tot català qui no vulgo la llibertat es mereix la mort; la mort qui ens aguaite cada cop de més a prop dementre que no aprofitem cap de les avinenteses devers la total independència.



Les senyoretes se l’esguardaen com si havie begut, o s’havie begut el seny, o pitjor, com si s’havie ferit i el pany d’enteniment que li rutllae era l’ocult. Una demanae per anar a pixar, i en realitat per anar’l a denunciar.



—Atsò de dependre dels merdanyols i llurs sistemes d’extorsió, filles meues, malament rai. Horrible multiplicació de les burocràcies paràsites, i doncs, multiplicació dels imposts — quin capdecony voldrie pagar’ls a una nació impròpia, d’aprofitats — a un govern aliè i enemic? — i amb Europa, triplicat. El concepte feixista que és i sempre fou Eh-pània ara ja és superflu de totes totes i ha de morir. Lladre estat dels merdanyols. Atsò és autonomia: dependència; com ara un lladre qui et burxés al coll amb la punta del ganivet fins que t’ho hagués pogut pendre tot. Allavòrens comences de gemegar. En acabat de plànyer’t i plànyer’t, el lladre et fa l’immens favor de deixar’t els calçotets (traspassos de competències vigilades). Encara has de continuar plorant ara perquè t’altregi ple de bondat (lladre fastigós) quatre cèntims per a púguer agafar l’autobús i tornar a casa, una casa espoliada — véns a morir-t’hi de vergonya.



S’hagué de pendre una píndola d’aquelles d’assuaujar la ronquera.



—Quan érem joves, tants n’érem lluitadors, alguns dels quals ara… Però potser en faig un gra de massa, i només és una deserció més, un traïment més a afegir, com ara els qui ens traeixen bo i veient el món a través del vidre emmerdat pel·la propaganda merdanyola, comprant i venent-se en merdanyol, escrivint en merdanyol, llegint en merdanyol, fent malbé el català, volent-lo millorar, facilitar, adaptar al temps que corr — ço és, és clar, eh-panolitzar’l. Un patriota reeixit (dels nostres no n’hi haurà cap fins que siguem independents, i llavors les resurreccions rai), N’Ibsen, vull dir, deia: Els qui diuen posseir la llibertat, ja l’han perduda, se’ls esquitllava entre els circells virulents d’uns dits balbs. Car la llibertat cal jurcar-la tothora. Com sempre feie el nostre teòric n’Abdul Cigró: Cal sempre jurcar a diferenciar’ns. Qui amb diables fa llaurada, adés n’heu bare burxada. No en compartíssim mai el jou — prou sabem el gossos que són. Si ells es diuen cristians, o catòlics, o com se’n dígon d’allò d’aquells qui adoren ídols i ninots d’una pseudoverge qualsevol, o d’un condemnat a mort, amb d’altres boigs i masoquistes escapçats en temples pagans, sant peret de baix, santes ostes, caralls trempats, etc., naltres ens feim per exemple sarraïns — no pas fer'nsen del cert, ep, sinó dir que en som, per fer’ns quelcom completament diferent, car hi ha gent qui dóna importància a aqueixes falòrnies — o ens feim, jo què ho sé, bonzos, indis, japonesos — o ateus. N’Abdul Cigró sempre amb les seues bones recomanacions. Diu: De dues paraules que volen dir el mateix, sempre hem d’emprar la que s’allunye més de la que ells empren — xst, atsò si ho sabem, car no tenim cap obligació de sàpiguer com bavegen. Ah, i el més important: les aliances — sempre ens aliem a la superpotència del moment que sigui contrària a la superpotència de la qual ells llepen el cul, etc. Harmonies, serenors — perfecció del món somiat païsenc, on si no hi hagués gens de xarnec, on, tothom qui ve, ve per voluntat pròpia, no pas com a peó de l’enemic. Utopies del determini inestroncable. Obriu-me de bat a bat el diccionari Valencianenc-Illà-Cataloc. I tu, Margot, aguanta’t la pixera. Tot seguit és l’hora de plegar. I no et pensos pas que no sé que d’amagatotis m’estimes, Margot, Margot Bragot, la qui en diuen coqueta, no pas perquè en sigos, que n’ets prou, ans pel fet que t’agraden molt (les coquetes), sobretot les de sucre i el vi ranci. També t’agrade, sé, el conill amb samfaina. I que no et dius Margot pas debades — sempre atrafegada, ficant la mar en un got. Seu i aixanta la mui. De seguida acabem. I podreu somiar, cavà, Maneleta?, en fiblons de rave amb què ventres batre — galtes batre, deie algú altre. Ah, Mari Carme — desitjada, misteriosa — qui ets, després de tot, llas, sinó només una joguina sexual per a tos ostatges? Voldria esdevindre’n també un per tal també de cardarhi. Presoner de tos braços. Du-bi-du-bi-dú. Bah, tant se valet. I ara totes alhora:



