Catorzè lliurament

n) Fidelitat fa’m plorar d’emoció tendra





Bo i rosegat d’enveja, xarrupaa, a brida abatuda, esbaldregat part dejús la taula, damunt el terra llord, safarós de vells vòmits de mareigs, líquids forts i més aviat salats que hi gotejaen. Corferit pel·la rancúnia, mastegaa sense compliments el petge de fusta d’una cadira, com suara havia mastegat, ah, llas, el bastonet innocent d’un gelat de bastonet.



És que, pobrissó, no em sabia pas fer al nombre de dones fascinants (i esveltes d’allò més!) qui un home qui excepcionalment m’era paral·lel es podie permetre, i encar com aquell qui diu morganàticament, car ere ell qui semblae altrejar’ls el gran bé, i elles tothora darrere, a afalagar’l maleïdament embadalides, fetillerament preses en la meravella bufonament reduïda de la seua agraciada pulcresa, en l’atracció fatal i bare de la seua petitor imperfectible (ah, divinal reietó; idolet animat i sense manques!), delicioset concentrat gens amenaçador i fàcilment manegívol (gairebé mengívol) de totes les virtuts mascles!



Tret que el maljorn on t’enamoros tu, què! Les banyes que fiques et retornen ensems com si t’abraçaes a l’eriçó. Prou fa En Hil·lel, mon rabí molt seguit: Mai no faços doncs allò que no vulgos que et fàçon.



(…)



De mantinent, un bri pus endavant, mig endormiscat al cul del pou bavallós del degenerament pus roí, dementre que En Jerzy potser em donae pel sac, m’apariaa part dedins el magí o consirer imatges hipnagògiques de les unions desproporcionades entre ell i les asaltes amazones — i, sempre prematur, ejaculaa de valent sovintet.



Quina vergonya, quan, avisat per un sisè sentit misteriós, aixequí de cop i volta els ulls lleganyosos i doncs qui viu allavòrens molt impassible? Viu el metge polonès qui, a una distàcia de tres o quatre taules, em guaitae displicentment amb una palla de beguda a l’aresta dels llavis que em viltenien de ferm. Quin desig d’incorporar’m i d’anar-li a explicar que si em descobreix mesquinament pitof, enderrocat a un racó de la cantina, el nelet ha de pagar’l la bolla malèfica — la meua pega palesa; només cal veure com fui nat! — que volgué que m’empitimés amb un mer i molt falsament innocu gelat de bastonet — de bastonet fermentat que mastegaa, ah, llas, amb tota la raó, molt angoixadament.



Mes, en acabat d’esbarallar’m estona raiet amb tendències oposades que m’atuïen físicament i tot (els genolls no em responien ni els dits no trobaen part d’aumon cap alçaprem), quan m’haig amanit finalment de llevar’m i d’anar’l a raspallar, veig amb esglai que al seu tron ja no hi seu dingú. Sobtosament desil·lusionat, faig tentines molt mal coordinades, com si m’han cardat un mastegot traïdor. Caic on caic; i on caic és la cadira d’una altra taula. Al costat, hi tinc un company.



—Tat, gat —oïc que em diu.



Aitan pet com ara el tit, em rep com si sóc son fillet prodiguet i perdut. Ausades, adu m’ha petonejada la clepsa. Una escalforeta de reconeixença m’embolcalle; em fa l’efecte que a poc a poc faig parrup o corroc, com un moix o un colom feliç.



Al capdavall, encet sense pensar-hi la cançó melangiosa i fineta que comence, i l’haig cantada milions de camins: Fidelitat fa’t plorar d’emoció tendra…



I (oh, inspiració on l’ànima se m’eleva), tot t’una, ell m’és choret molt sentit.



Fem ensems: Doneta a qui pleveixes un indivís afecte…



Lloc de creixença; llengua que et compon i et projecta...

Indrets on reberes impressions bones i dolentes...

L’equip de la vila on vius, glòries fugisseres...

Un teu infant, teu d’empertostemps, en vida o sense...

Fidelitat!

Fidelitat fa’t plorar d’emoció tendra...

Mes a cap maquinota no pas, ni a cap objecte.



(…)



—Carles Càncer, em dic. (The name’s Crab, Charles Crab.)



