Vint-i-quatre truites de tres ous

Truites (24) 70. Es trametien cròniques amb mans que voleiaven com ocells. Els batecs d’ales de durades subtils assenyalaven inesborrables ans indelebles proposicions. Les putetes volien cardar’s mos fills per tal potser d’inaugurar un món on les assortides discòrdies fossin soltes (no calia resoldre-les: amb soldre-les n’hi havia sempre prou) amb justícia solidària, és a dir, on tothom valgués exactament la mateixa xifra: 1. Mai 2 ni 2 mil milions. 1 i prou. Vàrem assentir, i ens avinençàrem per al jorn joiós quan el fang bare (qui ara ens podia engolir com ferramenta roent de terra furient) s’eixarreís i hom pogués doncs passar de ca les putetes al turó de vidre i recíprocament. Del turó vitri al tuquet o miró eburni on elles adés suara meravellosament emergiren com damunt l’esquena ampla d’un drac astruc de pedra negra, gaudinesc. Ens cantàvem mútuament i isocrònics amanyacs dolcíssims perquè dormíssim pelant’ns-la i alhora és clar gruant els jorns propvinents de la creació. Ens trametíem, a través de la frau de fang, pedretes i floretes, jocs verbals i capitombes fàl·liques. Gànguils monstres nous, cadells de no sé quins senglars escarransits creuats amb cocodrils tornats de les tenebres prehistòriques, assaonaven els fangs basardosos. Llurs nassos indecents terebrien les capes de fang cada vegada més dures d’aflorar i ens ensumaven bavejant. Si cap eixia sencer pel trau fumós, com qui de l’albelló irrespirable caplleva, els seus ulls d’assassí reflectien les lluïssors dels clots traïdors per on cauríem si ens aventuràvem a eixir del mendraig on ens aixoplugàvem com pigmeus estimulats pels mals crònics de l’adés caòtic. Ah, si havíem doncs de maldar a aprendre encar! Me’n vaig anar a un racó a rosegar-hi un crostó. Hi romania al llarg d’una estonada sense dir moixoni. “Li torna la dèria de la malenconia?” Dubtaven. “I quina en barrina?” Esgaripí llavors i aquella anomalia que solcava, ecoica, els ermassos alarmà els monstres tronats. “Què vol el mec?” “Hom sempre el bescanta de mimètic – i amb raó. En llegir amb pregona reverència quelcom produït per les glòries literàries qui, damunt, tenen prou lleure de cardar’s ara i adés la seua dona, en Zacaries llavors la pruïja l’ataca d’escriure quelcom d’aitan elevat. I el que escriu, llas, és sempre pastitx i empastif, còpia obscena i grotesca, de l’estil i temàtica del gloriós. Vet ací que es circumscrigui a escriure novel·letes tretes fil per randa dels llibres d’història on tot ja ve mastegat, i no cal tindre-hi cap estil – i damunt el que s’hi diu és veritat, és a dir, encara més mentider.” “Potser vol ésser avui original? Els espoderaments belleu el rebentaran? La parida el posarà a perperir, i qui sap si en surt sencer; ja no hi és tot, només mancaria que perdés més adí, o ja el darrer marro del suquet vital i tot?” No, no podia. Em rebregava de dolor. Torçons a baix; a dalt un crani esberlat. Dins, se m’hi ensorraven els ossos punxeguts a fer estralls dels veraços criteris fins ara formats. A l’endeví, perquè no hi veia, d’un rampell m’alziní aitan alt com era (no gaire), en perxa i reixinxolat. Era el meu atzep com un tentacle, de qui l’òptima puixança el nomena més que de bisbe d’arquebisbe. Ara sí que em trob valent. Els engranatges em bullen a l’uníson. Cap estirabot ensopit no vindrà a fer la guitza al que vull dir. Els antics creien que et feia morir rient, la serp. “Doncs amb aquesta serp”, vaig sentenciar, estripant-me, “qui, com tènia a receptacles paral·lelogramàtics claferts de dades defectives, se’m desfà a fragments que s’estimben a caire de l’altre bec, el bec de serp que se m’allunya enllà, fins a límits d’aflicció i de repapieig, vull sembrar’m als ventres d’aqueixos monstres qui ara l’avern s’engolirà fins a l’atzagaiada tel·lúrica del total capgirament que el cusc esdevenidor ens cova ple de cabòries i càrrecs d’absurda consciència.” I tots els monstres, tantost s’empassaren la meua lleterada, esdevingueren