23 truites ara mateix!

Truites (23) 67. Si sense por vas nu pertot arreu, sempre n’hi ha de molt caguelàstics i betzols qui et demanen si no te’n dónes vergonya; car ells efectivament tenen vergonya de llur propi cos – s’escau sovint que els qui t’ho demanin o reclamin siguin els mateixos qui proclamen que foren fets a l’imatge de “déu”, de llur déu molt maligne i travalloques. Els fa doncs vergonya la lletjor de llur déu – ah, ara ens entenem! En qualque llivell molt enfonsat de llur consciència se n’adonen que el déu qui han parit – i diuen (per qualque inconfessable capgirell d’aversió i d’horror i d’avorriment mental que no balafiaré ni mica d’estoneta ara a escatir) que és ell qui els ha parit – és malèfic i repel·lent, i, sobre, esfereïdorament xerec, lleig i roí, de què que se n’empegueexin bontròs. –I’m not ashamed. I’m not you – if I were you I’d probably be ashamed too. So, fuck you, scram. I entres en cap botiga, i a la botiguera o botiguer, el “dependent” o “dependenta”, el capdecony rere el taulell, li dius que només pagaràs per l’objecte el preu que tu estableixis, un preu sempre raonable, on el profit es reparteixi millor; i si et responen que no poden rebaixar-t’ho “tant”, els dius que doncs ja s’ho fotran. De tot, sense excepció, te’n pots pairar. Si amb aquest preu no, doncs millor, tot això que m’estalviaré, i tindré més pèmpins doncs per a comprar quelcom encara més adequat, i sempre al meu preu. –Don’t buy shit unless it is at my price. I always can do without (any item in the world at all.) So fuck you, I’ll now scram. I on duc els calerons si vaig tot despullat...? Pag amb l’empremta de la punta de la fava – únic disseny reconegut per tots els bancs on les xifres dels meus comptes suren i floreixen com nenúfars que bateguen com llavis de bes al cresp bressolaire de les fluctuacions monetàries, de les quals me’n fot com d’un pià. * * * * * 68. La destral del cataclisme asclà la síndria precària del món; l’osca sobtada delmà les arnes paràsites qui en rondaven per l’escorça. Zacaries Mur, l’infame escriptor d’historietes històriques, cuguç carregat de fills engendrats en el sinuós mes ferm ventrell de la seua delitosa ans escultural dona Minerva per escriptors de tota la síndria i molt més coneguts i celebrats, i no cal dir “bons”, que no ell – eximis, excel·lents i distingits, guardonats i engara-garits, i meravellosament compensats crematísticament i honorífica, etc. – i qui se li cardaven la muller en “vacances” de setmanes senceres – tres o quatre seguides – que se li l’enduien (la dona) a masos d’Irlanda i del Brasil, i qui sap per quins altres reialmes indis de luxes superns, sobergs, a esmerçar-hi en sublims èxtasis les passions més cony-nyaufants, en Zacaries, dic, cuguç curull d’infants qui la seua dona Minerva li fotia a la falda perquè els pugés, tot i que eren fills d’altri, i assenyaladament d’escriptors molt superiors, d’escriptors amb tots els ets i uts i tota l’autoritat de la creació magisterial, en Zacaries els pujava, els fills putatius, amb tota cura i afecte – dedicació de parot qui les velles mig aristocràtiques qui encara el llegien vantaven i li reconeixien i trobaven exquisida, tot i que per l’esquena se li’n reien amb rialletes de conill perquè era tan cuguç, la dona cardant-li pels descosits amb escriptors molt millors, molt més fins, i ell fotent l’orni i nodrint i netejant els culets de merda pudent dels fillets dels grans autors del segle, glòries per als segles següents, assegurant-ne doncs el cabal genètic molt més valuós que no pas el seu, cagadet autoret de novel·letes sobre Borbons i Trastàmares, trastesdemerda i tastamerdes, i datpelculades i capfelipades adjacents, com si era ell aquell ocell qui cria el caganiu qui el cucut li pon al niu, i després, ben aviat, no hi cap de tan gros, i per això, més fort i intel·ligent i maleït que no és, com ara els escriptors qui se li cardaven la dona, es fa lloc – com ara, com qui diu, tornem-hi, es fan lloc els baronívols, vigorosos, espermatozous de les magnífiques figures de la cultura, els prohoms de les lletres immarcescibles, qui li foraden els foradets de la dona a la carranxa, escanyant i debolint i enviant a prendre pel cul els seus espermatozouets tot degenerats i esbufegosos, mai no arribant enlloc, això quan es capaç (en Zacaries) de ficar-hi mai culleradeta, ço que s’escau molt rarament, gairebé n’hi hauria per a dir llavors que quin sant s’ha penjat, car amb les sessions de cony-nyaufant activitat amb els matrassos gegantins dels grans autors en masos exòtics i ricosos o opulents, culleradetes ell poques per no dir gens – doncs així mateix si fa no fa es fa lloc l’ocell intrús, el cucutet, bo i empenyent fora d’indret els fills qui hi haurien d’haver pertangut legítimament, els fills no pas fills del cucut, pare del cucutet qui en Zacaries puja tan bé com sap, i pelant-se alhora els collons tot confegint aquelles novel·letes tan deplorablement insubstancials i llampresades per veure si no pot proveir millor al benésser dels fills d’altri, cada cucutet la millor educació – i que es digui “cucutet” cada cucutet no vol pas dir que se’n digui perquè sigui o pogués mai ésser un banyut – el banyut és en Zacaries Mur, és clar – ans perquè el pare (el pare de cada cucutet), a sobre es passa l’estona durant cada nit d’estiu dient-li de “cu-guç, cu-guç!”, el bescanta, doncs, damunt, pel fet que compleix com déu mana, i exerceix doncs de bon parot, fa de bon pare-pedaç per al seu fill, qui, qui sap, d’afegitó, potser si doncs no els hagués morts, ara cuguços faria així mateix els seus fills de debò si de debò en tingués (en Zacaries) doncs cap, car prou s’ho mereixen (els cucuts qui el criden i li diuen de “cuguç, cuguç” amb vehements aücs de mut), per raça i per mascla voluntat, de fer cuguços els altres, exactament com fa l’escriptor magnífic com escriu qualque anècdota irrisòria sobre els banyuts, i més si són escriptorets de trucalembut, de secà, de fireta, sense pes, com en Zacaries, ves, i potser els anomenen, potser anomenen i tot en Zacaries, tret que una mica crípticament, tret que tothom una mica viu i llest al cas (com ara les velles pigmees qui el llegeixen) sap exactament qui és. Zacaries Mur, com la destral del cataclisme oscà la síndria girella del món, s’endugué els quatre fills dalt a la cova d’una muntanya de vidre. Davall, les arnes paràsites damunt l’escorça morien a milers. El vidre de la muntanya n’augmentava els trets patidors. Els fills demanaren al pare: “Per què ens ho fas veure? Hom diria que manques d’humanitat.” –Vull que tingueu, no fos cas que encara sobrevisquéssim, un ull clínic. Que ho veiéssiu tot de faisó freda i desencantada – no hi ha res més mortífer que les il·lusions. Tots aqueixos carallots qui ara es moren potser es pensaven mai que tenien cap dret a viure. I a viure sense aturador. Apameu-los-les: ganyotes patètiques que estergeixen els trets esgarrifosos de llur ridícul caràcter – ara incorregibles: massa tard. Només els solucionem així: amb el celebrat “crim amb martell”. En Zacaries amb un martell esberlà el vidre a través del qual la seua mainada (espúria) guaitava, com amb ullera d’augment, el patir dels delmats per la destralada del daltabaix ultracatastròfic. I continuava dient: –Algú de petits els feia beure a galet, i llavors es creien les falòrnies més peludes adés injectades a un cervell ara empedreït en pasta d’eixarreïda fal·làcia. Les falòrnies