Divuitè lliurament

r) Doncs sí que anem mudats?







Mon son, com deia, és ple dels sons de mos tres o quatre o cinc societs. Assegut al gronxador, tibat pels tendons de l’airecel de la nit, oscil·lae, dolç, el vaixell, i m’acomboiae i bressolae. On eu, mansoi, clapaa.



Invasors de nyigui-nyogui, els espectres del somni em plantaen pels tendrums flors de ferotgia clafertes d’ocellets. “Pum-pum, pum-pum”, els fèiem, cofois, amb els dits i les mans, per ço d’esverar’ls, i que s’esvoloteguésson i ens afalaguésson amb les colors enlluernadores de llurs ales desplegades.



Es veu que per a mirar de treure’ns un vici aitan dolent com aquell, poixèvol i malveí, de cop i volta els quatre anàem armats amb pistoles especials. Cada camí que engegàem un tret, perdíem vitalitat. El tir reeixie només si se’ns menjae l’energia — vull dir, la nostra essència existencial ere el carburant de què la bala es nodrie, de moment amb aitant com li’n calie per a sortir — ara, com més lluny la volies fer anar, més havies d’estrènyer’t i despendre’t, de buidar’t. Estrany, oi? Doncs així i tot, encar n’hi havie un (el pallasset andorrà) qui, agressiu i neguitós com tots els pollapetits, s’entretenie a disparar contra els pobrissons moixonets.



—Lluïsot, fes-en espetegar un altre, i et descarrec el carregador al cul! —me’n record que li dic, alhora que ho faig — vull dir, alhora que li forad les galtetes del cul estret amb un tot un tacó de perdigonets.



—Vull morir’m —feie, bo i doblegant-se de riure, en Carles Cranc—, vull morir’m —i anave adu a aplaudir’m; tret que de sobte, la veu ecoica del metge l’en dissuadí.



—Bat mà? Qui? No gosaràs pas, l’eixelat! Ballmanetes, ben debades, en tot cas. Re no atreus. Null remei ni guariment que anc assuagessin ton gam són encar d’aqueix món. Què no ho veus, gundéu, encantat? Ja n’ets prou, un mort. I al reialme dels quòndams, cap so pot escampar’s; a tard bon Sol, mai fóra hora que cap plany ni oidà ni crit d’ali en desengalavernés els nervis molt garratibats del silenci concret, codolenc.



Dalt al trebol (al sostre del meu crani, part dedins?), el ventilador penjat semblae un muricec gegantí.



Ens n’informae, triganer, amb parsimònia, en Lluïsot Condó: “Això és el Tibet. Hi haig viatjat sovint. Les dones no hi valen molla, peronet.”



I ere cert. Guaitaa al voltant — de cadascuna de les finestres innombrables, amunt i avall d’aquell bosc de gratacels, un telescopi mig amagat part darrere les cortines treie múrriament el nas i recacejae esmeperdudament cap a tots els cantons, mes dingú no semblae ensopegar mai cap visió prou engrescadora, car tothom continuae de remenar caòticament les boires del crepuscle.



I, doncs, allò ere un fet: allí no hi reie ara cap ocellet aumon; tots plegats es devien haver transformats en rèptils, xufancs i muricecs.



—Cerca-ho gaire, i segurament ho trobaràs en N’Heròdot —destil·lae al capdavall el pallasset.



—Primer historiare, primer monçoneguer —mes aquet pensament em guanyae un clatellot sobtat.



El polonès em gisclae, rebotegós, que: “Invectives, no!”



La meua cara de muricec denudae les dents.



Enllaçae en Jerzy Ràkowitz, ara sense immutar’s gens: “Sí fa, pobre de tu; et veig calavera perasclada i recremada. Heu sofert un accident d’aviació, tu i ton pare, el batzac et desmanegae a tesa, el foc ulterior t’ha cuit del tot, i ara els dissectors qui et sotgen la boca per aital d’identificar’t no et poden aparionar de cap manera amb les teues cèdules dentals. Perquè el teu dentista defraudae, fecund, el fisc, bo i declarant’ls que et feie vint-i-tants empastats en tost dels tres o quatre de veritat, et sebolliran anònim i sens cap mena de compliment.”



—I el meu esquelet? —li contrarestaa, mostrant-me monstre molt reveladorament.



