Duad (1)

Duad (1) (Memòries de l’inviscut – u) Això no és altre que un mínim, cusc quest per tal de cerndre-hi en Morfeu... Has de començar, és clar, per allò que en saps... Llas, es redueix a mitologia molt elemental. Tot i que en Morfeu és de fet l’únic déu qui encara goses d’invocar... [No pas d’altres, te n’adones, mes cascú se sap les pessigolles, o: but no accounting for individual tastes, com diu aquell.] En Morfeu, doncs: déu (o guia) dels somnis – i tanmateix això és el que li prega i demana el lat poeta Estellés al seu poema dedicat a la veneçolana Jackeley (1974), demana: “Un son perllongat... “i sense somnis”” – ! [Em sembla que vas errat d’osques. Això ho demanes a son pare (son pare d’en Morfeu, no fotem), carallot. I sense somnis, per què...? Vet ací el teu desesper i la xerrameca baldera i vaga — massa poc que somies, badoc!)] Tot i que és l’únic a qui, forces nits, ans d’adormir’t, li pregues, recollit, que et deixi entrar cancell d’ivori seu endins..., la collita al capdavall aquests darrers dies és tanmateix ben minsa. En Morfeu és fill d’en Son (n’Hypnos) i nebot d’en Mort (en Thànatos)... [Això és feixugament prenyat: hi veus el parentiu compartit... El somni, el son, la mort — cascun participa dels altres. La bona nova que n’extreus és que, si la mort pren palesament del llarg son, què pren del somni...? Què hi véns a raure, Morfeu, company dels somnis, pels territoris eixorcs de la mort? Hi pintes gaire? Baldament fos cert! Aqueixa és la pensada, l’associació que els avis avials lliguen a llurs enteniments – en el somni (que s’esdevé quan som a casa del pare, en Son), visitem sovint indrets que ja pertanyen a l’oncle, en Mort, indrets on els morts (els estadants a can Mort) hi fan doncs estada, i sabem qui són, i on són, i com s’hi escarrabillen.] En Morfeu té un palau (o magatzem) dels somnis amb dues portes. La porta d’ivori — hi entres (o ells n’ixen) i t’hi trobes (o te’n vénen) somnis divertits, somnis que et metaMorfosen a d’altres realitats molt més xiroies, tot comptat i debatut. Per l’altra porta, la de banya — feta doncs de les banyes de no sé pas quina bèstia sacrificada — els somnis, llas, són profètics, simbòlics, oraculars, d’aquells que cal doncs interpretar [de tots aqueixos, és clar, te’n fots com d’un clau]. Els somnis que vols són els tintats d’ivori, els ivoriats. [Els altres, dius, us els podeu confitar, torsimanys de la falòrnia, estiracordetes de l’estrafolla estrangulaire. Ni claus ni esclaus devers cap esclariment més o menys còsmic no vull pas que no em puguin ja prou vindre per via de consciència, de raonament, d’intel·ligència.] Els somnis que desitges, doncs, són els de fantasia, on l’esperit frueix i es renova. [Es veu que els fets que el magatzem de somnis sigui moblat amb dues portes — i que de més a més aqueixes portes siguin del que són — depenen de dos jocs de paraules. Ivori en grec es diu elephas – i engalipar (algú) es diu eliphairo- – doncs per ací passen els somnis engalipadors (per l’ivori dels ullals). Banya és kera, i el verb karanoo- vol dir acomplir’s, escunçar’s, realitzar’s (quelcom) — doncs, els somnis que hi passen, per les banyes ceballudes, cal que per fas o per nefas s’esdevinguin.] Quan somies aqueixes tendres i fresques delícies de perfecció – noietes deesses de 14, 15 anys, qui, a desgrat de tots els inconvenients societals, es volen tanmateix casar amb tu i dolçament posar a la teua disposició llurs meravelloses casetes vora les ones de la costa viva... – qui han d’ésser doncs sinó les muses...? Les muses qui et visiten – les muses delicadetes qui s’amusen a visitar’t, i així tant t’amusen, en un dolç pessigolleig dels sentits, i, en bonacenc somieig, muses, tu, musard, qui prou pots, així files, bo i destriant-ne les plaïbles, solacívoles amuses (amuses: feines que et roseguen el temps del treball, és a dir, t’allargassen benignes el temps que de debò a ton lloure et pertany) – les muses, doncs, qui, del palau d’en Morfeu, es dignen d’acompanyar’t durant un tram beneït només perquè s’escau que totes dues entitats, elles