Duad '01 (2)

Duad ‘o1 (2) (Memòries de l’inviscut – dos) En Jung visita en somnis el museu d’en Morfeu. Diu: “Sóc a ca meua, i trob que, com més avall vaig, cap als pisos de sota, i llavors cap als cellers, els mobles es van fent de centúries precedents, són més antics, d’èpoques més endarrerides com més avall davall: som als anys dels romans, als anys fins i tot prehistòrics (algun moble mesopotàmic, algun gerro escalabornat...)” Exacte, vós. Car els somnis els pouem així mateix de l’altre pou: el de l’història – tant l’escrita, com la mitològica, com la “perduda” pels culs ombrívols de l’alba de l’ésser. Pels cellers més arraconats de l’amagat hi rauen els malsons. La penombra nitosa, o la subterraneïtat del museu, causen la manca de colors vius als somnis profunds – el blanc hi és viu, el negre de camins hi lluu; altrament però tot hi són grisors i colors somorts – verd fosc, castanya fosc, groc fosc; adu, quan hi lluu el Solell, és un Solell de somnis, ço és, somiat, i doncs passat pel barutell de l’espai del temps: imaginat – vague record d’antigor. Els colors es panseixen lluny del present – perquè no són essència, només accident, sobretot els vius – els somorts són els únics encar amb prou vitalitat – els vius floreixen al present, i doncs, tantost se n’allunyen, es marceixen. Poues a la memòria i els colors llampants gens no llampeguen: guaita-te’ls com es migraven i esdevenien mats. Car allò que compta, allò que deixa empremta al palimpsest de l’ésser, és l’acció i l’emoció que hi desvetlla. Recorda la teua vida d’insecte, o de pintor: la flor només viu en el present; quan l’oblides i la reveus, si mai et torna a l’esment, ha perduda la coloraina de l’engany. Quan el cervell et desvarieja, els cercles infinits, els arranjaments geomètrics de l’eternitat, són exclusivament en blanc i negre; només els esclats efímers són claferts de colors – això t’ho diu un migranyós i un depressiu [manifestacions de la mateixa vida al·lucinada] qui ho veu adés-i-ara durant més de cinquanta anys. I hi incloc els fosfès. Els colors dels somnis, com els sèpies de les velles fotos, són sovint (diria que sempre entre els molt malalts i els moribunds) els colors de les merdes. Però per què...? Casualitat dels subproductes...? Massa proximitat amb la duad: la torrentada que duu tots els cadàvers i llurs cagades, a la vora de la qual el moribund vol guaitar’s, Narcís agonitzant...? I tanmateix! Tornant a recordar el somni d’abans-d’ahir, veig que hi havien colors – no pas com als somnis d’anit – on els caquis dels soldats i els helicòpters, i adu els personatges il·luminats a les finestres on els militars s’enduien tothom, res, pel fet que érem a la nit, no hi lluïa cap color viu. Som-hi. Ix en Morfeu, de darrere la tàpia on vivia na Maricarme (l’altra), ix tot de sobte, al capdavall del pati de la casa pairal. –D’on sortiu? –que li demanem [som jo i dos dels meus germans, en J. i en P. – en M. no hi és, potser perquè alhora que en J. i en P., els dos qui m’acompanyen són també els dos meus fills grans, en Llibert i en Lluc – els tres hi som crescuts i forts, “plens de vigoria”, m’apunta el somni mateix]. –Oh, he feta una galeria subterrània –ens respon en Morfeu, tranquil i somrient; i ens indica en un moviment com la mina deu córrer part dessota la tàpia, pels forats de la qual, culivat i amorrat als foradets, tants de jorns em passí espiant les dones: la mare i les tietes de la Maricarme (sovint sense calces quan es rentaven els peus en gibrell o es vinclaven a l’hortet), i ella, ben petita, banyant-se al safareig. Afegeix en Morfeu