“Ah! — el mestre em va pegar! / Eh! — jo no sé pas per què / Ih! — perquè no hi vaig venir / Oh! — perquè no estaa bo / Uh! — la culpa la tens tu!

“Com et dius? / Follanius! / Com et trobes? / A les coves! / Com et tens? / Amb les dents! / Tu i ton pare? / Som parents!”



(…)



Psè, aitant se val, saps què, i així anar fent. No m’hi allargassaré pas pus. Prou feina tinc. Hi ha les veus, aitambé. Haig d’estrafer’n de totes les colors, adu les més contrastades ensems, com ara suara quan us pintaa la conversa entre l’andorrà i el polonès — la molt grotescament greu del pallasset, la carrincloneta, d’espinguet, del gegantí eslau. O barregeu la veu beguda i pastosa d’en Càncer — que, en instants lúcids i eufòrics, es torne metàl·lica, cristal·lina, amb drings de dinerets que espeteguen amunt i avall del doll d’una font prístina — barregeu-la amb la meua doble veu contrària — llas, alhora, sovint dins la mateixa frase i tot, la vellutada i delitosa, amb entretocs sexuals i caníbals, decreixents tonalitats que amaguen dolces amenaces obscures, inflexions senyorívoles, de dona idolatrívola, ideal, paramètrica, paradigmàtica, d’altar, la beutat entronitzada, fineta i forta ensems, qui, si cague merda, és merda perfumada, segurament èdula, adu ambrosíaca…, i ah, els garranyics trencats del monstre, l’atzeb xaparro i neurofibromatòsic, el cuc paquidèrmic i safarós, de debò la merda amb potes tortes, la merda pudent envides ambulant, qui, aitanmateix, sigo com sigo, ho tallos per on tallos, sempre en serà el pinyol de dessota, el pinyol lleig i malfet d’on nasqué, colta, gloriosa, N’Isis dels Ibis, la deua pus única…



Què hi fotrem.



Em fa tanmateix que, un poc massa esbarrívol, no atenc prou a les osques; me’n marcaré de noves. Ça com lla, ja m’haig fet entendre.



Som-hi. Reprenc doncs la narració. Us en recordeu?…



Era, merdeta esvalotat, en Genuí Lanosa, el qual, perquè no el volen ni serveix de guerrer es fa ben apropiadament propagandista — ineludiblement pel·la causa de la llibertat. Us esdevé, pels estadis metamòrfics d’en Tau-tau i en So-so, na Genuïna Quical, bòmbica beutat.



I ara prou.



(…)



Fos com fos, tot és que aquell altre jorn tenia poca son. Quan en Carles Cranc se n’ha anat, novament torrat, què doncs faig? Enllesteixc de llegir el testament del pallasset que havia lleixat penjat —dic que havia lleixat penjat: compreneu ara per què faig servir qui obligatòriament, i no mai que, quan faig referència a una persona viva o morta, i sovint adu a quelcom (gairebé a algú, doncs) amb vida (un arbre, per exemple) — car si per comptes de dir que us hi deia qui, malament rai, que, en execució isnella per mà de forca, ja us havia desempallegat d’un dels protagonistes — idò, cal vigilar, ca?



Xst, havia dit prou. Tornem-hi, doncs. Un milionari m’ha nomenat marmessor, o em fa beure a galet amb un altre feix de nyepes i estrafolles?…



Perplex, m’estic gratant la calbaó tinyosa. Sabeu què altre? Continuaré llegint — guaiteu com aitambé es despulle ell:



“Atès que aquet document només serà obert en cas que sigui mort, us deixelaré un secret clau. Aitants de fills qui hom m’atribueix i, de fet, re. Fill no n’hec cap, ni unet — car poc puc heure’n — gens — prou ho sé que eu mateix en servaa i nodria la brama — per què? — és evident — aquesta trampeta em serveix per a sàpiguer quina de les sòcies continue desperta i trobe recursos a d’altres bandes que no sígon les que em volten, massa còmodes, cavà? — no vull pas que se’m refíon i es pènson que ja s’ha acabat cercar.



