Dotzè lliurament

l) Els mateixos dies de glòria eternament rescalfats





Si mai ens retrobem a la rambla de Tarragona, els diré, grans capitans Càncer i Amb Pa, que rebia lliçons dels caps d’escamot més significats del món resistent.



Quan el pallasset foté el camp, això pensí, amb el rabí Hil·lel dels manaments més idonis i eixorivits — “Genuí: si no tu, qui?, si no ara, quan?” — i qui s’asseie doncs a la seua gandula buida? El vostre aprenent a l’escola del treball per a enginyer estructural. L’elasticitat dòcil de la gandula em permet d’agenollar-m’hi, de treure’m la meua “MontBlanc” de la butxaca i d’oferir-l’hi al gegant eslau.



—Sir, found that (no tether attached) on the floor. Would it be perchance yours?



—Why, thank you. It’s gotta be mine. Thanks, sit down, boy.



Relliscaa llavors (el genoll mal ficat, i catacrec damunt la coberta) i em feia un trep als polsos, d’on me’n neixien rares al·lucinacions.



És cert que al capdavall tot és que em trob al llit amb ell.



I que ara gràcies a déu en record confidències molt íntimes i gaudents.



Em deie, i ho faré valdre més tard, quan hom m’accepti al maquis també.



(…)



“Del pilot de pilots presoners de guerra, sempre sóc el qui, en qualsevol bon aspecte, al capdavall es distingeix. Car haig estudiat un primer curs de medicina, abans no m’haig dedicat a l'art modista o del tall i la costura del vestit i, consegüentment, a l’art cisòria complementària del disseny de titellam en general — estaquirots, ninots i figures si fa no fa escultòriques, perquè em pórton aqueixos mateixos vestits…



“I, en acabat, és clar, ja en esdevinença de la guerra, em fiu pilot de caça…



“Doncs bé, ara que ens tenen tancats amb pany i clau, com aquell qui diu hermèticament, amb filferrades part defora, amb nius de metralladores encimbellats als vèrtexs, i valls traïdors amb un pam d’àcids molt càustics al cul i mines a capterreres i vessants, tot al voltant del casalot esbalandrat, sense cap contacte amb l’exterior, hom decideix d’anomenar’m infermer de l’escamot. Car per una d’aquelles bolles de la vida, els dos superiors meus qui s’escauen d’ésser a la presó amb naltres cauen malalts i, mitjançant l’acurada cura meua, per comptes de guarir, l’espitxen, amb què qui esdevé l’oficial de pus alt grau entre el pilot de pilots que dic, ausades, al capdarrer, sóc eu.



“Al cap de mesos de patir de la melodramàtica fal·lera del blasme, i doncs d’abuixir’ls com una bomba eterna d’acrònic i de dispers impacte per aital que, com a bons espectres acrobàtics, xops dels meus hiperbòlics mètodes científics, aprèngon de temptar equànimement els pus mòrbids laberints existencials, simptomàtics d’aquella tomba promíscua, on érem violentment colgats i on perillàem altrament de perir totalment atrofiats, ja puc, amb els ferms qui sobrevisqueren, fer un cert balanç, tenyit aitanmateix de supern escepticisme. Els reuneixc i els engaig en un col·loqui molt lleugerament informal. De cop i volta, els engec un bram.



“—Formats! Això no és cap arroplec de putes missaires i caga-hòsties de tots dos sexes corcats!



“Cabalment, quelcom de paregut, compreneu. Tot és que, ben instruïts i uniformats que els tinc, tallats de totes totes d’acord amb el meu patró ideal, dingú, com cal, ja no gose de bellugar’s.



“—Ara que us tinc tots plegats perfectament arrengleradets, i malaguanyat que hàgiu de respirar, atès que, quan respireu (gairebé imperceptiblement, però, llas, el mal es note!), insígnies i botons se us trastoquen i llavors m’espatlleu ans espellifeu horrorosament el paisatge; ara, dic, que us tinc perfectes i codolencs (i que dingú no es mogo ni em trenco aquesta perfecció aitan costosa d’haver tinguda, perquè, gundéu, el faig arranar en sec!), us explicaré un cas d’estratègia (logística, tàctica) cabdal.



“Tots tenim al nostre esment l’escleta imatge modèlica. L’òptima imatge poètica de la societat. És com el qui pinte un paisatge perfecte — sí fa, perfecte en la pintura; ah, però, dissortadament, no pas en la realitat: car (com l’individu malmès i infecciós qui hem d’escruixir i trepitjar en escreix ans no tingo temps d’empudegar dingú de la vora!) una muntanya (una muntanya sola en particular, molt emprenyadora) sobresurt en un dels cantons i trenque l’equilibri.



“Doncs, direu, què fer per què l’imatge ideal que tu has pintada s’adigo ni es correspongo amb la realitat?



“Una de dues, o t’aixeques i arranes la muntanya, com arranaries, irós, el soldat qui es bellugués de la teua formació perfecta.



“O, per comptes d’arranar, titànic, prometeic, etern, una muntanya sencera, què fots?



“Gos a dir que tots us miraríeu acollonits, és clar, en el cas que us poguéssiu moure gens.



“En canvi, doncs, tenaços i garratibats, agafeu’s part dedins, com qui els collons cove als budells, i, sense bleixar, m’obriu orelles!



