Quinzè lliurament

0) En Socors se us esguardae, sucós, a l’espill reformant







Tot plegat ben baldadet, doncs, tornc al meu recambró; m’ajec damunt el clot del llit, i em dispòs a clapar-hi la mona, quan els fulls rebregats de l’escrit d’en Lluïsot, el nanell andorrà, em salten de la butxaca del gec i se’m planten amb peuets màgics davant per davant del nas.



Ah, l’imatge envegívola del benpastat, com m’entrevé l’enteniment!



Qui pogués doncs ésser ell, o si més no qui pogués disfressar-se’n si més no per a una nit — car dingú altre al vaixell no podrie fer’s passar per ell.



Baldament el destí esconillés una mica els papers i els portéssim erròniament bescanviats ni que només fos unes horetes. Si podia emblar un tastet de les manyagueses d’aquelles dones adorívoles qui m’adoressin. La cosa és prou factible (sí, badaràs, banau; no t’ho creus ni alhora que ho penses!); ell i eu som de la mateixa mideta, avui vivim a propet (i aitant lluny, ah, llas), tots dos tenim els gusts exquisits…, hò i tant, doncs, per què no podrie la natura errar’s aitambenet d’un pèl?… Prou s’erre sempre!



Res a fotre-hi. Em guaitaa a l’espill, i el gargall lletjot i escarransit qui sóc em tornae, sull, l’odiosa llambregada.



Sense adonar-me’n, havia començat de llegir’m el testament de mon idolet. Subconscientment, hi esperaa qualque prèmit — és clar, que al capdavall m’hagués fet hereu de qualcuna de les seues excessives virtuts i qualitats, vull dir, home, sisvulla d’algun detallet físic prou enamorador, o de l’indici d’una de les seues múltiples experiències sexuals amb les dones superiors, o, ausades (a manca, doncs, de cap profit que es derivés del ram de l’espiritual), somiaa que m’hagués llegat un ensumet, o millor encar un pessiguet, dels seus milions.



Sí prou, però.



Així se’m descordae; pareu, pareu els ventalls: “Això — per si de cas em morc d’un accident ruc, o d’un atac de feridura, o fins i tot de l’atzagaida d’una amb presses qui em despatxa per ço de fer’s riqueta en sec… Això ho escric — al meu ordinador que em dóna mastegats ortografies i sinònims, i em permet d’anar esmenant ça com lla ràpidament i sense espatllar-me’n el conjunt… Això, doncs, vull que sigo — només si em morc d’una cosa així imprevista i poca-solta, car, si doncs no em morc, llavors tot el que dic ací en realitat ho explic ja prou a totdéu cada vegada que m’escau i em rote, bo i de viva veu i molt millor; doncs… Perquè a mi ni fama ni diners aitampoc poc me’n calen gens — qui en voldrie més, per a fer’n què, al capdarrer? — aconseguir més paies? — escolta: em fan cua a fora, agències plenes me’n segreguen a raig fet com aquell diu, i que no en donc pas l'abast… — i això ja d’ençà del jorn u on vaig decidir que això de fer-me-les espetegar m’engrescae força.



“Tant se val, Doncs, això ho escric per a desmentir algunes idees fetes d’alguns derrotistes, i sobretot per a animar els vells. Els vells moderats, vull dir. Els qui fan la distreta viu-viu entre les setanta-cinc i les noranta patacades. Els qui passen de noranta, jo en dic els vells radicals. Les possibilitats que aquets darrers visquin deu anys més són més aviat mediocres. Amb aquets no m’hi vull ficar pas. Podé que quan sigo l’hora, encar em durarà la corda i també els obriré els traus com cal. Au, jaquim-ho promès, pel que pugo passar. Som-hi.



