Vint-i-unè lliurament

u) El potineig dels itineraris encantats dels quanta ens altrejae

la bondat afegida d’una visió esmolada





En pic oberts, haguí de tombar els ulls i adreçar’ls devers uns aplaudiments esparsos ja oïts, prou enigmàticament, durant l’entreson.



Enfocaa lluny, i lleganyosament hi veia, com sempre, allà baix, unes quantes malaltes molt primes, sinistrament a l’aguait, com detrívors o estercoraris eixesplomats, bo i monejant amb llur botí de llongs ossos mig rostats.



Ara, quan, per ço car havia de lluitar amb el contrallum, arrupia les parpelles i sotjaa més precisament i apropada, cap allí mateix, al meu cantó, de sobte, fills meus, quin salt no em cardae el cor!



Car, és clar, descobria que jagut al llit de la voreta hi tenia ara el meu amic en Carlets Càncer qui em somreie bonhomiosament! Pobret del tit, em volguéssiu més feliç esclataa en mil bocins. Benaurança més aclaparadorament grossa, mai del món. Sisvol, ni si ho podré endurar, no ho sé pas. Els batecs d’aquell violent glatir per aital de beure-me’l amb els ulls i la totalitat dels receptors sensibles de la pell i de la carn m’eixorden, insistents, i cuiden, adu, d’asfixiar’m.



Mon heroi i eu ensems! Com qui diu al mateix cabàs de l’intercanvi més atòmic.



De moment, germà més íntim a qui plevesc, retut, un afecte ben indivís, hauria corregut a abraçar’l com un foll, però, ah, és clar, maleïts; com jo estaa lligat als barrots del meu llit, ell n’estae als del seu — tant ell com man, ambdòs enmig de processos molt delicats de transformació (i tampoc no pas del tot simultanis?).



Amb el seu cap colt ans estimat senyorívolament repenjadet damunt un tou de coixins, m’indicae a burxades de barbeta que esguardés finestra enfora. Per això, més calmat, al capdavall d’una estoneta de nervioses riallades, fiu com ell; m’amania un castellet de galters, hi jeia, ben arrepapadet, el coll, i llavors tombaa el barram cap a la claror molt contumeliosa del pati.



On, aleshores, espectacle de debò horrorós, tu, no fotos.



S’esqueie que na Mericandream ere fora, esdernegant-se damunt el jardí que voltae el pati. Amb una baluerna estossegosa de tallagespes sorollós, hi afetgegae i tallae feixugament la gespa acre i cremada pertot arreu per les caguerades dels muricecs. El nostre esgarrifament sobregròs ere producte de l’acuïtat miraculosa amb què l’art aleatòria de la ciència microbiològica ens dotae avui — una perspicàcia ausades esborneiadora que ens permetie de clissar’ls, un per un, tots i cascun dels pobrets brins d’herba supliciats aitant despietadament per aquella bestiassa cassigall, barroera i malmirrosa.



Car, tornem-hi, aquesta és la punyent veritat qui el cervell et maque i remaque: cadascun dels brins havie esdevingudet un cuquet múticament arrelat a la terra irritada, un cuquet totalment impotent per a escapolir’s, molt remugaire, rebregós i belluguet, amb la seua careta de persona qui gisclae com un boig, esfereït per una tortura sobrehumana: “No, no; compassió!”



Ambtant, sorda a llurs planys, precs de misericòrdia i d’exempció, i esqueixats aücs de sofriment, aquella dimoniessa esparracada i malairosa, amb el seu embalum estrepitós i esbalandrat, continuae, com si de no res no fos, de destrènyer’ls ans d’arranar’ls sistemàticament. Ah, quin crits més forts, i quin mal em feien els cuquets solidaris de les orelles, i com se m’amagaen cap endins, i llavors m’escanyaen el cor, i els tendons se’m tornaen cucs erts després de morts, menes de cordes incorporades que em paralitzaen tot.



Cuidaa romandre-hi definitivament, quan, afegida a la cridòria excitada dels muricecs malèvols qui rodaen pel capdamunt, un quadret d’herba més o menys sa, vull dir, encar no gaire escaguissat de por, veie llençar-se-li part damunt aquell drac pitjor que cap tanc damunt els pàmfils adoraires de qualque deuarra hindú, aquell marracot gegantíssim qui esgüellae i brogie molt esglaiadorament, i, ara doncs ja cagats del tot, gicaen anar les darreres punxes de llur extrem martiri que anessin a espetegar’m, enmig de l’ànima exhaurida, molt agressivament.



—No, no! —al pas de la desatrosa ens esgargamellàem espiritualment, ensems amb tots i cadascun dels brins, en Carles Càncer i eu.