“Inventeu l’obsés obscè pigotós de la berrugota al nas: En Satanàs! M’heu sentit bé: empesqueu’s el dimoni! Modeleu’s-el, dibuixeu’s-el amatentment en l’esquema que us capfique, esfumeu-l’hi primfiladament, el punyeter, que s’hi trobo com a casa, com si fos la presència imprescindívola qui profereix l’esperit anímic, vital, únic, a una obra mestra. Car al capdavall ell us ho resoldrà tot. Carregueu-li a ell totes les cabres! Feu-li pagar totes les terrors. I ell serà el filldeputa punxegós qui ha cardada aquella muntanya de sotamà i amb totes les malícies, sota manta de nit fosca, en aquell indret aitan poc adient. I re no serà nelet nostre. I tots els qui ens cúlpon del contrari seran fills d’En Satanàs, i tindrem tot el dret del món d’arranar’ls tot ras! De pelar’ls a lloc en sec! Denys, sobergs! Sens pietat! Gundéu, sí fa, com déus!



“Uf.



“I sols a manguis, és clar, li ere permès de bleixar — acte fet i fet retòric; i doncs, capaç i llícit de veure’s mestallat al cos arestós de l’arenga. Allavòrens, poixèvolament sibil·lí, els faig com ara part ulterior d’un secret:



“—Ep, però! (M’objectaríeu, astorats, si podíeu estireganyar prou l’enteniment.) La muntanya; la muntanya encara serà allà, com un maleït pegat de la història.



“Ah sí? Quina muntanya, capsdecony? Dingú no se’n recorde, a hores d’ara, en acabat de tants d’enderrocaments i daltabaixos, d’aquella merdeta de muntanya inescaient. Hem distretes les llambregades, hem capgirats els esments d’una manera que ja dingú no serve el mateix seti d’observació. Tots els punts de referència han estats barrejats. Ara, aquell qui miro la nostra pintura hi veurà la perfecció, perquè, guaito on guaito, aumon no tindrà espill de comparança.



“Per llarg que sigo eventualment el cercapous crític adoperat pel rossam captiu d’entesos pedàntics, burxo qui burxo, tostemps intrús, a la xarxa de les imatges camaleòniques, no en treurà pas altre llegat pollós 1ue el tornaveu rogallós d’un ròssec, rosec, càrrec o recança, un malésser molt ultratjant estatjat entre les ascles resclosides de l’esperit intuïtiu, al capdavall el continu ofec feixuc que paralitze ans enverine el cervellot, i li fa segregar un vidriol que l’ennuvole ans l’anorree de per de bo.



“Al llarg de l’univers proteic sencer, just en acabada la cacoguerra inquisitòria que esvalotae els dimoniets follets i nap-bufs qui ens gavanyaen el projecte ideal de la societat ben planejada, tots els paisatges ja esdevenien diferents. I el creat temps ha per naltres ha adquirides a hores d’ara vitalitat i personalitat pròpies; som mestres d’un model, el classicisme del qual de dubtes no en tolere gens ni vol que hom el vejo d’altre mou que no sigo el que, coltament i adelerada, empeny pertot de debò a imitar’l — no emular’l, car qui hi gosave?



“Tant se val. El poble embadalit ens obeeix ulls clucs, perquè fet i fet li hem ensenyat de veure!



“Tota ideologia coreografie el paisatge on prospere. Em faig entendre, cavà? Allò percebut és tostemps modificat pel joc jeràrquic que certa manera de consirar t’instal·le a l’enteniment; qualsevol sinopsi que et faços del món que t’envolte, mal que et sembli resoludament objectiva i prou ampla perquè t’hi abraci dilemes i contraarguments, és sempre, de fet, un altre pseudoraonament críptic únicament desxifrable dins els mateixos paràmetres de l’ideologia que et posseeix.



“Doncs, reconeguem-ho — qui domine les maneres de veure és senyor dels ulls de la gent; i qui n’és, n’és de llurs volers. Hom veu i vol veure allò que ara ens lleu o vaga (i, ulteriorment, procés evolutiu avall, allò que llavors ens vago o llego). I si diem la perfecció és això — això és la perfecció. I prou. Dingú, tret d’algun mutant esporàdic, no és anc capaç de donar acolliment a la baterola atroç de dubtar de la nostra veritat — i allavòrens aquella merda efímera de degenerat revoltant, una de dues:



“Amb quatre mastegots o quatre operacions, no hem trigat pas a permetre-li d’acabar l’absurd sil·logisme d’oposició i (gundéu!), pel·la gràcia de déu, ja ha esdevingut ranadiu còmplice cordial de la nostra proposta de felicitat genèrica. Car l’adreçàem amb la severitat paternal que ben calie, és clar, o…



“Ah, llas, massa esgarriat, conspiràem entre tothom de transformar’l en un exemple que esfereís la mateixa natura torracollons: el desemmascaràem i li cancel·làem les teratologies, vull dir, els bonys i vergonyes de monstre, i en fotíem de mantinent venerable escarxofall, matèria si fa no fot humana ideal per a pastar’n un músic qui vulgo tocar’ns tothora la tonada marcial que pus ens rote de rotar’ns. Perquè, sí fa (oi?), bons jans frugals i bons pintorets vivaços i efusius qui som tots plegats, la gent de les armes sempre ens arrambem juntets-juntets amb ganes de ballar.”



“M’abellie de somriure’ls bonhomiós allavòrens. Perquè els semblés podé que havien après res. I n’hi havie de fluixets, ah, faducs condemnats, qui per aventura es relaxaen.



“—Tu, què fotem! La mare qui et va; heretget, incrèdul, te m’has mogut! Us havia avisat! Som-hi! Peleu-me’l, ras!”