29 truites, doncs

Truites (29) 85. Vora les baranes del Segre, passejàvem amb la meua dona, quan qui ens ve a trobar, ah, amb el cor fent-me un salt d’il·lusió (non sum dignus!)... If he isn’t mestre Nazarius Konstant, el gran escriptor! És un ex-amant de la meua dona; quan cardaven molt efusivament ell devia tindre uns cinquanta-nou anys, ella era a mitjans vint, vint-i-tres o així; jo no havia fets els trenta, i anava molt embadalit amb les emasculants ans esterilitzants lletres que s’escrivien – car quina enveja: qui pogués escriure així! – mes això amanit amb l’orgull i la vanitat que la meua dona es fes (s’entengués) tanmateix amb aital prodigi de formositat i habilitat! – i llavors, encara m’embadalia més amb els esclats de descordat verriny en llargs viatges que prenien, ocasionalment, quan als dos, i sobretot a ell, les condicions de la fama i la feina els ho permetien, i els encontres eròtics on s’enfangaven, amb barreges estranyes per viles exòtiques plenes de merdes i sangs – ah, tafoi, llavors, com fotien tronar i ploure a dos o tres continents ensems! –Mestre Nazarius Konstant! –que me li inclín, sempre respectuós amb un superior de les lletres– tan honorats...! Però quin cas vols que em faci? Cap; mai no me n’ha fet. Doncs com si no hi sóc, s’adreça a la dona. Es portaven més de trenta-cinc anys, ara deu vorejar els vuitanta, això si no els ha depassats [aquests escriptors bons de vegades es conserven collonuts, cal tindre en compte que l’únic que fan bellugar (a part les sessions d’adulteri assidu, molt sa) és el cervell, i una mica els dits; això de no cansar’s, com dic, conserva molt]. S’adreça a la dona i li diu: “Encara ets a cada eròtic meu somni, deliciosa; ningú no em deixava fer-li tantes de cardades estranyes i a indrets tan bestials, com ara a les clavegueres de Rio i de Nagasaki, a les voretes cocodrilenques del Nil, i quan érets prenyada de vuit mesos i mig, i quan ens menjàrem un ronyó cancerós fregit...” Allò és tan enllaminidor d’oir..., ultra trempar, plorava (jo) d’emoció. La dona en canvi no en feia gaire cas. –Nazari, no puc –que li torna a dir–. No puc. Molt vigorós quan se la cardava i jo encara no havia fet els trenta, i sabia que (ell) era molt més homenàs físicament i no cal dir lúbrica, com se’n diu, cardística, trempística, arreçònica, pruent... I per això em plaia que m’honorés de fotre-se’m la dona. I ara encara (ell) era un gegant, una mica tremolós i una mica fluix de vista, això també. Mes m’hauria estès per terra perquè emprés la meua minsa pelleringa si volia travessar un carrer massa ple de merda o sang de revolució. –Doncs té –va dir ell. I li va oferir un paquet gros com una capsa de sabates del cinquanta cap amunt tot embolicat en paper d’embolicar mat i falb. Ah, aquelles eren les lletres que s’intercanviaren plenes de sublims idees literàries i d’entretocs moguts i calents! –No! –vaig cridar automàticament, tantost vaig copsar de cua d’ull que en Konstant monejava per la butxaca i no se la pelava pas (com deia que se la pelava sempre en les seues velleses pensant en la meua dona i els traus novells i vells, i escaients i no gens, que li traucava adés als anys de la vigoria esclatant). Esclatant, esclatant... (Havia pensat.) Aquest home és un altre suïcida esclatant. Ah, somni maleït de les lletres encantades! No! I la dona me l’enduc damunt la barana de les vores del Segre, avall, mentre les lletres efectivament esclaten i s’enduen en pols i cendres el vell casanova rebutjat. [Se l’enduen (les lletres empaquetades amb dinamita que ell acciona amb maquineta de remot control) en pols i cendres i qualque escarandaix espars amb què escriuré son epitafi a les parets dels pixadors adjunts a la mosquea on