Vint-i-cinquè lliurament

y) Ací som, quasi deessa





—Esvaívola consciència, ja els direm que t’ho fícon d’epitafi —em diu el vell poeta en Peà Condó, qui em revisite a la clínica, dementre que dec convalescir de la darrera operació—. Aüquen agònics, trepitjats per les nostres peülles de cavallots bojals i eixorbits, els poms florits de damunt els taüts. Com en Genet, jo també m’havia cregut que l’obra poètica establie conflictes i et marejae bon tros; ara a les vellúries, me n’adon per comptes que els cancel·le. Quan la beutat de l’equilibri poètic s’estableix, qualsevol contradicció passe per lògica, harmònica, sensata. Vera car bella, ca?



Li dic, o pens que li dic: “Perdoneu, Pasqual, prô, en síntesi, mes sinapsis, temoregues com la tórtora qui se sobresalte i musclege d’esglai a cada sorollet que sent, no acomboie gaire comprensió amb el que dieu; dèndrits i àxons no deuen collar prou bé. Em recorden jo tractant d’entrar a casa i aquell porter bast, brut, de tendències totalitàries, qui tothora m’agredie les orelles i ell encara convençut que no en feie prou, odiós d’allò que representaa, la llibertat de fotre si fa no fot el que vull. De l’home cerebral esdevinc l’home-pistó. Tot em puge i baixe. Tot ha canviat, i de banda del pitjor: tot ha empitjorit. Trucaré la consellera de distribució del territori cerebral perquè s’ho miro. Prolècticament (anticipant-me a la seua objecció amb un bon argument que li tallarà la rèplica), de bursada, li diré: A cada ictus (on de sobte em trob molt més fotut), les cèl·lules electrocutades s’exclamen, etèries, al cel. Aviat no seré cor un saquet de cendres, fa mon cervell.”



—Tret que ton cervell és com aquell qui diu nou. I prou us heu d’adaptar mutus, recíprocs, ell i tu. I aquell espectre massís qui adés caminae sol (l’hauries d’haver vist, la gràcia, sirgant incessant com si caminae caminet de sínia!), és a dir, ton cos, qui hem tret, il·lès, de les illes de la civilització minoica on N’Isis nasqué, només tènuament se’t balance al bec de l’ésser qui si tot va bé sereu — encara no és teu del tot, ni tu d’ella. Dones grosses, gairebé gegantines, amb caperulla de monja verd marí al cap, la guardaen zelosament tots aquets dies i la tapaen bé per ço que no fos cap esca (i els llurs pipís falleta i estella) del pecat entre tants de boigs i pseudosans com carrilen pels corredors de la clínica. I el pitjor ton ex-espectre, vull dir, ton ex-cos. El minyó, escervellat i tot, es coneix tots els topants d’aquesta botiga i adu els dels magatzems subterranis on la musa (una infermerota granada i degradada qui tanmateix fa una feina immensa allà baix) batlleix. La musa se n’encaterinae, del teu titella pòstum, i li xiulae el xiulet, i del capoll li’n treie bromereta, i l’afavorie sobre tots, fins que hem hagut de dir prou.



—I ara sóc mort!



—No t’esvalotos. No som l’inquisició. Això per als merdanyols. De fet, te’ns has escapat, hum, se’ns ha escapat. Pels masdéus subterranis és ara com un rat molt esmunyedís. Com et dic, es coneix totes les maquinàries que la musa hi manté. Els mobles insòlits, les estructures oldanes d’enginyeria pseudomàgica, les andròmines, i els secrets aparells mèdics, i les carcaixes i els tarararats.



—Doncs quin panorama. Tot i que cal dir que n’estic orgullós, del, hum, de la meua despulla autònoma. Com la dona del melic umflat qui se la pelae amb el biberó de la seua filleta i l’hi impregnae de tota mena de sa vibrió immunitzador (nombre nombrós que n’hi ha, haig sentit a dir, entre el del tètanos i el de la ràbia, i l’esglai de tanta de química amunt i avall per les esferes boterudes qui som, d’on, sense química, ni fórem, es veu), crec que ens hauríeu de reunir tots — al tit, a mon cos d’adés, al grumoll d’ara, a l’estatuesca hel·lena qui em ve, imposada i imponent, i, no ho sé, belleu endollar’ns amb qualque tubet que ens coneguéssim millor?