“Jo, ara, des del capdamunt dels meus seixanta-vuit anys de proto-vell, us puc assegurar que anc no havia cardat aitant com fins ara. Vaig començar tard, amb això dels gustets del flingant, això sí. Ja tenia trenta-nouet anys; la mama qui déu hajo perdonada encar ere viva. I re de ficar la vergella al morteret, no us penseu, re d’aitant apetitós. Peladeta i prou; una pelada fins a l’escorreguda amb una dona de món — tot plegat una amiga de la mama qui al cel sigo — una vella, pensaa jo llavors de la sublim pelaire-xuclaire qui us descric amb afecció nostàlgica. Devie ja haver fets els cinquanta. No en diré el nom, d’aquet àngel descobridor, car encar és viu — i que duro, ep! — què deu tindre, noranta-tants anys? — i si la veiéssiu no li’n faríeu pas vuitanta — encara s’hi deu fer entretenir el trau, no us cregueu — els milions els té per a això, i per a menjar polla capona cada jorn, si així li xiule — que al cel és, com aquell qui diu — car no hi ha com ésser vell i ric — sense la feinada d’haver’t d’acomparar amb dingú, com quan ets jove i cagadubtes; ni amb tu mateix d’abans, perquè cada dia ets millor, vals més, ets més ric… Ara, doncs, pel que fa a aquesta noble senyora, la veritat, segur-segur, tot això que toque al trau i a la seua boca peladora, no en sé pas molleta. El cert és que ja no m’hi faig gens. A manguis el que de debò m’encaterine és teca joveneta, vós. Xiquetes entre els disset-divuit i vint-i-tres-vint-i-quatre anys, sabeu?



“Cardar, allò que se’n diu cardar, fer espetegar el fuguet entre les cuixes d’una dona… Home, eu, amb això de pelar-me-la ara i adés, un cop cada semestre o així, ja en tenia prou. Cardar de debò, doncs, només l’any que es va morir la mama (qui déu vulgo protegir per les sales sumptuoses del seu serrall diví o bordell satànic, que ell deu saber). Cinquanta-sis anys tocats, tenia man, aleshores. Qui tard comence, a tard plegue enjorn; o com deu fumbre, aquella dita?… Qui aviat denta, aviat perenta, pereix, es mor, oi? És normal. Es veu que n’hi ha qui comencen de cardar als tretze-catorze anys. Imagineu’s-me’ls. Cap a la tendra joventut dels cinquanta-tres ja fa quaranta anyots fastiguejats que carden! Verinosa fugacitat, no fotos! Amb el posat ja paguen; tots amanits per al taüt.



“Eu, qui començ als cinquanta-sis, no hauria de trobar llur cansament, doncs, llur menfotisme, llur enfitament com aquell qui diu, fins que toqui els… noranta-sis! Car qui no la fa de pollí, la fa de rossí. És a dir, que qui ja la fa de jovenet, poc la podrà fer de vellarra. Ha estat demostrat científicament. El tresoret es gaste. El nombre d’espermatozous està comptat. I la saviesa popular tampoc aquí no va errada. Així que com deia: qui sap al capdavall si, vell radical i tot, la cosa no és pas al punt que ve més dolceta. Hum, pensar-hi i se m’hi fa líquid lubricant — el prim faraut de la lleterada, que en dic jo; la lleterada que és a punt d’arribar bo i gloriosament cavalcant.



“Bé, som-hi, aitant se val. Verge fins granadet, doncs, i de sobte — de sobte, no pas — gradualment… — hò, gradualment i climàctica, m’hi trob més i més bé; això d’escórrer’s al tubet constrictor d’una femella, el gustet cada jorn és pus grosset… I us assegur que encar ara no haig pas fet cap al punt àlgid, al zenit o àpex d’aquet clímax insistent; on vas a parar, no! Si només — què fa? — cinquanta-sis a seixanta-vuitet… — dotze anyets de no re que jo card!



“Sapigueu, per als qui no ho sabeu encar, que el meu nom és Condó — Paean Condó. Mon pare era americà. De l’Amèrica de debò, vull dir. No pas de la dels gitans de migjorn — mala maregada se l’endugués tota a can pistraus, jotfot, mireu què em fotreu dir, la part aquesta de merda continental que hem d’anar arrossegant com un pes mort i podrit aitants d’anys i panys.



