Dinovè lliurament

s) El pliu mutu acomplert en escreix part de per ambdòs cantons







Bon pic a “Ca l’adobagèns”, ço és, part dedins “Ço d’en Baratinsky cum Ràkowitz”, la clínica privada d’en Jerzy i en Pasqual, observ de bell inici que tot, inclòs el servei, hi són dones (en diferents graus de maduresa i adu d’afaiçonament), i, doncs, ja sóc a prometre’m unes vacances daurades, quan, ausades, aquella mateixa primera nit que hi sóc pregonament adormit per amor a qualque somnífer que hom m’injectae a l’hora de colgar’s, de cop-descuit (zas, bora nit!), d’una escalpelada en sec, l’infermera superiora del torn nocturn m’ha sanat completament dementre que clapaa!



—Maleït pseudopodi cacofònic; fora! —la sent gisclar.



I allò em desvetlle, ja us ho diré. Aixec el coll com un estruç i m’aguait l’entreforc: m’ha tolts, nets, ambdòs ouets, aitant el bo com el dolent — i per torna, és clar, la xil·la innocenteta i tot. Només m’hi jaqueix un trau vagament malasetmanós.



—Què és això? —m’esfereeixc, as who wouldn’t—. Fanàtica escarransida, per què em mortreixes ans m’occeixes tan barement?



I se me’n va la veu: “Psicòpata molt pervers, et creus per aventura que sóc la teua nina, pobrissoneta, la qual pots mutilar sexualment quan t’escaigo, et passo pels collons, a alt, a tots ops, a talent?…



“Mon trabuc potencialment il·lustre, sovint patològicament ensopit, encar és hora que hagués fotut mal a dingú”…



La seua boca molt pudent, tota de niells podrits, se me li obre a frec de mon nas ploramicós, i contumeliosa vomite: “Fuig, cap fal·lus epilèptic en aquesta santa casa. Ei, prou; fora temptacions, saps?”



Allavòrens me n’explique una de molt crespa i empatollada, la qual conclou amb el determini molt ferm que, doncs, allí de cap manera dingú no hi ha qui vulgo tindre fills — prou monstres al món.



Nogensmenys, naturalment, aitantost com el veig l’endemà matinet, em planyc al metge qui coneixia al vaixell, no pas al català, qui prou feina deu tindre a tractar en Càncer.



—Però Jerzy!



S’ho esguarde amb un interès vastament professional: “Ahà, quin tall més net”, aplaudeix.



—És tot el que et ve a l’esment? T’has creguda la historieta, doncs, cavà? Pel que hom me’n diu, a tu aitambé t’han degut capar, no fot? —que man li deman, ingènuament.



On s’escallafallaen les infermeretes un no ho vulgos sàpiguer pas, enfellonidetes rai: “Els senyors metges? Quins homes més únics!… Seriosament fora-seriats!… Jotfot, intoquívols, excepcions! Prou se les saben totes, ells dos. Mai no són haguts gens eixelebrats, ells, els caps gens capsigranys. Uns caps clars qui anc no l’esguerren ni anc adu són capaços de púguer eixoblidar’s de cap de les normes d’allò que cal fer i evitar — i, ça com lla, per a tot mal troben, impromptu, el remei escaient i just, ells, de pus a pus! Xst, i aquet més que no l’altre, ara qui no ens sent cap envejós.”



—Tira, home! —es vente enllunyet la moscallada infermeroide.



I es vincle una micoia per aital d’adreçar-se’m, franc, afable, de faula, ausades quaix enamorós, el gegant ogrós.



—Doncs hò. Aquet canvi d’hormones provarà d’ésser’t al capdavall miraculós pel cap baix. Gundéu, muts i a la gàb!ia, prou pots! Mot profètic, minyó, escolta-te’m la vera-vera veritat: ben aviat seràs tota una altra.



—Glop, Fermí, vull dir, Jerzy. Quin neguiteig. Dius: tota una?…



Em conteste, gloriosament pampalluguejós: “Yeah, yeah.” (Hò i tant, hò i tant.)