Se’m presente i doncs encaixem al mou gladiador, bo i enllaçant’s-ens els sengles braços drets, el meu esquifit i esguerrat trenant-se amb el seu prim i angulós. Ens somriem; dos somriurets tristois. Se li veu que li cremen els ulls; els té densament humits, enfebrats; són els ulls d’un tísic qui pateix un atac; el seu vult emaciat traeix el consumptiu, vull dir, aquell qui la malatia consumeix indefugiblement a cent per hora. És un vell calb i barbagroc d’uns quaranta-quatre anys; encar ben muntat (tot i els músculs darrerament desumflats que li fan la pell baldera i plena de bosses), va vestit sense manies, esportivament…



—Donc la volta al món, i on em moriré em colgaran.



—Ceballut que deus ésser, en Cranc; i, si em guii pel teu nom (el nom fa la cosa), pos messions que voltes el món no pas part de pel dret, mes d’esbiaix —me'n record que li responc, si fa no fa—. És com ara aquell paiet qui es deie Esternut; es pensae, faceciós, que ere fill d’un déu i, és clar (atès que els religiosos, d’humor, no en tenen gens), el condemnen per heretget, i llavors me’l claven, ert. Ara, a l’hora del darrer badall, sí que no et podries mai imaginar quina altra mena de soroll ple de mocs no féu. Un soroll ran del qual: Se li escape l’ànima, digueren, de lluny, alguns badoquets, ascendeix al cel. I el declararen sant sagrat. Sigo com sigo, el resultat de tot això és que cada camí que feim (immaculadament) un jesús, diem, automàticament, i, és clar, amb molta de llògica, Esternut!



Em talle, fosc, amb un gest pausat de la mà, sense demanar’m tot plegat quina mena sisvol d’objecte, activitat o atzagaiada no deu amagar’s rere aquet mot simplista i adotzenat de jesús.



—Només puc oferir’t una amistat pòstuma, en Tau-Tau —em revele, profund—. Jo mateix estic condemnat a palmar-la a qualsevol instant.



I, doncs, pobrissó, allò que em va contar allavòrens!



Feu-me cas: com jo escric això bo i tapant-me els ulls, valtres, llegidors, llegiu-ho amb els ulls tancats, perquè, ah, llas, tot plegat és matèria que fa molt de fàstic i vergonya.



En Carles Càncer el vint-i-tants de setembre de l’any passat, fa envides cinc mesets, se la pelae eixarrancat davant la televisió bo i esguardant-hi una pel·lícula de cardar i riure. Quan, sense fiar-se’n gaire, perquè li feien molt de mal els ous i les regions toves de part dedins cap a vora la bufeta i fins cap a un dels ronyons; quan es va escórrer, doncs, per comptes de sentir gens de plaer, sentí, com ja sentie d’unes setmanes ençà, canó dels pixats avall, tota una coentor punxegosa que es tornae menjaó rasposa, com si en tost d’haver-hi passat un glop bla i llefiscós, pel bequet del seu moixó hi passessin els durs pedrolins d’uns betzoars (o, tornem-hi, millor: unes egagròpiles) tots eriçats i eixuts.



Quan es doblegà per ops de recollir el paper blanc que havie posat damunt la catifa perquè no se li taqués, s’endugué un esfereïment ferotge d’allò pus: aquella lleterada dolorosa ere una lleterada de sang!



Sang…, sang… El món se li esbaldregà damunt.



Romangué força estona atuït; a poc a poc el xopae el convenciment indiscutible que aquell ere el missatge peremptori que li signae, molt impacient, la mort. Immediatament, acceptà el seu destí. Lleu no fóra enllà d’un altre os d’amuntegament, abonyegat i boterut — aquet ere el feixuc sentiment que l’envaïe.



Rebregà el paper amb la lacra de l’anunci letal part de dintre i, bascós, ho llençà a la paperera. Eixí capcot i desfet del seu estudi i s’adreçà cap a dalt, on hi havie la colla dels seus. Es guaità la dona, la mainada, ensopits — qui cosint, qui llegint, qui entotsolat en un joc silent de daus…



—Tórtora vídua —mormolà, marrit, malmirrós, escotiflat, bo i autocompadint-se molt carrinclonament—. Cadells del vent tempestuós, a mercè de farfants i pirotècnics —afegí, vagament evocatiu, com certs bocins de musica—. Cadascun un paquetet malembolicat amb, a cada cantó i cantonada, l’avís cridaner que giscla: trenquívol, trenquívol… Déu m’ha castigat i, injust, us castigue.



