Aprenem d’etzibar espasa

Clatellotejat fora del remogut gibrellet on es rabegen i xauxinen els vius [Fragment del Kasidah d’en Haji El-Hitxmakaaní] Dolç enyor del dies joves Entre brises i entre ones Quan ensems al riu banyàvem; Meravelloses estones. Riallers, mai no ens pensàvem Que pogués finir la joia, Mes ja un cos esmorteït Enllà la mort l’acomboia. Balls i cançons continuaven En aquesta nostra vora Mentre l’altra, fosca, s’ompl Més i més dels qui són fora. El riu del temps ens separa Fins que sols un es morfon, Tothom altri a l’altra riba Del desert letal s’hi fon. El corrent del jovent, dorm; El de l’home fet, s’afua; Fins que prop el forat últim, Com follament s’acorrua! Tots patim de doble mort: De veure morir tothom, I de veure’ns morts: això Ens esborra fins el nom. Tot el que fórem: Badocs Mesclats entre vius i morts, Ara follejant, ara amb Pors que ens bleguen i fan torts. Tantost aprenem, damnats, La lliçó, i cal plegar El llibre i llençar’ns avall, Al femer del cuc arcà. Aprenem d’etzibar espasa I ja ens fa figa el puny, O aprenem d’escriure I se’ns perd l’idea lluny. I aprenem d’estimar, De compartir’ns amb qui ens vol, I ja s’enfosqueix el pit, Trontolla el cor i es dissol. Tantost ens sentim prou savis Dalt l’esclet turó guaitant Com s’organitzen els astres, Com les coses van sirgant... Quan, menat pel fat sobtat, Ve el sec cavaller en camell, I amb el seu barrot tot màgic Ens fot fora del gibrell.