26 truites

Truites (26) 76. Era de jove tan afeccionat a les lletres – un lletraferit de caldéu, ves, vós. Tenia tantes d’idees a transmetre..., tret que enlloc no em volien de mestre de lletres. Trobaven les autoritats de cada escola que les meues lletres eren massa sedicioses. No em podia tanmateix estar d’atansar’m a les escoles. Quan vivia a Filadèlfia i no m’hi coneixia ningú, m’apropinqüí a l’escola d’un veïnatge llunyà. Vaig veure que al pati hi havia tot de runa i m’hi vaig ficar a netejar-ho tot. Volia que el pati fos net i endreçat perquè la mainada no pogués prendre-hi mal. Va eixir treient foc pels queixals tanmateix el mantenidor (the janitor) i va començar d’aporrinar’m. Em deia que ho estava fotent malbé tot. Era un vell militar retirat, i ara m’arrucava, em blasmava de putifeina, d’eixanguer, de bacallar. Li volia dir: “Home, si només hi vinc de voluntari a ajudar...! Si només vull que el pati no posi en perill els minyons qui aprenen de lletra.” Però ell, a mig cruspir pel propi enfelloniment, no em deixava dir re. T’aguantava l’esguard – et fitava tanocament i acerba, com fan tots els malparits, els qui no tenen l’ànima neta. T’ha arribat quelcom de semblant sovint. Algú qui et tracta a baqueta i com un drap brut perquè et pren de blanc de les seues ires. Per res més. Perquè escaus d’ésser on la seua antipatia el fa agullar’s. Era un advocat, un jutge, un sorge qualsevol, un capatàs, un alcavot, un lladregot, un merdaina amb morenes poixèvoles o amb una úlcera al canó del pixar. Et demanes: “Per què collons aquest mitjamerda m’esguarda tan fixament i dura? De què collons té tanta de por? Què ha fet, el carrincló de l’esguard tan duret i sostingudet, carallotet, pobrissó, cosó, merdoset...? O pitjor: Què es pensa que ha fet, quina de grossa – ui quin tacó li fotrà, el papa, el mestre, el capellà, la bòfia...! Quin pecat creu haver comès, cagallonet de merda?” La gent honesta no sosté la mirada; la gent honesta no ha de demostrar res. Al mantenidor, perquè no volia emmerdar més la situació, no volia dir-li ni bèstia què hi fots. De les oficines devien veure’ns. Les secretàries segurament darrere els vidres cridant el principal de l’escola, algunes amb el dit al telèfon per avisar la bòfia... Però és cert que el mantenidor m’embrutava més i més el pati, només per dir’m que ho havia fet tot tan malament. M’agafava el carretó amb el qual jo m’enduia la runa i me’l vessava pertot arreu. I em deia que no havia sabut acabar la feina, i que em demandaria i que em denunciaria a les altes instàncies, i tot allò, la ràbia “massa justificada” de qui no té cap raó, de qui està acostumat a trepitjar el cusc, l’empegueït, el benintencionat... Amb la sorollada, va sortir doncs el principal... Severament, també, em repta i alliçona: Aquest no és el contracte – diu –. No heu fet gens de bé la feina per la qual fóreu contractat. Per amor a les lletres, doncs, muts i a la gàbia, i tot i que hi sóc de voluntari i no m’hi ha demanat ni contractat ningú, ni ningú no em pagarà, només per amor a les lletres, m’hi fic de valent, encara amb més embranzida, a netejar tot el que el mantenidor embruta i enllorda... Ep, fins que me n’atipava i, corrent com un boig, fotia el camp. Me’n record llavors que em perdia per aquell veïnatge on ningú no em reconeix. Tothom em troba sospitós, fins i tot la canalla, per a la qual havia fetes tantes de feines debades, i a la qual tantes de lletres bones i belles tenia a transmetre. Bord. Cap infant no em coneix ni doncs m’estima. Solament una miqueta quan al capdavall faig cap a casa, empaitat però no pas atès pels gossos babaus i assassins de la bòfia... Només una miqueta estimat i conegut, dic, per