Setzè lliurament

p) Vuit deesses francament lletjotes







M’ho deie sense ironia, a la meua voreta, en Carles Cranc — der krank Kerl, er krankt an Krebs. M’arrapae estretament dementre que defora la finestrella queien les volves, i t’imaginaes que, per comptes d’al creuer, més o menys luxós i tan falsament animat — all straight to Watxapriggoe, baby! — érets al vell tren molt mandroset de tes joveneses, amb els burells, polsegosos matolls de timonets als escampats — amb, més a prop, les branquetes que fregaen els vidres, els gatsaules i els magnolis (els decidus) i llurs borrons apelfats — dementre que, dintre, et distreie veure i oir remugar alguns dels passatgers amb cara d’emprenyats pel·la tardaó cada vegada més grossa. Sort que tu no anaes mai enlloc, no pas de debò. S’autoimmolaen al cel les esferes, els idil·lis es feien i desfeien dins i fora el tren a una velocitat de fum xiulós, i tu a un raconet, com un infantó lleig, com un pegat, com un ninot oblidat — i tu, impassible i sempre idèntic a tu mateix — fora de joc — fora de temps, intocat, com si no hi ets (gens).



—Hò, salut, doncs, Tau-tau —em desitge tantost obr els ulls.



I ara em vénen a l’esment cassigalls pollosos del que em deie anit, mig adormits tant l’un com l’altre.



No sé pas què de quines putes…



“L’altre jorn, doncs, en tornar de les primeres anàlisis innòcues, en acabat d’aitanta de repressió d’hores de por, em vull esbravar una micoia.



“Eu que sí, saps què faig? Em fic al paradís; vull dir, al “Paradís”, és clar — un bordell que sovinteig quan estic així si fa no fa deprimit (fa?), si em trob malganat i balderot.



“Escales amunt, bo i parant compte a no enllordar’m amb la brutícia tova i pudent de la paret escrostonada, i per descomptat sense fregar la mà pel passamà mig llefiscós mig eixarreït d’escopinades i de vòmits llunyans i vorans de suïcides i malalts, ja m’assalte un pressentiment de fracàs, de buidor (no sé com dir-ho), d’inutilitat…, allò de sant tornem-hi per a no-re, xiquet; et dic que çassús, atsí dalt, tampoc no hi ha molla que de debò s’ho valgo.



“Me’n record que, sense trucar, obr la porta, i cop d’esgarrifar’m — vull dir, tremolins rai. Car tot de sobte la llum líquida, regalimosa de sang, i, cabalment, aquella flaire enflasconada, desficiosament agafallosa, que hom adquireix, no pas a cap perfumeria, sinó a ca l’adroguer mateix (estíptic, carbòlic i males flors), i ausades a cop de garrafot (a l’engròs, com aquell qui diu), m’envaeixen insidiosament i se m’emparen com ara si hom m’embolicae en una mena de cotó-fluix punxegós i xop en qualque casta de resclum semi-sòlid a les hores de llavors corrosiu i tot, d’aitant vúlguer’l amagar part davall de tapabruts massa diguem-ne enèrgics i virulents… — ep, tot plegat… — podé que sí que en faig un gra de massa, prou saps com sóc.



“Aitant se val. Tot s’escaigué que… aitantost com veig el recapte que s’hi reparteix, el xorrèstic exposat, m’enduc una impressió ausades ben desagradable. Atès que (ja t’ho diré) teca nova, allà, gens. Ja hi som (jo que pens); novament, re de l’altre món; a acontentar’s, manoi, amb el que rage. Home, tu mateix; és que la renglera de deesses qui se’m profereixen, a banda que no n’hi ha ni una qui passo gaire de mitjaneta, tot i els llampants sediments de pinturetes, i llavors els traus estratègics i les randes i puntes fantàstiques de faixes, mitges, calces, sostenidors — dic, la renglera sencera, doncs, me la conec a bastament, és clar, n’estic (ah, llas!) massa profusament acostumat.



