Truites -- 30 --

Truites (30) 88. “Per la llet de mos cascalls”, sentia renegar algú qui intentava (això em pensava) d’obrir una caixa forta fort oculta. Acèrrimes sentors (creia que) caçava amb el nas ensumós. Em deia: dinamita, o qualque explosiu més poderós. Hi haurà (em prometia) un enrenou i una pèrdua com qui diu celestialment vaginal de pedruscall, com la roina ruïnosa que cau a horabaixa vora les cales. Calia admetre (em convencia) que qualque patètic retrògrade, encar cregut que els diners efectuen la felicitat, s’esdernegava remugós a esventrar qualque caixa de ferro molt fort per tal de treure-hi el contigut molt valuós. Qui festes es faci a la bestreta perquè serà tost més ric, ja el planyc (que mentalment em sermonejava), car, pobrissó, així com els viatges no il·lustren ningú (qui se’n va de viatge ruc no en torna pas mai cavall), així mateix qui pobre pateix, no pas per ric deixarà de patir – malalt amb doblers, de fet, encar fa més pena que no pas ésser’n pelat. I qui per diners es migri prou és palès que malalt ja para. Un feix de bitllets o un grapat de joiells eixits per desarrelament contumaç de caixa d’altri, i aterrats màgicament a les pròpies butxaques, mai, altre que en els romanços sense suc ni bruc, no atorgaran lluent llinatge al pagerol, ni al jovencell exasperant i suós millors símptomes de beutat. Aquell exabrupte, doncs, havia encetats ressons crònics pels caus polsegosos del meu crani malplè. La síndrome de la peudebancada etzibada a la babalà m’afligia com la ferotge tempesta palesada pels déus del martiri cada nit de gualpurga on colen els vius els sepulcres dels qui se n’anaven de vacances a l’altre món; vacances també horroroses com les vacances de sempre, si hom jutjava pel fet que dels sepulcres que hom venia a coldre només se n’aixecaven planys i complantes, i pudors de cucs horroritzats, i, si algú gosava ficar-hi el nas, de les penombres i els clar-obscurs conflictius una tovallola de platja plena de sorra i gargalls en sorgia a esborrar aquell nas com qui l’enfonsa a ensumar-hi conys al gorg que les aloges teixeixen amb llurs baves de vellarres repugnants, mantingudes a l’entrevida per especial concessió del règim maligne i en guardó (això juraria) per haver viscuda (mentre eren mig vivents del tot), revera, una vida de mort. Tant se val. M’havia quedat tot sol als soterranis dels magatzems, era de nit, una gran pluja a l’horabaixa havia inundats els soterranis, i ara m’hi havien deixat a treure’n l’aigua amb cassoletes i baietes. Ah, imperant ruixada que tothom desconjumina, treu de polleguera i duu al mareig; així, aprofitant el caos, ara aixoplugats al sisè fonament, es veu que dos dels afermats als magatzems s’havien al capdavall abraçats en assemblea, com se’n diu?, carnosa, ah sí, carnal. Els vaig veure, jo amagadot rere unes capses altes. Volia fondre’m de magnanimitat. La meua màniga sempre ampla, poc em calen encara més apologies per ma vida, tan benèfica per a tothom, i fins i tot per als éssers inexistents qui sempre duc tanmateix a l’esment, justament perquè aquesta fou llur victòria: pas néixer, vós, i per això col·lectivament que els trobi tan excel·lents. Eren (els dos marietes qui s’enculaven d’amagatotis) en Jordà Paltruu i en Virtuós Papeete, reconeguts concupiscents. Gens discret, amb baietes i esponges i tovalloles a la mà, em vaig plantar prop d’on eren. “Em pensava – mes pensar fa de brètols – que part d’ací baix era l’únic masc..., vull dir, era l’únic no-dona, just un obscur articulista d’encar més obscures revistetes, just tot pensant-se’n de bones mentre treballa...” Que els dic, a llurs cares d’espantats. Espantats fins que se n’adonen qui sóc. Pudgy, quirky, embarking in never succint gasconades; boterudet, tocadet del bolet, sempre empatollant-se en tediosos galeigs; els sóc, com dic, llur company d’orquestra lleugera. Hi som cinc, en aqueixa orquestreta d’afeccionats qui tanmateix es guanyen, tocant als funerals, de trast en trast qualque pistrinc. En Jordà i en Virtuós hi són els dos clarinets; en Filibert Rius i Nagasaki, de Perpinyà, hi porta el ritme amb el tamborí i hi toca també el flabiol; llavors hi som dos trompetes – jo hi sóc el segon (i la segona) trompeta – el primer trompeta i cap del conjunt, en Kismet Ruà, truà roí, ens fa sirgar de valent. Quan en Filibert, el tamborinaire-flabiolaire, no és troba prou bé, portem el ritme fent-nos espetegar els elàstics damunt els pits. Toquem, com dic, als funerals selectes i assortits. Som, hò, els farauts de la victòria marcial, per part del mort, al cel. Em diuen, en Jordà i en Virtuós, estroncats llurs plaers enmig de l’oblic manxeig, que foti el camp, que els estic torrant els collons. Que si els empipava massa, parlarien amb en Kismet i em fotrien fora del conjunt. D’on que me n’anés, cuita-corrents i moixoni, a continuar recollint aigua, amb la llengua i tot. Collons, és que de tot arreu em treuen. Enlloc m’hi volen. Pertot hi sóc de massa. * * * * * 89. Havia sentit a parlar a la botiga d’aquell pati a l’hostal allunyat on es manegaven aquells aplecs nocturns plens de lluminària, musica i mam, i píndoles, on tothom hi anava a cardar. Tothom amb tothom i prou. Parelletes geloses i carrinclones, que se n’abstinguin. A la porta em rebutgen, com era, ai, de preveure. Só naquis, que en diuen, no faig la mesura, no. “You are not invited to the fucking party.” “What...?” –que els dic als de la porta, amb cara de màrtir. “Don’t qualify. Your wife does...” –aquell li suca els dits al taboll – la troben prou bona i sucosa, la meua dona. A mi han barriscat que òbviament el meu carallet no compta – borinots, si sabessin que trempant se m’empetiteix encara més! – com dic, no em puc mai ficar enlloc on l’acció s’escunci. Destinat, pel físic, a l’escopofília, el frotisme, les perversions, la marginalitat, l’exhibicionisme autoflagel·lant (all those little girls singing carols and having to endure the curious excrescence on the bum’s crotch, the crazy bum, half concealed in an absent neighbor’s entrance...) Que deman: “Not even as a silent witness...?” “A silent witness, what the fuck’s that...?” “Just an unobtrusive nobody, the forgotten inconspicuous creep...” – pledeig, mentre la meua dona ja és dins, probablement ja boquint i querant amb totdéu i tot. Em diuen que me’n vagi a la merda, i que no els emprenyi més. “I was (els dic) in another marvelous play written by the great B.L. Gratulls, and...” Els volia contar com en aquella altra peça mestra de teatre del fenomenalment bo B.L. Gratulls fins i tot hi havia fet de “presència inútil, de l’home aquiescent: un personatge extra, figurant superflu, farida inquietant, repel·lent custodi espectral”, sempre present a cada escena de l’obra... A cada escena sempre allí, com un estaquirot. Sempre, hi passi el que hi passi... I mai no hi diu res – només, en qualsevol ocasió on s’escau que hom hi assevera quelcom amb prou fermesa, o quan hi ha qualque discussió, l’home inútil només fa signe de fer sí o de fer no, tothora fent costat a qui més crida o qui més autoritat té – ell és l’immensa majoria concentrada en un cuc fastigós, diminut, camuflat, vagament percebut, inconspicu, gens vist..., sempre servil i a un raconet, ombra de malaverany, llepacrestes bavoset... “In that miraculous play, I am the fucking psycho sycophant, the loathful worm, the obsequious shit...” –hi faig, en aquella altra obra miraculosa (que els dic), de cagalló llagoter... Un pudent parrac de memòria de malson, la meua presència inútil, sigui on sigui, ubic, tant si els personatges són al canfelip, com al llit cardant-hi, com a llur llit de mort. Tant se val, avariciosament allí. “Greedy ghoul.” Hi sóc l’oblidat – no hi compt per a re. Confós al safrà dels cortinatges del rerefons. I tothom a la peça (com al món) a la feina. Tothom rere el lucre (after lucre), la neboda rep la dot (niece gets dowry), sense escrúpols, l’oncle hi és mortrit (murdered is the uncle, and no scruples about it), el poca-vergonya qui venia despulles i pells (the glib one who used to sell moltings and pelts), s’amorra a la veta mare (stuffs his snout into the motherlode)... L’obra és boníssima, ja dic. –Moixoni, tu sempre moixoni –m’havia dit el director–. Et vestirem de fustany, seràs sempre un desmanegat animacle, un pillet ni plaent ni repulsiu, sempre donant la raó, amb ganyotes d’idiota, al qui porti la batuta. Un no-ningú, un no-ningú. Volia dir: “Sissenyor...”, però ja amb el dit a la boca em deia l’assistent d’aixantar la mui, de muts i a la gàbia, de moixoni, moixoni... El director ja m’ignoraria d’empertostemps. Hi sap un dels protagonistes que el fill de la seua dona és mort en accident, però prou s’ho estalvia durant més d’una setmana, on la dona rau doncs a les escapces..., i ell se n’aprofita per a cardar-hi cada instant, perquè sap que en pic la dona se n’assabenti (per boca d’altri..., la bòfia..., els veïns..., els diaris..., els jutges...), de tanta de tristor ja no voldrà cardar mai més. “Ah, quina setmana i mitja mística de goig agònic intens...!” –s’exclama, radiant, aquell podrit protagonista, i jo hi he de fer cara de content, i fer qualque botet no gaire distraient d’alegrança, i aviar qualque ursa de murri ruc, i donar-li doncs sempre la raó. És nit freda de nadal nevat; mentre les xicotelles canten nadales davant la porta d’una casa, ran d’un cancell veí, aquell protagonista maniàtic i flac, delerós, se’ls exhibeix el pirulinet tot trempadet, i elles continuen cantant i guaitant-li com ell els exhibeix més i més nu el carallet... I jo darrere, a un raconet encara més fosc, he d’aplaudir la proesa. Sempre surt el protagonista més còmic amb la fórmula: “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” i després en diu una de “collonuda”, com ara: “D’antuvi em pensava que allò era un bocí de merda, llavors me n’adonava que...” era la meua cara al mirall. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era un altre discurs dels polítics al televisor. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era el dinar que em donaven a can xarnec “...et j’ai regretté que cela ne le fut pas.” I cada cop havia de fer les mateixes cares de tastaolletes eixelebrat i de fastiguejat colló. Un mim tothora nociu d’allò més. Com al segle dotzè na Castellosa li diu al seu gint rapidor: “Les dones tenim en cau tresorer una ferideta que ens duu a neguit de mort si cap cavaller no ens la guareix. I ara, descomptant com fotesa tot el greuge i el mal que em fèieu, us diem, no solament eu, ans la família sencera, i molt especialment el meu home, us diem, ardit cavaller rapidor, mercès, mercès, mercès...”, així una de les protagonistes, ferotgement violades, i jo no gaire lluny, fent que té raó, té tota la raó. Té tota la raó. Ah, i durant les batalles, i els espellaments, escorxaments, esquarteraments, mutilacions, passades pels tortors... Sempre el tit, a darrer pla, fent costat als més violents, i doncs, als guanyadors. I la justícia hom se la passa pels ous arnats o ja pel trau cagat, és clar, és clar, és clar..., notfot, és clar. Tot això explicant-ho rere un arbre gruixudet. Cridà un dels salvatges de la porta: “Scram, I’ll whack you one yet...!” –fins que decidien d’atiar’m a la cua el gossos. D’on que encara en corri ara. * * * * * 90. Aquell xiquet, el plançó guerxat de l’hamadríade encarregada de la secció de cosmètics, na Medea Llúpia, sí, en Díl·linger Sarbatana, quin peça, maleït...! Amb la seua càmera i els seus trucatges havia preses fotos falses de tothom. [Al tit el té cardant amb un (i una) hermafrodita – la gran cosa, on és el gran pecat? – com si els hermafrodites no fóssim de déu!] Em sembla que aviat tindrà un “accident”, li caurà de les lleixes més altes un microones massiu empès per un ratolí ebri... Qui sap. Si badava gaire, potser em queia a mi – no pas que me’l mereixqui menys. Esclafat, segurament faig més patxoca. Una calcomania del tit per als temps pòstums i les ara somrients generacions de ca la Tònia alliberada: ah, sendemans que exulten! Accidents, hum... En Filibert veig que li’n prepara pels soterranis... Dispèptic, amb irades colobres per budells, el flabiolaire-tamborinaire Filibert de Perpinyà, a cada cruïlla on els paquets feixucs, les capses massives, les caixes reblades, s’apilen i apilen, la seua vindicta acarona, amb embalums mesos de leri-leri, amb precàries disjuncions, amb híbrids amuntecs, amb deutes rabentment vencents al sacrosant equilibri de la pesantor claferta d’inexorívoles lleis de repaïda merda... És que les fotos que en Díl·linger imputa a en Filibert són més punyentment feridores. El trobes donant pel sés a mant nadó..., aitambé escanyant a quatre mans (a dues mans i a dos peus goril·lins) quatre velles escarransides ensems..., i pitjor i més greu i més penat i ja, llas, de matar’t allí mateix: el mostren, d’ençà de tots els angles i repetidament, bo i espellant, o només occint amb un tret al clatell, qualque altre bòfia maleït. Ah, la bòfia, t’atracen a lloc perdut, t’hi enxampen, i, per tortors i d’altres instruments de mort, et van triturant si els tocaves el pèl, o només el voraviu a cap dels llurs! Màfia assassina, armada, permesa – aquest és el pitjor invent del món: llogar els més malparits, datspelcul i violents del món, la púrria més fastigosa, i donar’ls uniforme i arma, i vantar’ls pels descosits (i s’ho creuen, no pas per no res són els més pecs dels pseudohumans) i llavors atorgar’ls permís per a matar tothom, tret dels rics. Amb això ja en tindríem prou per a col·legir que, si hi havia cap déu, havia d’ésser més maligne que no un bòfia i tot. En Filibert era al parc i havia untat el balonaire perquè a cadascun dels globus que umflés amb heli hi fiqués un paperet que hi deia: “Et vols casar amb mi, Ignàsia?”, i en Díl·linger d’amagatotis el fotografiava. Eren a un banc del parc assolellat en Filibert i l’Ignàsia i va passar el balonaire venent globus de colors. En Filibert el crida i li’n compra un de tot vermell. El dóna a l’Ignàsia, qui riu. Amb l’anell, fent-se el matusser, en Filibert fa esclatar el globus. S’esglaia l’Ignàsia, mes quelcom li cau a la falda, un paperet doblegat; se n’adona, llavors subtilment entretocada, que dins el globus hi havia hagut un paperet rosa plegadet. Féu l’Ignàsia: “Look, Filibert!” –What, my lovely? –Look, they carry fortune cookies, those balloons. –They do...? –féu en Filibert, amb cara de fava. Crida, doncs, tot entusiasta, l’home dels balons. “I’ll buy them all!” Declara. I amb una punta de cigarret, el cigarret del balonaire, els fa esclatar tots: cada missatge és una declaració d’amor... I tothom al parc contents, i encara més aquell nyèbit d’en Díl·linger inic i collerat. Tot hi és carn i passions brutals, sense treva ni lleure, a les seues fotos del poètic escunç del parc, tot hi és vessar llàgrimes a barrals, verm rossegador, escopòfil, amb rares pruïges a la punta la fava tan petit i tot, maleït Díl·linger – pensa el de Perpinyà, i ja veu el marrec acerb menjat pels cucs al nínxol fètid. Qui esbrinarà l’enigma de la mort per “accident” d’en Díl·linger...? Serà un esbrinacrims d’aquells simbiòtics, on et bomba i xucla bo i bombant-te’n i amollant-te’n ell mateix de bones...? O serà l’eixut de qui el diagnòstic desil·lusiona sempre per massa lògic de merda...? O ho farà, com gairebé cent per cent, qui s’erra i la caga per sistema, i encoloma el crim a qui menys l’ha comès...? Em carregaran el mort a mi...? Segur! Per això em va caure al cap el microones. Més em valia una concussió i quatre dies al llit, més mogut que mai, i doncs pelant-me-la tostemps amb l’excusa que encara hi sóc menys tot que no hi era abans, i així alhora assolir seriosament d’encapçalar el full del noticiari intern dels magatzems, cosa que no feia mai amb els meus poemes que ells posaven escapçats quan tenien un buit que no volien omplir, per estètica de contrapès, amb cap altre dibuixet xaró, i alhora m’arronsaré mentalment de muscles pensant-me tan bon noi i humil, tot i que al fur intern em reconec salvador d’un matrimoni aitan prenyat de prometences (més catalanets exiliats, petites llavors amb què omplirem la terra amb la bona gent soferta)... [Aquesta frase darrera m’ix un pèl ranca, mes cal allevar el nyap al trep.] Tant se val. Com mon altre tòtem, n’Apollinaire, vaig sortir al carrer amb el cap tot embenat. El cop al cap m’havia oberts els ulls. Hum, tot aquell abús urbà! Ara que era de baixa per a la feina als magatzems on tampoc no em pagaven, esdevinguí el fenomen qui escombra les voreres, gens enfellonit, sempre polit i obsequiós, i desencastant amb les ungles els xiclets enganxifats i els cagallons de gos fent-los esfumar’s amb rasclet i taloja, i portant el ritme amb els elàstics que m’espeteguen al costellam, i amb els dies de llit fet un espectre falb, ja no pas safrà, esdevingut com dic el fenomen qui obstaculitza i nou el fluix, el contratemps amb qui, si hom hi coincideix, aprofita per a fotre-li una puntada al cul perquè se li fotia enmig. Cinc setmanes s’escolaven en aqueixa plaent activitat, el gruix existencial de la qual mai no em durà cap altra recança que the bitter twirls that by dint of their shady sulks my brain’s multiplied lips suffered... Cap altra recança que el record que duc fins a la mort de llurs llavis cargolats en el disgust per la presència empudegosa i xeringaire del pària ombrívol... Simpàticament, se m’escarransia i rebregava el cervell. Ah, en canvi, com enyoraré mos rols de no-ningú... On, facis el que facis, l’autor ha ordenat que no seràs mai percebut. Pintat de safrà, com als fons els cortinatges, tu un referent més dels referents que ningú realment no copsa; elidit, així m’acompleixc, així m’afegeixc a l’elenc dels de més dels qui, ves, visquérem, ventissos i amb prou feines ensumats, com els miasmes a la brisa.