“No, no; les vull ben eixerides, oi? Ausades, així mateix, comprovar la mà de sòcies que diguem-ne m’enganen, em justifique — per si em calgués cap justificament — cabalment la bondat d’aquesta dèria meua que em fa canviar sense descans de sòcia.



“I a les qui no m’enganen, què? Podé que (si me’n record de la llista) encar els jaquiré qualque prèmit, per tenaces i tota la pesca — vull dir, ací en una clausuleta del testament — podé hò o podé no — petiteta n’era jo — com em roti, és claret — belleu les millor premiades seran les qui més m’enganaen, jotfot — la meua manera d’anar amb el flux de la natura i, diuen, de déu, qui ajude sobretot a qui s’ajuda…



“Haig perdut una mica el fil, perquè tinc al costat un capdecony qui em dóne conversa…



(...)



“Ara me n’he desempallegat un instant; l’haig tramès a cercar’m una beguda. Se m’atansae i, amb tat-gats i d’altres familiaritats fora de to i de lloc, em tractae de compatriota, de confrare, de ximpletades patriòtiques d’aqueixes — i tot, es veu, per ço car aitambé és baixet i garle (esquerdadament rai) en català, en una casta de català, però, aitambé, que déunhidoneret. Carrincló, el capdecony.



“Em contae que es deie Sucós o quelcom així. Quaix que ni me l’escoltaa, encaterinat pel seu cos, una mena de reducció a l’absurd del model humà: tot allò que hi pot malfuncionar, em fa l’efecte que, en continu daltabaix, damunt-davall, sense cap ni centener, s’ha congriat al seu damunt. De debò sucós, raó que tens, rumiaa eu — sucós d’icor d’abscessos desbridats, de furóncols esbotzats, de pler d’apostematoses fastigositats. Me l’esguardaa i em deia: Osta, tu, quin cuc; no existeix, no pot pas existir; deu ésser una puta larva del teu magí embriac. Ell, en copsar que l’escodrinyaa com un sentinella exasperat pel·la boira, s’ha degut creure que m’interessae amb les seues pegueses terroristes.



“L’he sentit citar el gavatx Cornella, el qual em semble que ha qualificat idènticament com a quasicò-i-cò (-mpatriota i -nfrare) — carrincló rai, ja ho he dit — puix que, per mà del seu nom, se li veie que havie de tindre bona part de català i, per mà de les fotos de l’època, hom havie de col·legir que ere força arrupidet i curt de mida, a part de lleig i negrot com un escarbat — o, ve-t’ho aquí per on, una cornella.



“Feie la citació (que m’apuntaa mentre la deie): Quan tots els reis i manaires ens vénen imposats per fratricidis, parricidis i homeis a l’engròs, i hom assegure que, si són on són, hi són per voluntat expressa de déu, el qual representen a la Terra — aleshores, oi?, ésser un criminal ha d’ésser no pas sols el súmmum de l’estil majestàtic, mes adu allò pus diví que un humà menysvalgut i viltingut pot fotre a la vida.



“—I, doncs —encadenae el torracollons panteista—, per què no creem, els maldats pel·la natura — volie dir, els qui han rebuda per part de déu mala mà (cap atot ni un per a ell; per a manguis, encar rai, alguna basa) —, per què no creem una “Il·limitada d’Artistes” — un “Artists Unlimited” per als malxerrats —, ço és, és clar, una colla ultrasecreta molt recoladament especialitzada, ran d’on assassinaríem sense jaquir traces els protoparadigmes universals del personatge bemparit, sortós i puixant, és a dir, és clar, els grans cirurgians estètics, plàstics, cosmètics, genètics, aitan perfectes i ben peixats, i qui es creuen, grandiosos il·lusos, que el món amb totes les seues carns els pertany.