“El papa em va posar Paean, que vol dir Elogi, i així mateix Càntic de Felicitat i de Gràcies, com aquell qui diu. El nostre cognom autèntic era Condon, que és molt americà, mes, en pic passat part de caps als Pirineus, sone, ah, llas, xarnec d’allò més, uix, ecs, oi? Amb complicitat de ma mare, andorrana de soca-rel, aristocràcia nostrada introntollable, una Requesens de Romaní, bufa, no et dic re; doncs, amb la seua aquiescència falagosa, me’l vaig adaptar al català. Paean Lluís Condó de Requesens de Romaní i Portolà de Ferragut-Gessamí de Roda-Milans i Apeu. Encaixa aquesta, vols? Diners a palades, car amb el nom ja pagues, que no?



“Ara, un nom així pot ésser una mica vergonyós i tot. Massa és massa. Un nom així aitan presumptuós, fa merdanyol (tu, vomita). Per això amb Condó jo ja en tinc prou. Abans dingú no se’m començo d’empatollar, sobretot les xiquetes pamfiletes qui se’m volen cardar — sense experiències ni coneixements, oi, diem-ne amb un cul prou eixiridet — el cul, rai; ara, el cap?… — eh? — doncs sí fa, a tothom els dic el mateix — ei, i imagineu’s-em en quina mà de llengües, idiomes, dialectes i codis secrets i reresubjacents — lingüista de manguis de tota la vida! — plebeu, curial, lacai i parell qui se’m presente, a tothom li faig, idèntic: Oh, call me Condó. Apelleu-me Condó, i a córrer, ca?



“Prou, prou. Mon pare el nafraren l’agost del 1917 a Europa. L’evacuaren, amb totes les condicions, això sí — un aeroplà per a ell tot sol — l’endemà passat no l’altre de l’espetegada de l’obús que me li foradà la melsa i no sé pas què més ara — pel gener havíem rebuda una ordre de promoció signada i comentada personalment pel Wilson, el nostre president — el declaraen general.



“Mon pare, doncs, el general Richard Condon, s’apagae definitivament un any més tard al nostre castell del Verdmont, quan ja s’ensumae madura d’a punt de caure la pau. La guerra ja estae pràcticament guanyada. Eu encar era un infantó de tres anys…



“Però això no vull pas que sigo el tractat de la meua vida. Aquet és el tractat de les meues cardades dels seixanta-vuit anys i escapolonet. Agafeu’s i som-hi, au, que hi vinc enfilat.



“La meua corrent es diu Xàron, quinze anys molt ben posats. Negra. Una estatueta mengívola, dureta, de bon tastar, saludable a collons. M’hi amistançava legalment abans d’ahir. La categoria d’amistançada comprendreu que no arribe pas a la de casada. Casat alhora ja n’estic. Ara, totes les xiquetes suquen, això rai, que no es proucúpon. Casada em dure entre sis i deu mesets. Amistançada generalment és més curt. S’ha de patir molt, o diguéssim sisvol moderadament. Si n’excel·leixes, en surts promocionada, demà mateix truc el jutge, quatre paperots, em divorcíic, i som-hi, em cas amb tu. Si em deceps, què m’has durada: setmana, setmana i mitja? Bona sort, xiqueta i ací tens aquells sucosos regalets: cotxets, pells, bons i interessos en les empreses més sòlides. I després, oi, t’haig introduïda a les millors famílies del món aristocràtic. Porta’t bé, estalvia una mica i ja tens la carrera xuclada. Què més podries demanar? De fet, mai no gosaríeu exigir aitant com ja us altreig simplement, de generositat com cal i regular, eu.



“Ara, na Xàron, cosa fineta, aitanmateix. Li’n feia de tampó, fàcilment. En faig tot senceret la seua pròpia oloreta natural. Ensum, ensum… Aitan reeixida. Salvatgeria recolada, primitivisme actiu. El túmul, vull dir, el cúmul a gom d’aitants d’anys de civilització encar enflairada del Sol i la jungla, de la vida comuna en tribu, de la basarda del misteri dels elements crus i escrús, i encar, davant aitant d’obstacle, amunt, avant va destralejada. Jeure amb tu i adormir’m, petitó, als teus bracets és un dolç perill calculadet. I jaquir que me la xarrupos, quina esgarrifaó ultradelicada — cap sotrac atàvic no t’atacarà pas de cop i volta i no m’hi engegaràs queixalada? — aquet dubte un pic pervers és d’allò que més em complau, d’entre els truquets de què disposes, aitan joveneta, de tota la panòplia aitan refinada i completa, nimfeta, que gastes. Una natural, ja us ho haig dit. Guaita, t'envíic un petonet alat, ha-ha-hà, atrapa’l. Et veig pel·la finestra interior entre les plantes exòtiques, ajagudeta al dormitori segon. Perfumada, amb randes i ruixes roses i blanques, com vol en Xavier de Peterburg — el meu sant patró epicuri, per a totes les samfaines del llit — i, entre aquelles flors exuberants, la més bella i fragrant: quina delícia de conyet conyot, el teu!



