Ací hi ficaré quelcom que duc al cor d'anys

No us jaquiu ensarronar pel nom del bloc.



Re a veure amb aigua de colònia.



Qui llegeixi l'obra se n'adonarà d'espetec.

Ací hi ficaré quelcom que duc al cor d'anys

No us jaquiu ensarronar pel nom del bloc.



Re a veure amb aigua de colònia.



Qui llegeixi l'obra se n'adonarà d'espetec.

Vint-i-sisè lliurament (darrer de Tothom en aixecar's...)

z) Truites doncs de xorrèstic xop









Quan en Genuí tornà a ca seua, després que a la rambla de Tarragona n’Empar i en Carles se’n desixin tant a la xamberga, es llençà al llit a covar-hi fantasiosament el moc, hum, o el refús.



S’hi havia estades dues hores pel cap baix, quan sa mare el cridà a sopar. Quan sa mare féu a sopar, nen!, les construccions mentals se li estimbaren en escruix. Una altra torratxa d’En Bavós a torrar porres.



En acabat, feia força calladet nyam-nyam, i al rerefons, a la pantalla de darrere el crani, part de dins, ell o els seus sòsies més adrets i valents encara continuaven a la percaça de llurs proeses. Hi passava un seguici de sacerdots obscurs i sabeu què diu? Doncs m’hi afegiré, quina il·lusió.



—Mama —féu—. Per a demà de matí adobeu-me si us plau un bon entrepà que faré cua al port a veure si hi trob cap feina.



—I els estudis, fill meu!



—Això s’ha de compaginar.



—Cert.



Demà, hò, o despús-demà, o l’altre, emigraria a Califòrnia, on es veu que els cirurgians en saben un tou i un ou. Veuria de primer si el volien de grum o d’estiracordetes a cap vaixell — petrolier o bastaix del que fos, maquinàries, animalots africans, pintorescs pirenaics poblets sencers… Per aventura oïria d’esquitllèbit les converses cosmopolites d’alguns dels passatgers. Que cap no s’hi enllaminís. N’hi ha d’aqueixos desvagats força aviciadets als vicis perversos i més divertits. Hò, hò, viatjant aprens molt. Qualque o altre, per comptes de propina, li darà un petonet, un tust al culet?…



(…)



Sa mare guaitava el televisor a baix, i ell novament a les golfes, tret que ara engruixint el farcell per al viatge.



La dona vella qui sortia a la tv, ensenyant avui com fer una truita, em sembla que de cervells, i ganglis afins, no era pas encara en Carles fent de xarona dona vella culinàriament alliçonant favots televidents. En Carles encara trigaria uns vint anys si fa no fot (els mateixos si fa no fot que si de cas en Lanosa, després d’aquest sopar decisiu, trigaria a fer’s operar del cervell), trigaria uns vint anyets, en Carles, dic, a accedir als platós estel·lars per a esdevindre-hi cuinereta cusca i decent.



Aquella donota d’aquella nit, era de l’antic règim del Vagínula u, feixista com un plom, adusta, repugnant, religiosa, fent la viu-viu, i ben sovint la mort-mort, en un aparell escotiflós, de tristes pampallugues. Potser la mare hauria guaitat quelcom d’altre, però aquells anys no hi havia res més. Engegaves i t’endollaven llur gasofi, sempre repel·lent. Aquells castellufes, massa carrinclons. Cal dir que el ridícul i sanguinari tirà d’aleshores, molt escarransit, es feia també dir, de nom de guerra, Caldillo Frasco (flascó de brouet) — el d’ara es fa dir Quan Caldo (brou instantani, per a quan dius quan), perquè el bord és gros i no li escauen diminutius, tret a l’hora de parlar del seu cervell. Confiem que els qui fiquen brous (de conreu infecciós) perquè els manin, qualque dia aviat trobin que ja en van prou escaldats, i ho deixin córrer. La qüestió: que els programes culinaris ja eren (i són) patriòtics per pura correlació de dalt a baix.



Tant se val. Dementre que de baix li’n pervenien les bestiades que deia la cuinera ruc, en Genuïnet havia emprès d’escriure una “Lletra de Comiat” als seus (virtuals) companys de lluita. “Dingú més generós que els lluitadors. Doneu la vostra vida perquè el vostre poble subsisteixo, i perquè no ens perdem, ni tot hajo esset debades. Viviu (i perilleu de morir sense altre guardó) en el respecte constant dels nostres — dels nostres i prou — del nostres recurrents — magnífics — llur ombra ens reenvigoreix perquè cresquem — avantpassats qui es reesdevindran en els nostres descendents. I, si no els defensem naltres, qui? — i, si no ara, quan? Els gloriosos lluitadors qui els larvàtics escarxofats als trons dels aterradors flagells il·limitats insulten de terroristes — i d’altres penjaments sense solta ni volta — mentiders dels cofis-i-mofis aclaparadors i rituals — fastigosos cucs grassos del brandar unànime, embolicats amb els mateixos símbols botits de putrefacció, vaginúlics, flasconaires, borborígmics, anorreadors, borbònics — fetillers del verb merdós qui amb mots de passa-passa esbombats per tots els mitjans i exèrcits massius ens volen, en un tres i no res, no sols inexistents, ans mai existits i tot. No sols violats i escruixits ans devorats i engruixint’s-els les morbideses infeccioses. I que no se’ls n’escapi cap. Embogeixen d’odi per heure’ns sencers. Es deleixen per fondre’ns tots plegats en llur maleïda fonedora, fonedora per ells patentada, pels enemics qui ens fonen en llur enteniment d’insecte àvid, fiblaire i picallós.”



Fa: “I l’acabaré dient: Keep it up i a trempar fort!



“De moment, no pas que em trobeu a mancar, prou que ho sé prou. Qui no és al món, no és aumon! I tanmateix, espereu’s quan torni, qui et véu i qui et veu, que direu! Car per a mi tot começa més tard.



“But what’s the time now? / Time of course to count the money. / Perquè no en tinc prou, espoliat, / haurem de fer’n dringar amb el suc de l’esforç. / Com sempre, proletari, quin remei.



“Però em deixaré de conya, em posaré la clàmide dels estoics i començaré amb el relat del fet cabdal que de petit m’obrí els ulls. Qualque diumenge havíem sortit d’excursió amb mon pare. Els tres atapeïts a la seua moto, ma mare, ell i jo. Cada vegada, invariablement, el mateix trajecte. Sempre la mateixa aturada (suposadament per anar a pixar encara que dingú no tingués pixera) just al mateix indret, entre els monticles de cendra — pertot cristalls atomitzats d’argó que el ventijol feia surar, pessigollós, a llivell de tos oronells — i dic argó sobretot, però qui sap quins altres metalls feixucs i productes tòxics i radioactius? Isòtops, ploms, mercuris, plutonis. Sulfits d’hidrogen per als ous, i cisplatins per als testicles, vincristines i prednisones per a la sang, procarbazins i mostasses nitrogenades per als ganglis, adriamicines per als limfomes… Pler. Car allí hom hi descarregava detritus antics de cementiri, i recents de crematori i de qui sap les llordíssimes fàbriques.



“Vós, dementre que no gaire lluny, gairebé s’hi podia anar caminant, ens podíem haver arrestats a un prat prop del pontet que duia a un poblet tot bonic. M’hi havia escapolit qualque copet si els pares discutien de banyes i afanys semblants. Tot hi era herbei fresc de rou, i hi voltaven pler de cargols. I ocellets hi feien niu, somrients. Yellow bird up in the banana tree, you sit all alone like me; / did your ladyfriend leave your nest again? Sota un lledoner al capdavall d’un vessant suau, hi jeien dues dones, tranquil·lament escoltant un transistor. Sempre abans les havia vistes separades, i fins aquell jorn m’havia semblat que era mateixa dona, qui un jorn s’havia aixecada agreujada i podrida, i un altre poc o molt s’havia refeta de la malaltia esgarrifosa que l’arrugava, aprimava i engeperudia. Ara queia del cavall i me n’adonava que eren mare i filla. I que no eixien mai de casa juntes perquè hi tenien un moribund qui no podien jaquir sol. Entretant, el moribund es devia haver mort, i ara, per comptes, en un carretonet a llur voreta, un infant de bolquers hi seguia la musica. L’enrònia dels mitocondris és sobreviure caigui qui caigui. Es veia que les tres dones de les tres generacions compartien mitocondris a balquena car, si posàvem que l’infant era producte híbrid de dona i ximpanzè, per un exemple, com s’entén que seguís la musica amb el mateix brandar de cap i la mateixa cara de felicitat, d’on venia aquella palesa afinitat? Aquelles tres eren parentes — parentes per relació directa, sense mascle interposat — m’hi jugava un ou. Llurs vibracions les copsava clares i sense estàtica, duien Na Xantipa a l’hipostasi, i em revelaven, sense haver’l estudiat mai, el pensament d’aquella immensa filòsofa — res a veure amb el capdecony d’En Sòcrates, llepacul dels burgesos més espletaires i doncs menys solidaris, vaginúlic ja dels anys de la picaó.



“Sense mascle, eh?… I, al capdarrer, per què no?… Ja em veia senyoreta elegant. Com elles, com les quatre (o adu set) femelles del deliciós epígon, excel·lent al·legorista, En Baldung-Grien — ep, i hi mancava, jo — les quatre saons com les quatre edats de la dona, infantona, xiqueta (eu!), madureta, anciana, sense oblidar’ns de les tres d’entretemps, ei, encara en cabem. Ah, sí, doncs, si m’hi encabíssiu, pot-se-fer de cosineta, del que fos? Car allò sí prou que era una familieta comcal! I us ens aesmeu juntetes al bany, com ens hi aesmà el mestre En Dürer?



“Prou cagarel·la. Per què l’existència ni la necessitat del mascle? No pas per a afegir al cabal genètic, el qual altrament sempre fóra idèntic, i doncs decadent i abocat a la degenerescència, és clar que no, tot això falòrnies d’inútil alquimista mascle (o et tractaven de bruixa).



“L’agonitzant qui tots aquells mesos dingú no havien deixat veure, em fa que devia haver pertangut a l’ordre dels primats — ximpanzeic?, goril·lí?…



“Cal dir que aquells dies jo era jovenet i empatollós i que confonia mito-condri i mite-cendri. Ara sé si fa no fot que el mite de la cendra qui es refà en l’objecte cremat del tot, i el granet del metabolisme oldà qui de dona a dona s’encomana no té gaire a veure. Un és un comprensible desig de millorar’s, i l’altre una veritat com una casa. Els mitocondris, organismes tanmateix autònoms, porten al gep un grapadet d’anys, milenes i milenes de milions. Ara, en avinent pacte femellenc, fan llit amb les cèl·lules femelles; combinen allò menjat (truites de truita i de bolet i de nous i d’enciam) amb l’oxigen molecular per tal de parir energia pura. Exercici diví, això de parir, jotfot. Perfecta biografia. Qui fos dona, tot en tot!, em deia, delicadament apassionat com les flors del mangraner rere el tronquet del qual esguardava l’escena de l’autèntica nativitat qui encara ara colc a la memòria.”



—Quant a cervells, tots són bons; tret que no recoman —arengava a baix la vella—, allò que es fregeixen els ateus i pagans de part d’allà, ecs, a Califòrnia, amb els macabres cirurgians qui hi abunden, empeltant cervells a tort i a dret, i d’humà! Dos hemisferis, un parell de lliuradors de tova matèria; se’n va devers les tres lliures, alfarrassen, hum, bona truiteta, tot s’aprofita, escassos, com els catalans! I, per comptes de metre’ls en sepulcret obtús, metal·loide, lluent i virolat, per a sebollir’ls com sebolleixen els gossos (sense menjar-se’ls; quin balafi, bàrbars malaguanyadors!), els cervells massa inservibles se’ls cruspeixen entruitats! I els veuríeu endrapar’n, a palades, sense perdó de déu!



“No podies arribar amb un esbufec i dir-li: Papa, amb tot el cel obert, un jardí paradisíac amb oriols qui hi canten, per què aturar’ns sempre atsí, estossegosos entre les cendres eixorques?



“I se’t fotia com un energumen.



“Per què? Perquè la seua dona, ma mare, li havia fotudes, un jorn d’absència, banyes? Per què jo era tan lleig i no semblava gens l’imatge que ell es feia d’un fill? Up in the banana tree? Simiesc, li recordava que els pobres venim d’unes mones més degenerades que no les mones tan mones i bufones d’on vénen els rics?



“Ell, carn putrescent de fàbrica, fonedor qui fon i es fon i morfon, i qui en privat sempre el senties i t’ensenyava (t’hi feia treballar els senys) a tractar els enzes burgesos a baqueta, com a criminals qui només botxinegen els obrers, amb mètodes de camins tan subtils com els de fer’ls respirar merda pulveritzada molt càustica, llurs enteniments d’insecte claferts d’orbs dimoniets a les ordres d’oblidades lleis que la selecció natural fa repetir sens atur als altaveus encallats i ratllats dels gèns, (auto)fets únicament per tal de refer’s eternament a través teu o de qui altri calgo, delirava que els cavalls de serp, els metàl·lics espiadimoniets esvelts qui hi vogien pels aires, no pas entre l’eixorca cendra, ans al camp dels senyorets, on els moixonets xiulaven i els cargolets escruixien enciamets d’ase, damunt la gespa humida de serena al bon indret no gaire lluny dels monticles radioactius, eren infecciosos de burgès botifler i escanyaire, els dimoniets orbs de llurs enteniments d’insecte, i no volia que me n’infectés, no volia, mon pare, que esdevingués insecte com els ocupants o els cofoiament ocupats.



“I em va dir, amb un clatellot ben entaferrat: Altrament qui tem la guerra? Només els poners qui tenen quelcom a perdre — només als ocupants, als lladres, als qui detenen ço del llur, i sobre ço d’altri, els acolloneix la tercera guerra mundial. Els qui com naltres no tenim re, ni una mala pàtria nostra on caure morts, al contrari — potser confiem que de les ruïnes, si cap en roman, quelcom com ara quelcom nostre prengui forma, renascuts de les putes cendres.”



—Aquells cirurgians ianquis —sense parar-hi esment, en Lanoseta sentia bramar la vellarra teletramesa de baix, davant sa mare segurament ja aclofada i adormida a hores d’allavòrens—. Només guarden els odiats hispànics en moderada bona salut per a púguer’ls torturar millor. Tot de sobte, hom els lliga i constreny, hom els revela llavors a cau d’orella i molt sàdicament llur fat molt malastruc — perquè el neguit els faço ballar el cap, gest qui dóna més gust — loosening the screws for the screwing, as it were. I de patac hom els trefina el crani, i hom els carda, els xinga i els xil·la amb xil·la de bàrbar el cervell de viu en viu. Allò, i les lleterades, els els estova bon tros. I llavors (afirmen) la truita és més saborosa. No tenen, no, i gens, del déu veritable de la santa mare perdó. Ah, si tinguessin en canvi una religió cato-lòlica com cal. Aprofitant l’avinentesa, els embotirien si més un snòrkel avall, fins que els toqués el voraviu de l’ànima on eixa és en contacte amb l’autèntic món (el del més enllà) — qui sap, en situacions tan ultranceres, podé una connexió casual salta de sobte, i albíxeres, runfla, sac-i-peres!, ací déu lo pare qui et revela el secret del món — eu, si la connexió és bona — car, si no vigileu prou i no l’endollàveu prou bé, heretgies de maleït heretget rai, jotfot. Així que per això, i per consell infal·lívol de sa santedat, els cirurgians cristians no toquen re de la feina imperfectible ja feta per déu al tou de la creació. A l’instant u on digué: gundéu, sia fet l’hom així i aixà i prou. Altrament, per això només ha de servir un cirurgià cristià, per a establir contactes; per a re més, ja en tenim prou amb els boquers, botxins, carnissers i maellers. Els cirurgians han de reparar les connexions amb déu, això és tot. Que els de més les tenen incompletes i a la babalà, i tot és un forfet vergonyós a les veritats revelades i al coneixement absolut, a part que un cervell sense déu no és tan bo ni pensaments — feu-ne un tastet dels dos, si hi discerniu prou, senyores meues, i ja me’n tornareu contesta.



“Renats de la puta cendra. Oh, yeah, yellow bird. Com el déu dels burgesos es clonà en milenes i milenes d’esclaus barats i de fiar, als quals anomenà fills meus, i els boté i votà, esperits sants, a un paradís segur, en pic feta l’odiosa feina inquisitorial, així naltres, tret que a l’inrevés, car ens valem tots sols, i poc ens calen les crosses corcades de l’esclavatge aliè (llas, tard o d’hora sempre traïdor). Som fems de naltres mateixos. Del vernís vescós psicocatalà qui unta i s’esllenega part damunt tot aquest territori eternal, en brolla i se n’escaguitxa el fènix micalet qui recita el Miquel Costa i Llobera de les antigues osseres qui, interrogades pel llaurador, floreixen sense fre. —Qui sou, qui sou? —Som els qui diuen, únics aumon, De N’Indíbil a En Xirinacs, xeiquàtgejonç, xeiquàtgejonç!”



Car, pobre Genuí, llas, confonia la signatura del bobilaire, vull dir, el rajolaire heroic, pel crit de guerra d’un poble qui es re-reneix.



—Quan el planeta on som —fotia la boja del televisor—, la Terra, vull dir, entitat sencera i massa xaruga, pensà de suïcidar’s, creà el cervell. Res més ignorant ni doncs destructor per a fotre-ho tot a rodar. Prou diuen els pares de l’església que això del cervell és un apèndix molt emprenyador i prou. Sant Aristòtil, d’acord amb el seu evangeli aprofitat, diu que si amb prou feines serveix per a regular la temperatura del cos. Això del cervell, quan et refredes prou et raja pel nas! L’òrgan qui pensa i ama (déu sobretot) és el cor. I aquells ianquis malèfics no us penseu pas que no l’empèlton tampoc, i també se’n fàçon estofats i rescalfats, de les receptes dels quals durant una altra sessió això rai que ja n’enraonarem, si déu ho vol. Sant Descartes, gens tanoca ell, troba la seu de l’ànima encoixinada pel cervell — d’això serveix, per a encoixinar la glàndula pineal i per a res més, i aqueixa glàndula, quin dubte pot cabre a cap cap comcal i cristià, esclau de déu, admiraire incondicional de ses obres acollonidores rai!, que és el que déu vol que semblo!, car prou sembla (i és!), eixa glàndula, el dit monitori, groguenc, allargat i tou del déu ull-burxaire i consuetudinàriament molt revenjós qui tothom temem a mort. I gens no s’assembla a l’invisible (com es podria assemblar al dit de re invisible, jotfot, ha-hà) de jueuots (ecs i reecs, i renecs i rènecs), de jueuots, dic, i de protestants — ianquis podrits i condemnats, el bavós déu contemporani dels quals, d’una amorfia mòrbida, d’una amorfositat fastigosíssima, ja prou rau a hores d’ara — per a naltres, qui el flairós paladí de sa santedat, el flascó de brouet, protegeix — mort i colgat per a uf dels estorts ans allerats cristians del temps presents, al·leluia, mai aitan gloriós.



“Com sempre he tinguda una mena de feblesa per la dona autoritària, mon pare tot el contrari. Ell, adu la burgesia addicta al règim (i a la dieta de la bona bastonada, i envant) la veia com a dona fementida i prostituïda qui pots doncs donar pel cul i ataconar sense nelets ni recances ni càrrecs de consciència en acabat. Va vindre una vaga clandestina, i s’hi apuntà, i fins i tot assistí a una sobtada manifestació. Aquella nit va tornar a casa desconfit. Portava un parell de treps als front com si les porres dels pudents (saigs llogats i, per a més deshonor, xarnecs) li n’havien trencades, tot arran, les banyes. Ja mai pus no fou el mateix. Pobre papa, pudent a llúdria, s’arrossegava pel corredor, del dormitori al canfelip, del canfelip al dormitori, nu i comptant-se molt a pleret al cos les noves llúpies bubòniques. U-una, du-du-dues, tr-tr-tr-tres, qua-qua-qua-qua-quatre…



“Former martyr, be reborn! ­­— invocava, tímid i anhelós bruixot, pobret de manguis, amb tanta d’emoció, a les fosquetes, rere la meua porta ajustada. Ací ets, màrtir qui fores, quòndam màrtir, i nogensmenys reneixes, com a la molt gerda font de sant Llorenç reneixen cada pasqua a l’hora de menjar la mona, els malalts i les malaltes de tot l’any, font miraculosa qui cada cranc fon!”



—El gastrònom addicte al règim, en Lleïr Llonganissa, ens ho recorda al seu llibre que cada sessió no em cansaré mai de reconamâ’us, senyores meues. Heretges ha tinguts la santa mare església, llas, prou ho sabem, per això el Martell sempre és vigent. Contra els separatistes Raimon Llull i Arnau de Vilanova, per exemple. Sabeu que aquest segon (ara abraçat pels californians maçònics, roigs, jueus, qui volen renéixer no pas al paradís amb déu lo pare, ans ací baix en esta vall de molt merescudes tortures), sabeu que el separatista Arnau, (ens diu en Llonganissa) s’empescà la recepta per al qui viu centúries i tanmateix, esmerçant el seu emplastre, jovenot recreix?… Damnats adoradors del cos empastifat, se l’unten i freguen diàriament amb mare de vi. Després, a l’hora d’anar a jeure, treuen la manxiula de la caixa de plom i se l’emplastren al pit — hi ha només substàncies repugnants i fètides pel maligne temptadriuament infiltrades al món. Safrà, mòrbids pètals de rosa porpra, ambre, donzell, xicolí (suc de sèver), tot deslligat en aigua-ros i cera blanca. I amb tot això damunt qui gosa atansar-te’t per a fer-t’hi fills, que és el que déu mana que fotem ací baix? És clar, si vius tantes de centúries, per què collons els fills? Maleïts heretges. Aquest és el tractament quotidià. Però espereu’s, que el del cada set anys encara és més vital. Cada set anys agafes i, dos mesos durant, hi poses, en corral a part, setze pollastres (si ets sanguí), on vint-i-cinc (si flegmàtic), o trenta (si melangiós), i els nodreixes només amb pastetes d’escurçons triturats, segó i vinagre. Després, te’n cruspeixes un cada dia, els setze, vint-i-cinc, o trenta, per tal de completar el tractament. L’adúltera enamorada d’en Raimon, n’Ambrosia de Castelló, es ficà l’emplastre al pit cada dia un mes i mig durant; al cap d’aquesta estona, en Raimon, puja a cardar-se-la, i horroritzat veu que un crac galopant s’ha menjat amb tota mena de putrefaccions els pits de l’enamorada castigada per déu totpoderós. N’Il·lusa Seitó, meuca de n’Arnau, un vespre s’acabava el pollastre, tret que mai no rostava el seu osset tabú, talismà diabòlic, l’osset del desig. Se’l desava sempre a la butxaca per a més tard fer’n les seues fetilleries de bruixa puta. Tret que aquell vespre un trobador adúlter la distragué per la finestra. Per veure-li millor el culet ajustat i sobretot la tossa del xap del davant, extingí l’espelma. Sense adonar-se’n, rostà l’osset del desig i desitjà que el trobador es morís d’amor per ella, on de sobte amb l’osset s’escanyà i n’Il·lusa molt esfereïdorament perí.



“S’atansà a casa una nit el bidell de l’institut. Era el bidell qui tenia el deure d’aplicar els càstigs decretats pels mestres criminals molt adeptes al feixisme flasconaire. Aquell vespre m’havia escapolit sense rebre el tacó decretat. Quinze mil fuetades, sengles cinc mil a coll, ronyonada i entrecuix. Era nit fosca, potser les tres de la matinada. Per a trobar ca nostra li devia haver costat força. I ara, en acabat de desbrossar el seu pas entre les canyes i l’aiguamort davant ca nostra, i després de trucar sense que dingú es dignés a obrir’l, el bidell s’havia adormit, com el gos qui no teníem, fora, part davall el pedrís. Quan, sota el plugim hivernal, es féu la claror del Solell eixit rere el cel embromat, tornà a trucar. Mon pare obrí. Que vinc a atupar de ferm en Genuí. Mon pare l’en desdigué. El xiquet no té malícia, home; quin pecat fóra el seu? Agafeu per on heu vingut i torneu-vos-en. Per anar contra la llei, fou mon heroic pare el més greument punit. Al tit l’atuparen de valent, i molt més que no havien decretat al començament. Per això he crescut tan geperudet i esguerradet. Car un organisme ataconat és un organisme escarransit. Els tacons no deixen créixer. Generacions senceres de catalans pel maltracte continu deperides. Però a mon pare, dic, pitjor, l’engarjolen i aneu a sàpiguer les perversions sofertes a grapes dels cristians de torn. No en surt viu, és clar. Encara record l’astoradora elegia de l’humil mossèn Sostres. La fi de l’ànima justa rau a anar a raure amb la presència de déu — en déu s’afegeix, com ens diu En Llull, i és de seny. L’ànima injusta roman en l’absència de déu. Car només existeix allò que conceps. Perfecte. Em rajaven les llàgrimes com em ragen i em taquen el paper on us escric aquest adéu-siau a reveure fins al dia que em trobareu que dins el vostre exèrcit d’alliberament també us hi valc i hi tinc lloc. Perquè això no pot continuar, i tots ens devem a extreure’ns-hi.”



—Infernals! —gisclava a baix la cuinera marcial—. Mai us hi atanseu si us conviden a taula. Com els infidels en temps dels jueus es fotien un sopar amb només els caps dels nins pubills qui havien sacrificats per a coure’ls en l’olla dels malremeis (apòzemes d’estranquis a betzef) per a enverinar pous, així els heretges a la Califòrnia pispada a l’imperi pels ianquis descreguts. Caps rostits punxats amb coltells de punta esmolada. Rumieu-hi i la sang se us qualla. Quan era minyona, jo mateixa, convidada per un marquès nimfolepte puguí assistir a un festí jueu d’aqueixa mena i us ho puc encertir, en flagrant els veia com tothom rostava amb tant d’afany que, de llurs nas-aixeta, el moc els queia. Quan ho remarquí al marquès, aquest molt finament eh-panol, em va dir, que enlloc millor amanit que el mocs, per als caps de nins malrostits i pútrids. Que els denunciéssim a l’ínclita inquisició flasconaire ens valgué un altre guardó, que tinc entre velluts a la vitrina. Per al cel, totes hem de fer mèrits.



“Prou sabeu que tota autocensura de fet és esbiaixada autopreança, com aquell qui diu tinc l’ànima tan blanca que per molt que me la denigri encara serà més blanca que no la del qui babau m’escolta i tanmateix se n’adona que em menystinc de per riure. Per això em vantaré els atots una mica.



“Irònic rai, però el cos malaltís, arronyacat i ple de grops em salvà. M’estalvià d’haver de baixar a la mina, per exemple, m’allunyà de la corrosió de les feines inhumanes on els pobres ens aboquen tantost som capaços de valdre’ns. I el poc que durem, produint incessantment per a les butxaques dels farts armats i ultracuidats. El cos esguerradet em féu murri, malparit i estudiantet. Me’n sé unes quantes, cavà? Mònites per al sobreviure. Geperut i sortós sovint va junt.



“Després, és clar, amb qui t’embolicos, determina on acabaràs raient. Entre els rebuigs a can boig; a la cangrí; al cementiri… O a l’avinent jardí en comunió amb plantes i animals qui només són altres manifestacions del teu continuum. Tu cases perfectament a l’harmònic designi natural. Aqueixa és la posició que t’has de guanyar a pols. Pagats els deures de formació, ens erigim sòlides i duraires personalitats qui batlleixen llurs encantats voltants.



“Tothom pels carrerons i atzucacs (els minyons, afolls enlluernats qui re no comprenen) feia medecines d’estranquis i les ven per un profit sideri; marrecs de vuit, nou anys, qui abassegaven efímeres fortunes ans de caure aixafats pel crim organitzat de la policia o traïts pels estruços companys.



“No m’hi enxampaven pas. Futilitat del sarcasme de canilla. Només eixia quan els llisons apareixien a un cel assolellat i cap baralla cuidaria esclatar. Tothom ujat per les disputes anteriors. L’ennuec de trons i llamps només m’abelleix de nits, quan tothom altri s’amaga per por. Llavors mos crits, només emmasquerats pel soroll ambient, ixen potents, llur estridència gens afeblida, ans adu afegida a l’enrenou, i hi esdevinc, capa-estès, enorme muricec. No sabeu que carismàtic retorn si m’esguard a l’espill. Tant de desfogament, de neteja d’humors, de catarsi, i tant salvatge i demoníac com m’aesmava entre el torrent esbojarrat i el cel irós, i ara sóc un cuc prou normalet i acaronívol, vós, per comparació.”



—En llur truculència infame —continuava a baix la sobrecóca metzinaire—, en llur excés anti-apostòlic, se n’han empescades de diabòliques a collons per a fer prosperar la causa de les aborcions — us redic, senyores, que arreu afolls rai — a betzef — n’omplen els pers de les escombraries — els escombriaires tips com truges de menjar-se’n tant, i crus — i els galzes de les clavegueres, a caramull, i pus, jotflic, i pus, ianquis purulents, qui ens prengueren les colònies el noranta-vuit! Quina diferència amb naltres (los eh-panoles!), tan santíssima verga polla, vull dir, santíssima verge de l’ampolla de l’aigua de l’exorcisme, i la del Carme, i la beneita, i la del bateig, i la dels olis, i me’n pas, la puta, redéu, salpàs.



“Ma mare em volia dur al Melics, el quiropracte màgic, on la veïna havia dut el seu fill, ara lluminós. El Melics havia adobat totdéu, la mare, el fill, l’home. Hi anaves amb el cervell corcat, un parell de tortes on amb qualsevol altre mag no en sorties viu, i, amb ell, nou. Tots els cucs fugint esperitats per cada forat, orelles, oronells, boca, ulls. Ara aquell xiquet adònic, quina munta per a atreure babaus cap al metge meravellós, tret que alhora tothom se’l volia muntar. L’estrupen en massa els trinxeraires dels tres carrers reunits. No es pot ésser massa bonic en veïnatge lleig.



“Mama, no m’hi apuntis pas. Dingú amb la cua de palla que calo foc a la falla. La cua de palla de la pobretat, te n’has de desempallegar abans de vúlguer’t significar. Només els és permès d’ésser excèntrics als rics. Tot t’ha de sortir de dins, amb les grapes de l’ànima et fas amb el coneixement, el seny, l’enteniment, la pau i la saviesa. La beutat vindrà en acabat, quan el cercle de la seguretat sigui prou ferm. Cap vaccí contra la ràbia fins que deixis d’ésser rabiós. Llavors fluiran les endorfines del gaudi, i fruiràs de l’alta intel·lectualitat, i les vàlues morals i estètiques se t’adossaran com pagellides a l’ànima, guardons de la superioritat, ah tu, l’esclarit clamorós de resplendor.



“Sempre és l’hora, catalans. A cadascú quan li arribi. A valtres fa anys que us ha arribada. La meua és ara. Lluny de la xarnegaó escanyadora, lluny del congreny dels pecs, on els més bacius i xerecs passen per emulívols exemples, i els idòlatres capellans castrenses ordenarien (quina contradicció) l’intel·lecte. A Amèrica, doncs! Empelts, empelts! A Califòrnia, on el xerri és palletes d’or. On lliures sallen, a cavall de llurs ambicions, els cirurgians aventurers. Quasars al cor de la galàxia del meu cervell. Ionitzacions al còrtex oscat i esportellat. El teixit del cervell mai no refusa cap afegitó ni pedaç. I tant li foten els treps i sets, només et cal recosir i sargir. Tot ho vol, tot se li val. I endavant, això rai. No pateix cap mena de dolor, cap trauma de naixença, cap font de religió. La seu del seny irònic i objectiu. Vull ésser superior. Tothom ha de tendir prou a millorar’s. Deessa — és un lloc que trob, a lloc adient, meravellós.



“Et tallen i passi-ho bé el cervell llangardaixós, i és com si reneixes al reialme de les muses. Abans et circumcidaven, ara t’extreuen el bocí lleig al cap. Capoll per capoll, l’humanitat ha fet un gran progressiu pas. Quin endarrerit criticarà el procediment ànima-elevaire? Maleïts reaccionaris massa acostumats a llur presó d’agressius caòtics impulsos d’on només se’n segueix corrupció. Fora, tothom trepanat. Que en fújon els dimonis. Dels humils leucotomes del manifasser Moniz a l’empelt generalitzat de l’insigníssim Ràkowitz — en cinquanta anys, ens hem tornats de debò valents. Aniré que em fàçon un capmàs de franc, a free estimate, i en acabat m’espavilaré a evaginar calers d’on ràjon. Cal escandallar al pou de l’ésser i extreure’n la manifestació més adient. I quin millor cercapous que l’estilet de l’expert?”



—Deliciosament malèfics —pujava el botzineig d’aquell satànic pet de puta enredaire—, neguen el món amb tota mena d’anti-eclesiàstics mètodes d’anticoncepció. Molt elàstics, els cagaelàstics. S’han empescat per exemple el condó amb elàstics. Molt antieconòmic, tots els adobacossis i adobacossos qui viuen dels afolls es van morint de gana, a l’Índia i a can negrot, on enviem els cinc cèntims anuals de la nostra immarcescible caritat. Car és un condó que gairebé no es gasta mai, reusable, i, doncs, a la llarga, surt de franc. Altrament, encara pitjor. Això recomanen: Que dones de totes les edats, tantost el marit ha perbocada la seua lleterada de deure matrimonial, es fóton cap per avall — que fóton la figuereta, l’arbreforc, que s’ajúdon amb crosses o cadires tombades, que es repènjon al capçal del llit amb coixinots rai; la qüestió: els peus al trebol (encara millor amb sabates amb xucladors a les soles, com fa l’home teraranya), i ara que es sàcson, que es sàcson… Els espermatozous, qui sempre neden cap amunt, pobres fillets de déu ara deliberadament confosos per la diabòlica ingenuïtat del iaqui descregut, nedaran amunt, però, llas, enfora, per comptes d’endins com volia el designi diví! Oh, i espereu’s; fan servir, oimés, seguint el principi del congreny esponjós incombustible que hom aplica perquè si la llet o el brou se sobreeixen hom pugui després tornar’l a esprémer cap dins, el traslladen a un braguer especial que absorbeix tot el suc llefiscós de l’homenot, substanciós a fe, senyores meues, car déu poc fot re debades ni poc nodridor, i tornem-hi, les caramaseres infidels el poden esprémer després a la sopa, i així res no foten malbé (escassos us dic, com els separatistes!) — en diuen, de tanta de maldat, no us creureu, verga santíssima, entre cometes: una sofisticació en l’aprofitament de l’energia i en l’encoratjament molt sa de l’estalvi joiós i sense escanyaments!



“Si dic Amèrica tothom m’entén que vull dir la de debò, no pas la dels asteques i capsdecony afins. Si on poses les aspirines en dius aspirinoteca, on poses el cul (ass, en americà) és una assteca — i és per això que els primitius mexicans foren tan fàcils de donar pel cul, adu per púrria tan inepta i volpella com la castelladra.”



—I ara que dèiem —cada camí que en Genuí pensava la lletra, la veu de la fava mortífera de baix se li feia més conscient—, ara que dèiem suïcidi esventat i col·lectiu de la superpoblació galopant del món, inic concepte de protestant i d’anglo-saxó. No us podeu aesmar fins on arriba llur akelàrrica insídia! Diuen: al capdarrer aquest és el millor procediment per tal d’obviar’n l’armaggedó esbojarrador. El millor mètode de salvament, la solució ideal a aquest exacerbament escanyador provocat pels papistes conillaires, multicriadors! Prohibir l’avortament arreu i pertot, sense excepcions! Exacte, com em sentiu! Us ho creureu! No pas que s’hagin tornats, amb l’ajut de déu, també cap boldró estantís de reaccionaris ximplets. De cap manera, volen com més voluda millor. Farà llur nova llei: “Tothom qui afolli o es gasti per mà d’artifici, i per qualsevol mitjà natural, químic o físic, serà declarat de mantinent assassí sense apel·lació. I tothom qui faci afollar altri encara pitjor, naturalment.” Direu: doncs, collons, collonut, exacte el que volem els més divinalment encarcarats esquizofrènics religiosos del món dels escollits en la vera superstició. Això de declarar cada afoll o gastament homei cert, i cada productor d’afoll o gastament assassí sense apel·lació, que collons de millor volem. I… Però callem. Callem per respecte a tanta de victimeta, llas, innocent. Car tothom condemnen, com volem, a l’instàntania pena capital. Maten així dos pardals, i amb sort tres o quatre, o cinc o sis, d’un tret tot sol. Maten l’afoll (qui en general ja és mort), maten la mare, per còmplice, és clar, maten el metjarra (amb tota la raó, ell és sempre la mà monstruosament ensagnada del crim), maten la llevadora, maten bona part de la família, per fotre-hi nas, maten tothom qui de lluny i d’a prop ha tingut res a veure amb la prenys i el seu prenyat. I els qui no maten els foten a la presó, això rai, el marit, la sogra, qui sigui, els qual, llas i rellàs, perquè els hi és interdit de cardar, qui no folla no afolla, tampoc no es poden reproduir, d’on la població mundial es redueix perillosament, sobretot en el nombre de cristians, soldats del crist i del brouet. I com menys serem, senyores meues, més gemegarem. I ja em direu al capdarrer on collons anirem a parar.



“Si hi vull entendre res, en tot això de la vida renovada, de primer m’haig de treure el pes de l’angoixa personal. No pots consirar re seriosament si asincrònic, emprenyador, et fots pel mig. Em tranquil·litz, doncs, tot buit, com si visc, com cranc molt cusc, en escondit xibiu al sem del cresp, i qui es mou aquiescent amb l’onada, i que es diu: tit, ací i enjondre, arreu idèntic, si saps assaborir, cada camí que pertoca, el tast infinit de l’instant.



“Gaudi i joia, aristocràcia del viure.



“I em planteig: tit, doncs, qui ets?



“Sóc el testimoni fred, un espectador equànime, algú qui estudia la situació amb absoluta calma i es diu: quin és el punt essencial? Allò cabdal, allò més bàsic és palesament sàpiguer d’on surt el primer tot, del qual ara et vols desempallegar. Per què, en tost de no haver-hi res, hi ets, entre els rocs, les radioactivitats, els planetoides, els volcans, les catàstrofes, els ions, els universos cafits de salvatges meravelles? I no ho pots contestar altre que amb un muscleig. Hi sóc, producte del malastruc atzar. La contesta evidentment no pot ésser mai creació de conscient ninot, car això et duu a recomençar: i qui creava aquest ninot? Falòrnies de la voreta del foc. La vocació d’esclau dels babaus qui se les empassen me’ls fa molt repel·lents, no hi puc fer més — altre que desitjar que aviat desaparégon i ens deixin de botzinar amb llur macabre infantilisme.



“Cal consirar tranquil·lament l’existència del tot canviant i prou. Sense mesclar-hi merdes egoistes. Tu un objecte més a la barreja. Objecte més o menys conscient de formar una unitat, la qual unitat, mutilada d’un braç, d’un membre qualsevol, un òrgan, un cervell més o menys, es reorganitza per tornar a considerar’s unitat. Els elements descartats, qui sap on es barregen per tal de formar noves unitats si fa no fot conscients. L’il·lusió d’unitat és un objecte eteri qui, en deseixir’s (posem en disgregar’s el vell cos on reia), on va a parar? Car tota il·lusió existeix com a il·lusió. Si no existís com a il·lusió, en diríem z. I si no existís, i prou, ja no l’hauríem anomenat. Car només anomenes el que conceps. I només el que conceps pots anomenar. Totes i cadascuna de les parts, adu transformades en cendra, s’afegeixen a noves unitats, més o menys conscients. Ara, el sentiment unificador on va?



“Se’n va volant a la percaça de re que pugui ocupar? Una pedra adormida, un liquen subterrani, un bòlid aeri? No, perquè aquella adaptació de l’il·lusió a l’unitat que entrevenia era un miratge. Tret que el miratge existeix. Tot ho absorbeix, embòlies, cops traumàtics, comes, escapçaments. I s’erigeix en nova unitat. Bloc de ciment, escorça de roure, bony d’insecte, càncer de bolet. Tot roman encara per escriure, o gairebé. Els déus de debò encara són per fer. Tornem-hi: tot allò que veus només t’ho concep un enteniment molt limitat. L’eixamplaries, el substituiries per un de millor? I tant. Ara mateix.



“Som-hi, doncs. Tranquil·litat, això és allò més recomanable. Hom s’oblida d’elleix. I es guaita el canvi d’un món en formació. On hom hi pren part. Tret que per què tan passivament? De cops, cavà?, et vols accelerar i, si pots, et fas tornar deessa. Per què no? Segur que, enlairada de colta, intocable deessa, encara es veu millor l’idiosincràtic va-i-ve dels més desorientats. Calla, dius, que riurem.”



—M’agradaria que sentíssiu llurs predicadors (les heretgies, marededéu), i us n’anéssiu d’encontinent a confessar. El mossèn li dieu abans que es prengui la píndola del cor. Car l’esquírria anticrística el jaquirà ben ert. Parlen de miracles. I ho diuen rient. Porten enfonyats sota llurs sotanes, que no són ni sotanes, que són americanes de gent normal, al butxacó de dins, novel·les gràfiques pornogràfiques reblertes de flastomies, i, si el llibrot els atura una bala o una ganivetada (ja sabeu com són de violents, els descreguts per déu abandonats), parlen tanmateix de miracle, com si hi portaven en tost (no pas aquell llibrot abúlic amb pler d’orqueries protestants) els evangelis! I llavors treuen el llibre amb els pixots i els conys i el gundéus, i tota la condemnada congregació les riallades!



“I de grat els beneiries, perquè els veus tan beneits, però te n’estàs, estatuesca, car cascú ha de trobar el seu caminet sense ajuts extemporanis que només afegeixen caos.”



—I quan expliquen els misteris de la santa mare, són gràfics a més no púguer. Si això és didàctic, totes llurs dides deuen marinar a l’infern. La resurrecció del morts, la reformació de la carn, els morts qui ens reaixequem sencers per a dir bon dia al pare, així la mostren a la canalleta ja esca de flames i d’orcs. Damunt la xil·la, el pixot, alguns dels quals enorme, car molts d’aquests predicadors són negrots, hi dibuixen, a la cara de dalt, un cadàver lívid i escotiflós, a la de baix el mateix paiet ara xiroi, vivaç, ple de colors. Doncs bé, davant tota la canalleta bavosament adelerada, els diuen, veieu, és mort. I ara: ta-tà, ta-tà, la resurrecció de la carn, i es posen a trempar. I apareix, part la cara de sota del virot, tot tibat i reviscolat, el ninotet ressuscitat!



“Quants d’ergs en un gram de matèria? Doncs un nombre gairebé cap-rodaire. Nou per deu a la potència vint. Imagineu les possibilitats que no abastem encara. Només fa dos milions d’anys que parlem català. D’ací dos milions més, què no haurem inventat? Per què esperar tant. Aprofitem-ho ara. Fa vuit centúries que els cirurgians et canvien de sexe, feraç i tot. Només mancava el cervell. I ja hi som. A part que et garanteixen que, si res surt malament, te’n refiquen de trinca un de nou.”



—Es pot ésser més criminal? A part els negrots, qui ja se’ls veu prou la marca diabòlica a la pell, els altres són aris bords. Només els eh-panoles som purs. I no bevem llet. És la llet, qui els emmalalteix i trastoca la via de déu. Déu, en la seua suprema saviesa, ha establert que en pic ja pots campar-te-les lliurement per tal de procurar’t teca, no has de pendre pus allò reservat, per la seua bonesa, a qui neix, creix i meix. Ve-t’ho ací per on els qui paeixen llet en llur vida adulta són monstres contranatura, o són encara nenets rucs, amb l’intel·ligència d’un mamerri datpelcul. Escolteu qui us ho diu, tècnica diplomada pel brouetíssim mateix en dietètica marcial. Els aris europeus, els sobrehumans de debò, som els aris olivacis, morenets, bètics, de la Manxa. Els bords de tramuntana, qui vingueren de l’Índia dels cinc cèntims, i que ara han perdut el sagrat, adorat respecte a les vaques, i per això, en beure’n la llet adults i tot, i en menjar’n el formatge cru i la mantegota, i devorar’n, cent per u, les llonzes dels vedells, han emblanqueït, empal·lidit, s’han tornats fantasmagòrics i rancs d’enteniment, aquests, aquests, són els bords infrahumans qui abracen l’heretgia del protestantisme malcuiner. En tot cas, aitan pecs són, afeblits per la degenerescència làctia, això rai, abans no vagin a l’infern i tot, els podem conquerir fàcilment. No sé si el brouetíssim ho considerarà apropiat. Però inadaptats, estigmatitzats, subnormals, inaptes per a la societat cristiana normal on escaldats ens banyem, orats, carn mòrbida d’asil i d’hospici, només en tenim prou beneint llur llet amb els salpassers de la santa mare. O és moren tots en tastar-la, com vampirs ofegats en pica d’església, o, enllaminits (i naltres en servem l’exclusiva, d’aital droga ultrapotent), els convertim en subjectes, que és a allò, de tota faisó, a què déu destinà tots els americans d’ençà del gloriosíssim 1492 i el comandant Palomo. By the way, un altre dia us donaré la recepta per a l’estofat de colom de plaça cagaire.



“Un dia singular on havia nevat vaig sentir uns esgarips d’allò pus esfereïdors. Una noia qui havien violada — un grapat de brètols, cinc o sis. Com pots gisclar d’aqueixa manera, la vaig abuixir. Prop l’escullera, entre pedrots desmanegadament amagada. Tanc els ulls i l’ajud a vestir’s i a abrigar’s. Misèria excel·lent d’un món de plors, rialles, merda, sang i lleterades. Crueltat, bondat. Amb ulls penetrants de qui qüestiona te’n guaites, objectiva, el caliu incessant qui forja tanmateix quelcom. Punyetera, encara prou pots. Èpica glaçada, vasa per vasa. T’han fets cinc o sis gols. Però i tots els que has aturats?… No veig tant que t’hagin cardat com que tu te’ls cardaves a ells. Ets com ma mare (la mare si més no qui hauria volgut) — és capaç de tocar un goril·la, adu de fer’n un fill, i tanmateix s’escridassa si l’ataquen una aranya o un grill. Ja sé que un goril·la no canta ni sap filar i fer jerseis de seda, però collons, algun atot o altre deu tindre. I això és el que ens acolloneix, que la matèria tornada unitat autònoma sigui capaç de tanta de meravella. Per comptes de criar mal fel, per què no t’admires de la creativitat de tant de brètol deixatat pel món. I pel camí de l’experiència, de més a més, alhora, ja te me’n vas massa lluny. Adéu, adéu. Mentre darrere rac, esbufegós, perdut en el meu trivial xanxeig… S’assuaujà, doncs, i junts tractàrem així de fer un ninot de neu, alhora amb xil·la i pits. Antropomòrfic, hermafrodític, volador.”