“—Dins la nostra petxina de ferro (de piorrea eixarreïda, més: per l’odi empedreïda a cent per cent), ens ficarem, celadament i ivarçosa, entre llurs llençols de fil flairós i, amb el nostre fibló exacerbadament metzinós, a tort i a dret, quin carnatge de les carns abominívolament mutants d’amants tovetes i de dogmàtics professors aitan pagats d’ells mateixos que, en desumflar’s, cagaran pistrincs, calers en metàl·lic! Us penseu pas que no els conec?… Oh, estimat doctor, com t’escorrs avuiet, dirà ella, escardalenca, a l’agre de l’orgasme postrem, i ell, mal i disgregant’s, encar atret pel·la descoberta, científic, perfecte, superior, li demanae, amb els tons de les múltiples veus escaguitxant-se-li com bromeres de bombolles d’insecte trepitjat per tots els esbotzecs i les esbotifarrades del seu cos bullent: Nena? Què has trobat? Què has trobat?…



“No sé pas per què m’hi estenc. Us cedeixc que guaitar-li esclatar a la impensada tot de granets estranys part damunt el cresp sencer de la pell, alhora que em deie allò si fa no fa, em tenie una estoneta fascinat.



“Xst, però jaqueix-me plevir-me’n que ha fotut el camp, bo i demanant tanda, fent reva rere la barra, per a continuar el meu testament.



“On era? Aitant se val. Potsefer que ja ho hagi dit: no comencí de cardar de ferm sinó quan ja ere tard — l’any on la mama pujà al cel, justament — i ep, re ací de psicologia de firetes; el primer qui piulo i digo èdip li clav un mastegot —aquell fou doncs l’any on entrí en possessió de totes les riqueses familiars; badaràs, ves que jo hagués fumut gaire el ximple, mumare, qui ere, pobra dona, un pet i una llufa al faldillam infame dels capellans, els ho haurie regalat tot, ans agraïda, ensumallufes de capellanufa ful, xerec i macarró. M’ho jaquí per comptes tot a manguis, jotfot. Per això mateix, perquè fiu aitanta de bondadeta i semblaa aitant oprimit, menjamerda i hòstiacontent a tota hora. Ausades, fins que la mòmia no s’acabà de metamorfosar en moltes de mosques de podrimener qui li dugueren l’animeta salvada çasús fins a la sina flatulent del déu petaner del capellanum eixexecrat, no em torní humà i comcal. Allavòrens sí. Allavòrens, prou podia, eu, totes em ponien de cop i volta; i esdevenia individual, autònom, bell i estimat, trametia els eclesiàstics a fer’s la puta mà i a parir panteres, i…



“Inspirat, tot d’una coneixedor molt exquisit de la teca femellesca, em destap, fimbrós, i institueixc (hurí rere hurí, brasileres sobretot, mes així mateix balineses, núbies, valquíries, circassianes, fel·lahs i caldees, allò milloret del món i colònies) un haremet rotatori personal, on altes i baixes es produeixen, tostemps ben pagades, al ritme volublet del meu tastaolletisme més filaprimat. Vivaçment, faig servir sense manies les xiquetes pus precioses produïdes en tres o quatre generacions, vull dir, me les pos i trec com camises — o no, millor que no pas com a camises que embrutes, sí, les empr quan m’abelleixen, com mocadorets on de primer et moques i llavors llences a la roba bruta d’altri perquè se’n continuo servint ell si li rote.



“Mocadorets, cavà? Aqueixes imatges són molt millors que la del condó. Car xst, qui hi té res contra els condons? Relíquia que l’humanitat haurie d’adorar. Però enraonaa només de xicarrones, no pas d’emblemes de civilització.



“Tant se val. Xiquetes totes plegades amb prou feines núbils, és clar. Gens empastifades pels virus del comú. I, ja ho he dit, que tenia un ruc ben sa i ensinistrat qui abans hi passae?… L’haig hagut d’acomiadar.



“S’havie enamorat d’una fotografia de la pintura d’una molt xarona verge (d’En Murijo o de qualque pampana afí) i per xò feie vaga. Pelant-se-la tot el dia, nit i jorn, i aleshores, és clar, esme per a re. Fora, home!