i tu [tu més feixuc, carregat d’un cos qui a poc a poc claudica], aneu bontròs cap al mateix indret – per les dreceres sensacionals de l’art – cap al record del benésser acomplit – de somni en somni – bo i visitant calms paisatges d’entrevida on el gaudi és permès: car qui somia crea, i qui crea gaudeix. Al palau d’en Morfeu, les muses, hò, hi viuen. Quan t’acompanyen, llavors tot hi és net i delitós. Nom, doncs, del palau d’en Morfeu: pel fet que hi habiten les muses, Museu. Al palau hi vivim les tres senyoretes delicioses: na Melete, na Mneme, na Aoide... [Dedicació, Recordació, Expressió.] Na Melete t’acompanya de bracet entre les roques i els matolls, i els esbarzers i els clots de l’estudi, t’ajuda a esmerçar-t’hi de valent, et fa ensumar les herbes, conèixer els pinyons, tastar les cireretes, reconèixer les cuques i cucs, distingir els ocells, admirar els minerals... Na Mneme et mostra l’estesa de l’oceà qui panteixa sense atur, ujat i fruent, delerós i enyorós – i al seu espill hi retrobaràs les sensacions d’adés. Hi remembres allò sabut – i insabut, és a dir, recordat de l’entrevida, de l’inviscut, de l’estona de lleure lliure a l’univers, quan fóres per inferns, per llimbs, per paradisos... La musa qui es diu Aoide et fa dir-ho – recitar-ho, cantar-ho, ficar-ho en net. Bona noia, t’esperona. Et diu: “Ho veus, ja ho ets! Ja ho tens. Ho sabies!” Et diu: “Som a la casa vora les ones i ens gaudim ensems. Tu vell, jo jove de cos fresc i llaminer. Perquè junts ens toquem en esperit qui es concretitza. Plenitud doncs del goig de tindre’s mútuament...!” En Periandre diu, famosament: Melete to pan – esmerça’t en el tot – (a)dóna’t al panorama sencer – ço és, pren en consideració la totalitat qui t’existeix – això inclou no pas solament tots els éssers qui (en el moment) puguin implicar-s’hi, ans també l’ésser mateix [l’ésser, el dimoni de la vida, qui en envair’t et fa sol] [la condició que en embolcallar’t et produeix a la vida (en oposició a la manca de condició que et produiria a l’entrevida)], ço és, doncs, atura’t a considerar tot allò circumspectable en cada cas esdevingut, ço és, mai no facis abstracció de l’acompanyament possible de la musa, ni viltinguis doncs com a brutícia de l’inconscient el teu pas (sovint sacre) pel Museu. N’hi ha qui es migren per sàpiguer de segur si somien. Txuang Tzu, xinès del segle IV ans l’era d’ara, diuen que va somiar que era una papallona. En acabat, despert, es demanava això: “–I si sóc de fet una papallona qui es somia home...?” Que somiïs que sou a punt de trasllat – a frec d’anar-vos-en de la vella casa pairal, i tanmateix t’hi atansis i te n’adonis que no duus damunt la clau, i tanmateix en aquell instant ton pare t’obri (ton pare, traspassat ja fa un bontròs de temps)... I que ton pare mateix t’expliqui que acabava d’enllestir d’empaquetar quelcom... És aquest un somni distret o un somni profètic...? Ton pare tot esperant-te a l’altra banda (ara que et saps i et sap malalt) per a guiar-t’hi una miqueta, una estoneta d’introducció al propvinent...? O només ton pare vist de bell nou, en una llum tanmateix distesa, i ell tot tranquil i amable (car ja no pateix!)...? Car per aventura tots els somnis són distrets. I alhora tots profètics si els estudies prou acuradament, i llavors n’extreus la lliçó que millor et convingui. (Per això hi som, les muses, musant amablement al rerefons.) L’estudies, el re-recordes, el remastegues com pinyolet no gens codolenc, l’expresses..., bo i donant-li el tombant que pus et roti, t’acontenti. Si et reveus com a l’home del cementiri (de dol). Sempre el desolador esquinç arquetípic de l’infant sebollit... Dementre que, rere la finestra, tot reviu – les flors i els cucs; i els sexes i els assassins; i els pianos i les claus, i els ocells grocs... Dintre, ni esme. O no gaire, no. Massa medicat. Analitzant amb l’analista, el metge Eduí Lluent, quan apareix, amb bata neta – analitzant, dic, un teu llibre de poemes que t’has endut al sanatori per a revisar’l, si mai en tens prou briu... Aleshores, si doncs s’escau que