28 truites

Truites (28) 82. Conta el lama Lo Drö que disfressat de cucut es va retirar el penitent Zacaries Mur, com de sobte se n’adonà que s’havia fet vell, i justament a l’instant on havia ja pujats tots els “seus” fills (dels quals, perquè era cuguç cap no era genèticament “seu”, la seua dona Minerva cardant amb d’altri pels descosits i sempre sense que li calgués demanar cap mena de permís, car qui manava era ella), desfet, desconfit, doncs, una altra pelleringa (car tantost has pujats els teus fills ets una carcassa qui tothom vilté), i tanmateix en pau amb ell mateix, conformat, es va retirar, conta Lo Drö, al bosc en Zacaries Mur, disfressat naturalment de cucut – i justament allí el trobí, disfressat jo, com sempre, de mimètic lloro, o “parroquier” (com d’anys que m’ha plagut ans llegut pus d’anomenar l’organisme amb l’intel·ligència més vivaç encara fins ara no creat pels fats dels àtoms vius en aquest humil planeta apellat terra, on ens belluguem com espectres, condemnats a l’oblit). –Ens alat a qui els fats alleraven la facultat d’enraonar –record que en Zacaries em va dir, com bé reporta el bon lama–, entendries belleu els mots que et diu aquest cucut qui só...? “Cu-guç, cu-guç, cu-guç...” Comprens? Fiu signe que hò, i tant, que pla li’l capia, capa matís de paraula, i doncs s’animà i em digué que ara m’explanaria el dharma. I que, en aprendre’l, comprendria fil per randa l’enganyifa del viure eixelebrat. –Ja em diràs, bon cucut, el sacre camí de la coneixença de les coses, que tinc, això rai, les orelles ben netes amb aigüeta de la font de les bardisses i esgardissos on vaig a gratar’m de vegades l’espinada i a enfilar-hi renegades xinxes i paparres qui se m’arrapen si mai sóc “en societat”. En Zacaries content com un gínjol. I va començar a dir’m que calia fugir de l’enrenou del món, on tot hi és desfici d’adquisició i poixèvoles pessigolles als culs d’embut, d’on se’n desprenen incomptívoles malalties ensems corporals i anímiques. –Cal que prenguis aixopluc al templet dels tres joiells (o perles de saviesa), on pots conrear-hi, amb meditació profunda, la virtut, i doncs amb privacions purgar-hi tota malesa i contagi. I després, nu i esclet, vés-te’n a comunicar, cusc i tàcit, la nova als altres ens alats, dels quals coneixes, estic segur, cada parla, car sé que ets poeta, tu. Vaig fer que hò i tant, hò i tant, amb parrups de parroquier qui molt entén, i és tanmateix humil i doncs poc xerraire. –“Res no roman mica, tot és ventís i impermanent, la mort inevitable.” Aquest és el mantra; que tothom se l’escolti i perdi el puta neguit. El bo no dura, mes tampoc el dolent. Així que això rai – ves-te eina dels fats i que tot et corri com damunt el torrent l’insignificant aiguat que tot s’ho empassa. Fiu de bell nou hò, hò, i me n’aní volant. Perxat damunt una branca palmària em fiquí a rumiar pel meu compte. Hum, hum... (vaig fer). Sentia llunyans els “cucuts” del pobre moribund Zacaries, qui escrigué aquells patracols o mammotrectes “històrics” plens de repetides banalitats. I això contí, amb veu de parroquier, a les altres trenta espècies d’ocells més o menys garlaires... –Un pare de família s’arma i fa les pitjors feines (soroll, mort, fum, pol·lució, desbost) per tal de mantindre uns fills. Disposats a malviure en mines i verins. A cometre els pitjors crims. Guerres, conquestes, conversions. Llas! Tenim empeltada als gèns una indesencastable afecció (sovint adu un boig basqueig) pel sacrifici... Plegar-s’hi és de merdisser puput, qui es plega a pondre ans a covar en femer, o de mosca vironera qui es plega a pondre en carronya, perquè els fats els ho manen. –Els pares els veus posseïts, com tothom, per llurs possessions – i el que posseeixen de més escanyador encar són els fills qui cada pare ha de nodrir (amb tot) perquè no se li