la russeta rosseta qui amb mon germà enraonen de vegades. * * * * * 77. Al Parc dels Quins Sons els pòtols vellarres hi anem a endormiscar’ns, i doncs a somiar-hi. Ací s’hi morigueren de vells tots els “devots ans assidus treballadors per la cultura” qui tant hi maldaren i mai no reeixiren a poder fer passar per censura cap de les meues obres de teatre. Es moriren, pobrissons qui sempre he enyorats, com les meues obres a poc a poc s’han mortes, en calaixos humits, paperots esgrogueïts i rebregats, coberts de verdet, menjats pels cucs. I ara qui els recorda i les recorda...? Ningú altre: únic al món, morint-m’hi. Nobody but me left, still fond of those malodorous corpses uncoiling with palsied hands their dear desiccated yarns. Me’n vaig a escoltar repapieigs pels bancs del si-no-fos, i a fer-hi capcinades mentre els ocells i les aloges com impensades espurnes qui aletegen ans esperneguen al cap se’ns caguen. Sentia el vell bidell de l’universitat, home qui ara doncs passa per savi, dir-li a l’escotiflat, agafatós, portalà de la catedral, home qui doncs passa per reverend: “Si us abellien les dones, feu’s-e encar més vell. El qui arribem als cent, ens en toca vint pel cap baix a cascú. I, passats els cent, la trempera torna com als setze anys. D’ací que no passem gaire enllà dels cent, els centenaris: massa trempar, massa cardar’ns les vint i escadús bubianeses qui ens toca – la resta del cos figueja i s’esfigassa, al capdavall només som un carall trempat gegantí amb un cos migrat i minvant que li penja com un collonet espellifat.” Al banc de darrere, el parkinsonià barber diu que té la malaltia del “per-quins-sous”... Per-quins-sous collons ha de tremolar tant. “Aquest bellugueig, si em dura gaire, seré mort i rosegat i ben rostat, i seré esquelet pelut de floridura i semblaré justament un aranyot. Ah, com espantarem les femelles!” Caic en somieig i tornen en escenaris clarosos els foraeixits. Esparsos en les concretes claredats, s’estableixen en tota llur inconfusible personalitat. Les visions precises i il·luminades. Car al món hipnagògic tot hi és molt més definit – tot s’entén perfectament a primer cop d’ull. Per què tothom esdevé còmic si me l’esguard gaire estona? A quin altre món s’emmirallen llavors grotescament? Tothom, dic. Inclosos els més tràgics: un malalt qui encara pateix, un mort de fresc qui suara patia molt... Cap respecte enllà de prou tros. Qui té un ull lleig tot ho veu lleig. Això és com aquella historieta antiga de la rossa carallot qui es planyia que pertot al cos on es tocava li feia mal, fos el melic, la cuixa, el nas, el cony, el cul, l’orella, la llengua, el peu..., i és que tenia el dit trencat. El que li feia mal era el dit. Com als qui veuen lleig, allò que tenen lleig és l’ull. Més val doncs tindre un ull clarós per a veure-ho tot clar, o un ull còmic per a veure-ho tot de riure... Al Parc dels Quins Sons, tot de diàlegs escapçats, doncs, cassigalls de mots mig lligats que se’m pengen a la ceres i als pelets dels foradets de les orelles. En Dalmau Moner, vell mestre d’obres, reptant encara, tot sull, els espectres reganyosos dels seus paletes: “Molta de fressa i poca endreça,” els diu. I n’Anfòs Capó i n’Ilerget de Ço, qui foteren respectivament (o a l’inrevés) d’acompanyador amb lot encesa cap als seients de vellut esgarrapat i de retallador molt primmirat de tiquets al mateix cinema durant cinquanta-quatre anys seguits, ara, sus i jus, amunteguen, com en precaris cercles prehistòrics, i amb vertigen de lent rellotge, les mal arroplegades etèries iconografies alhora de films enrancits i d’esdevinences remotament veres que belleu s’escunçaren d’arribar, qui sap, pels excusats