Dingú no li’n féu molla cas. La gran, qui, amb els auriculars a les orelles, ullae un partit al seu televisoret de pam, mastollà: “Mossega-li l’ull!”



Els altres, com tostemps, el prengueren per foll. Musclejaren, continuaren llurs flàccids quefers.



Aquella nit patí molt, però patí d’un patiment suau, el patiment resignat dels fatalistes.



—Sóc —s’aconsolae—; sóc quelcom de pus que un cos, aquet traste atrotinat; com en tot traste, la suma de les parts esdevé quelcom d’altre que cap de les parts per cabal no ere; guaita el llum de la tauleta de l’espona: la bombeta i el traste que la serve: ni l’un ni l’altre no són, per ells mateixos tot solets, el producte gloriós: la llum. El llum és el traste és el meu cos; la llum és la conseqüència és la consciència. El traste, el llum, mor i es desintegre; la llum, la consciència, lluu eternament, bo i avençant foscors de l’infinit amunt-amunt, bo i il·luminant-ho tot.



Típicament, patètic, etcètera.



L’endemà de bon matí anà a veure-se’n el metge. El doctor Pasqual, uròleg, d’entrada, l’apavaigue amb alguna cançoneta rutinària. Ausades, li predique:



—Ves, això rai. Impotència és raig de font espargit devers pler de punts d'impacte; els escatxics són ubics; ara, si puges vetes amunt fins als orígens, veuràs que, prop l’aixeta, el raig multifacètic només es migparteix en dos dolls o etiologies: les psicològiques i les físiques. Jo no m’atans sinó a les darreres; no em vingueu pas amb brocs; anc no moneig amb els entrellats malcabdellats de l’ànima, mànegues entortolligades que ruixen el ruixaire. Prou feina tinc, i de la que val, de la que es veu i es toque; re de sense-substaciades. Tot rau en un embús o obstruïment de les artèries que reguen la fava. I aquet embús pot amanir-te’l qualsevol trompada als ous. Els esportistes, no n’hi ha gaire cap qui de debò cardo. Qui no ha caigut de la bicicleta, dels esquís, del diguem-ne vehicle…, li han fotuda alguna puntada, guitza, cop de banya, o pinyac estratègics. La diabetis, també déunhidoneret, i la pressió de la sang massa alta, i les venes brutes de fums i greixos, merdegades que tots plegats mengeu, fills meus…



Quan el té ben esverat amb el plec d’informació innecessària, l’empeny cap a la llitotxa i el persuadeix com aquell qui diu a jaquir’s fotre pel sés, viltat que ell accepte amb abnegada humilitat i ben diligentment.



—Així… Doblega-te’m amb els colzes repenjats al coixí… Et ficaré el dit del mig forat del cul estret endins.



Hi furgue poixèvolament, i encontinent, a través de la pell del recte, me l’hi burxe la puta pròstata, la qual li trobe prou botida d’un costat, amb una eixidura molt sospitosa, d’una consistència i gruixària d’aquelles que fan gronxar el cap consirosament…



Les primeres anàlisis, nogensmenys, són força encoratjadores: no hi ha gens de sang als pixats, ni microbis a les cultures que hom en treu. Allò tot plegat no serà re. Belleu una altra prostatitis bona noia, crònica, ben típica, d’aquelles que tot bon cardaire calb i fortet agafa tard o d’hora — i ausades més d’hora com més bon cardaire és. Unes pastilletes antibiòtiques, i a córrer, segurament…



Sí prou, pobret. Al cap d’un parell de setmanes, ah, llas, ja hi som. Anàlisis més primfilades (inclòs, és clar, el recaceig al laboratori d’una estella de l’eixidura, recobrada per mà d’un fregament al viu, en acabat d’una operació molt angoixant) esbomben cataclísmicament el resultat.



—Un mal cranc et rate les membranes que et contenen. T’hi obre tot de traus. A poc a poc et migres, la substància que ets tu se’t filtre enfora, se’t reconfon al tot obtús d’on véns — i, al mateix ritme que se’t fon, irreparívolament et fons. O adu et fa vulnerable a l’esqueix sobtat, part de per on, amb un sol bleix planyívol (una mena de glop perbocat damunt un desert molt sec), adéu-siau, inajornable, la identitat sencera se t’esmuny infinit enllà, invisible, fora d’abast d’empertostemps en el no-re d’un xiulet envides intuït. Fet i fet, ja dic, fotràs goig. Ara hauràs de sotsmetre’t de totes totes al molt empudegós procés habitual, fins a les darreres conseqüències, ah, llas, tostemps nàquisses, mai no prou efectives ni garantides ni pensaments acomplertes... Fillets de Déu, cap descans.