Enllà de l’engraellat gruixut de les reixes de les finestres s’esvalotaen, densos, els muricecots afamegats. Hauries dit que els tenies presoners en gàbies balderotes rai. Ara, què devien consirar ells de naltres, els malaltets (les malaltetes, vull dir), si doncs no aitambé, i amb més raó, que érem (ens tenien) dins gàbies comcals i esperaen només que ens engreixéssim prouet? Volia demanar-li al metge que em digués, per poc que ho sapigués, per què aquell concentrament d’hematòfags (xucladors de sang), però justament aleshores aquella pelleringa de dona amb cara de morta com un general s’atansà al meu llit per a lliurar a en Jerzy el full amb les corbes de la meues evolucions si fa no fot vitals encabides en tot de caselletes, una de les quals (supòs cabalment que la que assenyalae l’instant cabdal de l’ínclita capada) venie tota acolorida en vermell molt viu.



—Ah, mercès, senyoreta Mericandream —féu el doctor, i la infermera superior girà cua sense haver’m sisvol guaitat una vegada, i fugí.



—Com has dit que es diu? —demaní a en Jerzy.



—Cistinosis.



—No, la meua malaltia, no; l’infermera bestial obsoleta i prehistòrica qui m’ha tallats els collons.



—Mericandream. Senyoreta Mericandream Izguns.



—Curiós —responguí, pensiu; i llavòrens reprenguí—: I la meua malaltia?



—Pas te’m preocupos gens, Socors. Composicions harmòniques, açò cobegem, gundéu, estrategs del món natural en el front de guerra de la vida — sí, ben mastegat: això som, els estrategs del pinyol dels pinyols. Com per als religiosos l’univers present no és pas altra cosa que una cardada d’En déu (d’un o altre si més no); i és palès que cadascuna de les existències (homes i dones) són la cardada més o menys sostinguda del món si fa no fot personificat — t’hi fique, t’hi bellugue amunt i avall una estoneta, et duu a un cim d’activitat més o menys engrescador, i au, pleguem, t’hi treu; tu seràs la meua cardada — de fet, camí rere camí, aitants com càlgon, el meu coit interromput — et ficaré aquí, t’hi barrejaré i sacsaré de valentet, i, aitantost com paros de funcionar, t’hi trauré, per ops solament de ficar’t allà, dins un altre cony de la matèria animada, del banc genètic ara com ara encar d’infinites possibilitats.



Estoic, doncs, me l’escoltaa, sitot que, ambtant, no podia evitar que l’esguard se m’esconillés finestra avall cap a les cabanades del jardí, on hom entrae i sortie, i sovint amb paquets emmortallats força pareguts a mòmies.



D’una cabana n’eixie un fum espès com ara si hom hi coie quelcom; de tot el contorn quadrat d’una altra que feie pensar en un frigorífic se n’aixecae un vaporet quaix invisívol que rebregae l’airet del voltant; una tercera, més apartada, duie el teulat obert i vessae escombraries (sangoses, hauries dit, així d’ençà d’aitanta de llunyària; fos com fos, en aqueixa és on s’agullaen els de més dels atapeïts esbarts de muricecs batallers); les cabanes romanents, més petites i totes arraïmades, ere vijares que fossin podé gàbies arcaiques de parc de bèsties, podé dormitoris gens higiènics per a allaus de serfs.



Em costae déu i ajuda entendre el caló especialitzat d’en Jerzy; vet aquí per què, ara, si no vull fer dir-li cap rucada gaire massa grossa, m’hauré doncs de guaitar un llibre o revista que en parlo i assajar si fa no fa de reconfegir’n les idees fonamentals; ep, sense fer’m pesat, és clar, atès que qualsevol qui vulgués sàpiguer’n pus només caldrie que es cerqués elleix la teca en les publicacions que tracten d’enginyeries moleculars on es veu que agafes un anticòs i el recombines amb el d’un cocodril perquè et pugo caçar millor els microbis poques-vergonya i… Ep, tant hi fot.



