Silè Silent assassina la dona

Silè Silent assassina la dona Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures. De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la feina...? Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada... Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del parruf encès en foguera d’esporguies. La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa. L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions. Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència. Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen. Li dic: Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis, quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas. Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més malparit que no el normal. Li dic que paciència: que el remei és leri-leri. Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista condemnat als orcs dels músics tocats del bolet. Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs: Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera. (“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.) Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò especial: era una goma d’esborrar. D’esborrar carn. Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada. –Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas patir tothom! Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara, carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara (això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el caríssim bisbe esborraire. La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i cru, i descarregava olímpicament pudors. Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà... I l’altre... Sense solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller. Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut de manxar molt amb el bisbe d’esborrar. Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix, més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se m’anquilosaven temps ha. I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai... L’amenaç: Amb aquest bisbe t’esborraré. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les cames.