En Carles m’esguardae com devie esguardar’s les imatges de les verges, en vitrineta i a la llum somorta d’un llumet d’encruia. N’Elvireta em vingué a l’esment. La fidel infermereta d’en Pasqual qui t’ensabone i rau les parts abans no t’hi emboteixin andròmines rovellades o lluents.



—Els metjarres de tot pèl de cop i volta tot fou esvalotar’s; em porten a tota erra amunt i avall; ho endevines: me n’etziben, d’esturments, de penjarelles i d’anderris — osteu-me’ls!, que en gemec, ultra-astorat — i ells rai, esverar’m rai. Tau-Tau, amb la por que port, no tinc pas temps a dir doncs som-hi, nois. Encara estic sospesant les paraules que em condemnen ivarçosament a mort (altrament, sou d’aquet món per a quatre dies de malestirar), quequeig un ma-ma-maneu?, i ja m’han engegat esventadament al bell mig del quiròfan. M’estripen de mig a mig; em trauen la pròstata i la llencen ben lluny, fora!… Amb la pròstata, però, és clar, se m’enduen els conductes de la lleterada, i els nervis i les venes del trempar. Bora nit, jove qui sóc encar, i tot d’una se m’ha acabat coir i cerndre, cavà que m’entens? Sense follera ni trempera, malament rai, poc puc anar alt ni mogut per molt que hi pensi. L’arreçó l’esperaré assegut; abans m’arribarà el messies!…



En Carles, adés aitan valent, fent tanta d’armada patxoca, i ara, qui s’ho creurie que eren el mateix, amb aquell amb aquella fila de pa mullat en pixum de vaca? O potser no som mai els mateixos — en estireganyar’s l’espai on raem, el qui érem i el qui som són dos, adés veïns i com més anem més remots.



—I el tartranyet vinga corfondre-se’m, totalment incapaç d’engalzar re, per xic que sigo; el cony més escarransidet el veu com badall hipopotàmic; i qui ha pescat mai cap hipopòtam amb un esquer aitan inic i naquis?…



Es veie, Cranc favull a collons, que, ni amb allò (aquella descominal destrossa) ni amb les ulteriors radiacions que li fregien engonal i tres-quarts de panxa, no en tingué prou. De seguida li han de tallar els collons per tal que atúron de produir l’hormona mascla qui pertot transmet la malaltia.



D’home de mitja requesta, cassigall de mitja orquestra, esdevé home sens nulla requesta.



Neutralitzat, nul; null home, ah, llas, amb re aumon que li sono. Ara, és clar, per ops d’acontentar’l sisquer una mica, els metges li vénen amb remeis rapsòdics: d’adobant, de xarlatà; així, característicament, l’enganen sabeu com? Doncs bo i obrint-li de mig a mig la pixa, i aleshores entaforant-li’n empelts de plàstic flexible i d’altres pròtesis que consisteixen més que no re en tubets llargueruts que pots umflar de lluny, part dejús la pell, amb una manxeta.



Al capdavall, és clar, li emmerden aitan la piula que dingú amb re no la sap rembre, acabe en un estat desesperat, i tiren pel dret i així mateix l’hi arrenquen.



Ara fa pipí per un foradet vora el melic que es tape amb un tap vermell.



—Tot és temps malaguanyat, Tau-Tau. Però ells encar no es donen. Dementre que còbron, rai. Encara tothora aquell eixam empudegós i poixèvol de bates tabolles voltant-me i burinant desgraciades filigranes damunt les romanalles molt destralejades del meu cos. Oidà, minyons, borinotegen, a so d’òpera carallot, correguem-hi tots; pler de cràters a boixar, esvorancs a adobar, esquincets a sargir. Fiquem’s-hi, fiquéssim’s-hi, amb ímpetu hostilet, com bons fagòcits o soldats del ram de la salut més íntima, nyic-i-nyac, nyam-nyam, nyap-nyap; això rai, anc no acabem les reserves; tostemps en trobem d’amagades; som-hi, som-hi; albíxeres, tu prou pots, camp de batalleta de nostres proeses d’historials i patracols; car vençuts, naltres, jotflic, ben a tard, company!