no tens cap somni o cap por sobtada per a contar-li, massa desfet, o al contrari, una mica més xiroi del normal, n’agafeu, de la tria, un poema, hò, i aneu fent... No gaire lluny. Les llàgrimes de la llunyana salut d’antany sovint t’impedeixen de fer via gaire lluny... Cap dels teus cinc fills, i encara el pobret qui és mort (i no pots pensar-hi sense esbalçar’t), no saben on ets. La dona confia que aquest mes d’aïllament i tractament amable en aquest paisatge plaïble t’adreçarà, t’acunçarà per dins — car deus tindre (“tothom” consira) un cervell massa tronat, i desolat... “Opacitat del vidre” – aquest és un altre dels títols de la llibreta... Hi pensaves guaitant per la finestra. Mes te n’adones que potser ho llegeixes malament, que allò que hi havies volgut dir era: “Opacitat del viure.” Tens altre a fotre?... I don’t think so... Transcriu doncs la llibreta de l’estiu de la depressió encara més grossa... O cures deixar-hi l’ànima... Fugir cap al tot... D’on véns... On no érets ni viu ni artista... Repassa la llibreta atapeïda, plena de gargots de lletra ràpida... Només et cal llençar’n..., només cal ja no fer cap cas de tot allò que ja ni entens... No val la pena perdre-hi l’estona desxifrant-ho... Bontròs ja deu vindre implícit en el que sobreviu... Hò, aprofitem belleu el romanent. El romanent veja’m què hi diu... En aquell estat (tanmateix d’espiritualitat apaivagadora, convençut que et mors i que ets ja gairebé eteri), qui sap per on t’embranques... És cert que transitòriament (és clar!) et trobes altre, ara, en pic t’has tornat a arrapar a la vida..., i la matèria se t’ha tornat a fer seua... Qui t’enyores...? Te n’enyores...? Sí, car cada estat d’ànim enyora l’altre. Un dolçament, l’altre amb pena. L’espiritual recorda el material amb perdó a mans besades i un somriuret comprensiu. El material aspira a l’imponderabilitat, la finor enjòlita de l’angèlic... Només deprimit entens certs texts... L’exegesi de certs texts et duu a la catarsi de la sublimació. Deixes enrere el cos mort. L’ànima et parla de continu a ritme de batec de sang: “Catric-catrac, allibera’m del sac...” – fa la sang perquè l’ànima qui l’atia se’n vol estòrcer, d’eix sac boterut i mòrbid — el cos. Quan el cos sent la mort, ve la depressió. De vegades, és clar, en Morfeu pot triar de visitar’t elleix a manès – per comptes de tu haver d’anar al seu magatzem, o les seues visions eixir a embolcallar’t – ell (en persona, quite) en missió atènyer’t... En Morfeu, si t’envaeix, pot representar qualsevol mena de persona – coneguda, desconeguda, amistosa, enemiga, composta... Germans d’en Morfeu: n’Icel i en Fantàs (en Phantasos). Si t’envaeixen, et representen... el primer tota mena d’animal: ocells, rèptils, batracis, carnívors, dracs, farts predadors..., el segon paisatges — carrerons coneguts, muntanyes, estanys, boscs, llocs fantàstics, entremons... [A la faula d’en Ceïcs i n’Halciona, en Morfeu s’apareix a la dona, li ret visita un cop l’home ja ha perit naufragat. En Morfeu encarna en Ceïcs i fa veure a Halciona que ja no tornarà perquè, com veu pel seu aspecte d’ofegat, l’oceà l’ha reclamat. Ara, li demana, això sí, que guaiti la costa, no fos cas que el seu cadàver aparegués, i així el podria recobrar i allavòrens el podria així mateix sebollir comcal. D’això es tracta. Per comptes de què, quan n’Halciona el percep, massa desolada, s’aboca elleixa a ofegar’s – on els déus se’n compadeixen i els transformen ambdós en blauets – ocell valent i deliciós, goig per als ulls i que et duu memòries felices d’assolellada jovenesa – i sobre, els déus, decreten, en honor a la pietat amorosa de n’Halciona, els proverbials 14 dies de calma, set abans i set després de cada solstici d’hivern.] Bo i enraonant de les muses qui viuen al magatzem dels somnis, sembla gairebé lloc comú l’acceptança del somni com a poema — i encara molt més, és clar, la del poema com a somni. Quan llegeixes El vaixell ebri, d’en Rimbaud, tens l’impressió sovint que somies. I Coleridge diu que va somiar pràcticament sencer el de L’ancià mariner. [Segons