que ens voldria comprar aquell bocí de corral nostre per tal d’eixamplar el seu territori, el seu pati. Diu: “Guaiteu” – i de darrere la tàpia, ara obrint-ne una bona escletxa, o adu una porta, hom pot veure-hi les particions d’obra que hi ha anat fent. –Per a la canalla –diu. Res d’espectacular, alguns esglaons d’obra per a jugar-hi a coudineta i joquets semblants, de xiqueta, amb cadiretes i taulellets damunt els esglaons, i algunes cambretes endevinades davall, cobertes amb teuladetes de fibra de vidre verd clar. Els tres germans li diem que ho consultarem amb els pares [qui, doncs, són vius, pare i mare, “i amb plenes facultats”, em col·legeix el somni mateix]. Llavors, doncs, aquella part per a mi tan privada del corral, on em passí, creixent, tantes d’estones espiant (i molt més encara només tractant d’espiar), d’espiar-hi sexe – i que, abans no se’m despertés la dèria, havia estat de debò corral, amb ponedors, d’on remia de petit ous, i amb sorollós aviram qui hi gambava, i amb gàbies de conills repenjades a les parets, i que més tard, quan ja m’havia emancipat i doncs no ullferia ni entrevenia, llampat, aquell racó, es convertí en corralina fastigosa quan els escorredors de les quadres del costat [aquestes separades no pas per cap envà amb traus, mes amb un mur amb tots els ets i uts] tanmateix s’embussaren i la merda dels bous i vaques se sobreeixí, i el nostre bec de pati s’inundà com dic amb la merda inaturable del bestiar (aquelles quadres eren de passatge, però eren sovint plenes de ramats vinguts d’enjondre i duts allí, vora l’estació de mercaderies, esperant a dur’ls als vagons per a emmenar’ls qui sap on, probablement a llunyans escorxadors) – una merda líquida, més o menys filtrada per la superfície de la terra tan negra per on havia d’emergir. Mentrestant mon germà P. m’assenyala el cirerer (de fet inexistent altre que en el somni, i és el somni mateix qui suggereix que potser fui jo qui l’hi plantí) [al lloc on de fet hi havia haguda la gegantina figuera (de figues excel·lents) de l’altra veïna (la vella), amb tot el brancam que vessava damunt l’altra tàpia, gairebé tocant, més ençà de l’eixida de casa nostra, amb les parres (de bons raïms plens de vespes qui eren com raigs de Solell)]... Doncs bé, aquest és el cas: el cirerer és sec, evidentment mort, tot i que té les cireres (vermelles de diferents tonalitats les de més) a lloc. Com és “a lloc”, al lloc que li correspon, un ocell groc plantat a una de les branques. Tanmateix, en P., amb un bastó llarg (amb una llecadora, segurament) només li cal tustar una mica damunt l’ocell per a demostrar’m que també és mort: cau sec, com fet de terrissa, o potser empallat, i alhora cauen algunes cireres, que hom diria encerades – semblen una mica vives, mes hom les sap mortes – s’estimben sense soroll. Tot l’arbre i el que hi té és mort. Tant se val, ara li volem fer veure a en Morfeu – ço és, al veí desconegut qui ens visita, tot d’una tranquil·lament emergit d’un forat amb bona porta i cobert de terra negra, un forat que teníem al terra del nostre pati, i ni ho sabíem – li volem assenyalar que, tot i que ens compri aquest bocí nostre, encara fóra molt millor per a ell si podia així mateix fer-se amb la part de la vora, ara vedada pel mur, per la paret comcal. Un mur a través del qual ni es podia espiar ni hagués pas mai valguda la pena de fer-ho. Tanmateix, sense cap esforç, naturalment, hi obrim una porta, justament al mur de gruixuts maons que adés ens separava de les pudents quadres a hores d’ara esvaïdes. I ara, oh, victòria! Hi ha, per comptes de les quadrotes, una