Vint-i-dues truites a ca la Tònia

Truites (22) 64. Qui es fiés de mos consells aniria cuit. Sempre, ni per casualitat, sempre m’err de caminet. I si mai algú m’ha demanat que l’atracés, no pas per mala voluntat, sinó perquè no en sé més, sempre l’he malatraçat, sempre l’he tramès a cal collons, per verals perduts de mai no tornar-ne, o gairebé. Com ara ahir aquella dona qui em demana per on es va cap a l’autobús i li dic que per aqueix carreronet que fa baixada i, quan s’hi encamina, li etzib una empenteta d’adéu i d’encoratjament, i amb aquella empenteta n’hi ha prou perquè la pobra dona s’embali i acceleri, baixada avall, relliscant damunt la neu, com qui davalla cul-gratant per tobogan, fins que, en essent al colze de la girada, no es foti, d’esbiaix, a l’entrada d’un edifici de pedra, llas, la gran trompada. Tornem-hi; què he fet, pobra dona! Sense relliscar estranyament gens (millor sabates de sola més agafatosa que dec dur), a poc a poc m’hi arrib per a veure on és el mal. La dona esbaldregada sense gemegar ni re, amb un trep al front que li sagna lentament, degut, cal suposar, aquest lent rajar, al fet del fred que glaça aquella sang sobreïxent, i l’alenteix. Tant se val, què faré ara? Esguardant enllà de la girada on la dona s’ha estrompada veig que el carreró es transforma en atzucac desert. No puc quitar-la del batzac ni que fos una miqueta bo i convidant-la potser a qualque xarrup de conill amb xocolata a cap beco a bon mercat o alfòndic de cantonada, ni a cap pastisset de coco amb xocolata a cap xocolateria rònega, ni tampoc la puc eixorivir dient-li que ja som a les envistes de l’arrest de l’autobús pel qual es veu que tan gruava i del qual me n’havia demanats (greu error) els topants aproximats. Si recobrés consciència, li podria dir a tall de minso consol que d’aqueixes me’n passen, llas, tan sovint que faria riure si doncs no fes plorar. Que errívol ans esbarrívol, ai, el tit, rai. Sempre atiranyant per andoles esgarriades; vessant-la tothora i agafant per malentès tresqueres i estretalls sovint gens fressats ni eixarmats, d’on rebre en acabat rai; canarons que em duen a basses mefítiques, congosts que s’acaben en sobtat penya-segat, carrerons forans que s’embranquen amb els ravals de l’infern, senderons de cemintiri al descobert. L’altre vespre mateix, bo i tornant de passeig amb el meu fillet, per fer drecera ens fotem a un viarany estret. La “gent” qui escadusserament hi trobem és ben estranya: minúscula, acolorida, perfectament i simètricament delimitada. Petits monstres d’ulls de vidre i de pells fetes amb pèls de plàstics de colors massa lluents i prepòsters. I aleshores ens trobem, encara pitjor, amb dos infants de debò, tret que llur pell es llisa-llisa, sense cap mena d’imperfecció ni desencert, i llurs ulls com dic són de vidre (grosses, enormes boles totes de verd fosc), i te n’adones – tot i que no pas de bell antuvi el teu fillet, qui es jaqueix encaterinar per llur conversa de veueta seductriu – que són doncs un parell d’autòmats. D’una revolada, ensumant un perill inconcret, m’enduc el meu fill i etzib puntades als dos monstres de dimensions excessivament exactes: els dos infants angèlics i massa glabres i perfectes. I un home agotzonat a la vora del corriol, amagat dins una cabana de canyes (el mestre titellaire, un vell baixet i gras, un nan mostatxut, segurament ell mateix el constructor de les màquines) em repta amb veu de fleuma que els deixi tranquils, o que m’atia els gossos: dos mastins mecànics qui tanmateix bavegen. L’envii a la merda i alhora, per aquell viarany per on només les construccions rares i esgarrifoses semblen passejar-s’hi, arrenc a córrer-hi, alhora que m’enduc, és clar, arrossegant-lo de la maneta, el meu fill. Tret que, en fer cap al carrer conegut, i ara continuar més relaxat, per topants recordats, cap a casa, me n’adon que l’infant que duc a la mà (per greu espifiada) és de joguina. I el bo qui sap a quines endreçúries no l’he perdut. Inapel·lablement; car qui sap on para ara aquell màgic malèfic branc, lluny del qual tocava pirandó esperitat. O qui sap així mateix si a hores d’ara ja el nan no l’injectava (mon fill) amb olis i petrolis per a fer’n aitambé joguina èlfica, gnòmica: follet, gombutzí, donyet, parot, nítol o barrufet de tirany perdut de bosc encantat. O animalet àvol, maligne, de malson, d’aquells qui vénen d’estranquis per les nits. L’autòmat tètric de careta angelical, en canvi, el fic de cara a un carreró maleït i desnonat (em sembla que duu al canyet, a un barranc de les carronyes), i que hi camini, obsedit. Car mai aumon d’on indic no mena enlloc. O en tot cas enlloc de bo. I qui se’m fiés anava cuit. Com dic. * * * * * 65. En tornar sense maletes, només amb aqueixa bossa flonja, a l’estació ningú no m’hi espera. A la dispesa tothom hi és altri. No passa debades el temps. La gent es mor o s’esvaeix, i després de trenta anys, qui hi reconeixes? Vagament, et dius, alguna retirada i prou. No sé pas si la coneguí o si la tinguí vista d’abans, mes hi ha una dona vella qui a dispesa es mor ara mateix. Amb prou feines ni hi cabem i ara hem de fer lloc (volenters tanmateix) als capellans qui li porten consol – un consol relatiu, car es veu que la dona de trast en trast pateix al·lucinacions d’infern o d’etern anihilament, i s’escarafalla i esgaripa, com esgaripem la canalla i jo (jo mateix un si no és fora de lloc, ja en convinc, expresoner pus tost granat i empedreït), com baixem bocaterrosos vora el riu, relliscant i rabejant-nos dins el fang net, i com qui diu damunt tones i tones de xocolata desfeta amb llet, això sí, sempre lluny de les carreteres i els carallots qui amb llurs pots de llauna mortífers s’hi empaiten, fumats, i doncs estossegosos, en acceleracions estrepitoses i suïcides, tot plegat cap a llits d’avant-carronya entrevinguts per murriets corbs albins de veus mel·líflues. * * * * * 66. Així passen els mil·lennis: volant. I ell, escolat en un esbufec el seu molt breu passatge pel tanmateix igualment ventís món dels vius, ara que és mort, doncs, se n’adona que només s’enyora de la claveguera – la claveguera, com, eixamplada en delta, desembocava a l’oceà dels peixets d’abril. Peixets: donzelles i fadrins, o ninots i monstres, llufes d’abril, afiblalls, teixells sense vàlua: adherits a l’esquena de l’innocent. La claveguera enyora, doncs, a l’indret més ample; la claveguera que duia flotant totes les llufes (multicolors) que els morts llegaven a la mar de les llufes descartades, les llufes que llurs “amics” i “enemics” els havien penjades ans allerades durant llur rabent transcurs damunt el vogi escàs de la vida en aquell planeta negligible i atacat tan sovint per tel·lúrics calfreds o tremolins que en acabat el tornaven cada vegada amnèsic. Cicles d’oblit i d’abdicació, ennuecs de quasi-extinció, a frec d’espetec, hò, total i irrecobrable, amb cap mena de resurrecció alfarrassada al capbreu espectral de cap sentdemà amb cara i ulls. Convulsions que el deixaven malmès durant isnells mil·lennis on no s’esdevenia altre que l’emmirallament de la cara erta del mort damunt el cresp quiet i plumbi de la claveguera immòbil. Es deia Narcís Llunàtic i la seua cara s’assolellava o aombrava a cicles esventats, durant els quals pel vogi gasiu de la vida no hi corria ningú. Ni cap llufa doncs se’n podia despendre. Mort delta de claveguera sense peixets de colors. Sense donzelles ni fadrins, ni monstres de paper ni ninots penjats en forques d’agulletes primes. Damunt cócera plena de llànties, les converses amb els companys de llit (tots els qui a dispesa vetllàvem la morta) s’allargassaven emmudides fins a l’oblit i l’abdicació. Algú es planyia: “No s’hi cap.” Algú altre volia aviar una darrera xanxa: “Si no et mata, t’engreixa.” I es gratava la betza. S’escunçava llavors el daltabaix sempre previst. En avinentesa de tremolí tel·lúric, dèiem plegats, i resignats: “Ja hi som.” El muscleig planetari, l’ennuec i l’estossec, sempre ens atrapava amanits a la mort. Vessats, com paperets que es dissolen en àcid, a un altre cicle amnèsic. Al mort Narcís li queia a l’hora de la mort la careta entre les llufes de tots els morts. I ara, emmirallat al cresp plumbi, s’enyorava de la claveguera on adés suraven cap a la mar de vidriol de les caretes caigudes les llufes descartades, innecessàries, de tothom ara extingit, de qui la memòria oimés s’havia totalment esborrada arreu on fos que ningú encara servés memòria, en vogi efímer, de qualsevol qüestió o d’andròmina o de bilorda o de rucada – esborrada (la memòria pòstuma doncs) d’enlloc on encara a ningú li fos factible, dic, de recordar re, i encara pitjor: d’enyorar-se’n.