—Faràs de metge, o de pacient?



—Car — o bé sóc sencer i el cos una àncora — o el cos em pense i llavors sóc altre — depenent de quin cos em segregue. I no vul perdre’m, no vull perdre’m!



—El neguit no és gens bo per a l’ànima. No et perdràs mai. Saps que la tortuga com deie En Zenó no ateny mai la línia, car sempre li cal fer la meitat del camí abans del fer’l tot — i així infinitament. Tampoc no ets mors. Ni en Carles qui déu hajo perdonat és mort. Naltres qui vivim a un altre ritme l’en creiem, però no pas ell. Ell d’elleix encara es creu viu. A part que el seu darrer instant consirat té per força la cua d’un darrer instant, car què hi ha darrere el darrer? — si el darrer és quelcom, ha d’ésser quelcom, amb un davant i darrere, i doncs darrere aquest darrere hi ha d’haver un altre darrer consireig, el qual té darrere, i així eternitat avall — allò mateix s’esdevé morint. Per a morir del tot, cal d’antuvi mig morir, i mig morir en aqueixa mitja mort, i així anar fent.



—Però això qui cony s’ho creu? Et creus això, i creus en déu i déus, i en tot aquell embalum de nocions màgiques afins.



—Corr el cavall del teu instant qui colques leri-leri si caic no caic, i en la vostra correguda salvatge, el cavall de darrere te’l mossegue a gropa i ventrell, i el teu gemegue, i sue, i creu que el sobrepassaran o es morirà d’un puta atac.



—Cos putrescent part davall la pell lluent. Per quins fangs i fongs verinosos no ha trepitjat abans? Em guait les peülles de totdéu, al llarg d’immenses sales d’espera i d’atapeïts magatzems, llurs ferradures o sabates, tant se val, per a veure’n qui les té tacades de fang sagnós i de la llefiscaó del bolet qui fa embogir.



—Ai, filla, que escrupolós.



—I encara no haig après res.



—Cal sàpiguer triar, ja t’ho diré. Te’ns presentes a escola sense llibres i sense claus. Dues la vareta o el portaclaus de portar les claus, prô no pas les claus. I doncs, així no es va aumon.



—Les claus del desllorigador?…



—Tot t’ho fas tu mateix. Qui se n’empegueeix, massa tímid, roman estancat en l’aixarop estantís. S’hi negue tantost nat. Pes mort. En canvi, l’actiu sure, de qualsevol faisó, estrambòtica i tot, prô sure. Quan era adolescent, molt afeccionat a les paràboles de l’evangeli, rucades rai, em creia qualsevol correspondència entre semblants, com ara allò de morta la cuca, mort el verí. Doncs bé, abans de la crisi del gran desengany que en acabat em dugué a estudiar per a metge, creia sobretot en l’os del desig. Cada carcanada de pollastre em procurae l’objecte màgic. Al començament sempre funcionae. El trencava comcal i quan la mà esquerra, la del desig, es feie amb el bocí més llarg de costelleta agafada a l’estern xifoide, el nostre equip guanyae o el queixal no em feie mal aquella nit. En acabat, les coses es van anar espatllant. Un camí deia que aquesta xiqueta davant meu em trobi irresistible, i, monejant amb l’os per tal de partir’l, una esquerda saltae i venie a enfonsar-se’m a l’ull. La xiqueta els crits d’esfereïment, en veurem un ull sagnós. O l’esquerda se li clavae a l’ull d’ella, i encara ere pitjor. O ens empassàem l’esquerda i ens traqueotomitzae horrorosament. Després, tenia la mare malalta — vaig agafar l’osset i, molt inspiradament, li demanaa que ma mare no es mori, si us plau. Monejant sapastrement amb l’os (prou saps de camins com són difícils de fer petar), llas, m’espetegue d’espetec, i el bocí punxegut em rellisque dels dits (amb tots aquells llefiscosos tendrums) i, a ma mare, se li clave al coll. La caròtida. Amb l’esglai, i l’hemorràgia, i el fluixeta que la tenia, tan malalteta, pobrissona, allí se’m mor, mormolant-me, amb un filet de veu molt esquirriós: As. . . sas. . . sí, as. . . sas. . . sí…



—Quin drama, vós, no ho sabia.



—Oh, i espera’t. Era al carrer, que tornaa a ésser a l’internat. Érem de passeig per Lleida. A Ferran, sota un plàtan esponerós, un soldat se me n’ha rigut grollerament, i, per presumir davant la seua xicota, m’ha fotut, sobre, un mastegot. Que es mori, dic, que li vingui un atac o que un balcó li caigui a la clepsa i l’esclafo. Em trec un altre osset de la butxaca. Estic tan nerviós que, en vúlguer fer’l espetegar, em cau, precisament damunt del palter d’un gos. El roplec. Encara em coste, ara encara em rellisque més. Al capdavall fa nyec, amb aital mala fortuna que alhora m’encete un dit. I on havia desitjat la mort d’algú altre, per correspondència parabòlica, sóc eu qui es mor, de tètanos, prou aviat.



—Tret que no sou mort, collons, que us veig.



—Per això et dic, com n’estàs tan segur? La realitat i el que veiem, cap punta de comparació. Dimensions rai. I rareses, se te n’estergeixen a dojo dins un enteniment qui és com un palimpsest punyit incessantment al matalàs esponjós del plexe pels pinyacs únicament cosmètics dels senys. Els senys, carismàtics paladins qui et tornen de rampinya amb les despulles robades enjondre, entre els empantanegaments d’ortigues carnívores i goles esbatanades on s’envileixen els grills, car tot grille, saps, sobretot el cervell.



—Cervell, freixura, pàncrees, budellam, fetjot… He vists penjats a les vostres oficines ninots dibuixats per a les classes d’anatomia o per a fer bonic (l’error terrorífic!), i veig que només som un caixa d’òrgans tous, fastigosos i a mig podrir. Si em podíem fer passar sense cos i tot!



—Tothom em ve que li fa por o fàstic el cos. I que l’odie, intermediari traïdorenc. Només us puc recomanar una cosa. Per a putejar’l, agafeu tot el menjar que li donaríeu, i aboqueu-lo directament canfelip avall. Fora merdosos intermediaris, ca?



—I un cos sense òrgans, home? Posats a fer, ara que dèieu xifoide, que em fa que és l’osset o tendrum que tenen els homes penjant-los al capdavall, entre costelles, damunt la cavitat del paltruu, però que a les dones els manque, d’on el mite d’Eva transformada de costella qui hom arrenque de N’Adam, per què no m’hi fiqueu tubs i molles que dúron qui-sap-lo déu rai, i que cap no costo tampoc gens d’anar recanviant? Pensaa que allò dels ciborgs ja feie anys que estae inventat.



—Oh, es rovellen, s’enferritgen, s’electrocuten fàcilment…



—Excuses rai. Saps que em semble que feu, malparits, si us puc ésser sincer? Que sóc la prova de l’experiment. Em semble que ton parent Lluïsot — prou és qui pague! — espere amb candeletes el resultat. Si tot reïx, llavors ell vindrà a esdevindre-hi una beutat genial.



—Vols que li digui que el creus lleig i poc intel·ligent. I que aturo la font dels diners. I que et quedos a mig embastar?



—Em pensaa, Pasqual, que em venies de poeta, vist que de cirurgià la cagaes tan grossa amb el pobre Càncer qui al cel sia. I ara em surts amb amenaces de doctor, maleït inquisidor.



—Tens raó, manoi; no ho faré pus.



(…)



En Peà — i com pot sàpiguer, en Genuí Lanosa, també anomenat (car en aquest ofici és indispensable un nom de guerra) Socors Socoltre, i doncs, hipocorísticament So-So, és a dir, Tau-Tau, tot plegat nanet instruït, però qui sap si tant — i doncs, com pot sàpiguer, si dingú altre no li ho ha dit (per exemple jo), que Peà és el nom del metge dels déus de l’Olimp, i alhora un poema hímnic d’allò més altisonant i generalment en homenatge a quelcom o qualcú? — en Peà, dic, se n’anà al racó a castigar’s i a compondre mentalment qualque peà al primer (microbi o toc químic) que li encetés vista o olfacte, o tacte, o qualsevol altre seny, o que li passés per l’enteniment, car així és com és decretat que es formin els mons, els cossos, els cervells, les consciències, i doncs els poemes, i tota mare o matèria artística.



Quan tornà se li posà a vantar el procediment científic. Com si es justifiqués. Diu: Som així, tot ho fem a fi de comprendre. Res per profit, no. Malviure, els metges comcals, si vas a mirar. Sempre en contacte amb la mort, per veure de què està verament feta. I si la mort així, com la resta?



—A Açanui hi teníem un profeta — un home lleig i esparracat qui ho endevinava gairebé tot. Tenia les orelles prou llargues per a púguer anar mastegant-ne els tendrums; li feien de xiclet tranquil·litzador i alhora en mastegar-les se les massatjava, d’on, amb tanta d’equanimitat allerada, n’extreia els vaticinis. Si vindria cap huracà, si els conills agafarien la passa, si quin infant faldilletes i estudiós esdevindria marieta, o quina dona pariria tort… Treballava a Manresa, on l’havia seguit la fama, en una fàbrica de paraigües, i de sobte un jorn tingué la visió. D’espetec s’enlluerna, sent la veu i diu, encara eixabuït, força ronc, La virolla d’aquest paraigua travessarà un ull, tocarà un cervell, occirà un xicarró… Entelèquia arranada, correu-hi tots, car el xicarró prou hauria pogut estar el messies, o pitjor: un altre vagínula, el general qui pròximament ens dirigirà a la més il·lustrada, llustrosa tirania. La cridòria. Convoqueu científics, els millors del reialme. Mes què havia d’haver anat a dir? Milers de paraigües surten d’ací cada setmana. Atureu les màquines. Tots confiscats. I ara a escatir el dolent. I a seguir’l científicament per veure qui de debò mata. L’equip de doctors que hom va triar, no sé si ho vas llegir, era eminent d’allò pus. Una fundació fou creada només pel motiu d’anar’ls subvencionant. Així és com som la gent de ciència. Cada dia, nit i jorn, seguíem (els del gremi pagats per a la feineta) les vicissituds d’aquest particularíssim paraigua, al qual, palesament, o hom no era prou científic, li permetíem tota mena de llibertat afí al seu estat, de tal manera que ell (el paraigua encantat) mai, cas que hagués estat capaç d’adonar-se’n, mai, doncs, us hauria pogut tampoc endevinar — i menys l’adventici propietari, és clar, car la gent és encara més badoc que no els objectes (la fantasia incessant del cervell els fa veure coses, sobretot les que enlloc no hi són) — endevinar que la seua trajectòria era constantment mil·limetrada. De moment, em fa que fa seixanta anys i escaig que roman arraconat a les golfes d’un casalot a la part vella de Barcelona. Ara, només cal que esperem, car matar, matarà. I llavors tindrem la solució. Car si mata, el pare Vigardi era de debò profeta (fet provat, doncs!), o es podreix o es crema, aquella virolla rovellada, i hem provat que aquell no era el paraigua del qual el pare Vigardi havia tinguda la visió, o que el profeta, llas, no era tal, d’on totes les endevinades anteriors, i n’havia tingudes a betzef, llavors què collons eren? Casualitats? Tantes? Estudies ciència perquè t’aturi el rodament i te’l fa rodar (el cap) en un vòrtex de vertigen encara més envogi-embogidor…



—El meu darrer desig? —em diuen que es despertà amb un ensurt en Genuí—. Sí! Mateu-me cagant, mateu-me cagant!



—Mani?



—Garroteu-me damunt una cadira foradada, a l’estil dels reis d’antanyasses, i a l’orinal dessota el cul fiqueu-m’hi mapes i banderes, i bíblies abúliques i mètodes d’instruccions per a tot, i amulets i ossets i codis de jutjot, i cartes anatòmiques i bitllets de banc, i les fotos i les penyores de cada familiar, que així, si més no metafòricament, em pugui morir cagant-me en totdéu, jotfot, únic plaer, únic consol.



