14 dones caient

Catorze dones braves A això ens avinguérem: a reunir els fragments de la peça clau que ens permetria de refer el trencaclosques. El dubte ens aombrava fins ara mateix. Ausades, fins suara feia un instant, ens rebutjàvem mútuament cada idea que vingués d’altri, ens titllàvem de bufanúvols, pitjor: d’àvoles enverinadores, i de la tenaç arbitrarietat que tenallava la contrincant; de maleixamús, ens vessàvem de fel càustica i en llençàvem capellans; algunes mans arrugades s’havien aixecades i tot, mes ningú ja no es podia permetre recomençar la batalla... Les ànimes inharmòniques massa estòlides, i mancades de braó. Érem catorze dones velles, les supervivents, totes vestides de fètids cassigalls, totes malaltes de malalties a la pell. Amb quina sorpresa al capdavall del viatge, en pic travessats guals plens de sangasses i carnussos, i farnats mig rosegats per bèsties massa tipes, ens vam trobar amb aquells esborronadors quadres d’infants glaçats pels glaços de dalt al puig. Amb quin delit tanmateix la companyia no en féu un tec d’aquells d’antiga masia, on en acabat de qualque matança ritual (de porc generalment) hom feia bullir aquelles calderes fragants. Com en tots els sistemes totèmics, el xocant era veure-hi algú angoixat, ficant-se belleu al cos de la víctima, i ara anant amunt i avall, cap-cota i ull-boja, i, si li demanàveu si sabia on era el saquet de la sal, us parlava del poder intolerable de la mort, o s’incorporava sinistra, com qualque creixement cancerós, i amb esperit de monopoli us deia que per què hi voldríem més de sal si ja no ens moríem totes de set. No pas llavors; les catorze ens havíem ficades a cuinar i alhora a fer tastets d’allò molt saborós que bullia a l’olla. Les pudors vaginals s’havien esvaïdes rere les oloretes dels infants a mig coure. És clar que ningú no pretenia, discretament, que allò que còiem fos altre que qualque ocell groc trobat en qualque gàbia passada per alt pels qui fugiren i moriren més avall – i les dents llavors hi eren becs, i els pèls plomes. El trencaclosques no sabíem que fos res d’essencial fins que ja n’havíem cremat un bon bocí. Era (ens pensàrem d’antuvi) l’imatge d’un cavall amb tres vits molt llongs i dobles que catorze o potser tretze o dotze donzelles munyien per tal d’aprofitar’n la llet: els sémens, les lleterades. Era un quadre fascinant: una dotzena de minyones daneses munyint el nòrdic cavall diví qui colcà ferotgement damunt molts de mons mítics. El ventijol aixecant-los els quatre vels carets que les embolicaven, i traint doncs que, sota els vels translúcids, hi anaven totalment nues – i a tothom se’ns hauria feta la boca aigua, tret que teníem tanta de gana que no pensàvem aleshores en altre que en cruspir’ns aquella tendra canalleta que la glacera havia enxampada. Els diaris antics – els fulls que en trobàrem i que empràrem per a començar el foc – duien les darreres fotografies d’abans de la catàstrofe: riuades i riuades de cotxes que intentaven de fugir la metròpoli. I el vent. El vent esverat, inaturable. El vent dels esclats. Encara en feia ara, gèlid. El vent aixecà tota aquella polseguera. Dinamarca sencera un desert de pols portada pels vents. Si hi furgaves, sota la pols no hi trobaves altre que més pols, més negra com més furgaves, més grassa, més mesclada amb estalzí. No havíem pas perdut temps a assajar de llegir-hi (als bocins de diaris) aquells vans diagnòstics col·lectius i d’altres receptes prepòsteres i anàlisis idònies per al ressorgiment de la civilització en acabat de la catàstrofe, ni a desxifrar-hi aquells gràfics plens d’esperons si fa no fa geomètrics que, en acabat de molt tràgica suor, ens haurien de tornar a atraçar i a dur al ridícul dels coets incòlumement remesos a llurs soterranis armats i a llurs tremolenques tremuges. Érem a maig i semblava desembre. Tipes del tec (hauríem dit totalment tabú abans de la catàstrofe, mes “gravissimi sunt morsus irritatae necessitatis”, i en acabat dels espetecs i les ventades tot havia canviat), ens havíem posades a jeure (juntetes per amor a l’escalfor). Esperàvem amb candeletes que mai es fongués aquell pal·li de pols a l’estratosfera per tal que tornés a treure el Solell el nas vermell. Ambtant, havíem de rosegar el temps i sobreviure encara. A tothom li fa gràcia conèixer el capdavall de cada història ni que sigui la pròpia i la de les veïnes, i encara més la de casa seua, i encara més la del seu món. Aleshores ens n’adonàrem. O a alguna li passà pel cap. Aquell trencaclosques era de casualitat el gràfic que dissenyava l’indret on romania un dels satèl·lits que ens hauria pogudes salvar. Ens mancava la peça clau, ens en mancaven fragments. Allò que crèiem ésser un cavall amb tres gegantins caralls munyits per una dotzena de minyones lleugeres de roba, en realitat eren muntanyes, i mines i corredors i magatzems subterranis, i portelles per on calia passar per tal d’accedir al satèl·lit tot ple de teques i amenitats – i amb el qual hom rodava al voltant del món fet malbé, damunt el vel de pols radioactiva, esperant que tot s’esvaís i la verdor reenverdís el paisatge. Els avantatges de treballar totes ensems eren palesos. Ineluctablement, cada fragment (o quaix) fou trobat. Després de tants de traumes, triomfàvem. Devers el darrer dia (qui sap si era jorn o nit, car tot era sempre burell i com ara un pèl fosforescent), el trencaclosques el vam tindre si fa no fa complet. Els repugnants escopòfils de l’estat ens havien espiades tots aquest anys; ara naltres n’espiàvem el document més cabdal. Rient i fent xivarri, ens posàrem a cercar l’indret. Vàrem trobar l’entrada a la mina. Laberint per dins de vast formiguer sense formigues. No n’havia cap per a esclafar. No pas que no estiguéssim disposades a fer-ho. I sense manies. Car per a sobreviure prou cal sàpiguer fer de tot. Na Cal·líop Vel·leïtats havia enfonsat un clau rovellat al cap de qui l’havia violada – aquell clau era un clau de dos pams. El cap de l’estuprador romangué clavat a la roca. Na Llet Roent amb una simitarra tallà tres caps. La senyoreta Or Masclell, l’ambidextra, en acabat d’haver oferts els seus favors a l’home qui la dugué fins al peu de la muntanya amb el seu vehicle tot-terreny, l’estimbà riallerament, amb un cop de cul, clàssicament fotent veure que es trobava per terra un trèvol de quatre fulles. Jo mateixa... Mes deixem-ho córrer, la qüestió que el satèl·lit era un fal·lus inclinat ben adientment devers el cul pudibundament velat del Solell. S’engegà perfectament. Rentàrem els parracs al safareig. Jugàrem al subhastat. Tastàrem tots els platets. Cantàrem a cor-què-vols. El firmament era negre i estelat – ah, la glòria de la “creació” i el goig de l’èxit de la campanya! Ens havíem lliurades, gens sorrudes, al vaivé dels pols d’atracció. Farcidetes de llepolies, adés constretes per les necessitats, ara ens descordàvem. Nues, engrapàvem cobejosament els continguts de tantes de bossetes exquisides. De les publicacions n’escartejàvem les més reveladores. Ah, maleïts cappares de la pàtria, com s’ho tenien tot amagat! Agraïts pels crim comesos, s’autocongratulaven. “Que tot s’acomplís sense gaires més inconvenients, quina victòria dels escollits damunt les masses”, es deien, lleugerament escardalencs, amb pinyols de col·legial carrinclonet, els qui escrigueren els vils documents. I es juraven a un paradís ara introbable. Car on recony era aquella altra lluna artificial...? Naltres el que volíem era que la broma s’esvaís i que la terra tornés a ésser prou feraç, factible doncs d’allotjar la més variada població. I naltres catorze llavors les mítiques absolutes deesses de la darrera fornada. Entronitzades pel que romangués d’època terràqüia. Na Zabet Llenya es guaitava les perennes bombolles al toll – gran metàfora per a la construcció i la destrucció cossera dels mons – quan, com qualque passerell de llivell pipioli o menys, es posà a plorar (com qui diu) i a plànyer’s que cap de les catorze velles no teníem ni cascalls ni cassanelles, ni – com se’n diu en llenguatge de metge...? – collons! A les antanes de la terra vàrem veure per les finestres del coet unes llums com ara d’espelmes greus d’enterrament. A poc a poc, les alifares minvaren. Els jocs també. Un ambient perniciós s’instal·là. La gelosia pels atifells del mascle ens duia a la broixa lluita i a l’àrid calumni. Aquell camí de sirga sempre idèntic: aquell orbitar sense solta ni volta – i de paisatge re altre que mut guaret sense una llitja ni marieta ni esquirol ni cargolet – allò ens alterava el capteny, ens el feia bisbètic, amb raons que brollaven de ni ci ni de ça, amb catralls que ens sobreeixien dels becs com ara si qui parlés fos una becgroc i no pas de bon bec crescut del tot. Quin empatoll de depressives velles disputaires! L’única solució a l’angoixa d’aquest món tot xop d’angoixa (que els dic), fóra veure, amb els ulls del magí, aquest món, aquesta terra, no pas com cap ésser angoixat, sedec de significat, mes de veure’l xop com cony doncs assedegat – cony gegantí i delerós de burxamenta, cony on cascú de naltres hi fot de puça, de puceta qui amb el seu virotet minúscul es carda incessantment el cony xop qui la terra xopa de fet (només cal badar els ulls) ja és. Car l’ésser humà (no sé pas els altres, tot i que em sembla que també) és fet només per a cardar – on l’angoixa en aquella avinentesa es fon – com el foc de l’angoixa pel xop del cony s’apaga, feliç. N’Aristòtila em féu costat. Va dir: “Ens hi estavellem com fal·lus qui nolieja vital barreja. I tornarà a concebre...!” La terra vista doncs com ara qualque mena d’aristotèlica “conyonia”: totes hi vivim, harmòniques, al cony – esplugaires o espeleòlegues entrant-hi una mica – les més ardides o eixelebrades, en batiscafs anant encara una mica més a fons – unes poques volant amb ales eixalades, mes gairebé totes bo i raent al cresp tebi i flairós, entre el pèls de la vegetació. Tanta de santa i tants d’èxtasis per déu o crist o luter o calví, o l’església o la mosquea, o la mare qui ens va parir – res que no hauria guarit un bon virot – o fins i tot un bon ciri, com fèiem les altres monges menys carallots (vaig afegir). La filibustera Montllà – filibustera: amiga del buster: els “busters” (paraula que ve de “bust”) eren uns sostenidors que ja portaven els pits incorporats als caus serva-pits. Objecte perfecte per a les transvestides, o per a les qui tendíem, volenteres, cap a la llibertat transgenèrica – va intervindre. “N’Epícteta” – va dir – “mana de no canviar mai de personalitat davant la jutgessa i el jutjat – dins teu fes el que vulguis, mes de cara enfora, presenta una ninot on les dadespelcul qui et jutgen es puguin agafar – les qui jutgen són sempre unes dadespelcul, car qui, qui no en fos una, gosaria jutjar ningú? – tant se val, creguis el que creguis, decideix quin paper vols fer i recorda-te’n quin paper has de fer des del primer moment; car si canvies de corda, ja t’has penjada. Davant l’autoritat cal fer sempre la ninot. Estudia’t la jutgessa. Si és