eixida arran de terra – prou ampla, triangular, tota voltada de portes vidrades i triomfalment assolellada – dins s’hi respira benaurança i bonhomia – “ací sí que hi estaria bé la canalla!” Enllà de les vidrieres, hi ha el camp, i adu ja una intuïció de l’aigua – per aventura, net, el riu. Llas, això no ens pertany (ni li ho podem doncs vendre), i en Morfeu se n’entristeix – potser per ell – sap que no l’obtindrà tan fàcilment com el nostre bec orb i tancat de pati miserable – o potser s’entristia per naltres – tan a prop i tanmateix mai no en gaudírem – o qui sap, belleu encara s’entristeix que puguem pensar que podria voler-ho, quan en tindria prou amb el fet que naltres (els nostres pares) accedíssim a vendre-li el trosset que vol. Ça com lla, rere les vidrieres, la prometença. Un bon bocí de camp amb arbres alterosos, pollancres, sembla, i herbes altes, i un jorn plàcid i ple de Sol. Aquell, és clar, era el territori on a l’estiu (devia tindre cap als dotze anys) les meravelloses dones – mares i filles – sortien de la fàbrica del costat a l’hora de dinar, a descansar, a fer la migdiadeta, abans de tornar-hi a omplir llaunes de conserves – de préssec, sobretot, i pera. Es deportaven, es cruspien els dinars desembolicats; llavors, per boldrons, de vegades només mare i filla, s’asseien i s’ajupien i s’endormiscaven una estoneta, i jo, adelerat, rere els matolls, vora la sèquia, amb els espiadimonis, els cavalls de faves, els sabaterets, les sanguinyoles, les granotes, els cucs, les rates d’aigua, els espiava les cuixes tan blanques i sedoses – paradís enderiat, qui hi tornava! – camp silvestre i feraç, amb la fortoreta de la quadra al meu costat. També hi record els codonys, tan aspres, i els verns i els vímets vora la sèquia, i els ballarucs eixarmats, i l’herba tofuda, les flors atapeïdes, els matolls poblats, el ritme brunzidor de les cuques, els llangardaixos, les sargantilles, els cargolins, tant d’escarbat sagrat... – tots plegats espiàvem, beneïts. Dead-on, Morfeu: amb quin rebost de consols no m’empares – i m’hi deses les millors mossades perquè me’n serveixi quan més em calen, ara que m’estic morint! I ah, si alguna d’elles vingués cap on sóc a culivar’s per a fer un pipí! No em tornaria a morir del cor? [Tant se val – somni doncs on alguns colors treuen el nas – inconfusible – el verd lletós de les teuladetes, el vermell viu de les cireres, el groc viu del moixó... Car no pas tots els somnis són nocturns, encara que en temps “real” s’esdevinguin a la nit – i, és clar, podries dormir de jorns, com pare gairebé tota la seua vida – pastisser (flequer) d’antanyasses, on et passaves la nit pencant.] Què hi vols (què m’hi vols), Morfeu? Comprar’m part (en part; part de mi)? Per què fer-ne? Si augmentes la teua part dins meu, la meua pròpia es redueix... Hum, no en trec la bugada pas més neta. [Notes de color: Pel fet que el color no és pas essencial per al desenrotllament i la comprensió del somni, només te n’adones de quelcom acolorit quan el somni mateix t’ho indica, o, pel fet que ho tens present bo i somiant (pel fet d’haver-t’ho prèviament advertit: “me n’haig d’adonar si somii en colors.”) Llavors ho veus, entretocat pel somni mateix (“fixa-t’hi!”): ah, moixó groc, suc d’un color verdós de caca, blancor molt lluent d’un plàstic embolicador... Són les anotacions les que et provoquen la visió acolorida, car, si sents el nom del color, i doncs hi penses, el veus. Els nivells del somni, llavors, són més d’un. El somni mateix, l’anotació al somni, i la teua presència “superior” bo i observant tot el muntatge.]