—De l’aliment únic de nostressenyor se’n foten qui-sap-lo. Guano! — en diuen els més malparits predicadors de l’Arizona, desert àrid on hom adora serps qui la verge treptija heroica. Si els dius, No, no, mannà; déu ho manà i el cel es desféu en aliment ambrosíac, se’t foten a riure com escruixits de mal vogi dantesc. Man-hu, man-hu (“què és?, què és?”) feien, en arameu o en goril·lenc, els primitius qui primer en tastaren. A la península del Sinaí. Ara i adés, els escollits, els eh-panols originals, beneïts quan més gana tenim. Quaranta anys sense vagínules. Errant per a fer mèrits brouencs. I ens plouen els carbohidrats dels hidrocarbons de la cua d’un cometa per déu directament tramès, per a ús només dels seus fidels. Mannà no menjat, l’endemà corcat, fan les nostres cròniques alfonsines (èxode, xvi, 20), d’on ja em direu, si és guano, ni merda de cap alosa sant-esperitenca, o merda d’esparver angèlic, o de quin ocellot estàtic i flotaire, per què no s’ha fet malbé ja el dia primer, on ens l’han post a la clepsa i al clatell? Si sóc En Moisès (et responen judeïtzants protestaires escorniflaires i escarnufots), i em cau quelcom tovot i espastifadorot al cap, també dic Mana? (ho diuen en separatista; ací veieu, un altre exemple palès, la conxorxa maçònica, vermella, jueva, catalanista). Et diuen: Quan quelcom fumeja i hi ha prou fam, tot té bon gust. Adu el guano, jotflic. I si em demaneu: “I el mannà doncs qui de trast en trast s’encasta al sepulcre de l’evangelista Joanet a la vila d’Efes?” (Així blasfemen.) Caspa! Caspa del pop o del papu major qui te la presenta rascant-se molt místicament la puta clepsa! Així se’n foten, ja us dic. Quan el bacallà va callar, després que déu, en acabat de tant de mana?, li va dir que es fotés la llengua al cul… Per això hi ha d’altres evangelis apòcrifs que diuen que es tractava del llenguado… Ni el bacallà ni cap peix, per simpatia piscívola, ja no reneguen ni flastomen més. Ni flastomar no poden Són els únics que no diuen res. No ens desdiuen mai. Per això déu l’escollí de símbol: a callar i a obeir. I això fot el peix. Per això per quaresma i cada divendres en mengem. I no ens surten paraulotes quan ho fem, tret si el dimoni cap aresta al carcanyol, vull dir, carcanyell, ens fot de través. Ni diran, els peixets blancs, mai res dolent contra el mannà, de què sovint capiculats, miraculats, dolçament en veuen caure ells solets, pels vasts, amples estanys i oceans deserts… Qualsevol dia quaresmer us en donaré la recepta, per déu mateix i son fill polifem, vull dir, paraclet, inspirada; només us avenç, bestretera, que conté pètals de rosa rosa, safrà, ambre, donzell, xicolí i estripets de rebuts sempre ajornats de sastrinyoli marrà.



“Quan el sac amniòtic se’t contreu, vet ací la teua primera catàstrofe. Així mateix, els catastrofistes pensen que els universos coneguts i a mig conèixer foren causats per un nombre molt reduït d’esdeveniments violents atapeïts en un instant molt curt. No em direu que no em roman temps de canviar re.”



—I ara per a les més fidels i piadoses televidents el secret d’una recomanació. Aneu a cuejar pels hospitals i maternitats. Feu-hi cua que hi venen a bon preu placentes a betzef. Per a fer’n salsitxes i embotits de qualssevol recaptes que trobeu mig fets malbé per cuines i rebosts poc que hi ha res més adient ni avinent. I truites de limfa i sang. La millor pell, el millor farcit. A part que veureu que les femelles de cada mamífer el primer que foten es menjar-se-les elles abans no els les prengui dingú. Bo per força, jotfot. I al mascle que el bòmbon. Apa, noies, doncs, i ja ho sabeu, a fotre prou i a fotre fills per a la santa mare i prou. I a l’hora de cruspir placentes recordeu la providència de nostressenyor. Que re no fa debades, ni re no fot per terra que no serveixi pler. Feu-me cas, tot s’aprofita, gundéu!



“Quan els feixistes pagats per la burgesia panxacontenta mortriren mon pare a la presó, ens tornaren el cos sense el cap. Prou sabeu que els feixistes dels vagínules són desadors de caps. Temen, em sembla, que, lliures, se’ls tórnon insectes, amb l’atroç habilitat metamòrfica dels insectes, d’on grops a llurs vides en acabat rai. Càncers, llúpies, nafres, bubons. Terroritzats, massa culpables. Cadascun dels caps qui es desen els col·loquen, enfonyades pregonament a les orelles, banyes dels bous qui maten a les places xarnegues de braus. Tots els caps dels subsversius morts i mortrits tornen ara a ésser banyuts. No volen que l’esperit insectoide de l’heroic mort pugui sentir els esgarips de la violada família del clandestí, qui ara vindria a revenjar’ns. Els feixistes vaginúlics són per natura volpells i cagats. Només es mantenen, a part de llur crueltat que ens delma tan sovint, perquè els feixistes dels món els estintolen, abans el gavatxs, els teutons i romans, ara els americans.”



—Per això us recoman truita de cervell. Tothom sap que el crani és el rebost de totes les lleterades de l’animal. El cervell es va aprimant amb cada descàrrega. Les dones no en tenim. Tots els pares de l’església ho proclamen. I adu els clàssics llecs de la nostra literatura. Mentre que el dels mascles pot ésser més gros o més petit, depèn del nombre de lleterades allerades per déu. Aquest és el destí. I, doncs, si voleu força canalla per als exèrcits cristians, això de menjar truita de cervell us fa feraces a collons.



“L’agressivitat eròtica i la guerrera fan llit dins el mateix pesolet al sistema límbic. Els sàdics qui començaren pixant-se al llit, torturant bestioles i calant focs amunt i avall, els qui avorreixen dels conys i tanmateix els és un èxtasi destruir’ls, caldria que en Ràkowitz i un equip mèdic mundial de milions els cogués el puta pèsol i en paus. Per comptes, aquests són els qui hom fica als trons dels jutjats perquè mànon de penjar o garrotar els comcals qui voldrien justícia social. I els qui prohibeixen els procediments de neteja del calaix de la bogeria — perquè es perpetuï el règim feixista americà — o es quedaven sense soldats amb què servar’l — sense fanàtics, sense reprimits, sense assassins — cada infant enemic pres per un insecte nociu — al servei de les pulsions exacerbades, els ecos, els retrunys, les ràfegues, els embats d’odi i verriny sense altre objecte — per això els inventen cada dos per tres un nou enemic — tant de bo els sortís els nostres — posats a fer mal, que en fàçon a qui ens en fa — remember the Maine, to hell with spic spain novament…”



—Per a les sortoses qui sou les molt fidels dones de membres del nostre gloriosíssim exèrcit nacional, un plat exquisit, avui que parlem de truites, és el fetge amb bales — hum, nyam-nyam. Demaneu-los del vostre enamorat marit. Que us porti el fetge de cap afusellat. Com treieu els perdigons de la llebre, el colom, la daina o el senglar, treieu-ne les bales — totes menys una, la penyora! — i coieu-lo amb ous batuts. Punyeteres, ja us em podeu llepar els bigots.



“Rac anosognòsic al quiròfan i em crec tanmateix complet, perquè si bé un de mos dos cervells al crani hom me la pres, l’altre es pren pel tot. Els seus esquemes esdevenen l’esquema i prou. Car les ficcions de l’altre rauen al per dels òrgans rebutjats, de què algú voldrà fer-se’n sofregits i truites. Tot i que, com N’Ícar, una de les meues ales s’ha fos i m’esbaldrec a tot estrop, encara mantinc la fantasia que sóc en joli, lliure i a lloure, acopant-li devers el bon lloc. Només la forca i la força del cirurgià collant-me el coll a la taula de marbre em deté. Allò que veig i allò que és no casen mai. De quin costat esteu tocat?, em demanarà el metge. Respondré: Dels dos?, de cap?”



—Cervells de mallerengues es regeneren sens fi. Com els dels nyecs. Si cap dia aneu curtes de teca, ja ho sabeu. En poueu dels vostres fills més tendres (sis o set cullerades per qualsevol foradet). Això rai, que se’ls refaran isnells, i encara més impol·luts per a les lliçons l’endemanet del sacratríssim catecisme. Les plaques proteíniques de l’Alzheimer són picants i un assaonament selecte a collons. Tot és providència per al diví millorament truitínic. I com més vocabulari coneix el cervell més ple d’essències exòtiques. Heu tastat muricec, vesc, vertigen, vedellaire, vitiligen, trirrem, tauròmac? Hum-hum, n’hi ha d’exquisitíssimes per al paladar prou discernent. Enforquilleu primer que dingú, ja a la cuina mateixa, la formació reticular, xarxa qui enxarxa els conceptes adjacents a cada bocinet de vocabulari, i ja em direu si heu tastat res més ric i complex de sabors i deixes. Hi passen els districtes vermells, fumós bordell de paelles i graelles, quin calfred d’emoció, de cada país cafre, de part d’allà a Tailàndia i Benigne, Lapònia i Tasmània.



“De la tristor del fòrnix i el putamen (o closca a la llentia) a la benaurança del vogi temporal dret sobirà i del còrtex prefrontal. Llarg viatge que emprenc amb carretó de nanses portat amb mandra de pagerol pureta i cansat. I mentrestant sentir vivament el sotrac de cada pedrot i clot al camí. Ni deprimit ni balb. Fins que arribi al plint on m’enlair, amb una torxa a la mà dreta, la lluna per barret i una serp fent-me non-noneta als peus, blanca deessa.”



—…la blava mantellina de la verge, el blau cel del seu mantell, la seua blanca faldilla, la truita de cervell…



“Addicte a l’emoció del perill més temut, cada bata blanca de clínica i hospital m’és l’herald qui m’atraça a la porta del jardí. Mai no en tinc prou. D’ençà de néixer malparit, tantes de cloroformitzades operacions. Tret que el gep encara el duc. I la lletjor de gnom centenari. I les espantoses cicatrius, l’hipocondri a mig badar i el caos químic a mig treure-hi el nas, les cremalleres mig claupassades. I allò que tant em put, ai, ai. Car així ho perceb. I ho percebré fins que el que no m’adrecin i redrecin ben adret i redreçat sigui l’objecte a través del qual el subjecte qui só no percep.”



—…l’any 1492, quin any més rodó, i suma set (màgic!) — entre la molt catòlica Isabel·lolla i el seu amant Palomo, fotem totdéu, moros, jueus, indis, separatistes, vermells i maçons! Cada set, compteu, senyores meues, i els refotem! I toca enguany, de ferm!



“El neuró de l’àrea tegmental ventral es sinapsitza massa adeleradament amb el neuró del nucli acumbent, el canalets per a la dopamina s’estreteixen, i ara tinc set. Qui em nega l’acció, m’hi empeny més durament. Amics, no moriré. I tornaré per testimoniar del vostre jurqueig mai va. Mon cervell, pergamí infinit on les vostres glories i proeses es desplegaran, multiplicades a cada templet on els pelegrins de la galàxia hi pelegrinen, amants i amatents.”



—Els receptors del nucli caudat s’obren i es tanquen com botris. Per això la truita de cervell i la de potes de popets no s’allunya de cops gaire, pel que fa al gust qui discerneix. Mon cunyat, bessó del coronel, mon marit, pateix de la síndrome d’en Turet. Sempre li volíem tastar el cervell, prô l’adust mai ens ho permeté. Encara es podreix a la presó — esgaripant sense repòs obscenitats i flastomies molt ertes i tanmateix creatives rai. És veritat que si mon coronel nasqué el primer i ben parit, son germanot el segon i primot i escarransit. I tota la vida se l’ha passada, gratant-se el forat del cul, i estireganyant-se el vitet, i escopinant pertot arreu, insultant totdéu qui creua, i tot plegat, tantes feinades, no creixent gairebé gens. Un cervell que deu tindre, tot en tot, un gustet una miqueta prohibit, no els sembla, senyores meues — ens salla i solca l’epilèptica espinada una esgarrifaoneta i uns tremolins d’anhel per a tastar el permès prohibit, si hi pensem. Unes compulsions ganglionars totalment normals en l’ama de casa més eficient, baluard i piu de la societat econòmica nacional.



“Si tries un cervell de recanvi, la tria ha d’ésser triada d’allò pus. Sobretot la part orgànica. La part artificial, rai. T’altreja cada sàvia vel·leïtat força fàcilment. Sempre havia volgut sàpiguer xinès. Amb quatre infusions de menys d’una horeta en quatre setmanes, ja hi som. Li Tsè Csiè Qi. L’altra, vull dir. Pares compte amb els prions, cavà? El donaire (un porc amb bon humor, una feda sense sarna) ha d’haver menjat tota la seua vida cosa sana, i prou. La corralina neta, les seues relacions sexuals exclusivament humanes, i d’humà controlat — res de bordell talismànic, vull dir, ni tailandès ni tasmànic. I si absent li és la facultat d’una oïda perfecta, rebutja’l pla i de patac. Ha de sentir el to i automàticament denotar’n la nota. Si doncs no, doncs res. Un altre. Li poses un diapasó a la vora, i si doncs no diu això és un “mi” bemoll, fora. I un altre, i si aquest no et diu: quin “la” greu, vós, te’n desixes sense cap recança. Car en sentiràs a balquena, de pregàries, i vols sàpiguer quines són de debò sinceres. Cap deessa no es pot permetre cagar-la ni poc ni gaire, quant a la concessió a tort i a dret de dons, no fotem, prou és obvi.”



—A la meua jovenesa d’artista de vodevil, grassa, pell-roseta, lluent, tibada i luxosa, la meua mare, la dispesera, llavors marcida com n’estic ara, una nit fou atacada per un dels seus diguem-ne rellogats — l’hoste aquell era l’hòstia, problemes mentals rai, massa de batzacs rebuts al meló — lluitador de pancraci, apareixia al ring disfressat de faune, amb picarols als turmells, nu com en temps hel·lens, tret del tapaculs obligatori que l’església amb molt de seny imposa — aparegué com dic al dormitori de ma mare, la dispesera, pitof i nu de pèl de pèl, i bròfec i cerca-raons, blasmant-la que sempre li posa al plat xirivies mal amanides, “i doncs ara m’amaniràs aquesta”, volent dir, tot trempat, el seu virot tot tort i rebregat, i fet un blau regalimós de les guitzes rebudes a la lluita. “Roba’m, mes deslliga’m que fugi”, digué, espiritual, perquè pel fet que també fos veterana del vodevil, se sabia tota mena de rèplica poètica, ma mare. Ambdues, ella i jo, què hi farem, eixerides com gínjols, amb la fal·lera de complaure el personal, beneites gràcies a déu pel senyor amb dosis imperials de gracieta nacional. A part, és clar, els hams carnuts i bofegosos qui tant atrauen els cavallers. Tot en aquesta pell tan lluent i greixosa color de fang argilós d’aquell d’afaiçonar sellons i rajoles. Jotfot, Manel, típiques del migjorn salat i assolellat. Ep, i tant se val, prou és sabut. La qüestió: que el dispesat atlètic, dispèptic i pet com anava, comprengué l’inrevés: “Desroba’m, mes lliga’m que duri.” Marededéu, i fotérem goig. Se la cardà de tort i de dret, i naturalment d’esbaix. Quan devers quarts de sis de la matinada, torní, força trompa jo mateixa, me’ls trobí fets un nus damunt el llit, ell primet i envides visible, ella encara més farta, tota part damunt i al voltant, com si ja se l’hagués mig fagocitat — els tapí amb una mortalla, i truquí un cirurgià qui s’esqueia aquells dies de fer’m la gara-gara a primer reng del teatre cada vespre. Justament amb ell havia “sortit” aquella nit. El senyor Marcel·lí, quan va veure allò es va esgarrifar. “Com els separarem? Això és pitjor que no aquells siamesos qui es comparteixen l’espinada o el cervell — aquests dos molt més que els budells; observa, noia, que només li caplleven, al gimnasta, cap i cames.” Això féu. Operà allí mateix, amb els ganivets de la cuina, i el llum que jo servava, una mica vacil·lant pels efectes de la disbauxa proppassada. Les cames, ben trinxades, a estil maeller, anaren a la nevera — el cap el professor mateix el foté a mar, penya-segat avall, aprofitant que, tornant a casa al seu barri benestant, envers la dona i la quitxalla, leri-lerijava, amb el seu descapotable, ran la costa.



“No sé qui em trasposa els llibres a la lleixa. La qüestió: que mai no ensopec enlloc el que vull a aquell instant, o trig tant a trobar’l que l’urgència s’ha fosa. Algú aprofita la meua absència per a trastocar-m’ho tot. Ma mare diu que no li carregui els neulers, que prou feina té. Neteja cases i oficines tot el sant dia. I no tenim (on cabrien?) allotjats qui puguin vindre’m a escarotar re de rampell. Ha d’ésser per força la puta bòfia. Per veure si de debò sóc missatger per a la resistència. Em veuen parlant de vegades amb gent tan comcal, els ha d’espantar per força. Hi ha un avi a la platja, vell llop, la fem petar sovint — només esdevé parrhèsic, vull dir, valent en l’enraonar, amb mi; una afinitat que ens devem sentir; ambdòs bèl·lics en l’intenció.



“Qui en descabdella el cabdell? Ara havia fet un hiat, em calia un glop d’aixarop. És cert que els esguerradets no viuen gaire. Ens hem de bentractar més que els altres. Ja som vells i arrugats en néixer. Prou cal esmenar la natura si volem surar gens.



“M’he gitat un instant, marejadot, i hi he pensat. A quin llibre amagava els fulls amb les troballes? A fe macabres, de camins. El llibre ja no hi és. L’avi m’ha ensenyat a seguir la traça, l’esclau que deixa damunt la sorra cada aeròlit o objecte esfèric tossit per l’oceà i empès platja endins per l’oneig. Tot avença com els càncers, lentament i ràpida. Vides empeses pels anys. El calm de sobte agredit pel torb. Al paper hi tenia apuntats tota mena de detalls: la cara que fotien els caps; els dits multitrencats de les mans i peus; l’aspecte fastigós, lívid, de cada monyó o mossada de peix, i mida i escletxes dels genolls, i gruix i llargària dels ossos vomitats… Dibuixets amb els rebuigs de la xúrria també; mentre ens torràvem al Sol, entre mica, escata i escuma, el fustam a la deriva, tan artístic, si voleu; la pansida lluentor dels vidres tan ben llimats, i així anar fent, enderivells assortits, bocins de soga, talls de raor rovellats, tampons i biquinis estripats, mant amuntec de condons; plàstics i llaunotes rai, cagallons, ocells malmenjats, tota una barreja caòtica comonida, convocada amb esquírria escarnidora pels esperits escatològics, com ara si s’hi escolés una de les nafres al cul de la Terra i en ragés, així escurçat, en escorç, merdegada a balquena, tot un magatzem sobreeixit del que hom hauria d’haver ja enterrat i que tanmateix reïx a esmunyir’s i tornar, eixabuïdorament, al cresp. El burot, i el parrot (En Caront, En Plutó) qui en tenen compte s’han adormits o són morts.



“Veus?, em deia l’avi Llop, i al capdavall de l’esclau de vegades palès, de vegades esborrat, m’ensenyava la grassa geoda escopinada per l’embat. Allò era el millor. I com l’asclàvem per albirar’n el gemmat secret! Com sabrem treure’n l’entrellat, si és un missatge geomètric tramès pels alienígens de qui sap collons on? Neguitós com un burxet, ni el deixava treballar. Se m’havia de treure de damunt. Vés si en trobes cap tu! I com m’esgargamellava (avi Llop, avi Llop!) si trobava cap aup jo solet. Tret que al capdavall, desengany rai, car sempre era cap piloteta de plàstic blanca, petitona, flonja, buida. O per comptes d’aqueixes de jugar, eren de les que omplen de verí insecticida o contra guineus i mosteles pagerols criminals. O eren gaiatells boteruts qui durant cap tempesta es descordaven sols o algú havia descartats. O esquelets de bèsties abissals. I garotes — com n’obria cap de prou grossa que pogués ésser, part de dins, el cervell de cap extraterrícola! I res. Qualque cap de mort mig rosegat i prou. Res misteriós, res prou ple d’esperança de quelcom d’enllà dellà.”



—I s’imaginen, senyores meues, el fòsfor aportat per l’ingestió del cervell sanguini? Els follets escatològics, els belluguets de la desesperança atea, qui amb llur fiblons d’angoixa ens burxarien l’ànima, l’il·luminació del fòsfor ingerit en descobreix el vil guaitajorn oblic, la clandestina esteganografia que com qui convoca vagues i avia visques a nacions inexistents, en panys de parets que després els hauríem de fer netejar amb la llengua o emprant d’esponja llurs inútils corcats cervells, no ens voldria totes plegades sinó condemnadament subversives. Per això us dic, mengeu tant de cervell com us sigui factible de reeixir a abassegar, estibeu-ne alts els rebosts, que ni la més mínima pandiculació us hi sigui possible per causa d’atapeïment cerebral —la veu fosca i fonda de la cuinera, ronca i nogensmenys vellutada, veu de dimoni avesat, pujava a esborronar’l, tremolins li recorrien l’espinada, com qui rep intimacions d’infern.



“Tret que les millors esferes piques (d’ambigus mugrons que en fregar’ls et concitaven estranys pensaments: simulacres d’accions enjondre, on les teranyines dels electroencefalogrames no capturen res — sembles mort i tanmateix vius a frec del forat de tots els misteris, per on s’escola tota la merda de l’infinit, on el riu dels morts es buida, on veus cada cosa que fou i es desfà bunera avall, i re no demana socors — cada cosa, per ínfima o majèstica que adés fos, ara accepta el seu fat i desapareix, pel continu glopeig, eixidiu avall, sense abandonar sisvol un parrac de si mateix al morrió), aqueixes esferes, amb llur pell abrupta, es ficaven d’elleixes al dez, a l’amagatall en forma de cau insopitat, dues pedres en desequilibri qui s’obren com parany part de sota el peu esquerdat del penya-segat. Em deia en Llop, adip dels ximecs, i les xiloies, dels escalaixaments i les calabruixes, i els embatols i els crespellars, guineu de restingues i farallons i d’altamar, diu: Tranquil, com entrem. Tot trauma psíquic et redueix el cervell, les hormones de la por que acompanyen l’acció són molt verinoses per a les cèl·lules pensaires; per això els militars i la bòfia són sempre tan rucs… Trontollava al camp magnètic de l’entrada. L’angúnia repel·lent m’impedia d’anar envant. En Llop, gens mesell, s’adonà per quin tràngol passava — em foté una empenta que em féu espetegar el cul damunt un roc. És que també ets punxent, tret que la teua punxa (em deia, tocant-me el gep) deu abassegar massa d’acetilcolina, eclèctica electricitat; i quina panòplia de químiques enrampaires que deus desar-hi, punyeteret; gens estrany que tothom et fugi! Per apaivagar’m, suau, em digué: El coneixement astronòmic dels catalans (el coneixement astronòmic, ep, no pas l’astronòmic coneixement, no cal fer’n pas cap gra de massa, fórem altrament els amos de l’univers); el nostre coneixement astronòmic és llegendari. Sempre sabem on som. Copsem les constel·lacions a la nostra manera, tenim noms únics molt mnemònics per a identificar-les. Ambdòs hemisferis perfectament mapats al nostre maginet. Això és cultura. Nècsia privilegiada, per això re no ens desconfeix a desgrat que siguem quatre gats i voltats de polloses voludes aitan cobejoses i genocídiques. Perihelis, afelis, marees de sizígies — per a naltres el cel no té secrets. I l’estel d’en Perris, i En Jou i En Mart i la deessa de tan clar designi cada jorn de l’any, amb totes llurs entenimentades nimfes resplendents, cossos celests i xalests qui amb guants de nit els catalans magregem. Aquesta familiaritat ens ha permès, i això de fa milenes i milenes d’anys, per l’Egipci i l’Hel·lènia, la Patagònia i les mars tèbies d’illots malaspergits, de descobrir-hi (privadament, a cap altra carta revelats) mendraigs i amagatalls rai, covarres singulars. D’aqueixes aitan amagades fonts, tornem a ressorgir per molt que les dèries terroristes de certs veïns sempre ajudats per les forces diabòliques del feixisme internacional jurquin tothora a anihilar’ns. Som-hi? — demanà aleshores, que era palès que, mercès a la seua iatrolèptica salivera, mon cor bategava amb compassat aplom, ple de l’urc d’ésser doncs català, és a dir, familiar escollit dels divins estel·lars. Compte doncs ara, que travessarem la crosta de la falòrnia del viure que veu fals. Com qui neix orb i en acabat l’operen de gran per ço que vegi, i el que veu no té res a veure, geometries boges incessants — tot punxegut i agressiu, enlluernós i emboïgós, com si cada imatge (milions per dècima de segon) li llença gots de vidriol al cervell — no té res a veure, dic, amb les contarelles d’esquena llisa que li contaven d’ençà de nat, i s’ha doncs de suicidar de mantinent, així el que ens fan veure als qui tanmateix creiem de veure per naltres sols — malensinistrats, ja ens autoenganyem que veiem, amb els nostres ulls opacs, que hi veiem, a l’escuma bruta dels ulls, que hi neden rebuigs en midó, guatlles gates, gats de guatlla, rats morts d’esquena llisa, pels mocs d’aitanta de lleganya perennement pentinats. No, la realitat de sota és massa esparveradora — som paràsits a la crosta, pràcticament orbs, amorrats, xuclant al liquen ensucrat de la mentida, amb lluminàries i ocellets, papallones i ventijols, i floretes i nyecs de pell fineta... El batiport de les dues pedres malcollades, doncs, s’enfonsà llavors sota mos peus. Érem al nàrtex fosc del templet subterrani on els aeròlits dels secrets secretament s’ensecretien. Diu: Via fora, que ara obrirem la porta. I us ho creureu que amb aitanta de malestrugança que el fil que la segellava part darrere, en deseixir’s, espetegà amb embranzida de fuet, de tal faisó que el bec lliure, en desenganxar’s, adés enganxat amb merda seca, m’encetà l’ull! Ui, ui, com corria amunt i avall. A més a més, merda seca de quins éssers i de quins mons? Aesmeu’s-em les infeccions! Esgarrapat per cada anfractuositat, eixia a la superfície i anava de cul a tot estrop devers la platja, esvarant-me amb cada pedra, rajant sang a doll, fins que em cabussava vestit i tot al gros de les onades, a rentar’m l’ull i tanta de llatzèria congriada al gep i a l’ànima. M’hi estic mitja hora fregant-fregant… Tornat a terra ferma, l’ull bo ni en Llop ni el forat màgic no reeixia a escatir que fossin enlloc…”



—Senyores, el nostre món és la cuina. No ens aventurarem pas aumon altre. No volem pecar debades. Aquest és el nostre santuari. I l’hem de tindre sempre tan ben acunçadet que els més mirats en veure’l s’hi caguin. Per exemple, en aquest calaixet, una mà de drapets nets a l’abast. No podem fer com aquella qui perquè tenia el drap de cuina brut se’n volgué anar a trobar’n un de net, s’etivoqués de porta, sortís al carrerot nocturn, es perdés entre la voluda pecadriu, i ja ni déu ni la verge, dingú no en va sàpiguer res més. Robada pels qui rapten putes i se les enduen a terres de moros a engruixir llurs llords serralls? Morta d’un atac, negada en aigües tèrboles? Això l’escrutini ferotge de l’altíssim només ho escateix.



Roplegava crostetes del taulell, aquella monstruosa dona al televisor, i els rosegava treballosament amb la seua ferramenta falsa. Entre pitrera, panxota, cul i cuixam, només li podies retreure que no s’envolés com globus umflat. En Genuí la veié d’esquitllentes mentre passà part davant l’aparell. Sa mare, escarxofada a la cadira de braços, roncava. En Genuí duia a la mà una tovalloleta rebregada i bruta. Em sembla que l’anava a llençar a la roba bruta, i que en acabat comptava arribar’s a l’armari del bany per tal de fer’s amb una tovallola més grossa, neta i esponjosa. Per al seu viatge, és clar. Per comptes de què, agafà la porta del carrer. Per quins set sous? No ho sé. Era llavors cap a les onze del vespre i hi havia força gent als carrers. En tost de fer’s cap la rambla a comprar-s’hi quaque revista alemanya o francesa de modes, per a després tornar-se’n a casa i pujar al seu recambró a les golfes per a pelar-se-la salivosament, com ha fet cinquanta vegades o més, cada camí que, per manca de calers o d’embranzida, no ha pogut o gosat pujar als pisets de cap hostalet amb cap barjaula per a mariners, massa vergonyós, ell, s’encaminà cap al port. I s’hi perdé.



Tort camí de la metamorfosi.



Encara que, tot i malevesat pels ensenyaments massa xirois d’en Llop, tampoc no crec que se n’hi anés nedant, ja us ho diré.

Vint-i-cinquè lliurament

y) Ací som, quasi deessa





—Esvaívola consciència, ja els direm que t’ho fícon d’epitafi —em diu el vell poeta en Peà Condó, qui em revisite a la clínica, dementre que dec convalescir de la darrera operació—. Aüquen agònics, trepitjats per les nostres peülles de cavallots bojals i eixorbits, els poms florits de damunt els taüts. Com en Genet, jo també m’havia cregut que l’obra poètica establie conflictes i et marejae bon tros; ara a les vellúries, me n’adon per comptes que els cancel·le. Quan la beutat de l’equilibri poètic s’estableix, qualsevol contradicció passe per lògica, harmònica, sensata. Vera car bella, ca?



Li dic, o pens que li dic: “Perdoneu, Pasqual, prô, en síntesi, mes sinapsis, temoregues com la tórtora qui se sobresalte i musclege d’esglai a cada sorollet que sent, no acomboie gaire comprensió amb el que dieu; dèndrits i àxons no deuen collar prou bé. Em recorden jo tractant d’entrar a casa i aquell porter bast, brut, de tendències totalitàries, qui tothora m’agredie les orelles i ell encara convençut que no en feie prou, odiós d’allò que representaa, la llibertat de fotre si fa no fot el que vull. De l’home cerebral esdevinc l’home-pistó. Tot em puge i baixe. Tot ha canviat, i de banda del pitjor: tot ha empitjorit. Trucaré la consellera de distribució del territori cerebral perquè s’ho miro. Prolècticament (anticipant-me a la seua objecció amb un bon argument que li tallarà la rèplica), de bursada, li diré: A cada ictus (on de sobte em trob molt més fotut), les cèl·lules electrocutades s’exclamen, etèries, al cel. Aviat no seré cor un saquet de cendres, fa mon cervell.”



—Tret que ton cervell és com aquell qui diu nou. I prou us heu d’adaptar mutus, recíprocs, ell i tu. I aquell espectre massís qui adés caminae sol (l’hauries d’haver vist, la gràcia, sirgant incessant com si caminae caminet de sínia!), és a dir, ton cos, qui hem tret, il·lès, de les illes de la civilització minoica on N’Isis nasqué, només tènuament se’t balance al bec de l’ésser qui si tot va bé sereu — encara no és teu del tot, ni tu d’ella. Dones grosses, gairebé gegantines, amb caperulla de monja verd marí al cap, la guardaen zelosament tots aquets dies i la tapaen bé per ço que no fos cap esca (i els llurs pipís falleta i estella) del pecat entre tants de boigs i pseudosans com carrilen pels corredors de la clínica. I el pitjor ton ex-espectre, vull dir, ton ex-cos. El minyó, escervellat i tot, es coneix tots els topants d’aquesta botiga i adu els dels magatzems subterranis on la musa (una infermerota granada i degradada qui tanmateix fa una feina immensa allà baix) batlleix. La musa se n’encaterinae, del teu titella pòstum, i li xiulae el xiulet, i del capoll li’n treie bromereta, i l’afavorie sobre tots, fins que hem hagut de dir prou.



—I ara sóc mort!



—No t’esvalotos. No som l’inquisició. Això per als merdanyols. De fet, te’ns has escapat, hum, se’ns ha escapat. Pels masdéus subterranis és ara com un rat molt esmunyedís. Com et dic, es coneix totes les maquinàries que la musa hi manté. Els mobles insòlits, les estructures oldanes d’enginyeria pseudomàgica, les andròmines, i els secrets aparells mèdics, i les carcaixes i els tarararats.



—Doncs quin panorama. Tot i que cal dir que n’estic orgullós, del, hum, de la meua despulla autònoma. Com la dona del melic umflat qui se la pelae amb el biberó de la seua filleta i l’hi impregnae de tota mena de sa vibrió immunitzador (nombre nombrós que n’hi ha, haig sentit a dir, entre el del tètanos i el de la ràbia, i l’esglai de tanta de química amunt i avall per les esferes boterudes qui som, d’on, sense química, ni fórem, es veu), crec que ens hauríeu de reunir tots — al tit, a mon cos d’adés, al grumoll d’ara, a l’estatuesca hel·lena qui em ve, imposada i imponent, i, no ho sé, belleu endollar’ns amb qualque tubet que ens coneguéssim millor?



—Faràs de metge, o de pacient?



—Car — o bé sóc sencer i el cos una àncora — o el cos em pense i llavors sóc altre — depenent de quin cos em segregue. I no vul perdre’m, no vull perdre’m!



—El neguit no és gens bo per a l’ànima. No et perdràs mai. Saps que la tortuga com deie En Zenó no ateny mai la línia, car sempre li cal fer la meitat del camí abans del fer’l tot — i així infinitament. Tampoc no ets mors. Ni en Carles qui déu hajo perdonat és mort. Naltres qui vivim a un altre ritme l’en creiem, però no pas ell. Ell d’elleix encara es creu viu. A part que el seu darrer instant consirat té per força la cua d’un darrer instant, car què hi ha darrere el darrer? — si el darrer és quelcom, ha d’ésser quelcom, amb un davant i darrere, i doncs darrere aquest darrere hi ha d’haver un altre darrer consireig, el qual té darrere, i així eternitat avall — allò mateix s’esdevé morint. Per a morir del tot, cal d’antuvi mig morir, i mig morir en aqueixa mitja mort, i així anar fent.



—Però això qui cony s’ho creu? Et creus això, i creus en déu i déus, i en tot aquell embalum de nocions màgiques afins.



—Corr el cavall del teu instant qui colques leri-leri si caic no caic, i en la vostra correguda salvatge, el cavall de darrere te’l mossegue a gropa i ventrell, i el teu gemegue, i sue, i creu que el sobrepassaran o es morirà d’un puta atac.



—Cos putrescent part davall la pell lluent. Per quins fangs i fongs verinosos no ha trepitjat abans? Em guait les peülles de totdéu, al llarg d’immenses sales d’espera i d’atapeïts magatzems, llurs ferradures o sabates, tant se val, per a veure’n qui les té tacades de fang sagnós i de la llefiscaó del bolet qui fa embogir.



—Ai, filla, que escrupolós.



—I encara no haig après res.



—Cal sàpiguer triar, ja t’ho diré. Te’ns presentes a escola sense llibres i sense claus. Dues la vareta o el portaclaus de portar les claus, prô no pas les claus. I doncs, així no es va aumon.



—Les claus del desllorigador?…



—Tot t’ho fas tu mateix. Qui se n’empegueeix, massa tímid, roman estancat en l’aixarop estantís. S’hi negue tantost nat. Pes mort. En canvi, l’actiu sure, de qualsevol faisó, estrambòtica i tot, prô sure. Quan era adolescent, molt afeccionat a les paràboles de l’evangeli, rucades rai, em creia qualsevol correspondència entre semblants, com ara allò de morta la cuca, mort el verí. Doncs bé, abans de la crisi del gran desengany que en acabat em dugué a estudiar per a metge, creia sobretot en l’os del desig. Cada carcanada de pollastre em procurae l’objecte màgic. Al començament sempre funcionae. El trencava comcal i quan la mà esquerra, la del desig, es feie amb el bocí més llarg de costelleta agafada a l’estern xifoide, el nostre equip guanyae o el queixal no em feie mal aquella nit. En acabat, les coses es van anar espatllant. Un camí deia que aquesta xiqueta davant meu em trobi irresistible, i, monejant amb l’os per tal de partir’l, una esquerda saltae i venie a enfonsar-se’m a l’ull. La xiqueta els crits d’esfereïment, en veurem un ull sagnós. O l’esquerda se li clavae a l’ull d’ella, i encara ere pitjor. O ens empassàem l’esquerda i ens traqueotomitzae horrorosament. Després, tenia la mare malalta — vaig agafar l’osset i, molt inspiradament, li demanaa que ma mare no es mori, si us plau. Monejant sapastrement amb l’os (prou saps de camins com són difícils de fer petar), llas, m’espetegue d’espetec, i el bocí punxegut em rellisque dels dits (amb tots aquells llefiscosos tendrums) i, a ma mare, se li clave al coll. La caròtida. Amb l’esglai, i l’hemorràgia, i el fluixeta que la tenia, tan malalteta, pobrissona, allí se’m mor, mormolant-me, amb un filet de veu molt esquirriós: As. . . sas. . . sí, as. . . sas. . . sí…



—Quin drama, vós, no ho sabia.



—Oh, i espera’t. Era al carrer, que tornaa a ésser a l’internat. Érem de passeig per Lleida. A Ferran, sota un plàtan esponerós, un soldat se me n’ha rigut grollerament, i, per presumir davant la seua xicota, m’ha fotut, sobre, un mastegot. Que es mori, dic, que li vingui un atac o que un balcó li caigui a la clepsa i l’esclafo. Em trec un altre osset de la butxaca. Estic tan nerviós que, en vúlguer fer’l espetegar, em cau, precisament damunt del palter d’un gos. El roplec. Encara em coste, ara encara em rellisque més. Al capdavall fa nyec, amb aital mala fortuna que alhora m’encete un dit. I on havia desitjat la mort d’algú altre, per correspondència parabòlica, sóc eu qui es mor, de tètanos, prou aviat.



—Tret que no sou mort, collons, que us veig.



—Per això et dic, com n’estàs tan segur? La realitat i el que veiem, cap punta de comparació. Dimensions rai. I rareses, se te n’estergeixen a dojo dins un enteniment qui és com un palimpsest punyit incessantment al matalàs esponjós del plexe pels pinyacs únicament cosmètics dels senys. Els senys, carismàtics paladins qui et tornen de rampinya amb les despulles robades enjondre, entre els empantanegaments d’ortigues carnívores i goles esbatanades on s’envileixen els grills, car tot grille, saps, sobretot el cervell.



—Cervell, freixura, pàncrees, budellam, fetjot… He vists penjats a les vostres oficines ninots dibuixats per a les classes d’anatomia o per a fer bonic (l’error terrorífic!), i veig que només som un caixa d’òrgans tous, fastigosos i a mig podrir. Si em podíem fer passar sense cos i tot!



—Tothom em ve que li fa por o fàstic el cos. I que l’odie, intermediari traïdorenc. Només us puc recomanar una cosa. Per a putejar’l, agafeu tot el menjar que li donaríeu, i aboqueu-lo directament canfelip avall. Fora merdosos intermediaris, ca?



—I un cos sense òrgans, home? Posats a fer, ara que dèieu xifoide, que em fa que és l’osset o tendrum que tenen els homes penjant-los al capdavall, entre costelles, damunt la cavitat del paltruu, però que a les dones els manque, d’on el mite d’Eva transformada de costella qui hom arrenque de N’Adam, per què no m’hi fiqueu tubs i molles que dúron qui-sap-lo déu rai, i que cap no costo tampoc gens d’anar recanviant? Pensaa que allò dels ciborgs ja feie anys que estae inventat.



—Oh, es rovellen, s’enferritgen, s’electrocuten fàcilment…



—Excuses rai. Saps que em semble que feu, malparits, si us puc ésser sincer? Que sóc la prova de l’experiment. Em semble que ton parent Lluïsot — prou és qui pague! — espere amb candeletes el resultat. Si tot reïx, llavors ell vindrà a esdevindre-hi una beutat genial.



—Vols que li digui que el creus lleig i poc intel·ligent. I que aturo la font dels diners. I que et quedos a mig embastar?



—Em pensaa, Pasqual, que em venies de poeta, vist que de cirurgià la cagaes tan grossa amb el pobre Càncer qui al cel sia. I ara em surts amb amenaces de doctor, maleït inquisidor.



—Tens raó, manoi; no ho faré pus.



(…)



En Peà — i com pot sàpiguer, en Genuí Lanosa, també anomenat (car en aquest ofici és indispensable un nom de guerra) Socors Socoltre, i doncs, hipocorísticament So-So, és a dir, Tau-Tau, tot plegat nanet instruït, però qui sap si tant — i doncs, com pot sàpiguer, si dingú altre no li ho ha dit (per exemple jo), que Peà és el nom del metge dels déus de l’Olimp, i alhora un poema hímnic d’allò més altisonant i generalment en homenatge a quelcom o qualcú? — en Peà, dic, se n’anà al racó a castigar’s i a compondre mentalment qualque peà al primer (microbi o toc químic) que li encetés vista o olfacte, o tacte, o qualsevol altre seny, o que li passés per l’enteniment, car així és com és decretat que es formin els mons, els cossos, els cervells, les consciències, i doncs els poemes, i tota mare o matèria artística.



Quan tornà se li posà a vantar el procediment científic. Com si es justifiqués. Diu: Som així, tot ho fem a fi de comprendre. Res per profit, no. Malviure, els metges comcals, si vas a mirar. Sempre en contacte amb la mort, per veure de què està verament feta. I si la mort així, com la resta?



—A Açanui hi teníem un profeta — un home lleig i esparracat qui ho endevinava gairebé tot. Tenia les orelles prou llargues per a púguer anar mastegant-ne els tendrums; li feien de xiclet tranquil·litzador i alhora en mastegar-les se les massatjava, d’on, amb tanta d’equanimitat allerada, n’extreia els vaticinis. Si vindria cap huracà, si els conills agafarien la passa, si quin infant faldilletes i estudiós esdevindria marieta, o quina dona pariria tort… Treballava a Manresa, on l’havia seguit la fama, en una fàbrica de paraigües, i de sobte un jorn tingué la visió. D’espetec s’enlluerna, sent la veu i diu, encara eixabuït, força ronc, La virolla d’aquest paraigua travessarà un ull, tocarà un cervell, occirà un xicarró… Entelèquia arranada, correu-hi tots, car el xicarró prou hauria pogut estar el messies, o pitjor: un altre vagínula, el general qui pròximament ens dirigirà a la més il·lustrada, llustrosa tirania. La cridòria. Convoqueu científics, els millors del reialme. Mes què havia d’haver anat a dir? Milers de paraigües surten d’ací cada setmana. Atureu les màquines. Tots confiscats. I ara a escatir el dolent. I a seguir’l científicament per veure qui de debò mata. L’equip de doctors que hom va triar, no sé si ho vas llegir, era eminent d’allò pus. Una fundació fou creada només pel motiu d’anar’ls subvencionant. Així és com som la gent de ciència. Cada dia, nit i jorn, seguíem (els del gremi pagats per a la feineta) les vicissituds d’aquest particularíssim paraigua, al qual, palesament, o hom no era prou científic, li permetíem tota mena de llibertat afí al seu estat, de tal manera que ell (el paraigua encantat) mai, cas que hagués estat capaç d’adonar-se’n, mai, doncs, us hauria pogut tampoc endevinar — i menys l’adventici propietari, és clar, car la gent és encara més badoc que no els objectes (la fantasia incessant del cervell els fa veure coses, sobretot les que enlloc no hi són) — endevinar que la seua trajectòria era constantment mil·limetrada. De moment, em fa que fa seixanta anys i escaig que roman arraconat a les golfes d’un casalot a la part vella de Barcelona. Ara, només cal que esperem, car matar, matarà. I llavors tindrem la solució. Car si mata, el pare Vigardi era de debò profeta (fet provat, doncs!), o es podreix o es crema, aquella virolla rovellada, i hem provat que aquell no era el paraigua del qual el pare Vigardi havia tinguda la visió, o que el profeta, llas, no era tal, d’on totes les endevinades anteriors, i n’havia tingudes a betzef, llavors què collons eren? Casualitats? Tantes? Estudies ciència perquè t’aturi el rodament i te’l fa rodar (el cap) en un vòrtex de vertigen encara més envogi-embogidor…



—El meu darrer desig? —em diuen que es despertà amb un ensurt en Genuí—. Sí! Mateu-me cagant, mateu-me cagant!



—Mani?



—Garroteu-me damunt una cadira foradada, a l’estil dels reis d’antanyasses, i a l’orinal dessota el cul fiqueu-m’hi mapes i banderes, i bíblies abúliques i mètodes d’instruccions per a tot, i amulets i ossets i codis de jutjot, i cartes anatòmiques i bitllets de banc, i les fotos i les penyores de cada familiar, que així, si més no metafòricament, em pugui morir cagant-me en totdéu, jotfot, únic plaer, únic consol.



—Fetus senil, i nogensmenys prou cul-afanyós, pel que veig. Les hordes invasores dels follets de la son et feien veure un món poca-solteta a collons, i ara et deixondeixes esverat com si t’he dit qui sap què. No, no. La desagradable sorpresa es veure’m, així tan normalet, i creure doncs que re no ha canviat. Que tota la merda continua igual. I tanmateix cada somni de debò congria prou energia que només pot seguir-se’n catàstrofe. Quan massa se n’amuntega, esclata i es resol bé en abaltiment, bé en desesperació. Els déus ex-màquines, això ens cal. Salvadors qui colquen com corsers apocalíptics i tot t’ho capgiren i et donen l’il·lusió que et traslladaves autènticament a un univers tot nou, al qual per aventura, per comptes de l’altre, potser valdria la pena de provar de viure-hi. Si fos per mi, posaríem davant els malalts crítics tots els déus ex-màquines de què el teatret d’operacions disposa als soterranis que la musa desa. Ah, si et féssim pujar del xibiu espantós on el teu altre tu tan hàbilment s’amaga els monstres metàl·lics qui politges avall tan espectaculars t’esglaiaven, ja en cantaríem d’altres.



—Malparit, molta de trona, molt de púlpit, i de paranimf i d’aula magna, i dins de dins encar no comprenc re. I tot el que proposes és d’enganyar’m amb noves armes.



—Desgraciat, perquè tampoc no sé res.



S’esbatussaven, tret que un d’ells no era ni humà. Per sort féu cap aleshores, per a reptar’ls tots dos, en Jerzy Ràkowitz, amb posat ful de molt sagrat, amb una alosa arega fent-li d’esperit sant tothora a la coroneta.



—Nens, no vull que us em baralleu. I vós, Baratinsky, quins exemples de donar. Se us moren els clients, ara entenc per què. La taula rasa de llurs nous cervells massa plena de gargots per començar. Qui no se’n fotia un embolic de mort? Idees clares, això cal; idees simples, ximples i tot. Tres o quatre i ja s’ho fotran. Més tard, quan siguin fora de les nostres mans de creadors molt esclarits, que es maréjon tant com voldran. Tothom s’ha de suïcidar amb les pròpies raons. Vós i jo, Baratinsky, som com En Dèdal i En Perillós. Un construeix una vaca i Na Pasifae contenta rai cardant-s’hi el brau blanc d’il·lusionant pixot, i vós (i ell, qui amb el nom ja paga) construint un brau de bronzo balmat perquè l’ablàmon per sota i qui hom hi cogo brami com un bou de veritat molt enfellonit i venèriament eixit, tret que qui l’estrena és el constructor. Llas! Ha-hà. La vostra visió tràgica, on totdéu vampiritza totdéu, i la meua clàssica on el carro del Sol vogeix sense contracops, i qui hi puja veu davall un món de bigarrats ninots fotent, és clar, el molt divertidor ninot. Aquesta senyoreta deixeu-me-la per a mi. Ara li dic què cal aprendre. Que el que compta és adquirir — adquirir béns, jotflic, és clar — i encara influència sobre els mortals. I ella amb la seua beutat de moment prou hi podrà. I li direm que en això de l’adquirir que paro compte amb les sensacions, que se’n pairo forceta, que adquirir-ne gaires, això gasta molt de pressa l’estofa de l’ànima. Ah, i li assegurarem que això rai, que això durarà molt, que no es preocupo si durarà gaire, car durarà, ui (i ens desarem les guerxines al fur més íntim, furfuri i pelut), durarà molt i molt. Ep, sense que s’escaigo cap denou. Però que aquests, cavà, són tan rars. I al capdavall que això rai, que quan se’n canso o quan la cosa afluixo, bora nit. Li vindran darrere amb un flabiol. I la sebolliran en mausoleu bestial. I també li direm que les cerimònies pòstumes se les guaitarà del cel estant. Això per a treure-li cabòries causants de rugues, i tints lleigs al cutis, cavà? Vejam, vejam. Shit, nurse, for starters, escort the doctor out, please. We are too busy here for all those feckless ficklenesses and frivolities of his. Hi anem seriosament, ací.