fluixa, fes-te la forta. Si és forta (com és normal, una pobre gamarussa repressora), fes-te la fluixa. Si mai et fa la guitza, i, més tard pots, d’amagat torna-li el maljoc. Esclafa-la si veus que val la pena esclafar una fastigosa cuca repel·lent com ella. En tot cas, el que compta és el que duus dins, el defora és sempre decoració que pots a lloure substituir – com els busters, no et fot?” Amb allò, totes fotérem cara d’entendre’ns. No pas per no re; només per a tirar envant. Na Lloba Tòfona, estrafent belleu n’Heràclita, saltà: “Tot és metamorfosi, vós. La peona esdevé bisbessa; la bisbessa, elefanta; l’elefanta, patgessa espadatxina, de qui els mandrets d’esbiaix són sovint letals... En aquesta illa enjòlita entre el no re infinit i la terra eixorca cascuna de naltres és l’equilibrista, en les altes palmeres de les antenes que es vinclen fàcilment...” Na Lívia-Drusil·la Leery-Clerc (dels Clercs de Perpinyà, emigrats a Dinamarca al segle divuit) va fer cap amb la tetera, va dir: “Si vols te, en tens.” Per una de les finestretes interiors de la cambreta (com ara de rònec hotelet), ens n'havíem adonades que al terrabastall, entre pisos i pisos de ferralla, hi podies fugir, en polsegueres i dejeccions de rats i muricecs, fins al vessat net i verdós d’un paisatge interior: camí secret que més tard empraríem sovint (ens prometíem) per tal d’allotjar i enllepolir gent de muntanya massa poc adepta al nostre evangeli, hebefrènica, catatònica, escandalitzada per la catàstrofe, i ara doncs gens engrescada al sobreviure... Ens plaíem a aesmar’ns figures i figueres, forfets i butlles, i alfacs i cercapous, i infants nous de trinca relliscant pels mamperlans, culejant pels entornpeus, endinyant-li, escac per roc, cap traveta a cap velleta, o, amb virotet virolat, tolent cars poncellatges a les noves minyonetes. El meu home s’havia dit Hug Capet de Conyet. N’Hug es disposava a eixir, habitud quotidiana de després dinar. Solitari i sense cap altra feina, esmerçava el jorn sencer distret a somiar tètriques truites a la seua cambra, vasta peça al primer pis, on les finestres s’abocaven a l’esmorteït moll, tothora plorós d’humitat, del canal, al llarg de les aigües estantisses del qual s’emmirallava ca nostra. Llavors el sorprengué l’esclat. L’home de n’Eiximena Sense havia estat un home sense ossos, brut i pelut com un ós, gelat i gelós. Es deia Salvaire Delit, ós sens os, home gelós, borni xinès, clàssic gabiós, sempre citant na Francesca Eiximèn, xinesa. Na Pedrola. Na Mau Zap. Molts de clàssics qui sempre oblidarem. “L’ió d’Io oí l’oi; or? i on? a Orió.” Componíem poemes i ens adormíem mig gates. L’etzigori recomençava l’endemà – o a l’hora on totes més o menys ens llevàvem. Per les finestres d’aquell supositori promissori on hi fèiem de paràsites, com qui filustra els arcans per les del panòptic colpidor, cada serf s’estremeix si amb zel casual amb filferros electrificats li enrampem les fístules causals als esfínters trombó! Som les hereues de l’Standard Oil i de tots els criminals negocis – tot i que sabem que caçar és assassinar molt volpellament de lluny, ens ho permetem rai. Matem a desori, mentim pels descosits. Som les governants. Qui altre ens fotria mica d’ombra? Projectils en diàleg – escíbals i virots gegantins volen devers la terra. Som pioneres, franques, lesbianes, nobilíssimes, divines, deesses, som les eukatafronetes, som les viltingudetes, som les menyspreable, som la riota, què més voldríem...? Deliciós. Feble refilet de sulfit qui és peta finet com el bromur d’un bolet a mig podrir. Pfuit. Pfuit, vós! I tot coet fa figa. Només sóc viva eu, i això doncs amb prou feines per a dir bora bora... Bora nit.