Osta, pubill, que ens empaita la soneta, o haurem de fer un sonet.

(Sonet divuitè d’en Xèicspia)(Amb apèndix) Força immortalitzant del poeta No t’haig d’acomparar a cap dia de maig; En tu l’oratge ni s’espatlla ni es fon, Com es suau, com quan cau la pluja a raig I l’estiu plega, i s’enduu el Solell el tron. S’apaga i s’encén al seu tron el Solell I l’oratge és fred i xafogós en jorns Que no saps on girar’t: massa capgirell Duu aqueix clima de mareigs i escalaborns. El teu maig és diferent, gens canviant, La boniquesa no se li fon ni mica, Ni es mor mentre el temps se li aombra al voltant En línies creixents com el món s’explica. Mentre hi hagi aumon qui respiri ni hi vegi, Gens no et fons: qui llig això cal que t’oregi.

[Apèndix inspirat pel darrer so Toreja l’oreig; oreja el toreig; Ton oreig t’oreja, et toreja ton Oreig, xipolleig de sang, i hi ets lleig, Espill de rabeig d’assassí trasteig. Aquest sonet em sona, em duu son: Aquest so em duu la soneta; sonat Pel sonet, em dic “(el nas) sona’t, bon Xic, sona’t, que aquell so et sonava, saps?” Per ço que ço que sé de ço que veig, Oneig l’ormeig i amb baleja ho baleig: Basqueig, bromereig, repapieig i taps, Tot cap a l’obscè, l’indecent forat. Car vejats sonsada: d’occir covard, Bare i xarnec, en diuen, mal-llamp, “art”.]