morin o suïcidin. I per això hi ha pares soldat, o bòfia, o botxí o carnífex. Mesquitaire, estiracordetes, merdacaner. Assassins, jutges, legisladors, polítics. Tota la púrria del món. –Aquesta fóra una més gran victòria: Resistir a les empentes dels gèns malignes, qui ens voldrien morts tantost ja no “servim” – quan l’únic a qui hem de servir és a naltres mateixos. Tot altre esquema és enganyifa. Els contí oimés un ximple “eiximpli” si fa no fot lul·lià; vaig dir: “Santedat de l’espermatozou: –El pare donà pel cul el fill; digué el fill, bo i esguardant-se allò nou, vull dir, la lleterada escaguitxosa, digué: –Què és aquest vincle que s’estireganya com llefiscosa teranyina enjòlita i ens uneix...? Respongué el pare: –Collons, noi, és l’esperit sant.” Vaig afegir, més crípticament: “[Aquesta és la gran bondat de tota trinitat – quan un dels tres inseparables es mor, si, forà i adu foraster, saps tanmateix esdevindre qui consola, hi ets acceptat – entres a ésser el tercer en el trespeus estable.]” –Caldria recomanar arreu que mai més ningú no es casés ni doncs fundés cap família fins que no fotéssim ja un món just, on no calgués emprar la necessitat dels uns per a engreixar uns altres, i assassinar els darrers –així d’apodíctic ans aforístic finia, menys eloqüent i allargassat i tediós que no l’històric Zacaries, perquè som d’escoles filosòfiques diferents–. Això d’ésser pare és el flagell que perd el món i el tramet al can pistraus de l’extinció. Tret que, és clar, com prenguí per ruc el cucut, ells prengueren per més ruc encara el parroquier verd, groc i burell qui els era. I és que, com més té raó un ens alat d’alta intel·ligència, per més pec el prenen els ridículs pedestres betzols. * * * * * 83. Em pensava (mes, és clar, com deia mon pare, i segurament son pare i el pare de son pare, i qui sap fins on s’enterra, eres i fonaments enrere, la catalònica saviesa: “pensar fa de rucs”; car els qui pensen assumeixen que l’aparent o fins i tot el versemblant són la realitat, i diuen, en acabat, sempre amb cara de ruc, “em pensava que no es moriria...”, “em pensava que no es moririen...”, “em pensava que no em moriria mai...”), em pensava, dic, que allò naturalment era una trena negra molt llarga... Era ella una dona d’una certa edat, molt ben bastida, cintura estreta, culet rodó, esquena dreta, cames que enllepoleixen, cuixes de baveig: li esguardava per començar ja per instint el cul ben format, llavors les cames, llavors l’esquena i me n’adonava aleshores de la llarga trena negra. Tret que era una serp entrenada a mossegar-li la coroneta tota l’estona que durés el seu passeig; me n’adoní doncs després, quan ja no pensava, quan ja veia (que és el que cal, veure i no pas pensar): perquè la “trena” prou bellugava la cua. I me n’adoní ara, un bri esgarrifat, dels verinosos ullals que com garfis se li asseien al foradets del crani fets per a ficar’ls-hi. D’on que el seu cervell fos més àgil que no el meu, sempre molt més àgil i apte que no pas el meu, qui no em nodreix ja cap altre verí que el que em produeix el propi podrit cervell. Vaig veure que la meua dona hi parlava. I pels gests explicatius que feia em semblava (mes què vol dir el que sembla?) que li deia que volia una trena com la seua. D’instint novament, em vaig tapar amb la mà concavada el serpent de l’entrecuix. Un ou m’hi bategava i, d’efluvis efímers, li’n sobreeixien pensaments. És el meu ou pensaire com allò qui hom suposa (inclòs jo mateix) que sóc: un ou (o quelcom més o menys enclòs pel cos) qui batega i, d’efluvis efímers, li’n sobreïxen pensaments. Hum... No em feia gaire gràcia. Sempre he encoratjada la dona a ficar’s on vulgui serpetes d’altri. La meua (serpeta) no té ullals ni vol embotir’ls a cap foradet insà. Al darrer vagó del tren, ningú més. En un sol banc rònec de