de sobre més robusts, amb què esgarraparen amb neguit d’urticària el nucli de l’infern per a fer-hi niu. Quan em vaig despertar, ullí el coderc esponerós on el fangar de tranuita es transformava. Els reps del coderc quan el ventijol en pentinava l’herbei dibuixaven sinuositats apaivagadores ans prou “artístiques” per a guaitar-hi força estona embadalit. Tret que en certs indrets remolins en macaven l’harmònica geometria – era on els meus fills gens algolàgnics s’aparionaven amb qualque puteta per a fer-la també feraç. Hora de morir’m, vaig dir. I els cucuts havien tornats. En chor delitós em deien de cuguç, cuguç... El meu lloc al món. Hi sóc, hi sóc: a la solemne convocatòria del cucut. Millor acompliment en ma vida. Ma vida no gaire reeixida, mes tampoc no pas cap raó de creure que fos cap afoll (ni la meua vida ni el seu producte fluctuant: allò que em dic d’ésser) de desconfita tan atroç. No. Somreia, asserenat. * * * Les putetes àpteres, les putetes àpteres, Per bancals herbacis, per deveses eutròfiques, En catamnesis sublims, en sublims regènesis, Comonides al centre de les tiges òptiques, En desfan l’ordre sinàptic, d’on neixen axis. Amb quina perversitat les lleis agronòmiques No esgarrien, sembrant, teomàquiques, vòrtexs Que utopòdroms s’eleven, amb virior automàtica, Com ulls ciclotrònics de vagines ciclòpies Per a dur, autòlatres, edens geogràfics Solcats per éssers perfets, a elles idèntics. I mos fills espuris injectant-los, genètics, Les lleterades xopes de mes justes lògiques. * * * * * 71. El meu sogre és un embriac; la meua sogra el maltracta. Els meus lats texts damunt les taules sovint apareixen escatxigats de vi i de sang, i les taques n’obliteren nius de paraules que fumegen amb violència, com dalt la pira o sots la lava carbonitzats cadàvers. A l’hora de posar’ls en net, els texts de trams sencers de línies escalabornades, aquelles fornals, o cràters, de vi negre i de sang fosca que els osquen i cremen es tornen roents de ràbia i d’inconsciència, i cada text adés plàcid amb socràtics, plaïbles, diàlegs, és ara tofonat o enllardonat d’illes volcàniques. [Butllofes de foc al tort cresp del full qui bull. Tènues bombolles de fum que espeteguen a llivells invisibles, per a mi inabastables. Espectres de mots qui s’enfugen cap al reialme de les muses desnonades, espectres qui ja no tornaran, jocs de mots doncs ja d’empertostemps inaferrables.] Hi ha fogueres rugents als esglaons adés perfectes de les escales de l’escrit. Un escrit que crema i que tost no fóra sinó rebrec ennegrit de magma, carbó i cendra, si doncs abans no el recopiés amb les llacunes bullents i tot transformades en vi i sang, que em taquen l’escrit com tota vida taquen. Car ningú no és mestre absolut del seu text. També en són mestres els batzacs clònics de l’esdevinença on coven. * * * “Segments d’aberrants protocols foren trobats en desferres de monestirs – desats entre barnilles de faixa, símptoma que era estesa, entre els monjos d’abans, la pràctica de servar’s la panx... vi!... stimularen la molt anomenada dansa dels pets. Per casuals flèndits petris allò que fins ahir mateix romania desdibuixat, avui en... vi!... ns pispaven ço del nostre, mentre llur tossa nyeu-nyeu passejaven pels cinyells de ronda amb tremp de qui com ara grat camàlic bonhomiós i flastomaire bastaixa, panxa envant, amples cofins de figues o... sang!... i baquetejats per una ferum de lluç... sang!... ls equilibris de la garsa en gàbia de qui l’habilitat d’acròbata només pateix als revolts dels marrameus on els gats múrriament s’hi vertebrav... sang!... i d’altres presumptes ingredients... sang!... Bledà, entre els escatxigats agrams, feia estelles de l’esmalt als queixals de l’ajusticiat amb un bordó bonyegut que estrafeia el seu fosc atzep reixinxo... vi!... garratibat volia incrustar nou avellanes als malucs de l’ostatge sollat am... vi!... arpellut, barrejà llet de querrines amb haixix i... sang!... el lloc nou era tot esculls