Vint-i-tresè lliurament

w) El mecenes Lluïsot diu que d’amagatotis untarà la causa







Per encàrrec de n’Empar, havia ha anat a veure els seus pares. Quan ixc de casa llur (més que no pas de la seua car ara em fa que viu a les muntanyes, això si no l’han mort o s’ha mort) he dit als pares, doncs, de n’Alliberament Llibertat que morir per consignes catalanes t’assegura si més no un epitafi gens monçoneguer en el sepulcre buit de qualsevol paret de les nostres ciutats i viles fet per un artista ardit.



Se’n foten com de la lluna i els paisatges llunàtics d’En Miró. Diuen: A naltres que ens dèixon en pau. I que llur filla: Com si mai no n’havíem tinguda cap. Tret que la dona m’acompanya fins a fora, plorant.



Em demana que la perdonem — i son marit, cada dia més tocat pel verí dels diaris i la televisió, llas, aixarneguit gairebé sens remei.



Repassant la seua vida, no podia fer altre que demanar-li com es podia haver casat a aital desgraciat? Però, és clar, prou sabia que m’hauria apaivagat amb parauletes: Que tothom fem el que podem, que cal no mirar enrere, etc.



—De vegades, encara ara, tornant de fregar pisos, espellifada després d’haver caminat tantes d’hores sota la pluja, amb perill que se m’emportés doncs la propvinent pulmonia, quan em veu, tramet ais al cel i m’eixuga gairebé tan amorosament com feia quaranta anys, aquell nadal primer on érem tan enamorats.



Faig capcinades de comprensió i trenc cantonada. Adéu-siau, ja us ho fotreu.



—Ahir —m’ha dit—, vull sortir de casa meua, obr la porta, i m’esglaii tota. A la gespa rònega i groga del jardí de davant mateix, una tortuga de caire prehistòric, amb una estranya closca en forma més aviat d’esquelet, ara amb la mateixa tonalitat tota ella del ferro rovellat, rau, tractant d’amagarse sota un arbret que hi tinc, un sanguinyol arronyacat, però és clar, és massa grossa, és enorme, cremada, rovellada — però la tortuga de darrere seu encara és més bestial, és deu vegades més grossa, també de caire prehistòric, com ara un dinosaure, amb la closca també foradada, com un esquelet, però verda de molts de verds, ella, no pas rovellada, eruginosa… Malèfica, la de darrere li té la boca a la cua i comença d’empassarse-la, la rovellada — la rovellada, amb els ulls em demana ajut — no sé què fer — paralitzada — no sóc capaç de bellugar’m ni per a fer’n una foto… No hi ha amagatall, senyor.



La jaquia estar marinant-se en llàgrimes. Sí ves. Una de les principals consignes catalanes és deixar’s d’orgues. I ben fet que fem. Guaitar cap a l’estació vinent, que ens duu més a prop de l’independència. Altrament, d’altres mitjans més oficals, prou ens n’enfiten, amb llur sentimentalisme eixorc i capador.



No caurà n’Edmon en aquest bertrol. Això diem també: Ah, malatia fastigosa de la sensibilitat; tota art que gosa messions a favor de fotre plorar és per definició una merda. Carall, i que cal ésser amb Sòfocles o amb qui sigo que diu que: Dingú no pot ésser declarat heroi fins ben bé en acabat de mort — car dementre que hi ha vida prou hi ha possibilitat de bausia, d’acte traïdorenc, jotfot, de malpàs.



Veig, de cua d’ull, de retorn a ca meua, un taxista qui recull una vella amb cadira de rodes; el taxista ha feta malbé la cadira: no l’ha plegada prou bé quan l’ha ficada al bagul de darrere amb els paquets. Ara, la vella, quan el taxista xarnec l’hi vol asseure, cau de cul amb la cadira feta un nus fastigós i tot això, dementre que el taxista guilla, entre la gentada atapeïda (els macips sortien de les fàbriques, els clercs de les oficines) qui se l’esguarda sense fotre re. Què haig de fer? Dur-la al carretó llarg d’un aprenent de forner qui lliurava pa? On l’embotim, a una panistra? Entre les panistres buides?…



Per sort s’atura la llemosina d’un milionari. Em diu en Lluïsot. “Puja totdéu, la vella i tu.”



—A Louisiana, vaig veure’n encara un cas pitjor. Una puta blanca, na Louise Bover, va acusar sense cap raó, de violar-la, un negre, el qual fou immediatament penjat per la voluda. Quan la Louise fou ulteriorment assaltada per tota mena de càrrecs de consciència i recances, tothom altri, parents, capellans, advocats, se’n foten com una mona d’un mapamundi. Descompta-t’hi, li diuen, un negre més o menys, carronya, per qui et capfiques?



Em forada el petitet amb ulls de filaberquí, em diu: “M’han sortits tots de granets blanquets al voltant del virot. La badada és que no sé pas si me’ls ha encomanats la dona o n’Edwina. Si l’hi dic a la dona em dirà emprenyadíssima que m’ho ha encomanat qui sap qui, és clar. Si tanmateix l’hi dic a n’Edwina, encara pitjor — em gisclarà com una boja que m’ho ha encolomat la meua dona. Ei, i potser tot plegat m’ho etzibaven totes dues. Potser hi ha algun nyèbit infectat que se me les carda totes dues!… És clar, hi sóc jo, ja ho sé, prô vull dir… un altre, a part de jo, oi?”



Li responc: “L’espitxaràs pelant-te-la, per justícia poètica. L’escanyaràs i t’escanyarà. I llavors, ton famós virotet, qui se te’l vendrà com la pixeta d’en Nap (7ooo francs el 1977), o com el braç de la santa feixista Teressah, te’n recordes com en Vagínula I (el segon, amb la seua cara d’orinal curull, ja no sé pas quin colló assecat es deu fotre traginar amunt i avall), te’n recordes com se’l fotia portar per un bisbe pertot arreu on anava a petar — professons, marxes marcial, garrots vils, vacances de pesca i iot, inauguracions?”…



Em sembla que se m’ha emprenyat.



—Qui ets?



—Psè. No-dingú.



—Doncs dec enraonar sol. Collons, és clar, si m’empatoll amb no-dingú, llavors sí que em bevia el senderi. Bah-bah, deixa’t estar d’Odissees de pa sucat amb oli, i anem per feineta, vols?



—Em dic Nisialbirdingúespigolant Menvénencapganesniuna.



S’encén sol: “Quin pseudònim més ruc!”



—Cascun som, per al comú salvament, cèl×lules individuals d’alliberament de la terra. I hem de sàpiguer pairar’ns-en, d’estar’ns-en d’afegir’ns al desori, a l’espoli, al balafi, al malbargany.



—Animista, jotfot. Au, castigat, als racons dels dolents, entre els barracots sense trebol i les descàrregues d’escombraries. Em vols engalipar, un amant de la natura inerta? Ja no cal que et belluguis. Amb vocació de mort. Qualque jorn hi reeixiràs, i d’una faisó definitiva.



—Pertanyc als Catalonian Queens (who strain their greens).



—No et diuen re els parrups de parrufs, ah, melodies de sidèries harmonies.



—Això sembla la corranda del catiu obtús, el recitatiu del catiu escollonat. Qui més en presumeix, menys hi suca.



—Qui t’ha dit que me’ls tallaven?



—El nostre comú amic, en Genuí.