Wordsworth, l’origen arquetípic de La rima de l’ancià mariner rau en un somni, no pas d’en Coleridge mateix (contràriament al somni del Kubla Khan i al malson de Christabel que sí que s’hi originen), ans en el somni d’un amic qui l’hi contà i que ell arreglà i eixamplà a pler. (Tu mateix has integrats de cops parracs de somnis de la teua dona o dels fills en el conte que contaves aquell dia.) D’on es desprèn l’idea que els somnis raguin per elleixos (hi xauxinin dolçament o s’hi rabegin) en qualque oceà fantàstic perdut per l’eteri. Oceà accessible només per a qui s’hi transporta. Per a qui sap transportar-s’hi. I, doncs, cert que, en pic atraçat a l’indret on qualque somni particular rau a l’onírica estesa oceànica, el traçut poeta sàpigui reaccedir-hi.] En català encara més collonut que el que conec surava entre paraules d’eufonia tan delitosa que deliqüescent m’hi tornava, glorificat en tebi oceà paradisíac. Trans-monstrificació simbiòtica – hi sóc balena qui s’hi desfà – estic totalment endeutat amb els meus heroics avantpassats, qui crearen doncs aquest idioma just perfecte, on el meu “esperma” també s’hi deixata ans afegeix. Per a en Jung, els complexos [ara personificats en algú – conegut o desconegut] apareixen sovint als somnis. En aquest cas, Morfeu, qui (com diu el seu nom) és qui es canvia de forma [si fa no fa humana], és també el complex [de fet, els complexos, tots els complexos – definits com bocins de psique autònoms i pus tost enemics (tot i que sovint ignorats) a la generalitat de la psique conscient]. Dius: “Morfeu, si et plau visita’m, mes fes-ho pel caire bo; no vinguis pas a trair’m. Vine’m, en canvi a il·luminar’m. Et conec, i doncs, disfressat i tot, sé que em duus noves del fet que quelcom no rutlla prou bé, que en qualque indret dels desplegament estratègic del meu cavil·lar hi ha un nyap que cal doncs esmenar – un escamot qui caldria netejar – una embosta d’idees poixèvoles que irriten els voltants i adu la totalitat – caldria orejar-les, ço és, treure-les al Sol i exposar-les pel que són: elements de disgregació, rovell d’una segona personalitat, creixença sediciosa, repatània recrescència que ens durà a la confusió i doncs a la desfeta.” La part amagada del conscient: l’amagat. Tothom té amagat; més: tothom n’ha de tindre si doncs no vol ésser un ximplet – hi emmagatzemes els secrets (importants o ridículs, tant se val), i de vegades els somnis te’ls recorden – “ei, encara hi som, encara som ací, ben desadets”. L’amagat és el palau d’en Morfeu. [El que hem d’amagar – hè! – sovint tan irrisori. Una cultura sense mentides ni fanoqueries se’n fotria tal panxot: colossal. Bells amors vedats i corromputs en pecats pels maleïts trepitjaires d’ànima. Hi ha tantes de vanes i malignes lleis que de cops diries que els morts d’esperit t’ho prohibeixen tot, o almenys tot el que fotria la vida menys feixuga i dolenta, només per tírria i enveja d’allò que és viu i autònom, i això perquè arreu s’emparen de les regnes del poder els mateixos titelles rònecs i podrits del puritanisme i la repressió, i sobretot l’hipocresia: et volen encarrilat treballador amb aclucalls i boç perquè als privilegiats – qui paguen els mesquins saigs togats i armats qui dicten i forcen les lleis – res no els posi en perill de perdre els privilegis per què les lleis més estrictes i doncs inútils han estades doncs fetes.] És clar, tot allò que existeix fora de la nostra consciència (inclòs el conscient i l’amagat) és molt més, moltíssim més, que no pas allò que hi pot existir dins. Per a en Jung, l’amagat té dos compartiments – el personal, on hi deses manies pròpies; i el col·lectiu, on s’hi desen fortes impressions de la raça humana – és a dir, al magatzem d’en Morfeu, part d’allò que en pots extreure ho has ficat tu mateix, part ja ho tens proveït per la natura: arribes al món, prou pots, amb els prestatges del rebost on poues mig farcits: són productes que tothom amb dos dits de cervell també pot abastar amb una mica de traça, car els fixos estatgers, i allò que contenen, són idèntics per herència comuna.