No hi havie res a fer, però. Volíem eixir de tant de turment, com fos, o hi jaquíem la pell — les pells a hores de llavors — les pells i bocins de cos dels diferents personatges intermedis qui aleshores, tant se’n fotie, s’escaigués que fóssim.



Quan aquella atziaga esdevinença més s’enrigidie a prémer’ns les jugulars ja prou embussades per densos gargarismes de bombolles vescoses, i amenaçae, doncs, d’ésser’ns implaquívolament letal, sortosament copsàrem, aitambé, enjondre, a la cantonada més remoteta del jardí, a tocar de la tanca, un cas sisvol encar pus astorador — quelcom fet i fet que ens proferie la blana, baldera amabilitat d’un cert respit — uns flocalls de brinets més filosòfics recitaen, si fa no fa chorals i alternatius, floretes ben apropiades del poeta Malherba.



Feien algunes d’aquelles evocadores cançons d’enyor:



—Rigors com les de Na Mort aumon no en trobareu cap / Podreu pregar-li clemència / Ella les orelles se us tape, molt cruel, amb un tap / Se li’n fot com d’un pià qualsevol urgència.



—El mesquí, qui dins sa bordeta trobe que no té llicència / (Ni per a fer’s un rot ni un pet) / Ni per a ficar’s la mà al xap… / I el rei, ben fornit a palau — entre el dos cap diferència.



—(Per l’adreçador En Tort i En Dret) / pel·la pedra Lleó i Catxap / Llençol, Drap, Obra Mestra i Nyap.



Ran de què, és clar, en Cranc i man romanguérem una estoneta bocabadats. Allò calie pair-ho una miqueta, fa?



Fet.



Tost, tanmateix, ai, ens deixondí la batzegosa realitat molt contundent de la màquina tallagespes, que ara s’atansae molt terrabastalladorament i ensorradora devers els modulaires melodiers, qui, estoics, servaen l’honorívola identitat fins al darrer moment.



—Pobrissonets! —ejaculàem alhora. I, rere el vidre de la finestra estant, tornàem a ésser conscients dels esgarips dels muricecs i sobretot de la fortor molt penetrant de llurs palters, la qual, ausades, no sols empudegae el predi sencer, ans, cabalment, i no sé pas per amor a quin mou de filtrage o d’osmosi, entrae tothora vidres gruixuts de les finestres a través, i doncs, vull dir, ni que fósson ben tancades no ens n’estalviàem la maror.



On, redut el nostre esment a ço dels ofensius voladors, ens adonàrem que, decididament, part d’allà dalt, en pul.lulaen un bon munt més que no pas suara mateix.



—D’on deuen fer cap? —que demaní a mon amic.



—Guaita, Tau-Tau —de bell nou féu en Cranc amb la barbeta.



I aleshores comprenguí.



—Totes aqueixes animetes disfressades de muricec vampir! —m’exclamí—. Llas, i, que bufones: hosts i hosts, falanges i cohorts celestials d’angeletes custòdies qui vetllen solzament per a tu i per al tit. Ah, Carlets meu suauet; ai, gens deny de mi, si sapiguessis si me’n fas, tostemps, punyeteret, de felicet!



On, aitant cridar, gràcies a déu, havia atreta l’infermera bona.



Que hom se’n recordo que na Mericandream, la dolenta, ere fora, mal i empenyent aquella plepota de mort, i mortrint a l’engròs, destralera, matussera i bestiota d’allò pus, rengleres i rengleres de personetes indefenses, estacades amb ceps i argolles molt inflexibles al terra podrit i sanguinolent, qui suplicaen i obsecraen i, molt commovedores, pidolaen mercè, mercè çassús, devers un firmament colgat funestament amb bromes i bromes de dimoníacs muriceguets — en realitat (fotem pas cagarel·la), llurs avantpassats, a hores de llavors ja intercessors consagrats i diplomats entre ço d’ells — ço és, els morents, tantost noves animetes pipioletes en joli — i, amunt, amunt, sense fer abstracció de cap cerber per gos i poc qui sigo, esglaó a esglaó, jerarquia rere jerarquia, camalligues i la resta de condecoracions endalt, en acabat d’atesos i sobreeixits els trons enlluernadors de les divinitats més enlairades de l’empiri, ço de l’U o l’Ull de torn — fet i fotut, al capdarrer, com tostemps, inabastívol de totes totes — sí bé, però això què hi fa? — la qüestió encara ere — i sempre ha estada — ves, anar fent.



—Tat, gats, què heu trobats? —féu na Willable, la bella negrassa qui ens feie de mare, i, amb aquell salut tanmateix formulari, abdicàem de cop i sobte d’ésser subespècies excrementícies. Havíem sentida l’aconhortadora, flairosa escalforeta del seu atans i, com maimons poliglots qui només suara reeixíem d’escandir les beceroles, exultàem silentment i ensems esperàem, i amb candeletes, l’obsequi del seu toc afalagador.



