Truites - nou -

Truites (9) 25. En pic afiliat a societat secreta, que en teoria et permetria de cardar’t a doll dones bones, trobes que els dos cops que t’hi arribes, el violat al capdavall ets tu. Les dones qui hi ha són lletges, grasses, pudents: incardables – un fàstic on ni t’atanses, fuig! En canvi, alguns d’ells... Hi ha l’actor forçudet qui primer t’acarona baronívolament, i a poc a poc, ell i els seus dos amics t’han agafat ferm i, sense deixar de somriure ara i adés, et forcen a plantar ben endalt el cul i et carden per torns – molt amicalment, això sí. Dos cops seguits que el gens plaent escunç t’esdevé. Et promets que no hi tornaràs mai més. * * * * * 26. Sortíem al vespre tots plegats de la feina i de les fàbriques i ens encaminàvem cap a les boques del metro. A l’hivern ja era tot fosc de nit. Sota un dels fanals hi venia loteria el vell del defecte. Ara era “el vell del defecte”, mes fins no feia gaire, diguem-ne fins aquests darrers cinc anys belleu, li’n dèiem “l’home (no el vell) del defecte”. Fa uns quinze anys o així, quan en devia tindre uns cinquanta-tants, una llúpia li va créixer a la rel del nas, entre les celles: era la llúpia una mena de doble ouet, com ara si fos la closca d’un cacauet de carn porprada, lívida a l’indret on feia panxeta. En acabat el cacauet de doble panxa es tornà iridescent – i al capdavall de tant de batec en desclogué una rateta burella fosca, muda, sense boca, car es nodreix, com el nas mateix, de l’aliment que li porta la sang de l’home amb el defecte. Si la rateta no tenia bona, tenia el nasset i els mostatxets, i els ullets i les orelletes, i la cueta i les potetes, d’una rateta de veritat. I tantost va aprendre de pujar i baixar per la rampa del nas de l’home defectuós, codonys xiquets, amb quin deler no s’hi esmerçà...! Li puja i baixa ara pel nas, aquest vespre on hem sortits tots plegats i anem a bon pas, i els de més tot xerrant, cap al traus desdentegats dels metros. Vaig sentir un xicotet que son pare portava de la maneta dir en català: “Aquest home té un ratolí al nas...!” Com es va posar el vell del defecte! S’enfurismà qui-sap-lo, car tothom sempre fèiem veure que la rateta qui li viatjava amunt i avall de la tarota era belleu no gran cosa, diguem-ne un gra una mica desproporcionat. No sabia que l’home entengués català. Però potser la paraula “ratolí” és una d’aquelles paraules catalanes internacionals, enteses i compreses gairebé arreu de l’univers. Passant cap a la meua boca, vaig mormolar cap al pare del xicotet que parés compte amb el que deia el minyó. “Xst. Té l’il·lusió que la rateta no és altre que un gra rebec qui s’engreixa i aprima segons li ve.” El pare estava content de trobar’s un altre català per aquells encontorns tan llunyans i em va abraçar amb efusió. El xicotet em guaitava no gaire convençut. Que parli català no garanteix que digui cap veritat, semblava dir, però què em sé; potser no hi veia gaire bé de nits; potser les brosses o les lleganyes el feien guaitar de gairell; potser era guenyo, pobret. El pare llavors va dir al seu fill: “Ja has sentit el senyor, Elviret. Has de vigilar amb la gent tarada. A ningú no li abelleix gens que li diguin al nas les veritats, i menys encara les veritats del nas. Ningú no es flaira ni es vol flairar la realitat: tothom en té prou amb el vernís, i amb la fantasia i amb el cresp nuncupatiu... Ningú no aima gaire gratar gaire a fons.” Les pagodes rovellades de rerefons eren com cistells residuals on s’enxarxaven els testimonis invenuts dels visionaris. Trontollaven, a frec d’espatllar’s, si els massa visionaris cridaven als quatre llops d’allò més descarnat o (oh, horror!) del descarnat del tot. Exactament com trotollava la teua pròpia estructura (priàpic esquelet) si el llongmetratge que els ulls et