El càncer sempre torne; de fet, no desapareix mai del tot. Els cirurgians se’n foten eufòriques creus, em referesc, amb efusió se’n senyen — acte perillós amb els esturments: xerracs, martells, gúbies i punxons, que sempre duen a les mans; qui no es guerxe el nas, s’eixorelle, es treu un ull o al front s’hi fa un trep: frontesquerdat, l’estel a la pell de l’heroic veterà de les clíniques guerres.



—El mec esdevé relapse quan haurie de trobar’s en ple reat! Vull dir, recau contínuament com aquell qui diu en el pecat. Com punyetes tractar’l, maleït emprenyador.



En Carles (com recorde l’únic qui per amor a la causa mai l’abandonà, el metge Baratinsky, en Pasqual), a pleret fou degradat, de xiroi camp de batalleta, a guaret recelós de mines i obusos mal esclatats.



—Fins que, és clar, se’n començaen a atipar, just cabalment, quina casualitat, quan se m’acabaen els calers. Fictament cofois, em tustaen fluixetament l’esqueneta: Au, noi, vés, bon aire i que sigo ço que a déu li passo pels ous; ací ja hem fet el que hem pogut. Xiquet, bonament, la veritat, guaita: l’enfarfec, l’engrony rosegós, la punyeta que tens, se t’ha encomanada, ah, llasset, per mà de les minoves pèlviques, què ho sé jo, al moll dels ossos, als lleus, al coll, de mica en mica arreu. Em treien, dins cadira de rodes, amb molt de compte — ep, vós, no fos cas que me’ls desfés dins l’hospital i allavòrens encar m’haguessin d’arramassar cap dins una altra vegada. A la porta, barroers, encara m’aconsolaen: Saps què? Dementre que pugos, t’enviarem un punxador a casa teua cada dimecres. El farem atapeir’t, per mà de bones xeringades, d’hormones de dona. Això et mantindrà finet, veuràs com sí. Contrarestarem l’excés assassí que ens duus de testosterona, i (oi?) qui sap mai; potsefer que… D’ençà que el món és món i els vivents són mutants, miracles prou n’hi han haguts… A semalades… Ara, no et volem pas dir allò que no és. No val a creure en fades, aitampoc. Un subproductet un pèl com aquell qui diu faceciós, cavà? Hà-hà, et creixeran els pits; re com ara un mamellam de dida, no et capficos; ara, t’hi podràs entretindre, això també, hi-hí.



Pits cancerosos, és clar! Pobre Cranc, volie que me n’anés de la seua vora. M’empenyie les berrugues del nas amb el front erisipelatós, com el xaiet qui encantadorament morca els mugrons pigallosos de sa mare.



—Fuig, no voldria pas entecar’t; vés-te’n de mi, estic aitan clafert de càncer; a hores d’ara sui càncer, pix i cag càncer, emet càncer, adu evoc càncer…



Li responc, escarafallenc: “Poc fotré. Eu anar-me’n? Germà!”



Un impuls de reconeixement em fa saltar-li al coll. Li petoneig les banyes plagades. Tot seguit l'anim com un boig.