“Ara me’n cal doncs un de nou. De mestre himeneu, de pre-cardaire, de tastaconys. Per dues raons: primer, atès que no vull fills — i per això em fiu tallar el conducte seminal, viu de jo, murri de manguis, imperfectible escatilós, panurg del tit — per torna, adu la pròstata, vaig fer’m llevar; és clar, eu que em dic: Enlaire, tu; cria fills i se’t menjaran de continu el fetge, com ja avisà En Zeus mateix a En Prometeu… — i, segon, atès que tinc una por feréstega als aids (a la sida) — de fet, per a evitar cap malaltia, tost m’estimaa pus jaquir-ho anar i esmerçar tots mos recursos en qualsevol altra passió o excel·lència — la recerca científica, per exemple, o belleu ausades l’alta art terrorista, com vol aqueix ximplet qui, ai que patirem, veig que és a frec de tornar — doncs, per aquestes dues raons principals, per comptes d’un eunuc, em llog un ruc.



“Li faig de pare, em fa de fill, la millor confiança del món. Justament, doncs, i ara, al capdarrer, me n’haig hagut de deseixir, gairebé desempallegar com d'un ase mort — ere, de fet, aquell fill qui faig passar sovint com a nyec de bolquers i de qui, em semble, he parlat al començament quan contaa que, dalt a l’avió i tot que era, haig davallat de correcuita i l’haig encolomat, amb una estrena que cap enterramorts anc no ha ensumada, a aquella brasilera xamosa qui jugae al gep vora l’aeroport colombià. Hò, ves, pobrissó; ere un bordegasset qui feie la meua mida, és clar (mida condó, hu-hú); les proporcions, però, ni punta d’acomparament: lletjot rai, i de més a més força deficient mental. Això sí, nogensmenys, completament devot a la meua autoritat; qualsevol antull meu, la llei, per a ell.



“Doncs, com deia, verge qui adquireixc, verge qui poc se’n pot sotstreure, qui ha de sotsmetre a passar part davall el meu ruquet.



“—Condició sense la qual, l’avantatjós contracte a can pistraus, filla. El somni meravellós de la teua carrera de meuca cara, fet malbé de bon començament.



“—Només per obligació —fan elles, esgarrifades.



“—Jotfot, només mancarie altre —que els tornc, enjogassat.



“I és que sabeu què? Això em resol molts de problemes. I perill, en acabat, cap ni un. Car qui s’acabarà enamorant d’un ruc? Un ruc estèril (ni que li sortís d’ell mateix, dingú altri no voldrie cular ni coir amb ell, de més a més que el tinc tostemps lligat com un gosset), un ruc estèril, doncs, i esterilitzat amb totes les de la llei, per descomptat. Un parell de metjarres me l’acondueixen les vint-i-quatre hores. Llavors, enllestida l’única rutina (la seua sínia és cardar i prou, cada catúfol un conyet; som-hi, som-hi, roda, roda, eternament, cada catúfol un nou conyet, collons, vida de ruc), doncs, quan ha acabada la feineta, i li cal com aquell qui diu jeure una mica i abeurar’s i atipar’s de fenc, el metges cuiten a analitzar-me’l de cap a peus, i sobretot part de dins, i, escolats tres o quatre dies, hi donen, si s’hi escau, el vist-i-plau i m’assenyalen: Endavant, noi, ataca, que la costa és prou amanida. De mantinent, aboc borda avall la favorita corrent i prenc a bord la nova. La nova, ara que, ençà del traumàtic esbotzec himènic, ja se li han cicatritzades les dolors i penes que tastae barrejades amb el plaer de les primeres burxades, només reconeix que bé que ho faig, i agraïda, gundéu, com mai no n’ha estada ni n’estarà. Perquè quin pou de benifets sense fons, aquet de púguer’s sàpiguer estalviar la malallet que sempre porten les dones contra el filldeputa qui primer les ha encetades — tostemps me’n vantaré, d’aqueixa gran pensada.



“Sigo com sigo, deixa’m plegar de fotre el psicòleg de bot-i-fora, i vejam si resolc aviat el quòdlibet on m’ha enfonsat l’enamorament capdecony del fill d’abans i en trob encontinent un altre, de bon monstret qui em desminyono les vergetes…



“Ara em torne, amb l’ampolla que encar li relliscarà, aquell pobre desgraciat de compatriota confraternitzaire. Hum…



“Lleig i malfet, ho és prou, belleu massa i tot. Se’l veu força lasciu, com un bacó afamegat, però; això és un bon punt. Si no fos que ve aitan pitof encar l’escandallaa una miqueta… Ho haurem de jaquir per a un altre dia, si hi ha sort, un jorn que el tingui prou serè, una nit calmada… Fet.