més peludes! Nosaltres serem gent de ploma, no pas de pèl falorniós. I els ocells som doncs així, plens de mònita i de murrieria. I amb cada cop de destral ens envolem més amunt – o niem més a fons, com les condicions dictin. No pas com dicti cap norma ni llei ni històrica merdegada. Reus de tot crim. Així us cal “fer carrera”. De cap crim no vull (ni puc) ésser innocent. M’he estudiades totes les lleis d’aqueixa síndria corcada. Les bestiades rai, abundants, aclaparadores. En totes les lleis, t’hi cagues. L’únic que compta és la destralada. Hi ha llocs on ets criminal si menges allò o allò altre, i on i quan; o si fiques el pirulí en aquest foradet o en aquell altre, o si el foradet és d’aquesta edat o d’una altra, o si el foradet el tenen emparaulat, i depèn d’a qui li’l tenen. O si el fiques en parella o desparionat, o si en forat múltiple o simple, o amb sang o sense, i amb pèls o amb postís... N’hi ha on no pots matar gens, o diguem-ne ningú, tret que et posis cert uniforme, i llavors pots matar’n tants com vulguis, al contrari, com més en matis més t’alzinen, i et guardonen i t’emmedallen, i et monumentalitzen i santifiquen – com més assassí més sant de santoral de merda de déu sanguinari, qui cal coldre així o aixà, o amb qualsevol bogeria d’altra manera, amb perill d’esfereïdora execució, mortificació, crucifixió, si doncs no ho fas... És clar, així mateix, robar rics és molt penat, punit, t’escorxen, et torturen, t’escapcen i trossegen; robar pobres, en canvi, esdevens heroi, el fenomen del negoci, surts a la televisió, tothom et raspalla i ensabona, surts a les cobertes del Fortune Magazine, i d’exemple al Business Today... Als marges d’aquella mateixa tallada de síndria, a l’altre cantó del turó de vidre, en Zacaries i els seus espuris plançons guaitaren el prostíbul emergir de la llau de fang. Damunt la taulada, les putetes (totes de sis a nou anys) els feien hola amb les manetes qui voleiaven. “Dels baixos colgats de fang, només en salvem uns llibres d’imatges. Ara, això rai i gràcies a déu, totes les putetes estàlvies...” Agraïda trametia la crònica la mare de tanta de puteta, i en Zacaries va comprendre que la síndria servava encara bocins sans. Els tornaren els saluts i cridaren que ja es veurien. * * * * * 69. Quina superfetació d’idees, fills meus! Se’m barallen per surar com peixets en ollal replè. L’altre vespre, per exemple, monejant per la cuina, em va sortir un suc fastigós. El vaig tastar i era el suc més repugnant mai inventat. Vaig escombrar tots els meus escrits de damunt la taula – dels meus escrits (del meu suc del cervell, com qui diu) no en trec mai ni un ral. I vaig compondre per comptes un missatge al capellà famós, qui de conxorxa amb el president d’un club amb un estadi majestuós, organitza vetllades religioses on hom et promet el paradís en pintura intermitent i d’altres gatades afins, i damunt t’eleva l’esperit bo i escurant-te el sorrat ignominiós ans pecaminós de la butxaca – pedruscalls o cigronets de què et desprens perquè les ales de l’ànima se t’eixamplin ans esbatanin. Els badocs mamuts arnats asseguts als esglaons que volten l’estadi s’acontentaven i adu gaudien doncs amb aquelles llepolies de cagalló ensucrat, amb pler d’altres fades peudebancades de místic aplec eclesiàstic, i, com dic, amb el sòlit tou d’agres lleterades que sol a vessar’ls, per baves, dels llavis dels posseïts profetes de per riure, d’enganyifa, i tal-i-quins, i qui actuen amb histriònic hilarant escarafall, i aquella, en fi, era una altra vetllada reeixida..., quan arribà l’hora del descans que el capellà i el president del club em permeteren d’omplir, esperant doncs a sucar-hi, amb les vicissituts de la venda del meu suc esgarrifós. Descansats