25 truites

Truites (25) 73. Quan feia d’ordinari em van trametre a un burg diferent del que feia anys que coneixia – del burg de Nou York al de Xicago (on els mancava gent jove). Em ve a l’esment una altra nit on em calia lliurar un paquet i m’havia perdut (ço que m’esdevenia sovint); havia deixada la furgoneta tancada i havia sortit al carrer amb el paquet, que era oblong i força pla, una capça de tres pams si fa no fa de llarg, dos d’ample i tres dits d’alçada. Havia davallat perquè feia boira i d’ençà de la furgoneta no s’hi veien ni els senyals de tràfic ni els noms dels carrers. De sobte va començar a ploure de valent, i a caure uns llamps que esquerdaven la boira – els trons t’esquerdaven el cuquet de l’orella. Tota la lluminària dels carrers, degut al fet que els llamps encertaven els transformadors, s’havia fosa. I jo amb el meu paquet guaitant la casa... Nit fosca i pluja forta, quan vaig voler tornar a guaitar l’adreça a la llum d’un llamp carall que era il·legible...! Em trobava aleshores al carrer de les delegacions del govern – els edificis eren immensos i no es tocaven. De sobte, mentre era guaitant el nom als vidres d’un edifici gegantí, tot de vidres i ferros i ciment en daus, de l'atri n’ix un negrot malcarat qui pretén d’ajudar’m – diu: “No trobes l’adreça? No saps on repartir-ho?” Li dic: “És que no la puc llegir.” Fa: “Porta” – tret que per comptes de tractar de desxifrar l’escrit damunt la capsa, el fa saltar els segells i vol obrir-la. D’una urpada recobr el paquet, ara esminyonat, desponcellat, mes no pas encara violat. “No!” – esgarip – “Això no és permès!” Me’n record que vaig arrencar a córrer. Venien darrere meu uns negres uniformats i vaig sentir uns trets, el fulgor i la remor dels quals volien competir debades amb els llamps i trons de la nit. Defensava amb la meua vida l’illegible. Sempre he estat un idealista. Cap a la matinada, tot xop, portant encara la coca tova que havia esdevingut el paquet no lliurat, vaig ensopegar on era la furgoneta – inviolada, per sort. Vaig trucar a la base, els vaig informar que havia sobreviscut la nit de trons, i els vaig dir que en un parell d'hores acabava de lliurar el romanent – que encara podia lliurar tots els paquets a temps, que encara no sonava l’hora de l’ultimàtum, que tenia mitja hora llarga. Vaig continuar rabent com un fuet la meua feina. Vaig lliurar un paquet als Pott. Els Pott tenien tres filles. El pare, Phil, s’havia començat estimant molt la seua dona. A la primera filla l’anomenà Honey – ço que feia Honey Pott (el pot de la mel: deliciós). A la segona, quan en Phil ja sospitava que la seua dona li fotia banyes, l’anomenà Flesh – ço que feia Flesh Pott (nom que hom dóna a una dona cardaire: un pot de lubricitat). A la tercera filla, llas, en Phil ja en tenia prou i massa, de la seua dona, i ho va haver de pagar (passa sovint que paguin els innocents pels culpables) la xiqueta, l’anomenà Chamber – ço que feia Chamber Pott – o orinal, pobrissona. Na Chamber es feia dir pertot arreu Felicity i perquè el nom quallés (només tenia set o vuit anys, la preciosa), es trametia ella mateixa paquetets i lletres i missatges amb el nom de Felicity Pott – supòs que el missatger i el carter l’apreciaven tant com el seu humil ordinari, qui sempre hi afegia, de la seua butxaqueta, qualque pistrinc, que en tingués prous per a continuar poder enviant-se cosetes al nom molt feliç de na Felicity dolceta. Vaig passar vora un cementiri solitari i allí furtivament vaig colgar la coca sense haver-la encetada. Paquetet secret i il·legible, no pas traït per mi. En acabar, arribat a la base, vaig revelar què m’havia escunçat durant la nit de trons – hom m’havia assaltat i robat el paquetet tan defensat, vaig