“Vós direu, tu diràs, allí hi tinc, viroladament arrenglerades — totes set fent-me la gara-gara i bellugant cuixam, pitrera, anques, panxes i malucs perquè les triï i me les endugui al recambró — allí rauen, paleses, les meues tres germanes, ma mare, la meua dona, i les nostres dues filles amb prou edat per a…



“Sempre el mateix recapte, hò!



“Fos com fos — en pic d’estona llonga de remirar-me-les encara, amb els ulls mig clucs i brandant el cap com aquell qui diu eruditament — som-hi — tot d’una, aquell jorn — és clar, perquè es veu que dec trobar’m força pervers! — ja em dispòs al capdavall a escollir la meua dona per a la, diguem-ne, tasca calenta — o si més no tebieta — i ves, doncs, que quan sóc a punt de fer-li vine! amb qualque parençós espetec de dits…, ves si una desconeguda — tota una presència imposant; alta i cepada, ella, i un bri massa seriosa, dominant — ves si una deessa anc no vista no ix llavors dels recambrons on hi ha els llits de la…, de la feina. Allò m’intrigue, i em jaqueix… no pas esbalaït ni destrempat, però sí paradot, atent, orella dreta. Hò i tant.



“Dementre que això s’esdevé, de cua d’ull veig que les altres bagasses, les consuetudinàries i ben conegudes (oi?), cap paper.



“On, contrastant amb això, com dic, part de cap a mi… Arresta el carretó, noi — m’estic manant, sobtosament prou eixorividet — no malaguanyéssim ara la tria, que no veig pas que això s’espatllo gens!



“La desconeguda — amb el coloret de les galtes, l’alcafoll dels ulls, l’alquena dels cabells i el pintallavis dels llavis un pèl escorreguts qui sap si degut a la suor o als refrecs veneris de suara l'escrua sessió — s’afegeix al capdarrer del bigarrat i cridaner — silent, però; tostemps silent — enfilall de…



“Ara l’assortit proveïment de senyoretes amanoses i a l’abast — oi que ens entenem? — fa més goig que no mai.



“Alhora, nogensmenys, me n’adonc que part de per enlloc no veig sortir el client. Potsefer que no hi hagués haguda cap sessió, doncs — ai, malpensadot de manguis — que la xicota tornés d’haver’s allargada a fer una migdiada, o adu de canfelip a deseixir’s amb tota naturalitat de qualque nosa a la bufeta o al budell…



“Tu també quines rucades d’aesmar’t en un moment aitant ponderós com aquet — jo que em retrec — engalta per comptes al dret, i jaqueix-te de probabilitats capsigranys i de misteris, banau! Som-hi, mou-t’hi, fiquem’ns-hi, que més tard, ben tost, no t’hàjon de sàpiguer greu durant el romanent de ta vida els mals passos ací empresos. Ei, agafa la minyona i amunt, homenet; no fos cas que te la prengués qualsevol carallot qui, bada gaire, i encara t’entrarà de trascantó, i tururut. Au, au!



“Som-hi, nena, doncs, que li dic. I — hò i tant, prou amplet i satisfet, una mica pessigollós part de parts baixes per amor a un sentiment força euforitzant d’anticipament — m’emport, és clar, ep, m’enduc la nova. De debò; i entretant les altres, cas, no me’n fan ni un; cap detall que els dolgo ni poc ni gaire l’expressió del meu desig, l’imminent, prometedor, congriament del qual poc crec, aleshores, que anc hauré de recar gens.



“Dins, m’ajec damunt el blau bast de la cócera del llit i, ben amanidet i amb una mitja rialleta, fic a esguardar’m la ferma bordegassa qui, descaradament, se’m comença a treure samarretes, lligacames i joiells.



“Badoc de manguis (oi?), em fa que m’haig distret una micoia. Aitant engrescat que estic a veure-la treure’s roba, em dec haver claupassat, n’haig fet com aquell qui diu una pesada de figues de massa; vull dir — escolteu — la desconeguda se’m despulle fins a l’esquelet.