de tanta de prèdica datpelcul del capellà suat, els qui respiren alleujats i potser se’n van a pixar o a prendre un refresc, s’aturen en sec i miraculosament encantats quan, amb musica etèria, surts a l’estrada del bell mig del camp i hi anuncies el teu suc rosa – el teu opopònac de riber – la teua panacea de pinsó – hum, hum, que és bo, per a la salut – no solament l’espiritual, no et fot, ni caldria dir, amb el non-obstat ans amb l’entusiasme afegit del capellà infós pel paraclet i tota la capdeconyada metafísica, ans bo per a la salut ausades física – o us trobareu com un roc, ple de músculs i briu i vigoria, com els jugadors qui són del president del vastíssim estadi clafert i qui tan trempats cada diumenge no demostren a bastament que tenen i els en sobren (músculs, briu, trempera), i és segur que tot, tant de bé i bo, és degut al fet que també beuen en culleradetes molt delicadament mesurades el nostre déu-beneït suquet. Anuncies llavors que als quaranta primers entre el públic captiu qui s’atansin a la tauleta de baix hom els fira de franc, d’arròs, sense pagar andola, insisteixes, l’extracte gargantuesc de coll d’oc selecte, fluixell espremut, moixell de carranxa, amb aroma de pòdex i d’altres perineus in nomini patris et matris et spirituus anserus, tira peixet, quils i llepadums sublimats ans subtilment cernuts d’espoderaments d’empeder del gran poder, pus idiopàtics entreviats d’exquisides fiblades prostàtiques i ondulant flonjor de suquet teopnèusic, melós, mistagògic, pureret de xerri d’anyellet diví, amb... Collons, collons. Tantost dius de “regalar”, tanmateix, i tothom com s’afetgega! Greu desconcert, el galliner s’escarota, els hipopòtams s’esparpellen, tot es descabdella ans desjuny; l’esbandida, la desbandada, la cridòria, l’aldarull... Has de córrer cap als micròfons i altaveus... Suspesa l’oferta, vull dir, l’ofrena, vull dir, la ganga! No volem cap altre mort! “–Això farem: sortejarem mil flascons del suquet giripiga, de l’aixarop lletovari, del ruà o guariment omnipotent, de la tutia olímpica, als mil sortosos ací presents per la gràcia de l’esperit – i els triats entre els triats encara seran més triats, doncs! Així que totdéu quiet i escoltant. I el servei d’ordre, si això no, garrotades rai. “–El procés (hi podeu pujar dempeus) prendrà hores i hores – pel cap baix demà al capvespre encara hi serem. Qui no vulgui esperar, pot eixir educadament ara mateix, car n’hi ha per a tothom, i les reserves rai, i a cada porta pot comprar-hi, a preus mòdics, tants de flascons com vulgui, sense esperar ni mica, només fent cueta – i, a sobre, pagant triple, per cada ampolleta tindrà un cupó per a rebre’n per correu una altra: aquesta de col·lecció i a coldre com ninotet o ídola de llum d’oli pels segles dels segles, tresor familiar heretat amb cangueli, car vindrà (la consagrada ampolleta) autografiada pel molt divinament inspirat inventor: Jo! “–Au, som-hi, som-hi, moltons del senyor; i amb càntics piadosos i amb ullades al cel, perquè encara foti més bonic.” Vint mil ampolletes venudes la primera nit, i tothom cardant-hi tastets i cagant-se en déu que era collons dolent – tret que, com sempre, com més dolent, més “bo” deu ésser, cavà...? Com més t’aporrinen i més t’estoven, més angèlic, més bo per a tu, més desprès de pecats i culpes, i doncs més lleuger. Més purificat. Com el suc rosa. Efluvi, vull dir, purgació, vull dir, essencialització de la substància limfàtica del paradís enjòlit. Pse. En nom de “déu”, tota ensarronada davalla com el suquet més llefiscosament empès amb embut i afetgegadora maça. Públic de sabatots, cascú molt més ruc que no cap oc, i de qui el suc que mai n’extraguéssim fóra per força molt més merdós encar.