Pels prismes intuïtius de les cues dels nostres ulls drogats, conjecturàem, contrits, si, alhora, amb els dobles tentacles molt referencials de la necessitat palesa del nostre mesquí estat i llavors de l’encant sobrepujat del nostre capteniment ultraagemolit, aquell do de déu de dona no la sabríem malcorar al capdavall del seu perenne zel expedicionari i, doncs, ancorar d’empertostemps en la nostra essència, com cada matí, ah, llassos, el dit burxegós del proctòleg s’ancorae retòricament entre els pòlips malignes de l’embolcall intern dels nostres budells més privats.



Car, ella, l’amàem — gundéu, si l’amàem.



Ens acaronae els vespers fosforescents dels estómacs (uns estómacs molt umflats i que com ara bullien part de dins, amb els cresps i les superfícies tothora tèrboles per les bombolles del xup-xup, per culpa, és clar, dels malharmonitzadors hormonosectes corrosius que aquells jorns ens feien empassar quaix sense descans), i aleshores les empremtes dels tous dels seus dits esdevenien fontetes totes balsàmiques qui anaen degotant, nervis endins, un calmant diví que durae hores i hores. Llavors, el temps s’eternitzae i, estètics i narcisets, bandejat de moment el paper angoixant que fèiem habitualment durant els insomnis (de formiga mastegada lentament pel tritó repugnantment tou i aitanmateix tenaç i abrasiu), ens encarnàem cadascú dura heroïna asalta, a qui cap calúmnia aitampoc no intimide, i allavòrens, oidà, arreu dels mons de l’univers, érem al capdarrer tot un èxit d’equanimitat, d’estoicisme i d’elegància, pertot mereixedores de felicitat inestroncable — sempre, ausades, ben triganerament païda.



Hò, i més: na Willable, en tocar’ns, ens n’explicae de bones.



Notàem a l’ambient, d’afegitó, la presència molt benèvola de la mestressa, na Tarquims Llimutja, dorotea, de les deesses molt colt obsequi, qui el ritme de sos massatges del deliciós s fènyer afaiçonador providencial marcae.



—Donetes qui mútues us pleviu indivís afecte. Conjugueu-ho.



I totes fèiem: Cardaa, cardaes, cardae, cardàem, cardàeu, cardaen… Eixa som eu, eixa som tu, eixa som ensems…



Quan llavors em cardaa na Carles, i na Carles se’m cardae (es cardae la magnífica Genuïna), ambdòs amb milles i milles de budells (ensems artificials i naturals) entrellaçats, i a mon escrú burxar (o al seu) bròfegues reaccionaen ses (o mes) cèl·lules vídues — com vidu ere cadascú — d’ell mateix — d’un elleix predecessor, ara avantpassat, difunt — fins que l’unió no esdevingués perfecta — és clar que, com els rats pus putrefactes són els primers d’abandonar el vaixellet periclitós i llençar’s suïcides, moltes fotien el mateix, d’on només les més fermes hi faríem al capdavall cap paper — tat, gat! — tat, gat! — tat, gat, què has trobat? — pler de salutacions arreu — tret que de vegades adu si fa no fa eufòricament cantades, car les retroballes de cops eren una joia, i enmig d’aquell oceà atzarós — anaa capcot i marrit pel·la mà (per la mar) procel·losa i bare, precari no-dingú, i ara amb qui faig tronc! — pujaa pel·la carretera cendrosa de no-re, esbufegat, a un pèl de lliurar l’ànima muricega, i ara on só, deesses beneites, afeccionadament cardant com un picot! — i cada cuquet ni corc de mon tronc ultracorcat feliç, feliç, feliç! — ploraen pel costats les putes infermeres, les infermeres putes, les putes, les infermeres, les dones, l’Elvireta, na Tarquims, la Willable…



En Viriat de la KGB també els ha havie ficat son dit al forat? Maleït Viriat, maleït Fermí, maleït Bernat! Ara que si eren de la ca-ga-bé, rai — ca-ga-bé, ca? — menys d’hipocresies — tothom qui et fa por et fa cagar.



Mes no, es veu que ere perquè: “El maleït paper d’estaquirots sense grau ni engruna d’humanitat que fotem metges i infermeres davant el mort — davant el mort! — es desprèn de la impotència que sentim de no púguer salvar un altre cos qui als nassos se’ns podreix — i alhora de l’íntima reconeixença que la nostra mort mateixa tampoc no és gaire lluny — el podrimener ja ens amenaça el pinyol, i el cor té els batecs comptats — a qualsevol instant — a qualsevol instant — pot fer — pot — fer — f— fi — figa.”