Amb una capcironada, em llençae lluny. “Et recoman la criobiologia, de què som adret expert. Fes-te’m glaçar en les presents circumstàncies, demà mateix. La meua adreça, prop de Watxapriggoe. En esdevinença d’un esdevenidor sense nyaps, espifiades ni ensopecs, et filustraré, taumatúrgic, gloriosament renéixer. Ja ho veus.”



En Carles Càncer, enfilat al capdamunt d’un penyal clapat de líquen sagnós, exhibie, part d’entrecuix envant, una xirivia trempada d’allò pus i, ensems, en un posat de tretze déus, ens alliçonae: “Fills meus, part dessús aquets bancals inhospitalaris, on els pocs gaions que hi ha lliures d’esbarzers metzinosos bullen amb eixams exquisits de moscallons, dels quals fet i fet ens en fotem, com dic, vers panxots de solemnitat, un jorn, fa milions d’anys, quan encar hi gambaen dinosaures i balenes, la serp pitó es cruspie de viu en viu el vampir màgic, i allavòrens la natura, és clar, donae naixença al primer drac. Estic si caic no caic de la bastida, qüídams, companys, i, jatsia que l’edifici de la nostra genealogia no s'aixeco pas d’un pam del terra commogut, tem, tinc por, sotragat, commòs, de trencar’m ensems barres, coll i espinada en aquet terrabastall magnífic que, irreversívol, se m’atanse. Les implicacions ètiques dels manucleigs genètics m’han preocupades sempre un niu. Ai!”



—No val a caure, en Cranc! —que li gisclaa, sol·lícit—. Fes-te el determini indefugible de mantindre’t inestroncablement dret, i rajaràs d’empertostemps.



Car poc volia pas que cap maltempsada bare me’l tombés de cop-descuit; ve-t’ho aquí per què, higiènic, vull dir, prophylactic (profilàctic), l’encaterinaa, sense cap esforç, en un ritme irrepetívolament perfecte, i fluent d’allò més, pobre de mi, amb americollonades cantables: “Thou gunsel, some rotgut’s got thy goat; forget those brodies too grievous to be borne; thy jerky skivvies wherein thine dyed-eggs are laid; bleed utterly over the cairns below; get down thy high berm, thy noggin’s bubbling skyward; never were the right skryer for the hylic hornbooks; selfextubate instead for the benefit of the most; come hobble our grylluses by the safe stanchions; shoal with the rest of the sachems; our hashmarks are contrails enough; left as eschars on the brindled irises; of the solecists watch us in spades as though; no other cynosure ever had such heft; such plain stone-tones to magnetize; the swiples of their blind brindlings; worse than screwed, augered, yet we strut.”



Cridaa oimés, estranyament content: “Oidà, Lluïsot, tradueix-m’ho, tu qui saps aitant d’anglès!”



Jaqueix-ho anar, datpelcul; quin xarel·lo dolent t’emmerdae; quan, suïcidaire, fas continent de llençar’t daltabaix, ni encobeir’t no puc; es dessagnen damunt les vedrunes d’enjús; els teus calçotets irrisoris, on hi ha posts tos ous depents; tarteram avall rellisca’ns, ton meló ja ha esdevingut sideròdrom com bombolla; anc no benescatires, naquis endeví, els signes dels bosqueigs primigenis; desempallega’t per cabal per a ops dels de més; vine vora les fermes estaques de la cleda a ferrar’ns els grius; i arramadeix-te’ns, som el romanent dels almugatens; galons portem prou enlluernadors, en reverbere fort llur faraó, el ròssec fumós de la qual; encete boïges a les ninetes d’iris diferentment virolats; dels malxerrats qui decididament ens esguarden com ara si; mai no haguessin vista enlloc atracció d’aitant de pes; d’aitantes tones i tonalitats que, pètria, molt densa, imantés; les virolles a les llinyetes de les batolles de llurs orbs llambrecs policroms; doncs, pitjor encar que cargolats: cargoladament perforats pertot, camí envant, aitanmateix, ei, com presumim!



Presumíem pels cims, dues parelles sobreescarseres, recordeu’s-en, dos grans gànguils de bracet amb dos petits nanells; amb ales encarcarades, les meues de metall cru, les llurs versemblantment de tela dobla de disfressa i prou, peonàem pels clars carrers de les muntanyes.



Car havíem jaquides enrere les angoixes i les controvèrsies dels congosts d’ontocom i ens érem transpassats enjondre, on endreçúries tenebroses s’han tornades prístines avingudes ribetejades amb pins flairosets. De llocada tàbida i tronada, esdeveníem gairebé esbartet lleuger.