fusta, on sovint, com dic, només hi sóc jo, m’arrib cada matí de bon matí a la ciutat. Em pos a la cua dels qui entren a treballar-hi, vull dir, als Magatzems Ciclopis (o Colossals, ara no em ve a l’esment). Tota la colla anem sotmetre’ns a l’examen al taulell del supermercat. Passat l’examen tothom a la seua feina. Jo, doncs, pel supermercat el dia sencer: hi pertanyc a mitges (perquè la meua dona hi treballa i em fan fer de vegades els qui em coneixen feinetes que ningú no em pagarà). He de fregir ous en demostració de nova paella, per exemple, o he de dur missatges, o he de recollir qualque brutícia o orqueria vessada rere un dels frigorífics que “venem”, o hi haig de matar qualque cuca (escolopendres enormes, llambrescs talla-robes, lentes gusarapes, ah i els “tocatardans” – els escarbats qui triguen a comprendre que fer’s el mort no ensarrona pas algú amb un intel·lecte lleugerament superior al del llangardaix), cuques, dic, qui esfereirien la clientela, qui em pren exactament pel que sóc: no-ningú. Cops, de cops, els comentaris de la gent quan a la meua dona li toca posar’s un vestit de bany negre i tant agafatós a la pell que se li veu perfectament cada bonyet al trau, vull dir els llavis, el clítoris, tot allò que a la fufa les dones hi duen... La vigil de cua d’ull. Els comentaris que cops ara no són tan falaguers com els que copsava fa uns anys. Mes què hi fotrem. Tothom fa el que pot. Una de les hamadríades o venedores, na Meren Parruf, em tracta de “confrare” (ho deu fer de per riure) i em fa l’aleta i em diu de colomí de qui la saba el seu trau claupassat acceptaria amb panteixos d’èxtasi, segons diu, com dic, en qualque mormol passatger i transitori, mentre jo vaig amb la meua escombra i ella amb qualque paquetet a mig embolicar o rebut aletejant. Mes a tota esdevinença qui li’n fot cas. Massa feina tinc. Quan m’arrossega a uns pixadors provisionalment desnonats (en reparació), i se’m despulla i veig que, a despit de tant d’examen al taulell, na Meren és un hermafrodita amb la xil·la tanmateix adu més llarga que no pas la meua, fugia com un esperitat. “Perdona”, li dic més tard, per tal de disculpar’m, “mes em pensava que allò era una serp.” “Pensar fa de rucs”, va dir’m. Mes sé que aquell cop l’endevinava. (Són aquella gent molt bromistes i enjogassats. Ecs, i capaços de tot, maleïts treballadors pagats!) * * * * * 84. Li dic al meu parroquier n’Antoni (no pas el “nan Toni”: açò no li fa gens de gràcia de sentir-s’ho dir si sóc gaire descurat en la pronúncia, vet ací que sempre hagi parat tant de compte a parlar en català amb tota l’exactitud imaginable; car avorreix els nans: “os ferri, carn flonja, capacitat mental nàquissa-nàquissa, els nans”, que diu), doncs li dic: “N’Antoni, hi havia als magatzems un marrec desagraït, una guixa de malcoure, de nom Díl·linger Sarbatana, qui se m’ha atansat a fer’m també un roïna jugada, i això que només té deu anys (és fill d’una de les hamadríades i volta pels vasts pisos del magatzem desvagat i fotent dolenteries), diu que m’ha fotografiat nu i cardant amb l’hermafrodita als pixadors desnonats. I que publicarà la foto a totes les pàgines de propaganda que tenim a la xarxa. Ai! I qui distingeix entre el trucat i el ver? Tot és u. Així que ja he begut oli. Tu què faries...?” Respon el parroquier: “We few, we happy few, we band of brothers... Recití, mentre li endollava a un colibrí.” –Quin consell més brutal, tu! –No n’hi ha de millor. –Saps per què? Perquè els colibrís ja no creixen més. Mes sí els marrecs. Els marrecs es fan gegantins i encara més pecs, i esdevenen obsessius i revenjaires. –Hora de morir –va respondre n’Antoni. –Tens raó. Time to die. Tard o d’hora, t’han d’empaitar les adotzenades, casolanes, fúries de l’ignorància. Els bípeds àpters no som gaire intel·ligents. Pensem massa.