—Fetus senil, i nogensmenys prou cul-afanyós, pel que veig. Les hordes invasores dels follets de la son et feien veure un món poca-solteta a collons, i ara et deixondeixes esverat com si t’he dit qui sap què. No, no. La desagradable sorpresa es veure’m, així tan normalet, i creure doncs que re no ha canviat. Que tota la merda continua igual. I tanmateix cada somni de debò congria prou energia que només pot seguir-se’n catàstrofe. Quan massa se n’amuntega, esclata i es resol bé en abaltiment, bé en desesperació. Els déus ex-màquines, això ens cal. Salvadors qui colquen com corsers apocalíptics i tot t’ho capgiren i et donen l’il·lusió que et traslladaves autènticament a un univers tot nou, al qual per aventura, per comptes de l’altre, potser valdria la pena de provar de viure-hi. Si fos per mi, posaríem davant els malalts crítics tots els déus ex-màquines de què el teatret d’operacions disposa als soterranis que la musa desa. Ah, si et féssim pujar del xibiu espantós on el teu altre tu tan hàbilment s’amaga els monstres metàl·lics qui politges avall tan espectaculars t’esglaiaven, ja en cantaríem d’altres.



—Malparit, molta de trona, molt de púlpit, i de paranimf i d’aula magna, i dins de dins encar no comprenc re. I tot el que proposes és d’enganyar’m amb noves armes.



—Desgraciat, perquè tampoc no sé res.



S’esbatussaven, tret que un d’ells no era ni humà. Per sort féu cap aleshores, per a reptar’ls tots dos, en Jerzy Ràkowitz, amb posat ful de molt sagrat, amb una alosa arega fent-li d’esperit sant tothora a la coroneta.



—Nens, no vull que us em baralleu. I vós, Baratinsky, quins exemples de donar. Se us moren els clients, ara entenc per què. La taula rasa de llurs nous cervells massa plena de gargots per començar. Qui no se’n fotia un embolic de mort? Idees clares, això cal; idees simples, ximples i tot. Tres o quatre i ja s’ho fotran. Més tard, quan siguin fora de les nostres mans de creadors molt esclarits, que es maréjon tant com voldran. Tothom s’ha de suïcidar amb les pròpies raons. Vós i jo, Baratinsky, som com En Dèdal i En Perillós. Un construeix una vaca i Na Pasifae contenta rai cardant-s’hi el brau blanc d’il·lusionant pixot, i vós (i ell, qui amb el nom ja paga) construint un brau de bronzo balmat perquè l’ablàmon per sota i qui hom hi cogo brami com un bou de veritat molt enfellonit i venèriament eixit, tret que qui l’estrena és el constructor. Llas! Ha-hà. La vostra visió tràgica, on totdéu vampiritza totdéu, i la meua clàssica on el carro del Sol vogeix sense contracops, i qui hi puja veu davall un món de bigarrats ninots fotent, és clar, el molt divertidor ninot. Aquesta senyoreta deixeu-me-la per a mi. Ara li dic què cal aprendre. Que el que compta és adquirir — adquirir béns, jotflic, és clar — i encara influència sobre els mortals. I ella amb la seua beutat de moment prou hi podrà. I li direm que en això de l’adquirir que paro compte amb les sensacions, que se’n pairo forceta, que adquirir-ne gaires, això gasta molt de pressa l’estofa de l’ànima. Ah, i li assegurarem que això rai, que això durarà molt, que no es preocupo si durarà gaire, car durarà, ui (i ens desarem les guerxines al fur més íntim, furfuri i pelut), durarà molt i molt. Ep, sense que s’escaigo cap denou. Però que aquests, cavà, són tan rars. I al capdavall que això rai, que quan se’n canso o quan la cosa afluixo, bora nit. Li vindran darrere amb un flabiol. I la sebolliran en mausoleu bestial. I també li direm que les cerimònies pòstumes se les guaitarà del cel estant. Això per a treure-li cabòries causants de rugues, i tints lleigs al cutis, cavà? Vejam, vejam. Shit, nurse, for starters, escort the doctor out, please. We are too busy here for all those feckless ficklenesses and frivolities of his. Hi anem seriosament, ací.