imprequem amb desfici i fàstic, com energumens ultrats, perquè l’impotència i la repressió ens abassega i asfixia.] Li trenquí a la dona una cama (i em fiu, bah, un trep més al xorc crani ja prou ple d’ascles). El gran Konstant se suïcidava (wouldn’t you know?) amb les lletres explosives... La meua dona es quedà enguixada i sense un altre ex-amant (els ex-amants sempre amaneixen els records) amb qui trobar’s algun vespre per a sopar i amargament i dolça remembrar. Naltres, els epígons, pitjor: ens quedàvem sense les lletres fenomenals. Es perd tant de bo al món amb els maleïts anys! Quan s’adormirà l’espai en un temps que s’estireganyi fins a l’infinit on tot el bo pugui ésser al capdavall llegit...! [Va dir, savi, en Xopi: “Llibres rai, poguéssim adquirir el temps per a llegir’ls alhora que els adquirim!”] * * * * * 86. Vaig eixir de la mosquea mentre tothom encar aücaven llurs imprecacions; em vaig cordar les espardenyes cuita-corrents perquè m’havia agafada caguera. En ésser allà mateix al costat, a l’altre “templet” (el de les latrines), malament rai, tanmateix, amb les rajoletes plenes de ditades de merda i el terra fet un femer liqüescent; dic: doncs pas que en sé. Tot se m’estronca. Poc puc cagar on tot ja és ple de merda. I dic: on cagaré, on cagaré? El tros era a cinc o sis llegües. No hi havia pels voltants cap tàpia baldera, ni raconet escaient, cap indret prou en avinença per a la bona feina acurada que volia fer. Vaig haver de tornar al templet sollat de les latrines adjuntes. Letal, hi destil·la la meua mala llet instal·lada al paltruu més ocult. De viu en viu hi batega la malvestat oscil·lant de tant de magma mormolat a desgrat i mentint. Afegim-hi les cròniques monstruoses escrites amb ditades de merda a les parets de rajoletes regalimoses i supurants..., i et sorprèn en acabat qualque poema meravellós. Ah, revera, actualment com cagues de gust i festejant i inspirat, reconeixent els déus de la creació...! Algú (un poeta cagaire) escriu amb cagallons fumejants (com qui serva micròfons d’evangèlica propaganda, o guixos de sever professor honoris causa si pus no, o ja escarandaixos de sútia d’ous o concrecions diamantins) (no guixa doncs blanc, ni escarandaixa negre, ans escriu amb cagallons fumejants, com dic, lletres de color d’uniforme d’armat, de color de merda, nogensmenys sobre matèries més etèries impossívol), escriu, escriu cuinats desfermats i tanmateix comptats peu a peu, de consistències sòlides d’allò més. S’encimbella dalt els núvols de la seua inspiració i quilla amb els seus clarions pudents adu el trebol: capella sixtina dels poemes més durs i alats. Ah si la meua merda pogués atansar’s tan sols fos un pelet a les excel·lències del cagaire qui d’estranquis, en presència de ningú, crea aquest nou món que copiaré a mos qüerns secrets per a delectança ans estintolament de les meues estones fosques, desesperades, que cada jorn i cada nit sovintegen pus! * * * * * 87. Diu n’Apollinaire que n’Adam era hermafrodita i cardava amb tots els animals del paradís – inclosos, doncs, taurons, garotes, meduses, eriçons i porcs espins, i vídues negres, i escurçons i escorpins, i mambes i mosquits..., fins que el pobre va trobar’s aquella cosa tova i bonyeguda que en diuen dona, amb qui cardà una estoneta, fins que, suposem, se’n va ujar (as who wouldn’t, baby!), com ara tots els adamites qui continuem de cardar’ns altri – assenyaladament mules guites, burgeses gallines, esquifides granotes, barbats cabrits... Fui sorprès, doncs, cardant-me una nina de drap amb esponges per dins, una nineta amb cara de mandril i cul de babuí. Vaig témer un instant per ma vida. Què em faran ara? Encara tenia present (i me’n resseguia amb dits tremolosos les