Això no contrastant, quelcom, feixuc com ara qualque greu recança, m’impedie d’envolar’m.



S’han arraïmats, com jugaires de pilota qui planegen l’estratègia del proper envit, a contar’s ells amb ells no sé pas ara quina mena d’anècdota aberrant, i doncs, eixoblidat a l’altre cantó, ran de penya-segat, en tost d’alentir el pas o adu d’arrupir'm com ells, de primer de puntetes part la vora, i ben aviat corrent i tot, si fins ara era de ferro i la pedra magnètica de la muntanya (cada roc petit i gros sengles caramides del mateix gruix) amb besades folles em xuclae cap al seu si, tot d’una sóc capaç d’endollar’m al seu propi doll elèctric i, sobreixent d’energia, puc botre bots que duren un cert nombre de segons i tot.



Esguard cap enrere, i me’n record que aleshores em dic: Jo haig tinguda més sort.



Car veig davant meu un sac que sure en joli. Amb una esgarrapada, m’hi arrap i li man: “Oidà, enfila-te’m!”



I (oh!) s’enfile — s’enfile fins als cims més soms i elevats. És quaix com si volaa, gairebé com si volés, sense ajut, com si se m’enduie pels aires una catifa màgica, les ales flonges del Rokh d’en Sinbad, millor: com si m’endugués a casa l’albatros benastruc, o en bernat-pudent de ma jovenalla — no, força pus còmode que no tot això encar; car perill de caure-hi cap: el sac m’ensaque, ferm.



Finalment, també, doncs, el gep li duie sort al tit — me’n duie.



I hom compendrà que aquet sac de la felicitat és com ara una bossa d’aquelles que hom empre per aital d’amagar la cara de les lletges quan hom se les carde (a facebag: un tapacares). Ep, i a l’inversa, prou hi confíic — baldament cap dona de veritat volgués mai posar-me’n una!



Hò, i més: pot encolomar’m tot un tapacòs i tot, i pot dibuixar-s’hi part damunt el més bemparit dels atletes; només cal que m’hi jaqueixo dos traus — un per a la meua piula retrunyent, és clar; l’altre per a mon ull bo (el de porcellana que es foto, és clar). I, així, contentot que m’hi estaa una estoneta, vós.



Llavors: “Animeu’s-em, goséssiu-hi, poseu’s-em d’orgue, ca?”, haig cridat un instant devers el munt per ops d’atiar’ls a imitar’m. Sense que em fessin gaire cas, la veritat.



—Fort pus lleig s’estrompe un gran gegant que no un petit nan —repeteix el metge, en la seua veu timpà-ficenca de fibló, ai, de flabiol.



—Doncs si en Bernat no ho vol, ai, vull dir, en Jerzy, tu què me’n dius, eh, Càncer? —enllamineixc, un pèl sicofàntic, cap al cranc-menjat, el qual se’m treu, aitant clàssicament si més no com l’altre.



—Maleït Alberic sense suc ni bruc, pots desar’t part de sés tots els teus anells (vulvars) molt mentiders. No picaré pas a cap de tos esquers, ni que te’m disfressessis del nan molt maligne qui dins el tombarell que guiae enxampà mon ídol el cavaller Llançalot, i aleshores, indefens i enamorat, empresonat entre els burxots, li féu patir tot d’atacs de vil apedregament.



—Embolica que fa fort, ermità —que li contest—. Lluïsot, confrare, tu no em diràs pas que no.



—Sense pròstata, sense pròstata! —em respon el pallasset, de sobte aitant escardalenc com el doctor Ràkowitz.



I en el meu cervell comprenc perfectament l’implicació del seu exabrupte; cabalment, que de collons, doncs, el soci aitan mudat, ben pocs o gens; que volpell, l’homenet, rai; que, part dedins, tot hi és palla pudent, i que, tifejar, els rics, d’això sí que en sabem.



Més tard, però, xst. Ja s’ha fet fosquet i tots plegats, és clar, hem tornats a la vila. Jo us vinc a cercar, de recules, com aquell qui diu, fills meus, perquè cal alfarrassar que arribaa força més enjorn que no valtres tresets plegats. Val a dir que la vila s’ho val — lluminàries pertot arreu: una vila alpina, de vacances — Andorra, ausades, em ve a l’esment. Quan pàs davant per davant d’una llibreria, amb tot d’aparadors plasentment ornats i il·luminats, amb tres o quatre bancs plens de llibrets de millor mercat part damunt la vorera, us cedeixc que m’hi embadoc com un badoc si fa no fot lletraferit (pedant, n’haig dit abans), i, és clar, badant-badant, ausades, no sé pas com, perdc el sac: perdc el sac!



Me n’adonc justament quan sóc a la porta de casa nostra. Al cancell, el polonès bese (prou apassionadament, em semble a manguis) una dona jove — pits, cul, llavis, d’allò milloret. Llavors, li fa adéu-siau amb la mà. La dona em passe part davant i n’absorbeixc, a oronells disparadets, la flaire deliciosa.



—La meua filla —em diu en Ràkowitz.



Anaa a dir-li: “Ah, sí fa?”, quan, part dedins la casa, surt una altra beutat, i aitambé me la bese fortet.



—L’altra —em diu.



Ja no sé pas si creure-me’l quan encar una altra xiqueta, aquesta més joveneta encar que les dues primeres, surt i me’l petonege enjogassadament.



—La meua dona —em presente—. Entres?



Dins, sobtem en Carles Cranc, qui es refregue cuitacorrents una lleterada que encar li gotege de la punta del seu rave; em bombege un somriure de desneletament: “Ves, Tau-Tau, prou que ho saps, com só. Drut, cuguç; cuguçfaent i exhibicionisteta, com l’ínclit cavaller del tombarell.”



El pallasset, arrupidet a un clot de la poltrona del racó, intervé llavors, ben ronc: “Allò que hem d’evitar sobretot és l’emergència d’un règim, on les autoautoritzades autoritats establèixon un programa perfecte que a fi de comptes els permeto d’envair, com bufaforats, o com llangardaixos, talla-robes i sargantilles d’ascla, els drets i la vida privada dels ciutadans. A part que caurem com mosques, o millor: com aranyetes injectades amb el verí i els ouets de la vespa lluent qui ens paralitze: sos ous llavors desclouen al nostre interioret, i les larves ens devoren de viu en viu entrò que, a l’hora del darrer mos, se’ns cruspeixen els òrgans vitals. Idèntic procés els qui volen millorar’ns perquè som petitons o, molt pitjor, malfotuts. Ens entraran al cos per tal d’esmenar’ns els genomes i fer’ns llur ideal de merda: el mateix genotip dels judeocristians, els lívids i ustoris, els feixistes, els capitalistes.”



Desesperat, el veia arrupir’s encar pus al seu clotet.



—Guanina, citosina, adenina i timina: G, C, A, T, els quatre genets de l’apocalipsi qui contenen, sencera, la nostra informació hereditària. Cadascuns dels cent-mil gèns qui se’ns esbarrien al llarg dels vint-i-tres cromosomes n’apamen desenes i adu centenes de milers, de lletres d’aqueixes, encadenades a lloure. El genoma humà complet és aquet text estireganyat de tres-mil milions de lletres: TAT, GAT; GAG: CACA, TACA, TAC; CAGA, GAT, CAGAT; CAG…, i així anar fent, jotfot, orqueries, oradures d’aqueixes tota la puta enciclopèdia; en acabat, només els caldrà allavòrens potinejar’m una lletra o un grupet de tres lletres, zap, hu-hú, i ja m’hauran fet alt i asalt — asalt segons llur ideal pervers i repugnant d’asaltiment, és clar — me’n graponejaran un altre, i em fotran fèrtil; (hu-hú) monejaran amb un tercer, i seré immortal; un altre, i tindran un nou esclau; un altre, i… No; ja estic prou bé així, collons, gundéu, no vull pas re altre, si fins ara prou em ponien prou totes.



Els responc, despitat: “No pas man, doncs!”



I, isnell d’allò més, sense emprar l’ínterim d’una exhalació, me n’haig tornat a la llibreria. Haig recacejat pertot arreu, part dessota els bancs, per terra, entre els fulls de cada llibret, embornal de claveguera endins bo i burxant amb la mà entre les dents infeccioses de les rates. Com fos, vull tornar a trobar el meu sac: el meu sac!



Re; fracàs immens. M’arrossec cap a casa novament, ara desfet i malmirrós. Els ho anaa a explicar fil per randa, ausades embolicant-hi un pic la troca pel cantó malauradet, de més a més, perquè em compadissin pus encar, quan, ans d’arribar a la porta, em surts tu pel·la cantonada, tota cofoia, bo i caminant-me amb el sac per barret!



—Oidà, Dorotea! —salt eu.



D’on haig tret aquet nom? I qui és la dama qui conec aitant de cor? Estic segur que és la dona (la legítima) d’en Jerzy, la qui li fa de mestressa calenta i impenitent en aquella misteriosa casa de barrets. Mes me la presentae algú? Se’m presentae sola? Ah, sou nou? Em dic Dorotea, mes mon marit i els fàmuls em diuen na Tarquims — brètols miserables, són sota l’errònia impressió que produeixc — i doncs els en forneixc a manès part de pell enfora, com si sóc cap estàtua més o menys miraculosa qui ressua ja no dic sang ni plors, ans vernís — un vernís cabalment llimutjós — perfecte per a revestir el plàstic protoplasma qui primparadament reparen o han fet créixer nou de trinca — i tot perquè un jorn, càlid rai, m’havia ajuntada amb uns negrets del barri pobre d’on pouem òrgans, i plegats menjàem típicament síndries, i les llavors, llur vernís, me n’havien envernissada tota en un clotet on juàvem nuets, i tothom em llepaa, que és l’activitat sexual que més m’abelleix d’ençà que tinc ús de raó o abans.



—I on has trobat el meu barr…, vull dir, saquet?



—Per terra.



—Per terra, i ho dius aitan tranquil·lament? Què has fumut amb allò que hi havie dintre?



—Eren un munt de papallonetes estranyes. Qualque mena d’arna fosca. Sí ves, pobrissones, les haig jaquides anar.



—Arnes? Papallonetes? Em vols pujar a cavall? Fuig, porta!



Me’n record que obr el sac, i, bo i esgarriats part de pels cornalons del cul, encar hi veig tremolar alguns escarbatets màgics. Tanc encontinent, i dic al sac, amb esperances quaix incineradores a la veu: “Enfila’t?”…



I, goig goget, s’enfile i sure de bell nou! Ah, llas, amb no pas gaire forceta, és clar. I aitanmateix!



—Ho veieu? —els dic—. Si doncs na Dorotea, vull dir, na Tarquims Llimutja no m’hagués aviades les bestioles, ara us ensenyaria com podríem volar fàcilment tots plegats. Confiéssim ara que els pocs escarbats qui hi tinc s’unèixon ells amb ells, s’acòb!lon esmeperdudetament, i es reproduèixon, és clar, i fàçon petits i tòrnon a omplir el sac volador.



Aleshores tu em dius: “Guaita’m, Socors.”



I veig que tens tots els braços i les cames, i adu les galtes i el bescoll i la pitrera, tots plens de picades dels escarbatots màgics.



Això em deman, perestès, com si era fet de goma, amb l’ull bo boterut, obsedit: “Què s’esdevindrà?…”



Anaa a dir: “Riem’ns-en tots”, per ops d’alleugerir l’ambient, massa prenys de possibilitats, quan, tot de sobte, es veu que haig acabat d’occir’l, l’araig o l’aranya del son.



M’eixoriveixc, doncs, i em descloc, com falena desorientada, del capoll de l’urna arcaica, vull dir, del talismà místic: de la coixinera (penyora que duia penjada a l’elm durant el torneig — quin torneig? — per amor a la dona d’en Càncer, n’Amb Pa). Tant se val, m’espols les formigues qui em rondaen pel cap, esguard com un banau al voltant. Gundéu, ja som passats migdia! M’aixec d’una revolada. Em vesteixc a la babalà…



Fora, ah, llas, tothom se n’ere partit. No hi guipaa ja no dic pas ni una ànima condemnada; ni un cos sull, que és pitjor.



On parae el pallasset redemptor? Qui sap a quina remota perpetuïtat, vull dir, a quina perpètua remotesa!



Vejam, no val a ajornar pus l’hora de la veritat. Bajà de jo, taujà de manguis, bec-groc, beneit del cabassot, vull dir, com la cagaes, tit.



Què s’esdevenie, part de per allí, fet i fotut? Ixc de l’ou, prematur patològic, vull dir, encomanadís, i tothom, esfereït, em desertae?… I, doncs, só solet dins un vaixell entrevingut?… Entrevingut per presències maleïdes — inclosa la meua, jotflic, i tant.



De debò ben cert?



Som-hi, aitant hi fot, mou-t’hi.



Doncs, cerc amunt i avall neguitosament — s’han escolats vuit minuts i, carall, no; lloat sia déu, llencéssim borda avall el llast i la brossa dels nostres èpics, eixelebrats corsecaments, car… Una tripulació esquelet (no d’esquelets, oidà) roman fent-hi feinetes esporàdiques de manteniment.



—Què fots encar ací? —s’escarafallae un marineret trempat qui sorprenc en un mal acte. Amb una puntada al cul, em fan fotre el camp del born.



Per terra, encar faig més lleig. Sense guia turístic qui em dirigeixo la cadència, ni cap altra excusa borda, estic tot desconcertat i a punt tostemps de caure de trompis amb quiscuna pedreta del camí, vull dir, sense cap mena de conegut ni d’acompanyament, quin paperet! — fotré goig — si no par prou compte, no els costarà re d’apedregar’m — pitjoret: de cremar’m — aquets salvatges que no acàbon pas prenent-me per bruixa. De gent aitan pallussa es pot esperar tot, i com més dolent millor. Les dues o tres vegades que gosaa demanar’ls, si els plau, amables prohoms, prodones (tot i que cada cop són haguts quatre mocosos o mocoses qui no passaen dels sis o set anys), que em proferísson traces i direccions cap al llogarret de Watxapriggoe, se’m treien de part damunt malfiats, renegaires i ensenyat les dents.



Es veu que part de per aquí dingú no n’ha sentit a parlar.



Providencialment, en una paradeta on un vellet curt-de-vista venie canyes esquerdades, ormeigs rovellats i llaunes de tartranys mig morts, hi haig vist un mapa antic, molt rebregat. Li compraa delerós, a preu d’or. I ah, carallot, és que tota l’estona (tenie raó en Lluïsot) malpronunciaa el nom de l’indret. Tot plegat, el tenia allí mateix, a quinze o setze milles.



Part damunt un fustot tort, plantat a mitja carena, veig que hom hi esbombe, amb lletres mig escorregudes i un fotimer de faltes ortogràfiques, l’existència propera d’un hostal; puig, a poc a poc, garrell i ranc, al rònec casalot; llavors, amb feinades rai, car es veu que totdéu em pren per un ninot o mometa de professó (em va per dins) de quaresma, i el poc cas que els puc fer fer’m el granegen en penjaments sense solta ni volta que, aitanmateix, els diverteixen un qui-sap-lo — al capdavall, doncs, mal fos mostrant cartera i tésseres de crèdit a betzef, assoleixc de llogar-hi una tartana al preu que m’haurie costat un cotxe nou, i, ajudat pel mapa, viarany pedregós amunt, oidà, tafoi, me’n vaig, xino-xanet, a Watxapriggoe.



Per sort, no; dingú no hi aixecae la manota perquè el portés ni un mal tram cap estoneta. Gràcies a déu, ni un trist pagerol no treie el nas a emprenyar’m ni cap bandoler no em violae…



Ara, com dic, mal de panxa, aitambé, rai.



Al capdarrer, fet cap a aquell poblet pescador perdut entre estretalls rocallosos de la costa atlàntica, tornc haveria i carruatge a l’altre hostal, i, amb el rebut pagat, enseny humilment el paper, vull dir, la tarja amb l’adreça de la clínica d’en Jerzy i en Pasqual a aquella vella llangorosa del cancell perquè m’atraço si ho vol.



Xiquets, què havia d’anar a fotre! Bestiarra de donota, véu l’escrit i engegà un bot gairebé hegemònic; isqué de cop i volta carrer avall en un vòrtex de fortors que cuidaen extingir’m. I, sobre, no sé pas què collons s’empatollae pel·la gola.



Amb cares de por de pel·lícula d’En Dràcula, bensenes impressionats pel prestigi de l’indret, un parell de pirates inveterats qui, asseguts al pedrís, repapiejaen ells amb ells bo i entrellaçant alhora, amb vímets tots blanc, esferes barroques i hauria jurat que del tot inútils, me l’assenyalen: “Allà baix, allà baix”, i, amb el mateix gest, gens sol·lícits, fan continent d’espentejar’m: ei, au, fora, osta, enlluny, mai més...



Modest i reverent, m’esconillaa de recules i viu com un argent (és claret, no em fotreu pas), no fos cas encar que la vella arribés de cop i sobte amb els reforços del sometent i el romanent de les reserves espirituals d’aquell cul merdós de món.