dir, i per provar-ho els vaig mostrar la bala que duia al cul... Per la lletja nafra que la bala em feia encara en rajava un filet de negra sang. * * * * * 74. Feia (molt jove) de tiró de barber i per a acabar d’aprendre’n el patró em digué d’anar a raure la barba dels boigs. Fins ara qui hi havia anat, cada matí cap a les deu, les onze, de cops gairebé a migdia, era el més vell dels “nostres” barbers. Afectat de pàrkinsons no li era permès de fer feina a la “nostra” barberia, però entre els boigs rai... Les mans li tremolaven esborronadorament – li tremolaven les mans, les cames, el coll, les anques, els genolls... Finalment, el dia abans, es veu que havia tingut un atac “massa” fort – amb el raor eixjugulava un boig. Això rai, un boig mort degollat en una casa d’orats, no té res d’estrany, però l’espectacle, l’oradura, si veieu què vull dir, i llavors encara pitjor: que el pobre barber ja no era capaç d’aferrar ni el raor, ni, d’amb la brotxa, ensabonar cap galta; ras i curt: els calia un altre barberet, i ací és on fui designat el seu substitut. Ja dic que era aprenent, poc en sabia gaire – i tanmateix, es veu que ho feia “massa” bé – cap dels meus “clients” no sortien de la cambra gaire escorxats – uns quants de bobòs i vèrtoles i xiribecs a coll i galtes i damunt el llavi, i a córrer – no re. No n’esnarigava ni n’eixorellava ni n’esllenguava ni n’escollava ni n’escollonava ni n’eixorbava cap. Allò meu, escoixendre’ls i gràcies: quatre esgarrinxades i au. Ni punt de comparació amb les carnisseries que deixava enrere el qui patia de pàrkinsons. Gossos tenia el manicomi perquè s’afartessin de sang. Entre els lleugerament escoixenguts i els matusserament botxinejats, un abís sideral, com si un cos planetari fos can tortures i el meu can pessigolles. Re. Tant se val. Perquè ho feia massa bé, doncs, fui acomiadat. Em digueren que ja en tenien un de “millor”, de barber. Millor perquè també patia de pàrkinsons. Es veu que així s’estalviaven els metges molta de feina. Els boigs havien de fer cua, de cinc en cinc, cada matí, davant la cambra de la barberia. Els qui esperaven veien sortir els altres “afaitats” rajant sang a cinc o sis indrets diferents, de vegades servant-se qualque bocí de carn que hom els l’empegués. Doncs, és clar, si érets prou boig, no en foties cap cas. Ara, si érets un qui feia comèdia, et costava qui-sap-lo de prestar’t a tal suplici. I això cada matí. Turment rai. I doncs, al capdavall, cap dels qui no volien entrar-hi, ja prou veien els metges que no era “prou” boig, i doncs l’enviaven. Car érem en temps de guerra – sempre en som, merda d’agressius americans – i n’hi havia qui no volien anar-hi i es feien passar per folls. Catch-22, o massa folls que eren, és a dir, no gens. Cada foll costa un colló a l’estat, i, a sobre, no fa la guerra – que tot mascle no prou ric, per això ha nascut: per a fer-la. Eren els anys que era molt jove, començos dels seixanta, ja ho dit, i les màquines de raure barba no n’hi havia encara que funcionés amb piles. Ja n’hi havia d’elèctriques, però els metges no anaven pas a permetre que cap boig jugués amb cap andròmina elèctrica. No eren tampoc tan malparits, ni potser boigs. * * * * * 75. Vaig plegar de cop killer o mata-bòfies només perquè me’n vaig cansar. No m’atraparien mai. Els morts no et poden reconèixer. La meua tècnica era perfecta. Em disfressava amb un uniforme de (molta de) fantasia i sortia armat al carrer – quan de tant en tant una parella de bòfies de debò se m’atansaven i no sabien què fotre, si saludar’m perquè allò meu passava de general, o potser, encuriosits o fiblats pel tàvec de la malfiança, volien ficar-hi el nas, nogensmenys plens de dubtes, i llavors furgar-hi i escorcollar-hi – tantost els tenia – rient rient – a dos, tres, pams, em treia de la màniga la pistola i els fotia a cadascú, al front, un tret. Un entreteniment innocu. Feia en acabat de tutor – de tudor, en dèiem abans – a un xiquet d’una família mig benestant. Amb la dona hi tenia una bona amistat – era un pot de carn escalfada, aquella dona. Li eixia un vaporet perfumat de cada foradet que deia: forada’m, forada’m. Amb el seu home no ens enteníem gens. El seu home no és pas que es digués Phil Pott, però prou podia haver-s’ho dit. Malfiat també, collons. Els tres mainatges de la família eren bona canalla. M’estimaven força. Tenien quatre, sis i vuit anys. Del de vuit era de qui era el tutor de matemàtiques. Aquell estiu se n’anaven de vacances, i la mare va insistir que havia d’anar amb ells, que el xiquet no podia perdre els números ara que començava a entendre-s’hi mercès a la meua palesa habilitat. El pare va fotre cara de mal gènit durant tot el viatge. El pitjor fou quan en un burg desconegut, molt turístic, va fer l’espifiada de llogar un “guia” – aquell xicot qui va triar era un desastre: socoltre, negat, obtús: tenia ànima de bòfia. Ell i el pare discutien asseguts als dos seients de davant d’on s’havia d’anar ara o no pas, i evitar-ho com el dimoni, mentre als seients de darrere la mare i la quitxalla i jo jugàvem a joc eixeridets. Quan en un embús d’un carrer estret el guia pudent, brut i maleducat demanà de davallar un instant per anar-se’n a comprar un paquet de cigarrets, el pare es veu (jo no me n’adonava pas, massa enfeinat fent de criatura) que ho aprofitava per a desempallegar-se’n, per a “perdre’l”. No sé quines maniobres més estranyes no féu ni per quins atzucacs no s’embotí. El cas és que acabàrem encaixonats rere una església mastodòntica, i no cal dir xarona com totes. Es ficà el pare a l’església tan de pressa com va púguer, tensament enduient-s’hi alhora de bracet la dona, i empentejant-hi la canalla. Jo em vaig quedar a fora. Les esglésies, per als datspelcul. Només als plens d’hòsties i a d’altres xuclapalters convé. No sé del cert llavors l’escena dins aquell edifici per a pecs – el pare esdevenint a poc a poc l’estranger – tan emprenyat – i tan diferent d’una persona com jo, de qui l’encant, sobretot a les meues joveneses, era llegendari – el cas que la dona i dos dels minyons foten el camp i vénen a trobar’m. Els consolava i torcava les llagrimetes, alhora que caminem amunt i avall a poc a poc, quan aixec els ulls i qui veig passar pel carrer principal, on el trànsit s’escola lent com un fideu massa gras pel trau exigu d’un colador...? El groller, llefiscós, guia perdut. “Ei, capsigrany!” – que el crid automàticament. I ve a trobar’ns molt alleujat. Es pensava que avui no cobrava ni acabava la seua lliçó d’irritar amb la seua estupidesa autòctona el foraster molt il·lús. Com m’odià llavors el pare! Com si fos culpa meua que no es dignés de parlar’m abans, de dir’m només que volia perdre el gamarús! Aquella família acabarà malament, em vaig dir. Massa bo que sóc. Un cor que és un tresor. Aquell home qualsevol dia esclatarà, i qui rebrà serà la canalla – estesa de cadavrets cor-robadors. Per això em vaig fondre allí mateix. No volia afegir llenya al foc. De més, el guia els duia a verals mortalment avorrits. Vaig adduir pixera. Em vaig amagar rere el tronc d’un roure doble com el cos d’un elefant. Per comptes de pixar-hi em fiu rebrec com panderol, d’on que rossolés panar oposat avall. Arribat al fons, em descargol com serp i serpenteig enlloc. Del tit, mai més no en sapigueren res. No els sóc probablement ni dolç (amarg per al pare – si és viu, amb tots aquells esclatons d’esclata-sangs que agafava) record. Filagarsa d’esme ventís de vida fosa. Ves.