escares) els rudes mastegots rebuts per voler espiar la meua dona cardant feia uns quants d’anys amb un home fet i dret – “repel·lent fastigós, espiant com hom se li carda la dona!” – “i pelant-se-la sobre! Osta, fuig-me, arruix, merdós!” I com me n’anava soliu a llepar’m en un racó les nafres de lletraferit arraulit. Per sort, qui em sorprenia aquesta vegada eren tres noietes de conys impúbers – són les tres gràcies com a l’origen eren, entre els vuit i els onze anys – es posen a rumiar – obtenen el veredicte – em diuen: “Beu-te d’un sol glop tots els fulls del calendari.” I vaig haver doncs de cremar pàgines d’escrits sencers, ço que era com ara cremar els anys que emprí a escriure-les, car eren totes plenes de pecats. I em mori ara a l’edat que em mori, em moriré jove, car tots aquells anys d’escrits cremats m’han estats pispats – és ara com si no els vivia. I ara visc abrasit entre teranyines, i rod, ca, trot, amb el cap mig boig pels llords safareigs on els brètols ens neguem, arrauxats, massa sedecs de justícia. Vaig córrer cap a les latrines. Cagant i cardant llets (no pas totjorns alhora) – he fet altre mai...? Amb un cagalló als dits se m’apareix el poeta. “Ja et tinc”, que li dic, tractant de vèncer l’esglai que se m’arrapa a coll i cor. Mes només n’agafí la merda, amb què escrivia a les rajoletes feses de les parets el... Poema dels pixadors on de trascantó el monstre ix Destí manifest de qui descobreix el monstre. La lluita a tot estrop del córrer amunt i avall Per heure la veritat, vet ací que al capdavall Ho trobes. Els avalots enrere, les rovellades, carbonitzades, Ruïnes, on el plugim de mocs s’aixafa. Ets el nan foraster que amb els epítets Fa miracles. Colpidor, agre, amb guspireigs de lli, L’estranya mistificació de qui els poemes T’esterrossen, li xiula el bleix, té aspecte De llangardaix. No saps com posar-t’hi, voldries Més lloc als colzes, espernegaves I els olècranons sempre et col·lidien Amb els massius, gegantins, queixals D’acer de la bèstia qui en el son pregon Roncava. Entre els autòctons i llurs enderrocs, Foraster, tramuntaves les carenes, Passaves les ratlles, els agressors Gosaven profilàctiques escombrades De metralladores. No t’és permès d’atansar’t a guix ni a escarandaix; T’ha de bastar, ah pertinença abassegadora, L’aliè gruix d’un cagalló d’altri, Dels qui pateixen de patologies rares, Dels escanyats i d’altres entenimentats, Dels pusil·lànims, dels qui s’esllangueixen Amb els pebrots massa polits. Al·lucinat paisatge de les merdes arnades Que baixen a embats a encapçalar En aglutinant, repel·lent, escuma Cadascun dels sotasignats. Cal que les xifres persistisquen, Et dius, amb execrable accent, que fructifiquen, Que traspuen, en trepidant, delictiu, Trepig, en èpiques aberracions Que il·lustraran les dècades. L’assetjament còsmic de l’oxigen naquis, Amb quina complaença te’n vantes, Nan foraster, et fa pujar al pancraci A tibar-hi mots en tirallongues Lliurades a les més o menys reeixides Adhesivitats de les connectivitats, De les conjuntivitis. Encoratjat ans engreixat pels adés caiguts, Així et nodreixes en l’ascensió si fa no fot Sacra a les muntanyes regalades De merda. Ofegor de cicle tancat, posam fi a la gaubança Del gaudir, mig solsits, on els remeis del remeier S’estronquen, per migrat finançament, Mai garantit. I ara via fora, que per això vas de sella, Ixes a cambra com déu mana en merda Estranya, perquè copses el monstre ultralleig Qui sorgeix, ferotge, d’on que de por Prou t’escagassis... Sorprès per d’altres fidels qui venien a escossar-hi [no fos cas que em confonguessin pel blasfem gènit (sempre hi ha el perill!] deixí, com sempre, infinit, el poema de la por que et fa que et caguis cada cop que hi penses.