Tretzè lliurament

m) La ranera del tifa





Ja sabeu, doncs, que tota aquella estona havia vigilat d’esquitllentes. Aleshores, en pic havia vista com aquell qui diu la costa lliure, aitantost com el pallasset, bo i fent llampegar irritadament els ulls, llisquívolament fugie, gosaa d’adreçar-me-li. En un anglès encar més odiós, després del pec incident de l’estilogràfica, li demanaa el seu parer pel que feie ensems a la disponibilitat i la qualitat dels aixoplucs existents a l’indret d’estiueig on el transbordador ens portae.



En respondre’m, el polonès gegantí que així poc no ho sabie, encara sóc prou valent d’indicar-li que aitant se valie, atès que el demanament no ere pas altre que una excusa per aital d’establir conversa.



Que li dic: Would you please care to continue the interrupted intercourse with me? Forgive me if I’m too forward, but I couldn’t help but notice that you don’t appear to mind talking to a midget; I wonder if you’d do any exception with such a sorry malformed dwarf as me? (No fóreu pas aitan amable de vúlger continuar amb manguis la suara escapçada xerrada? Veig, amb goget escalfador, que aitampoc no desdenyeu d’enraonar amb cap nanell ben fet — o podé millor miniatureta d’homenet. Confii que no fareu pas una excepció amb un xapot nap-buf, geperut i fastigós com ara el tit.)



Em respon que de cap manera. Que, de fet, és metge, cirurgià, i que la seua molt estimada especialitat és haguda sempre la d’adreçar, sense estalviar mitjants, aquesta mena d’escarransiments repugnants o pecats contranaturals de la natura capsigrany. Metge antigament castrense (afegeix, amb una certa elació, de sobte tot tibat), de nom Jerzy Ràkowitz.



—At your service, sir. (Per al que us calgo, mossen.)



Havia acceptat agraïdament de retre-li una visita al consultori aitantost d’enllestides les vacances. Llavors, ens posem a fer-la petar.



I ara li escoltaa, adelerat, aquella tirallonguenca collonada bèl·lica. Ausades, fins que fou l’hora de l’estramp o estirabot final.



Doncs, acabà d’atapeir’m el seu conte molt ultracuidat de guerra bo i amollant-me, significatiu, amb un doble arqueig de celles asimètric, l’entretoc que: “Xst, vós, eh? Només us dic que tots els presoners m’estimaen molt. I sapigueu que tothom qui emergí a la pau, hi emergí home nou, i molt devot al mètode. Sí fa, hò i tant; adu, els de més encar em trameten sovint qualque recordatori, o postaleta, o desig de cossera felicitat.”



Féu, pensiu, pregon, bo i nedant esbufegadament a ops de sobrar l’hiat: “I els immolats entrevores, camí de la perfecció amunt, tots plegats part del plint: daus de pedra del nostre acroteri o altar — és clar; ausades, no fotem, si tothom hagués de sortir a guanyar, ja ni caldrie jugar-hi.”



I em sentencià, mortalment seriós: “But you wanna play.” (Vós voleu jugar.)



On responguí, i amb una ferma capcinada: “Sure.” (Hò.)



Encaixem, allavòrens, per aital podé de segellar el pliu mutu (cavà?), vull dir, de consolidar l’acord, i, tot d’una, encar en el seu millor posat hipnòtic, em desitja bora nit! —jatsia siguem només, i qui no diu a mitja vesprada, si més no a principis del capaltard, i ça com lla amb pler de claror diürna). Un bri intimidat, aitanmateix, venuda la meua voluntat senil a la bravesa escrua de la seua, què faig, sapastret empegueït de manguis?



Re; amb una espontaneïtat ben fal·laç i malreeixida, educadament gir cua i enfil tentinejant cap a la porta que duu avall, com qui se’n va al llit, dementre que damunt els geps de l’esquena, les llúpies brianoses del clatell i el regalim apostematós de les carúncules dels turmells sent, molt penetrant, la coïssor d’uns ulls qui em sotgen.