projectaven al cervell es despullava de carregadures i anava al dret. S’havia girada una empopada i tots caminàvem més de pressa cap als soterranis on el trens burells foscs se’ns enduien encara més lluny. El pare del minyonet va deure veure qualque visió. Va dir: “Esgarrapa’m els ulls, Elviret.” Era veritat que a l’aparador del marxant d’art, guardat per dos batllius amb porra bategosa, on s’esmorteeix el llum de tres o quatre watts i a córrer, una exposició de taüts que suposaven ensenyar l’evolució de les societats catalanes segons els artistes catalans qui les han anades representant – amb llurs dibuixos i llenços, i tapissos i relleus i aiguaforts dins els taüts tancats hermèticament – ens xocava per la seua nuesa. Per a desarmar la tensa situació em vaig treure tres o quatre pistrincs de la butxaca i els vaig lliurar a l’infant, fent veure que havíem gosats messions sobre quelcom o altre, i ell doncs havia guanyat. “Bé, doncs, Elviret; sembla que tot el que vares barriscar que s’escunçava aquest dia l’altre dia va passant el vistiplau de la realitat; així que, guaita, ací tens els patacons promesos, fa?” Com còdols o palets damunt el cresp, només el llambrec que escallimpa a llur damunt, la voluda treballadora desfilàvem, i no trobàvem mai re estrany. Vaig dir als dos conterranis: “Podríem ésser pedres tots plegats, baixant pel mateix pendís, tarter, torrent, panar; no fot?” Al cel, la constel·lació del Pistoler era al zenit de la seua el·lipse. * * * * * 27. Per a anar a pixar fora, deixí enrere els conys de les dones qui discutien entre ells sobre qui feia millor (i pitjor) flaire, i vaig sortir de la tenda on ens atendàvem que passés la tempesta. Potser aquest món on els conys discuteixen amb tanta d’esquírria sobre les pudors o les fragàncies, potser, com va dir n’Aldous Huxley (i després d’ell tant de llosc cientologista), potser aquest món és l’infern d’un altre planeta més educat. Agafen els tocats del bolet i com abans els anglesos enviaven la gent pobra a Austràlia, potser els d’aquell planeta educat varen trametre tots els boigs i malèfics a allò (a això, llas) que en diem la terra. El cel era lleig, com sempre. Els agalius encar més fastigosos que ja no solien ésser. Volia anar-me’n solet, sense aturall, per les mítiques muntanyes, esvelt i clandestí com quan era jove, mes em mancaven certs bagatges als quals ja estava massa acostumat. Torní a ficar’m a la tenda; els conys ara discutien (eren molt més civilitzats els conys dels anys enjoiellats d’en Diderot) dels penis vertebrats i del joc, o poc joc, que donen les vèrtebres doncs en els penis així afaiçonats. Vaig dir: “Dispensin, conys. Tanmateix, que em foti enmig, no vol dir pas que ho hagi volgut. Només és que haig de passar-hi per fer cap al meu lloc al racó.” Cap cony no em va fer cap cas. Mai te’n fan: són massa teòrics per a fixar’s en re concret. Deia aleshores un cony: “El merescut qualificatiu per a un penis així estès – amb cada os sostingut pel bec de l’os de baix i de dalt, com l’espinada d’un peix – és el d’un ‘penis raspa’, i, més polidament, d’un ‘penis costellut’.” Una abassegadora ventegada intervingué. Ras i curt, la tenda se l’endugué; les dones, enfredorides, s’abaixaren les faldilles, ço que emmudí els repatanis conys. Mentalment retia homenatge a la tronada. Era el flequer qui maurava amb il·lusió una coca de xorrèstic, amb ous i crancs inclosos, i l’engegava forn endins com assenyalen els cànons, i la titllava de “bona coca de mal temps”, com qui commemora els segles de festeig ans la comesa del mossec que sovint s’enduu el darrer rebuig a l’infern d’un altre planeta. Vaig sentir llavors piular un cony del fons del faldillam de la meua veïna: “M’hi jugaria que penses en arengs...” La muntanya en pudia tota. I belleu el planeta sencer.