(…)



Se’m refereix, ai, osta, se’m refereix!



Ja es pot creure, això? Per aventura, doncs, totes aquestes dents de gairell, aquesta llengua pudent de líquens que esclaten de postermeig i llampurneig, aquet melic aitan capgirat i tort i esgarriat que semble que sigo no pas el melic de la panxa sinó el del gep… Tots aquets tacons que, d’ençà de nyec i sense culpa ni nelet, sempre haig hagut de rebre, per bruixot i per dur’ls pega — fet i fet, és clar, per hòrreu i per sútzeu, quan, pobrissonet de manguis, aitambé, què altre podia fer-hi, si em neixien així? — gundéu, si ni mamerri anc no haig esset, puix que quan en tenia l’edat, adu a ma mare li fotie fàstic de donar’m a popar. Ni cap criada ni minyonia ni cosina ni tieta ni padrina m’ha estireganyat enjogassadament el pixot — que ara només em fa pam i mig (dels meus).



Ara, vols dir, doncs, que, després de zero carícies, i, per comptes, d’aitants d’atacs físics seguits, els quals normalment només podien fer’m anar covant hostilitat devers totdéu, i pler de ràbies i malesllets, les quals, a llur torn, reprimides per força, car n’era petitet i poc era capaç de tornar-m’hi, havien de fer’m candidat segur a tindre una ànima encar més merdosa, i doncs, bo i emmirallant-se-m’hi, fer’m un cos encar pitjor, més atrotinat i esgarrifós; psicològicament i somàtica un monstre angoixat, embasardit, apàtic, malencònic, deprimit, obsedit, paranoic, cruel i torturaire; agressiu, autoritari i, sobretot, contínuament, atenalladament i escanyadora, posseït per l’impuls apocalíptic de veure d’una puta vegada el món crebar escarafallosament en la traca darrera on l’univers se’n va a pendre pel cul definitivament — ja vénen, ja vénen, meravella, apunteu’s-hi hi tots: mil planetes se’ns estavellen damunt cataclísmicament i, de la Terra, feta tota a bocinets molt fumosos que s’esvaeixen en contacte amb la fredor del no-re terminal, ni el forat, ni el forat no en roman!



Vols dir — em deman delitosament astorat — vols dir que tot això al capdavall només és, doncs, l’embolcall molt safarós i repel·lent, disfressat, que amague amorosament el prèmit preciós de la floreta al sés amb què só nat i que, amb l’ajut desinteressat d’aitants de filldeputes qui m’han maltractat amb totes les atzagaiades que han pogudes etzibar’m, he anada conreant, conreant d’allò més encertadament, perquè ara, al capdarrer gloriós dels capdarrers, pugo desponcellar’s en un perfecte desponcellador de verges — verges núbils — verges — vols dir?



Prou hi diu: Si hi ha sort, i m’hi ensopec while sober, gens embriac! Ei, que no es preocupo pas gens. Me li faré topadís d’allò pus. M’agrade fotre’m en bucs, senyor Lluïsot!



Hi anaa ara mateix i tot. Dissortadament, tot just en ésser part defora la porta me n’adonc que és nit fosca i que aitampoc no conec a quin recambró viu el pallasset providencial. Me’n tornc doncs cap a dins, això sí, bo i fent-me un nus molt cridaner a l’esment, vull dir, aiguafortint-m’hi la resolució inajornívola que, aitantost com clarejo, ja em veureu passejant amunt i avall dels corredors, monomaniàtic i nogensmenys serè, gundéu, sereníssim, pus palmàriament sobri, comcal i llepaculs que no un dignitari de carrera, bo i esperant-hi el meu més promès, adu plevit, messies — mida embriònica, però encar pus resplendent que no l’altre — qui al capdavall es descolgo — de fet, es desclogo de la seua nit consuetudinària d’estimets, grapejades i burxims amb la qui ja podeu anomenar la pòstuma, ai, la mig desnonada, i en tot cas la prèvia, l’anterior, la deessa escultural d’abans, perquè heus-em per on, vinc dret i d’allò més dret a viure — i, amb aitant d’agoludam a frec d’esclat, belleu a morir-hi i tot — el moment més extraordinari que puc esperançar en aquesta vida — i, no fotem, ausades en cap altra — vinc, cabalment, a fer-li la salva corresponent, a tastar-li ja la verge idolatradíssima d’ara, la nova, l’ulterior, la propera, la qui viu i sue, i menstrue i cague, tu, el miracle total d’una dona, protodona — que encar és millor — qui de debò semble una dona de miracle, ideal, icònica, estatuesca, inabastívola totalment — bo i emboscant-lo, doncs, per a demanar-li, humil com un llimac, audiència i que em llogo, que em llogo, que em llogo sota qualssevol condicions que vulgo, per fotudes que sígon!