“Ja m’ha vinguda ben desminyonadeta, és clar. Jo desminyonar’n, pas cap, pas m’enganareu, marededéu, en aquesta no hi caic. La feinada que diuen que en tens, i tot per què? Perquè se’n recòrdon tota la vida, pobretes, del mal que els feies, i de com vau tractar-les després. Se t’arraparien de per vida; malament rai. Potser se’t matarien de passió — o et volien pelar a tu, això és molt pitjor. No vull pas tragèdies, eu, en això de ficar-la i treure-la. Ara què?… Estaria penjat amb una vellarra de trenta-cinc anys o més, i creguda de tindre’n tots els drets! I jo ben segur que apuntat als I.A. (Impotents Anònims), dels quals el capítol o secció d'ací al Verdmont, amb tots els castells de la vora, gairebé és un club exclusiu, i presumeix d’un membership, d’una membrada, hà, d’una quantitat de membres, hú, atapeïda que és un podrimener, tots els socis amb implantaments umflables i injeccions de mitja hora abans de la cardada, amb una trempera que dure hora i mitja, però que et fibril·la la polla de mou i manera que, utilitza’n el mètode uns quatre o cinc anys, i ja la podeu llençar als gossos, o us n’heu d’empeltar una de nova, això si la trobeu que no us rebutjo, car això de la sang i els teixits és molt micofilós i exigent… Prou que ho sé. Us penseu belleu que no tinc jo pas amics vells i rics i casats amb mòmies! Precisament ara n’esper un parell que em pújon a cercar al iot i m’acompànyon en acabat fins al prat de golf. Veieu, el golf i el cardar, ca?… Els únics dos esports que mai practicaa. I després de tot, si fa no fa, amb ambdòs es tracte de la mateixa maniobra. Burxar amb el bastonet i ficar les bales als forats. Ei, el mateix!”



(…)



Maleït pallasset! M’escarafallaa eu, em feia creus i jesusos (esternut, esternut!) de les seues proeses sexuals; frenètic, envaït pel desig boig d’ésser doncs com ell — i, si doncs no ell, si més no una de les seues deeses esculturals — ep, car la qüestió ere, peto qui peto, púguer prendre part en el joc del cardell, en el joc de la cardella — em sacsaa tortuosament damunt el clot del llit, quan trucaren a la borda del recambró.



Ans no tinguí temps de dir apa, en Carles Càncer es féu endins. Venie a fer-la petar, content d’haver establerta la seua partida de catxes amb la llei.



Fou aleshores que repassà el paperet que li donaa a la cantina, amb l’adreça de la clínica apuntada. Se’n rigué.



—Prou en malpronunciaes el nom. Ja la tinc. Prou penquen ensems. Aquet Jerzy metge fa tronc amb en Pasqual, el meu de capçalera. On m’atraces m’adreçaa, dolça providència!



I es cargolà prop meu, la galta al mateix galter, a mormolar-m’hi preciositats. Molta de gent (pallussos rai) els nans ens mesprenen per infantons.



Mes ah, quines poques ganes de treballar. Massa cansadeta — de vegades, fins m’engarbuixeixc tota, i, voldreu’s-ho creure: quan haig d’estrafer el gargot pseudomasculí i esquerdat, estrafaig la beutat clàssica, suggerent i alambinada — i viceverseta, és clar — ui-ui-ui-ui-ui, la son — sabeu què? — aturem la tartana, xicarró.



I allò altre que aquell llepat de la clepsa pèl-rasa em contà aquella vesprada al vaixell que sallae cap aquella punteta de península, doncs sí, que ja m’hi ficaré demà.