Vint-i-quatrè lliurament

x) Li diu el ginecòleg metafísic, com li endollen el cloroform, que somiï truites







Era un vent tan dens de broma que, a bufegades, tapava el Solell. Tothom se n’esfereïa. Les ràpides onades de foscor i claror bruta i polsegosa, els vels estripats i les persianes esparracades a les finestres esbotzades, el quequeig planyent de les estructures, l’espellifament del cel, el botzineig impertinent, les fures ressentides amb destarotat uniforme d’infermera qui sortien i entraven de les cambres. Tot contribuïa a llur terroritzat mareig.



En Lanosa havia somiat que sa mare esquerpament el bonia.



—Has tornat a fer llenya com un boig a cop de destral.



—Mama, per què ho dius?



—No sóc pas la qui rente? Sang a les lleterades dels calçotets, i a les dels llençols. Sempre que agafes la destral per a desfogar’t, ronyons i pròstata i bufeta et fan l’enze, massa estrenyuts i putejats.



Allí començava l’adéu-siau dels seus òrgans de xiquet poc, lleig i a mig fer. De primer, doncs, la bufeta, i llavors la pròstata, i ara eren el seus ronyons els qui deien prou, plegem, i es retiraven, sense ni acomiadar’s, fotent el camp a tot estrop, i es piraven, raspaven enlluny a tota llet…



Es despertà cridant: “Mama, mama!”



Dingú no hi era per a fer-li’n cas. La tempesta havia morta. Mentrestant es veia que, per por que tot no s’esfonsés, tothom havia estat evacuat. La clínica deserta. I ell oblidat, entortolligament comprimit entre els ferros i cables del llit.



Al seu cervell, de sobte un clic!, com ara si se li desfermava un altre nervi. Féu cara de badoc. Petrificat. I, tost, per cabal, una corda de l’orquestra endegà el soliloqui. S’ablaní.



La guerra guerrejada per l’alliberament del nostre poble, oh, goig. Quan dingú no ens dirà com hem d’escriure i com hem de xerrar, ni com hem de jutjar, ni com hem de guarir, ni com hem de veure’ns al món, ni com hem de veure’l. Quan jutjarem de cada cosa amb nostre propi seny, no vigilats pel golut, avar, rapaç paràsit aliè.



Quan per comptes de merdes ambulants serem persones amb tots els ets i uts. Ja no més putrefactes d’abans de néixer i tot. Nets de la taca original d’ésser nats esclaus.



I s’hi trobava.



(…)



Sóc l’esponja qui en acabat de néixer i fer créixer el ganglionet qui li permetrà de trobar l’indret on viure, per comptes de deseixir-se’n en acabat (d’aquet inici rudimentari de cervell), i doncs, perquè ja no li cal pensar pus on anar, qui sap per quina etivocació, esponja, s’esponge en un cervell de milions de ganglions qui el volen fer anar amunt i avall, confusament.



Mon món és el boldró bigarrat d’imatges que el cervell em projecte i recuine per tal que m’hi trobi dementre que vaig d’un costat a l’altre.



A l’oliva jussana del cerebel, les neurones qui rodegen la qui porte el ceptre de mos pensaments batlleixen, molt autoritàries, tant mos somnis de bella dorment com mos malsons de lleig despert.



I els tres som el mateix: una esponja a l’il·lusa percaça d’un indret altre.



—Well, well, well, well, well, well, well —fa l’Einstein qui em tracte, en Jerzy—. And what do we have here?



Trepanat, em calibrae el fal·lus massa tou i estantís de la massa encefàlica. El sentia de lluny, i em sonae pallasset, en els còmics clarobscurs de pel·lícula de por força pomposa i mal parida.



—Aquet homenet qui tornem donassa de monument, sos lòbuls parietals jussans, què és això tan petitet, marcit, i podridet? Per això és tan ruc que mai no sap on rau ni quants fan tres cents anys d’esclavatge ininterromput i de propaganda anorreadora. Ara s’entén, veieu?



Com si encara visc a l’esperança de l’any 1704, on els volums pictòrics del possible s’harmonitzen com en En Watteau en una boirina de pau i acceptat fugisser paradís — cascú de naltres moixons d’un paisatge gens agressiu, on respires el teu darrer bleix bo i beneint allò que roman i els romanents qui hi romàngon, i s’hi arromanguin per anar fent la feina camperola, dolça, suau, tot solidària, on hom s’hi afegeix a son albir.



Colcant un raig de llum enlluny, no mir enrere altre que per a somriure-us, cada cop més a prop, fins que us em fonc.



—Clavem-hi l’escalpel —diu—. A eix indret que no glaçàem per a no desavesar’l de cap tutia d’aqueixes qui promouen a l’estadi propvinent devers el canviot acomplit. Només per a veure què s’hi escunça, ca?



Puig, amb feiens rai, pels penya-segats de l’esquerdall silvà, escarbat piloter qui els mals minyons de dalt han llençat i rellençat. Si mai esdevenen grans, minyons xerecs, atès que llur mare mai no sabie reptar’ls, baldament els rènyon els anys. Pels circuits molt envitricollats del laberíntic cervell on ens movem, a velocitats de vòrtex i vertigen, no emergim als còrtexs sinó perquè ens hi esclàfon, cuques odiades. I tant com voldríem per comptes envolar’ns.



Bilions de boges sinapsis ens hi enrampen, i destrenyen i emboïguen, escrues, les ales. No sé pas si arribarem a sentdemà, on tot allò que encar reïx a ésser ha esdevingut, u, l’únic cervell.



—Ets fems —em diu—, d’on la millor floreta neix.



—Veieu-me’n doncs rabit —respondria, tret que poc puc. Amb la pelleringa qui sóc, amb prou feines si escarneixc, amb la sang qui em glopege a deshores, ni el feble rosec del milcames ni l’orxec d’un fort escotiflós priàpul.



—Et fem més lleig perquè ressuscitos més formós —diu, fent anar les eines d’esmolat tall.



—No és aqueixa mateixa la religió amb què enganeu el pobre anyell propiciatori qui serve tanmateix dèries i neguits de preferències d’ultratomba?



—Aqueixa carota de crostes, llúpies, trencs i bonys, aqueix cos arreu profligat, estavellat per terra i per cantons i panys de parets, vernissat doncs de moltes de capes de sang eixarreïda, quins pròdroms no són d’un sentdemà gloriós —va explicant el cirurgià a les assistents qui remuguen no sé pas quines aprovacions—. La seua síndria, aventurera rai. Amb aquet cervell esponjós qui sap quins horitzons siderals no escoseix. Fem-lo que prefiguro on reïx d’ésser demà, i passat i l’altre — cada camí més emperfecteït — inundat tothora de presències quasi idèntiques, com despulles de metamorfosi, qui en realitat són ell mateix, aquell qui fou a cada instant apartat, mentre es distancie d’ell mateix i reïx d’atènyer’s estàtua. Estatuesca estàtua d’imperfectible deessa. Per què collons d’altre servirie un cervell?



Why indeed? Per què, ausades. Com diu. Tret que davall el pont opac d’un Sol esgarriat, se’n van els jorns, i la nit roman.



Enjòlitament perdut per les intermembranes dels firmaments tangibles (els toc, els toc!, tot i que no existeixen altre que a mon magí), repesc ça i lla els retrunyets molt febles, filagarses de so, dels chors cantants d’antic per tants de morts adés patèticament il·lusionadets pel càntic.



Voldria algun jorn raure de peus en quelcom de sòlid, no pas solzament aesmat per una síndria mig asclada qui rebot entre ontocoms de fantasia, xuclada i repel·lida per esfínters afòtics, umflada per flogists, per èters molt feixucs estranyament suraire. Ei, no, destralers, treieu-me d’eixa cangrí qui desconeixc!



—Don’t I know what you mean —fa—. Guaiteu, xiquetes, fa?, com rondinen les seues viscositats; ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui, quina pirotecnieta de desesperadet, el micropsíquic; guaita quines bombolletes empampallugaires entre la boirina dels estralls encara fumosets. Xàldigues de protesta, ai, noi, doncs sí que en fotrem cap cas. Fora, home. Maneig brutal, si vols que res sigo fet. Pròstates, collons, glàndules, panys sencers d’estantís cervell, tot això sobre! De moixó a cuca, i envant. Trenques aquet os i l’allargues fins on vols. Triumph des Willens, Wiedergeburt, d’irrisori nap buf a pallanga esveltíssima. Guaitin, senyoretes. Zip-zap. Si això no, doncs un altre, vós, per això pas que ens barallarem. De mal pedaç a bon. Al Brasil colonial, tot s’hi val. Quando se perde a noção do composto, malament rai. Não fui eu que o assassinei. Eu sou bom. Si bon, si bon; c’est si bon, bon-bon, bon-bon. Mes, ai, com plore, pobrissó, mentre tots ballem. Això no va ni amb rodes. Ja hi ficarem més seny, xst, xst, au, fastigoset. Qui vol aigualir’t la festeta? En Jerzy amb el seu jersei de llana verge és bo per fer-te’n, i gens llanuda ni amb cara de fada, fava feda per torna, jotfot. Guaita, aquet tel de la melsa inútil, d’himen i ja està. Provarem totes les vies, i, si aquesta no fila prou, una altra. I qui es mesprèn, es reprèn. I així, ca?, anar fent.



Hi haig esdevingut, pròpiament engarjolat, rere brèndoles ondulants com fideus, sonores, però, com elàstics — una tossa més o menys amorfa, genuflecta, i no del tot tova — un objecte cantaire a diferents modalitats i modulacions, frases de cançons em ragen no gaire harmòniques, la veritat.



Si qualque eina, haptotròpica, em burxe el carpó, sóc la truja eròtica, a qui el gall cardaire clave els esperons, i llavors em desareg, i mon tremp adés ferm ara s’ha dissolt, i mon tarannà jaqueix d’ésser equànime, i doncs, com el riu o el tramvia qui se sobreïxen avii uns borbollons de caldéu — em semble que tac totdéu de limfa i sang.



—Quin cuïc l’ha picat! Ens fas més gràcia ensopidet i narcolèptic, tu. Qui li tocae el voraviu? Jo no haig sigut, qui ha esset? Quins eruptes, vull dir, eructes de volcà. Celests fums. Qui es deu pensar qui és! Alguna punyetera qui me l’ha mal atraçat, eh?; duu l’adreça perduda, totalment esgarriat. D’ací el desesper, meucarra meu. Injecta-li això, salada. Ara, ara… Guaiteu com torne a casa com aquell qui en canvi ha feta a estudi tanta de bondat, i com recull pel camí els llibres adés abandonats, i com tot l’espatllat (la bicicleta, el baló, les sivelles, els descosits) ara ho adobe amb molt recomanable assiduïtat… I amb quina sang freda no es capté si veu nogensmenys com li voleien i se li envolen els òrgans, com roba seua (parracs) penjada a la babalà i de sobte imperialment escombrada pel vent del nostre discerniment… Vantem’ns-en, ca?



Mon ànima, riu ample qui flueix devers la fosa suau amb el vastíssim oceà de l’ésser, és fora de l’acció del cirurgià. Condemnada a viure lluny del campament, exiliada, bandejada, treta de la companyia, tanmateix es manté autònoma i intocable. Maleït general, ell i la seua nova arenga, m’entre, propulsada amb pler de capellans, per un esvoranc de la ruïna del meu cos desconfit i ix, com un bufarell gens sa, per un altre. Els coleomòmims qui em retoque a la dura mare dolorosa…



—Sharp edges of a crossroads, you bet! The dura mater and its coleomomyms — aquets folres d’estrafet desig qui es cabdellen als filaments axònics del còrtex, quina descoberta — wouldn’t it be nice, girls, that I got for ’em the Nobel prize? — (plenty deserved, boss!) — mentre que l’únic de bo que fot mon col·lega, el col·locaire de priàpuls, és hipnotitzar amb no sé pas quins heliògrafs la forma del pacient i allavòrens alterar’n ça i lla els embalums fent-li creure que tots els mals, dolors i punxades que li etzibe no és pas ell qui els ressent al seu cos molt botxinejat ans és un personatge o altre aleshores somiat pel pacient — qui pateix és com qui diguéssim una o alguna de les projeccions menys secretes dels seus coleomòmims — implantacions naturals del que podríem haver esset i no som — facsímils propis no reeixits, car, llas, normalment només ens n’ix un i a córrer — i poc pot cascú llogar’s cap cirurgià d’excel·lència sublim — poc podem dingú collir’n cap altre i encara menys engrescar’n enfora cap de triat mitjançant la mà del gènit — poc és qualsevol qui sap induir de cap multimilionari bateròlic que així es captingo, i es pago trinco-trinco aital beutat inèdita — heroica ans històrica per a exemple de les nacionalitats de tot un futur universal inescandallívol de totes totes.



Els coleomòmims qui em reajuste al cresp de la dura mare són adjacències gens determinants. “Per molt que em toquis, mon destí d’essència a la finestra del conscient no es mourà. Els vidres de la finestra, sí. I prou. L’espectacle que m’és destinat que sigui testimoni de presenciar no variarà per molt que les teues arts es pènson màgiques, capdecony.”



—Let’s never let go either of hope or of the task at hand, like dummkopft doctor Baratinsky is fond of quoting. Tantost esdevingos preciositat escultural, ardida i superdònica, segur que t’eixamplarà les vistes de la teua puta finestra existencial. Qui ho nego, gens no és científic, és una mena de carrincló cristià místic, i d’aquets l’infern de la badoqueria escruixida n’és ple. You are not yesterday’s news anymore. Welcome to the new life — you’ll be another Charles Crab plus the amazing glamour of your beauty. Passeu-me martell i escarpre, bufones.



—És veritat que si t’agraden les sorpreses més et val ésser ateu i no creure’t que ets re altre que un joc de casualitats a cada segon modificades sense cap altre significat. Que ets truc de memòries per cap batzac fàcilment estavellades cap aquet costat o l’oposat.



—I doncs, aesma’t quina sos! presa! quan, mort, et trobes que hi ha re! Al contrari per als creguts de falòrnia, els embadocats amb déus rai, quin balafi de poca vida trobar’s no re. Ni sospresa no els és allerada, car ni són, i qui ni és què pot sentir?



—Al Brasil colonial, tot s’hi val. De petit em ficae nerviós, neguitós i neuròtic el tic-tac incessant d’un rellotge de pèndol a la cambra del padrí moribund. Em pensaa que allò ere el temps qui s’escolae. Però qui entén això del temps? No en treia l’entrellat. Només hi veia l’eternitat. L’eternitat gastada. Absurd — l’eternitat no pot passar — justament és estàtica — s’equival — de zero a infinit, zero. Per això el temps no existeix. El tic-tac no el fa el temps passant per cap sedàs mecànic, el fa un mecanisme autònom, solipsista, carallot — quelcom que en diem el rellotge i que no mesure re, no fa altre que aviar els cagallonets d’uns sorollets, els rotets païts per rodetes dentades i ressortets. Si se li acabe la corda, s’arreste el temps. I el temps espere ton padrí que torno a fotre l’univers en marxa. El dia que el padrí es morí (a tot estirar el sentdemà que es morís), tot s’haurie glaçat. Qui esperaríem ara? Com la bella dorment del bosc, la cardada del príncep nou?



—Quin nou déu neix, o quin reneix, ressuscitat? Així m’agrade: aqueixes imatges de renaixença et treuran, tota noveta i tan xamosa, de l’ou del teu eidòlon vellarra, anterior, qui descartem, només aprofitable per als fems.



—Mon enteniment d’insecte capeix damunt les aigües lustrals de les palanganetes profertes les formes dels òrgans de recanvi, i un crit mut — mut perquè no vull despertar dingú en l’esfereïment — em brolle, oimés destructor d’integuments, tendons i venes.



—El teu segon cervell — car sàpigues que de la cresta neural de l’embrió es formen alhora el sistema central i l’entèric els quals, més tard, el nervi vague manté tothora en contacte, de manera que el seny del paltruu i el del cervell s’interinflueixen (maldecap, el ventre ho sap!), i que si a un determinat moment un obligue l’altre a obeir i ho fa per bon motiu tothom hi surt guanyant. El teu segon, el del paltruu, el que amb neurones folre pap, ventre i budells, deia, la seua memòria instintiva encara et voldrie nan lletget i incapaç de saltar edificis i elevar rocs i vehicles part damunt els caps dels armats qui t’empaiten, per xò n’hem de ficar de nous. Tot plegat un sistema digestiu qui no penso gaire (car com menys pense menys tems) i qui desfaço el malefici del nan — qui no et faço, doncs, ni nic ni volpell, ni pèrfid.



—I el gep? I el gep?



—El gep que el bòmbon, només duie sort als altres. Sulfamides a dojo, nenes, sulfamides. Som-hi, un bon raig.



A poc a poc, i bona lletra, em duran lluny de la ganga fugaç i amorfa qui fui a l’imatge colta d’un perfecte Maillol entronitzat — confiem-hi!



—Prô per què vols ésser’n tant, de bemplantadota, jotflic (em reptae ahir mateix, abans no es morís, en Càncer), encar acabaràs fet una altra deessa, i això mateix ha estat font de tants de mals. Mon priàpul no feie distincions, poc balafiae l’estoneta debades. Totes li eren prou boniques, adu les més lletgetes. Prou saps com tantes i tantes em sol·licitaen, la novetat de l’animalet (el qual, és clar, l’ha sobreviscut, i vés a sàpiguer en Pasqualot a qui l’empelte ara) les atreie com boges. Planyívol convent de bruixes, me les trec mosques, tret que ell (la sagonella) mai no en té prou. Ai, on et fiques; ni ho saps, escolopèndric. Víctima dels desigs, esbatanada, eixelebrada, esbudellant-te per cada cucot p’en Pasqual col·locat adientment intercruralment, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, qui la sang alhora et xarrupe i enverine. Ara que, segons En Càtul, “fets mos breus jorns, entr a la nit de la dormida sens fi”, si d’una cosa no em penedeixc és d’haver’m somiat, en vida, mascle, car la dona, prou ho deien els clàssics més carrinclons, és de tot mal origen — i quins somnis somiaria, sabent-me aitan culpable, al llarg d’aqueixa clapada sens fi?



—Girls, is that true? O són només els salaços repapieigs de l’anestèsia? Nobody told me Crab is dead. Aquell Baratinsky és un metjarra de poc gàlib, jotfot. Cul-i-merdejar amb el seu pacient, rai; ara, a l’hora de la veritat se li escape com un moc. No fóra la primera vegada que el veig cagar-la. No volguéssiu que us digui quines fastigositats no empre de xampú, aixarops estantissos de gènere empeltaire sense remissió podrit, això si no es mesprèn entre suquets de lleterada i de lactació. Quin objecte de riota entre els congèneres als simposis més tronats. Els seus invents els invente un psítac, només cal estudiar’s amb aclucalls i un tarannà ultracrèdul els manuals dels utòpics. En Fourier, En Sade, En Szaz, aquets. Sort en té aquet altre que l’agafaa eu. En Baratinsky el pren per ocellet malcantaire — com féu amb aquell violinista nan — ere un homenet vermell com un tomàquet qui amb el seu esturment odiae tothom — els xerrics i nyigui-nyagos que aviae, malsdecap a betzef. En Baratinsky l’adormí i el ficà en una gàbia, ere una gàbia muntada a tall de càmera de fer fotos. El portàem a la clínica els dos amb el cotxe meu. Em diu: fiquem-lo al cotxe, prô amb molt de compte, eh? I sobretot no en pitgem ni per malastrugança l’ull de plàstic blau marí que fa com ara el piu de la càmera. En realitat és el seu ull humà qui dorm, i no veu res. Ni res ha de veure fins que la seua xil·la no sigo un obelisc.



—Em retreie en Càncer que això de dona porte tots els mals. I el pitjor, com prou feie el gens carrincló En Silvà Gal, ja agonitzant, més de dos-cents anys ha, planyent-se’n a les infermeretes més distretes de veure, que per culpa de la més adreta i bella la superstició s’imposae al món:



Allò de coldre ídols, la religió, que en diuen,

la vostra beutat, dones, féu néixer — els ulls us riuen,



la boca promet, i la figura és meravellosa.

Hom trià, entre tantes de coindetes, la més xamosa



i l’encimbellà al plint — aquet altar inicial

la mort tacà, i calgué inventar un déu “immortal”,



— lladre cosó, i espia qui dingú de sobre es treu.

Sense valtres, totdéu fóra encar feliçment ateu!



—This Crab was very brave in the field of battle, but an idiot pel que fot als ideals del viscut. Et descabdellem dels àxons el més impressionant de tots els coleomòmins: amb uns retoquets ça i lla, uns empeltets, uns renovellamentets, uns trenca-i-adobets, un canviets en l’ordre d’activació de certs gèns… De tots els coleomòmims emmagatzemats, de tots els tus qui podries haver estat, fem realitat del tu més astoradorament magnífic, prou pots, collons, qui es queixarà. Tothom en romandrà hebefrènic vist el resultat. Et cauran de jonollons per tots cantons.



—No, però em veig mort i quasi entrant al pampallugueig incessant del riu ascendent dels morents qui foren i van desfilant devers el no-ésser; hi som tots, en perceb llurs siluetes, cucs, cuques, plantes, edificis, signes, totes les creacions naturals i humanes enfilant-se cap a un cel qui tot ho devore… Ases…



—Les sorts, bones i dolentes…



—Gats…



—Els lladres, propis i estranys…



—M’esqueixeu, m’esqueixeu…



—Tot això són els canvis de la personalitat. El cos també altera l’interpretació. Tos nous ulls es projectaran d’una font novella a un paisatge obligatòriament novell, poc pots fer-hi altre.



—Ah!… Esfereïment sens límits, ah!



—Serveu-me’l fort, gundéu! Si et bellugues tant ho espatllarem tot. Com En Tirèsies qui hagué de separar amb el seu bastó les dues gegantines boes qui cardaen desesperadament, i per aquet fet esdevingué míticament dona, senyorassa avinent com N’Isis mateixa, a tu prou cal que et separem amb els escalpels i ganivets aquets budellams d’on els fats malignes et descargolaen un coleomòmim aitan erroni — collons, oidà, no en treien sinó un ninot nanot i malfet, i ara volem que te’n tríon, més benèvols i assenyats, i adu per a rescabalar-te’n, en acabat de tant d’ignomini, el millor possívol.



—Auxili, m’esquarteren!



—Prou pots! I, esquarterat, passaràs pels dotze estadis de rigor. Et calcinem, et congelem, et fixem; et dissolem, et païm, et destil·lem; et sublimem, et separem, et mà-cerem; et fermentem, et multipliquem, et projectem… I, ve-li, through the dismemberment to the shining that blinds. De l’esquarterament dels cossos baixos (objectes geomètricament malformats qui gossament s’arrossegaven repixant cobles esfilegarsats i bords d’errònies connexions) (oh, Splendor Solis!) accedim a la vigoria de l’or pur! Quin alquimista més acomplert que sóc.



—Socors, Socors!



—Sí, anomena’t, anomena’t — però no et contestos, car ja no hi ets!



—What? Help, help!



—Prou, gundéu, et fotré un parell de mastegots sobre! Veieu, nenes, com ens ho agraeix? Les bones maneres i l’educació els ignorants les prenen per mostres de feblesa. I ara em trepitgen malignament l’hortet, tot fent veure, amb llurs feixugues botes del delicte, que llur barroeria és distracció — es foten passar amb esquírria per més rucs que ja no són. Li dic a la dona que tot i que sóc tan bona persona, ara, amenaçat d’intrusió, puc tornar’m violent. Els dónes la mà i t’arrenquen la màniga. Sabeu què feia? Pujaa dalt i agafaa el fusell, i tornaa a baixar. Ara tenia el fusell a la vora i no deia re, amb cara seriosa, calmament emprenyat. I volia que s’adonessin que la broma s’havie acabada. M’apuntaa ben conspícuament els números de llurs vehicles. Ara sabíem que els tenia fitxats. T’has de sàpiger fotre respectar. O totdéu et puge a cavall. Amb aquets pacients sense paciència, el mateix. Fotríem goig si els féssim cap cas i aturéssim a mig camí la feina. Quins monstres no ens en sortirien! Millor que es mòron! Cantem-ne el gori-gori, celebrem-ne d’amagatotis els kterísmata (les pompes fúnebres) i emparedem-lo, hermètic, al sostremort. Poc fóra el primer.



—No, no! Vull viure! Perdó!



—Doncs moixoni, ca?



—És que això que t’escòrxon fa tan mal, i això que t’òscon i escrúixon de pertot; i aquets escarpres que et rompen en escruix, home, si fóssin clips i xinxetes, i algun puntet, rai...



—Sou un poner, senyor Socors, ni un espotzim d’ardidesa, gundéu. Pit enfora, home, vull dir, dona. I veureu quins pits! Com volen els oscil·loscopis per l’espai i creen bromes de polsegueres de matèries estel·lars i hom els confon per nèbules qui milions d’anys llums no travessarien, de tal faisó que qui els observe no sap si allò que veu és pols d’estels o de miasmes, així qui us veurà. Dirà: collons, descendí la deessa o veig miratges? I els psiquiatres firaran. Guaita’ls com suren, llurs consultoris de gom a gom. Doctor, veig visions o el paradís comença de buidar’s, car veia abans-d’ahir aital beutat que en romanc enlluernat. O me’n vaig a l’oculista que em buido els ulls, car ja no veuré mai més re pus sensacional. A cavall del divuit i el dinou, el psiquiatre Esquirol prou ho deie, això de malalt i dolent s’equivalen per equació existencial. El mal-alt, és a dir, el mal-bo, dol, és dolent. I el dolent malalt. El mal-alt és lleig, i qui és lleig pateix. Ésser bo i bell és el mateix. I, patir, la lletjor pitjor. Enjorn, de pària us veig, ni bo per a carn de canó, a la pus gruada — oh, miracle — nineta de totes les càmeres. Perfecció de cos cataplèxicament reforme l’ànima. De feral i temut, a colt objecte de cobeig universal per qui totdéu malde. Content us vull, projecteu’s-em al sentdemà, on gloriosa ascendiu.



—Pujaré sense ballar, no fos cas que em confonguésson per cap oscil·loscopi o broma de polseguera o nèbula, glop, glop, glop…



—Nenes, ja està. El cervell del paltruu totalment canviat. El que empeltem fa goig. Noves interaccions amb el de dalt garantides. N’albirarem als aparells les espurnes de les astorades salutacions. Pirotècnia rai.



—Qui som, qui som?



—Cert que n’estic orgullós. Quina obra mestra, ni En Miró. Tot aquet budellam. L’empelt de la jornada. Una foto, si us plau. Estic temptat de signar la brillant composició. Saps què? Signem-la, que collons. Quan el radiografíon, o quan l’anatomítzon (així que la reputada beutat lliuro l’ànima, ha-hà), es trobaran que el déu qui la parí ere prou un altre!



—Qui, qui?



—Els japonesos tradicionalment veien, com cervell principal, el de baix. Idèntic capteniment el dels sexualment obsedits qui només veuen el peret de baix, i el de dalt ni sentir’n parlar. En el cas dels nipons, això volie dir que, si els feien un rentat d’estómac, els ere com un rentat de cervell. D’ací la facilitat amb què els dirigents manufacturaren kamikazes i procuraren harakiris a tort i a dret, hom en feie candidats mantxuris a betzef. Sense la putada de les bombes atòmiques haurien guanyades les guerres. I és que l’humà és tan plàstic com el plàstic. En fots el que et rote i pitjor. Tant se val. Ara vigileu-me — les més matusseretes, i les qui despengueren les hores de tranuita en disbauxes i insomnis desesperats, les vull a segona línia. Només les més fermes de tremp i tarannà davant. Feix a feix, congelem la massa, del tàlem amunt — arribats on són els culpables, hom s’hi acarnisse — cremem-ne al còrtex els coleomòmims qui el volen nan i lletjot — recacegem i tractem de trobar, per a fer’l ben palès, el coleomòmim qui el vol una altra Isis triomfal i raspallem-lo ben lluent per ço que s’imposo. Som-hi, i que dingú no hi prengo mal.



—Doctor, i l’allò? — l’allò! On em bull el residu animalot; on em rau el dipòsit instintiu del caos innat d’on l’escatxic cosser de les tendències agressives se sulfure i m’impel·leix de cop-descuit a no endevinar’n cap, o gairebé; on tota irracionalitat té la via lliure; on el cavall boig qui em mene es desboque com un capdecony.



—Cada partícula opere en tàndem amb qualsevol altra a qualsevol altre punt de l’univers. Univers nostre metastàtic (per això en Carles Càncer s’hi trobae com a casa), i cada univers (oi, senyoretes, qui sap), un tumor nou. Si t’alterem les teues dades, totes les de l’univers s’alteraran per correspondència quàntica i llavors seràs acceptat — la teua nova realitat serà la realitat qui haurie d’haver’s realitzada al començament. Aquesta és la gràcia. Corregim els fats, qui el dia que et conceberen badaren de valent. En corregir’ls, retroactivament els millorem. Així amb el re u (l’entitat una) qui n’hi ha qui anomenen déu. El re u esdevé el nostre reu — qui cree déu som naltres. I aleshores tot entre al comcal. Quant a tes connexions cerebrals, never worry. Et desaconsellem cap mena de neguit. Car tot brolle de nou, tendres dèndrits es refan; trincosos, íntimament dringants, circuits són reinaugurats; l’obsolet reneix bel·licosament desembolcallat; l’encetat de fresc, com l’arna de la carcassa, s’erigeix en l’ànima del cos renovellat — l’allò retrobe el seu això — i la teua esvaívola consciència reprèn el trajecte. No sé per què t’hauries de ficar gens nerviós.



—Ah no?



—Non-non, non-non…



—Quan, damunt el mapa, l’ombra de la mà que m’atrace al retorn té als dits un molt esmolat escalpel?



—Falòrnies. Aprèn el nom d’aqueixa flor / O aprèn el nom d’aquet taüt / Com papalló amb maldecap / Curiós dels envitricolls / Aprèn-ne el nom, aprèn-ne el nom…



—És això cap cançó de bressol?



—Fes el tomb ací i enjondre / Papalló per poms i tombes / I encamalla’t per les barreges / Diferents qui vida donen / Tiges, teies, tigres, tones / Mà del fat omnipunyent / Dins l’esquerda de la muntanya / Matràs, morter, oli, catàstrofe / Qui aquet jorn de fresc ens paste / Insectes, bacteris, polímers / Llavors, pinyols, dèries, metàstasis / I dingú no ens diu, vós, dispensi / Ni faci cas del va intrusisme…



—(Ronc, ronc)



—Xst, senyoretes, i, ara que dorm, tot és possible.