de... sang!... i no no cal doncs que tots plegats em digueu el collonut que sóc que encara m’envani... sang!... vi!... sang!... na de dues: si l’altre no és sexe, és mort. D’on que reiniciessin l’estupre dels ànecs, amb fal·lus de contesa lúbrica en croada d’insubornables dotze famosos qui, per relleus, redissenyen la fins ara indesxifrada geografia dels greixos arrodonits que hom haurà llavors paït molt... vi!... fal·làcia o ensarronada que mants de consells en reguitzell d’afegitó fan córrer el risc de no transformar (la crònica) en altre que en fum gens cristal·lí per on els trets deixeladors no puguin traspuar, d’on que ens quedéssim a les escapces pel que fes a... sang?... vi?...?” * * * * * 72. Ara en aquestes alçades de la vida m’accepta com qui diu tothom – m’accepta la Clínton, m’accepta l’Obama – la Clínton pretén que ha llegit un llibre meu i tot – no em rebutgen enlloc – deu ser que m’he fet vell i respectable, amb cara d’intel·lectual ascètic, i de més a més vaig pertot arreu tan net i mudat – puc travessar ara els patis d’escola sense que m’aturi ningú, al contrari, saludat amb visible afecte per mares, mestres i armats – i pretenen de no sàpiguer que vinc a cardar-me’ls la canalla, qui m’espera amb candeletes, sobretot les minyones, perquè els sóc llur professor de sexualitat descordada. Fins i tot quan sóc per entrar a l’aplec del predicador Elmer Datova, i veig que els sedassaires (the winnowers) – és a dir, els qui a les portes decideixen qui pot de fet entrar a l’estadi on preacher Datova discursejarà de política ultradretana amb l’excusa d’aquell llibret irrisori que en diuen bíblia, carregat de brutícies de sexualitat aberrant i de prohibicions sense solta ni volta, tocades del bolet més corcat, quan m’esperava que (com sempre abans) ara em clavessin entrecelles l’adhesiu verd dels qui seran interdits d’entrar a cap porta, hom m’estampa l’adhesiu blau, que em permet d’entrar directe, mes no solament això, l’adhesiu blau (m’estampen) amb la xifra zero sobre. Amb la xifra zero! Faig l’envegeta de tots els veïns de cua! La xifra zero en fons blau vol dir que sóc, de tota la gernació qui omplirà l’estadi, el “most likely to convert and be reborn”, el qui, de tots els milers i milers qui dubten mica, és el qui té més números per a convertir’s més profundament i absoluta a les prèdiques de l’Elmer Datova. I així néixer de bell nou. Veig tot al voltant els malastrucs qui reben l’adhesiu verd amb nombres estampats altíssims, nombres amb potències damunt i tot, i quan els sedassaires et planten entrecelles l’adhesiu verd que (com el blau d’altra banda) no te’l pots treure altre que te’l posis en remull durant pel cap baix vint-i-quatre hores, tan enganxifós és, doncs quan te’l planten, els sedassaires prou et diuen la raó. De vegades et coneixen pel nom, si ets un cerca-raons de qualque organització anti-religiosa, per molt que hi vinguis disfressat, o siguis suspecte d’ésser’n, i et diuen doncs: “Véns a riure-te’n, pecador”; o et diuen: “Ets periodista escèptic”, o: “Ets investigador incrèdul”, o: “Ets de la competència”... I aqueixos pobres se’n van desfets, rere la riota dels cofois fidels ja a mig salvar – com si hom els trametia a can banyeta mateix, alhora llepant-se, fastiguejats, mocadors, com si patissin del pretast metàl·lic, de metall ardent, que hom serva a la llengua ja camí de l’infern, hò, dissortats! I jo rient-me’n amb els altres betzols datspelcul qui tenim la cua franca. Tret que no hi ha farsant pitjor que no el tit, qui amb la cara, l’edat, l’aspecte “noble”, les manetes fines, la roba impol·luta, el corbatí lluent, ja paga. Carallots del món, units. I ara fic les manetes fines en cuixes adiposes de dones llefiscoses a qui, professor de sexualitat descordada qui sóc, amb tota justificació, aller tota mena d’orgasmes, en escaient deliri religiós que els conys humecta, mentre els asmàtics marits, encara més convertits, cardats per l’esperit, prenien un batistot i, rabits, s’esvaïen.