Posem que em continuae dient: “Per exemple, si la síndrome de Down que fa els nens idiotes sabem que té l’origen al cromosoma vint-i-u, el qual llavors conste de tres còpies per comptes de les dues normals, i, més acuradament encara, aquella altra síndrome de retardament (follia incipient i lleugera) ix d’un nyap tòpic en l’únic cromosoma sexual X dels mascles (l’altre és el Y, dementre que les femelles, més calentes, els tenen els dos X), un nyap que desactive les propietats dels gèns veïns del mateix cromosoma; doncs, bo i plevint’ns-en que van totalment de bracet, el teu afligiment cistinòsic i els diguem-ne desequilibris psíquics (o més clars: les deficiències mentals) d’origen genètic (ausades, crec que, tret les originades per algun batzac al meló, genètiques ho han d’ésser prou totes), doncs, irremissívolament, aitambé t’hem de púguer’n trobar el gen o grup de gèns culpables (encar exonerables, però: aquest és el gran entrellat secret!), de la teua marfuga, vull dir. Llavors, sí, home, això rai, per mà de pilots d’empelts adients; oidà, som-hi, provant-provant a tort i a dret; bo i intervenint adequadament en els intercanvis electroquímics i neurònics; afegit aquet ió bonnoi ací, treient-ne aqueix lleig d’aquí; alterats, en acabat, per vies qui sap si magnètiques, els itineraris encantats (fets tots d’incerteses, paradoxes i atzarets) de les subpartícules, que (o hauria de dir qui?) empaqueten la llum en quanta (quàntum rere quàntum), veuràs tu, tot plegat (hò, i espera’t), si doncs amb aqueixes, i, com dic, d’altres tecnicolorocollonades, no els contraataquem amb totes les de la llei. Prou-prou — ui, i mal, que els hem de fumbre! No tingos pas por, valent, només cal ficar-s’hi de ferm i alhora cercar-te’ls tossudament part de pertot el genoma — els gèns, els gèns inics i nàquissos! I aleshores, és clar, visques i albíxeres, rai; car aqueixos cabrits essencials qui no sols et foten contínuament la llesca, ans t’han impedit de créixer, et profereixen un cas extrem de diabetis crònica, et fan malbé els ronyons, et desballesten la tiroide i t’han atrofiada per sempre pus la pròstata…, guaita-te-me’ls ara, arecs i marfosos, elegíacs, com passen i repassen pels adreçadors molt bel·luïns ans inclements dels malparits! En pic trobats els més bares i malignes, mitjançant el reversament, vull dir, el capicular’ls i fer’ls anar de recules i corcoll, per ço que et tórnon al punt de naixença normal (i adu, llavors, qui ens prohibeix d’accelerar’ls, part de pel·la bona via envant, entrò que atenyin qualsevol perfecció que la fantasia decreto?… Vós, al contrari, jotfot!), esbalaeix-te’ns davant els focs follets i les pirotècnies de llur extermini col·lectiu (la matèria orgànica subatòmica celebre aitambé, dins l’univers limitat pel·la teua pell de flames, la nit del tòrrid equinocci d’estiu); gundéu, xiquets, quina lluita pus titànica, a escala ben microscòpica aitanmateix! Ep, i de més a més, prou podràs: tot de franc, Socors, car ets un perfecte cos d’experiment, i la ciència mateixa t’ho pague, i això sense que calgo esmentar ara ton amiguet en Lluïsot Condó, qui ens ha tramès per compte i a nom teu un xec de caritat d’aquells, noi, d’agafa-t’hi.”



Amb aquestes, tot cofoiet i refregant-se les mans, malparit, s’esmunyie porta enllà bo i trepitjant confiadament les lluents rajoles com ara si sentie visques frenètics dels talossos qui l’havien oït perorar i ara, umflat com un altre general, el veien alardejar enlluernador asfalt amuntet.



Man, però, bé, ara què anaa a fotre — presoneret, gens animat, tot sull?…



Ben arreglat, pobret de manguis. Dubtes i temences, en vulguéssiu; recances i desassosseguets, rai.



Llavors, ves, què havia de fer? Aixecaa el coll i esguardaa pel·la finestra interior, sala endins, algunes de les altres dones, ja ho haig dit, en diferents estadis de realització. I em posaa a reconsirar els mots molt pressentits i anguniosos de la sinistra Mericandream.