Quan m’he escorregut, bo i aesmant com m’esdernegaria, proficient, assidu, expert, en la bella i agraïda tasca, més calmadet, m’haig posat a rumiar, és clar.



De debò em voldrà? Recony, a jo?



Cal veure-ho de vista i de llista. Em rellegeixc els trams de text on parle de proposar’m la feina inconcevívola, de considerar’m pretendent bonament factible al títol divinal; arrib ullbategós al replà del triomf on hom assoleix al capdavall pel cap baix el tresor que l’immortalitzarà, on diu que, si no fos perquè vaig pet, em confiscae l’ànima — l’hi profereixc de grat sencera, i més en tingués — i m’armae el seu mestre-sala tastaconyets exclusiu allí mateix, i…



És clar, els dubtes. És sisvol prou càndid i genuí, ell, el mossen pallasset de les meues úniques esperancetes; o és, tot allò que m’entaferre, una altra maleïda broma escarnidora? El cert és, ben mirat, que tot allò (el testament i el tripijoc adjacent) put a vil renunci, que, tot i que és palès que en té del bo, s’amaneix a donar-me’n del dolent, del pitjoret, de l’anihilador. M’hi presentaré i què? Se me’n fotrà llongament i ampla amb totes les seues dones, ca? Rialles cristal·lines de les imatges adorades — ah, llas, i em trencaré com un glop rebavat de vidre, estavellat de retop pertot arreu pels esclafits nafradors de la riota. Ja desert de cap embranzida que s’ho valgo, pansit a mort, perempegueït, amb re tret d’un xiclet enganxat a la sola, per aventura escopinat per una de les deesses curvilínies, paradisíaques, entronitzades, monuments, el subordinat irreverent, sacríleg, pecaire, guille, se’n torne, escuat i escopinat, cap al seu raconet molt merdoset, a llepar-s’hi d'empertostemps les plagues, alhora que es pleveix aitampoc a no menjar mai més — re cor el xiclet a la sabata — re cor llurs rebuigs on se m’encàston — re cor… — tret doncs de mastegar, sublim delícia superna, molt ara-i-adeset, el descartat tampó, l’escopinat pinyol, el patatxapós gargall...



Plor fluix, no pas de pena que et fible i pertorbe, ans de tristor que dolçament, molt dolçament t’ensopeix.



Una mica sorprès pel·la suavitat que em pren, sabeu què? Caic abaltidet.



I consir, mig somiós: mes… — mes, si só tan brut, qui llavors em voldrà? Les mateixes qui em volen fins ara? — dingú?



I si cap jorn gloriós, per mà de mos cirurgians, só esdevinguda na Genuïna Quical, llavors?… Quina gràcia em farie que un tros de cagalló infecciós com el tit volgués ara vindre’m a manxar l’indret?…



Quins estires-i-arronses existencials, jotflic.



Ah, sort que era tan estalviador — gairebé un mesquí escanya-rals, com aquell Jesús Dallonses dels collons. Dingú li’n coneix el cognom? Potser sí que es deie Jesús Esternuts. Però pertot prou hi diu: “JESUS SAVES.” Valdrie la pena que ho esmenésson en JESUS SNEEZES SAVES? Creurien que estalvie esternuts? I els fidels una repressioneta pus? No ve pas d’una, ei.



Duc a l’esment En Cornelleta — ictèric, negrot, curtet, agafatallós, llefiscós, borni, pollós, xufanc picallós, caminant tot tort — son parrupeig balbot no ens inspire re de bo — si com més manés més criminal, ja em diràs tu el rei del cel. I al nucli, com més esguerrat psíquicament i física, amb més ínfules de rei.



Mon mestre Jaume Elvira tocae el cul a cada alumne. Menys el meu.



Mes sort que no tinc dingú on despendre els dinerons. I ara aquet feix em duu a la clínica dels miracles nus.