“Dona, també — la rept, amb cara de fava, fent el botet, per ço de mirar d’induir-la a aturar’s) — aitant creus que cal? Enta l’esquelet?…



“Ara, pobre de mi, no és pas que hi sigui gaire gens a temps. En aquell instant se’m lleve (suaument, i amb quina facilitat avesada d’allò més!) les darreres carns. Se m’atanse la calavera, amb un somriure pus confiat i rutinari que no pas procaç i agolut, se m’atanse a petonejar’m…



“Dolça bandarra — fluixet, ronsejant, rosegadora, a cau d’orellona — en sent les dents que me n’enceten lleugerament el penjollet tovet del lòbul — em diu: Així, així… Pren-me com et prenc, íntim, íntimanent, íntima com et sóc, encara més, molt més, infinitament més íntima que dingú de ta família… Amor meu estimat… Pregona, pregonament…



“I allò una bona estona, no et pensos pas.



“Dementre que cardem?



“I..., oh, però. Hò que és tard! — li dic, a la porta del recambró mig fosc on acabàem de, diguem-ne, conèixer’ns forceta a fons — gràcies per tot, cavà? I passi-ho bé, doctora, passi-ho bé.



“I heus-me que tornc a eixir al rebedor amb més llum, on me n’adonc que tot hi roman si fa no fa com abans — dingú no semble fer’m cap cas; cap mena d’escarafallet, ni de salut, papa..., o fill..., o noi... — cap ganyota de reconeixença, re. Les femelles de la meua família — dic, ni ma mare, ni la dona, ni les xiquetes — ultra continuar ballant peuclavades i sense musica, i — flasca fimbradissa, vós — sorollant esquers — ja no gaire pas massa lúbricament, encar menys que suara — barrejant desmenjadament melics, sacsons, postissos, tampoc no fan cap altre paper. I que estranyes les trob totes plegades, tanmateix! Com ara forasteres, allunyades…, desconegudes; no em desvetllen cap batec d’afecció. I això justament ara que sobreïxc del càlid sentiment, de l’embolcalladora sensació que la nova — ella, l’antiga desconeguda — se m’ha feta verament íntima i la tinc encastada als teguments de l’ésser, d’allò més pregona, i em creix, m’hi creix — m’hi creix, inarrabassívola, de totes totes indesarrelable d’empertostemps…



“Aixec la mà per a dir adéu-siau. Me’n vaig sense pagar; ja ho trobarem. I aleshores, d’esquitllèbit, em veig també a l’espill. Ah, aquet haig esdevingut. És clar, haig pagat amb la carn. Que prim amb poques hores! Decrèpit, pioc. Mesquinament escurat.



“Me’n ric tètricament. Fic peu al carrer nitós; llambordes mullades.



“Aviat relliscaré. Tancaré els ulls per ço de no veure’m trencar-se’m el coll. Aquell espeteguet esgarrifós. En acabat, aitant em farà. Els badaré. Faig patxoca, així, aitant doblegadet. Exercici abracabradant. Em mates, xiquet; ets aitant trempat!



“Tot sol. Tot sol, enfil el camí estireganyat, costerut, desavinent, versemblantment sense terme, de tornada. Que patirem! Sóc un destil·lament d’esbufecs estossegosos, estertoris. Bora nit, em vaig dient, bora nit, bora nit. Profusament content de tindre algú. Algú. Algú de debò íntim… Em petonejaria el pit, però no m’hi arrib. Em fondria, per ço de trobar’m. De trobar’m sencer en la reducció de la cendra. I trobar-l’hi. Ella, oh diamant!



“Tornaré — això promet, en veu de prec, entotsolat, per cabal, solitari, camí desolat de casa deserta — pel cap baix, tornaré. Tornaré — bo i trepitjant, peunú, pedruscall molt nafrador — tornaré — ja ho dic, omplert de plagues.



“Sóc eu! Eu, gladiador sacrificat! Aparteu’s, feu-me lloc, catric-catrac… Minvant en la foscor humida, com la lluna.



“Minvant com la lluna. En efecte, cosmonautes — cosmonautes, car hom navega cosmos i no pas astres — això encara fou narrat a la Terra — aquesta Terra de doctores, com la lluna — a la llum radiogràfica dels hospitals — esquelètiques.”