(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dissabte

(27) Truites














Truites (27)








79. No els vaig pas sentir trucar. La qüestió que em van entrar a la
cambra de l’hostal, l’encarregada amb el nou client, el colombià pelat.
Amb allò em vaig deixondir. “Ja és hora...?” – vaig fer. Es va posar feta
una fera l’encarregada. Diu, amb crits: “Què és tota aquesta aiguada...?”
És que havia rentada una mica de roba, roba del llit, roba meua, i també
alguna peceta fina de les xicotelles, i en estendre tot allò perquè
s’eixugués en acabat damunt la cadira, i penjat al rentamans i al capçal,
havia anat degotant fins a fer tollets, sobretot a un parell de
racons...



Ara que l’encarregada se n’ha anat a roplegar fregalls i baietes, el
colombià i jo ens saludem, li dic que sóc català i em diu que visca
Catalònia lliure, que tots els indoamericans qui s’alliberaren de la pesta
castelladra són a favor de l’independència catalònica, que per a tot
indoamericà l’independència contra els lladres depredadors castellufes
és normal que sigui ben vista – se n’alliberaren ells, normal que siguin a
favor doncs de tots els qui volen alliberar-se’n encara. “N’hi ha qui
no en són
”, que li dic, en anglès, l’únic idioma que tenim en comú
(volia dir, hi ha indoamericans qui no ens fan costat; hi ha fins i tot
qualque pseudocatalà tan ferotgement i podrida enemic d’ell mateix
que tampoc). Diu: “Són els fastigosos qui s’estan millor d’esclaus – i
d’esclaus d’un inferior
.” Hi ha d’haver de tot al món, vam coincidir
a remarcar.



–On teniu la “dona” –que li deman.

Diu: “Ara ve, ara ve, i la vostra...?”



–Oh –que li dic– eren “menors”... Les tinc a una altra cambra. He
pagades dues cambres. Una de grossa, per a la “tieta” i les tres
“cosinetes”, i aquesta petitona meua. Enmig de la nit, la “tieta” m’ha
portades les “cosinetes” i hem tinguda una petita disbauxa. Llavors se
n’han anades totes plegades a clapar i he hagut de rentar la roba... D’ací
l’aiguat.



L’encarregada recollia en poals l’aiguota de per terra... I per això vam
callar.



–Encara no es vesteix...? –va dir, en veu enfellonida,
l’encarregada.



–Tantost se’n vagi, que vaig despullat, i vull pas ofendre tampoc cap
cusca dama com vós...



Més tard, ara que arribava la puta del colombià, encara estava
cordant-me les sabates. Amb el colombià pelat ens vam dir adéu amb
una certa efusió. La puta ens guaitava un pèl
perplexa.









* * * * *







80. Aquell era l’hotelot on havia vist entrar-hi la Minerva Mur i en Gian
Carlo. Vaig alfarrassar que s’hi trobaven cada dimecres. L’Yvette Sully
em va permetre d’amagar’m a un recambró per si podia espiar’ls o
almenys sentir’ls com cardaven... Allò sempre m’eixorivia
talment!



Aquell dimecres nogensmenys ni la Minerva ni el seu baronívol drut no
feren cap. Em vaig entretindre a ullar el romanent del personal. Les
dones qui entraven a l’hotelot semblaven totes captaires. Anaven
espellifades, tenien un aspecte malalt. En la penombra, diries
moribundes i tot. Amb permís de n’Yvette, vaig anar treient mobles
grossos i armaris que tapaven i escanyaven les finestres i adu part de la
porta del rebedor... A poc a poc entrà el Solell, i llavors entrà del tot...!
Ah, ara t’escolt, vaig dir’m! Això és gloriós! L’Yvette i jo radiants... Al
recaceig intens dels nostres ulls cada raconet s’obria encantat. L’hotelet
ara tan bonic i bufó! I cada oronell, i cada forat d’orella, i cada melic, i
cada trau d’entrecuix.



I les dones d’esparracades, res; allò no eren parracs ni esvellecs, eren els
cassigallets de moda. Era que les dones, ara totes xamoses i joliues, i
plenes de carnetes i bulbs fofets i durets part de pits i cuixes, i ventrells
i culets, venien molt al darrer esgarip del que es porta, afaiçonades
justament aital com manaven els cànons actuals del més recents gustets
sartoris. Llur robetes esquifides eren d’allò més faiçonívoles – i sovint
com més escarides o escasses més valien, hi havia cassigalls que et
costaven un ou o més.



Entre filagarses, doncs, algunes ensenyaven a contraclaror lo cony i tot;
allò era divertit i didàctic qui-sap-lo, sobretot que l’Yvette em deixava
no tant de rellevar-la al taulell com de disfressar’m de geperut i mig
ximplet portafarcells...



Les queixes, tanmateix, ens van fer fer marxa enrere. Ah. Vam haver de
tornar a posar els taps i obstacles i embalums, i entrebancs i pegots a la
llum; la penombra convé a les entretingudes furtives i a llurs lúbrics
com bocs, mes prou malfiats, adoradors. Em venia a l’esment
l’observació del fi Txèkhov, qui se n’adonà que a Montecarlo tot hi era
marfanta: cada donassa una meucarra, cada ricot un venut, i les
palmeres mateixes eren putes, i les gallines marcolfes, i tot el luxe i els
llums i la llum, tot per al trist resultat d’un canfelip massa il·luminat on
hom ve a pelar-se-la sense vergonya.



Ben diferent dels qui putegen d’amagatotis, no fos cas que l’enveja de
qui no puteja llavors l’abassegués – ah, avantatges dels privilegiats amb
calers: ni l’enveja no els toca, aïllats a llurs canfelips on tants de volts
electrocutarien el pobret qui mai s’hi immiscís...!



Volia veure na Minerva en tota la seua glòria, no pas esblaimada en la
llum somorta i malaltissa. Per això em disfressí de pellaire, de captaire,
i el dimecres vinent, lluminós i assolellat, després de les pluges del
dimarts, pidolava amb permís de n’Yvette a la porta de l’hotelot de mala
mort.








* * * * *







81. Me n’adonava que, enmig de la gernació qui aplaudia i aprovava
unànime les banalitats bavejades als escenaris patriòtics, hi era un
nàufrag – un nàufrag solitari, totalment sol-i-vern en la immensitat de
l’oceà – llurs aplaudiments continus (ara que tancava els ulls i em
tapava les orelles), el clapoteig, el xipolleig de les calmes onades. I sabia
qui ni una ànima no hi havia en el desert de les aigües infinites, i que
em moria només conegut de mi mateix, encabit a la closca, bressolat pel
cresp.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós