No s'hi val a burxar

No s’hi val a burxar – 48 – (Joan Didion, Play It As It Lays, 1970) Aquella primavera hi va haver al començament el marieta espars qui la duia a les festes casolanes. No és que li toqués mai cap marieta famós, d’aquells qui hom ja tenia emparaulats de mesos abans perquè escortés les dones separades de qualque director de nota; el seu sempre era un marieta de tercera i gràcies. D’antuvi fins i tot un pomell de la fauna marieta la consideraven un atot modest: l’apreciaven no sols pel fet que se’ls escoltés mentre monologaven a altes hores de la matinada del malament que es trobaven i doncs com es volien suïcidar, mes sobretot pel fet que els anys que havia feta de model ara li donaven aquella mica de coneixença dels detalls marginals que tan neguitosets els portava. Se n’entenia per exemple de sabates, i distingia exquisidament entre braçalets: entre l’autèntic, i el que es disfressava d’interessant, i el que només era xarona imitació. Així i tot, hom la copsava, l’enxampava en el defecte: la manca d’entusiasme era palesa; hi ficava una convicció naquis, que no feia del tot el pes, i al capdavall, se n’adonaven, que no hi parava prou compte en el que contaven, i es retreien, es recargolaven, i de sobte, sufocats, esdevenien condescendents i defensius ensems. Fins que si mai n’hi havia més d’un present s’entretocaven bo i aixecant intencionalment les celles i s’atiaven a esdevindre envers ella més sol·lícits. “Tresor”, deien, “no voldràs una altra copeta?” Ço que ella acceptava. I bevia doncs força, darrerement, a les vesprades, de fet perquè beure massa li impedia de somiar. “Endavant cap a la cambra de gas, senyores i senyors”, deia la veu amb ressò d’altaveu en els seus somnis, i era ella qui ratllava a la voreta dels noms dels infants qui passaven part davant seu, la canalleta a l’antecambra verda; en recollia els anellets i els afiblalls, i els desava en una cistelleta de vímets primets. Segons les instruccions que tenia, anava dient, fluixet, alguna parauleta de conhort als infants qui somicaven o volien tirar’s enrere, car al capdavall prou eren tots plegats enmig d’un procediment ben humanitari.