—Guaita: ací et donc una adreça. Doctor Jerzy Ràkowitz. Quin geni, i quin gènit de geni, jotflic. Aprofita-te’n! Ell sí que fa miracles i bons mutaments a la seua clínica privada! Cirurgia estètica de l’única excel·lent i sobirana. T’agafe os per os, i te l’esquerde i te’n fa bocinets: catacrec i catacrac, i catacroc, de valent, sense plànyer’l (l’os) ni plànyer’t (no fotem, per al teu bé, és clar). Llavors, els ossos ben barrejats, te’ls combine i te'ls torne a endreçar d’una manera molt millor, professional, taumatúrgica, avinent, comcalerota. En acabat d’aquell purgatori d’esquelets trencats i tornats a trencar, allò és el jorn molt llustrós de la resurrecció ben escollida, tu. Et redistribueix les carns, de mou i manera que pugos dir: Home de déu, i tant, així sí que em puc estimar! I precisament… Això, aquesta gran oportunitat que dius que les dones no en tenen pas, de pròstata… Fot-li’n, justament enraonem de la seua especialitat pus especialitzada. La mà trencada, en això, ell. Empelts genètics, ve-t’ho aquí, empelts de matèria essencialment femenina; t’haurà transformat, i ensems esborrat el mal — anihilat per causa d’impossibilitat natural. Confia-hi! I encar que tot semblo que vajo a mal borràs, aitant se val, no te’n faços cap pedra al fetge. Això rai; ausades, simplement, llavors ell t’ho arregle tot perquè, en pic et tàllon el cap, te’l fícon en un tupí fumós de nitrogen líquid; millor nevera no la trobaries pas en tot l’univers; o, si t’estimes més, et desaran només el cervell en un altre tupí una mica més petit que li’n diuen cefalari… I au, re, com aquell qui diu calentet com un torró en el fred màxim, a esperar tranquil·lament que hom trobo un remei contra el cranc de pròstata metastàsic… Et cargolen el cap en un cos nou de trinca — un cos clonat d’aquell que portaes abans (això si ets de mena enyoradís i vols córrer el risc de patir més tard la mateixa ensopegada, a part que molts ens n’estimaríem, ni cal dir, molt més un altre), o, si doncs no, com dic, un altre del tot diferent, calcat de cap artista de cine, o adu un d’artificial: una màquina, un ordinadoret, on els àtoms del teu cervell es reestructuren, en un orgasme continu, amb els àtoms que reprodueixen, bri a bri, absolutament tot el coneixement científic de l’humanitat, i aleshores qui sap si aitambé el d’alguna altra espècie cel·lular o galàctica. Engresca-t'hi, home, i vés-me’l a veure; gos messions, aitantes com vulgos, que trobe solta al teu problema d’una esgarrapada. Ell, rai, i com si no re. Si només té clients contents! M’ho ha confiat ell mateix; aquella clínica seua és una mina de remeis còsmics inoïts. Oidà, tot s’hi cure peto qui peto! N’estic aitan il·lusionadet; ausades, eu mateix, caòtic, compt d’afegir-m’hi ben tost. Perquè també tinc jo qualque tapet, perboc o malendreç, en la meua distribució somàtica, també, també, no et pensos, ha-hà, també; home, com si no es noto!… Apa, i si t'haig d'ésser sincer… No sé pas si te n’adonaes: estrafotut estrafotall, malparit a collons, he-hè, no fa?



Però ell no se n’enrigué gens. Envides si semblae que estae per allò que li contaa. Ni va agafar el paper, el tovalló on guixaa l’adreça.



—Perdona’m —em va dir, bo i aixecant el cul de la cadira i reculant de mantinent devers la porta; força inestable, n’engrapà aitanmateix el pom al primer intent, féu mitja volta, i eixí.



El vaig guipar passar per una de les finestres, i m’atansí al vidre per ço car el seu capteniment m’havie encuriosit i, doncs, volia assabentar’m del que anae a manegar’s. Assegudes damunt uns calaixos de flix i eixàrcia, repenjades d’esquena a l’envà de la cantina, mirant cap a la barana de la borda, dues dones granadetes i dues nenes de cap als sis o set anyets xerraen elles amb elles de les rucades que xerren aqueixa mena de gent, sígon de vacances o no. En Carles Càncer se’ls plantà davant, d’esquena a mar, i, tot d’una (sense badar boca, tot i que no ho podria assegurar, car la gruixària del vidre em barrae tots els sorolls, inclosos els dels embats de la maregassa), de cop i volta, doncs, amb una salvatgesa bastant esparveradora, se’ls esbatanà la caçadora que l’abrigae, se’ls descordae la bragueta i, oidà, patatum-va! Els tirae endavant, ben il·luminada, la presència impressionant de la seua cigala — un fal·lusot en ple arret, majestàtic, titànic, tres o quatre pams, d’aquells que no empegueïrie pas cap elefant de vúlger’n doncs un de semblant.



L’esglai em tornà de pedra; aesmeu’s-em, doncs, com no anaen a respondre-hi les rectes senyores: s’alçaren de cop, amb una molla al cul, fent un bot molt còmic, i s’escarrassaren a cobrir els ulls de les dues verges, mal fos, a manca de millor tapall, orbera o aclucall, bo i aixecant-se les pròpies faldilles i ensenyant les flonjors lívides. I llavors els gisclets i escarafalls que aviaren sí que els vaig púguer sentir i tot.



Feta la feta emocionant, en Càncer girà cua i s’adreçà novament devers la cantina. Ençà de la porta, m’adonaa que duie un somriure angèlic, d’aquells de puret benésser. Em va veure i em féu vine! amb el cap. Encar tremolós i bocabadat, em re-arribí, doncs, fins a la nostra taula.



Aitantost fórem asseguts, em burxà amb quelcom tovenc part davall la taula.



—Tè, desa’t bé això, Tau-Tau.



Ere el pollot, la xil·la bestiota, una xil·la de goma, de mida màxima, d’aquelles que empren algunes dones i datspelsés per ço de donar’s qualque consol privadet. Me l’enfonyia sina endins, i li demanaa, esverat: “Què has fet?”



Amb els ulls humitejats de joia (una joia suau i amable, molt íntima i cor-robadora), em deie, esclafint-se’m, adesiara escomès, pulmons amunt, per una nova fornada de riallades mig reprimides: “Sí, guarda’m l’atrapabeguines, xiquet. Veus? Si més no, un benefici que n’extrec, de la malaltia. Sempre m’havia volgut revenjar d’aqueixa mena de putes fleumes. No saps tu prou com em feien patir, abans. Me’ls ensum de lluny, aquets temorecs de déu dels collons, gènere predicador escarbat, m’entens? D’aquells del jo pix una aigua beneita més beneita que no pas la que tu pixes; triats divins, és clar, els còmits del salvament; a tots els llibres sagrats, hi tenen garantida la reserva del paradís, els beneits. I, mentrestant, neuròtics, rai, cavà? Pertot arreu hi veuen pixes enlaire. I el seguici fúnebre de colltortes i rosegaaltars qui com escarbats merders tothora apiloten pels voltants!…



No m’hauria pas mai cregut que algú tan a les últimes servés nafres d’odis tan crues...



—Vés-te’n, que no tròbon que ens coneixem. Ara faran cap cagant-se en totdéu i demanant justícia al cel. Quan, en essent demà, arribarem al poblet, les autoritats em duran a jutjat. Elles m’acusaran esgargamelladament. Ensenyae les vergonyes trempades a les petites! I tothom respondrà: Càstig de déu, penjar’l (pels collons), hauríem!… Allavòrens, veuràs cop de teatre! Senyoria, senyores i senyors del jurat — tornaré a fer, tot seriós i molt, molt deny — el que aquesta gent perjura i fementida diu, no és sols pas monçònega podrida i infernal, ans és tortura il·legítima i sense cor del ciutadà menysvalgut, qui tots els miraments d’una societat comcal haurie de prou merèixer. Car… Esguardeu! Quin insult inhumà aquestes piadoses meuques són rees d’haver perpetrat… Guaiteu! Guaiteu-me, sacrificat! — I d’una espectacular revolada m’abaixaré els pantalons, perquè tothom s’horroritzi amb la visió apocalíptica del meu amputament. I de les ben lletges carnadures d’aitantes d’operacions i vils botxineigs, i del puta foradet neguitós del pixar-hi, i d’aquella mancança de malson, aquell no en té, no en té! No hi té re! Déu meu, pobrissó, no hi té... re!



Cerquí amb els ulls algun mirall clavat a les parets de la cantina. Dingú, ca?, ni per molt tomany, podrie confondre’m per seu bessó, i encolomar’m a mi els neulers del pecat d’exhibicionisme.



—Ha-ha-hà, però. Veuràs tu allavòrens quina cara fotran, les místiques nyeu-nyeus i llurs directors espirituals. Impagable, Tau-Tau; per poc que pugos, lleixa-t’hi caure. I ara, xst, mou-t’hi, que ja les veig que vénen acompanyades per l’oficial.



Mal-llamp, ere cert. pel·la finestra s’esventaen devers la porta de la cantina les dues devotes escarafallaires i el capità amb cara de prunes molt agres i la parella de guàrdies amb una mala llet de caldéu que els sobreeixie. Ans no hi foren, però (a la porta), jo ja me n’hi havia esmunyit, amb el secret delitós que em pessigollejae sina i mamil·les.



—Bora nit, i menys de fressa i més d’endreça —eu que els desig, amb el millor vult de bon noiet que sóc capaç d’estrafotre. Però dingú, ah, llas, no conteste una gàrgola en el crepuscle. Ells per feina, molt enfurismats, enfotimats, cap dintre.