—Ah, en Genuí, quin peça. No hi és tot. El feia empaquetar vers una clínica magnífica, a Califòrnia, jotflic. El tenim ben encaselladet devers sant Quicu, més amunt de sant Dídac, de veí d’aquell home vell qui amb una galleda matava i recollia cossos d’oreneta, a munts. Un artista de caire ingenu i assassí. Adu les orenetes qui feien niu i criaven sota el llivell de l’aigua, en receptacles, dins la cisterna de líquid claríssim, les occia i els en robava els nius, amb els quals feia escultures que ara es venen a milions o gairebé. Un jorn, cap a la vesprada, des de lluny, damunt la gespa, el seu veí se li atansava, resolut, a pendre-li el niu i l’oreneta que hi té, pobre Genuí, a l’escarranxa. Sonà un tret. La bala se li ficà crani endins. Pel forat, el lent cotó-fluix del seu cervell s’esfilegarsava dins l’espessa aigua llorda del riu.



La senyora gran era una gran senyora i fins ara no havia dir re. Es guaitava el clatell molt rapat del xofer, com si hi anava a espigolar-hi a qualsevol instant, i a eixonar-hi i esquerrar-hi llémenes, puces, xinxes, rènecs, arnes, polls…



Digué: “Mon fill Jacint, el capellà, no creu en cap de les dogmàtiques ximpleries de l’església. Cada camí que albira cap injustícia es fa un estrip a l’uniforme negre que els fan portar. Cada dia acaba amb l’uniforme tot estripat. De jovenet, sovint, pel carrer, de cop-descuit es veia, com qui diu per epilèpsia, atacat per l’atac de pitjera. Quan t’ataca la pitjera, tot ho pitges: tecles, timbres, melics, clatellets, forats del sés, ulls, res avinent… S’enduia encontinent podeu comptar els mastegots i penjaments — de les dones més putes i empedreïdes especialment — i la puta bòfia el persegueix sense descans, i el mortreix i el destreny. En parava boig, per això l’apuntí de capellà.”



—Un altre suïcida vocacional —féu el nan—; doncs sí que fotrem goig, amb els catalans dels collons. Encara no hem perdudes prous guerres?



La vella se’n rigué part dessota el nas. Com era el cas d’aquells robots als quals, per tal d’afegir’ls un somriure, els cal un cop o dos de tornavís, reeixia a donar’s ara un somriure cargolat, de tornavís.



—Sí ves —féu—. Tothom, en aixecar’s, prou fot cara de pallàs. I en néixer encara més. Venim a aquest món a fotre tots plegats el paperet del ruc. El minyó qui tornava del restaurant de l’estació de portar’ls el pa amb el seu carretó llarguerut, de més petit feia de pastoret de fedes — en tonsirar-les i arrencar’ls els véllors, patia martiris de calvari. Son pare amb una puntada al cul el féu anar a ciutat. Ací, m’ho deia mon fill, l’estruparen en un cancell vint o trenta addictes. Ara l’indestructibilitat del virus de la síndrome el té somiant llunes en cove. Creu que l’indestructibilitat del virus per ell adquirit vol dir la seua pròpia indestructibilitat, atès que ambdòs prou viuen al mateix cos. Pertot fa el merda, el tifa, especialment davant les barjaules, i tot el que guanya s’ho fa espetegar en dones. Cadascun dels conys que empelta els anomena amb una lletra. Com hac, cony hac prim, cony hac segon, cony hac a la potència enèsima. Li toca esfereïdorament el voraviu que li garleu de cap vaccí. Matar-li son virus, fóra matar’l, consira. Els parapsicòlegs del govern, gossos buròcrates, tot ho veuen de rosa; encoratgen la víctima. Li diuen que, aitan indestructiu, adu pot volar; per això ho intenta sovint; trompades bestials de balcó a balcó en casa de fusta que atrotina a trompades. Als barracots on viu. D’estranquis l’han filmat. I n’han venut, per a consum dels forans de Mallorca, un anunci on surt. És un anunci tot de trompades, és clar. I diu: Don’t trust your flying ways. Trust ours. Fly Air Tromp — i ensenyen llavòrens una avió magnífic i lluent qui finament enjòlit salla pel firmament.



Quan la vella la deixem a ca seua, el nan Condó ve a asseure-se’m darrere a la vora.



Em diu: “Acarona’m l’esquena, lleopard”, perquè es veu que ja som amics.