M’arrib fins a la barra de la cantina, hi deman un gelat de bastonet i me l’enduc capcot devers un raconet, on m’assec a una cadira ranca arrambada a un pilot precari de caixes de flascons buits de refrescs. Llepant-llepant, reglot i aitantost desficiosament remuc les mateixes egagròpiles peludes i els mateixos betzoars repelencs i humiliants de la bare conversa que suara haig tinguda part dedalt. Car dementre que el diguem-ne metge explicae les seues carallotades de pistoler, home, encara com aquell; rai, oi? Jo qui em deia, íntimament burleta: quin cantacançons, quin comediant; ara, quan hem començat d’enraonar de les meues malalties, i, sobretot, amb una cara de fàstic palès d’allò pus on un somriure trapella mostrae una corrua pampalluguejant de dents de tauró, quan m’ha omplert el cos de ditades doloroses bo i assenyalant-m’hi les imperfeccions que calie esmenar a cop de furgar-hi amb eines esmolades, llavors sí que haig patit, vull dir, moralment, perquè me n’adonaa que els seus ulls molt fits i crítics no em prenien per cap mena de persona amb anhels, girades i sensibilitats, ans m’alfarrassae fredament com a l’obra repel·lentment espifiada d’altri, belleu un altre artista cirurgià enemic seu, embriac, destraler, tremolenc i patafier — un seu rival viltingut, demostradament menys excel·lent, no dic ja com ara el pobre Pasqual — molt més: com ara déu, com ara En Déu, cirurgià molt malastruc ans malfeiner. És a dir, allò que li ere gens important en aquella saó no era pas eu, el centre viu del meu ens o individualitat; eren, contrastadament, els accidents dels nyaps que se’m congriaen al voltant; ço és, ignorae el diamant de la meua ànima sentimental per l’arroplec carrincló de farda esbotifarrada, pel cridaner reble o calçobre malarramassat que embolicae grollerament aquet diamant bategós.



Ofès, corplagat, llagrimejaa mocallosament. El gelat regalimós se’m tornae salat. Algú tocà l’ase no pas gens lluny. Aixequí els ulls mulladets i viu en Lluïsot. El pallasset andorrà ere allí mateix, tres cadiretes més endavant. M’esguardae compadidament; de nan adret i bell a nan lleig i fastigós; sobretot, però, simplement, de nan a nan — el seu llambrec enamorós m’endolcie els sanglots; sense paraules, em mormolaen: Ai, fillet, prou que sé com has sofert.



Amb un somriure reconegut, me li atansí. Li fiu una reverència; llavors me li asseguí al costat. Em repengí, i viu que, a l’altre cantó, una dona alta, escultural, de pits agressius, li deia quelcom a cau d’orelleta. Ell assentí; aleshores, amb un espetec de dits, l’envià. La gata moixa se n’anà, bo i regraciant-li abans la gran mercè amb l’acompte (un mer tastet del tribut complet encar degut) o la bestreta d’un petó molt culfimbrós a la coroneta. En acabat, ell se’m tombà.



—Dones! —musclejà descomptadament en la seua veuarra ultramascla.



—Hi-hí —riguí, llefiscós, com un conill gamat, amb la marfuga, qui a les últimes es somnie trinxeraire.



—Veus? —m’indicà amb la tarota devers l’ordinadoret engegat que servae a la falda—. Aquesta matinada haig arribat de Colòmbia. L’avió, també, noi, quina cafetera esbalandrada, quin mamotrecte esgalabrat; ara, plepes i carraques, rai, allà baix.



Per a engrescar’l, amb el meló amunt i avall li feia que sí, que sí, tota la raó, home de món.



—A l’hora de pujar-hi, bo i ullant-ne amb disgust els atrotinats esglaons basardosos, de mal averany, haig tinguda la premonició que allò envides podie volar, que eventualment l’estavellada no ens la treie dingú. Part de dins, els quatre gats passatgers qui s’hi arrupien aitambé feien tots plegats cara de sàpiguer que l’accident ere gairebé segur. Amb resignament oví, de ramat que s’estimba sense demanar’s per què collons, tothom seguie amb el cul enganxifosament escarxofat al seient, dingú (potsefer per a no veure així poc les ascles i els esvorancs part de pertot arreu), ausades, dingú no ere prou valent ni d’aixecar l’esguard fins als ulls de cap altre dels condemnats veïns. Els motors ja s’escalfaen, estossegossament i valetudinària; arrítmics, amb feinades rai. En aquell instant, amb un esfereïment intens d’allò més, me n’adonaa: encara duia l’infantó als braços! El darrer de mos fills, obtingut en acabat de conviure nou mesos pelats amb una altra flairosa aventurera brasilera. D’un bot, salt devers la porta encar de bat a bat; baix de l’aparell quan ja ha començat de bellugar’s per l’asfalt boterut i ple de clots. Corrc fins a un dels límits de l’aeroport — un aeroport ausades exigu. Entre les dones qui juguen a l’all en un erm proper, la més asalta se m’atansa. Semble que sàpigo què li vull. És una dona xamosa i divertida, i feta d’allò milloret; i estranyament alliberada, directa, sense manies ni falsos avergonyiments. Quin descans, em dic. Tè, per a tu, preciositat, desa-me’l bé; el jorn que l’esqueraràs ja m’haurà estat anomenat hereu. Li lliur el petit, i me’n tornc cap a la planyívola baluerna sentenciada, la qual encar s’anae brandant destarotadament carrilet avall… M’hi his a força de braons; els altres morts em reben amatentment, amb solidaritat; hom m’ajude a fer’m dins.