sanguinolents, i les escalinates colossals, i els cortinatges quilomètrics... Pèrdues d’estranyes secrecions, assaigs que empitjoren de bòlit, higienes patològiques... L’àvol valí (the evil lover) en Tancred Lapiula potser dient a l’estatuesc qui fou, en Guillem Çonjoan Sacsavit, actor com ell, que els millors triomfs eren els autòctons. Ah, com se n’influïren llurs propis cossos: “Car romanc de pedra”, diu en Guillem, i en Tancred respon: “Quan t’esmolaran, podran de tu teixir’n una nova platja. Ah, quantes de tasques no oblidem d’acomplir per als nostres gens escatilosos epígons. Feinades rai, per a desxifrar’ns, figures exòtiques ans com més anem més inaprehensibles del que fou!” I n’Elvira Codonyac, de Selvanera, i en Campbell Bell-lloc, de Bellpuig, encara festegen, ara vidus ambdós de fa un mes, i es tornen a poder trobar, famolencs, en acabat de setanta anys de dejunar, casats amb d’altri. Totdéu doncs hi anava amb màsquera – per què m’imaginava que la meua era cap mica més transparent...? Per què no sabia vendre’m...? I, invenut, ara amb qui parlar...? Amb qui parlar, si no tinc parió...? * * * * * 78. Dos anys seguits sense pagar la cambra de l’hotel on visc. Sempre tract de fer-m’hi i fugir-hi a hores i moments on ningú no em vegi. La por al cos quan m’esmuync dins i fora. Por que em descobreixin a cap instant, i boranit. Por quan no hi sóc, que m’hi entrin i hi escorcollin i m’hi trobin tot el prohibit. No m’hi trobarien res de prohibit si doncs no prohibissin tant, i tan a tort i a dret. (Per què prohibeixen tant els poders...? Saben que només es mantenen prohibint la veritat. No volen que ningú els descobreixi que són quatre incapaços i malignes qui sapastregen sense ni com va ni com ve, només amb els ulls al profit de cada cony de moviment que foten. Ninots nus i malalts, afectats de la pitjor malaltia que pot emparar’s d’un cos fastigós: la crueltat.) Fa dos anys o més em vam entendre, aquella bona dona, n’Yvette Sully, i jo. Hi feia de mig mestressa, i ja sabia que pagaria tantost pogués. Què són dos anys o tres o quatre sense pagar, si, qui sap, no se sap mai, potser algun dia cobraré quelcom i podré pagar-li tot el que li dec, i qui sap, si faig sort, amb escreix i tot...? Però ara la senyora Yvette no en feia pas pocs, de mesos, que no se la veia enlloc. Potser era morta. Al contrari, extremadament corruixat m’ha emboscat el nou encarregat dels comptes – un jovenot nerviós, mig ofegat de neguits i maldecaps. Té por que la direcció no li faci la pell. Cada capmàs li surt ranc, l’enxamparan i ja haurà begut oli. Li dic que demà, que demà... Encara un penjollet de corda, una miqueta de no res de paciència... I ara no sé on amagar la matèria sediciosa. Car ara és segur que m’entraran. Vaig per parcs i solls, corts i galliners, guaitant-hi amagatalls, caus, ficant el nas sota lloses i roques... On encabiria tot el meu material...? I tremolant de por. Sovint m’he demanat: Per què sempre haig de vessar-la trascolant sopes i arrossos...? Qui m’empeny part darrere...? Mes mai no sembla haver-hi ningú; sempre haig d’acabar musclejant, incrèdul: “Quin portent! Ni mai! N’hi hauria tanmateix altrament per a un cas bèl·lic!” Ara em cauen de la sina també alguns dels llibres criminals. D’un dels meus llibres, un punt de llibre té un color lleugerament verdet... Hum. És un bitllet gros perdut entre els fulls del capbreu on tots els noms emprats en les meues obres hi saltironen com peixets pampallugaires. Qui ho negava? Els llibres obsolets són tresors a pouar-hi. Amb aquest bitllet puc amagar el meu material en una nova cambra d’un altre hostal desnerit on encara no saben que aviat no en tindré prou tampoc per a pagar’ls.