M’esguardaa amb admirament mut el noble nan, autor impertèrrit d’aquella titànica proesa. Ell es begué d’un glop mig got de la barreja de licors que tenie al davant. Encontinent, prosseguí:



—Sitot veig que raó no en dec tindre pas; la qüestió és que encar em trob enjús la neguitosa impressió que en realitat fui occit aquesta matinada; que haig vingut a afegir’m al nombre anònim, tostemps creixent, de víctimes de la maleïda, indesarrelívola, imperícia de les nacions sapastres; que, de fet, sobreviure, jo, gens; que allò que ara visc és il·lusió, o, a tot estirar, va al·lucinament de comatós terminal.



“Ve-t’ho ací per què, impel·lit, escric el meu testament."



Amb això, em presentae, amb un moviment molt serè de la mà, el seu ordinadoret encès. Alhora, perquè em sap greu de veure’l ni que només fos una micoia pansit, enraonant-me greument de la mort qui múrriament l’empaite, vull, durant un instant atabalat, estintolar’l amb qualque mena de banalitat estarrufadora. Dissortadament, però, només reïxc d’ejacular una rautija força empegueïdora. Ell poc en féu cap cas; amb la nobilitat desentesa del rinoceront apedregat pel·la calamarsa insolent, al seu cuir paquidèrmic rebotien els meus estosseguets que hi assolien i tantost esdevenien mullena de pixum al terra pudent de la cantina del vaixell; atribolat, un pèl massa begut, i vençut pel cansament d’assajar de resseguir a les palpentes les màquines intangívoles que, a desgrat que ambdòs érem de la mateixa mida, feien de la seua identitat un triomf de la presència, i de la meua, ah, llas, el pecat més bord, lleig, llord, vaig ensorrar’m a la cadira, fet un drap tot brut, i ja no vaig dir re.



En l’endemig, la premseta incorporada de l’ordinadoret manxae fort. El pallasset m’ullà, enigmàtic, d’ençà de la seua elegant alçada.



Una tristor que li esqueie d’allò millor me l’orlae de llum argentada.



—Una teranyina d’embrions vol atrapar’m —em digué, llavors, en una altra frase memorívola lliurada de més a més en el to justament exacte. Hò, ves; oracions ben escandides, rai; les seues glànoles cerebrals en creaen amb el mateix rítme fàcil que les meues sebàcies produïen barbs gegantins i repugnantment espuntegats amb ulls foscs i mocallosos.



“Sols me n’esquitllaré per mà de les ales potents de la inspiració. Guaiteu, germà.”



No gosava dir-li qui só. Una nosa genuïna. A sobre. No.



—Em dic Socors. Socors Socoltre, So-So, àlies Tau-Tau —gosí per comptes piular.



—Doncs agafeu, sucós —i, en acabat d’arrencar’ls de les dents de l’impremteta del seu ordinador miniaturitzat, em féu a mans cinc o sis fullets atapeïts de lletreta molt minúscula.



Atès que els ulls em llagrimejaen profusament, renunciaa de moment a llegir’ls, aquells fulls sagrats que hom em confiae per primer camí a la vida com ara si fos aitambé, beneït de manguis, una persona de confiança. Agraït en excés, volia petonejar les galtes enamoroses d’aquell nanell formós i delicat com un angeloi de porcellana. M’aixequí exultant. Un altre obstacle impalpívol em barrà, però, l’afectuós continent. Tot d’una, em trobí amb un clatell burell que s’allunyae. Què hi fotrem. Una altra dona bellíssima em robae, riallera, el follet de la sort.